miércoles, 30 de marzo de 2016

II ANIVERSARI 16 TONELADAS amb THE EXCITEMENTS, divendres 1 d'abril, València (L'Horta)


La sala 16 Toneladas compleix dos anys i temps en el s'ha convertit en una de las sales de referència imprescindible a la ciutat de València. Dos anys apostant tant por grans noms de l'escena tant nacional com internacional, així com per nous noms de l'escena local, arribant en ocasions a programar concerts per la vesprada, nit, i fins i tot ben entrada la matinada (sessió golfa).
Per cel.lebrar aquest dos anys en actiu de la sala, omplirà l'escenari de la 16 Toneladas un dels millors combos de soul dins el panorama nacional, els barcelonesos The Excitements, una de las bandes que es troben al capdavant del revival de l'escena soul que es viu des de meitat de la pasada década junt a altres bandes com The Filetones, The Pepper Pots o Al Supersonic & the Teenagers. Un carregament de dinamita de ritmes afro que fan encendre la metxa a una banda curtida i afinada al mil·límetre, i que culmina en l'explosió d'aquest volcà escènic que és la seva cantant, Koko Jean Davis.
Tot i això per només 6€ smb cerveza inclosa. I si algú no en te prou, tot seguit als catalans desfilaràn per la cabina de 16 Toneladas un bon grapat de selectorsper fer ballar als presents fins que isca el sol.

The Excitements és una de les millors bandes d'autèntic soul i r&b del país. Koko-Jean Davis, l'explosiva frontman condueix una banda de músics amb moltíssima experiència en tot tipus d'escenaris, amb una secció rítmica de vents que és com una piconadora. Ells van més enllà de la típica banda de soul-funk que es recolza en el fals retro. Els barcelonins beuen directament de les fonts del r&b i l'early soul primigeni. No és fàcil transmetre la mateixa calor i l'autenticitat que desprenen les gravacions originals dels 60, afegint a més frescor i personalitat tant en els temes propis com en les versions. De fet, és tan difícil que se'ns ocorren poques bandes d'autèntic soul que s'incendiïn els escenaris com ho fa aquest combo. The Excitements saben d'on vénen i sobretot cap a on van. Tot una bomba de ritme, carisma i soul.




martes, 29 de marzo de 2016

KALLES KAVIAR + GOLDEN SINGLES, 31 març 2016, Sala 16 Toneladas, València (L'Horta)


KALLES KAVIAR son tota una institución a l'escena musical Suïssa, així com pioners de l'escena Ska jamaicana. Havent tocat en nombrosos concierts des de 1996, han conquerit els cors del seu públic a cops de ska tradicional, rocksteady i reggae.
Amb la seva gira Voodoo Man Tour presenten l'últim disc a la vegada que cel.lebren el seu 20 aniversari. Durant els concerts practicats a Suïssa, Alemanya, França, Italia i Austria han compartit escenari amb artistes com ara The Skatalites, Derrick Morgan, Laurel Aitken, Desmond Dekker, Ken Boothe, Dr. Ring Ding, Intensified, Eastern Standard Time, New York Ska-Jazz Ensemble, Ska Trek, Top Cats i molts altres. Cal destacar la col.laboració amb Roy Ellis a.k.a Mr.Symarip siguent ells qui van redescobrier i ajudaren a reprendre l'activitat de l'artista dalt dels escenaris de tot arreu.

THE GOLDEN SINGLES la tornada als escenaris del braç armat del segell Golden Singles Records, i autèntica All Stars band valenciana, composta per membres d'algunes de les més importants bandes de la zona: Skaks, Ki Sap / The Shake It Up's, Malarians , Dr.Jau & The Peanut Vendors, Six On the Beach, Dirty Soul Riders, ... aquests montres son especialistes en fer de backing band per a artistes com: Sensi Simon, Mr.T-Bone, Tommy Tornado, ... Ska-Jazz, Reggae, Boogaloo, Rocksteady, Dub, Soul, ... han passejat el seu potent directe per escenaris de tota la península així com en importants festivals com el Rototom Sunsplash. Paraules majors!

lunes, 28 de marzo de 2016

QUÈ T’EMPATOLLES ARA? – 16 UP WEST (4ª part) per Robert Abella


Passades les tres de la matinada d’aquell diumenge 4 d’octubre de 1964 la presència a cada cantonada de coneguts camells d’amfetes, com Willy “The Pill”, Bisto o Lippy, ens anunciava que acabàvem d’arribar a Ham Yard. Bisto sol ser el nostre proveïdor de blues, però només amb un gest meu va entendre que anàvem servits. Abans d’entrar al carreró on és l’Scene Club ens vam engolir una càpsula més. L’Ed es va desmarcar de nosaltres en veure una rotllana de faces davant la porta, mentres jo convencia una perquè ens deixés entrar de bades i Jerry Duncan ens obria la porta amistosament. Calia intentar-ho apel·lant a que en sóc membre, si no ho hagués aconseguit, després de la desmarcada d’Ed, els hagués hagut de pagar l’entrada a totes tres en compensació per les dexies. Una vegada dintre vaig veure que als plats no estava Guy sinó Sandra. Realment m’era igual. Sandra és total... en tots els sentits! No hi ha mod que freqüenti l’Scene que no se l’hagi pelat pensant en ella. La tia està bonota, té els vint anys passats i ens fot que només s’ho faci amb negres... la paia sap el que és bo! Musicalment a mi m’agrada molt, no et sorprendrà com en Guy, però és una obsessa del ritme: James Brown, Rufus Thomas, Wilson Pickett, Blue Beat... Mai ens falla!
Vulguis o no, patia per la Pauline, més que res perquè és forastera i darrerament hi ha hagut escorcolls policials i cal estar alerta per si això passa. A mi no m’han trobat mai res a sobre, però et xafen la nit. Després de l’ensurt, és impossible recuperar la màgia del moment. Li vaig proposar de portar jo el flascó de les dexies mentre estiguéssim a dintre el club, però la Pat ja se m’havia anticipat... poca son!

Tot i la música i les dexies, cada dia es fa més difícil ballar a l’Scene, estava de gom a gom i feia molta calor. Li ho vaig comentar a la Pat i em va proposar d’anar al Limbo, un club que tanca més tard que l’Scene, tanca a les vuit de la matinada, i com és un club jamaicà molta canalla no s’atreveix a anar-hi. No li vaig dir que no, però abans de dedicar-me a ballar exclusivament Blue Beat, necessitava gaudir una estona de la música de la Sandra. El Blue Beat és una música amb un ritme ideal per anar endollat d’amfetes, però prefereixo la barreja d’estils, la veritat.
D’aquell moment màgic et contaria moltes coses, fets, pensaments o sensacions, però em quedo amb el cas curiós que hi ha un noi, crec que de la meva mateixa edat, que no tinc ni idea ni de com li diuen –si mai ens hem presentat, no recordo quin nom em va dir-, ni d’on és –crec que deu ser foraster, perquè sempre ens trobem en cap de setmana-, que sempre acabem ballant al mateix rogle. Gaudim de ballar plegats, ens piquem i fruïm amb les nostres giravoltes i moviments improvisats. No té res a veure amb l’homosexualitat, he estat amb ell tancats al lavabo del club trafegant píndoles i mai m’ha faltat al respecte, com a molt ens hem donat la mà per saludar-nos. Gaudim de compartir les sensacions que ens dóna el moment barrejant música, ball i l’efecte de les amfetes, és tot. Quan el veig, me n’alegro, sé que m’ho passaré bé ballant. Vaig regirar la meva butxaca i encara em quedaven algunes bombers de les que vaig captar al Two Puddings. Li vaig allargar la mà com per saludar-lo i n’hi vaig passar una. Va somriure i em va picar l’ull. Després d’una estona, em va dur un refresc que em va anar d’allò més bé per apaivagar la set i la calor, i reforçar-me el ball amb el que hi havia dissolt.

La primera vegada que vaig aconseguir deixar de ballar, vaig sortir a fora a veure com li anava a l’Ed. El control a aquell carreró era total. Només treure el nas per la porta del club, Ed ja m’havia ataüllat i m’estava cridant. Em va animar, engrescat com poques vegades l’havia vist, a unir-me a la rotllana dels més elegants i originals del carreró. Estava Pete Meaden! Suposo que Meaden per a Ed deu ser tan important com Guy Stevens per a mi. La primavera i estiu passats Meaden s’havia imposat com una mena de rei mod, el líder mod o l’Ace Face indiscutible de l’escena. El veies per tot arreu. S’havia convertit en el mànager del grup més mod de l’escena, els High Numbers, amb els que s’havia de menjar el món. Altrament, després d’haver fracassat amb el seu primer disc, s’havia fet car de veure per Ham Yard. Ed m’ho anunciava com si fos una primícia mundial. La veritat és que sempre m’ha costat atorgar-li galons a qualsevol, llevat d’algun disc-jockey... i a molt pocs. Per Ed escoltar Meaden és com obrir la millor i més avançada revista de moda del món. Vaig fer un primer intent de colar-me a la rotllana però hi vaig fracassar, tothom s’estrenyia entorn Meaden per escoltar-lo millor i, en aquell precís moment, es va obrir la porta de l’Scene i el ritme persistent de l’”In The Midnight Hour” se’m va endur cap a dintre.

En tornar a la pista, novament em vaig sentir contrariat per no poder ballar amb l’espai que necessito per sentir-me còmode. Estava pensant que no tornaria més a l’Scene en cap de setmana, quan Pat, com si estiguéssim mentalment connectats, em va agafar de la mà i em va cridar: “Al Limbo!”, vaig mirar enrere i Pauline i Jean ens seguien empenyent-me cap a fora. Estava clar que anàvem prou endollats per allargar la sessió de ball fins les vuit i fins l’hora que fes falta. Eren quarts de sis de la matinada, però jo, entre visites al flascó i els refrescos adulterats, sortia de l’Scene més posat que quan hi vaig entrar.
Havent-se’ns afegit Ed només sortir al carrer, vam pujar Lexington Street rebentant tots els rècords de marxa atlètica batuts i per batre, ningú ha anat mai tan de pressa sense córrer. De seguida els camells jamaicans situats a cada cantonada, amb els seus pork pie hats rebotits de pastilles i les seves ulleres negres, ens donaven innecessàriament la benvinguda. A aquella hora tothom sol passar pel Limbo a lligar més amfetes, però nosaltres només teníem un neguit: ballar i ballar. Jo, per una qüestió de gentilesa, em vaig aturar un moment a saludar a Brown Sugar, el meu camell habitual en aquelles hores; és una cosa que cal fer, a mi m’importa un rave com li va, però tampoc no ho trobo gaire correcte que només li parli quan m’interessa lligar-li alguna cosa. Si l’Scene Club diràs que ha perdut la facultat de repel·lir pringats, el Limbo, replet de rude boys negres, encara intimida. A nosaltres ens coneixen de fa temps i ni les noies es van trobar incòmodes en cap moment. Realment, aquelles dues hores a ritme tan alt ens van passar volant. “Madness”, “Oh, Carolina”, “Housewife’s Choice”, “Blazing Fire”, “My Boy Lollipop”... van anar sonant una darrera l’altra! Tot un plaer, però em va semblar una sessió massa predictible, sense cap sorpresa ni novetat, molt de cara al públic de dissabte nit – diumenge matinada.

En sortir al carrer, el nou dia ens va encegar fins que ens vam incorporar a aquella desfilada d’ulleres de sol que dominava tot el Soho. Normalment, solem marxar cap a l’estació de Liverpool on es crea un ambient mod fenomenal, ja que hi fem cap la majoria de mods de l’est de Londres que hem estat pel Soho; allí esmorzem i és fàcil trobar més amfetes i discos d’importació. Però diumenge calia contemplar la Pauline per compensar-li l’abastiment de dexies. La noia se’n va adonar que érem a prop de Carnaby St i ens va pregar que, tot i sabent que estaria tot tancat, hi passéssim per veure si, passat mig dia i en aquell estat distorsionat, encara li feia el pes un vestidet que havia vist a l’aparador de His Clothes. Les noies ens van contar que hi havien estat la tarda del dissabte però que no havien comprat res perquè estaven totes les botigues rebotides, tot era molt car i no havien volgut carregar amb la compra tota la nit.
Jo el que necessitava urgentment era prendre’m un capuccino. Després de tantes hores sense menjar, amb les dexies i els refrescos amb gas que m’havia pres, em notava un buit a l’estómac de les dimensions d’un cràter lunar. Menjar alguna cosa fregida sabia per experiència que l’únic que em podia aportar eren unes cagarrines. Quan el que vull és dormir i apaivagar l’efecte de les rules, solc prendre’m un got de llet o una sopa ben calentes, però com estàvem tan a gust amb les noies i amb les dexies preses, la millor manera de reconfortar-nos i mantenir el nivell d’excitació era un bon capuccino a alguna cafeteria italiana. Et calenta el cos, t’alimenta i et manté despert, tot a la vegada.

La Pauline ens va demanar que li féssim de guies turístics i la portéssim a Buckinham Palace a veure el canvi de guàrdia. Ens va pagar els serveis amb una nova càpsula i ho vam trobar d’allò més encertat perquè això ens permetria reconfortar-nos amb aquell sol que lluïa i ens encaminaria cap a Hyde Park on podríem estendre’ns a la seva gespa i, si s’esqueia, fer-hi inclús una sonadeta.
Estàvem tan a gust i tan engrescats que no vam parar de xerrar durant tot el matí, especialment elles! La Pauline estava especialment extravertida. S’ho va passar millor que ningú degut a que tot era com una novetat, com un descobriment per ella. Ens va explicar que Nottingham era la capital mundial de les amfetes i que quan ella vindria a veure’ns per anar de festa que el subministrament d’amfetes el teníem més que garantit. A Nottingham hi ha la fàbrica Boots, on es fabriquen tota mena d’amfetes: blues, dexies, bombers... de la que els que hi treballen no tenen gaires problemes per treure’n d’amagat. I, a més, ella mateixa treballa a una farmàcia! Així que, no cal dir que li vam jurar amistat fidel i eterna, hahahah!!! Li vam dir que vingués a Londres sempre que volgués i que no dubtés en recórrer a la nostra companyia, ningú la tractaria tan bé com nosaltres. Com estaven les dexies, Robert! Que potents ens trobàvem! I era quasi migdia!

(continuarà)

miércoles, 23 de marzo de 2016

2 d'abril casino de Constantí (Tarragonés) APLEC D'APLECS MODERNISTES DELS PPCC


Dissabte 2 d’abril del 2016 tindrà lloc al Casino de Constantí (Tarragonès) "l'Aplec des Aplecs" la cimera del modernisme aborigen,  un event obert a tothom qui es vullga acostar, organitzat per bona part d’aquells que des de fa uns quants anys organitzen aplecs modernistes per les comarques d'arreu dels territoris de parla catalana.
Des de fa uns anys  les comarques del Rosselló,  Camp de Morvedre, Vallès, Barcelonès, Sénia, Mallorca, Osona, Segrià, o l’Horta han esdevingut punts de trobada de seguidors de l'escena seixantera i modernista,  així com col.leccionistes o seguidors dels sons seixanters  facturats als anys seixanta  en segells com  Cocèntric i Edigsa principalment, gent que d'una forma o altra manté viu un llegat musical que ha quedat soterrat durant anys, els repertoris dels grups de pop en català dels anys 60, com ara Nuria Feliu, Lita Torelló, Guillem d'Efak o bandes com Els Bonds, Els Stop, 4Z o els Dracs entre altres, formacions que van llançar temes propis en clau pop, funk, jazz o soul i que van gravar un bon grapat d'èxits internacionals de l'època en català per acostar-los al públic del moment dins el nostre territori.

Així doncs el proper 2 d'abril, seixantistes, mods i demés seguidors de tota mena d’expressions
modernistes s'aplegaran per gaudir d’una jornada amb tots els ingredients bàsics de la cultura modernista,  escuterada, música dels 60s i de gust modernista (R&B, soul, ie-ié, ska, beat, revival, rocksteady, jazz modern, reggae...) així com l'exposició i venda de productes editats per associacions i col.lectius que venen organitzant aquesta mena de trobades, com ara els lleidatans Natros Sols, Northern Clot o aquesta mateixa casa. 

Com que el protagonista principal de la trobada es la música, hi haurà sessió de punxadiscos des de les 12 del migdia fins les 2 de la matinada, desfilant pels plats del Casino de Constantí un bon grapat de selectors, molts d'ells coneguts de l'escena modernista catalana i altres organitzadors de diversos aplecs modernistes com ara l'Albert Gil de Brighton 64 sota el pseudonim de RudeMod des del Barcelonés, el músic vallesà Carles Belda, Magri de Soulsystem de Terrassa també al Vallés, Robert Abella i Jordi Besalduc  des de La Sènia, Joan Pernil (Northern Clot)... Xesco 3 Penics des de Mallorca i la Mar La-bel, el castellonenc Marc Faith o Core Allnighter (Camp de Morvedre) representant a les comarques valèncianes.


A continuaciós us deixem una serie d'enllaços per coneixer una mica més allò dels aplecs modernistes:

jueves, 17 de marzo de 2016

A la cabina de l'Allnighter i a les barreges del Beat... SUSIPOP





- Quants anys portes mostrant la teva música al món? quina va ser la primera vegada i on? 
Molt poc, ara a Setmana Santa farà 4 anys que vaig punxar per primer cop. Per qüestions personals viatjo molt a Màlaga i tinc molts amics allà, un d’aquests amics regentava un bar musical a la zona i em va convidar a punxar amb una altre noi a la festa de clausura del seu local, simplement perquè li agradaven els vídeos del you Tube que penjava al meu Facebook i havia sentit les llistes del meu "Spoty".

- Quin o quins formats de reproducció prefereixes a les teves sessions?
Singles de vínil 45 rpm.


- Quin es l'estil principal a les teves punxades? es l'únic o també t'introdueixes en altres terrenys? 
Tot el que punxo té so sixtie. No és el l’unic estil que m’agrada però si el que més em fa ballar. Darrerament trobo que tinc una atracció especial per el ie-ié nacional i francès.

- Quina ha sigut l'experiència més significativa o el millor record de tots aquestos anys?

Experiències totes són especials i diferents, així que de totes es guarda un bon record. Però si haguès de triar una, seria una sessió a un dels vermuts del Nothern clot de Barcerlona. El cap de setmana que em van convidar coincidia amb el Clean & Cut a la nostra ciutat, a festes amb aquest ressò et trobes a amics i coneguts de tot arreu que només pots veure en certes ocasions. Trobar-me a l'endemà i per sorpresa que els que aguantaven la ressaca havien vingut a sentir la meva sessió i veure'ls gaudir i ballar des-de la cabina i que responien a tot el que puntxava va ser molt entranyable i emotiu per a mi, molt emocionant .

- Una anecdota durant una sessió que no oblidaràs mai, alguna petició extranya...? 
No tinc acumulades tantes experiències com per poder explicar cap molt anecdòtica, però si recordo la segona vegada que vaig punxar i que no era a la meva ciutat. Mentre esperava el meu torn, la sala va començar a omplir-se de gom a gom i vaig començar a patir el pànic escènic.. El noi que regentava el local va decidir subministrar-me uns xupitos “tranquilitzardors de Jägermeister".. Em deuria veure molt nerviosa... Perquè van ser uns quants... Sincerament no sé com va sortir la sessió segons el meu criteri de les millors que he fet.. Segons el “jefe” ... Li hauríem de preguntar... Però jo he preferit no fer-ho mai. Hahaha.


- Quines han estat les teves últimes adquisicions i que estas desitjant mostrar al món?

Una vegada a una festa vaig sentir un tema de Erasmo Carlos "Vem quente que eu estou fervendo" la vaig trobar brutal, però em sol passar amb molts temes que sento i després no hi torno a pensar. L'altre dia i per casualitat el vaig tornar a sentir i vaig pensar que aquest cop no se m'escaparia! I així ha sigut.

-Top five, 5 temes per a cada moment de la nit:
Per començar la festa... BURN TOAST AND BLACK COFFEE ( Mike Pedicin)
Per calfar l’ambient... GONE WITH THE WIND (Rita & the Tiaras)
Per mantindre el foc viu... LAY THIS BURDEN DOWN (Mary love)
El colofó... BEND ME; SHAPE ME (The Outsiders)
L’acomiadament... 54-46 WAS MY NUMBER (Toots and t'he Maytals)


martes, 8 de marzo de 2016

SONIA POTTINGER als controls de l'illa del tresor.



Va estar una de les millor productores a Jamaica als anys 60, 70 en un ambit competitiu i dominat pels homes, tres de les seves produccions van estar incloses en una llista dels 100 millors èxits jamaicans de totos els temps elaborada per Clinton Lindsay de WNWk-FM de Nova York, aquests van ser "Every Night" de Joe White l'any 1968 ocupant el numero 40, el single de Delano Stewart, l'any 68 amb "That's Life" lloc 86, i "Dreamland" de la gran Marcia Griffith l'any 1976 acupant el lloc 98 de la llista de Lindsay.

Sonia Durrant va naixer a Leith Hall, Jamaica, el 21 de juny de 193, als pocs anys d'edat es va traslladar a la capital Kingston per asisitir a l'escola de dones de St. George, més tard va cursar comptabilitat i secretariat, contraient matrimoni amb Lindon Pottinger, un funcionari comptable amb qui va muntar un negoci de bicicletes i una botiga de venda d'empanades casolanes.
Lindon, la seva parella va començar a produïr l'any 1961, enregistrant alguns temes de Mellow Larks and Jimmy James i fundant els segells Gaydisc, Golden Arrow i SEP (inicials de la seva dona), obrint a l'hora un xicotet estudi de gravació al domicili familiar. per allà van pasar artistes de la mida de maytals, Derrick Harriot o Lord Tanamo, material a la botiga Tip Top Records centre de distribució que la familia Pottinger regentava a l'Orange Street de Kingston.
L'any 64 Lindon va vendre el seus aparells d'enregistraments al productor Duke Reid, qui els va posar al servei de Treasure Isle, segell llavors de de nova construcció.
A l'any següent, el Pottingers es van separar i, amb tres fills que mantenir, Sonia va decidir aventurar-se en la producció discogràfica per si mateixa, començant amb algons artistes de Gospel. Siguent una cristiana devota, Sonia Pottinger va utilitzar el seu instint per guiar les seves sessions d'enregistrament, i va obtenir un èxit instantani amb la balada "Every Night", interpretada pel duet Joe White i Chuck, que es va mantenir en les llistes de Jamaica durant diversos mesos.

Durant l'evolució de la música jamaicana, on el Rocksteady prenia forma, any 66,67 Pottinger va gaudir d'uns quants èxits significatius com ara el tema "The Whip" d'Ethiopians, "Lady With the Starlight" de Ken Boothe, "ABC Rocksteady" i "It's Hard to Confess" de The Gaylads, o els temes , "Swing and Dine" i "Little Nut Tree" dels Melodians. 
Quan un nou estil nomenat Reggae asomava el cap, Sonia es va posar a l'avantguarda atresorant grans temes com el o "That's Life" de Delano Stewart .
En la decada dels 70 i després de ser mare per quarta vegada, Pottinger va produir alguns dels primers discos en solitari de Judy Mowatt així com "Darling ooh" el primer treball d'Errol Dunkley.
L'any 74 mentres Duke Reid patia un cancer , Sonia es va fer amb els drets de Treasure Isle i la nova propietaria va començar a lliurar llicències a empreses extrangeres. La meitat de la decada dels anys 70 va ser un altre moments àlgids de la seva carrera, editant els àlbums " Lots of Love and I" de Bob Andy o "Naturally and Steppin" de Marcia Griffiths entre altres.
Els canvis en l'escena musical i la pirateria van ser els motius per a que l'any 85 Sonia Pottinger abandones el seu ofici com a productora músical i va muntar una empresa de ceràmica. L'any 2004 rebia l'Ordre de distinció pel la seva aportació a la industria musical jamaicana i el 2009 guanayava una dura batalla legal pels drets del cataleg de Duke Reid, es a dir Treasure Isle.
El 3 de novembre de 2010 deixava aquest món havent patit la malatia d'Alzheimer uns quants anys abans d'aquest fet.


lunes, 7 de marzo de 2016

QUÈ T’EMPATOLLES ARA?-15 DEL PUNK AL MOD AL BELL MIG DELS PPCC per Robert Abella

Estic llegint l’I-M-P-R-E-S-C-I-N-D-I-B-L-E “Sawdust Caesars. Original Mod Voices” de Tony Beesley (Fastprint, 2014) i surt un noi explicant com va evolucionar del Punk al Mod al llarg de la segona meitat dels 70s. Naturalment, aquest testimoni és d’un londinenc, que és allò que li interessa a tothom, però aquesta evolució no només es va donar a Londres i, havent estat jo mateix un dels que ho va experimentar en la pròpia pell i al nostre país, he pensat que potser la meva particular i propera experiència li podria interessar al lector de l’ALLNIGHTER. Al juny de 1977, quan el Punk estava en el seu moment més àlgid, amb tretze anys, vaig acabar l’escolarització. Sense saber encara si continuaria estudiant o em posaria a treballar, els meus amics i jo teníem molt clar que, lliurats del control del director de l’escola -un ex-policia manyo més franquista que Franco- ja podríem anar a la discoteca, almenys a la sessió de diumenge la tarda. 

Del Punk només ens arribaven molt difusos i encara més confusos ressons, i encara més a un poble com la Sénia. Només cal dir que la primera vegada que en vaig sentir parlar va ser a un “Directísimo” de la primera cadena espanyola –la segona no la veiem- on José María Íñigo (sí, el del bigoti lleig) va entrevistar Ramoncín. Quina autenticitat, tu! El tema discotequer estava llavors en plena ebullició. Al meu poblet hi havia dues discoteques! No hi havia poble, per petit que fos, que n’hi hagués. I la música era la que tocava: música Disco. A la que podíem anar, feia una sessió dominical per a la canalla. Feien una hora de música disco, mitja hora de balades per a ballar amb parella, una altra hora de música disco, mitja més de balades i acabaven amb una sessió de rock dur. Entre aquelles quatre parets s’hi congregava tota la canalla del poble distingint-s’hi certs grups: - Fatxendes: fills d’empresaris del moble i pagesos rics. Solien estudiar a col•legis interns de Tortosa, Tarragona o Barcelona. Tenien pasta per permetre’s tot allò que desitjaven. Vestien les marques més cares, portaven motos de velocitat, bevien cubates, fumaven, prenien drogues i sempre estaven envoltats de les noies més boniques. Els més interessats per la música eren afeccionats al rock simfònic. - Heavies: classe obrera autòctona. Com treballaven, tenien diners per permetre’s tenir bones motos Enduro o de Cross, eren afeccionats als porros i a la cervesa, i atreien a les noies menys fatxendes. Vestien samarretes blanques, texans Levi’s desgastats i sabatilles de bàsquet John Smith, i portaven els cabells llargs i arrissats amb una arracada. Eren incondicionals del rock dur: Deep Purple, Led Zeppelin, AC/DC... - Quinquis: classe obrera immigrant, bàsicament andalusos o fills d’andalusos. Com treballaven tots a les fàbriques de mobles, també tenien pasta encara que, com n’havien d’aportar a l’economia familiar, el seu menor poder adquisitiu es notava en una roba de marca no-t’hi-fixis i motos 49cc trucades. També solien ser afeccionats a la cervesa i als porros, i es beneficiaven les noies que no volia ningú. El seu model estètic semblava que eren Los Pecos i altres artistes que dominaven l’escena de les fans xisclaneres. - Nosaltres! Fills de treballadors i pagesos no-tan-rics autòctons. Com no treballàvem i depeníem del que ens donaven a casa, ens havíem de conformar en comptar els quintos que ens podíem beure, gorrejàvem cigarretes i alguna calada de porro, ens vestíem amb allò que les mares ens compraven –i imposaven-, la moto era la Mobillette del pare i les noies ens miraven com si fóssim un focus de pesta amb potes. Sí, “nosaltres” érem la categoria més baixa. No n’hi havia prou en rebre el seu menyspreu que els quinquis i algun heavy –carregats de ràbia en ser maltractats i humiliats als seus llocs de treball, però corpulents pel seu esforç físic quotidià- havien trobat la manera de sentir-se millor humiliant-nos als escanyolits o grassos estudiantets.

 Un bon dia, a cavall entre les dècades dels 70s i 80s, va començar a rular entre nosaltres una cinta de casset on hi havia gravat un programa de Radio-3 que Rafa Abitbol havia dedicat íntegrament als Sex Pistols. Les barrabassades que contava Abitbol i aquella música furibunda, rabiosa i ofensiva van caure sobre nosaltres com una revelació, suposo perquè lligaven totalment amb el nostre estat de frustració i maltractament. Tothom ens tenia per una merda? Anem a esquitxar-los de merda amb la nostra presència! Amb la música dels Sex Pistols, Ramones, Clash, Jam i Damned com a banda sonora, ens vam rebel•lar contra aquella situació anul•lant. Uniforme texà, cabells elèctricament eriçats i botes militars de l’exèrcit espanyol, xapetes, imperdibles, escopinades i puntades de peu. Vam deixar de fer gràcia i pena, i vam celebrar orgullosament haver-nos guanyat les mirades de desaprovació i fàstic de la gent més tradicionalista i fatxa del poble. A la discoteca de la Sénia només vam aconseguir que deixessin de fer la sessió romàntica després d’haver-li esclafat un ou cru al cap del punxadiscos; val a dir que per la qual cosa se’ns va tirar tota la discoteca a sobre. Altrament, a l’institut de la veïna Ulldecona, on havíem d’anar perquè al nostre poble llavors no n’hi havia, vam impulsar un ambient de modernisme novaoner que va afavorir que ens dediquessin una sessió de New Wave a la discoteca d’aquell poble, on se’ns tractava amb un respecte que no rebíem a la de la Sénia, i això que els dos pobles érem rivals per tradició. 
Aquella eufòria, aquella rebel•lió dels pringats, va anar perdent fúria i matisant-se a mesura que anàvem descobrint més grups moderns i, poc a poc, començàvem a deixar de ser els més pringats perquè darrera nostre continuaven incorporant-se gent més jove que nosaltres a l’ambient adolescent... i algunes noies més jovenetes començaven a fixar-se en nosaltres, malgrat continuar sense tenir un ral, ni per convidar-les a una trista Coca-Cola. Al 1981 els quintos un any més grans que jo van portar a la Sénia la pel•lícula “Quadrophenia” per recaptar diners. L’impacte –m’atreviria a dir que sobretot en mi- va ser brutal. Els Jam ja ens havien seduït molt, però els Clash i el seu “London Calling” pesaven massa. A partir de veure la pel•lícula, estèticament a la colla i a l’institut d’Ulldecona van començar a guanyar presència les “desert boots” (que es venien tots els dissabtes al mercat de la plaça Major), les americanes, corbates i, davant la impossibilitat de trobar parkes, abrics dels nostres pares, tant imitant els Jam com els grups de la Two-Tone que tant ens estaven engrescant llavors. Érem una mena de moviment pre-Oi!: punk i ska. Al “QUÈ T’EMPATOLLES ARA?-3 (EL CAMUFLATGE MODERNISTA)” ja us vaig explicar com d’interessant va ser per a mi canviar l’ofensiva estètica Punk per la més formal estètica d’inspiració Mod. Però deixeu-me acabar aquest article contant-vos com va ser el meu darrer dia com a punky, del qual me’n recordaré sempre.

Ja estava estudiant Magisteri a Tarragona, quan el divendres que havia de tornar cap a la Sénia a passar el cap de setmana, estava jo, encara carregat de tota la parafernàlia punk, a l’estació esperant la sortida del tren que m’havia de portar a Tortosa. Palplantat allí, enmig de l’andana, se’m va apropar un “punky de veres”. Em va explicar que era membre del grup basc Cicatriz en la Matriz, que acabava de sortir de la presó de Tarragona i necessitava calers per tornar a casa, a Euskadi. Jo tot el que tenia era el que havia pogut estalviar durant aquella setmana per poder permetre’m un cap de setmana no tan ajustat econòmicament. Tot i així, li vaig donar algunes monedes. Em va suplicar que li comprés alguna cosa per menjar i, ja posats (no tots els dies podia tenir el privilegi de parlar amb un punky autèntic i membre d’un grup), el vaig convidar a un esmorzaret de cafè amb llet i croissant, que a mi també em faria favor. Mentre parlàvem amistosament, aquella desferra humana em va ensenyar les punxades negres com el sutge d’injectar-se heroïna distribuïdes pel seu cos a llocs on no es poguessin veure. Encara m’esgarrifo ara només de recordar aquell espectacle tan miserable i fastigós. No cal dir que em vaig quedar sense un duro per poder sortir en tot el cap de setmana. Aquells dos dies sense poder sortir vaig gaudir, però, d’un temps preciós per repassar els discos que tenia dels Jam, estudiar en tot detall les fotos de la carpeta interior del disc de “Quadrophenia” i d’un parell de llibres en anglès que tenia dels Jam, i per adonar-me que jo estava a anys llum del Punk. M’estimava massa a mi mateix i, al cap i la fi, malgrat totes les frustracions i merdes que m’havia d’empassar diàriament, era massa feliç com per llençar la meva vida a les escombraries. Que fos fill de la classe treballadora no em convertia en cap moment en una deixalla. El dilluns següent, al tren de tornada a Tarragona, als meus companys d’estudis poc els va costar adonar-se’n que “Robert el punky” havia estat soterrat per “Robert, el mod de la Sénia”. Tot i així, val a dir que en tinc un molt bon record del Robert Punky perquè amb ell vaig aprendre moltes coses essencials i vitals, i ens ho vam passar molt bé.