QUÈ T’EMPATOLLES ARA? – 28 MODERNISME I DROGUES (Part II) per ROBERT ABELLA



L’any 1966 la música dels grups punters del Pop britànic va canviar notablement. No em refereixo només a que els grups de R&B van haver de fer cançons més suaus i comercials. Els Beatles, que ja en feien de música suau i comercial, també van experimentar un fort canvi amb “Rubber Soul”. Hi ha qui diu que tot va canviar el dia que Bob Dylan va ensenyar a embolicar canuts als Beatles. El que sí que va passar clarament és que entre 1966 i 1967 aquests canvis van afectar notablement a un moviment Mod totalment integrat en el procés Pop. La irrupció de l’LSD va canviar totalment el Pop. La música era més per escoltar que per ballar i invitava a ser escoltada a camp obert i no tancats a un club urbà. Les cançons van allargar-se tant que l’Lp va començar a ser més important que el single. L’extremadament colorista estètica psicodèlica californiana va anar imposant-se a la correcció modernista. Les ideologies universitàries nord-americanes van arribar de la mà de tot això. Aquest canvi radical va provocar que els mods es dividissin en dos grups que el procés Pop havia integrat. Per una banda, els fatxendes que seguien la moda no van tenir cap problema per apuntar-se a la nova moda Swinging London -per la qual cosa eren coneguts com a Swingers- fumant canuts i prenent tripis, i acabant derivant després cap a l’escena Rock. I per l’altra, els mods dels suburbis –considerats llavors com Hard Mods per diferenciar-los de la vessant Swinger més suau- van desmarcar-se del procés Pop per continuar el seu camí modernista mantenint-se fidels a la seva elegància senzilla, a l’escuterisme, al Soul i a les amfetes.

Paolo Hewitt deia al seu llibre “Sharper Word. Una antología Mod”: “L’elecció de la nova generació no va ser l’amfetamina sinó l’LSD i la marihuana. Eren els nois de classe mitjana, els estudiants i els “drop-outs” (estudiants que no acaben els seus estudis) inspirats en el moviment Hippy de San Francisco els que havien suplantat els mods amb els seus valors de pau i amor”.
Dick Hebdige també va dir la seva a “Resistance throught rituals. Youth subcultures in post-war Britain”: “La música ‘progressiva’ blanca, llavors en expansió, era massa cerebral i estava massa orientada cap a les drogues com per connectar amb els ‘hard mods’, les vides dels quals es trobaven totalment aïllades de l’ambient articulat i educat on brotava la cultura Hippie”. 
Gabriele Scicluna, al “Mods: The New Religion” de Paul Anderson, diu: “Els psicodèlics ens semblaven gent estranya. Parlaven una llengua diferent a nosaltres, saps? Vestien diferent i semblaven estar flotant. El culte Mod aquí a Reading era cosa de nois de classe treballadora. Crec que els nois i noies psicodèlics havien estat educats a col·legis privats. Per a mi no hi havia cap connexió entre mods i l'escena psicodèlica”.
Els mods van ser desplaçats dels centres neuràlgics de la cultura Pop i la cultura Mod va establir la seva nova Mecca a les ciutats industrialitzades del nord d’Anglaterra. Perquè això fos així trobaríem molts condicionants i entre ells no dubteu que un de ben important va ser que a Nottingham hi havia una de les més importants indústries farmacològiques d’Anglaterra. Paul Wiper diu al “Mods: The New Religion” de Paul Anderson: “A Nottingham hi havia una prou important escena degut a que l’empresa farmacològica Boots estava allí. Pel que la majoria de les drogues que preníem venien d’allí. Eren d’allò més pures, sense mescla. Totes les ‘blues’, ‘dex’, ‘bombers’, ‘green’ i ‘clears’ eren fabricades a Boots. Bona part dels camells que passaven amfetes als lavabos del Twisted Wheel, i en particular del nou Wheel de Whitworth Street, eren de Nottingham”.

Durant aquella segona meitat de la dècada dels 60s es van detectar diverses expressions modernistes que brotaven per bona part de les ciutats industrialitzades d’Anglaterra i Escòcia ben allunyades del show consumista del Swinging London. Algunes van rebre noms com “mods”, “hard mods”, “spy kids”, “cropheads”, “noheads”, “skinheads”, “suedeheads” o “bootboys” fins que la premsa les va posar totes al mateix sac del nou moviment Skinhead. Aquest nou moviment es presentava com una barreja de “hard mod”, “bootboy” futboler i “rude boy” jamaicà, la qual cosa ens diu molt sobre els seus costums tòxics: amfetamines, alcohol (cervesa sobretot, però també barreges de licors) i marihuana. En l’ambient futbolístic les amfetamines també van trobar el seu paper, el mateix que havien tingut als disturbis mods a la costa; barrejades amb alcohol et donaven l’eufòria, el nervi i l’atreviment per fer front a la més mínima provocació dels seguidors de l’equip contrari. John Waters diu a “The Influential Factor” de Graham Lentz. “Hi havia molta violència i molta droga. Per mi res ha canviat. Cultura juvenil i avant. ‘Purple hearts’, ‘black bombers...’”

La música jamaicana –digueu-li Ska, Rocksteady o Reggae- s’havia imposat en bona part dels ambients modernistes, la fidelitat al Soul –i no necessàriament a les seves noves tendències- donava vida a l’original escena que anys després tothom coneixeria com a Northern Soul. En aquella escena hereva del moviment Mod orientada a ballar com més hores millor l’energia de l’speed va continuar sent vital. En els seus orígens es va donar un fet força important que cal recordar en aquesta “empatollada”: el gran Roger Eagle, el punxadiscs del Twisted Wheel, va abandonar els plats d’aquest crucial local de Manchester avorrit dels mods pastillers. Així ho va explicar ell mateix a “The Influential Factor”: “Vaig acabar fart d’aquella música i de tanta pastilla. Les pastilles eren motiu d’un conflicte rera un altre i la penya només volien cançons amb un fort ritme. Al Blue Note, tanmateix, jo podia punxar el tipus de música que m'agradava. Els pastillers exigien un ritme persistent que acabava cansant, però discutir-ho amb nois que estaven volats d’amfetes tota la santa nit era del tot impossible”. L’evolució des de l’escena Mod a l’escena Northern Soul que es va donar al nord d’Anglaterra la vaig explicar així participant en l’article “NORTHERN SOUL, hi ha altres mons però tots estan en aquest” publicat el 29-10-13 en aquest mateix blog: “Però l’horari de les sessions allnighter, el consum generalitzat d’amfetes i la violència van servir d’excusa per atendre les queixes de veïns i pares, i al 1971 se li va negar la renovació de la llicència al Twisted Wheel que va haver de tancar. Fins l’obertura del Casino de Wigan al 1973, l’escena va viure una fase de necessària evolució a locals com Metro a Wakefield, Ernie’s a Leeds o Harrison’s Hoist a Earby, que acabarien també clausurats. El Casino, però, va aconseguir consolidar-se per convertir-se en el nou centre neuràlgic de l’escena soulera del nord gràcies a haver sabut evitar i eliminar gairebé tots els mal vicis heretats dels mods. A la nova escena northern soul l’energia tòxica de les amfetes va deixar pas a cossos atlètics i reconstituents sucs de fruites i tauletes de xocolata, els curts i ràpids moviments de ball a espectaculars piruetes, els elegants vestits fets a mida a roba còmoda i esportiva... Realment dels seus orígens mods només en va quedar la música, el soul”. Malgrat aquests fets, “Soul Boy” (2010) i “Northern Soul” (2014) van posar les amfetamines entre els protagonistes d’ambdues pel·lícules, per sobre de la música, l’estètica o del ball. A “Northern Soul” inclús ens presenten una branca radical dels soulboys que s’injectava speed, ionquis de l’speed! En fi, des del meu punt de vista us invito a no generalitzar i a acceptar que de tot hi devia haver, i de gent que no es prenia res també, naturalment.

A Londres els soulboys que freqüentaven locals com Crackers o Goldmine preferien les darreres tendències funkies. Realment desconec si a l’escena londinenca la cocaïna va assolir el mateix protagonisme que a l’escena Funk nord-americana.
A la segona meitat dels 70s l’escena Punk va vendre que la seva droga més pròpia era esnifar cola per donar una imatge de marginalitat que realment no tenia, ja que el seu origen era essencialment universitari. Tanmateix, les addiccions manifestes i les morts per sobredosi d’heroïna d’alguns components de grups Punk i New Wave demostraven que, malgrat el seu pretès rupturisme, l’herència Rock continuava pesant i molt. Això sí, els aires rejovenidors del Punk van injectar immediatesa al Rock, van recuperar les cançons de tres minuts, el single i... el consum d’speed! L’estrena de “Quadrophenia” al 1979 no solament va comportar una nova fase de popularitat per al moviment Mod sinó també per al consum d’amfetes –amb un fort protagonisme a la pel·lícula- al qual Two-Tone Rds. va aportar la banda sonora ideal.

La relació dels casuals amb les drogues ens vindria perfectament resumida en aquesta frase de Paolo Hewitt al seu “The Soul Stylists”: “L’elecció dels casuals va ser barrejar speed, alcohol i marihuana. Després va arribar l’èxtasi i l’Acid House i el món va canviar en un segon”. Speed, alcohol i marihuana per mantenir-se disposat a tot en qualsevol moment. A la pel·lícula “The Football Factory” (2004), però, li donen el protagonisme a la cervesa al pub i a la cocaïna per mantenir-se ben alerta. Però, com bé assenyala Hewitt, tot va canviar amb l’arribada de l’E o èxtasi. Richard Weight ho explicava així al seu llibre “Mod, a very british style”: “Quan els casuals van descobrir l’E moltes bandes rivals van esdevenir amics fraternals. Mark Moore recordava: ‘A Londres hi havia moltes bandes de futbolers per l’Spectrum i The Trip. Els porters havien de mantenir-se alerta per treure al carrer tothom que tingués ganes de barallar-se, perquè hi havia bandes rivals inclús entre els seguidors d’un mateix club. Tanmateix quan va arribar l’E tots van esdevenir amics i ningú provocava ningú. Un fenomen que alguns van anomenar ‘el futboler emocional’ o ‘amor xungo’ plasmat en una popular samarreta a l'estiu de 1990 produïda per la botiga neo-mod Burro amb la llegenda ‘No Alla Violenza’”. Una bonica història de com una penya d’allò més xunga esdevenen protagonistes dels dos “estius de l’amor” consecutius de 1988 i 1989 gràcies a una droga que encomana amor i pacifisme. Sí, queda molt bonic així, llàstima que a les històries modernistes de joves de classe treballadora mai tot són flors i violes. La majoria de casuals sí que van trobar en l’escena de club una manera de delictir –prendre drogues- força més divertida que la violència, però també va haver bandes prou cohesionades que, en entrar en contacte amb el món nocturn de clubs i drogues, van copsar de seguida el profit que en podien treure d’activitats com l’extorsió, la seguretat dels locals i el tràfic de drogues, passant alguns grups a treballar per l’extrema dreta –molt activa per les grades dels estadis- o per organitzacions mafioses de pes. 

La irrupció dels èxtasis va comportar una sèrie de canvis fortuïts en la cultura juvenil només equiparables a la de l’LSD vint anys abans. L’Acid House, l’Acid Jazz i el Madchester Sound van demostrar com d’immediata havia estat la seva inspiració entre els joves, i la cultura Rave ha demostrat com de duradora ha resultat. A meitat 90s tant l’E com l’estètica Casual van ser incorporats al fenomen comercial del Brit-pop com trenta anys abans havien estat incorporades l’estètica Mod i les amfetes a l’explosió del Pop.
Ara era quan em tocava a mi contar-vos la meva pròpia experiència amb les drogues però... xe, trobo que m’he empatollat en excés i m’ha sortit una empatollada massa llarga, i m’ho hauré de deixar per a un altre dia, val?

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

A la cabina de l'Allnighter... Alberto Valle (Le Clean Cut, Take Ivy)

SANT ANTONI POP FESTIVAL, 21 gener 2017, Betxí (La Plana)

A la cabina de l'Allnighter... Andy Allnighter