martes, 23 de febrero de 2016

A la cabina de l'Allnighter i les barrejes del Beat... RudeMod


Aquest dissabte toca vermut i pels plats del Beat lleidatà pasarà un pes pesat de l'escena mod catalana com es l'Albert Gil. L'Albert sota el pseudònim de RudeMod farà ballar a la parroquia de ponent a cops de bon R&B i Northern Soul tot just cap a les 12 del migdia. De l'Albert pensem que no fa falta dir molt però per si t'acabes d'incorporar al "mundillo" et direm que es escriptor de diversos llibres, responsable de extingit segell Bip Bip Records i músic, entre altres de la mítica banda mod Brighton 64. 

- Quants anys portes mostrant la teva música al món? quina va ser la primera vegada i on?
Des de finals dels anys vuitanta fins ara. No recordo la primera vegada però segur que devia ser en alguna reunió dels primers mods de Barcelona que fèiem a casa dels meus pares. Ben aviat vaig començar a punxar de forma més o menys professional, de fet m'he guanyat la vida uns quants anys posant música a bars i discoteques diverses de l'àrea de Barcelona. Avui dia continuo difonent la “bona música” a llocs com la 2 de l'Apolo, Sidecar, Barbara Ann i punxades allà on em cridin. 

- Quin o quins formats de reproducció prefereixes a les teves sessions? 
Singles de vinil, 45 rpm. 

- Quin es l'estil principal a les teves punxades? es l'únic o també t'introdueixes en altres terrenys? 
Abans feia un repàs de tota la música mod, que és molt variada, però cada cop més m'estic centrant en el r&b i el northern soul, sobretot les cançons que es van editar a cavall de finals dels cinquanta fins mitjans dels seixanta. Com pots veure, en comptes d'obrir-me m'estic tornant més integrista...

- Quina ha sigut l'experiència més significativa o el millor record de tots aquestos anys? 
N'hi ha molts. Un aplec modernista de la Sènia, després d'un concert dels Peyotes a la Monasterio, la primera edició del Shake a Buenos Aires, sessions impagables al Boira... No sabria dir, n'han estat tantes... 

- Una anècdota durant una sessió que no oblidaràs mai, alguna petició estranya...?
 Les més estranyes són les que encerten. Tothom parla d'aquell dia que li van demanar Ricky Martin o Beyoncé en plena sessió de rhythm and blues, però a mi m'agrada recordar una com la que em va passar fa dues setmanes a la Torna de Gràcia, un noi em va demanar “Something's got a hold on me” d'Etta James, tema que duia a la maleta i encaixava perfectament amb el que estava sonant en aquell moment. 

- Quines han estat les teves últimes adquisicions i que estas desitjant mostrar al món? 
Donnie Elbert “A little piece of leather”; Brook Benton “Hit record”; Johnny Watson “I say, I love you”... 

-Top five, 5 temes per a cada moment de la nit: 
Per començar la festa... The Mar-Keys “Last night” 
Per calfar l’ambient... Bobby Boris Pickett “Monster Mash” 
Per mantindre el foc viu... Dee Dee Warwick “You're no good” 
El colofó... Marvin Gaye & Tammi Terrell “Ain't no mountain high enough” 
L’acomiadament... Monty Python “Always look on the bright side of life”


lunes, 15 de febrero de 2016

A la cabina de l'Allnighter... ALBER ACEDOS (Someday Northern Soul Allnighter)

Com vam prometre setmanes abans, reprenem el contacte amb el Someday Northern Soul Allnighter del que intentarem donar un tracte especial, per una banda perque pensem que l'aconteciment ho mereix i per altra perque... collons es cel.lebra a casa nostra!. Si setmanes enrere teniem a la nostra cabina (virtual) a un del seus organitzadors Dani Herranz avuí hem rebut la visita de l'altre responsable, Alber Acedos, madrileny lligat des dels catorze anys l'escena mod i quasi una decada col.leccionant vinils majoritariament de soul. L'Alber ha passejat la seva maleta de discos per alguns dels mod weekenders i festes de soul més representatives a l'estat espanyol com ara l'Euroyeye, el Gambeat, Boiler, Beat Goes On... El Someday no es el primer club del que es organitzador ja que el Cold Sweat o Moanin' Club han estat responsabilitat seva anys enrere, a hores d'ara també es troba involucrat en un altre projecte musical, com es el grup Venera 5 on l'Alber toca el baix, incombustible!

- Quants anys portes mostrant la teva música al món? quina va ser la primera vegada i on? 
Portaré uns 9 anys en açò, recorde que la primera vegada va ser al Kicks and Chicks en la ja "desapareguda" Vaca Austera de Madrid. 

- Quin o quins formats de reproducció prefereixes a les teves sessions? 
Only original 45. 

- Quin és l'estil principal a les teves punxades? és l'únic o també t'introdueixes en altres terrenys? Rhythm & Soul, encara que no és l'únic, acostume a començar amb Jazz i en ocasions  punxe pessics de jamaicà i Boogaloo. He de reconèixer que en altres temps m'atrevia amb el Crossover. 

- Quina ha estat l'experiència més significativa o el millor record de tots aquests anys? 
Han estat molts moments en què se m'han posat els pèls de punta. Per citar algun, recorde tancar un Boiler el 2013 amb la gent de Barcelona entregadíssima (com sempre), o la inauguració del Club Beatniiik a Pamplona el mes passat on va ser simplement màgic. 

- Una anècdota durant una sessió que no oblidaràs mai, alguna petició estranya ...? 
Peticions estranyes sempre hi ha si fas una sessió a "porta oberta", m'han arribat a demanar des de Bisbal fins a Michael Jackson. ¿Anècdotes? tot molt normal fins ara, només que de vegades tinc malsons en què se m'obliden la meitat dels discos a casa (per sort despert ràpid, cridant però despert).

 - Quines han estat les teves últimes adquisicions i que estàs desitjant mostrar al món?
 Encara que no estic comprant molts discos ara (això és una droga i ara estic en el meu moment de petites dosis), el que estic desitjant mostrar sempre és sorpresa. 

-Top Five, 5 temes per a cada moment de la nit:
Per començar la festa ... The Jolly Jax - `Preciate It 
Per escalfar l'ambient ... Dean Jones - Women 
Per mantenir el foc viu ... Larry Williams - Shake Your Body Girl 
El colofó ​​... The Newports - Dixie Women 
L'acomiadament ... Otis Lee - Hard Row To Hoe

Castellano - ¿Cuántos años llevas mostrando tu música en el mundo? cuál fue la primera vez y donde? Llevaré unos 9 años en esto, recuerdo que la primera vez fue en el Kicks and Chicks en la ya "desaparecida" Vaca Austera de Madrid. - ¿Cuál o cuáles formatos de reproducción prefieres en tus sesiones? Only original 45. - ¿Cuál es el estilo principal en tus pinchadas? es el único o también te introduces en otros terrenos? Rhythm & Soul, aunque no es el único, suelo comenzar con Jazz y en ocasiones suelo pinchar pizcas de jamaicano y Boogaloo. He de reconocer que en otros tiempo me atrevía con el Crossover. - ¿Cuál ha sido la experiencia más significativa o el mejor recuerdo de todos estos años? Han sido muchos momentos en los que se me han puesto los pelos de punta. Por citar alguno, recuerdo cerrar un Boiler en 2013 con la gente de Barcelona entregadísima (como siempre), o la inauguración del Club Beatniiik en Pamplona el mes pasado donde fue simplemente mágico. - Una anécdota durante una sesión que no olvidarás nunca, alguna petición extraña ...? Peticiones extrañas siempre hay si haces una sesión a "puerta abierta", me han llegado a pedir desde Bisbal hasta Michael Jackson. ¿Anécdotas? todo muy normal hasta ahora, solo que suelo tener pesadillas en las que se me olvidan la mitad de los discos en casa (por suerte despierto rápido, gritanto pero despierto). - ¿Cuáles han sido tus últimas adquisiciones y que estás deseando mostrar al mundo? Aunque no estoy comprando muchos discos ahora (esto es una droga y ahora estoy en mi momento de pequeñas dosis), lo que estoy deseando mostrar siempre es sorpresa. -Top Five, 5 temas para cada momento de la noche: Para empezar la fiesta ... The Jolly Jax - `Preciate It, Para calentar el ambiente ... Dean Jones - Women, Para mantener el fuego vivo ... Larry Williams - Shake Your Body Girl, El colofón ... The Newports - Dixie Women, Despedida ... Otis Lee - Hard Row To Hoe.



miércoles, 10 de febrero de 2016

Jimmy McGriff - Groove Grease (Groove Merchant, 1971)


Jimmy McGriff - "Groove Grease" 
(Groove Merchant, 1971)

Que un te certa debilitat pels músics donats a picar les tecles del Hammond ja no serà un secret si vens seguint aquest espai, i es que per aquesta secció han pasat gent com Jimmy Smith, Big John Patton o Booket T. En aquesta ocasió vinc a destacar la sessió del senyor Jimmy McGriff enregistrada i editada per primera vegada l'any 1971, sota el nom "Groove Grease" per a l'etiqueta nord-americana Groove Merchant. Ens trobem a l'entrada d'una nova decada on el funk es consolidava com a estil propi, així doncs molt músics del moment abraçaven l'estil adaptant-se als nous temps i Jimmy McGriff va estar un d'ells. "Groove Grease" el va produir Sonny Lester i en ell trobem deu talls de jazz carregat de funk d'on caldria destacar les linies de baix de Richard Davis. Malgrat l'influència del funk, McGriff no s'oblida d'estils precedents com el soul o el blues sobretot aquest últim, força present en temes com "Plain Brown Bag" o "There Will Never Be Another You" tema més en la linea habitual de treballs precedents de l'artista. Un album relaxat alhora que fresc, per escoltar i re-escoltar i re- escoltar...

lunes, 8 de febrero de 2016

Dr. Watson Shoemaker des de 1998


El seu nom és Iván, va néixer a Almansa (Albacete), actualment treballa i viu a Elx (Alacant). Fa un temps ens va visitar a la nostra cabina sota el seudonim de Doc Watson, llavors ens va deixar una xicoteta mostra d'una de les seves passions, els sons de caire modernista en tots els seus aspectes . Avuí us acostem a una altra de les seves inquietuds, el disseny de calçat, que junt al disseny gràfic, el modelisme i l'il.lustració (Freevan Design) fan que la vida de l'Ivan siga d'allò més entretinguda.

El Doc Watson fa 18 anys que va començar el seu camí en el disseny de calçat de cavaller inspirat en les pel·lícules d'espies i agents secrets, barrejant les línies clàssiques de les sabates convencionals amb soles modernes i formes més atrevides, llavors va treballar amb firmes de moda que seguien aquest estil. Un calçat modern i elegant que es venien per Europa i Estats Units.

El pop art, la nouvelle vague, els diferents gèneres musicals sorgits de finals dels 50 fins ben entrats els 70, el britpop dels 90 juntament amb l'estètica dels grups dels 60, han estat els seus referents fins avui dia.
A finals dels 50 i principis dels 60 hi va haver un veritable canvi en el concepte del vestir masculí de la mà de la icona de la moda, John Stephen: pantalons estrets, les ratlles, els botins, en definitiva la vestimenta com a mitjà per a expressar la personalitat, potenciar l'elegància, l'atractiu i diferenciar-se dels altres. A Dr.Watson vol reflectir totes aquestes senyals d'identitat: L'estil, l'elegància i la qualitat.

El procés d'elaboració és purament artesanal, des de la creació del disseny dibuixant-lo en una forma en 3D fins que s'introdueix el calçat en caixa. S'empren pells i serratges de primera qualitat, ullets cecs, sola de cuir cosida per major lliscament al ballar. Els materials que fa servir són napes, "serrajes" i florentí. Amb tot això s'aconsegueix major qualitat i durabilitat del calçat.


lunes, 1 de febrero de 2016

QUÈ T’EMPATOLLES ARA? – 14 MODS i COTXES per Robert Abella




Mod valencià amb el seu Mini
“N’hi havia uns, coneguts com els mini-boys, que anaven amb els seus cotxes Mini com els altres amb els seus escúters i s’havien guanyat l’acceptació i el respecte de la resta de mods”. Aquesta aportació de Maurice Moore, un mod original, al llibre “Sawdust Caesars. Original Mod Voices” de Tony Beesley em serveix per introduir-vos aquest nou empatollament. De ben segur que aquests joves mods -coneguts per les seves pretensioses aspiracions- haguessin preferit tenir el millor cotxe possible, però una cosa és el que es desitja i l’altra és el que es pot, i entre els mods tampoc s’hi endevinava gaires ganes de sacrificar-se per fer realitat aquests elevats desitjos. De tots els cotxes que s’avenien amb les seves possibilitats econòmiques i el seu anhel de presumir o de demostrar la seva individualitat hi destacava per sobre de tots el Mini Cooper, un cotxe que tenia moltes coses en comú amb els escúters, era econòmic, ideal per a circular per la ciutat -amb clars avantatges a l’hora d’aparcar degut a les seves dimensions-, modern, vistós, juvenil, divertit... 

El Mini havia estat llençat l’any 1959 per la marca Cooper amb l’objectiu d’imposar-se en el mercat pel seu preu assequible per a tothom i perquè era ideal per al medi urbà. Això el va convertir de seguida en el cotxe preferit de la classe obrera urbana i, molt especialment, del jovent. Els mods, com havien fet amb l’escúter i amb tantes altres coses del món ordinari (roba, parkes, píndoles, música...) se’l van fer seu donant-li un ús i una aparença particular. A part de la seva utilitat de mitjà de transport, els mods el van convertir en un motiu més per gallejar i per manifestar la pròpia individualitat. Roland Kelly ens explica al mateix llibre: “En treure’m el carnet de conduir em vaig comprar un cotxe vell i després un Mini. Li vaig pintar les finestres i les llantes de les rodes, el sostre de gris fosc i la resta de verd llimona metal·litzat, amb fars a la graella del davant com si fos un escúter mod. M’encantava atreure la mirada de la gent posant-me el meu millor vestit per passejar el Mini.”

Entre els anys 1966 i 1968 es posa de moda entre els mods britànics el Mini Cooper, no perquè sí, sinó per una qüestió ben lògica. Igual que a principis dels 60s entre els primeríssims mods era comú l’ús de la bicicleta, a la segona meitat dels 60s el Mini va començar a substituir els escúters entre molts mods, no perquè el vehicle estigués de moda sinó per qüestions d’edat. L’ús de l’escúter havia definit l’estètica del mod adolescent, però llavors molts d’aquells mods ja tenien edat i poder adquisitiu per tenir cotxe, la qual cosa els permetia gaudir de certs avantatges quant a comoditat i seguretat que l’escúter no tenia. 
L’escúter va continuar sent el vehicle més utilitzat pels mods més joves i al llarg de la dècada dels 60s l’escuterisme esdevindria una mena de culte –no sempre relacionat amb el Modernisme- sobretot al nord d’Anglaterra. Però a Londres, al centre de la moda, el Mini va acab
ar imposant-se als escúters entre els mods més grans, com ens recorda Mick Burton a “Mods: The New Religion” de Paul Anderson: “La moda de l’escúter no va durar gaire quan els Mini van irrompre en l’escena”. Mick Burton inclús ens parla d’una estètica pròpia dels modernistes amb Mini: “Els Mini Men portaven vestits de color verd pésol amb sabates i guants de color canyella, i barrets jamaicans”.

Paul Weller
Un bon exemple el tenim en Kenny Jones, el baterista dels Small Faces, que ens explica, a “Mod: a very british phenomenon” de Terry Rawlings, que mai va tenir un escúter perquè, tan aviat com va tenir edat de treure’s el carnet de conduir, es va comprar un Mini, al qual arriba a qualificar-lo de “cotxe mod oficial”. 
El cotxet, de fet, era tan atractiu i pràctic que va tenir força èxit inclús entre gent que podia permetre’s automòbils molt més luxosos. És molt fàcil trobar fotos de celebritats i estrelles del pop de l’època amb un Mini Cooper, per la qual cosa en l’actualitat es considera el Mini una de les icones dels anys seixanta. 

Aquest segle el Mini ha recobrat bona part de la seva popularitat i presència les carreteres d’arreugràcies a la marca BMW que va llençar al 2001 un nou model de Mini encertant en haver-li donat un disseny retro inspirat en l’original i oferint facilitats a l’hora de personalitzar-los. Malgrat tenir un motor que supera la fragilitat del Cooper, els mods actuals continuen demostrant fidelitat incondicional al model original. 
Amb motiu del cinquantè aniversari del Mini, celebrat al 2010, se li va oferir l’oportunitat de dissenyar-ne un a Paul Weller, sabedors els organitzadors de l’estreta relació entre el cotxe i el Modernisme.