diumenge, 27 de novembre de 2016

Richard "Groove" Holmes, Groovin amb Groove.


Richard Arnold Holmes va naixer el 2 de maig de 1931 a Camden, Nova Jersey, EUA pianista autodidacta al principi dels seus dies com a músic,  la seva admiració per Jimmy Smith el va fer decantar-se per l'òrgan, es diu d’ell que era un músic molt accessible, senzill i càlid, que va ser especialment popular i molt respectat en el circuit de Filadèlfia / sud de Nova Jersey, va signar un contracte de llarga durada amb Pacific Jazz l'any 61, aquell mateix any va gravar el seu primer disc nomenat genéricament "Groove" sobrenom amb el que seria reconegut per sempre. El disc fou un gran èxit i als credits l'acompanyaven, el guitarrista George Freeman,  Les MacCann al piano, Tricky Lofton al trombó, a la batería Ron jefferson i al saxo tenor el mestre Ben Webster.  En 1965, va lograr un altre gran èxit amb una nova versió  del tema "Misty" una melodía molt coneguda composada pel pianista, Erroll Garner i que va servir per donar-li titol al seu nou treball, esta vegada per al segell, "Prestige"
El seu treball quasi sempre es va limitar a petits formats, principalment als trio guitarra, òrgan, bateria on Holmes desenvolupava millor la seva fantastica tècnica, d’estil inconfundible i un virtuós en la creació, diuen el que van compartir sessions amb ell que era molt fàcil acompanyar-lo i el que més lloaven d'ell era al seva capacitat per deixar entrar la resta d'instruments,  un "tempo"  perfecte i sols molt originals i creatius, el convertien en un geni.


dimarts, 15 de novembre de 2016

Modernisme aborigen: Rita Pavone canta en català.


Rita Pavone va naixer a Torino (Italia) el 23 d'agost de 1945, on era coneguda com "pel di carota" ('pel de carlota/pastenaga) va començar la seva carrera l'any 62 de la ma del que seria en principi el seu representant i més tard la seva parella Tedy Reno. Aquell any 62 participava a les finals del “Primer festival dels desconeguts”, un concurs organitzat per descobrir nous talents, la Pavone amb una veu explosiva va sorprendre al jurat i es va fer amb el primer premi, aquest era  l'inici del que seria una llarga i exitosa carrera amb quinze discos editats a Italia, tres als Estats Unitss i dues dotzenes de singles entre els anys 1963 i 1997. L'any 69 participava per primera vegada el festival de Sant Remo , Studio 1, el programa de la nit dels dissabtes a la televisió italiana, el més popular del país aleshores, la va portar a la fama i la va convertir en una de las estrel.les preferides dels adolescents. Habitual d'enregistrar les seves cançons en castella, va adquirir gran popularitat a Latinoamèrica i l'estat espanyol.

Si ens centrem en la nostra llengua la cantant de Torino va gravar dos treballs, el primer un EP compartit amb altres tres artistes italians l'any 65, Jimmy Fontana, Gianni Morandi i Donatella Moratti incloent una cançó de cada un d'ells tot i editat pel segell RCA, en aquest la Pavone es marcava una fantàstica versió del seu propi tema "Loi" (Ell). L'any següent ja fos per iniciativa d'ella o be de la companyia (RCA), eixia al mercat un altre EP integrament cantat en català, aquesta vegada interpretat per ella a soles sota el titol "Rita catalana" on a la portada la cantant lluïa barretina. El treball el composaven 4 temes cantants en català com hem dit, sota els titols "Només tu (solo tu)" junt a L. Enriquez i la seva orquestra, "Plip" , "Supercalifragilistic-expialidosos" i Aquest Vespre Amb Tu (Stasera Con Te)" junt al conegut compositor Ennio Morricone i la seva orquestra. Com a curiositat conten que els tècnics en vore-la entrar a l'estudi començaven a tremolar i és que el to de veu de Rita Pavone era tan alt i agut que tenien veritables problemes per sonoritzar la veu en les gravacions.

diumenge, 13 de novembre de 2016

QUÈ T’EMPATOLLES ARA? - 24 SUD CONTRA NORD, per Robert Abella.


La capital és la localitat que millor representa un país a nivell internacional, però ja sol passar que realment són les localitats menys genuïnes del seu país.
En la història del Modernisme hi ha un seguit de capítols on Londres i, per extensió, tot el Sud d’Anglaterra han xocat amb les expressions modernistes del Nord, que han evolucionat de manera ben diferent.
Cal tenir molt en compte que, encara que les primeres manifestacions juvenils modernistes conegudes són londinenques, això només respon al fet que Londres és el centre de poder amb més pes de Gran Bretanya i tot allò que s’hi produeix té els mitjans de difusió més a prop. Segurament, de joves amerats pel Bebop nord-americà als 50s n’hi devia haver per més ciutats d’Anglaterra, però va ser al Soho londinenc on es van detectar perquè hi havia més ulls pendents del que allí s’hi podia coure.
Certament, Londres sol tenir més possibilitats de crear manifestacions subculturals més originals perquè sol ser la ciutat anglesa més internacional, que aglutina més cultures diferents i n’afavoreix la seva aculturació, a part de ser un centre internacional de la moda que necessita mantenir-se actiu.
Quan al 1964 l’estil de vida Mod havia impregnat bona part del jovent del sud d’Anglaterra, Keith Rylatt, un mod original, recordava a “The Influential Factor” de Graham Lentz: “Em va sorprendre que, quan el Leeds va venir a jugar amb el Fulham, la meitat dels nois que van baixar de l'autobús del Leeds anaven vestits amb caçadora de cuir plenes de reblons i texans bruts amb pentinats de Teddy Boy, mentre que els del Fulham anàvem vestits amb pul·lòvers amb coll en punta, amb polos a sota i Hush Puppy. El sud era mod, el nord no”. Testimoni que em val per fer notar la importància del futbol en el procés de presa de contacte, interrelació i uniformització de les diverses manifestacions subculturals juvenils britàniques des de sempre.
Richard Weight al seu llibre “Mod, a very british style” ens dóna el motiu d’aquesta discrepància estilística: “Quan l’estil Mod es va posar de moda, hi va haver molts adolescents que es van negar a adoptar-lo perquè el trobaven massa tou i ridícul, especialment al nord i en zones rurals”.
El sofisticat estil Mod es veia massa londinenc, massa de capital i urbà com per adoptar-lo segons on. La qual cosa no ens pot portar a menystenir el nord, com si estigués més endarrerit ni res semblant, simplement que la realitat n’era una altra de ben diferent. No podem passar per alt que la primera moguda musical juvenil anglesa comercialment rendible havia estat el Mersey Beat de Liverpool i no hauríem d’olvidar tampoc com de bocabadats es van quedar els Rolling Stones quan, en la seva primera visita a Manchester, Roger Eagle (el DJ del Twisted Wheels) els va punxar les cançons del seu primer LP en el mateix ordre però en versió original.

A l’estil Mod li va costar collar al nord però, quan ho va assolir, no ho va fer com una moda sinó com una manera de viure que va haver d’adaptar-se a les condicions de vida del nord i hi va iniciar una evolució totalment diferenciada del sud. Al 1965 la moda Mod era seguida per més de la meitat del jovent britànic, tant fos del nord com del sud, però a partir de mitjans del 1966 les noves modes que es van anar promocionant des de Londres per superar l’estil Mod només van seduir els fatxendes de les classes mitjanes urbanes, mentres aquella cultura genuïna entorn a escúters, roba elegant, amfetes, clubs i música Soul van esdevenir l’estil de vida de la majoria de joves dels suburbis londinencs i d’arreu de Gran Bretanya, sobretot en les ciutats industrials del nord i Gal·les. A la segona meitat dels 60s, quan a Londres tothom portava cabells llargs, camises florides i pantalons acampanats, escoltaven Pop o Psicodèlia, i es col·locaven amb LSD i canuts, a les Midlands i al nord l’escuterisme s’havia convertit en un estil de vida i tothom qui tenia escúter formava part d’algun scooter-club, als clubs no se’n volien saber res de la música moderna i iniciaven el culte al DJ i un elitisme entorn als discs més obscurs de Soul, i les camises Ben Sherman (imitació de les Brooks Brothers), els pantalons Sta-prest, les sabates Loafers o Brogues, les caçadores Harrington i els abrics Crombie o de pell de vaca esdevenien la norma... i les amfetes, clar.
Sean Hampsey recordava al “Sawdust Caesars. Original Mod Voices” de Tony Beesley: “Havien anat al Twisted Wheel de Manchester i al Mojo de Sheffield. Havien escoltat i comprat nous discos, i ens els havien dut al poble. Clubs com el 1812 de Dinnington i l’Up & Up de Rotherham congregaven els mods de la comarca per ballar Soul. I la majoria de nits de la setmana hi podies veure davant una llarga filera d’escúters i a mi punxant-los aquells discos des d’un racó de la sala. Tothom marcant tendència i jo seguint l’estil, naturalment. Jaquetes elegants i pantalons ajustats s’anaven imposant. Mai se’ns hagués acudit vestir d'una altra manera.

Els principals clubs de les Midlands i del nord, com el Golden Torch d’Stoke i el Highland Room de Blackpool, eren essencialment clubs Mods que van continuar la tradició del King Mojo de Sheffield i el Twisted Wheel de Manchester, i atreien els que s’havien engrescat en ‘mantenir la fe’ a la nova dècada. Per a molts de nosaltres, el Soul encara era la música més ‘cool’. En el moment que els mods del sud van començar a adoptar altres estils de música, els mods del nord van adoptar el Soul com a banda sonora. Avui en dia la divisió nord/sud és més difusa, encara que continua existint, però en aquell temps era sens dubte molt més pronunciada”.
George Marshall deia al seu celebrat llibre “Spirit of ’69. A Skinhead Bible”: “El moviment Mod s’havia iniciat a finals dels 50s als clubs i cafeteries del Soho londinenc, però havia necessitat més temps per collar al nord de Watford Gap. Tanmateix, l’escena del nord sobreviuria bastant temps més, centrada com estava entorn a clubs de fanàtics de l’escúter i les allnighters souleres a locals com el famós Casino Club de Wigan o The Torch d’Stoke”.

Els dos següents capítols sobre aquest xoc nord/sud són per exemplificar aquestes paraules d’en Marshall.
A finals dels 60s i principis dels 70s, als clubs de Londres els DJs es guanyaven la clientela oferint-los les darreríssimes tendències del Funk americà, altrament al nord els DJs arrossegaven els seus seguidors de club en club perquè posseïen uns quants discos del Soul més obscur que no tenia ningú més. Dave Godin, llavors, era l’amo d’una botiga de discos especialitzada en música negra anomenada Soul City i se’n va adonar que, cada vegada que baixava algun club de futbol d’alguna ciutat del nord a jugar a Londres, la botiga se li omplia de jovent que li remenaven obsessivament els calaixos de 45s i es quedaven els discs més rars de petits segells de Soul americà com Okeh, Mala, Cameo Parkway o Ric Tic. Per facilitar-los la recerca, va agrupar totes aquestes rareses del Soul en una secció que va anunciar amb un rètol que deia “Northern Soul”, fent referència a la seva clientela del nord. L’any 1970 anomenava així la peculiar escena soulera del nord a un article per a la revista “Blues and Soul” i així és com per sempre ha estat coneguda.

Aquesta devoció del nord pel Soul es va mantenir viva fins finals dels 70s, però l’escuterisme m’atreviria a dir que s’ha convertit en etern. Amb el revivalisme Mod dels 70s les sooter-runs (concentracions escuteristes) i els scooter-clubs (clubs d’escuteristes) van revifar i en van brotar per tota Gran Bretanya. Aquestes scooter-runs van esdevenir multitudinàries quan al 1979, aprofitant aquest revivalisme i l’estrena de la pel·lícula “Quadrophenia”, es va promocionar la moda Mod Revival. A les scooter-runs dels anys següents al Revival-79 s’hi distingien molt clarament dos tipus d’escuterista; un era el format pels nois que seguien la moda, totalment influenciats per “Quadrophenia”, amb l’escúter ornamentada fins l’exageració i tothom abillat amb la parka militar de rigor, que n’eren majoria; i l’altre el formaven membres de clubs escuteristes del nord, aquests solien ser més grans en edat, portaven escúters de major cilindrada amb una aparença que responia més a qüestions pràctiques que a lluïment, i amb una roba adaptada a la climatologia més dura pròpia del nord. Certament, a aquestes concentracions de càmping i tenda de campanya anar en tratge i corbata més que inadequat era ridícul, i aquests scooter-boys del nord tenien una imatge que no era producte de cap moda ni de cap pel·lícula, la seva roba responia a una llarga evolució de més d’una dotzena d’anys a partir de la imatge del mod escuterista de finals dels 60s.

La norma necessària era roba texana, esportiva, militar i, inclús, de cuir. Els noiets mods anaven a la moda, però els escuteristes del nord de cap manera se’ls pot considerar uns desfasats; els mods estaven adoptant de forma artificial una manera de vestir de quinze anys abans que intentaven adequar als temps actuals, altrament els scooter-boys eren producte d’una llarga evolució que continuava viva. A mesura que la moda Mod Revival va perdre gas, el nombre de mods també va anar minvant perquè molts no van dubtar en apuntar-se a la moda següent (els New Romantics), mentre el nombre de scooter-boys es mantenia o, inclús, creixia degut que molts dels noiets mods van acabar seduïts per aquella manera tan entregada de viure l’escuterisme i, naturalment, van trobar més pràctic adoptar aquella manera de vestir. Entre els anys 1983 i 1985 els scooter-boys s’havien convertit en majoria a les scooter-runs i els que van mantenir-se fidels a l’estil Mod van preferir crear unes scooter-runs més exclusives i adequades a la seva dèria elegant, més orientades a clubs urbans que a càmpings al camp. Com era tan típic als anys 80s i com ha estat una constant en les subcultures juvenils britàniques, la secessió es va produir a galtades, més i quan a l’escena escuterista s’hi van sumar skinheads i, fins i tot, psychobillies.

El pròxim capítol ens du a l’any 1977. Aquell any Londres havia aconseguit convertir-se novament en el centre de les mirades de tot el món gràcies a l’Explosió Punk, una revolta juvenil sorgida de l’ambient universitari que venia a ser una reacció violenta al fracàs del Hippisme; l’Amor deixava pas a l’Odi, la Pau a l’Anarquia i el “fes l’amor” es convertia en “destrueix”. Aquella revolta va anar sufocant-se a mesura que molts dels seus protagonistes van anar obtenint cobertura mediàtica i es van convertir en referents d’una nova tendència força impactant, quasi sempre gràcies a formar part d’un grup de rock. En fi, un enrenou de l’hòstia que va convertir el Punk en una atracció turística més de Londres durant molts anys... segur que encara hi queden força vestigis. Doncs, en aquells mateixos dies en que Londres s’agafava a qualsevol cosa sols tornar a acaparar l’atenció del món i recuperava el protagonisme quant a marcar les noves tendències de la moda juvenil durant uns quants anys, al nord del país, a les grades dels estadis de futbol de ciutats com Liverpool i Manchester, s’estava coent la darrera subcultura modernista que ha esdevingut una moda de masses: els Casuals. Com correspon a la seva natura modernista, el moviment va anar prenent forma discretament, gairebé en total secretisme i sense ser conscients d’estar donant forma a un moviment nou.

Al ser un estil que va néixer de forma natural i espontània, i es manifestava de manera diferent en cada membre d’una colla, en cada barri, ciutat o comarca, i amb noms diferents segons club o ciutat, el moviment no va ser intuït fins uns quants anys després, fins 1982 o 1983 quan, com altres subcultures modernistes, es va tirar a sobre l’atenció dels media mitjançant actes violents com baralles multitudinàries entre incondicionals de diferents clubs i afegint-se a la gran batalla intertribal pròpia dels 80s –ja sabeu: teddies, mods, rockers, skins, heavies, punkies, psychobillies, etc. tots contra tots- a la qual no hi havien pogut estar invitats perquè ningú sabia de la seva existència en no fer-se visibles, com la resta, associats a algun tipus de música. El moviment original va experimentar una forta davallada a finals dels 80s amb l’arribada de la cultura Rave, moment que molts hi marquen la seva mort; però a partir d’un revivalisme –que, com sempre sol passar amb tot revivalisme de qualsevol moviment modernista, més que un revivalisme va ser més una reinterpretació estandarditzada i empobrida del moviment original protagonitzada per nois de naturalesa poc o gens modernista- que va experimentar a la segona meitat dels 90s va esdevenir un estil de vestir amb cobertura mediàtica i abast mundial.

Per al darrer capítol que us vull presentar en aquest nou “empatollament” cal que ens remetem a principis dels 90s. La dècada havia començat amb la irrupció i domini del Grunge, amb Nirvana al capdavant i amb Seattle com a epicentre d’aquest nou punk nord-americà. Respondre a aquest domini del rock nord-americà es presentava com un atractiu repte per als grups britànics, però encara més per a un Londres que s’havia vist relegat a un segon plànol durant tota la dècada dels 80s davant les contínues propostes musicals sorgides des del nord d’Anglaterra –sobretot, Manchester i rodalies- i Escòcia. La motivació era tan gran que els Suede havien estat primera plana al NME i al MM abans d’haver publicat cap disc, cosa inaudita. Suede era un grup londinenc que es presentaven com l’antítesi del Grunge, executors d’un Glam Rock actualitzat via Smiths i liderats per un cantant immers, en consonància, en la personificació de la tradicional ambigüitat sexual pròpia del rock més britànic –o menys al gust nord-americà- escrita per grans noms com Bowie o Morrissey. Però la seva proposta carregada de sofisticació capitalina es va veure superada per una altra proposta londinenca més accessible i fàcil d’entendre per tothom. 

Els Blur, després d’haver fracassat estrepitosament com a grup de Madchester-Sound dos anys abans amb el seu àlbum debut “Leisure”, al 1993 presentaven “Modern Life Is Rubbish”, un disc amb una col·lecció de cançons en la tradició més bàsica anglesa (això és: Beatles, Kinks, Small Faces, Bowie, Pistols, Jam, XTC, Teardrop Explodes...) i amb una ocorrent imatge de mods amb Dr Martens que havia de connectar millor amb l’anglès mitjà. Blur havien tret el disc que tothom esperava i les alabances de Paul McCartney i Paul Weller els van catapultar cap al cim del nou Pop britànic. Quan els periodistes musicals ja estaven esmolant els seus llapis per bastir una rivalitat Suede-Blur que es pintava comercialment tan interessant com les protagonitzades feia anys per Beatles-Stones, T. Rex-Slade o Jam-Clash, Creation Rds llançava els Oasis de Manchester i la guerra nord/sud del Brit-pop de seguida va fer olvidar el Grunge. Els Blur havien demostrat que eren capaços d’interpretar el paper que trobaven convenient, però els Oasis eren bàsicament el que veies i el que escoltaves, no hi havia més. Els Oasis eren cinc futbolers damunt d’un escenari fent Rock-and-Roll per a qualsevol que volgués passar-s’ho bé, i no hi havia més. Vestien com a Casuals no perquè s’haguessin proposat vestir-se així sinó perquè era la seva manera de vestir-se, no s’haguessin pogut vestir d’una altra manera. I musicalment no constituïen ni cap resposta ni cap ruptura amb res, eren simplement resultat del moment; executaven un Rock (en majúscula) que invitava a no deixar de pegar bots, a la festa i als excessos tan sorollós com el Shoegazing i amb l’ímpetu del Grunge amb un punt de romanticisme... que l’alcohol això ja ho té. Allò tan bàsic cobrava una dimensió subliminal gràcies a una guitarra volàtil d’un virtuosisme autoritzat des de John Squire. La seva fórmula era tan bàsica que Noel Gallagher (guitarrista i compositor del grup) va avisar des del principi que només podien donar per a un parell d’àlbums, per la qual cosa fins a la dissolució del grup no va parar de fer canvis en la seva formació esperant que els nouvinguts a la banda aportessin alguna cosa diferent. Eren autèntics i no sonaven a res més que a 1994, i només aquí eradicava el seu èxit fortuït.

No sé vosaltres, però durant tot l’empatollament a mi m’ha fet l’efecte que més que parlar d’una rivalitat nord/sud he estat escrivint sobre el xoc entre la necessitat de Londres d’imposar contínuament noves modes –siguin artificials, siguin inspirades en algun moviment juvenil espontani- i un jovent de classe obrera capaç de crear-se el seu propi estil, mantenir-lo i fer-lo evolucionar, o sigui, l’etern conflicte entre moda i Modernisme.


dijous, 10 de novembre de 2016

Els millors EVENTS per al CAP DE SETMANA


10 - 13 novembre 2016




11 nov. Cerebro Disco Plaça del Vapor 20, 07014 Palma De Mallorca































dilluns, 7 de novembre de 2016

Entrevista a... THE KINKY COO COO'S (Especial 5é Ponent Roots Festival 11-13 Nov, Lleida))

El cap de setmana vinent tindrà lloc la cinquena edició del Ponent Roots Festival a Lleida (El Segrià), encapçalant el cartell d'entre un seguit d'artistes de diferents estils dins del que podem descriure com a música negra,  hi hauràn dues eminencies dels ritmes jamaicans dins l'escena nord-americana, Greg Lee dels  Hepcat i Jesse Wagner d'Aggrolites tots dos secundats a l'escenari per una de les bandes clàssiques de l'escena skatalitica catalana, els barcelonesos Kinky Coo Coo's, els hem volgut fer unes preguntes mentres preparen aquest concert que de ben segur serà molt especial per a ells i elles. 


- Qui forma actualment Kinky Coo Coo’s?
Actualment la familia Kinky Coo Coo’s som: Victor Laguna a la Bateria, Ignasi Bullich al Baix, Albert Vilardell a la Guitarra, Dani Lampérez als Teclats, Miquel Mata al Saxo i als Coros, Carme Martinez a la Trompeta i als Coros, Alejo Peloche al Trombó i als Coros...i a les Veus tenim a Leire Etxarri i Gemma Solés.

- En quins projectes participen els membres de la banda actualment a banda d’aquest? 
En un passat els membres de la banda estavem més actius en altres projectes, i la llista seria més llarga (que ja te collons la cosa). Avui en dia Kinky Coo Coo’s ha passat a ser un actiu més important per a tots...tot i així, la curiositat musical d’alguns membres fa que ens moguem i col.laborem en altres projectes musicals. 
En Victor (bateria), per exemple, està molt involucrat en tota la moguda musical de la seva població natal (Sant Pere de Ribes) i tota la comarca del Garraf en general...toca per exemple en un grup de Hip Hop que es diu Rata & The Whiteys i col.labora de forma constant en la música tradicional catalana de la seva comarca, sense oblidar que és el bateria oficial de la seva banda natal Bugies. Recentment també ha col.laborat gravant bateries per un projecte musical mexicà que es diu Jazz In Reggae All Stars. I si en Javi Garcia (Sir J) el necesita per alguna substitució per The Oldians, ell hi va encantat, com va fer aquest estiu tocant a La Pedrera de Barcelona.
En Dani (teclista) toca en un grup de Deep Funk que es diu Broken Coconuts i també en el combo instrumental de Jamaican Oldies anomenat Sir J & The Kinky Lab All Stars. També col.labora en sesions de gravació per The Oldians i es un Dj de música jamaicana actiu als PaÏsos Catalans.
L’Alejo (trombonista) també toca amb Sir J & The Kinky Lab All Stars però en aquest cas portant la batuta amb la bateria. I amb els mateixos “drums” toca a la banda inèdita de Rocksteady i Early Reggae amb membres de The Cabrians, Slingshots, The Oldians o Space Invaders anomenada The Jabs...en un futur pròxim veurem si veurà la llum. Bomboklaat!!!!
A més a més, l’Alejo mateix, la Carme (trompetista) i la Gemma (veu) tenim el privilegi de col.laborar per al productor/reggae man Santi Mijarra de Madrid en el projecte Bass Culture. Al nostre parer un del millors productors de Reggae de la Península que ens permet apendre i experimentar amb el Reggae més Rockers, estil que no acostumem a tastar.

- Conteu-nos una mica resumint la història de la banda per si hi ha algún despistat encara que no vos coneix, haveu portat una regularitat, haveu fet aturades al llarga de la vostra carrera?
The Kinky Coo Coo’s som una colla d’amics, una familia...una banda amateur que fa el que pot quant pot...hi ha hagut de tot i en general ens costa treure discos, però no, mai ens hem aturat, sempre hem anat fent, sense pressa i sense pausa. Qui ens vulgui conèixer fàcil: Spotify The Kinky Coo Coo’s ...ja fa 10 anys del nostre primer LP Montjüic Boneyard i la idea es fer-ne un altre l’any que ve o l’altre...tenim temes nous, tenim idees noves i els estem treballant...però ultimament tanta “backing band” no ens deixa treballlar, jajajaja, i ja se sap que no es pot dir que no.

- Molt ha plogut des d’aquells album debut amb Lord Kaya, quin penseu ha estat el canvi més sustancial al so del grup?
Total, el canvi ha sigut total...i segurament si em preguntes per el mateix d’aqui 10 anys la resposta serà la mateixa. La resposta de l’èsser humà davant la música és de total evolució, és massa complexa com per fer sempre el mateix...això si, les directrius seran sempre les mateixes: Ska, Rocksteady, Reggae i Soul...la combinació de les 4 i la seva interpretació va variant segons ens fem grans.

- Encara que la base principal de la banda son els ritmes jamaicans, el joc de veus femenines en alguns temes i versions com “Band of Gold” de Freda Payne al disc “Montjuic Boneyard” evidencien certa influència d’artistes de soul, qui es el responsable d’aquest fet, hi ha alguna soulwoman o soulman a la banda o pel contrari es un fet casual.
En general a tots ens agraden els sons americans negres dels 60’s i dels 70’s, alguns més que d’altres, esclar. Però si; podriem dir que dintre de les moltes influències musicals que tenen les nostres cantants Gemma i Leire, una d’aquestes és el Soul americà. Potser si que es veritat que al “Montjüic Boneyard” del 2006 és més evident aquesta influència americana però ultimament ens tira més el Soul jamaicà, el Rocksteady...i esperem plasmar-ho en futures gravacions.

- Quin altre estil penseu que influència el so de la banda?
El Rocksteady jajaja Hem de rendir-ne tribut, que aquest any fa aproximadament 50 anys de la seva creació. En general Kinkys es nodreix de Rocksteady, Ska, Soul i un tast de Reggae.

- Quasi 15 anys de carrera i molts quilometres recorreguts, quina es la ciutat que més us va sorprendre ja siga per la seva escena músical, per l’ambient, per algún fet curiós...?
És complicada la resposta...tot lloc té el seu encant, i ens hem fet mitja Europa però si que és veritat que la que es va liar al 2008 al Pub Chinasky de Guadalajara va ser memorable...un lloc molt petit, un escenari molt petit, 14 músics, alcohol, ganjah i molta gent molt boja dona un resultat curiós...a més a més Madrid sempre ens ha acollit molt bé, i la comarca d’Osona és com una segona casa per nosaltres. Això sense contar tot els artistes jamaicans que hem acompanyat com a backing band que sempre són unes experiències úniques per a uns reggae fans com nosaltres.

- I be, durant aquests anys s’han donat un seguit de col.laboracions i actuacions com a “backing band” d’artistes de renom, com ja haveu comentat, Laurel Aitken, Dave Barker o per exemple l’actuació que tindreu a l’edició d’enguany del Ponent Roots de Lleida amb Jesse Wagner de Aggrolites o amb Greg Lee de Hepcat amb qui ja areu gravar un EP allà pel 2011, que es sent al estar recolzant la figura d’aquestes monstres?
Se sent felicitat i sentir-se afortunat d’acompanyar a artistes que admires, que has crescut amb ells, que en certa mesura estas tocant aquests estils de música per culpa d’aquests artistes que tens la fortuna d’acompanyar de tant en tant. Un plaer es el que se sent.

- En conjunt per a la banda, quin ha estat el moment més especial d’aquestes col.laboracions?Totes sense dubte, desde la primera amb Laurel Aitken al Finos Reggae de Bellpuig fins a aquesta última que farem a Lleida City amb Greg Lee i Jesse Wagner desde California...passant per sessions a Kinky Lab amb Rico Rodriguez i directes amb Dave Barker, Derrick Morgan, Keith & Tex, Roy Ellis, Earl Sixteen, Sister Audrey, Chris Ellis i la del 2012 al Nowa Reggae amb Greg Lee & Alex Desert de Hepcat.

- Que hem d’espera dels Kinky Coo Coo’s per al futur, potser una nova gravació, noves col.laboracions?Doncs a fer col.laboracions sempre estem oberts. Fer de “backing band” sense ser una “backing band” a l’ús és una cosa que ens agrada, tot i així, no ens volem convertir en una “backing band” i com ja hem comentat abans, tenim temes propis nous a la fábrica de la Verneda (aka Kinky Lab). Ja sabeu, primer s’ha de fer la massa, després s’ha de deixar fermentar, s’ha de posar al forn...i al final ho talles i to jales...paciència que ens ho acabarem jalant tots...sempre que hi hagi comensals. Salut i força el Rocksteady!


dijous, 3 de novembre de 2016

Els millors EVENTS per al CAP DE SETMANA

4 - 5 novembre 2016




























21:00 Hrs. Tamarit Motorcycles,  Avda Blasco Ibañez, 38- ElX (Baix Vinalopó)