dijous, 27 d’octubre de 2016

Els millors EVENTS per al CAP DE SETMANA


29 - 31 octubre 2016













MOSSEN BRAMIT MORERA I ELS MORTS
 En directe, 29 d'octubre, 23:00 hrs. Placeta del Covent, Xàbia


















THE STORY OF THE SKINHEADS per Don Letts




Documental de Don Letts per a la BBC subtitulat en castellá  on es fa un repàs a la historia del moviment Skinhead i la seva vinculació a la música jamaicana. Don Letts es periodista i director de diversos documentals, com ara The Punk Rock Movie, on fa un repàs als inicis de l'escena Punk a Anglaterra i de Westway to the World on el director anglés analitza la història de la banda de Joe Strummer, The Clash. Letts també es conegut per la seva faceta de DJ a la discoteca Roxy durant la primera onada del Punk on acostumava a introduir temes de Reggae i Dub als seus set per tal de fomentar així la fusió d'estils.



dijous, 20 d’octubre de 2016

Els millors EVENTS per al CAP DE SETMANA

20 - 22 octubre 2016

























Up For It Trio
22 oct. 20:00 hrs, Bar Tulsa, Benimaclet (VLC)



dilluns, 17 d’octubre de 2016

Coleman Hawkins, cos i ànima.


Coleman Hawkins està considerat per molts com el primer saxofonista tenor de gran rellevància, així com un dels més grans de tots els temps. Un improvisador consistentment modern amb uns coneixement dels acords i harmonies  enciclopèdics.
Coleman Hawkins va començar a prendre classes de piano quan tenia cinc anys, va canviar a cello als set anys, i dos anys més tard es va entregar al saxo tenor. Un moment llavors en el que el saxofó es va considerar un instrument nou,  el qual s'utilitzava al vodevil i com un pobre substitut per al trombó en bandes de música, Hawkins des del principí va treballar en la recerca del seu propi so. Es va profesionalitzar quan tenia 12 anys i es trobava tocant en una banda de teatre de Kansas City el 1921, quan Mamie Smith ho va contractar per formar part dels seus Jazz Hounds. Hawkins va romandre amb la cantant de blues fins a juny de 1923, en diversos llegistres maoritariament amb un paper de fons i ocasionalment fent-se escoltar en instrumentals. Després d'eixir de la banda de Smith, va treballar  de forma independent pels voltants de Nova York, va estar tocant en un curt periode de temps amb Wilbur Sweatman, i a l'agost de 1923 va fer els seus primers enregistraments amb Fletcher Henderson. Quan Henderson va formar una orquestra al gener de 1924, Hawkins era el seu tenor estrel.la.

Degut en gran part a la falta de competència, per aquells temps Coleman Hawkins va ser el gran tenor al jazz. Tot seguit es va unir  a Louis Armstrong, on Hawkins va aprendre l'estil relaxat del cornetista i avançant ràpidament en els seus coneixements de l'instrument. En 1925, Hawkins era un autèntic solista, i l'any següent el seu sol a "Stampede" es va convertir en quelcom influent dins del món de la música. Hawk (que es va duplicar en els primers anys de clarinet i saxòfon baix) va continuar amb l'orquestra de Fletcher Henderson fins a 1934, i durant aquest temps ell era el qui va marcar la pauta entre els tenors; Bud Freeman era l'únic tenor que no sonava tan semblant a Hawkins. A més dels seus solos amb Henderson, Hawkins va posar el seu saxo al servei d'alguns cantants de blues,  gravant llavors amb McKinney Cotton Pickers, i, amb Red McKenzie en 1929, amb qui va gravar la clàssica balada  "One hour."

En 1934, Coleman Hawkins s'havia cansat de bregar amb Fletcher Henderson Orchestra i es va traslladar a Europa, on va pasar passant cinc anys (1934-1939). Va participar en primer lloc amb l'orquestra de Jack Hylton a Anglaterra, i després va treballar de forma independent a tot arreu del continent europeu. La seva obra més famosa  d'aquest període va ser enregistrada l'any 1937, amb Benny Carter, Alix Combille, Andre Ekyan, Django Reinhardt i Stéphane Grappelli que va donant lloc a interpretacions clàssiques de "Crazy Rhythm" i "Honeysuckle Rose". Amb la Segona Guerra Mundial acostant-se, Hawkins va tornar als EUA el 1939. Tot i que Lester Young havia sorgit amb un estil totalment nou al tenor, Hawkins va demostrar que seguia sent una força dominant marcant el terreny a unes quantes jam sessions. El seu enregistrament de "Body and Soul" aquest any es va convertir en el seu més famós registre.  Alguns dels seus millors enregistraments van ser gravats durant la primera meitat de la dècada de 1940, incloent una versió del "standard" "The Man I Love". Tot i que ja era un veterà amb 20 anys, Hawkins va encoratjar als músics més joves  i els va orientar en el camí cap al Bop, ell  no necessitava ajustar molt el estil harmònicament avançat de per si, per adaptar-se  a les sessions amb les noves generacions. Va incloure a Thelonious Monk en el seu quartet l'any 1944 ; enregistrant la primera sessió de Bop de forma oficial (aquesta incloïa Dizzy Gillespie i Don Byas); tenien Oscar Pettiford, Miles Davis, i Max Roach com a acompanyants en l'inici de les seves carreres; va recórrer  Califòrnia amb un sextet en el que estrobava Howard McGhee; i el 1946, va incloure J. J. Johnson i Fats Navarro a les dadees de registre. Hawkins va anar de gira amb Jazz at the Philharmonic diverses vegades durant 1946-1950, visitant Europa en unes algunes ocasions, i en 1948 va gravar el primer sol de saxofon a "Picasso".

A principis dels anys 50, el so de Lester Young s'havia convertit en una influència molt més gran entre els joves tenors que l'estil de Hawkins, i va ser considerat per alguns com fora de temps. No obstant això, Hawkins va seguir treballant i, ocasionalment enregistrant, i ja per mitjans dels 50 estava experimentant un renaixement. Un prometedor Sonny Rollins considerava Hawkins com la seva principal influència, Hawk va començar fent equip amb regularitat amb Roy Eldridge en un quintet emocionant (la seva aparició al Festival de Jazz de Newport 1957 va ser notable), i va demostrar que encara estava en el seu millor moment. Coleman Hawkins va aparèixer en una àmplia varietat d'entorns, des de la banda Dixieland de Red Allen al Metropole fins a sessions de Bop amb  Idrees Suleiman i J. J. Johnson, ademés  d'aparicions especials en registres que incloïen musics com ara Thelonious Monk, John Coltrane, i (en els anys 60) Max Roach i Eric Dolphy. Durant la primera meitat de la dècada de 1960, Coleman Hawkins va tenir l'oportunitat de gravar amb Duke Ellington, i va col·laborar en una sessió una mica excèntrica amb Sonny Rollins, i fins i tot va fer un àlbum de bossa nova. 
Malauradament 1965 va ser l'últim any bo per Coleman Hawkins, va començar va perdre l'interès per viure. Pràcticament va deixar de menjar, va augmentar la beguda, i ràpidament es va consumir. A part d'un sorprenentment i eficaç treball amb Jazz at the Philharmonic a principis de 1969, molt poca va ser  la feina feta per Hawkins durant els seus últims tres anys i mig (un període durant el qual es va aturar en gran mesura els enregistraments) un nivell molt baix del que es podria esperar d'un gran mestre.
Hawks deia adeu als escenaris el 20 d'abril de 1969, al North Park Hotel de Chicago, i va morir només un mes després de pneumònia. Se li recorda com un dels creadors de l'estil bebop (amb Dizzy Gillespie i Max Roach) i com una gran influència per a altres gegants del jazz com Lester Young i Miles Davis


dimecres, 12 d’octubre de 2016

QUÈ T’EMPATOLLES ARA? - 23 EL CAMUFLATGE MODERNISTA (ANNEX) per Robert Abella.



1956. A un partit de futbol entre el West Ham Utd i el Tottenham Hospurs un jutge de línia rep l’impacte d’un encenedor. Els encarregats de la seguretat a l’estadi corren cap al lloc dels fets i, quan miren al públic més pròxim per intentar deduir qui ha estat el culpable, es troben que a primera fila, just darrera d’on estava el linier quan havia estat agredit, veuen un noi amb un tupè engominat, un cridaner vestit eduardià de jaqueta blau cel i coll de camussa negra, un llaç vaquer al coll de la camisa, pantalons negres i unes sabates de camussa blava; i just al seu costat un altre amb un pentinat curt i sec d’estil militar o de campus universitari, un vestit de tall Ivy League, una camisa Brookes Brothers, corbata i sabates lluentes de punta.

1964. A un altre partit entre dos equips londinencs passa exactament el mateix però aquesta vegada els encarregats de seguretat es troben un noi amb un tupè espectacularment engominat, amb caçadora de cuir negre ple de reblons i cadenes, i pantalons i botes vaqueres desgastades; i just al seu costat un altre noi amb un pentinat d’aires afrancesats, vestit cenyit de tres botons, camisa amb botons al coll, corbata estreta i safaris.

1969. Acaba de passar igual però ara a qui es troben els agents de seguretat és un noi amb una melena que li tapa els muscles, camisa florida desbotonada, pantalons vaquers molt desgastats i sandàlies, al costat d’un altre amb el cabell força curt, camisa Ben Sherman, caçadora Harrington, pantalons Sta-prest i mocassins.

1985. Exactament el mateix cas però aquesta vegada els segurates es troben amb un noi amb una cresta de mohicà de colors ben vius, caçadora farcida de reblons i brodats, camiseta d’Exploited, vaquers esgarrats i destenyits amb lleixiu i botes Dr Martens; i al seu costat un altre noi amb una gorra Burberry, una gavardina Stone Island, un polo Lacoste, uns pantalons Farah i unes sabatilles Adidas.

En tots quatre casos hi ha les mateixes possibilitats que l’encenedor l’hagi llençat algun dels dos nois com que no l’hagi llençat cap dels dos. Però de qui sospitaran primer els encarregats de seguretat convindreu amb mi que en tots els casos el sospitós número u serà el primer que us he descrit en cada situació. 

Aquesta mena de joc us l’he plantejat perquè us adoneu de com n’és de fàcil esbrinar quina subcultura juvenil és de caire modernista i quina no ho és. Algunes vegades n’hi ha que no compleixen algun dels requisits –els Rockers no solien ser adolescents, els moviments Hippy i Punk no van sorgir de la classe obrera sinó dels ambients universitaris…- però la discreció és sempre un factor vital per al Modernisme.


(per entendre-ho millor és imprescindible haver-vos llegit abans el QUÈ T’EMPATOLLES ARA? – 3: EL CAMUFLATGE MODERNISTA publicat el 17 de febrer del 2015)