martes, 30 de agosto de 2016

A la cabina de l'Allnighter... RUDITH RUDE & RAY MARTINO



- Quants anys portes mostrant la teva música al món? quina va ser la primera vegada i on? 
Rudith punxa des de fa 20 anys, i Ray en porta 12. El nostre combo el vam crear fa poc més de 3 anys. La primera vegada que vam punxar va ser al BellaBèstia de Gràcia. Rudith debuta a l'Ateneu de Rubí, en unes jornades audiovisuals jamaicanes, i Ray es va estrenar al Festival 08330 Brasil de Premià de Mar. 

- Quin o quins formats de reproducció prefereixes a les teves sessions? 
Format digital amb controladora i ordinador (els vinils es queden a casa). 

- Quin es l'estil principal a les teves punxades? es l'únic o també t'introdueixes en altres terrenys? 
Les nostres sessions es caracteritzen per navegar per diferents estils en funció del flow de la gent: ska, soul, nu soul, rocksteady, funk, deep funk, jazz, acid jazz, nu jazz, reggae, early, nu reggae, bogaloo, latin, raggamuffin', dancehall, dubstep. 

- Quina ha sigut l'experiència més significativa o el millor record de tots aquestos anys? 
L'experiència més significativa és haver-nos trobat i poder punxar junts aconseguint que el públic s'ho passi bé amb la música, balli i frueixi.

 - Una anecdota durant una sessió que no oblidaràs mai, alguna petició extranya...?
 En una sessió un home ens demana una cançó, li responem que no, i al poc se'ns presenta amb una dona i referint-se a ella com una dona maca, ens torna a demanar la cançó. Evidentment no vam fer cas al seu comentari sexista i vam continuar la nostra. 

- Quines han estat les teves últimes adquisicions i que estas desitjant mostrar al món? 
Macka B (single Never Played a 45), Harvey Averne (single Make Out), The Skints (LP FM), Dreadsquad (LP World Destruction), Frankie Valli & The Four Seasons (LP The Night). 

-Top five, 5 temes per a cada moment de la nit:
Per començar la festa... John Holt "Girl from Ipanema"
Per calfar l’ambient... Average White Band "Pick Up the Pieces"
Per mantindre el foc viu... Toots & the Maytals "Funky Kingston" 
El colofó... Billy Stewart "Secret Love" 
L’acomiadament... The Gramophone Allstars "I Wish"


miércoles, 24 de agosto de 2016

Latin Boogaloo, introducció al gènere d'origen afrocubà.


Entenem el Boogaloo com una fusió del ritmes afrocubans amb el funk, el soul i el jazz, creant un estil enormement emocionant que es va fer molt popular a les discoteques afroamericanes entre 1965 i 1973 als EUA. El so també va deixar la seva empremta en la música pop. Sons funky, amb la participació del públic mitjançant cants corals, lletres en anglès i castellà, referències als símbols de la cultura afroamericana. El boogaloo va ser un estil musical de gran èxit que va capturar l'atenció del públic que anteriorment no estaven familiaritzats amb la música llatina.

El boogaloo va ressonar principalment entre l’audiència afroamericana. Artistes com Jimmy Sabater i Joe Cuba van establir una clara conexió entre ballarins afroamericans i músics llatins a Nova York en discoteques com Palm Gardens. Molts dels músics de boogaloo estaven profundament influenciats per les bandes Doo Wap de l'època del R&B i el jazz. L'històric músic Juan Flores, en el seu treball sobre boogaloo titulat “Cha Cha with a Backbeat “ comenta que la frase o el terme “I Like It Like That" pot tenir les seves arrels a un R&B amb el mateix nom composat per Chris Kenner, de Nova Orleans.

L’any 1966 “Bang, Bang”, “ Pete’s Boogalu” i “I Like it Like That” " havien capturat al públic americà. Els principals líders del so eren Joe Cuba, Ricardo Ray, Pete Rodríguez i Johnny Colon. Durant el seu apogeu gairebé totes les principals bandes llatines van registrar boogalus incloent Ray Barretto, El Gran Combo, i fins i tot Eddie Palmieri, un dels oponents més visibles del gènere. Segons JJ Rassler el boogaloo ocupava una posició única en la història de la música llatina ja que va sorgir al temps que la música de xaranga minvava i abans de l'aparició de la Salsa.
Segons el mateix Juan Flores, el boogaloo no va ser un esdeveniment accidental a la música llatina, però, era l'encarnació de la interacció social i cultural que es trobava als carrers del “black i Spanish Harlem”.
"Com a veïns i companys de treball, els afroamericans i els porto-riquenys a Nova York havia estat de festa junts durant molts anys. Durant dècades havien estat freqüentant els mateixos clubs, amb bandes composades per llatins i negres, audiències afroamericanes en general, apreciaven i gaudien dels mateixos estils de música llatina, però, eren els que entenien completament les complexitats dels ritmes afrocubans i van arribar a dominar el ball desafiant moviments... bandes populars llatines van crear un terreny comú musical mitjançant la introducció dels principals acompanyaments de la cultura negra americana en les seves actuacions i d'aquesta manera aconseguir involucrar audiències negres a la pista de ball. A "Bang Bang" del sextet de Joe Cuba, es pretén constituir aquest lloc de trobada entre els porto-riquenys i els negres i, per extensió, entre la música llatina i la cultura de musical dels Estats Units. "(Flores 2000)

No hi va haver estil de ball estructurat o patrons associats amb el boogaloo. Era més aviat un ball d'estil lliure sense tancar on els ballarins sovint s'enfrontaven entre si amb pasos innovadors creats espontàniament en resposta a la música, de la mateixa manera que altres balls populars de la dècada dels 60.
Igual que amb la majoria dels temes de la música llatina, hi ha un gran debat sobre qui va ser la primera persona a encunyar el terme "boogaloo o per crear l'estil musical. Richie Ray va ser sens dubte un dels primers innovadors amb el seu àlbum de 1967 “Jala Jala I boogaloo”. La cançó "de Pete’s boogaloo", escrita pel trompetista Tony Pabón va ser la primera cançó boogaloo Americana que es punxara a la ràdio.
Tot i els bons temps viscuts pel gènere, la cosa va ser breu, i al temps es va vore desplaçat per la salsa i el rock and roll, segons analitza Fernando “King Nando” Rivera a una entrevista de Max Salazar. Segons Salazar boogaloo no va desaparèixer. El van matar els directors d'orquestra, els agents, promotors de ball i algún popular discjòquei. Malgrat la seva popularitat el músics mai van ser retribuits com debien i el liders de les bandes es van veure obligats a acceptar un rol i unes condicions de treball frenetiques i bastant precaries, correr per tota la ciutat, estar una hora ací, una altra hora allà, per pocs diners. Quan es va saber que els músics s’estaven unint i anaven a rebutjar aquest tipus de condicions, les seves cançons ja no estaven a la ràdio. L'era boogaloo havia acabat i així eren les carreres de la majoria d’artistes.

D'altres, com Willie Torres tenen una altra explicació per a la desaparició de boogaloo.
"... La responsabilitat principal de que la salsa eclipsara el boogaloo, a més dels propis músics, era Fania Records. Pensem que la salsa no va entrar al mercat musical fins l'any 1972, just quan Fania va sacsejar la música llatina de Nova York... "(Flors 2000)
Si parlem de referents no podem deixar de nomenar artistes com Joe Cuba, Johnny Colon, Richie Ray, Joe Bataan, el King Nando, Joey Pastrana, Lebron Brothers, l'Hi-latins, Pete Terrace, Pucho and The Latin Soul Brothers. En quants alguns dels temes més representatius del gènere trobem “Bien dulce” de Joey Pastrana (“Let’s ball” - Cotique 1963), El Watusi de Ray Barretto (“Acid” - Fania Records 1968), ·”I like it like that” de Pete Rodriguez (“I like it like that” - Alegre Records 1966), “El Pito” de Joe Cuba (“We must be doing something Right” - Tico records 1966), “Ay que rico” de Eddie Palmieri (“Champagne” - Tico records 1968), Gipsy woman de Joe Battan (“Gipsy Woman - Fania records 1967) o “Fever” de La Lupe (Mercury 1963) .

A continuació fem un repàs des de les seves arrels fent referencia a algúns treballs que podrien haver posat els ciments del gènera, alguns temes més populars a l’època daurada, fins la caiguda o el moment que es va vore desplaçat o eclipsat per la salsa, prenent com a font la web Jazzwax.
Si posem la vista enrere i fem una recerca als ciments del gènere, trobem el tema “Opus the Funk” de Horace Silver quin podria ser una dels pilars principals del boogaloo, però sense dubte un dels discos que més representa els origens del boogaloo es el disc Kenya de Machito & His Orchestra, enregsitrat l’any 1958 i editat pel segell Roulette, pur afro cuban jazz. I si de latin jazz parlem no podem deixar de mencionar percusionistes com Ray Barretto amb el seu tema “ El Watussi” o Mongo Santamaria qui va popularitzar la versió llatina de Watermelon Man de Herbie Hanckok. Finalitzant aquesta primera etapa destaquem alguns treballs on podriem dir s’aprecien algunes pinzellades de ritmes llatins o que podrien haver servit com a base del boogaloo, aquests son “Sidewinder” de Lee Morgan l‘any 1964, “Cantaloupe Island” de Herbie Hancock (1964), “The Turnaround!” (1965) de Hank Mobley i el fantàstic “Song for My Father” (1965) de Horace Silver.




I ja de ple en 1965 podriem dir comença l'època daurada per al boogaloo, la fusió amb altres estils omple un ventall de posibilitats dins el genere com ara el blues (“Boogaloo Blues” Johnny Colon), el soul (“Bang bang” Joe Cuba, “Gipsy woman” Joe battan...) o el jazz (“Guajira en azul” Eddie Palmieri i Cal Tjader).




Però no només va ser el ritme d’origen afrocubà qui va beure d’altres gèneres moltes vegades va ser al contrari altres artistes aliens als ritmes llatins es van beure influenciats per aquesta corrent llatina i aprofitaren per introduir un punt de calaor al seu so, com ara artistes de soul, R&B i R&R (“Boogaloo Party” The Flamingos 1966, “Boogaloo Down Broadway” The Fantastic Johnny C 1967, “Spill the Wine” de Eric Burdon and the War 1970...)




Ja entrats en la decada dels 70 per finalitzar i com a mostra del que seria genericament conegut com a salsa us deixem el tema “Calle Luna, Calle sol” de Willie Colon i el cantant Hèctor Lavoe (1972), un retorn a les arrels tradicionals del ball llatí.




En retrospectiva, el boogaloo llatí va estar un pont entre balls populars cubans, com el mambo i el cha-cha-cha, entre la dècada de 1950 i la salsa a la dècada de 1970, un moment de independència i d'identitat entre els joves porto-riquenys desitjosos de ser part del que es vivia amb el rock britànic i el soul de Motown que tant entusiasmava a les llistes de radio i als clubs de ball. 
I per últim i si per si algú li ha picatla curiositat sobre el tema us emplacem a fer una ullada al documental "We like it like that: The history of latin boogaloo" qu es va estrenar fa uns mesos. http://www.latinboogaloo.com/


jueves, 18 de agosto de 2016

Els millors EVENTS per al CAP DE SETMANA

18 - 21 agost 2016







Dijous 18 agost, Beatlemania Night Party,
El Castell Restaurant, Forn 2, La Floresta, D
St Cugat del Vallès (Vallès Oriental)



























miércoles, 17 de agosto de 2016

A la cabina de l'Allnighter... DYK BONKERS

Toni Riera àlies Dyk Bonkers viu a Artà (Mallorca) membre dels Col·lectius SOM Vinils, i de MallorcaBlack Djs. Ja fa com a vint anys que es dedica a col·leccionar música negra i aproximadament uns onze que es dedica a punxar seriosament. Darrerament ha tingut la sort de poder participar en moltes sessions i fruit d'aquesta activitat va tenir la sort de participar al Concurs de Djs del Festival Imagina Funk on el nivell dels finalistes era molt elevat.


- Quants anys portes mostrant la teva música al món? quina va ser la primera vegada i on? 
Hauríem d'anar a mitjans dels anys 90 quan feia un programa a una ràdio local, es deia Rude Boy. Era una hora cada dissabte dedicada al reggae i l'ska, però amb el temps hi anaren entrants altres estils com el soul, el r'n'b clàssic i també el funk. En el 2005 residint a Eivissa, me vaig animar a punxar al mític DMiedo, on vaig aprendre els rudiments com a posadiscos.

 - Quin o quins formats de reproducció prefereixes a les teves sessions?
Puc punxar amb tots els formats de vinil, en 12", 10" i 7". Encara què el meu preferit és el format single, òbviament.

 - Quin es l'estil principal a les teves punxades? es l'únic o també t'introdueixes en altres terrenys? 
Bàsicament soul/funk de totes les èpoques sovint acompanyat d'estils jamaicans clàssics. Encara que darreament estic incorporant molt de modern jazz, latin grooves i afrobeat. Al mateix temps m'encanta poder participar en punxades on me deixin posar garatge, power pop, new wave o beat.

- Quina ha sigut l'experiència més significativa o el millor record de tots aquestos anys? 
Records en tinc uns quants de tots aquests anys, però ara mateix em satisfà especialment el fet d'haver guanyat l'edició d'enguany del concurs de djs del Festival Imagina Funk. Ha estat una experiència emocionant perquè mai m'esperava quedar finalista i molt menys acabar sent el guanyador. Anar allà veure el nivell dels participants i el bon gust dels organitzadors ja va valer la pena. El paratge és únic, les bandes increïbles i el públic entregat, va ser una gran satisfacció obrir amb una selecció de jazzfunk el show a l'escenari principal.

- Una anecdota durant una sessió que no oblidaràs mai, alguna petició extranya...? 
Anècdotes n'hi ha un munt, desde veure vertaders del·liris entre alguns assistents quan he punxat el seu tema preferit de manera inesperada o intents de sabotatge per no haver satisfet una petició. Però la que més gràcia me fa recordar és una de fa cinc anys en una festa de cap d'any. Era en un restaurant, l'ambient era excel·lent i es va mantenir fins prop de les 3:30 en què la gent va començar a partir. Possiblement a la festa que es feia a la plaça, no molt lluny d'allà. A les 4, ja no quedaven massa parroquians i el propietari me va dir que millor aturar. Vaig desmuntar el set, vaig carregar l'equip i els discos i quan vaig anar a la barra a cobrar de cop entraren una dotzena de persones que tornaven de la carpa "mainstream". Me va fer cosa agafar la pasta i marxar i en una atac de deejayisme agut vaig decidir continuar la sessió. Era impossible muntar de bell nou per tant entre els cds que duia al cotxe, la blackberry d'una amiga i l'ordinador del local vaig improvisar una sessió absolutament caòtica però sempre dins els límits de la decència. El resultat va ser que va entrar més gent i la festa va durar quasi tres hores més.

- Quines han estat les teves últimes adquisicions i que estas desitjant mostrar al món? 
Fa poc que he tornat d'Hamburg, ciutat de gran tradició en música negra i allà he pogut trobar coses magnífiques, me fa ganes especialement estrenar el "Funkier than a mosquito's tweeter" de Nina Simone i "Blow your Mind" de Sound Experience.

- Top five, 5 temes per a cada moment de la sessió:
Per començar la festa...  "Saturday Night after the Movies" de Ramsey Lewis
Per calfar l’ambient... ¨Let my people go" de Brother Jack McDuff
Per mantindre el foc viu... "Soul Shake" de Delaney & Bonnie
El colofó... "I'm gonna never stop loving you" de The Exotics
L’acomiadament... "My soul is a witness" de Billy Preston


martes, 16 de agosto de 2016

THE PARAGONS: Rocksteady amb molt de soul.




Fortament influenciats pel soul provinent des EUA The Paragons van començar la seva carrera a principis dels anys 60 a l’illa de Jamaica, obtenint un gran èxit tant a l’illa caribenya com a Anglaterra des dels seus inicis i convetint-se en banda referent tot just la música jamaicana patia l’evolució del Ska al Rocksteady, es a dir una ralentització del tempo força influenciat pel R&B i soul americà molt adecuat per l’armonització vocal i el so característic de la banda.
Signant la primera formació tenim a Leroy Stamp, Bob Andy, Tyrone Evans i Junior Menz, siguent Bob Andy amb només 16 anys l’encarregat dels arranjamants de la banda, poc de temps més tard Stamp i Menz abandonaren la banda siguent substiutits per Howar Barrett i John Holt, aquest últim guanyador del concurs de talents Joseph Verejohn en nombroses ocasions i més tard pes pesat en la història de la música jamaicana.

No va pasar molt de temps per a que Coxsone Dodd reputat productor qui juntament a Duke Reid van establir les bases de l’industria de la música jamaicana, així doncs The Paragones enregistrava els seus primers treballs "Love at Last" i "Good Luck and Goodbye," al Studio One de Coxsone sota la direcció de Duke Reid signat pel seu segell Treasure Isle. Ambues canços en van convertir en èxit en veure la llum a la radio jamaicana. El pes de Holt en entrar a la banda va fer que Andy es sentís una mica desplaçat ja que els dos eren bons compositors, arranjadors i cantants, no va pasar molt de temps fins que aquest va abandonar la banda, emprenent carrera en solitari, la qual no li va anar gens malament posant en primera linea els seus temes en solitari ("Feeling Soul," "My Time," i "Going Home”) obtenint un gran reconeixement de públic i crítica. Tot seguit va formar el duo Bob & Marcia (Marcia Grifiths) amb qui va petar les lllistes de vendes a Anglaterra amb el tema original de Nina Simone “Young, gifted and black”. 

Una vegada Bob Andy havia deixat The Paragons la banda va continuar la seva carrera com a trio sota la supervisió de John holt com a compositor i arranjador principal, posats de ple en el nou so, el Rocksteady (1966-1968) amb una gran influència per les bandes vocals de soul, amb aquesta transformació la banda convertia en or tot el que tocava per a alegria de Duke Reid i els seu segell Treasure Isle qui molt encertadament havia ecollit, ni més, ni menys que al llegendari saxofonista Tommy McCook i els seus Supersoniscs de “backing band” per al trio vocal.

Encara que totes les cançons duien el segell de Holt, l’any 1967 va haver-hi un excepció notable, una versió del calypso de Harry Belafonte/Lord Burgess, “Island in the Sun” qui alguns crítics van reconeixer nomenant com a “himne alternatiu de l’illa de Jamaica”.
La capacitat per composar de Holt era tan sublim que cada tema que lliuraven es convertia inmediatament en numero 1, així temes com "Happy Go Lucky Girl," "On the Beach," "My Best Girl," "Riding High on a Windy Day," i "The Tide Is High" es van convertir en essencials dins el cataleg de música Rocksteady i Reggae moltes d’elles revisades anys més tard per artistes de Dub i Dancehall com Yelloman o U-Roy, inclús artistes de fora del gènere, com Deborah Harry qui va popularitzar el tema "The Tide Is High" amb la seva banda Blondie en 1980.

Durant el seu apogeu la banda va llançar dos albums recopilatoris: “On the beach with The Paragons (1967; més tard reeditat el 1999) i “Ride up with Paragons” (1968)). En aquestes col·leccions l’influència de la banda per gèneres com ara el R&B i el soul és evident, així doncs diversos crítics van comparar el so dels jamaicans amb altres grups vocals de Motown com ara els Four Tops, Delfonics, o Miracles.
Tot i l'enorme èxit popularcom el grup va tindre problemes financers, com era comú entre els artistes jamaicans de l'època, perquè no hi havia lleis de drets d'autor per protegir els seus interessos creatius i financers. En 1970, Evans i Barrett van rebre beques per estudiar als Estats Units, i Holt van començar el que va resultar ser una carrera en solitari de gran èxit. La separació va ser amistosa, i el trio fins i tot va intentar reunir a gravar un altre àlbum a principis de 1980, però el projecte mai es va completar. Mentre Holt continuava augmentant el seu nom dins l’història de la música jamaicana.


jueves, 11 de agosto de 2016

Els millors EVENTS per al CAP DE SETMANA

11 - 14 agost 2016













Rooftop Pool & Allnighter
Gallery Hotel, Rosselló 249, Barcelona






Diumenge 14, Festa d'agost de Banyoles (Pla de l'Estany)









martes, 9 de agosto de 2016

QUÈ T’EMPATOLLES ARA? – 21 NOIES MODS (2ª Part) per Robert Abella


Com tantes i tantes coses que conformen la cultura Mod, les noies també les agafaven del món ordinari i li donaven un ús nou o els hi canviaven al seu gust o necessitats. Compraven a botigues per a nois, sobretot pantalons i camises, i les ajustaven a la seva mida i gust. Com els nois havien fet amb els mallots de ciclisme o les sabates de jugar a les bitlles, les mods van extreure els pantalons d’esquiar (ski pants) del seu context esportiu i els van convertir en una peça de vestir al carrer, a la feina o per sortir de nit; venien a ser uns pantalons fets per a dona, molt còmodes i sexis. Portar-los amb unes Hush Puppies va estar molt de moda entre elles. Encara que val a dir que les modes tenien una vigència fugaç, canviaven molt de pressa; la noia que en creava una, es convertia en una Top Mod (una “face” femenina); i, quan aquesta moda es generalitzava i l’adoptaven noies alienes a l’escena, es convertia en “demodé” (passada de moda) i la deixaven de portar. Un calçat molt popular d’aquestes noies van ser les sabates d’àvia (granny shoes), lleugeres, còmodes, amb un taló ample i no gaire alt de fusta ideal per a ballar. Les podien comprar a qualsevol sabateria, però si les volies d’un color diferent al negre havies de buscar-les a botigues per a senyores de classe alta i, naturalment, llavors eren massa cares, fins que Anello & Davide, els populars sabaters de Covent Garden especialitzats en calçat per ballar, van demostrar el seu olfacte comercial quan van llençar nous models més adequats al gust juvenil i en diferents colors.

Perquè us adoneu de les fonts d’inspiració a les que solien recórrer les noies mods, només cal que vegeu l’exemple dels PENTINATS: cantants d’èxit (el crepat de Helen Shapiro), el cinema (la melena que lluïa Liz Taylor interpretant Cleopatra) o senyores de l’alta societat (Jackie Kennedy o Coco Chanel). Els van evolucionar dels crepats propis dels 50s fins al transgressor “garçon”
Els CALÇATS més populars van ser les Hush Puppies, les sabates d’àvia i brillants sabates de xarol negres, tant amb cordons com amb sivella. La puntera de les sabates va evolucionar des de les acabades en punta fins les més arrodonides, i els talons dels alts i punxeguts als amples i més baixos.
Els PANTALONS els compraven a les botigues per a homes. Els més populars van ser els d’esquiar (de niló o poliester amb un estrep per sota el peu en colors foscos com el blau marí o marró), els “floaters” (uns pantalons rectes de color blau clar brillant, molt populars tant per nois com per noies), “hipsters” (blaus o blancs amb una obertura) i també es van apuntar a la febre pels texans Levi’s.
Les FALDILLES queien rectes fins just per sota del genoll o per la meitat del panxell, amb un petit tall a la part posterior. Les faldilles prisades blanques o amb quadres escocesos es van posar de moda breument, combinades amb mitjons amb tres botons.
Els VESTITS conjuntaven aquestes faldes rectes amb americanes curtes, quadrades i entallades com les dels nois, evolució de l’”Italian Look” masculí.
Es van fer molt populars els vestits d’una peça sense mànegues ni coll perquè eren fàcils de fer-se’ls elles mateixes al seu gust, eren originals, exclusius, elegants i els més còmodes per ballar.
El conjunt jersei-jaqueta de punt de colors com el gris o el marró amb algunes ratlles eren d’ús corrent.
Les CAMISETES solien ser blau marí amb una diana, amb una àncora o amb la inicial del nom impresa al centre de la mateixa.

La PEÇA D’ABRIC més popular van ser els “macs” de niló de color marró i, sobretot, blau marí. També abrics blancs de llana amb el coll de pell negra i solapes a les butxaques. L’ant de color marró es va fer molt popular en jaquetes i llargs abrics tres quarts. Les jaquetes solien tenir el coll de cuir, els tres quarts les solapes del coll, les solapes de les butxaques i els botons folrats de pell. També hi havia abrics totalment de pell o imitació de pell de colors com el verd ampolla, blau marí o bordeus, com també el negre.
Solien MAQUILLAR-SE molt els ulls –com les seves predecessores modernistes de finals dels 50s seguidores de l’escena jazzista del Soho- i gens els llavis, o se’ls pintaven en colors molt clars, inclús blancs. I no solien portar JOIES, llevat dels punys de les camises, com ho feien els homes.
Solien anar al centre a comprar agafades del braç de dos en dos balancejant les seves bosses de mà.
Per anar en escúter –normalment, assegudes al seient del darrere- solien portar Hush Puppies, pantalons, suèter, mac i un gran mocador que els cobrís els cabells.
Durant els aldarulls del 1964 a la costa, la imatge més difosa entre les noies era sandàlies, Levi’s, camiseta amb la inicial del nom impresa i l’imprescindible mac.

Em sobta molt veure imatges de concentracions escuteristes d’avui en dia a la costa sud anglesa i, enmig d’aquell fotimer d’escúters antigues espectacularment ornamentades a l’estil mod, la imatge que hi domina és per als homes la del ticket escuterista de l’estiu del 1964 (o sigui: desert boots, Levi’s, Fred Perry i parka) i per a les dones la de les dolly birds del 1967 (o sigui: vestit supercurt estampat amb motius florals de colors ben vistosos, un cinturó d’anelles, unes botes blanques molt altes, ulleres de sol de colors estranys de forma geomètrica, cabells llisos molt llargs i un barret blanc d’ala molt ampla i ondulada). Suposo que aquest descompassament cronològic es deu a que els protagonistes d’aquests actes vintages solen ser gent de classe mitjana-alta i els és més fàcil identificar-se en el model sexual nord-americà pel qual la màxima expressió mod de la virilitat masculina deu ser la del buscabregues de Brighton i la màxima expressió mod de la sensualitat femenina deu ser la de la fatxenda del Swinging London. Recordeu que els creadors dels estils modernistes britànics són de classe obrera i que les modes comercials que es promocionen majorment des dels EEUU es fan per a la classe mitjana.

Com ja sabeu, l’estil mod –creat al carrer pels i per les mods- va servir de punt de partida i d’inspiració per a la primera moda d’èxit massiu entre el jovent britànic. Aquest estil es va fer públic mitjançant el programa televisiu “Ready Steady Go!” a partir de la tardor del 1963 i va esdevenir popular a partir dels disturbis mods de la Pasqua del 1964, iniciant un procés pel qual va anar perdent gairebé tot allò que tenia de genuí, que va anant substituint-se progressivament per allò que més interessava a les empreses dedicades a explotar aquest nou mercat juvenil. Aquest estil “mod original” que us acabo de descriure va ser totalment desvirtuat mitjançant un “procés pop” que el va dur fins l’estil totalment oposat de les dolly birds fatxendes, autèntiques reines-víctimes de l’eufòria consumista del Swinging London. Realment, l’estil masculí no va haver de canviar tan dràsticament com ho va fer el femení. Per al món de la moda, l’estil mod femení, d’elegància senzilla i austera, no responia en absolut a la idea que portaven de vendre una imatge per a noies que encomanessin la joia de ser joves i de ser sensualment atractives.

Per començar, ja al 1964 tota noia disposada a ser mod sabia que havia de comprar els macs a C&A, les sabates a Raoul, les bosses de mà a B.E.A. i la roba unisex a Mod Male a Carnaby Street. Però això només va ser el començament. La moda va anar fent-se més femenina, extravagant, colorista i sexy seguint les tendències Pop-Art i Op-Art fins acabar absorbint les tendències psicodèliques i Flower-Power sorgides a l’Estiu de l’Amor de 1967 a les universitats californianes i que tant ben acollides van ser per les fatxendes de casa bona. En aquest procés, el canvi més celebrat i recordat va ser la implantació de la minifaldilla creada per Mary Quant (que anys després va admetre que la idea no va ser d’ella sinó que la va veure a dues mods que anaven passejant per King’s Road intentant crear tendència entre les seves companyes d’escena). En un tres i no-res, per seguir la moda Mod femenina només havies de vestir-te a BIBA, imitar el pentinat que Vidal Sasoon havia creat per a Mary Quant i maquillar-te com la model Twiggy. Les idees per a vestir-se ja no sortien dels clubs nocturns sinó dels models que veien lluir a famoses models com Patti Boyd, Jane Asher, Jean i Chrissie Shrimpton, Verushka o Twiggy a revistes com Vogue o Rave, actrius com Brigitte Bardot, Julie Christie, Françoise Hardy o Mia Farrow, i presentadores de televisió com Cathy McGowan.

El periodista nord-americà Tom Wolfe va visitar Londres en ple Swinging London i en va fer una retrat molt acurat d’una noia mod d’aquell 1967 a la seva novel·la “The Pump House Gang”:
“Linda és una noia de Grays, Essex. Va sortir d’escola als quinze anys, com els seus sis germans i germanes, però ells es van quedar a Grays, a casa, fins fer-se grans, però Linda, no és que sigui una noia imprudent ni res d’això, és només que... “La Vida”, ella en formava part abans que se n’adonés. Sap ballar, i la manera com es vesteix... Linda no té una falda de menys de set polsades i mitja per sobre el genoll, això és segur, i espectaculars pantalons de campana, i els seus ulls, bé, ella es pinta als seus increïbles ulls una gran banda d’ombra, amb la qual cosa semblen una polsada més grans, entre la parpella superior i les celles, després una línia negra per sota, i després es pinta les pestanyes, les de dalt i les de sota, amb un traç fi com una agulla que s’allarga fins la galta, i el seu serrell negre li penja front avall com si fos part d’algun increïble disseny a joc amb els seus ulls, tot mesurat al mil·límetre, com una màscara... Fos com fos, Linda se’n va anar a Londres quan tenia quinze anys, i ella i tres noies més es van instal·lar en un pis al desemparat Leicester Square, i ràpidament Linda es va submergir per complet en “La Vida”.

Es va posar a treballar de dependenta, però era com... saps?... un rotllo, i Linda va començar a baixar al Tiles a l’hora d’esmorzar, era com una necessitat, entrar en “La Vida” al migdia, abans d’embogir en el servicial món de dependenta, i un dia estava allí a sota amb el seu gran rostre, desencaixant-se, caient en el transí cinètic, i Pat Cockell la va veure. Necessitava algú, una noia per treballar a la botiga de Ravel, algú que pogués comprendre tot allò que les noies mods de classe obrera volien quan entraven allí. (...)
Linda guanya unes nou lliures a la setmana. Vint-i-cinc xílings són per a impostos, dues lliures per a la seva part del lloguer del pis, tres o quatre lliures a la setmana per a roba, a llocs com Biba... i trenta xílings a la setmana en menjar. I això és tot! Només trenta xílings? Però... mireu-la, està espectacular, i no li fan cap falta les tres menjades regulars de cada dia.”
Jo, com ja sabeu, allò que em lliga amb els mods dels 60s només és un sentiment romàntic, per la qual cosa sempre em despertarà més admiració l’expressió ruda d’una mod de classe obrera del 1963 que les cuixes d’una dolly bird del 1967, simplement per una qüestió d’autenticitat.


domingo, 7 de agosto de 2016

QUÈ T’EMPATOLLES ARA? – 21 NOIES MODS (Iª Part) per Robert Abella




Dos aspectes a tenir en compte abans d’abordar amb profunditat el tema:
- He vist moltes vegades com es feia referència a les noies vinculades al moviment Mod amb termes com “birdies” (durant els 60s), “dolly birdies” (sobretot durant el Swinging London) o “modettes” (durant el Revival-79), però crec que el més assenyat i encertat és anomenar-les com “noies mods” (traducció literal de “mod girls”) o eliminant el “noies” en expressions com “una mod” o “les mods” aprofitant que en català l’article atorga gènere.

- Els primers modernistes apareixen quan cert sector minoritari del jovent crea un estil de vida 100% jove gràcies a la seva autonomia econòmica. Hi ha qui considera que l’escena Modernista comença a bastir-se a partir de finals dels 40s en certs tuguris londinencs del Soho dedicats al Bebop. Doncs, de noies modernistes haurem d’esperar molts més anys per veure’n. Els motius són clars: les noies sempre ho han tingut molt més difícil per aconseguir una autonomia econòmica en una societat masclista com la nostra. Moltes noies no accedien al món laboral perquè es considerava que havien de dedicar-se a les feines domèstiques, i les que aconseguien un treball remunerat rebien a canvi un sou sempre inferior a la del noi que estava fent exactament la mateixa feina, i si treballaven solia ser perquè el seu sou feia falta a casa i no podien destinar-lo al profit propi. Bé, això encara continua sent així en la sina de moltes famílies i la dinàmica laboral d’arreu. A més, llevat que fossis prostituta, el Soho era un lloc de difícil accés per a una noia, un lloc molt poc segur i gens recomanable per a elles. 

A Anglaterra, les primeres modes per a noies en edat adolescent es van veure sorgir de l’escena de les cafeteries (coffee-bars) i de l’Skiffle (una mena de Rock-and-Roll britànic) a la segona meitat dels 50s clarament inspirades en l’estètica pròpia dels campus universitaris nord-americans i en la Doris Day més informal. Altrament, immersa en ambients nocturns més minoritaris i exclusivistes comença a prendre forma una nova vessant femenina que rebutja aquesta generalitzada influència nord-americana per buscar l’originalitat en l’estètica continental, francesa sobretot. És el mateix que havien fet els nois que buscaven certa sofisticació i exclusivisme i l’havien trobat en l’ambient del Modern Jazz, i és que a aquestes noies que comencen a amerar-se d’aquesta manera de viure la nit cal considerar-les més com “la noia del modernista” o “la núvia del modernista”, ja que solien ser la parella d’algun d’aquests obsessos del Jazz modern. El seu model estètic no podia ser altre que Juliette Greco, la núvia francesa de Miles Davis, el més mediàtic i elegant dels astres del Modern Jazz. Colin McInnes a la seva novel·la “Absolute Beginners” del 1959 ens ofereix un detallat retrat d’aquestes primeres joves cool: “La (noia) del noi modern jazz, vora curta, calces sense costura, sabates de punta d’alt tacó d’agulla, enagos enrevessats de crepè de nilons, jaqueta curta d’esport, pentinat arreglat a l’estil elf. Cara pàl·lida, color cadàver amb un bri de malva, abundant rímel”.

Fins principis dels 60s, però, no trobarem noies mod no perquè siguin la parella de cap mod sinó perquè estan igual d’implicades en l’estil, en crear-se un estil propi evitant les modes comercials i intentant sempre ser originals, exclusivistes, sofisticades, pràctiques i modernes. Angela McRobbie i Jenny Garber expliquen a “Resistance throught rituals. Youth subcultures in post-war Britain” el seu origen en aquests dos paràgrafs com jo no podria fer-ho millor “(...) a principis dels anys seixanta, hi havia més dones joves treballant que mai i, certament, sorgien nous tipus d’ocupacions, especialment treballs glamurosos en boutiques, de cosmètics o de roba, i treballs de secretària, els quals, encara que fossin rutinaris i sense gaire futur, les permetia haver de vestir-se bé per anar a treballar ‘al centre’, al menys en les grans ciutats. En les boutiques, el glamur i l’estatus freqüentment compensaven els pobres ingressos. Potser que la canviant estructura econòmica i laboral permetés a les noies empleades prendre una part més activa en el consumisme de la cultura Mod, però aquesta implicació també estava estructurada culturalment. Per a les noies era més fàcil mantenir els valors i els comportaments d’una mod ‘cool’ a la seva casa, escola i treball, sense provocar reaccions dels seus pares o d’altres adults, que altres seguidores d’estils subculturals més agressius”.
“La relativa fluïdesa i ambigüitat d’aquesta cultura feia que una noia pogués sortir sense necessitat d’estar directament associada a un noi: podia ‘ser una mod’ en una parella mod, en una colla de mods o inclús sola. La participació tenia molt a veure amb la vestimenta, l’aparença i l’estil; com el noi, la noia mod demostrava la mateixa atenció pels detalls de la roba, la mateixa preocupació per l’aparença. Potser que les noies mods fossin més visibles perquè elles i els nois es vestien de manera similar (va ser probablement la difusió de l’estil mod el que va portar la indústria de la moda a la confecció del gènere unisex)”.

Com veieu, una noia és mod com ho és un noi. Gairebé tots els aspectes referents als nois mods valen per a les noies. Com els nois, fugiran de la generalitzada influència estètica nord-americana i buscaran inspiració en la moda francesa i, mentre els nois respondran als cànons de la moda nord-americana efeminant la seva estètica, les noies hi respondran d’igual manera masculinitzant-la. Recordeu aquella escena de “Quadrophenia” en que una colla de rockers provoquen una parella de mods preguntant-los “qui és el noi i qui la noia”? Doncs, no és una ocurrència del guionista, està basat en la realitat. Quan l’estil mod es va convertir en moda, aquesta va ser una broma molt popular que els feien als mods tots aquells que no la seguien.
Dins de la societat mod, la relació noi-noia va ser realment modernista, transgressora i revolucionària. Fins llavors, els nois havien de pagar-li tot a la seva parella, però les exigències econòmiques que comportaven els seus gustos exclusivistes i la dedicació a sí mateix feien molt difícil continuar amb aquesta tradició. Fins llavors els balls es feien en parella, però el consum d’amfetamines això ho dificultava molt i des del Twist que els mods ja no van tornar a ballar en parella, de fet els nois compartien rogle i les noies es feien el seu apart. El consum d’amfetes també matava l’apetit sexual i entre mods de diferent sexe no estava ben vista qualsevol mostra d’afecte en públic. Els clubs mods no eren llocs on lligar; l’objectiu de la nit no era acabar al llit amb una noia, l’objectiu era compartir aquell moment al club amb tothom que estigués involucrat en l’estil, fos noi o noia. Les noies normalment s’encarregaven de portar les amfetes de la colla ja que els policies no solien escorcollar noies. Les noies demostraven el mateix anhel de millorar-se per satisfacció pròpia i no per agradar als nois. Buscaven estar al corrent de les darreres tendències culturals, musicals o estètiques. Incorporar-se al món laboral i l’ús de preservatius els va atorgar una seguretat que les generacions anteriors mai havien gaudit. Ser una mod no tenia per què comportar un conflicte amb la seva família com, per exemple, passava amb les noies rockers; les noies mods podien ser molt avançades al seu temps però, com a noies de classe treballadora i modernistes que eren, la seva manera d’actuar fora del temps d’oci havia d’adequar-se a la correcció que li exigia la seva activitat laboral i social.

Gill Evans
Així que paga la pena estendre’ns més en l’aspecte estètic, que és on es manifesten els aspectes més diferenciats, malgrat la seva transgressora tendència masculinitzant. Les primeres modernistes ja solien vestir camises d’estil masculí, però un punt d’inflexió en la seva recerca d’originalitat el va marcar la imatge de camiseta amb lletres de propaganda impreses, pantalons i cabell molt curt (conegut des de llavors com “garçon cut” per ser com el dels nois) lluït per Jean Seberg a la pel·lícula “A Bout de Souffle” de Jean-Luc Goddard. Aquesta imatge les va animar a atrevir-se a tot.
En aquella època gairebé totes les noies havien adquirit coneixements de costura a casa, a l’escola o al treball, la qual cosa els afavoria a l’hora de ser exclusivistes i originals, i ser més creatives i dedicades que la majoria de nois. Degut al seu menor poder adquisitiu, no es podien permetre ser tan assídues a sastres i modistes com els nois, però superaven aquest escull fent-se elles mateixes peces de vestir copiant models que veien a altres noies, a revistes i pel·lícules, sobretot franceses. Com recordava Gill Evans, una admirada mod original, en la seva col·laboració en el llibre “Sawdust Caesars. Original Mod Voices” de Tony Beesley:
“Jo tenia idees pròpies, tenia molt clar quina havia de ser la meva imatge. Dissenyar-me la meva pròpia roba era l’única manera d’aconseguir un estil propi i únic, i no dependre del que em trobava a les botigues ni dels dictàmens de la moda. Quan sortia, jo volia lluir el que m’havia dissenyat jo mateixa perquè això m’assegurava que era totalment exclusiu.” (Continuará)