dijous, 23 de febrer de 2017

dimarts, 21 de febrer de 2017

QUÈ T’EMPATOLLES ARA? – 27 MODS I PARKES per Robert Abella

Tema de rabiosíssima actualitat! Aquests darrers dies he sentit queixar-se a amics meus mods dient que no pensen tornar-se a posar la parka molestos perquè avui en dia tothom en du. Vaig a empatollar-me de valent buscant els motius per què avui en dia moltíssima gent, independentment del seu estatus econòmic, de la seva edat o sexe, vesteix parkes innegablement inspirades en les parkes mods.


Els orígens els trobaríem a finals dels anys 50s. Richard Barnes ho explica així al seu fonamental llibre “Mods!”: “Ja al 1959 hi havia nois amb motocicletes escúter, i cap al 1960 petites colles conegudes com Scooter Boys. També eren força primmirats amb la roba, un antecedent clar del posterior Mod escuterista. Cobrien els seus vestits amb parkes, sobretot per motius pràctics més que estètics, encara que més tard es van posar de moda”. Després afegia: “Per als Mods originals, aquests nois coneguts com Scooter Boys, amb les seves parkes verdes, van provocar la mutació cap a un Mod intoxicat per l’explotació comercial per part de les companyies discogràfiques i les botigues de roba de Carnaby Street”. Com veieu, l’ús de parkes és inclús anterior als Mods. Van ser els Scooter Boys els pioners, dels quals s’ho van copiar els Mods. I, com veieu, el seu ús era exclusivament per anar en escúter.

Anem a veure qui eren aquests Scooter Boys:
La pel·lícula “The Wild One” (1953) va inspirar l’aparició dels Hell’s Angels als Estats Units i de la seva versió britànica coneguts com a Tone-Ups, indubtable antecedent del Rocker. Els Tone-Ups eren colles de joves amb motos de gran cilindrada –segurament la màxima aspiració era una Harley Davidson americana, però havien de conformar-se amb les britàniques Norton o Triumph- i abillats amb roba normalment texana o, sobretot, de cuir que es llançaven cada cap de setmana per les carreteres amb més revolts de l’interior del país, i gaudien de fer-se els amos de qualsevol bar de carretera i de barallar-se amb pobletans per alguna xicota. Com deia Barnes, a finals dels 50s en va sorgir una versió més adolescent, més urbana i més working-class: els Scooter Boys. Aquests escuteristes també s’agrupaven en colles i solien anar de club en club entre setmana, i els caps de setmana solien buscar diversió en alguna ciutat costanera que disposés d’algun parc d’atraccions i sales de festes. Roland Kelly, recordava a “Mods: The New Religion” de Paul Anderson: “Cap al '62/'63 ens agradava passejar per la vora del mar i ens allargàvem fins Weymouth, Bournemouth, Brighton, Southsea i l'illa de Hayling. Pel camí ens solíem trobar amb algun concert o amb alguna festa a algun local. Hi fèiem cerveses i hi passàvem la nit. Solíem dormir a les nostres escúters, o sota un pont o a alguna barca de la platja. Mai anàvem a un Bed & Breakfast, perquè no ens ho podíem permetre i perquè no ens hi admetien. Llavors només érem canalla i les cases d'hostes eren per a adults i per a famílies”. Aquests escuteristes urbans que solien vestir adequadament per poder entrar –i presumir- a clubs i sales de festa van trobar en l’ampla parka militar la millor manera de protegir la seva roba de la típica climatologia plujosa pròpia d’Anglaterra i, a més a més, la parka els servia perfectament de manta o de sac de dormir quan els tocava dormir al ras. Quan els Mods van trobar en l’escúter el seu medi de transport ideal –per barat, còmode, net i urbà- de seguida es van apropiar de l’estil dels Scooter-Boys, i això vol dir que de la parka també. 

Com veieu, la parka era una peça d’abric adoptada pels escuteristes, però entre els Mods molts eren els que la rebutjaven inclús per anar en escúter per no ser gens elegant, preferint generalment un abric “mac” de pell o una gavardina. Els Faces ho tenien com una cosa pròpia de Tickets; mai de la vida un aspirant a Face s’hagués posat una parka. 
De parkes a les fotos de Mods dels 60s en podeu veure de moltes classes i maneres, inclús de diferents colors, però els Mods en preferien una per sobre de totes. Paolo Hewitt ens explicava a “The A to Z of Mod”: “La parka favorita dels Mods originals va ser la M-51 amb cua de peix de l’exèrcit nord-americà, que es va introduir, com el seu nom indica, al 1951. Es va fer servir per primera vegada a la Guerra de Corea. La guerra va acabar al 1953, però la producció de la M-51 va continuar fins a 1956. Remeses d’aquesta parka van aparèixer a principis dels 60s al Regne Unit en moltes botigues d'excedents de l'exèrcit i va ser llavors quan es va generalitzar el seu ús entre els Mods escuteristes perquè eren perfectes per ells. Eren calentes, protegien i mantenien la roba neta i seca, i es convertien en un sac de dormir si era necessari”. Els Mods solien comprar-les en aquestes botigues d’excedents de l’exèrcit o directament a les bases militars nord-americanes instal·lades al Regne Unit, on els Mods hi solien acudir també per aconseguir discs i texans Levi’s. Roland Kelly també ens diu: “Els Mods de Reading compràvem les nostres parkes a un lloc anomenat Brennan, que era la botiga local d’excedents de l'exèrcit. Van tenir sort de comprar grans quantitats de parkes americanes a la base aèria local de Greenham Common. Eren les genuïnes cua de peix amb caputxa de pell”.

Com les escúters i com tot allò que formava part de l’estil Mod, les parkes van esdevenir moda, sobretot després dels aldarulls mods a la Setmana Santa del 1964. Fins llavors l’estil Mod només s’havia fet públic mitjançant el programa televisiu “Ready Steady Go!”, però en aquest programa els nois i noies que hi sortien anaven vestits –i força ben vestits- com quan eren a un club o a una sala de festes i, per tant, de Mod amb parka no en sortia cap. Altrament, a les fotos que van ser publicades a la premsa sobre els disturbis a la costa durant els estius de 1964 i 1965 en sortien molts de Mods abillats amb parka perquè eren Mods escuteristes que solien haver passat la nit anterior al ras abrigats amb la parka. Després de la seva popularització, la parka va esdevenir per a molts una mena d’impermeable força modern i original per fer front al mal temps o per estalviar-se pagar un allotjament, independentment si s’anava en escúter o no. 
Com tot allò que portaven els Mods, la parka també la personalitzaven. Hi solien cosir pell de rabosa a la revora de la caputxa, brodats i insígnies militars a les mànegues, escuts a l’altura del pit i, a vegades, portaven símbols o eslògans a l’esquena. Una simpàtica anècdota ens la va contar Ken Browne a “Mods: The New Religion”: “Llavors, no sé per què, mai anomenàvem als policies Old Bill, els coneixíem simplement com a Bills. Martin odiava la policia i portava escrit a l’esquena de la seva parka ‘Odio els Bills’, i a sota ‘Manteniu Anglaterra col·lapsada’”.
No és cert que la parka fos una peça exclusivament masculina i que les noies no en portaven. El que passava era que les noies no solien portar escúter i, per tant, no solien portar parka, però això no significa que no en poguessin haver. M’encanta una foto d’una noia Mod de 1965 amb parka on es fa palesa la sensibilitat estètica femenina en haver substituït la típica ornamentació militar pròpia dels nois per joies.

Passada la moda Mod, la parka va caure en total desús mantenint-se a dures penes en l’ambient escuterista on també va anar perdent protagonisme davant peces d’abric més fàcils d’aconseguir, ja sabeu: harringtons, crombies, donkey jackets, sheepskins, bombers, abrics de mariner...
El disc de “Quadrophenia” va animar alguns Neo-Mods a recuperar la parka per anar en escúter, però qui va provocar una important revifalla en l’ús de la parka va ser la versió cinematogràfica de “Quadrophenia”. Després de la seva estrena a la primavera de 1979, la parka va esdevenir imprescindible per a qualsevol Mod revivalista. Això sí, la seva popularitat va quedar circumscrita als seguidors del moviment Mod. En l’àmbit aquell de les “tribus urbanes” que va comportar la New Wave amb tots els revivalismes juvenils i noves modes, la parka va esdevenir el principal aspecte identificatiu d’un Mod. Independentment de si tenies o no escúter, s’havia de tenir parka. Després, cadascú vestia allò que estava dintre de les seves possibilitats; estava aquell que es podia permetre allargar-se a Londres i vestir tratges a ratlles i sabates dels Jam, i hi havia qui s’havia de conformar amb Fred Perry, Levi’s i desert boots, però ambdós casos no acabaven de ser –i el segon cas encara més- si la fila no s’arrodonia amb una parka.

A partir del 1982-83 el revivalisme Mod va anar perdent popularitat i els que es van entestar en continuar exercint de Mods van engrescar-se en fer evolucionar aquella expressió frankensteinitzada del moviment Mod que havia sorgit del Revival-79. Cert sector d’aquests Neo-Mods revivalistes no es van conformar en continuar exercint de penjats d’una pel·lícula i van dedicar-se a informar-se sobre el moviment Mod original i les seves expressions més genuïnes. Tot allò que descobrien els invitava a intentar superar aquell Mod parker, escuterista, amfetamínic i violent de la pel·lícula, i a recuperar força aspectes culturals i conductuals poc o gens presents a la pel·lícula. A mitjans 80s, entre els supervivents del Revival-79 va anar creixent una ferma consciència antiquadrofènica encaminada a desmarcar-se de la insípida i gratuïta violència intertribal. A la segona meitat dels 80s se solia veure a la porta dels locals on es feien festes mods cartells on posava: “No jeans, no greens”. Prohibir roba texana (“jeans”) i les parkes (“greens”) no era només una invitació a ser més elegant, aquesta prohibició amagava amb discreció el ferm desig d’evitar l’assistència de personal violent gens compromès amb la Cultura Mod. 
Superada la fase quadrofènica, l’esdevenir ha mantingut les coses així en el moviment Mod: per una banda, l’escuterisme s’ha convertit en l’expressió menys discreta i més espectacular del moviment, fent-se de veure de valent amb l’ornamentació extravagant de les escúters i de les parkes, i intentant aplegar la major quantitat de gent a les seves concentracions (scooter-runs); mentre en els ambients clubbers –més selectius, exclusivistes i compromesos amb l’elegància- la parka està considerada totalment inadequada i fora de lloc.

Fins ara sempre hem estat parlant de la parka com a peça Mod i/o escuterista, però no serà fins el Brit-pop dels 90s que la parka començarà a assolir certa popularitat més enllà de l’àmbit Modernista. Com a herència de l’Anorak Pop i del Pop Indie –que ja s’havien apropiat de molts aspectes del Pop dels 60s i del moviment Mod-, per la nostàlgia pels 60s i degut al fotimer de festivals celebrats a l’aire lliure, serà força comú veure membres dels grups punters del Brit-pop vestint parkes a l’escenari. Als 60s mai cap grup relacionat amb el moviment Mod va vestir parkes per tocar en directe; només tinc constància que The Eyes -un dels grups que, seguint les tendències Pop-Art, intentaven convertir les seves actuacions en espectacles artístics- sortien a l’escenari vestits amb parkes de color rosa... i de ben segur que ho devien aconseguir! He vist fotos de Paul Weller, dels Chords, dels Long Tall Shorty i, clar, dels Merton Parkas amb parka, però mai sobre un escenari. Tanmateix, la parka és força comú entre els grups del Brit-pop tant sobre un escenari com als vídeos promocionals, desproveïda totalment de les seves connotacions escuteristes i com una peça d’abric original i moderna sense que això impliqui que el grup se senti vinculat d’alguna manera amb el moviment Mod. Podríem dir que d’entre moltíssima peça d’abric i impermeable d’herència Indie i Casual, a la parka se li atorgarà cert prestigi per la nostàlgia que pels 60s duu implícita. Molts seran els músics que la lluiran, però l’inici del periple que l’ha de portar a l’abassegadora popularitat actual cal buscar-lo en l’afecció que a Liam Gallagher dels Oasis li agafarà per la parka a partir del vídeo de “D'You Know What I Mean?” i que encara no ha amollat. 

L’empenta definitiva li va acabar de donar els Jocs Olímpics de Londres del 2012 on la ciutat no va deixar passar l’oportunitat d’intentar posar de moda la cultura Pop britànica. En les cerimònies d’inauguració i clausura hi van actuar els Who i els Bready Eyes de Liam Gallagher, hi va haver una desfilada escuterista de caire Mod i el ciclista Brad “Mod” Wiggins en va ser un dels grans triomfadors esportius.
Molt possiblement la parka sempre ha tingut el seu encant, però continuava mantenint-se exclusivista degut a la dificultat de trobar-ne. A partir dels 90s marques properes a les subcultures modernistes, com Fred Perry, Lambretta, Merc o Adidas, van començar a llançar els seus models de parka. Tanmateix, avui en dia qualsevol marca ofereix parkes tant per a homes com per a dones, tant per a petits com per a grans, de tota mena de forma i color, encara que les més corrents solen ser de color caqui amb banderes o insígnies militars cosits al braç que demostren d’on prové la seva inspiració. Avui en dia, pots comprar una parka com la del Jimmy del disc de “Quadrophenia” amb “The Who” a l’esquena o amb la diana de la RAF cosida al braç de marques que no tenen absolutament res a veure amb la cultura Mod ni amb el Modernisme. 
Abans dels 90s, quan veies un noi amb parka sabies que era un Mod. Avui en dia veure un noi amb parka no significa res si no va acompanyada d’altres aspectes identificatius: pentinat, roba, calçat, escúter...

La meva experiència amb la parka és, com la majoria d’històries que us compto sobre mi i el moviment Mod, una història plena de frustració, mancances i despropòsits. Jo vaig ser un dels noiets que em vaig quedar penjat amb les imatges de la pel·lícula “Quadrophenia” a principis dels 80s del segle passat, per la qual cosa per formar part del revivalisme Mod m’era absolutament vital aconseguir una parka, cosa totalment fora del meu abast. El meu amic Àlex Martí va tornar de Suïssa, on havia estat treballant tot l’estiu, amb un dos quarts M-65 de l’exèrcit nord-americà que venia a ser una versió minifaldilla de la parka mod i es va convertir en l’enveja de tota la colla. Ofuscats per la frustració, altres membres de la colla li van demanar a un company que estava fent la mili que ens portés alguna peça d’abric militar que pogués consolar-nos i ens va dur uns dos quarts de l’exèrcit espanyol amb el que ens vam autoenganyar l’hivern següent però que mai vam gosar lluir fora del poble. Val a dir que aquest dos quarts bona honra em va fer per a les feines del camp i les excursions a la muntanya hivernals durant un bon grapat d’anys posteriors. Per anar a concerts fora del poble i presumir de ser Mod havia de demanar-li una curiosa parka caqui –no sé si militar o de cacera- que un company tenia de son pare, no tenia cua de peix però era un tres quarts; li vaig fer unes quantes ofertes però es veu que sempre em vaig quedar curt. 
La ceba per la parka va començar a passar-se’m quan a la portada de l’”Snap!” els Jam portaven uns abrics negres llargs (crombies) que em van animar a treure-li la pols a un llarg abric marró fosc de principis dels 60s que mon pare conservava com a nou i quan em van comprar un abric cheepskin. I encara més quan, des del modzine “Reacciones”, Ringo Julián ens animava a desmarcar-nos del quadrofenisme busca bregues i vulgar. 

L’any 1986 vaig acabar la carrera i, mentre els meus companys d’estudis ho celebraven fent un viatge a Florència, jo vaig aprofitar l’avinentesa per convèncer els meus pares perquè em regalessin un viatge al meu somniat Londres. A la botiga “Merc” de Ganton St vaig viure un dels moments més esperats per mi: tenir davant un gran estoc de parkes per triar. L’aura màgica d’aquell somniat moment es va esvair només fotre’ls mà. Estaven totes, sense excepció, fetes pols, en un estat lamentable, descolorides, plenes de sets, pedaços i botanes. Allò no eren parkes, eren relíquies que es mereixien descansar en un museu arqueològic. He estat a punt d’escriure que eren de segona mà però vés a saber per quantes mans havien passat. A més a més, eren caríssimes i vaig preferir gastar-me aquells calerons en discs, uns pantalons de pota de gall i un dos quarts de pana com el que porta Paul Weller al vídeo de “Shout To The Top”, que no em serviria per fer-me el Mod però sí per tenir una peça totalment exclusiva, almenys al meu poble i comarca.
A principis dels 90s es va obrir a Benicarló “Last Resort”, una meravellosa botiga dedicada a importar discs, roba, calçat i complements de Londres. Com estaven canviant els temps! Allí vaig tornar a tenir l’oportunitat de comprar-me una parka... sense moure’m de la meva comarca! Però, una vegada més, vaig haver de deixar passar l’ocasió per l’estat de les parkes i perquè ja no em veia, amb quasi trenta anys, vestit com un Ticket de setze anys.

Als Nadals del 2006 ens vam allargar a Barcelona amb les nenes per visitar el Mare Magnum i que veiessin com de bonica es posa la ciutat durant aquestes festes. De matí ens va venir bé de passar-nos per la botiga que “Merc” havia obert a Barcelona i on no havia estat mai. No recordo bé amb quina intenció vaig entrar-hi, però estic del tot segur que amb el que no estava pensant era amb una parka... i, ves per on, allí em vaig trobar amb un bon sortit de parkes noves de trinca! Entre totes aquelles parkes de marques comercials vaig trobar una M-65 amb cua de peix fabricada a Gibraltar per a l’OTAN; era la cosa més aproximada a la parka dels meus somnis que havia vist mai. Llàstima que jo tenia més de quaranta anys i tenia clar que mai tindria una escúter. Em vaig comprar unes sabates i vam continuar la visita a la ciutat. Vaig estar menjant-me la bola durant tot el dia amb aquella parka que acabava de veure: que si l’edat, que si no tenia escúter, que si el preu, que si els macarres quadrofènics, que si... Mecagondéu! Bajanades! Què t’empatolles, Robert? Corre i fes-te-la teva, ella està feta per tu i t’està esperant! Amb quaranta anys i escaig, i amb aquella calba com no fos algun imbècil madrileny ja ningú em podia prendre per un Mod xungo. Ja no tenia edat perquè em prenguessin per un Ticket i tenia absolutament tota l’edat per passar-me aquestes xorrades pel folre de la bosseta dels ous! A quarts de vuit vaig córrer cap a “Merc” i me la vaig comprar. Aquell any els Reixos em van demostrar com de bé m’havia portat durant aquell any.
Àlex Martí, l’amic gràcies al qual em vaig encaminar cap al Modernisme, té una parka exactament igual a la meva. Encerts de la vida! Quan ens trobem els dos amb la M-65 solem riure recordant-nos d’aquells dos quarts horribles que dúiem de joves i imaginant-nos d’aquí uns anys anant a prendre el sol ajudats d’una gaiata però abillats, com no, amb la nostra inseparable –i calenteta- parka. Salut tinguem! 
Salut tingueu!

dimarts, 14 de febrer de 2017

El salvatge del Hammond, WILD BILL DAVIS


Wild Bill Davis va ser un dels pioners amb l'òrgan Hammond tenint com a punt de partida finals de 1940 i principis de 1950. El seu concepte de trio amb orgue, guitarra i bateria va servir d'inspiració per a altres organistes de jazz importants, com ara Jimmy Smith.
Wild va contribuir a l'aparició de l'orgue Hammond com un veritable instrument solista dins del  jazz. En tant va participar com a arranjador, la seva sensibilitat i creativitat van estar una mostra més dels seus coneixements musicals.

William Strethen-Davis va naixer el 24 de novembre de 1918 a Glasgow, Missouri. La família es va traslladar a Parsons, Kansas, quan Bill era jove allí va rebre les seves primeres lliçons de música per part del seu pare, un cantant que també va col·laborar amb Buck Clayton a l’hora que compaginava la seva faceta musical amb el seu ofici a la companyia de ferrocarrils.
Després dels estudis a l'Institut Tuskegee d’Alabama i en Wiley College de Texas, es va traslladar a Chicago el 1939, on va treballar com a arranjador i guitarrista de Milt Larkin. Davis es va quedar amb Larkin durant '1942. Ja en 1943 va treballar com arranjador per al pianista Earl "Fatha" Hines i per al cantant i saxofonista alt Buster Bennett per Columbia l'any 1945 siguent aquets els primers pasos com a arranjador de piano.

Més tard, l'any 1945, Davis es va unir a la Louis Jordan´s Tympany Five com a principal arranjador i pianista de Jordan, qui llavors era un dels artistes més demandat les jukebox de la dècada de 1940. Amb "Choo Choo Boogie" el grup va ocupar el número set de la llista de singles dels EUA . Els seus arranjaments per a la versió de Louis Jordan "Saturday Night Fish Fry" la van convertir en una de les primeres cançons Rock'n Roll de la història. 
A la fi de 1948 va treballar com a pianista amb el saxofonista Claude McLin i el trompetista Ed McLin. En oacasions aquest conjunt feia de backing band per a la gran Billie Holiday al Pershing Ball room de Chicago.
En 1949, Davis va començar a gravar amb l'òrgan Hammond, donava llum a el single "Mercuri 8136" i un any després ho faria amb amb Louis Jordan (Tamburitza Boogie).
La seva nova concepció de trio amb orgue, guitarra i bateria era un vehicle era fantàstic, de fet la majoria dels organistes de jazz d'avui encara utilitzen aquest concepte.

El seu primer treball encapçalant el seu trio d'òrgan va ser llançat en 1950: "Bill Davis And His Real Gone Organ" per al segell de Mercer Ellington (Mercer Label Records) amb Duke Ellington al piano de la cançó "Things Ain't What They Used To Be." 
El 1951 Davis va gravar l'àlbum "Live at Birdland" amb el guitarrista Floyd Smith i el bateria Christopher Columbus. Floyd Smith va substituir Bill Jennings, que era un guitarrista genial, però tenia un greu problema amb les drogues,. Smith va ser productor temps després de la reina de la música disco Loleatta Holloway amb qui es casaria.
Després de dos discos finals amb Jordan en 1951 es va signar amb Okeh / Epic Records i va gravar una sèrie de grans discos de 78 rpm i 10 'i 12' LP 's.
Era el principi del "boom òrgans" al EUA . i Davis era el pare de tots els organistes de jazz. El 1952, va gravar amb Hot Lips Pàgina per a King Records i el 1955 amb Frank Morgan, es a partir d’aquest moment que pasa a nomenar-se “Wild" Bill Davis" sobrenom amb el que el va batejar Leonard Feather.

En 1956, signa per a Imperial, enregistrant un treball amb Ivory Joe Hunter, l’any següent ho fa per a Atlàntic i amb Illinois Jacquet per Verve Record un any més tard l’any 1958.
En 1959, Wild Bill Davis va canviar a Everest Records on va gravar una sèrie d'àlbums de gran èxit comercial i altres tants amb la cantant Glòria Lynne. Mentre que sota contracte amb Everest, signava els treballs amb el pseudònim de "Strethen Davis” i en 1959 ho feia per Prestige Records amb el de “Arnett Cob” , El 1961 tenia lloc la primera col·laboració amb Duke Ellington i el saxofonista Johnny Hodges, ”Hodge blue” inmortalitzava aquesta societat, després vingueren una sèrie d'àlbums notables fins que Wild Bill Davis es va unir a l'orquestra de Duke Ellington en 1969, un any després que Billy Strayhorn va morir.

Anys més tard es va unir a la banda d’acompanyament d’Ella Fitzgerald  amb qui va enregistrar "These Are The Blues” per a Verve Records quasi al mateix temps prenia partit en una nova societat amb el vibrafonista Milt Jackson i el contrabaix Ray Brown amb qui gravava “Much In Common” els següents anys va fer de RCA sa casa, allí va enregistrar una serie de treballs. Durant els anys que va estar vinint a Atlantic City (NJ) va frecuentar el Club Grace´s Little Belmont on va inmortaitzar diverses sessions com ara "In Atlantic City" i "Midnight To Dawn" (personalment el seu disc favorit), Amb Ellington va arribar a Europa per primera vegada, fet que li donaria l'oprtunitat de coneixer diversos musics francesos com ara Paul Gonsalves amb qui va enregistrar l'any 70 l'album "Paul Gonsalves In Paris" per al segell francès Blue Star Records sota un altre pseudònim, aquesta vegada "Prince Woodyard". En la dècada dels 70, Wild Bill Davis va emprendre una segona carrera aquesta vegada per Europa. Va participar en diversos festivals de jazz europeus, va gravar diversos discos per al segell francès Black & Blue i es va envoltar dels millors músics francesos del moment com el saxofonista tenor Guy Lafitte i el vibrafonista Dany Doriz. Des de 1978 a 1981-1982 Davis va voltar per Europa amb el vibrafonista Lionel Hampton com a membre del seu Giants of Jazz. El 1978, Davis gravava junt a Memphis Slim a París l’àlbum "Blues And Woman. El 1992, deia adeu a l'aventura europea amb "Paris-Barcelona Connection" per Black and Blue Records. Wild Bill Davis deixava orfe el seu hammond a consequència d'un atac de cor el 17 d'agost de 1995 a Moorestown, Nova Jersey consequència d'un accident de trànsit l’any anterior que li havia deixat fortes seqüeles.

dimarts, 7 de febrer de 2017

A la cabina de l'Allnighter... PABLO HOTSHOTS (València)


- Quants anys portes mostrant la teva música al món? quina va ser la primera vegada i on?
La primera vegada fou un cap de setmana qualsevol a l´Ateneu Popular del Carme, a València, potser l´any 2009 o 2010, per aquelles dates organitzavem festes de ska, rock, punk on la mitjana de edat eren uns 18 anys, però ja de forma més seriosa vaig començar a principis de 2015, al Juanita Club, a poc de traslladar-se al carrer Jesús de València,  els dijous hi havia cabina oberta i vaig començar ficant els cds de Julio, propietari del Juanita Club (gràcies por tot), i als pocs mesos vaig canviar de format i em vaig posr a punxar en vinil, aquest fet em va servir per enganxar-me a comprar la música i continuar punxant en aquest format.

 - Quin o quins formats de reproducció prefereixes a les teves sessions?
Com he comentat abans des de fa un temps en vinil, preferisc 7",  pero al no tindre una colecció massa extensa em toca tirar de lp´s. I si es alguna festa fora del món jamaicà fins i tot he punxat amb cds o mp3 erò només quan al club o la sala on fan la festa no hi ha un altre remei que fer-ho així).

 - Quin es l'estil principal a les teves punxades? es l'únic o també t'introdueixes en altres terrenys? 
Rocksteady, early reggae, ska, dels 60/70´s, soc de clàssics bàsics. Ocasionalment he punxat boogaloo, blues, garage, rock&roll, punk, oi!...per possar exemples, si la coda anava per ahí.

- Quina ha sigut l'experiència més significativa o el millor record de tots aquestos anys? 
Com experiència la punxada al Rototom de la darrera edició, i el millor record és una de les punxades que feia a l´estiu, els dijous a un xiringuito de la platja del Port de Sagunt, al Why Not Beach? , que després ha pasat a dir-se Garbos Platja Bar, on hi havien al voltanat de 80 persones i un grup de 15 xicons acabaren ballant en calçotets, moguent el pantalons en l´aire com si fos un partit de fútbol.

- Una anecdota durant una sessió que no oblidaràs mai, alguna petició extranya...? 
Al Rototom, va petar un plat a meitat de la sessió, vaig haver de fer camí amb un plat durant un estona mentres el canviaven, vaig pasar molts de nervis(rialles). Com a petició extranya, mentres punxava  en acabar un concert d´Antipatiks a LaFigaTendra, s´apropaven cada dos per tres un parell de xicons que insistien en que ficara música electrònica, en concret hardtechno, la qual cosa que no va succeir evidentment. (rialles).

- Quines han estat les teves últimes adquisicions i que estas desitjant mostrar al món? 
Les últimes adquisicions han estat "Suffering Still" de Laurel Aitken i "Double barrel" de Dave and Ansell Collins.

-Top five, 5 temes per a cada moment de la nit:
Per començar la festa... "Skinhead Train" Laurel Aitken
Per calfar l’ambient...  "Blazing Fire" Derrick Morgan
Per mantindre el foc viu... "Madness" Prince Buster
El colofó... "Simmer Down" The wailers
L’acomiadament... "The tide is high" The paragons o "Another Scorcher" The Tennors


divendres, 3 de febrer de 2017

dijous, 2 de febrer de 2017

Donald Byrd sinònim de fusió.



Donald Byrd ha estat considerat un dels millors trompetistes hard bop de l'era post-Clifford Brown. Va gravar tant de lider, com d'acompanyant o músic de segona fila des de mitjans dels 50 fins a mitjans dels anys 60, majoritariament per al segell Blue Note, on va establir una reputació com un estilista sòlid amb un so net i una habilitat especial per a la melodia. Cap al final dels anys 60, Byrd es va fascinar amb Miles Davis i la seva forma de fusionar. En els primers anys 70, amb l'ajuda dels germans Larry i Fonce Mizell, Byrd va perfeccionar el seu estil i la seva forma de fusionar que era bastant diferent a la de Davis. Les opinions sobre aquesta fase de la carrera de Byrd divergeixen de forma contundent, de fet molts puristes del jazz van menysprear el seu estil a diferència dels aficionats al jazz-funk qui el consideren com un dels més innovadors.


Donaldson Toussaint Louverture Byrd II va néixer a Detroit, Michigan, el 9 de desembre de 1932. El seu pare va ser un ministre metodista aficionat a la música, de Byrd podem dir era un consumat trompetista en el moment en què va acabar l'escola secundària, just després d'haver actuat amb Lionel Hampton. Byrd va servir una temporada a la Força Aèria, temps durant el qual tocava en una banda militar, i posteriorment va completar la seva llicenciatura de música a la Universitat Estatal de Wayne en 1954. Es va traslladar a Nova York en 1955 per obtenir un master a l’escola de música de Manhattan, i de seguida va formar part del grup del pianista George Wallington. Al desembre d'aquest any, va ser convidat a unir-se als Jazz Messengers d'Art Blakey, omplint el buit deixat pel seu ídol, Clifford Brown. Byrd també va començar la seva carrera d'enregistrament durant aquest període, gravant diverses sessions (majoritàriament pel segell Savoy) i treballant com a acompanyant molt sovint, sobretot a l’etiqueta Prestige. Va deixar els Jazz Messengers en 1956 i es va unir a Max Roach; temps que tingué oportunitat de compartir taules amb alguns dels més grans com ara John Coltrane, Sonny Rollins, i Red Garland, ademés de fundar el Jazz Lab Quintet amb Gigi Gryce cap a l’any 1957.

Entrat l’any 1958, Byrd va signar un contracte  exclusiu amb Blue Note, i també va formar una banda amb el bariton Pepper Adams, que romandria parella habitual de Byrd fins l’any 1961, Byrd va debutar amb Blue Note l’any 1958, ell i Adams van col.laborar en una sèrie d'excel·lents treballs de hard bop aquells tres anys “Byrd In Hand” (1959), al “At The Half Note Cafe, Vols. 1-2” (1960), “The Cat Walk” (1961), i “Royal Flush” (també al 1961), entre altres. Després d'aquesta explosió d'activitat, el següent any el trompetista va deixar de banda les gravacions per continuar els seus estudis a Europa, on va passar algun temps sota la tutela de la llegendaria professora de música francesa Nadia Boulanger. Va tornar als EUA el 1963 i va registrar “A New Perspesctive”,a continuació va intentar innovar mitjançant la incorporació de cors de gospel als seus enregistraments; com ara el tema "Crist Redemptor", que es va fer bastant popular.

A mitjans dels anys 60, Byrd va centrar la seva vida en la docència, va ser professor a Rutgers, Hampton, New York University, i Howard a la fi dels anys 60,va continuar gravant de forma ocasional, i cap a finals del 1966-1967 enregistrava "Mustang!" i "Blackjack", durant aquell temps també va començar a estudiar música africana, inspirat en part pel moviment negre que llavors prenia força als carrers i es va interessar en els esforços de Miles Davis per atraure un públic més jove (incloent-hi els propis estudiants de Byrd) mitjançant l'experimentació amb ritmes electrònics i funk. Editat el 1969, a "Fancy Free" incorporava el piano elèctric per primera vegada, amb un so que recorda molt al Miles Davis de “In a Silent Way”. Els següents treballs ja endinsats en la decada dels 70 Byrd desenvoluparia un so molt més funky, i més agressiu convertint-lo de ple en un artista de fusió, temps en que conectaria amb els germans Larry i Fonce Mizell qui s’encarregarien de la producció dels treballs de Byrd, obtenint com a resultat el treball “Black Byrd” l’any 72, una optimista barreja de Funky-jazz i R&B que malgrat l’èxit obtingut (disc més venut a Blue Note) els crítics de jazz van deixar per terra, la cosa esta en que el disc va ser numero u a la llista d’albums de R&B, consquència de l’exit obtingut, Byrd va crear la seva “backing band” amb una selecció d’estudiants seus a la Universitat de Howard amb qui va gravar la resta dels ansy 70.

I aixi va continuar la cosa fusionant Funk i R&B, com a mostra el disc  “Street lady” (1974) pur so Blaxplotaiion o el treballs "Stepping into Tomorrow" (1975), "Places and Spaces" (1976), i "Caricatures" (1977) comiat de Byrd amb Blue Note i els germans Mizell, en acabant es va traslladar al segell Elektra on va gravar diversos discos entre 1978-1983, obtenint el seu major èxit comercial l’any 1978 amb F.U.M.L. (Funking Up My Life). Va passar uns anys a mitjans dels anys 80 lluny de les gravacions, degut en part a la mala salut, però va continuar ensenyant entre l'estat Texas i Delaware. En els anys 80 i principis dels anys 90, Byrd va voler rememorar la seva època de hard bop enregistrant diverses sessions per al segell Landmark. Va participar en el projecte Jazzmatazz del raper Guru l’any 1993, i amb l'adveniment del moviment de jazz-rap i reactivació de l’acid jazz d'Anglaterra, els seus àlbums dels 70 es va convertir en referent, Byrd moria el febrer de 2013 a l'edat de 80.