jueves, 29 de diciembre de 2016

Els MILLORS events per al CAP DE SETMANA (i la nit de cap d'any)


29 des. 2016 - 1 gen. 2017








30 desembre, Curtcircuit: Tribut a James Brown, Luz de gas, C/ Muntaner 246 BCN 



30 desembre, L'alternativa Bar musical, Passeig Marimon Asprer 11, La Bisbal






30 desembre, Pub Quatre Estacions, c/ Sant Roc, Pedreguer

















A la cabina de l'Allnighter... Toni Lyon

I amb el Toni Lyon tanquem l'última sessió del 2016 a la cabina de l'Allnighter i aprofitem per recordar-vos que al New Underground de Barcelona  tindrà lloc una de les festes més atractives      al voltant de les nostres terres per cel.lebrar el cap d'any si lo teu es el rare soul i el R&B.
El Toni va naixer a Còrdova (Andalusia) encara que resideix a Barcelona. En l'època més recent, va començar posant discos al circuit 50s, i va tindre l'honor de participar en festivals i clubs per tot l'estat espanyol i una mica fora de la peninsula iberica: Rockabilly Rave (UK), High Rockabilly (Calafell), Big rumble (Pravia), Desert Wind (Almeria), Rave on (Barcelona), Boogie Chillum (Alacant), Alligator (Jaén), fins i tot va arribar a embarcar-me en el creuer Rockin Cruise, per tota la Mediterrània.
Actualment ha ampliat el radi estilístic, ha col.laborat activament en els esdeveniments organitzats per Northern Clot dinamitzant el seu barri, i en festes orientades al Rhythm & Soul.



- Quants anys portes mostrant la teva música al món? quina va ser la primera vegada i on?
Vaig començar posant discos en el meu període universitari l'any 1989, s'organitzaven festes en el col·legi major en el qual vivia i jo m'encarregava de fer gaudir el públic.
Després d'aquest període vaig estar molts anys en stand by (centrat més en això que en diuen el desenvolupament de la trajectòria professional), fins que el 2009, vaig tornar a fer camí en una festa a la platja, ací vaig reprendre l'afició (i el vici de comprar discos), i fins avui dia en que seguisc buscant nous terrenys que explorar, i sobretot, música que em faça sentir viu.

- Quin o quins formats de reproducció prefereixes a les teves sessions?
Partint que jo veig que cada format té els seus avantatges i és adequat per a cada ús, he de dir que sóc dels que segueixen apostant pel vinil sempre que es puga.
En el meu cas pinxo amb vinil de 7 ", em resulta més còmode el transport, i com diuen per ací, ¡només t'has de saber quina és la cara bona !.

- Quin és l'estil principal a les teves punxades? és l'únic o també t'introdueixes en altres terrenys?
Fins fa un any he estat focalitzat en el rock and roll dels 50 i inicis dels 60 (tant americà com europeu, tant negre com blanc), instrumental, surf, tot molt salvatge i accelerat i per a sessions de dia introduïa western swing i hillbilly.
En l'actualitat m'ho estic passant bomba descobrint temes de Northern i Latin Soul i repassant temes seminals de R & B, que estan afegint "color" a la paleta d'estil i possibilitats.
Actualment, mantinc activitat en tot l'espectre, això sí, preparant la maleta en funció del públic, lloc, hora, i totes les variables que entren en joc, de cara a que tot surti d'allò més be.

- Quina ha estat l'experiència més significativa o el millor record de tots aquests anys?
Quant a bon record: Rave a Anglaterra, dissabte nit amb la sala de tancament bullint, llançar discos i veure com la gent dóna salts d'alegria i et assenyala amb el polze cap amunt, et sents el tipus més afortunat del món. El viatge en el vaixell tampoc va estar gens malament.

- Una anècdota durant una sessió que no oblidaràs mai, alguna petició estranya ...?
Ha, ha, ha, la veritat és que a l'haver punxat molt en clubs i festivals específics, el públic a més de saber al que va, controla bastant i no hi ha ja tantes probabilitats que et demanin coses fora de lloc.
Sí que un cop sonava el Promised Land de Chuck Berry i em van demanar que posés "rock and roll", però no em ve al cap ara cap cosa massa ressenyable.

- Quines han estat les teves últimes adquisicions i que estàs desitjant mostrar al món?
Tinc nouvinguts: Norman Johnson & the showmen - "Our love will grow", el "Love, love, love" de Bobby Hebb, "Juego de palabras" d'Olivia Molina (versió del "The name game" de Shirley Ellis), i com m'encanta punxar a migdia tinc un EP de Hector Hallal "Héctor el arabe", que és una delícia.
Sense deixar de banda el rock and roll, vaig aconseguir un single d'un cantant australià Colin Cook amb una versió del "Stop sneaking around" de Ricky Nelson que serà una passada!

-Top Five, 5 temes per a cada moment de la nit:
Per començar la festa ... Joe Simon-I got a whole lot of loving-Sound stage 7
Per escalfar l'ambient ... Ray Barretto-Soul Drummers-Fania
Per mantenir el foc viu ... The Ethics-Look at me know VENT
El colofó ​​... Norman Johnson & the showmen - Our love will grow- Action
L'acomiadament ... Phyllis Dillon - Perfidia- Treasure Isle

lunes, 26 de diciembre de 2016

The Penguins + The Oldfashioneds, dimecres 28 desembre , sala 16 Toneladas (València)



The Penguins
The The Penguins és una banda de reggae, rocksteady i ska formada l’any 2006 a partir d’un combo d’una escola de música de Sant Feliu de Llobregat. Amb l'any que comença superen els 10 anys d’activitat, temps pel que han passat un bon manat de membres per les seves files, i la formació s’ha anat modificant fins estabilitzar-se en els 11 músics que són actualment.

Fa 5 d’anys, van engegar un projecte paral·lel que és el que els ha suposat més èxit i més activitat. Es tracta d’un espectacle infantil que porta per nom “Reggae per Xics”, en què transporten la música tradicional infantil catalana als ritmes jamaicans. És en el marc d’aquest projecte que, han publicat un parell de treballs amb el mateix nom que l’espectacle, del qual ja han venut més de 5000 còpies, i que els ha dut a tocar en festivals amb tant de renom com el Sònar Kids, l’Acustiqueta de Figueres, els Petits Camaleons, enguany tornen per segona vegada a aValència al festival infantil Feretes i Cançonetes que tindrà lloc el próxim 28 i 29 de desembre al palau de la Música de València.

En la vessant nocturna de la banda, però, no s'han estat de braços plegats. S'han mogut per tota la geografia catalana, inclús escapant-se en quatre ocasions a tocar al País Basc, i a França en una. Han compartit escenari amb una gran quantitat de bandes, d’entre les quals destaquen especialment artistes com The Aggrolites, The Slakers, The Skatalites o Dave Barker. Entre els concerts infantils i els nocturns, actualment es mouen al voltant d’uns 30 o 35 concerts anuals.

Després de 7 anys aproximadament de rodar el repertori del seu primer disc, “Arctic Jamboree”, van tornat a entrar a l’estudi per enregistrar el que seria el seu segon treball per al públic adult: “Shuffle, Cut & Deal”. La gravació la van dur a terme als Estudis Ground de Cornellà de Terri, i constava d’una desena de temes que representaven l’evolució de la banda i que eren una bona mostra dels estils amb què més comoditat es mouen actualment. Aprofitant la visita a València amb motiu del festival infantil Feretes i Cançonetes la banda catalana oferirà un concert per la nit a la sala 16 Toneladas on faràn un repàs als seus treballs per al públic adult.


Però els catalans The Penguins no estaràn a soles a l'escenari de la sala 16 Toneladas la nit dels "inocents", els encarregats d'obrir l'espectacle organitzat pel col.lectiu Bredda seràn el trio vocal The Oldfashioneds acompanyats per a l'ocasió de forma extraordinaria per una banda de recolzament formada per Kodi (Skaks, Skaparràpid i altre llarg etc.) i Guillem (Dirty Soul Riders, Offbeaters, Golden Singles i altre llarg etc.) 
The Oldfashioneds es el nom que reben el trio vocal de rocksteady format per Payoh Soul Rebel, cantant d'entre altres de Jah Macetas o Alberto Tarín Jazzing Reggae; Pablo Muñoz, cantant d'Offbeaters o Mediterranean Roots i Edu Altarriba, cantant de Red, Gold & Green, tots tres s'uneixen en aquest projecte per retre tribut als grans trios vocals dins la historia de la música jamaicans com ara Wailers, Maytals, Heptones o Ethiopians entre altres amb un espectacle en format acústic on la vertadera protagonista es la veu d'aquest artistes valencians, espectacle que rep el nom de Reprise Tour i que portarà al trio a recorrer diversos locals de la ciutat de València en les properes setmanes i que ja va començar el passt 21 de desembre a La Gramola de Benimaclet.


jueves, 22 de diciembre de 2016

Els MILLORS events per al CAP DE SETMANA (i la nit de nadal)

22 - 25 DESEMBRE 2016





















SOMEDAY 2017, Northern Soul Allnighter, Valencia, 6 Maig 2017



L'edició del 2017 del Someday, Northern Soul Allnighter Valencia ja te data, aquesta serà el dissabte 6 de maig de l'any vinent al Casino Valencia, es a dir el mateix enclavament que la darrera edició, els convidats aquesta vegada seràn KEITH MONEY (UK) DJ habitual al 100 Club i en bona mesura de les allnighters de major prestigi a Europa, BRUNO JEREZ (FR) resident a New York, una de las col.leccions de rare 60s Soul més potents del continent, promotor de las allnighters Paris Magic City i JOSEP A. (Valencia) membre de Corner Soul Crew ademés dels residents ALBER ACEDOS i DANI HERRANZ.
L'horari de l'allnighter serà de 23 a 6h i per la vesprada hi haurà un warm up al Calypso (Russafa). Les entrades es posaràn a la venda l'1 de gener de 2017 a la web del Casino o fen format físic a la tenda de discos Splen-Dini de València, el preu serà de 10 euros i es recomana adquirir aquestes amb la máxima antelació, ja que en las dos últimes edicions va haver ple absolut.



lunes, 12 de diciembre de 2016

Ningú es movia com el "Temps" (The Temptations)


Gràcies a les seves coreografies i fines harmonies vocals The Temptations es van convertir en el grup vocal masculí definitiu de la dècada de 1960; la formula una barreja de pop, soul, funk i un estil impecable, una banda que va resistir un flux constant de canvis  en la seva formació i canvis de gustos dels amants del soul del moment. Formats inicialment per cinc homes els Temptations va naixer a Detroit l'any 1961 com una fusió de dos grups vocals de la ciutat del motor, The Primes per una banda i The Distants per l'altra, aquest últims conformats per el bariton Otis Williams, Elbridge (també conegut com El, o Al) Bryant, i el cantant de greus Melvin Franklin, ja veterans dins l'escena musical de Detroit quan es van unir, l'any 1959 van gravar el single "Come On" per al segell local Northern Label. Gairebé al mateix temps, The Primes, un trio format pel tenor Eddie Kendricks, Paul Williams i Kell Osborne, es van traslladar a Detroit des de la seva Alabama natal, on ràpidament van trobar l'èxit a nivell local, i el seu manager fins i tot va crear un grup de dones anomenat The Primettes aprofitant el filí dels primers. (Més tard, tres de les Primettes - Diana Ross, Mary Wilson i Florence Ballard - van formar les Supremes).

En 1961, The Primes es van dissoldre, però abans d'aquesta dissolució Otis Williams va tindre ocasió de vore un show en directe on va quedar impressionat tant per la destresa vocal, com per les habilitats coreografiques de Paul Williams Kendricks. Així es que aviat, Otis Williams, Paul Williams, Bryant, Franklin i Kendricks es van unir per crear The Elgins; pasant a ser poc després The Temptations, ia així es com van signar amb la filial de Motown, Miracle, on es van donar a conèixer amb un grapat de senzills en els mesos següents. Ho van intentar l'any 1962 amb "Dream Come True," sense aconseguir cap èxit comercial, a l'any següent, Bryant va ser acomiadat després d'atacar físicament a Paul Williams. La sort dels "Temps" va canviar l'any 1964, quan van reclutar al tenor David Ruffin per reemplaçar Bryant; quasi al mateix temps entraven a l'estudi per posar-se a les mans del compositor/productor Smokey Robinson, d'on van eixir amb l'èxit "The Way You Do the Things You Do" sota el braç, el primer d'una sèrie de 37 Top Ten Hits. Amb Robinson de nou al capdavant, van tornar el 1965 amb la seva cançó més emblematica, "My Girl", un número u a la la llista de pop i R & B, aquell mateix any aconseguien entrar de nou al Top 20 de les llistes amb els temes "It's Growing", "Since I Lost My Baby", "Don't Look Back" i "My Baby."

El 1966, els "Temps" van registrar un altre èxit amb Robinson als comandaments, "Get Ready", Després de posar en relleu la capacitat crativa de Kendricks amb l'èxit "Ain't Too Proud to Beg,", el grup va permetre Ruffin prendre el control per conrear uuna sèrie d'èxits amb "Beauty's Only Skin Deep" i "(I Know) I'm Losing You.". Començant l'any 1967, Whitfield va assumir el control de la producció per complet, i els seus registres es van fer cada vegada més aspres, com ho exemplifica l'èxit de 1968 "I Wish It Would Rain". Després de Ruffin no es va presentar a una actuació en viu 1968, els altres quatre membres es van encendre i el van reemplaçar per per l'ex-Contour Dennis Edwards, adaptant-se perfectament al període de soul-psicodèlic en el que el grup va entrar després de l'èxit del single "Cloud Nine". Amb els canvis dels temps, el grup també anava evolucionant, amb la fi de la decada dels seixanta, la música les Temptacions enregistraren temes amb un marcat contingut social i politic; així doncs van arribar treballs com "Run Away Nen, Running Wild", "Psychedelic Shack" i "Ball of Confusion (That's What the World Is Today)".

Després de l'èxit amb "Just My Imagination (Running Away With Me)" el ​​1971, Kendricks va deixar
la banda per emprendre la seva carrera en solitari. Aviat, Paul Williams també va deixar el grup, després d'un periode amb l'ombra de l'alcoholisme i altres problemes personals al damunt, finalment va ser trobat mort amb una ferida de bala el 17 d'agost de 1973, quan comptava 34 primaveres. En el seu lloc, el trio restant va reclutar els tenors Damon Harris i Richard Calle; després de l'èxit de 1971 "Superstar (Remember How You Got Where You Are)," van tornar a brillar l'any 1972 amb el número u "Papa Was a Rolling Stone". Així els "Temps" anaven endinsant-se en la decada dels 70 amb un seguit d'èxits i clavant-se en diverses ocasions en els Tops de les llistes d'èxits, com va ser l'any 1973 amb "Masterpiece," "Let Your Hair Down," i "The Plastic Man,", 'Harris va eixir del grup en 1975 (substituït pel tenor Glenn Leonard), l'any 79 els "Temps" llancen el seu darrer àlbum per a Motown, "Do the Temptations" i comencent una nova aventura amb Atlanitc Records amb qui editaren els LPs "Bare back" i "Hear to Temp you".

Després de la fugaç aventura en Atlantic la banda va tornar a signar amb Motown una bona acceptació del treball "Energy". En 1982, Ruffin i Kendricks tornaven a les files del "Temps" i llançaven el disc "Reunion", on també s'incloïen la resta de membres originals, el anys vinents van estar marcats pels problemes amb Motown, així com les diferències personals, el grup va continuar de gira i gravant, durant els anys 90 essencialment oldies, només Otis Williams, que va publicar la seva autobiografia el 1988, es va mantenir des de la formació original. Els anys següents van estar marcats per la tragèdia, Ruffin moria l'1 de juny de 1991, amb 50 anys, després d'una sobredosi de cocaïna;  El 5 d'octubre de 1992, Kendricks se'n anava als 52 anys de càncer de pulmó i el 23 de febrer de 1995, era Franklin qui patia un atac cerebral. El 1998, La història de The Temptations va ser objecte d'una mini-sèrie de televisióa la NBC I el treball "Ear-Resistable" va vore la llum la primavera de 2000 guanyant un premi Grammy, l'any 2004, "Legacy" es va convertir en el seu últim àlbum de Motown encara que el segell anys més tard lliuraria algún treball més amb temes indedits dels principis de la banda.


jueves, 8 de diciembre de 2016

Els millors EVENTS per al CAP DE SETMANA

9 -10 desembre 2016










9 desembre 22:30 hrs, SOUL PUB TERRASSA, Garcia Humet 90 Terrassa (Vallès Occidental)



 10 desembre, SALA LA PELIGRO, Plç Honduras 37 VLC (L'Horta)









martes, 6 de diciembre de 2016

QUÈ T’EMPATOLLES ARA? - 25, ACID-MOD AL BELL MIG DELS PPCC per Robert Abella


Una vegada més la lectura del llibre “Sawdust Caesars. Original Mod Voices” de Tony Beesley m’inspira un nou empatollament. Els que col·laboren al llibre amb el seu testimoni expliquen com l’escena Mod hereva del revivalisme dels 70s i 80s a finals dels 80s va dispersar-se entre un munt de tendències que van posar en perill la seva continuïtat. Molts mods van deixar de considerar la seva escúter un complement estètic quan van descobrir una escena creada totalment entorn de l’escúter i van esdevenir scooter-boys; altres mods penjats del Soul van trobar en els ambients nostàlgics per l’escena del Northern Soul el seu medi ambient més vital; altres mods van intoxicar-se d’èxtasi i House i van participar de la nova cultura Rave; altres dancers, DJs i músics mods londinencs van impulsar l’escena de l’Acid Jazz fusionant els arrels modernistes del moviment Mod amb les darreres tendències de música de ball donant com a resultat una escena molt més original i modernista que el primigeni Revival-79; altres mods futbolers van acabar formant part d’una nova expressió modernista que hem conegut com a Casuals; etc... Tothom s’havia fet gran i necessitaven anar més enllà. La flama va mantenir-se viva gràcies a una nova fornada de nois i noies molt joves que van respondre a tanta dispersió amb un purisme impossible d’acceptar pels veterans.

Jo m’hi puc posar com a exemple d’això, i no vivia a Londres ni a Anglaterra.
Certament, si ara mateix analitzo la relació que he mantingut al llarg de la meva vida amb el moviment Mod el primer qualificatiu que em ve al cap és “contradictòria”. Inclús podria posar en dubte si tinc cap dret a considerar-me “Mod”, però fent-ho cal reconèixer-me tantes mancances que quasi bé seria millor acceptar que tot ha estat resultat d’una admiració i una il·lusió inassolible que, altrament, m’ha mantingut engrescat tota la vida a millorar-me... amb la qual cosa no estic parlant ni de tenir ni de diners sinó a estimar-me, respectar-me i acceptar-me.
Sóc de classe obrera com solen ser els mods, però ni vaig ser adolescent als 60s, ni sóc londinenc, ni britànic (per cert, ni ganes tampoc). Vaig començar a identificar-me amb els mods amb disset anys -o sigui, quan als 60s ja era edat de deixar-ho córrer- quan me’n vaig cansar de ballar a la discoteca –o sigui, quan vaig deixar de fer el que feien els mods- i se’m va despertar la curiositat pel Rock –quan vaig començar a ser Rocker?!-, de fet, el moviment Mod el vaig descobrir potser de la forma menys adequada, o sigui, mitjançant grups de Rock com The Jam, The Who, The Prisoners...
Durant els meus anys de militància Mod poc vaig freqüentar les pistes de ball i me’ls vaig passar descobrint els anys 60s i gaudint-los actualitzats mitjançant grups de Garage revival i de Mod revival, anant a concerts i comprant fanzines i discos. Però cap a finals dels 80s una sèrie de circumstàncies em van convèncer que ja era hora de superar aquella crisi de maduresa permanent en que m’havia sumit considerar-me Mod havent superat els vint anys d’edat: el malauradament desaparegut Ringo Julián deixava d’editar el modzine Reacciones adreçant-se als seus lectors amb un comunicat gairebé d’acomiadament de l’escena, una cosa que ja havia fet recentment Eddie Piller (un dels activistes mods anglesos més reconeguts dels 80s), els Style Council m’avorrien amb desesperació com volent fer menys dolorosa la seva imminent dissolució, els Brighton 64 també plegaven... i jo trencava amb la núvia i se’m presentava davant un panorama d’incertesa que em podia portar vés a saber cap on.

Amb els amics amb qui em vaig ajuntar per reprendre “la meva vida en llibertat” vaig conèixer una moguda que estava convulsionant la nostra comarca com mai havia vist abans. La discoteca ampostina Metro s’havia convertit en l’epicentre d’una manera de viure el cap de setmana com jo només havia llegit però mai havia tingut l’oportunitat de participar-hi. Després d’un dijous de tràfec i precalentament, podies començar-lo divendres al vespre i acabar-lo dilluns a la matinada sense haver dormit ni un segon.
L’estètica més comú era d’un sinistrisme amb camises florides. Una barreja d’Eduardo Benavente, The Church i The Fuzztones... After-Punk psicodèlic. La imprescindible camisa psicodèlica la podies combinar amb llargs abrics negres o caçadora de cuir, Levi’s negres o pantalons de cuir negre, botins de punta amb moltes sivelles o boogies imitació lleopard amb sivella, encara que la darrera tendència eren sabates Dr Martens granes amb puntera metàl·lica, i els pentinats punks havien deixat pas a cabells més llargs o garatgers, encara que el pentinat casual de Shaun Ryder estava marcant la darrera tendència. Em recordo enmig de tota aquella fauna com el Paul Weller de “Shout To The Top” però amb sabates Kurboys –els mocassins estaven totalment “out”-, o com els Barracudas surfers amb sabates Dr Martens o com el John Lennon del “Revolver” amb brogues Hush Puppies color mostassa, amb tots els casos amb les ulleres de sol adients.

Musicalment allò no sabies per on agafar-ho. No sonava absolutament res que figurés a les llistes d’èxits de vendes ni res que tingués a veure amb el tradicional domini discotequer de la música negra. Em va sorprendre que hi sonessin cançons de grups dels quals jo tenia discs -com Clash, Fuzztones, Ramones, Church, Fleshtones, Boys Wonder, Times...- que mai m’hagués imaginat ballar a una discoteca, però sobretot es quedaven amb mi punxant rareses que creia que jo era l’únic o un dels pocs a la comarca en tenir-les, com per exemple els Morlocks, el “Why don’t you smile now” dels Crawdaddys o el “Munster Theme” dels Surfin’Lungs que jo havia aconseguit mitjançant el fanzine “La herencia de los Munsters”. Tot això sonava enmig del tecno industrial d’uns Nitzer Ebb, el pop-rock d’uns Flesh For Lulu, el punk-oi! d’uns Angelic Upstrairs, l’indie-pop d’uns Vaselines, el rock-and-roll cavernícola d’uns Cramps, el folk-rock d’uns Hooters, el heavy psicodèlic dels Cult, el sinistrisme gòtic d’uns Sister Of Mercy, el glam lisèrgic d’uns Love & Rockets, el tecno-pop de B-Movie o, inclús, el piano minimalista de Wim Mertens, a més de coses velles com el “Sarah” de Fleetwood Mac, el “Serenade” d’Steve Miller Band o “The Ballroom Blitz” de Sweet. Els DJs reforçaven el ritme de les cançons i les entrellaçaven magistralment aprofitant les versions dub tan pròpies dels maxisingles del moment. Adequadament intoxicat, t’acceleraven posant al límit la teva capacitat cardíaca amb el “Push” dels Invisible Spirit o mental amb el “Hurricane Fighter Plane” d’Alien Sex Fiend i, seguidament, t’ascendien fins el nirvana punxant-te la hiperromàntica “Tinseltown In the Rain” de Blue Nile. La cosa més negra que hi sonava era el “I’m Gonna Knock You Out” dels Love Delegation de Peter Zaremba.

Tant sorprenent com la música -i possiblement allò que més em va agradar d’aquest ambient- era el clima d’amistat i d’acceptació mútua que hi regnava. La violència típica de totes les discoteques que coneixia no hi tenia lloc, estava molt mal vista, tothom la trobava innecessària. Suposo que com la gent no hi anava a lligar sinó a posar-se per ballar, aquella competitivitat que obligava als més pinxets de cada discoteca a demostrar la seva homenia i marcar terreny a base de cops de puny no s’hi donava. Segurament, era l’únic ambient de la comarca on s’hi podien sentir prou segurs els homosexuals. El fet de compartir aquella moguda ens agermanava, tots érem “gent del rotllo”. Estaves ballant engrescadament al costat d’algú i, al cap d’una estona, et venia portant-te una mitjana o t’invitava a anar al lavabo a compartir alguna substància prohibida... i no era necessari saber qui era, ni com li deien, ni d’on era, però et quedaves amb la seva cara per tornar-li el detall quan vingués bé. Anaves al cotxe buscant intimitat i discreció per prendre’t alguna cosa, i pel camí et trobaves cotxes amb el maleter obert expulsant música “del rotllo” i la penya t’oferia amistosament beguda o canuts, i acabaves compartint amb ells el que duies.
Aviat vaig saber que la Metro només era un satèl·lit de la moguda valenciana dinamitzada des de discoteques com Spook Factory o Chocolate, on DJs com Fran Lenaers van saber respondre a les necessitats dels addictes a la mescalina. Aquella totalment original i germinal escena clubber nostra anys després la coneixeria tothom com a Ruta del Bakalao. Sempre he pensat que si aquest fenomen s’hagués donat a qualsevol ciutat anglo-saxona s’hagués mitificat i glorificat fins l’extenuació enlloc de ser víctima de l’implacable descrèdit i menyspreu per haver-se produït en el nostre país sense permís dels explotadors anglo-saxons del món de la moda juvenil. Estic seguríssim que, a nivell de clubs, el seu impacte va ser molt superior a l’escena de Madchester o l’Acid-Jazz londinenc o, almenys, d’idèntica transcendència; però, clar, a nivell de manifestacions musicals, allí van tenir uns Stones Roses o James Taylor Quartet i aquí el que ha quedat és Chimo Bayo. Només apuntar al respecte que Stone Roses van tocar a Barraca al setembre de 1989, abans d’estar en boca de tothom.

Després d’haver viscut completament el nostre particular Estiu de l’Amor del 1988 sense saber que anys després tothom –tothom a tot el món: Nova York, Eivissa, Manchester, Londres...- el recordaria així, aquell Nadal vaig obrir el bar musical Groovy a la Sénia que aviat es va convertir en el millor lloc de tota la comarca on començar un cap de setmana que acabaria la mitjanit de diumenge a la Long Play d’Alcanar, havent passat per la Terminal de la Séniala Metro, l’Andros i la Parròquia d’Amposta, i la Plató de la Ràpita, si no t’havies allargat al Saler valencià.
A qui consideri que això no té absolutament res a veure amb el moviment Mod o el Modernisme no penso esmerçar ni mitja dècima de segon en discutir-li-ho, però jo ho vaig viure al cent per cent de forma Mod. Aquella Vida Total a la que feia referència Tom Wolfe a “La casa de la bomba i altres cròniques de l’Era Pop” jo només la he pogut viure durant aquesta època de la meva vida, just quan vaig voler deixar de ser Mod... ho dic per allò de la meva permanent contradicció Mod. Viure al mil per cent per al cap de setmana i on sempre he viscut. M’ho petava tot en discos, concerts, discoteques, roba, fato i partits del Barça de Cruyff. Aquelles originals i impensables barreges sonores que els DJs ens cuinaven em recordaven aquelles que van haver d’enginyar-se els mítics Guy Stevens a l’Scene o Roger Eagle al Twisted Wheels per als addictes a les amfetes a base de rock-and-roll, rhythm-and-blues, modern jazz, ska, boogaloo, soul, garatge, instrumentals de surf... Als ambients mods tampoc s’hi anava a lligar amb noies. L’obsessió per la imatge.

Anar a València era anar a Brighton, però a compartir festa i no galtades. El Groovy obria tots els dies laborables a l’hora del cafè, doncs moltíssims dilluns a migdia, després que la penya s’hagués currat mitja jornada laboral de vuit a una i hagués dinat, es prenien un parell de caraquillos al Groovy i la cosa s’acabava fent a un costat el billar, els llums apagats i tothom ballant com a bojos com si fos divendres nit fins les tres quan tothom marxava d’allò més animat a completar les cinc hores que els faltaven fins les vuit del vespre; allò Tom Wolfe també ho hagués titulat “Underground de migdia”... érem un Tiles a finals dels 80s a un poblet de cinc mil habitants. Després va arribar la Màkina i va acabar amb aquesta barreja de sons tan original implantant-se una radicalitat makinera que ens va jubilar a bona part dels bakales a favor d’una crianxada rapada, amb Dr Martens, camisetes de futbol i agrupada en colles; i a mi se’m va representar quan Roger Eagle va abandonar els plats del Twisted Wheel fart que els nous hard mods empastillats no se’n volguessin saber de res que no tingués el marcat ritme propi dels discs de la Tamla Motown, identificant jo Màkina amb Northern Soul, de la mateixa manera que identificava com els mods dels anys de plenitud s’havien vist superats per una versió més dura adequada als nous temps de crisi amb com els joves skins makiners havien implantat a Amposta el mal rotllo, la paranoia i la violència desgraciant el nostre bon rotllo, col·leguisme i pletòrica felicitat mescalinosa.
A qui no vulgui veure-hi cap connexió amb el moviment Mod, només li diria que, havent-me allunyat d’una moguda ampostina que ja no era per a mi, vaig tornar a furgar pels ambients mods i vét aquí que al Walrus Weekend de Lleida vaig ser a temps de viure-hi la mateixa evolució quan els pop-arters pseudo-psicodèlics vuitanters ens vam veure superats per una nova canalla d’skinheads northern-soulers que van tornar l’ambient més uniforme musical i estèticament, menys alegre i menys atractiu.

(m’hagués agradat acompanyar aquest empatollament amb fotos meves ballant, tot suat, amb els ulls desorbitats i fet un desastre, però només n’he trobat algunes poquetes fora de les discoteques, la qual cosa m’ha fet recordar que en aquells temps no pensàvem gaire en immortalitzar res, ens limitàvem a viure intensament el moment i en mantenir la nostra frenètica activitat nocturna en la més absoluta clandestinitat)