Hi Records, l'ànima de Memphis (amb permís de Stax)



Hi Records és una de les joies de la corona a la ciutat de Memphis, va tindre la dura tasca de fer front al tot poderos Stax dins el Memphis Soul, un estil caracteritzat per melodies molt suaus i emotives, potser la diferència entre tots dos segells era que a Stax els artistes s’costaven en ocasions al pop, mentres que a Hi Records, les composisicons eren més elegants.
Durant els seus anys de glòria per les oficines de Hi records van pasar nombrosos artistes instrumentals de la mida de Bill Black Combo’s o Ace Cannon, així com altres artistes vocals de R&B i soul com ara Al Green, Ann Peebles, Otis Clay i Syl Johnson. Tanmateix el segell disposava de la seua banda d’estudi formada pels germans Hodges amb el bateria Howard Grimes i una secció de vents que va comptar amb el més granat de la ciutat, la resta de la banda la formaven Teenie Hodges, Earl Randle i Donald Bryant, i com a mestre de cerimònies Willie Mitchell a la producció. HI Records ho tenia tot: estrel.les carismàtiques, productors innovadors, músics de sessió brillants, compositors prolífics, el que podriem dir tenir-ho tot per ser una fàbrica d'èxits i font d’inspiració per a noves generacions de músics, encara que no sempre va ser així.
Recordat com un dels més important segells de Memphis dedicat al soul dels anys setanta dins la seua factoria es troben joies de la mida de “Tired of being alone” del gran de Al Green o "I Can't Stand the Rain" de Ann Peebles qui junts a altres temes i artistes van convertir el segell en nom propi sota l’etiqueta de Memphis Soul.

Willie Mitchell
La història de Hi Records comença quan Ray Harris, va coincidir amb Bill Black a l'antiga planta de Firestone, abans que el baixista s’afegira a la banda d’Elvis, va presenciar unes quantes sessions a Sun records, llavors Elvis, Scotty i Bill estaven escribint una de les pàgines més importants de la història de la música. De la mateixa forma que molts altres joves de Mississippi, Harris va pensar que potser aquell era el moment per intentar deixar la seva empremta al món de la música. En 1956, Harris va gravar un parell els quals és van convertir en clàssics de rockabilly sota l’etiqueta de Sun Records. El seu “Come on little mama” i “Greenback dollar" són avui peces venerades pels amants del rockabilly a tot el món.
El 1957, Harris es va associar amb altres homes de negocis locals, Joe Cuoghi, un dels propietaris de la botiga de discos Poplar Tunes, i els veterans Bill Cantrell i Quentin Claunch qui ja havien fet el seu negoci anteriorment a Sun Records. Harris tenia bona oïda i va desenvolupar ràpidament les seues habilitats a l'estudi. Cuoghi coneixia a la perfecció cada racó de la indústria del disc i tenia el poder per obtenir el registre en les màquines de discos (Jukebox).

El primer single de l’etiqueta va estar la cançó "You Are My Sunshine,”, de Carl McVoy, cosí del pianista Jerry Lee Lewis. No obstant això, la posada en marxa del segell va esdevenir un treball dur i els socis van haver de vendre el drets del disc a Phillips Internacional. El temps ho era tot al negoci de la música, i la fi dels anys cinquanta van esdevenir anys de transició. El Rockabilly estava en el camí de sortida, i l'estiu de 1959, després de 16 senzills sense èxit per diversos artistes, Cuoghi estava a punt de tancar Hi Records A continuació, l'etiqueta va obtenir el seu primer èxit, cortesia del vell amic de Harris, Bill Black. Amb “Smokie parts 1 i 2." del Bill Black’s Combo el segell aconseguia entrar en les llistes, tot seguit i intentant aprofitar aquest filó van lliurar una altra referència "White Silver Sands." convertint-se en el primer hit en entrar al Top 10 del Combo de Bill Black així com per al pròpi segell. En aquest moment, Hi Records encara no tenia un so distintiu, era només un munt de músics, una mica de blanc, una mica de negre, tots ells a la recerca d'alguna cosa que es puguera convertir en èxit.

Al Green/W. Mitchell
Si "Last Night" del Mark-Keys ajudava a Stax a guanyar terreny en el negoci, l'èxit de Bill Black Combo’s va aconseguir que Hi Records deixara de ser un segell majoritariament de rockabilly a una superpotència instrumental, tendència generalitzada a nivell nacional des de principis dels anys seixanta amb artistes com Lonnie Mack, The Ventures o els herois locals Booker T. & the MG,
Amb Harris encara com a productor i enginyer principal de l'etiqueta, Hi Records aconseguia el seu troç del pastís dins aquesta corrent instrumental que ocupava el mercat, el seu èxit no venia majoritariament de colocar temes a les llistes de vendes, el negoci el tenien a les màquines de discos que Cuoghi i els seus socis subministraven. Tantes instrumentals van ser posats al mercat que molta gent va pensar “Hi” significava "Hit Instrumentals."

Curiosament un dels majors èxits dels primers anys del segell va ser un tema vocal,"Haunted House” amb Gene Simons fent una versió d'una vella cançó de R&B.
Una de les claus de l’èxit relatiu que obtenia la companyia era gràcies majoritariament a un home, Willie Mitchell un dels directors d'orquestra més destacats de Memphis des de 1954, una època en què la ciutat va presumir de moltes grans bandes. Mitchell tenia la capacitat de barrejar la sofisticació del jazz i el blues del sud, per no parlar de la seva ambició i ètica de treball fet que el distingia, la seua visió per enfocar el treball va trobar l'èxit dins de Hi Records tant en temes vocals cantats per ell com instrumentals com ara "Soul Serenade" o el seu primer èxit dins de Hi "20-75". 
A la vegada Mitchell traballava per organitzar el que seria una de les seccions rítmiques més destacades del món - el guitarrista / líder Teenie Hodges, el seu germà organista Charles i el seu germà i baixista LeRoy i els Germans Hodges, juntament amb el bateria Howard Grimes. L'Orquestra de Willie Mitchell també va tenir el seu propi grup vocal, The Four Kings. El grup va gravar en Hi el tema "Farmer John” siguent aquest un èxit menor, al poc de temps tres dels “reis van abdicar” deixant a Donald Bryant sols. Bryant va continuar de gira amb la banda Mitchell com a cantant en solitari, fent covers d’èxits de R&B de l'època. 

Ann Peebles
Llavors va apareixer en escena una jove Ann Peebles acabada d’arribar a Memphis amb el seu germà. Van anar al Rosewood Club per veure la Bowlegs Miller's Band, Pebbels va pujar a l’escenari per fer una versió d’un tema amb la banda de Miller, aquest va quedar tan impressionat en vore com cantava el tema "Steal Away" que la va portar davant de Mitchell perque li aconseguís un contracte amb Hi Records, a Mitchell naturalment li va agradar el que va escoltar.
Era un altre temps de transició per a l'etiqueta. Fins i tot els antics artistes de Sun, Rufus Thomas i Charlie Rich provarien sort per accedir a la llista d’artistes que omplien el segell de Memphis. Acabant la decada dels seixanta, Ray Harris, qui havia guiat el so des del naixement, durant l’època rockabilly, es disposava a renunciar. Al juny de 1970, Harris va vendre la seva part de l'empresa a Mitchell, qui es convertia en vicepresident i soci en l'empresa. En qüestió de setmanes, Joe Cuoghi, únic fundador restant de l'etiqueta, va morir. Hi Records començava una etapa ben diferènciada de l’anterior. Protagonista d’aquesta la fantàstica Ann Peebles arribant a les llistes amb el seu single de debut de 1969 amb "Walk Away" (# 22 en les llistes de R&B). Pebbels volia demostrar que el seu èxit no era fruit de la casualitat i tot seguit lliurava "Part Time Love" (# 7R&B).

En aquest moment Bryant, decideix enfocar el seu talent fora del camp de visió del públic, encara que seguia cantant amb la banda de Mitchell lo cert era que la seua vista estava posada en treure el màxim profit al talent de Pebbles, així doncs també va començar a escriure cançons per a la nova estrella de Hi, el resultat va ser "99 Pounds", tema que la cantant sempre ha considerat el seu primer gran èxit, l'associació musical va portar a una personal i en poc de temps s’havien convertit en matrimoni.
Any 1969 la banda Mitchell és trobava de gira per Texas, en una parada a Midland, un jove cantant de Grand Rapids es va acostar Mitchell demanant ajuda per arribar a casa. És tractava ni més, ni menys que d’Al Green qui havia tingut un èxit menor en 1967 amb "Back Up Train” i en eixos moments la seva carrera és veia estancada.

O.V. Wright
Mitchell va quedar encantat només eI va sentir cantar, li va comentar que en mesos podria ser una estrel.la, però Green estava impacient per aconseguir un èxit. Green es va muntar a la furgoneta de Mitchell que tornava a Memphis, i una vegada allí va començar a gravar per al segell. Primer ho va provar amb cançons d'altres artistes. Però Green, amb la mateixa impaciència que havia mostrat a Texas, va pensar que podia fer-ho millor amb alguna cosa que ell mateixa havia escrit, durant dies va tractar de convencer Mitchell de que el deixara cantar una canço seua que portava a la butxaca, al final d’una sessió el va deixar enregistrar amb la banda el tema "Tired of Being Alone." aquest és convertiria en primer gran èxit de Green, aconseguint el # 7 en les llistes de R&B, i l’11 del a la de pop l'estiu de 1971, S’havia establit la sensualitat i el romanticisme dins les composicions que nodrien el segell, formula que va esdevenir en èxits durant gran part de la dècada, és pot dir que Hi Records de nou havia trobat la seua identitat

Si Ann Peebles havia obert el camí, amb Al Green havien trobat la reafirmació per continuar conreant èxits. Teenie Hodges i Green lliuraven "Take Me to the River”, Peebles, Bryant i Memphis DJ Bernard Sr. B. Miller feien el mateix amb "I Can't Stand the Rain" tot i això encara hi havia retrocessos als vells dies en que Hi era un segell farcit de temes instrumentals, com a mostra el senzill "Drunk", del saxofonista Ace Cannon una versió det tema de R&B de Joe Liggins. 
L'èxit d'Al Green van engrossar les files d’artistes a Hi Records, així trobem noms com el d’Otis Clay, Syl Johnson i O.V. Wright. No obstant això, Al Green i Ann Peebles romanien com a principals estrel.les dins de Hi Records. Quan la crisi espiritual de Green va colpejar el 1976, i va començar a dedicar-se a la música gospel, el futur del segelli no pintava bé. El 1977, l'etiqueta (juntament amb les restes de Stax) va ser venut a Al Bennett, expresident de Liberty Records qui acabava de posar en marxa el seu propi segell, Cream. Mitchell es va mantenir dins com assalariat fins 1979, moment en que també va marxar. Amb el final dels anys setanta, Hi Records havia eixat de ser un referent dins l’escena local de R&B i Soul a Memphis.

Però la història no acaba allà. Es van iniciar programes de reedició. Motown va obtenir els drets per editar els clàssics, però tot el que va sortir van ser un parell de discos Al Green. En canvi Demon Records a Anglaterra trobava major rendabilitat al fet de furgar en les valises del segell de Memphis.
Al mateix temps a l’altra banda de l’Atlàntic, Hi Records anava camí de convertir-se en un dels grans segells oblidats. Un acord de distribució entre Hi Records i Motown, va permetre recuperar els clàssics del segell a les dues bandes de l’oceà tot i amb un acord de llicència amb EMI fet que va permetre per exemple al director Quentin Tarantino utilitzar el tema d'Al Green “Let’s stay together" a Pulp Fiction, o estendres a programes de televisió com Ally McBeal etc.



Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

MIQUEL INJECTION, The Scorcher crew