diumenge, 29 de maig de 2016

A la cabina de l'Allnighter... Pau Peris (Mash Masters)

Especial Alldayer Northern Soul, Naraniga Gastromusic. 04/06/16


Continuem donant-li llenya a l'Alldayer que tindrà lloc el próxim dissabte 4 de juny al Naraniga Gastromusic de Borriana (La Plana). Us presentem al Pau Peris membre del col.lectiu de djs Mash Masters i d'una colla de personatjes amants del scooters clàssics que s'agrupen sota el nom de Castelló Scooter Crew. El Pau fa palesa de la seva originalitat a l'hora de punxar i acostuma a mostra una sessió d'allò més eclectica, al "Nara" de ben segur ens complaurà amb uns quants temacles de boogaloo camuflat entre el seu set de Northern Soul, ell es tropical no ho pot amagar.


- Quants anys portes mostrant la teva música al món? quina va ser la primera vegada i on? 
Buff….recorde ficar cd´s de ska noventero a alguna colla o festa d´amics, pero punxada seria en vinils, jo crec q deguera ser en 17 anys (cap al 2003) a l´illa del tresor (garito pioner del sons jamaicans a Castelló) tot i que ja havia ficat algun vinil en punxades junt a Vicent, Xurro o Borja a L´Arrel (un altre mític Pub de Castelló) a les primeres festes en vinil que se van fer a Castelló, abans de Jamaican Memories crec. Son molts anys i mala memòria.

- Quin o quins formats de reproducció prefereixes a les teves sessions? 
Vinil i 7” sempre que existisca. Si puc trobar per un preu assequible una edició original bé, sino repress. Entenc i valore l´elitisme de l´original press, però no m´agrada jutjar a algú pel preu de la seua maleta sino pel bon gust. 

- Quin es l'estil principal a les teves punxades? es l'únic o també t'introdueixes en altres terrenys?
Em considere un col.leccionista de música negra i tropical dels 60s i 70s principalment. Vaig començar en vinils d´arrels jamaicanes (ska-rocksteady-early reggae) per a passar mes tard a la música afroamericana més coneguda ( clàssics de R&B, Northern Soul i Funk) i més tard al ritmes més llatins (latin soul, boogaloo, salsa).
Vaig tindre uns anys de poca pasta i comprar molt poc, pero sense deixar mai de escoltar i investigar. Vivint fora (Itàlia i Brasil) vaig anar obrint la col.lecció a altres estils o époques: música brasilera, cumbia, salsa, afrobeat, dancehall jamaicà 80s, funky/breaks, nu-funk, modern soul, ….
Al tornar a Castelló, junta a uns amics vam formar un nou col.lectiu (Mash Masters) on puc gaudir d´ eixe eclecticisme amparat pel nom del col.lectiu. Això, junt a una estabilitat laboral, ma permès tornar a col.leccionar i punxar qualsevol estil dintre de la etiqueta de música negra i tropical.


- Quina ha sigut l'experiència més significativa o el millor record de tots aquestos anys? 
Me quede en eixes punxades improvisades fins a altes hores que muntavem a Castelló i que ultimament ja no solem fer (sera que ens fem majors) i me quede en eixes primeres punxades en menys de 10 vinils i en plats dels nostres pares on sonaben totes les cançons del Trojan Ska Box Set i no passava res. 

- Una anecdota durant una sessió que no oblidaràs mai, alguna petició extranya...? 
Punxar per a un públic no habitual como sol ser a Castelló es divertit, com quan se t´acosta algú a dir-te que no sap que collons està sonant però li encanta i no ha parat de ballar. Pèro també toca els collons les peticions absurdes de punk, rock, hip hop o que te demanen qualsevol éxit de reggaeton al haver sentit que punxes algún boogaloo. 
Una volta a un local on estavem punxant ens van dir que podiem punxar “rigui de ese”, pero no “salsita sudaquita”, això en un local on es punxa habitualment música rock i algo de música negra. Ahi va acabar la sessió i no he tornat. Hi han molts prejudicis amb els ritmes llatins fins i tot en gent oberta a la música negra.

- Quines han estat les teves últimes adquisicions i que estas desitjant mostrar al món? Just el mes passat m´he embolicat en un pis aixina que la cosa estará parada una bona temporada, les útimes adquisicions en 7” han sigut:
Joyce Jones - Help Me Make Up my mind (ATCO) (un rare soul amb molt de funk que vaig sentir a una sessió i vaig estar anys per saber de qui era) 
El Gran Combo - Clap Your Hands (GEMA RECORDS) (un boogaloo molt ballable) 
The Marvels - Rocksteady (PAMA SUPREME) (mític reggae-funk que portava mooolt de temps darrere ) 
Eddie Bo - Check Your Bucket (ACTION) un funk brutal en un riff de guitarra se te fica al cap i no el pots traure 
Fruko y Sus Tesos - A la memoria del Muerto (DISCOS FUENTES) un clàssic de la salsa colombiana , directament d´un coleccinista salsero de Bogotà.

– Top five, 5 temes per a cada moment de la nit : 
Per començar la festa... HAR YOU PERCUSSION GROUP - Welcome to the Party (JAZZMAN) 
Per calfar l’ambient... BEBETO – Princesa negra de Angola (COPACABANA) 
Per mantindre el foc viu….. GENE CHANDLER – There was a time (BRUNSWICK)
El colofó... HECTOR RIVERA - I WANNA CHANCE FOR ROMANCE (HORACE´S RECORDS) 
L’acomiadament... THE FALCONS - I´m a fool I must love You (BIG WHEEL)


dimarts, 24 de maig de 2016

A la cabina de l'Allnighter... Miquel Clarós (Norwegian)

Especial Alldayer Northern Soul, Naraniga Gastromusic. 04/06/16


Si hi ha algú especialitzat en "posar-se als plats", aquest es el Miquel, seva serà la responsabilitat de deixar bon sabor de boca el dia 4 al Naraniga de Borriana i no només a base de vinils, sino també en l'ambit gastronòmic, ja que ell i el seu equip al restaurant Sisif de Castelló, seràn els encarregats d'elaborar els pintxos i tapes que es podràn degustar durant les 12 hores de Northern Soul. El Miquel ademés es teclista al grup de Ska Bandits i peça clau a Jamaican Memories una colla d'adictes als ritmes sincopats encarregats de promoure el gènere per cada cantó de la ciutat magdalenera.


- Quants anys portes mostrant la teva música al món? quina va ser la primera vegada i on? 
Prop de 10 anys. Crec que la primera vegada va ser a la castellonenca colla Premamas. On es feien festes asidues. 

- Quin o quins formats de reproducció prefereixes a les teves sessions? 
Quasi sempre utilitze per a punxar 7" encara que en alguna ocasio he agafat Lp's també.

 - Quin es l'estil principal a les teves punxades? es l'únic o també t'introdueixes en altres terrenys? 
L'estil principal son els oldies jamaicans :ska, rocksteady i reggae 60's encara que no son els unics. En algunes punxades pot sonar boogaloo, latin jazz, northern soul... 
L'experiencia en general ha sigut poder compartir plat amb selectors d'arreu de l'estat . Compartir coneixements i seguir descobrint musica. 

- Una anecdota durant una sessió que no oblidaràs mai, alguna petició extranya...?
Anecdotes punxant moltes... Ultimament no se que pasa que no fan mes que demanar-me que fique Las Grecas. Igual es una senyal i hem de fer una Rumba Party... 

- Quines han estat les teves últimes adquisicions i que estas desitjant mostrar al món? 
Banana- The pyramids, Ram Jam - Jackie Mittoo, Organ shout- Dave "Baby" Cortez 

-Top five, 5 temes per a cada moment de la nit:
Per començar la festa... The teaser- Herman Marquis 
Per calfar l’ambient... You send me- Melody Enchanters 
Per mantindre el foc viu... Problems- Desmond Dekker 
El colofó... Mr. Talkative- Wailers 
L’acomiadament... Say Bye Bye- Eric Monty Morris 
Un tema que no pot faltar al Naraniga el dia 4... Keep the ball rolling- Jay & the Techniques


dilluns, 23 de maig de 2016

Alldayer Northern Soul, 4 de juny '16, Naraniga Gastromusic, Borriana (La Plana)

Després de l'èxit del Maig di Grass, el personal del Naraniga Gastromusic de Borriana vol acomiadar-se de la temporada hivernal amb una festa de les que fan història, tot just abans de traslladar-se al seu emplaçament de la platja de la citada localitat castellonenca per emprendre la temporada d'estiu com ve siguent habitual per aquestes dates. Per posar-nos en materia farem una xicoteta introducció per aquells que desconeguen que es allò del northern soul, també coneixerem més de prop que es i quines tasques ve realitzant la gent del Naraniga Gastromusic, ademés en els pròxims dies pasaràn per la nostra cabina virtual alguns dels posadiscos que estaran presents a aquesta festa de 12 hores de northern soul


El Naraniga es un bar situat al carrer Sant Vicent, al cor de la vila de Borriana (La Plana) a excepció dels mesos d'estiu en que trasllada la seva activitat a la platja de l'Arenal de la mateixa localitat castellonenca, des d'allí Vicent Aleixandre i el seu "staff" han convertit al Naraniga en un referent de dinamització i promoció dels sons afro-americans i jamaicans a la provincia de Castelló, ja siga en forma de punxada, exposició o música en directe, sense deixar de banda la música i cultura autóctona. Aquest projecte va naixer al setembre de 2011 i des de llavors ha anat creixent tant en l'ambit grastronòmic, com el cultural oferint de forma quasi setmana un ventall d'activitats molt atractives, tot envoltat d'una imatge i qualitat impecable cuidant cada detall. Destacarem la darrera de les "bogeries" del personal del Naraniga, traslladar l'essència i l'esperit del mateix Mardi Gras de Nova Orleans als carrers de Borriana, omplint la localitat de Borriana de música i festa per cada cantò.
El pròxim dia 4 de juny per acomiadar la temporada, pasaràn pels plats del "Nara" tot un ventall de posadiscos la seva majoria de la zona de Castelló, tots ells membres de col.lectius, bandes o organitzadors habituals de festes de caire modernista o de música jamaicana, aquests rendiràn tribut durant 12 hores a aquells artistes i cançons de soul  que en el seu moment no tingueren la repercusió que es mereixien convertint per un dia Borriana en la capital del soul.


El terme Northern Soul es deu basicament a la zona on es va fer popular aquest estil. Ens hem de situar a l'època de l'industrialització del nord d'Anglaterra, als clubs de ball de ciutats com Bolton, Manchester, Stoke, Wolverhampton o Blackpool, per definir-ho d'alguna manera, era el soul que publicaven centenars de xicotets segells independents americans, més o menys, des de 1966 a 1973, es a dir aquells temes poc coneguts o dificils de trobar, diguem-ne "raros" dotant de cert prestigi i exlusivitat a aquells que adquirien aquestes rareses.
La popularitat del Soul a les ciutats d'Anglaterra esdevingué l'obertura de gran quantitat de tendes especialitzades, que importaven vinils d'aquest estil. Una d'aquestes tendes era Soul City, regentada pel periodista musical Dave Godin, personatge lligat al món del Blues i el Soul, qui va tindre gran responsabilitat en que s'establira el terme Northern Soul. L'afició dels anglesos per donar suport  als seus equips de futbol allà on jugaven, portava a gran quantitat de seguidors dels equips de la zona nord a desplaçar-se a Londres, molts d'ells compartien  la pasió pel futbol, així com pel Soul i aprofitaven els seus viatges a la capital per ampliar la seva discografia comprant novetats a la tenda de Godin, així doncs aquestos seguidors tenien certa tendència a buscar allò més antic o menys conegut, deixant de banda grans exits a les llistes americanes, on els sons Funk s'estaven imposant.

Aquestes rareses o temes menys populars es recollien sota segelles com ara Okeh!, VerveCameo Parkway, Stateside, Mirwood, etc. l'estil caracteritzava per ritmes ràpid, melòdics, amb uns rasgues de guitarra tallats i  amb linies de baix repetitives,  produits als Estats Units als anys 60. L'exit del Soul a Nord-america va fer que aparegueren moltes discogràfiques, la majoria limitades economicament o amb uns mitjans molt austers, algunes d'elles pasarien a ser "devorades" per Motown en referint-nos a les situades a la ciutat de Detroit que es on residia el conegut segell productor de soul per excel.lència al pais Nord-americà. La majoria d'aquestes discogràfiques tan sols tenien recursos per fer unes quantes còpies de les seves produccions i la distibució no anava més enllà d'uns quants Djs, les tendes més pròximes. La trovalla d'aquest tipus de discos es va convertir en una obsessió pels col.leccionistes i Djs anglesos els quals furgaven constantment per les botigues de discos especialitzades i que importaven directament dels Estats Units.

Els clubs de les ciutats del nord d'Anglaterra, eren un dels principals llocs on es podien escoltar aquestes "rarities" Blackpool Mecca, Torch, a la zona de Turnstall, Stoke-on-Trent, Twisted Wheel i la "catedral" del Northern Soul, el Wigan Casino a Manchester. Allí es on surgirien les primeres Allnighters,  nits senceres de ballar els discos mes raros de Soul, sessions interminables que començaven a la mitja nit i que veien amaneixer, finalitzant a les primeres hores del matí. Tots els caps de setmana hi havia un peregrinatge masiu de joves de tots els punts de les illes britàniques per escoltar aquells discos que no aconseguien escoltar als seus clubs locals. Els punxadiscos començaven a agafar cada vegada més protagonisme i molts col.leccionistes  es van convertir en djs.




dilluns, 16 de maig de 2016

Entrevista a... BILBOMATIKS

"Desde Santurce a Bilbao vengo por toda la orilla..." i a l'alçada de Deusto em vaig trobar a Ando, baixista del grup Bilbomatiks, com que soc un tipet molt curiós li vaig fer unes preguntes i això es el que em va contestar.


- Expliqueu-nos breument la història de la banda, on neix, on resideix, encara que pel nom podem deduir que no sou de Gasteiz i una mica sobre els membres que la componen, de quina bandes procedeixen si es dóna el cas etc.?
Buff ... tot va començar quan em van detectar celiaquia a l'hospital de Basurto i vaig dir; cony, vaig a muntar una banda de ska! I llavors em vaig ajuntar fa 8 anys amb altres xics amb problemes similars: tots manteníem la mateixa línia de la malaltia, la de la Skacitopenia. Unes cèl·lules rítmicament monòtones que ens colpejaven el pit a força de bass fort i contundent. Per al tractament ens reuníem al gaztetxe de Deusto on li vam començar a agafar el gust a aquesta medicina dels anys 60 de Jamaica, l'ska.
El millor és que per a gairebé totes era la primera banda que muntàvem. La cantant va estar en un grup heavy, i el trompeta i el trombó van estar intentant muntar una mica de ska anomenat Chess, però res. Després el bateria i jo ens vam muntar paral·lelament un grup de malalts mentals anomenat Càncer de Mama amb baix i bateria únicament, una cosa horrible.

- Formen els membres de Bilbomatiks part en altres projectes musicals, ja siguen bandes, promotores de concerts, cors d'església ...?
 Amen germà. Borja el guitarrista està amb Akatz fent l'actual gira i toca en Fabe de Fuka (Txaranga Karate-punk). Erika la saxofonista toca a Busker Juice, un grup rock dels setanta i jo toque en els 28 Eskupitajos (punk sense gluten). També participo en el col·lectiu The Ugly Ones que som tres alicates que punxem música jamaicana, soul i boogaloo. A més, organitzem un altre tipus de punxades sobre música negra en un local nou de Bilbo anomenat Moonstomp Soul Cafè. També hem organitzat concerts per estar participant en l'única ràdio lliure de Bilbo "Irola Irratia". Ara el trompeta ha deixat la banda i ha muntat Takelberrys, un grup de folk irlandès amb temàtica raka-raka al costat del bateria de Bilbomatiks i alguna ment boja més del barri.

- Si un fa un repàs al vostre treball, és evident que begueu dels sons jamaicans, però expliqueu una mica, en quina època o so en concret us centreu, o quin és el so que la banda busca o intenta reflectir? Llavors quins serien els referents?
Nosaltres vam començar donant-li dur i sense vergonya al two tone i poc a poc hem tirat cap a l'ska o so més clàssic de l'illa. Ara ens surt coses Rocksteady però és veritat que mirem a l'ska dels 60, gros i pesat que tant ens excita i ens fixem en Justin Hind and the Dominoes, Skatalites, Owen Gray o Jackie Opel entre d'altres. Però un altre sector no tan purista tira més per sons clàssics però més actuals com Adjusters, Giuliano Palma and the Blue Beaters, Laurel Aitken ... intentem arribar a un consens i això ens costa. Hi sol haver hòsties i algun que altre carxot.

- Tirant de tòpics, es tendeix a dir que Euskal Herria és heavy metall i la veritat és que després del punk de bandes com Cicatriz, Rip etc. no és difícil relacionar grups com Su Ta Gar, EH Sukarra amb el vostre territori, encara que actualment pot ser que la cosa vagi més pel pop de Ken Zazpi, etc. quin espai ocupen els sons jamaicans dins de la joventut d'EH, us resulta difícil trobar un circuit de clubs, sales on programen el vostre estil, es compta amb bandes com la vostra per conformar cartells de per exemple alguna Gazte Eguna etc?
Això és, collons, d'on ets tu? Doncs sí, et diré que els nostres referents han estat els grups punks dels anys 80 d'EH que ens han marcat a cadascuna de nosaltres en la nostra adolescència. Això i tota la música folklore que hem menjat amb embut per haver estudiat en ikastolas i haver-nos mogut per ambients euskaldunes. Però EH és molt reggae, sempre hi ha hagut cultura del roots i no tant del rocksteady o l'ska. de fet, en la setmana gran de festes de Bilbao des que som petites sempre hi ha hagut un dia de concerts de reggae a nivell internacional. Però tot i això ens costa molt, i els grups segueixen sense omplir les sales i va haver-hi una aturada de bolos. Ara sembla que desperta i en aquests dos mesos tenim a la Western Standard Time, Aggrolites (que toquem de teloneres), Black Uhuru, The Wailing Souls ... i punxades. Però sí, sembla que a vegades ets un farciment al cartell per tocar les últimes i animar una mica perquè com toqueu trompetes i això ... així que hem compartits amb grups de rock i punk a dojo i sobretot amb grups de ska punk patateros que tant està pegant en aquesta nostra terra.

Quins serien els vostres referents dins d'Euskal Herria? i per posar-vos-el una mica difícil, no val dir Kortatu, ni Potato.
Els nostres serien Ttak un grup dels 90 que l'hi feien en euskara i eren molt vacilones i molt del rotllo nostre. Però indubtablement serien, són i ho seran Akatz. Hem compartit escenaris, locals, enregistraments i rialles i hem après molt d'ells. A més som gent que ens agrada saber què s'està fent al nostre país i estem molt al lloro de tot. Per això escoltem Ràdio Rasta, Reggae Fever ... o llegim fanzines com Run Together (sempre a l'última).

Ací a València tenim l'Euskaltzaleok Valentzia, però el profesor es un tipet de Barakaldo que..., bueno que no anem, ens explicaries de forma ràpida, tema a tema, en una frase de que parlen les vostres cançons ?
-Sartu (Entra!); cop de peu i cap a dins, som ocupes i el normalitzem.
-Utzi Amets egiten (m'ho dius a mi somiar); No et puc saciar, deixa sobar !.
-Ostirala (Divendres); Fem una crítica a la rutina. Sembla que estem esperant el divendres perquè no ens omplen els dies laborables ... Amb la de coses que hi ha per què lluitar ... No espereu el cap de setmana per mamaros i ja està. Fotre a l'Estat everyday!
-Karola; és el nom d'una grua roja de Bilbo, símbol d'una de les majors lluites obreres de Bilbo (La batalla de Euskalduna) on familiars nostres van estar involucrats. És una història bonica ja que els obrers paraven la producció quan una dona passava exuberant tots els matins per davant d'ells i al final a la grua li van posar el seu nom. Versió de Pretenders (encara que passem amb tren d'aquest grup).
• Hi bai hi (Col·lega, ets la llet!); un homenatge a aquesta persona que tant t'ha ajudat, que sempre va estar allà, aquesta es la dediquem a la nostra gent que ens dóna suport en les bitlles. La fiquem al final del disc en Dub creada pel guitarrista Borja, i pel màster and producer Xabier Urrutikoetxea, de la Priscilla Band.
-Etxean Lez (com a casa); una versió de Fats Dominioes. Treu-te les sabates, posa't com a casa teva, tens el disc de Akatz, anem a prendre l'última al sofà i després ...
-Ska Sukarra (febre de ska); instrumental ska.
-Lokatzen Goxo (a gust entre el fang); instrumental skinhead reggae.

-Quants Concerts heu donat fins ara, algun destacar per rellevància?
Rellevància seria l'últim que hem fet que és per una presa política que està en el maco i necessitava ajuda externa, per això sempre estarem preparats. Però no, molts no donem, hi ha una mare i un pre dins del grup i entre que fem altres mil coses més fora del grup no ens dóna per als bolos.

-En què es basa el vostre set en directe, a part dels temes del disc, teniu material propi per omplir o feu ús dels grans clàssics com a ganxo perfecte?
Tenim temes que no vam ficar en el disc i ara estem preparant més però sí, fiquem versions del rotllo Justin Hinds and the Dominoes, Specials, Adjusters i alguna cursilada més. Respecte al set intentem que sigua variat dins les nostres possibilitats, ficar un parell de skinhead reggae, un rocksteady, ska clàssic, ska moñas ... el que es puga.

- Expliqueu-una mica amb qui heu compartit cartell fins a la data.
Amb New York Ska Jazz Ensemble, Yaniss Odua, Chulito Camacho, Soweto ... ara tocarem amb Aggrolites. Per aquí amb Akatz, Serotonina, Matèria Gris i en fi, una infinitat de grups punks, rockers i patxangueros.

Sé que sou molts/es i que és difícil triar un en comú, però intentant arribar a un consens, quin artista us agradaria recolzar en directe com a banda, val ressuscitar i tot.
Per dir algun que segueix viu ens encantaria Derrick Morgan, Prince Buster o Strange Cole. Però de fer de teloneres personalment crec que ens pegaria Linton Kwesi Johnson, no per l'estil, òbviament, però sí pel seu compromís polític. És un dub poet que escup a capitalismes, al racisme, al feixisme i la xenofòbia i a més conserva el seu idioma natal (el patuá jamaicà) i això sí que té molt a veure amb nosaltres. I encara que no siguem de ouijas ens decantaríem per ressuscitar al nostre déu particular anomenat Alton Ellis, la seva santedat Desmond Dekker o el rei de reis, Rico Rodríguez. Però estar amb Clancy Eccles crec que ens posaria els mugrons ben durs.

-I Per acabar, quin és el futur de la banda, podeu exagerar, no passa res.
Ficar-nos en Podem, arribar a la presidència i auto-immolar-nos. Peace and love.


diumenge, 15 de maig de 2016

QUÈ T'EMPATOLLES ARA? - 18, Mods i existencialisme (2ª part) per Robert Abella.


En un moment en que la Guerra Freda amenaçava que el dia que un dels dos bàndols premés el botó que activés els seus caps nuclears la destrucció total del planeta seria un fet, els modernistes van identificar-se per igual amb la filosofia existencialista com amb els aires de rebel·lia i alliberament que portaven implícits cada nota interpretada pels impulsors del Bebop, com amb els marines negres de les bases nord-americanes a Anglaterra que, conscients que al dia següent podien ser destinats a Corea on, per la seva raça, serien situats a primera línea de foc, s’agafaven cada permís de dos dies com si fossin els darrers dies de la seva vida. Modernistes, Bebop i marines negres van collar pels clubs del Soho més exclusivistes on l’Existencialisme hi aportava un sentit d’intel·lectualitat que impedia a tots plegats caure en la desesperança i els animava a viure aquella situació de la millor manera que es podien permetre.

De quina manera podia l’Existencialisme canviar la consciència del jovent de post-guerra sempre ho he vist molt ben reflectit en el següent paràgraf de “L’estrany” d’Albert Camus, traduït a la nostra llengua per Joan Fuster:
“Poc després el patró m’ha fet cridar, i això, d’entrada, m’ha irritat, perquè em pensava que voldria dir-me que telefonés menys i que treballés més. Però no. M’ha explicat que em demanava per parlar-me d’un projecte encara molt vague. Només volia saber la meva opinió sobre el particular. Tenia la intenció d’instal·lar una oficina a París, que portaria els seus negocis en aquella plaça i, directament, les relacions amb les grans companyies, i volia saber si jo estava disposat a anar-hi. Allò em permetria de viure a París i de viatjar una part de l’any. ‘Vós sou jove, i em sembla que és un tipus de vida que us agradarà’. He dit que sí, però que en el fons tant se me’n donava. Llavors m’ha preguntat si no m’interessava de canviar de vida. He contestat que ningú no canvia mai de vida, que en tot cas totes les vides tenen el mateix valor i que la meva ací no em disgustava gens. Ha fet cara de descontent. M’ha dit que jo sempre responia amb evasives, que no tenia ambició i que això era desastrós en els negocis. He tornat al meu treball. M’hauria estimat més no contrariar-lo, però no veia cap raó per a canviar la meva vida. Ben mirat, jo no em trobava malament. Quan era estudiant havia tingut moltes ambicions d’aquesta mena. Però quan vaig haver d’abandonar els estudis vaig comprendre de seguida que tot això no tenia cap importància real.

Al vespre, Marie ha vingut a buscar-me i m’ha preguntat si volia casar-me amb ella. He dit que això m’era indiferent i que podíem casar-nos, si volia. Aleshores ha volgut saber si jo l’estimava. He contestat, com ja ho havia fet una altra vegada, que això no significava res, però que sens dubte no l’estimava. ‘Doncs, per què et casaries amb mi?’, ha dit. Li he explicat que això no tenia importància i que, si ho desitjava, ens casaríem. D’altra banda, era ella qui ho demanava, i jo m’acontentava de dir sí. Llavors m’ha fet observar que el matrimoni és una cosa molt seriosa. Jo he replicat: ‘No’. Ha callat una estona i s’ha quedat mirant-me en silenci. Després ha parlat. Simplement volia saber si jo hauria acceptat la mateixa proposició en el cas que procedís d’una altra dona a la qual estigués lligat com amb ella. He dit: ‘Naturalment’. Aleshores s’ha preguntat si m’estimava, i jo he contestat que no podia saber res sobre aquest punt. Després d’un altre moment de silenci ha murmurat que jo era un home estrany, que sens dubte m’estimava per això, però que potser algun dia deixaria d’estimar-me per la mateixa raó. Com que jo callava perquè no tenia res més a afegir-hi, m’ha agafat del braç i, tot somrient, ha dit que volia casar-se amb mi. He contestat que ens casaríem quan ella voldria. Llavors li he parlat de la proposta del meu patró, i Marie m’ha dit que li agradaria de conèixer París. Li he contat que jo hi havia viscut un quant temps, i ella m’ha preguntat com era. Li he dit: ‘És brut. Hi ha coloms i patis obscurs. La gent té la pell blanca’.

Després hem caminat a través de la ciutat, pels carrers més importants. Les dones eren boniques, i he preguntat a Marie si se n’adonava. M’ha dit que sí i que em comprenia. Hem estat una estona sense parlar. Tanmateix, jo volia que passés la nit amb mi, i li he dit que podíem sopar plegats al restaurant Céleste. A ella, li agradava la idea, però tenia coses a fer. Com que érem prop de casa meva, li he dit adéu. Ella m’ha mirat: ‘Què potser no vols saber què haig de fer?’ Sí, que volia saber-ho, però no hi havia pensat, i això és el que ella semblava reprotxar-me. Llavors, veient-me tot confós, s’ha posat a riure i, amb tot el seu cos, se m’ha acostat per oferir-me la boca.”
Com deia David May, un altre mod original que va participar amb Steve Sparks en el “Days In The Life: Voices from the English Underground 1961-1971” de Jonathan Green: “Els Mods van ser sempre intel·lectuals. No ens barallàvem amb els Rockers, estàvem molt més interessats en les increïbles sabates d’algun noi o en el seu abric de pell. Però, juntament amb tot això, també va haver qui va llegir Camus. ‘L’estrany’ estava allí, i explicava moltíssim”.

Naturalment, com podíeu intuir, jo també vaig tenir una adolescència existencialista, i no em va arribar via Miles Davis… potser va tenir més a veure amb els Beatnicks. 
Sempre he tingut com una sort haver anat a l’institut d’Ulldecona on solíem tenir professors molt joves. Molts van començar la docència amb nosaltres. Eren inexperts, però encara estaven impregnats de l’ambient i les corrents ideològiques universitàries, i es posaven davant nostre amb la sana intenció de conscienciar-nos que aquest món calia canviar-lo, fos com fos. 
Un dia la professora de francès va arribar amb un munt de llibres. Ens va proposar llegir el nostre primer llibre en francès i fer-ne un treball. A l’hora d’escollir-lo, ens va cridar en ordre alfabètic i, com jo sóc “Abella”, vaig tenir el privilegi de ser el primer en triar-lo. Ho vaig veure clar, em vaig dirigir recte com un fil cap al llibret més petit i primet, i, quan el vaig fullejar, encara ho vaig tenir més clar, era una obra de teatre, la qual cosa suposava encara menys text, i estava acostumat a llegir-ne perquè per aquell temps estava llegint Shakespeare. Quan li vaig ensenyar la meva tria, la professora em va avisar: “Ufff, és un llibre molt difícil. Si no entens res, no et preocupis, potser ho acabaràs d’entendre quan busquis informació per al treball”. Es titulava “En attendant Godot” d’un autor irlandès anomenat Samuel Beckett!!! Amb l’estrambòtica situació que plantejava l’obra, ja vaig entendre que ho havia de gaudir no com una història convencional sinó com una obra d’art, com un quadre abstracte o com una pel·lícula d’autor francès o italià. Em va agradar tant que a aquella lectura li van seguir Kafka, Sartre, Camus, Unamuno…Al 1985 vaig aconseguir veure representat “Tot esperant Godot” al Festival de Teatre de Tortosa per la companyia La Gàbia de Vic. Un dia, la noia amb la que sortia em va demanar que, si no deixava aquelles lectures, m’acabaria deixant perquè m’estava tornant molt estrany. Ara no recordo si a qui vaig deixar va ser a ella o si em vaig avenir a deixar-me aquelles lectures i al final em va acabar deixant ella, igualment. Jo què sé… tant fa, no? 

dilluns, 9 de maig de 2016

QUÈ T'EMPATOLLES ARA - 17, Mods i existencialisme (1ª part) per Robert Abella.



A la valuosíssima entrevista que Steve Turner li va fer al 1978 per al NME, Pete Meaden responia així a la pregunta de què llegien els mods: “Llegien coses d’interès per a erudits, com William Burrough, Crec que si ho feien era per esbrinar de què anava tota la moguda de les noves drogues, informació sobre drogues... Coses pràctiques”. La importància d’aquella entrevista rau en el fet que Meaden va morir poc després per una sobredosi de barbitúrics i perquè ell havia estat l’indiscutible Ace Face de l’escena Mod en el moment de la seva popularització, perquè era el líder dels mods de Shepherd’s Bush.
El periodista Nik Cohn va explicar així el procés d’expansió del moviment Mod i del paper del “Mod de Shepherd’s Bush” en aquest procés: 
“Des dels suburbis es va estendre per tot Londres i va establir una nova meca a Shepherd’s Bush, després va escombrar la costa sud i va pujar fins Nottingham, encara que no va anar gaire més enllà del Trent. (…)

Fou l’era Shepherd’s Bush (…) el Mod de Shepherd’s Bush estava fet d’un material més ordinari. En lloc de crear-se un estil propi, formava part d’una colla i era més escandalós, menys primmirat, més físic i menys implicat”. 
El Mod va ser la primera expressió Modernista que va ser extreta de la marginalitat, de l’underground, per convertir-la en popular, en Pop. L’explosió Pop dels anys 60s té el seu primer punt de referència en l’estil de vida Mod. Després de la desproporcionada cobertura mediàtica que van rebre els disturbis a la costa al 1964 –sí, tot allò dels mods contra els rockers-, la versió Mod sorgida del barri londinenc de Shepherd’s Bush s’havia imposat en el Soho londinenc i va servir de model a aquelles empreses que ambicionaven imposar-se en l’imminent mercat “Teenager” –l’explosió adolescent s’havia donat anys abans als Estats Units i es mostrava com un fenomen econòmicament força interessant pel seu àvid consumisme- per saber adequar-se als peculiars gustos i necessitats del jovent britànic. 

Però l’estil de vida Mod s’havia desenvolupat entre finals dels 50s i principis dels 60s gràcies a poc més d’un centenar de nois i noies que van coincidir pels clubs del Soho intentant crear una forma de viure la joventut totalment nova, que no tingués res a veure amb com l’havien viscut els seus pares ni amb la manera que la societat esperava que la visquessin. Penny Reel ens explicava anys després a un article al New Musical Express com era l’estil de vida Mod just abans que de ser descobert pels media i entrés en un procés de popularització, comercialització i massificació
“És llavors quan s’implanta la imatge més difosa i coneguda dels seguidors del moviment. Vestir parkes, abrics Crombie i G-macs, camises Paisley i de lunars, jerseis de coll de cigne, suèters de beisbol, barrets Blue Beat, jaquetes d’ant, corbates d’ant, càrdigans d’ant i sabates d’ant, pantalons de colors prou curts per deixar veure els mitjons escarlata, obscurs àlbums de blues, singles de Prince Buster i literatura francesa moderna.
És també el mateix moment que el Mod reemplaça la definició més primerenca de Modernista; i les píndoles esdevenen una forma de viure, d’eterna nocturnitat”. Això era entre el 1962 i 1963.

Un altre noi que havia participat en la formació d’un ambient Mod abans del 1963 o 1964, Steve Sparks, demostrava el seu descontent en com havia vist evolucionar l’escena Mod amb aquestes paraules:
“El Mod, abans de ser comercialitzat, era essencialment una extensió dels beatniks. Venia del Modernisme, tenia que veure amb el jazz modern i amb Sartre. Jo era un Mod, un dels mods originals, un dels autèntics mods de Wardour Street. No dels post-comercialitzats mods, sinó de quan tot era Existencialisme i Rhythm-and-Blues. En devíem ser uns cent vint. La resta eren els mods de Carnaby Street. Proveníem d’Ilford, de l’est i del nord de Londres, de l’eix del club Noreik de Tottenham i de la cafeteria Mocha d’Ilford. Amfetamines, Jean-Paul Sartre i John Lee Hooker. Això era ser mod. I la roba”. 

Realment, us he introduït aquest tema d’una manera que caldria introduir qualsevol dels aspectes referents als mods. La paraula “Mod” pot fer referència a massa coses, algunes d’elles inclús antagòniques. He intentat que us n’adoneu de com diferent és parlar d’un mod posterior al 1963-64 i d’un d’abans. Al 1965 qualsevol podia ser un mod, l’únic que havies de fer era tenir diners i deixar-te portar pels dictàmens de la moda; entre aquests mods segurament podries trobar nois i noies de tota mena, amb unes inquietuds ben diferents. Altrament, entre els mods originals hi podríem trobar unes inquietuds similars i un compromís comú per compartir una moguda nova, original, moderna, sofisticada, exclusivista i, per sobre de tot, jove. 
Com heu pogut veure en les paraules dels mods originals, l’Existencialisme era tan important per ells com la música o la roba. La seva connexió amb l’Existencialisme la podríem buscar en aquesta relació que Sparks apunta amb els beatnicks. Els primers modernistes dels anys 50s eren nois de classe obrera, generalment immigrants o fills d’immigrants, culturalment desarrelats, deslliurats de qualsevol tradició, molt receptius davant qualsevol classe d’innovació i entregats a tot allò que els pogués enriquir culturalment. Pels clubs i coffee-bars del Soho van interactuar indubtablement amb estudiants bohemis influenciats pels beatnicks nord-americans, dels que van imitar viure la nit fins la matinada i el gust pel jazz més arriscat, pels licors més tòxics i estupefaents, i per la lectura dels autors de la Generació Beat nord-americana, com Jack KerouacNeal CassadyAllen Ginsberg o William S. Burroughs (on trobem la connexió amb el que deia Meaden), i els Existencialistes europeus, com Jean-Paul Sartre, Søren KierkegaardFriedrich NietzscheFranz KafkaFiodor DostoievskiAlbert Camus o Simone de Beauvoir. Però la relació entre modernistes i beatnicks mai va ser cordial, realment no es podien sofrir. Ambdós grups es menyspreaven mútuament perquè se sentien superiors als altres; els modernistes perquè, com treballaven, tenien més diners per anar més ben vestits, i els beatnicks perquè, com eren universitaris de classe mitjana, es creien més intel·ligents i es veien més cultes. 

Encara que és evident que els beatnicks van influir cert sector modernista, veig claríssim que per allò que absolutament tots els modernistes, sense excepció, es van involucrar en l’Existencialisme no va ser per una altra cosa que per l’admiració que li processaven a Miles Davis. 
Com ens deixaven clar Penny Reel i Steve Sparks, el moviment Mod venia del Modernisme, i els modernistes havien rebut aquesta denominació pel seu amor pel jazz modern. Si a tu t’agradaven Charlie Parker i Miles Davis, tu eres un Modernista. Altrament, tots els jazzistes negres que podien marxaven a treballar a Europa, on no només eren acollits com a persones sinó venerats com a estrelles, i on se sentien alliberats de la societat racista nord-americana. I, com ja havia passat a les dècades dels 20s i 30s, París era el seu destí més desitjat, però ara els beboppers (els jazziztes més avançats i cultes del jazz modern, els impulsors de la tendència Bebop) no hi eren per mantenir els vells estereotips de “com de graciosos i simpàtics són aquests negres” creats abans de la guerra sinó per integrar-se i participar en aquell engrescador ambient cultural parisenc de post-guerra. La famosa frase de Jean-Paul Sartre, "Hom ha d'actuar per ser lliure", n’era tota una invitació.

La influència de l’ambient intel·lectual de l’esquerra parisenca la podeu veure clarament reflectida en les boines, les perilles, les ulleres de pasta i vestir de negre rigorós d’artistes del Bebop com el pianista Thelonious Monk o el trompetista Dizzy Gillespie. Però, és precisament en aquest aspecte on Miles Davis marca la frontera amb el jazz modern dels beatnicks –molts dels quals també es van sentir atrets per aquesta estètica- i el dels modernistes. Davis havia estat el punt de partida dels modernistes tant pel seu estil musical com pel seu estil estètic, ell –i només ell- els havia animat a adoptar la fatxenda imatge Ivy League nord-americana, tot un sacrilegi veure-la en mans de malvividors negres i joves de classe treballadora. Doncs, a la segona meitat dels 50s, Davis demostrava la seva afinitat amb els seus incondicionals seguidors incorporant-se a les files del més sexy i estret Italian Look, creat pel sastre romà Brioni -i importat per Cecil Gee al Regne Unit al 1954- i adoptat pels seus seguidors d’ambdues ribes de l’Atlàntic. 
Miles Davis va conèixer personalment Sartre quan ell i Charlie Parker van tocar al Festival de Jazz de París al 1949. Però molt més mediàtica va ser la relació de tres anys que va mantenir amb la cantant Juliette Greco, la representant més cool de l’esquerra francesa amb la seva esveltesa, els seus cabells negres i llisos, boina negra i gavardina amb el coll aixecat, i les seves cançons murmurades amb una peresa estranyament sensual. La seva relació va ser coneguda com “el matrimoni entre el Bebop i l’Existencialisme” i, des de llavors, per a tots els sectors, ambdues coses van anar de la mà. 

Fixeu-vos també que, a les cites que us he facilitat, quan el rhythm-and-blues supera al jazz modern en els ambients mods de principis dels 60s, l’Existencialisme continua mantenint el seu ferm protagonisme. 
També trobo adequat destacar-vos que a Alemanya als primers 60s s’hi va donar una rivalitat entre joves de classe treballadora seguidors del rock-and-roll i estudiants de classe mitjana afeccionats al jazz modern; als primers se’ls coneixia com a “rockers” i als segons com a “exis”, com abreviatura d’”existencialistes”, indubtablement una versió autòctona a mig camí entre els beatnicks i els modernistes.
L’Existencialisme va collar en la consciència modernista per l’anhel d’aquest sector de joves en rebel·lar-se contra l’engany de la societat establerta, que connectava amb el descontent social i la incertesa política dels anys de post-guerra: “Casar-me, tenir fills, deixar-me explotar laboralment per passar-me la vida pagant una vivenda, demés despeses domèstiques i impostos per tot... per a compensar-m’ho com? Enviant-me a primera línea de foc per ser de classe obrera per a defensar uns interessos que no són els meus, per defensar un model de societat que m’explota i m’aniquila?”...