Latin Boogaloo, introducció al gènere d'origen afrocubà.

Entenem el Boogaloo com una fusió del ritmes afrocubans amb el funk, el soul i el jazz, creant un estil enormement emocionant que es va fer molt popular a les discoteques afroamericanes entre 1965 i 1973 als EUA. El so també va deixar la seva empremta en la música pop. Sons funky, amb la participació del públic mitjançant cants corals, lletres en anglès i castellà, referències als símbols de la cultura afroamericana. El boogaloo va ser un estil musical de gran èxit que va capturar l'atenció del públic que anteriorment no estaven familiaritzats amb la música llatina.

El boogaloo va ressonar principalment entre l’audiència afroamericana. Artistes com Jimmy Sabater i Joe Cuba van establir una clara conexió entre ballarins afroamericans i músics llatins a Nova York en discoteques com Palm Gardens. Molts dels músics de boogaloo estaven profundament influenciats per les bandes Doo Wap de l'època del R&B i el jazz. L'històric músic Juan Flores, en el seu treball sobre boogaloo titulat “Cha Cha with a Backbeat “ comenta que la frase o el terme “I Like It Like That" pot tenir les seves arrels a un R&B amb el mateix nom composat per Chris Kenner, de Nova Orleans.

L’any 1966 “Bang, Bang”, “ Pete’s Boogalu” i “I Like it Like That” " havien capturat al públic americà. Els principals líders del so eren Joe Cuba, Ricardo Ray, Pete Rodríguez i Johnny Colon. Durant el seu apogeu gairebé totes les principals bandes llatines van registrar boogalus incloent Ray Barretto, El Gran Combo, i fins i tot Eddie Palmieri, un dels oponents més visibles del gènere. Segons JJ Rassler el boogaloo ocupava una posició única en la història de la música llatina ja que va sorgir al temps que la música de xaranga minvava i abans de l'aparició de la Salsa.

Segons el mateix Juan Flores, el boogaloo no va ser un esdeveniment accidental a la música llatina, però, era l'encarnació de la interacció social i cultural que es trobava als carrers del “black i Spanish Harlem”.

"Com a veïns i companys de treball, els afroamericans i els porto-riquenys a Nova York havia estat de festa junts durant molts anys. Durant dècades havien estat freqüentant els mateixos clubs, amb bandes composades per llatins i negres, audiències afroamericanes en general, apreciaven i gaudien dels mateixos estils de música llatina, però, eren els que entenien completament les complexitats dels ritmes afrocubans i van arribar a dominar el ball desafiant moviments... bandes populars llatines van crear un terreny comú musical mitjançant la introducció dels principals acompanyaments de la cultura negra americana en les seves actuacions i d'aquesta manera aconseguir involucrar audiències negres a la pista de ball. A "Bang Bang" del sextet de Joe Cuba, es pretén constituir aquest lloc de trobada entre els porto-riquenys i els negres i, per extensió, entre la música llatina i la cultura de musical dels Estats Units. "(Flores 2000)

No hi va haver estil de ball estructurat o patrons associats amb el boogaloo. Era més aviat un ball d'estil lliure sense tancar on els ballarins sovint s'enfrontaven entre si amb pasos innovadors creats espontàniament en resposta a la música, de la mateixa manera que altres balls populars de la dècada dels 60.

Igual que amb la majoria dels temes de la música llatina, hi ha un gran debat sobre qui va ser la primera persona a encunyar el terme "boogaloo o per crear l'estil musical. Richie Ray va ser sens dubte un dels primers innovadors amb el seu àlbum de 1967 “Jala Jala I boogaloo”. La cançó "de Pete’s boogaloo", escrita pel trompetista Tony Pabón va ser la primera cançó boogaloo Americana que es punxara a la ràdio.

Tot i els bons temps viscuts pel gènere, la cosa va ser breu, i al temps es va vore desplaçat per la salsa i el rock and roll, segons analitza Fernando “King Nando” Rivera a una entrevista de Max Salazar. Segons Salazar boogaloo no va desaparèixer. El van matar els directors d'orquestra, els agents, promotors de ball i algún popular discjòquei. Malgrat la seva popularitat el músics mai van ser retribuits com debien i el liders de les bandes es van veure obligats a acceptar un rol i unes condicions de treball frenetiques i bastant precaries, correr per tota la ciutat, estar una hora ací, una altra hora allà, per pocs diners. Quan es va saber que els músics s’estaven unint i anaven a rebutjar aquest tipus de condicions, les seves cançons ja no estaven a la ràdio. L'era boogaloo havia acabat i així eren les carreres de la majoria d’artistes.

D'altres, com Willie Torres tenen una altra explicació per a la desaparició de boogaloo.

"... La responsabilitat principal de que la salsa eclipsara el boogaloo, a més dels propis músics, era Fania Records. Pensem que la salsa no va entrar al mercat musical fins l'any 1972, just quan Fania va sacsejar la música llatina de Nova York... "(Flors 2000)

Si parlem de referents no podem deixar de nomenar artistes com Joe Cuba, Johnny Colon, Richie Ray, Joe Bataan, el King Nando, Joey Pastrana, Lebron Brothers, l'Hi-latins, Pete Terrace, Pucho and The Latin Soul Brothers. En quants alguns dels temes més representatius del gènere trobem “Bien dulce” de Joey Pastrana (“Let’s ball” - Cotique 1963), El Watusi de Ray Barretto (“Acid” - Fania Records 1968), ·”I like it like that” de Pete Rodriguez (“I like it like that” - Alegre Records 1966), “El Pito” de Joe Cuba (“We must be doing something Right” - Tico records 1966), “Ay que rico” de Eddie Palmieri (“Champagne” - Tico records 1968), Gipsy woman de Joe Battan (“Gipsy Woman - Fania records 1967) o “Fever” de La Lupe (Mercury 1963) .

A continuació fem un repàs des de les seves arrels fent referencia a algúns treballs que podrien haver posat els ciments del gènera, alguns temes més populars a l’època daurada, fins la caiguda o el moment que es va vore desplaçat o eclipsat per la salsa, prenent com a font la web Jazzwax.

Si posem la vista enrere i fem una recerca als ciments del gènere, trobem el tema “Opus the Funk” de Horace Silver quin podria ser una dels pilars principals del boogaloo, però sense dubte un dels discos que més representa els origens del boogaloo es el disc Kenya de Machito & His Orchestra, enregsitrat l’any 1958 i editat pel segell Roulette, pur afro cuban jazz. I si de latin jazz parlem no podem deixar de mencionar percusionistes com Ray Barretto amb el seu tema “ El Watussi” o Mongo Santamaria qui va popularitzar la versió llatina de Watermelon Man de Herbie Hanckok. Finalitzant aquesta primera etapa destaquem alguns treballs on podriem dir s’aprecien algunes pinzellades de ritmes llatins o que podrien haver servit com a base del boogaloo, aquests son “Sidewinder” de Lee Morgan l‘any 1964, “Cantaloupe Island” de Herbie Hancock (1964), “The Turnaround!” (1965) de Hank Mobley i el fantàstic “Song for My Father” (1965) de Horace Silver.

I ja de ple en 1965 podriem dir comença l'època daurada per al boogaloo, la fusió amb altres estils omple un ventall de posibilitats dins el genere com ara el blues (“Boogaloo Blues” Johnny Colon), el soul (“Bang bang” Joe Cuba, “Gipsy woman” Joe battan...) o el jazz (“Guajira en azul” Eddie Palmieri i Cal Tjader).

Però no només va ser el ritme d’origen afrocubà qui va beure d’altres gèneres moltes vegades va ser al contrari altres artistes aliens als ritmes llatins es van beure influenciats per aquesta corrent llatina i aprofitaren per introduir un punt de calaor al seu so, com ara artistes de soul, R&B i R&R (“Boogaloo Party” The Flamingos 1966, “Boogaloo Down Broadway” The Fantastic Johnny C 1967, “Spill the Wine” de Eric Burdon and the War 1970...)

Ja entrats en la decada dels 70 per finalitzar i com a mostra del que seria genericament conegut com a salsa us deixem el tema “Calle Luna, Calle sol” de Willie Colon i el cantant Hèctor Lavoe (1972), un retorn a les arrels tradicionals del ball llatí.

En retrospectiva, el boogaloo llatí va estar un pont entre balls populars cubans, com el mambo i el cha-cha-cha, entre la dècada de 1950 i la salsa a la dècada de 1970, un moment de independència i d'identitat entre els joves porto-riquenys desitjosos de ser part del que es vivia amb el rock britànic i el soul de Motown que tant entusiasmava a les llistes de radio i als clubs de ball. 

I per últim i si per si algú li ha picatla curiositat sobre el tema us emplacem a fer una ullada al documental "We like it like that: The history of latin boogaloo" qu es va estrenar fa uns mesos. http://www.latinboogaloo.com/