miércoles, 29 de junio de 2016

La Ruta del... Northern Soul (2ª Part)



Va-Va, Great Moor Street, Bolton. 1973
Situat en un dels carrers principals de la ciutat de Bolton, Va-Va era un club modern, amb una capacitat de prop de 400 persones, ben decorat amb una petita pista de ball, envoltat de petites alcoves separades per pantalles transparents de plàstic. Amb un costós equip de so,  sens dubte un lloc de luxe per als amants de Northern Soul.
Es coneixen mil i una teories sobre el nom, però sembla que la que cobra més força es que  "Va-Va" es la traducció de "Go-Go" en castellà, una mena de "Vinga! Vinga!"
La historia del "Va-Va" naix quan Rick Barret va sentir que el propietari estava buscant un lloc per programar tota la nit, just aquell moment The Torch acabava de tancar. Richard Searling, que estava treballant a Global Records en aquell moment, va rebre una trucada de Rick Barrett a l'abril de 1973, demanant-li que punxara al nou club. Richard acabava de tornar de Filadèlfia en aquell moment, i estava ansiós per punxar els seus nous descobriments, i així va acceptar l'oferta.

Va-Va ofertava sessió tots els divendres, les primeres nits s'aplegaven al voltant de 100 persones més o menys, en pocs mesos s'havia establert fermament com un referent de primer nivell. Normalment les sessions eren  de 01 a.m.-08 a.m., Richard Searling feia regularment sessions de 4-5 hores per nit. 
Searling relata alguns dels temes que sonaven en aquelles primeres sessions 'One In A Million' - Maxine Brown, 'Love Is Like An Itching' -Timothy Wilson, 'Tainted Love' - Gloria Jones, 'Last Minute Miracle' - Shirelles, 'Slow Fizz' - Sapphires, 'Just Ask Me' - Lenis Guess, 'Just ask me' - Lenis Guess, entre molts altres, tots ells eren tremendament populars.

Va-Va  va esdevenir un lloc de trobada habitual d'una fidel multitud de persones de les localitats de les zones de Yorkshire, Midlands i el Sud. 
La seva fi es identica a la d'altres clubs similars, la policia va fer una inspecció on va fer-se amb un bon grapat de pastilles dins del club, la direcció va decidir que era moment de posar fi. Un divendres d'agost, Va-Va, simplement no va obrir, deixant un bon nombre de Soulies sense parla a l'aparcament.





Cleethorpes, Cleethorpes Pier i The Winter Gardens, Lincolnshire. Des de 1975 fins avui.
Mary Chapman va començar en el negoci de les promocions a Walscott Village Hall el 1972. A partir d'aquests humils començaments va sorgir la Soul Club Lincolnshire, i després d'un reeixit alldayer dirigit per Mary i Colin Chapman The Winter Gardens de Cleethorpes, va néixer la idea de crear una Allnighter.

El "Talk of the North" Cleethorpes Pier allnighters es van iniciar al febrer de 1975, i tenia lloc cada dues setmanes. Amb una pista de ball amb capacitat per a 700 persones i un cafè de 300 places, tal va ser l'èxit d'aquests allnighters que va alertar a Mike Walker, el director del casino de Wigan, que el va obligar a iniciar un Allnighter rival en els Winter Gardens, la qual ser un fracàs rotund i van cessar després de només quatre nits en blanc... sort per Mary qui ràpidament es va fer càrrec dels Winter Gardens com un segon lloc, ja que a causa de la èxit de la seva Allnighter, el moll estava en perill de caure a la mar!

L'èxit de Cleethopes era probablement degut a la barreja d'estils que es reproduïa. Podien arribar a punxar fins a dotze DJ en una nit, on es podien sentir stompers clàssics, rare 70 i temes més populars, creant una barreja d'allò més eclèctica.

Durant tretze mesos, les allnighters a Cleethorpes van demostrar ser un desafiament creïble per Wigan Casino, alguns insisteixen en que la música i l'ambient era millor que al mític Casino. Un cop més, les autoritats van posar fi en poc més d'un any. La història de Cleethorpes no acaba allà però. El 1994, un tal Ady Croasdale (100 Club) va començar anualment la Cleethorpes 6TS Northern Soul Weekender, amb més de 1000 assistents de tot el món, es considera un dels esdeveniments més importants de l'escena.
Molts artistes han aparegut en viu al Weekender, incloent Dean Parrish, Maxine Brown, Tommy Hunt, Doris Troy, Al Wilson, Bobby Hutton, Little Ann, Terres Hoagy, Sidney Barnes, Els Velvelettes, Dennis Coffey i Willie Tee.






Coalville Tiffany's, Coalville, Leicestershire. 1975-1978.
La historia de Coalville te dos períodes de temps diferents. El 1975, Coalville Tiffs cobria tot el dia amb sessions alldayer i allnighter, llavors va tancar, tornà a obrir, per al poc de temps tancar de nou. En ambdues ocasions, el tancament va ser responsabilitat de les autiritats locals, qui s'oposaven a la llicència a causa del suposat abús de drogues.

Durant la primera temporada, Coalville Tiff va obtindre un èxit parcial. Mai va estar un lloc important, ni va atraure grans multituds. El club comptava amb dues habitacions, l'habitació principal amb sons actuals del moment, i l'habitació "Bali Hai" on el so era fortament influenciat per la llista de reproducció del Wigan Casino.

Durant la segona temporada, es va convertir en un èxit comercial important. En gran part a causa de les habilitats d'un tal Chris King. No obstant això, la qualitat de la música de vegades deixava molt que desitjar, temes fora de context, mentres els amants del soul mes inusual pregaven per escoltar aquest estil. Semblava que patien d'escassetat de material de qualitat en el moment, i una gran quantitat de oldies reciclats. Digam que els va agafar en una época dificil per als seguidor de la música de l'ànima.
Coalville Tiffs finalment es va tancar a l'agost de 1978. Per un caprici del destí, aquella nit va quedar enregistrada, ara pots escoltar-la picant l'enllaç Última nit a Coalville





Samantha's. Queens Road, Sheffield. 1973-1977. 
Samantha estava ubicat al pis de dalt d'una pista de patinatge a Queens Road, Sheffield, tres vegades més llarg del que mesurava a lo ample, amb xicoteta pista de ball i una barra a un extrem amb amplis seients. A mesura que pujaves les escales i entraves a la sala, la cabina es trobava a l'esquerra, siguent de fàcil accés per a que els djs reberen sol·licituds. Malgrat els continus avisos per que la gent no es pujara a la tarima i lo prop que aquesta es trobava de la pista de ball, ocorria amb frequència que algún entusiasta trepitjes fort i botara l'agulla del disc.

Hi va haver una segona habitació , la suite Hallam (més endavant el Mayfair Suite), que va funcionar com una sala d'oldies. La sala d'oldies va ser organitzada per Howard Sorsby, amb la complicitat de Billy Paul (Wigan), Paul Curzon (Doncaster), Derek Banner (Mansfield), i Derek Rotherhams Sheldon, 
El DJ "resident" era John Vincent, sovint assistit  per Richard Searling, Ian Dewhurst, John Manship, l'aparició ocasional de Colin Curtis, i més tard Paul Rowan i l'inimitable Sam Soul.

La política musical era notable, a Samantha no hi havia cap preferència concreta. De fet, la llista de reproducció es va endinsar en tots els camps, i va canviar ràpidament amb els temps. Aquesta varietat i frescor que va ser l'ensenya de Samantha i va conrear un públic fidel. A hores d'ara molts vells soulies que van anar a Samantha, Wigan, Meca etc en preguntar-los quin va estar la seva sala preferida molts responen... Samantha.





The Palais. Lower Parliament Street, Nottingham.1 976-1983
Palais sense dubte va ser coneguda per la seva alldayer. Ademés de comptar amb una sala practicament de luxe, capacitat per a 2500 persones, amb una excel·lent pista de ball i probablement el millor equip de so del moment, incús una fantàstica balconada. Un altre dels avantatges és que era fàcil d'arribar des de qualsevol punt del país, així com la bona coneixió d'autobusos dels del centre de Nottingham, eixint busos d'anada per començar la sessió de 13:30. i busos de tornada cap a les 20:00, llavors podies estar sis hores ballant, i tornar a casa un hora prudencial.
Públic molt receptiu, fins a tal punt que alguns djs aprofitaven per introduir noves adquicisions i posar a prova la seva popularitat, abans de punxar en altres clubs.
Nottingham Palais també va tindre la seva Allnighter per un curt període de temps, però però mlauradament hi ha poca informació al respecte.





lunes, 27 de junio de 2016

Sustraian Records i Daddy Rude Records uneixen forces per editar Rocksteady Girls



Els segell basc Sustraian Records i el valencià Daddy Rude Records uneixen forces per editar Rocksteady Girls, un recull de 4 cançons interpretades per diferents veus amb el suport de la banda The Sustraians com a responsable de les melodies, convertint així el treball en la tercera referència del segell alacantí.

El disc va estar enregistrat a l'estudi La Nabe de Barañain (Euskal Herria) a finals de l'any 2013 amb Iosu "Mighty Marti" als comandaments, tres anys més tard veu la llum en format 7". El disc es composa de quatre temes com hem comentat anteriorment centrat en els ritmes jamaicans, més concretament de rocksteady i reggae, quatre veus femenines diferents i cada tema interpretat en una llengua diferent, aixó doncs obri el disc la cantant Iseo amb el tema en francés "Cest pas toi ces pas moi", el segón tema li correspón a Nerea Erbiti, amb la cançó en euskera "Izango", obrint la cara B Oihana interpreta "Revolotosa" en llengua castellana qui deixa pas a Miri Mitu per tancar aquest treball amb el tema en anglés "Dancing Revolution"

Per només 6€ més despeses de comanda et pots fer amb una copia física d'aquesta joia, només et cal escriure a info@sustraianrecords.com o be a info@daddyruderecords.com i en un no res ho tindràs al plat.


domingo, 19 de junio de 2016

QUÈ T’EMPATOLLES ARA? – 19 UP WEST (5ª i darrera part) per Robert Abella


Havíem perdut totalment la noció del temps fins que la visita inesperada d’un parell de bobbies atrets per les rebolcades d’Ed i i Jean sobre la gespa ens van tornar a la realitat. Va ser molt fort com Ed va resoldre la situació. Quan els polis ens van preguntar què estàvem fent, Ed va amollar Jean, la va posar en peu d’una estirada de braç, els va respondre que ens estàvem preparant per anar al Flamingo i tots cinc vam començar a córrer alegrement, no amb presses com qui fuig sinó pegant botets com cinc brètols penjats de la vida, deixant els agents bocabadats sense reacció ni ganes de complicar-nos la vida.

No n’havíem parlat abans, però eren les dues passades i a tots ens va semblar una bona idea assistir a la sessió de ball que Georgie Fame & The Blue Flames estaven oferint darrerament totes les tardes de diumenge, amb la qual cosa complíem els nostres primers desitjos: anar a l’Scene Club i al Flamingo.
Normalment, quan anem al Flamingo solem passar primer pel Coffee An a pillar més píndoles, però aquell dia això no ens calia. Una vegada dintre, els Blue Flames van desplegar el seu repertori expressament dissenyat per fer-nos ballar sense parar i nosaltres no els vam decebre durant aquells dos sets fins les sis del vespre. A mitant actuació se’ns va tirar al coll el nostre amic Phil The Pill tot eufòric perquè acabava d’arribar de Brighton i no l’havia enxampat la pasma després de passar-se tot el matí fent barrabassades per tota la ciutat costanera. Anava endollat d’amfetes com nosaltres mateix. Va ser el moment ideal per retrobar-nos, em van recordar vells temps.
Abans que s’acabés el segon set, Ed es va acomiadar de tots perquè al vespre-nit havia d’ajudar al pub, deixant la Jean amb un pam de nas.
Quan poc després vam sortir del Flamingo, el carrer estava ple de mods amb escúter tots eufòrics pel cap de setmana que, com Phil, havien passat a Brighton. Alguns no havien entrat al Flamingo perquè no els quedava pasta, però a molts altres no els havien deixat entrar perquè no anaven vestits adequadament. A l’Scene igual haguessin entrat, però no al Flamingo. Gairebé tots tenien clar que calia allargar-nos a Richmond a veure els Yardbirds al Crawdaddy Club, i calia presentar-s’hi ben aviat perquè s’havia instituït com la millor manera d’acabar la setmana i era un local tan petit que arribava un moment que ja no podien deixar entrar ningú més. Phil em va invitar a portar-m’hi amb la seva escúter, amb la qual cosa em vaig acomiadar de les noies tot agraint Pauline que hagués estat l’autèntica artífex d’un cap de setmana tan fantàstic. Em va donar una més que efusiva estimada i em va regalar dues càpsules més que ens vam repartir i engolir de seguida Phil i jo.

Quan vam arribar al Crawdaddy ambdós estàvem volant! Després de saludar amigablement tothom –TOTHOM!-, vam aconseguir entrar al local. Aquí al Crawdaddy s’ha vist parir un nou concepte Mod: el grup mod. Aquí al Crawdaddy els Rolling Stones van crear un nou focus modernista. De fet, el local es diu així perquè els Stones sempre acabaven la seva actuació tocant una llarga i esgotadora versió del “Crawdaddy” de Bo Diddley. Fins a aquell moment es podia considerar que hi havia certs “grups per a mods”, com els Blue Flames de Georgie Fame -amb els seu repertori extret de l’Scene-, Chris Farlowe & The Thunderbirds, Zoot Money & The Big Roll Band, Graham Bond Organization o Long John Baldry & The Hoochie Coochie Men, que tenen un so molt pròxim als originals afro-americans i jamaicans, però els Stones es van posar a la butxaca a tota aquesta canalla tan sorollosa que puja i que ha acabat envaint l’escena Mod amb les seves escúters, les seves parkes, la seva cridòria i les seves baralles, gràcies a unes actuacions engrescadorament elèctriques i salvatges partint del so més rock-and-roller de Chuck Berry i Bo Diddley, i el van convertir en “el grup dels mod” o “grup mod”. La gran expectació que van despertar amb el seu èxit a Richmond els ha valgut per convertir-se en el grup de Londres més famós del país i ara tenen la residència al Marquee, al Soho; però això la canalla mod no s’ho ha agafat gaire bé perquè han deixat de ser allò que eren quan tocaven al Crawdaddy: “el SEU grup”. Quins collons tenen aquesta colla de galifardeus! Ara al Crawdaddy els han substituït els Yardbirds, un grup que intenta fer el mateix que els Stones, i ara ja ningú se’n recorda dels Stones. Realment, els Yardbirds són un grupàs, segurament millors que els Stones, però el mèrit de tot plegat continua sent dels Stones per haver estat els primers, els artífexs del fenomen, i ni els Yardbirds poden evitar que n’hi hagi que enyori aquella energia dels Stones. 

Si a l’Scene ja costa ballar, imagineu-vos al Crawdaddy, a rebentar de nois que no saben ni ballar, només saben botar i cridar. N’hi havia que es penjaven de les bigues... t’ho juro! Quin fart de suar! No sé si hi tornaré mai més! Bé, ara me n’adono que això mateix m’ho repeteixo cada vegada que hi vinc. Em vaig sentir tan aclaparat que vaig acabar refugiant-me a un racó. Allí vaig intentar ballar i de seguida se’m va posar al costat una noieta, suposo que atreta pel meu art (o pel meu físic?). Ens vam presentar, era d’allí a prop, de Fulham. Quan va acabar el concert, se’m va agafar del braç per fer front a l’allau humana que pretenia sortir del local. Una vegada a fora, vaig buscar Phil i ella no se’m va separar. El vam trobar i, quan començava a fer-me il·lusions amb tanta predisposició demostrada per la noia, va ella i em pregunta que quina escúter tenia; jo que li dic que cap, Phil que li diu que una Vespa GS160, i va la marrana i s’amolla del meu braç, s’agafa al d’ell i li demana que la porti a casa! Val a dir que no em va costar gens trobar un altre escuterista d’Ilford que em dugués a casa. Sí que hi hagués pogut anar sol, però avui en dia, amb tot el merder aquest de mods contra rockers, anar sol i de nit s’ha tornat força perillós.
Bé, Robert, tot esperant que l’escrit t’agradi i el puguis utilitzar en un futur com a article per algun blog, s’acomiada el teu futur amic:
Peter The Pinter
Salut!