QUÈ T’EMPATOLLES ARA? – 20 MODS I THE WHO per Robert Abella




Els fets són els que són i tothom a qui li interessa el tema els té més que assumits:
The Who eren un grup tan desemparat que ni havien copsat que per ser algú en aquell moment calia tocar R&B, per la qual cosa no tenien cap motiu que els impedís acceptar l’oferta de Pete Meaden: deixar-se portar en tots els aspectes (musicals i estètics) per convertir-se en el grup més important d’Anglaterra, per sobre de Beatles i Stones. Pete Meaden era l’Ace Face de l’escena Mod i a l’hivern de 1964 es va proposar, com tants altres, triomfar en el nou negoci del Pop. La seva estratègia consistia en crear el grup més Mod del moment, convertir-los en el grup més emblemàtic dels mods i aprofitar el moment de popularització i expansió del moviment Mod per erigir-los en el grup capdavanter del Pop anglès. Meaden els va rebatejar com a The High Numbers, els va vestir a la ultimíssima moda Mod –una cosa només a l’abast dels que, com Meaden, formaven part del reduïdíssim cercle d’autoanomenats líders del moviment-, els va dotar d’un repertori consistent en els èxits de més rabiosa actualitat en els clubs mods i els va aconseguir una residència al club Scene, l’epicentre del món Mod. The High Numbers van debutar discogràficament al juliol de 1964 amb un single compost per dues adaptacions de dos èxits mods amb lletra escrita pel propi Meaden: “Got Love If You Want It”, de Slim Harpo, va esdevenir “I’m The Face”, i “Country Fool”, de The Showmen, en “Zoot Suit”. Dues proclames obre l’estil de vestir mod que els havien de convertir en líders de la moda. Però el disc va fracassar estrepitosament i Meaden va haver de malvendre el grup a Kit Lambert i Chris Stamp, que no tenien ni puta idea de música però tenien allò que li faltava a Meaden: diners. En qüestió de setmanes el grup es promocionava havent recuperat el seu nom de The Who, donant el moviment Mod per mort i definint-se com a “individualistes” i “pop-art”; en tres anys participaven en el californià Monterey Festival erigint-se en un dels grups més admirats de l’escena psicodèlica; i en cinc anys la seva actuació a Woodstock demostrava que molt possiblement eren la millor banda de Rock del món, i això que també hi havien actuat gent de la talla de Crosby, Stills, Nash & Young, Santana, Bob Dylan amb The Band, Jimi Hendrix, Janis Joplin, Joe Cocker, Sly and the Family, Canned Heat, Creedence Clearwater Revival, Jefferson Airplane o Grateful Dead. Als anys 60s molts van ser els que els van considerar el grup anglès més influent a l’altre costat de l’Atlàntic; jo també crec que el Rock americà no seria com és sense l’aportació dels Who.

No és estrany que fa unes setmanes ma filla tornés indignada de l’institut perquè el professor de música havia dit que els Who eren una banda hippy. La seva primera sorpresa va esdevenir indignació quan li va replicar al professor que els Who eren un grup mod, però ell desconeixia del tot què era això de “mod”. I dic que no és estrany perquè, com heu vist, agafant-nos als fets, als Who se’ls pot considerar moltíssimes coses (Maximum R&B, Pop-Art, Swinging London, psicodèlics, Flower-Power, hippies, Rock...), però no mods. La seva relació amb el moviment Mod ja hem vist quina va ser: fingir ser-ho un parell o tres de mesos. Llavors, com potser que avui en dia se’ls consideri la icona més resplendent del moviment Mod?
The Who van seduir els seus primers seguidors entre les seves residències a l’Scene –com us deia, l’epicentre del moviment Mod- i al Railway Hotel de Richmond, el local per a mods més important fora del West End. Mai van obtenir el suport dels mods originals que no se’ls creien, però aquests primers incondicionals seus eren indubtablement mods, no dels originals sinó un centenar de noiets molt joves sorgits de la darreríssima fornada mod als quals se’ls coneixia com els “100 Faces”. Encara que s’haguessin desvinculat de Meaden i donessin el moviment Mod per mort, el seu repertori va continuar sent aquell que els havia imposat/suggerit Meaden fins que Townshend no va anar substituint-lo progressivament amb cançons pròpies, i això no ho va fer d’un dia per a l’altre. Val a dir que, amb aquest gest d’apartar-se del moviment Mod, The Who demostraven que començaven a tenir certes idees clares sobre el seu esdevenir perquè no calia ser gaire sensat per adonar-se’n que sense l’assessorament de Meaden els hi resultaria del tot impossible continuar fingint que eren mods. Mai s’ho han amagat i mai han tingut cap mena de problema en admetre que cap dels components del grup fos en cap moment mod. Paradoxalment, en el seu procés metamorfòsic de mods a pop-arters The Who enlloc de perdre el vincle amb els seus seguidors mods el van enfortir. Aquesta metamorfosi es va produir durant l’edició dels seus tres primers senzills com a The Who:
-          “I Can’t Explain” (15 de gener de 1965) és una cançó ballable 100% mod en la qual Townshend (autor de la lletra de la cançó) posa en boca de Daltrey (el cantant del grup) la desconcertant confusió ocasionada per la dura baixada que qualsevol mod podia experimentar després d’haver consumit amfetes la nit anterior.
-          “Anyway, Anyhow, Anywhere” (21 de maig de 1965) és la cançó amb la qual presenten la nova tendència del Pop-Art i on canten, enmig d’una apoteosi de feed-back, l’eufòria omnipotent desfermada per l’efecte de les amfetamines.
-          “My Generation” (29 d’octubre de 1965) esdevé un himne generacional on Daltrey recita una autèntica declaració de principis adolescents escrita per Townshend emulant el tartamudeig que qualsevol xaval mod ultrapassat d’amfetes no podia dissimular.

En aquests tres primers discs The Who continuen aquella estratègia que els havia ensenyat Meaden i que ningú havia fet mai: parlar d’ells, dels mods. Però Meaden només havia estat capaç de parlar de la part més superficial dels mods: la part estètica. Altrament, Townshend va molt més enllà: els parla de la seva manera de sentir, dels seus sentiments. I ho fa d’una manera que molts més joves s’hi poden identificar, siguin de la classe social que sigui, siguin nois o noies, siguin de Londres o de qualsevol altre lloc del món. The Who esdevenen els seus portaveus! I sense necessitat de ser o de fingir ser mods! De fet, el gran encert dels Who rau en adonar-se que ells mai podran personificar la perfecció elitista pròpia dels mods i deuen bona part del seu èxit precisament a demostrar tothom que ells no són més que quatre nois carregats de complexes, imperfeccions, inseguretats i frustracions com ells mateixos.
Curiosament, moltes de les seves ocurrències estètiques pop-arters esdevenen moda en aquell Swinging London extravagant obert a qualsevol mostra d’originalitat i excentricitat. Aquells símbols Pop de la diana de la RAF, els noms amb fletxes o les jaquetes amb la Union Jack han passat a la història com a símbols més característics del moviment Mod, quan no hi tenen res a veure. No us ha d’estranyar llegir que The Who han estat els més clars manipuladors de l’estètica mod, com feia Graham Lentz al seu llibre “The Influential Factor”, però tingueu clar que no ho van fer intencionadament. Ells havien estat com The High Numbers les primeres víctimes de voler assolir un èxit massiu representant un moviment marginal, exclusivista i elitista. Van voler emprendre el camí cap a l’èxit comercial inspirant-se en la seva relació amb els mods en el just moment que el moviment Mod estava servint d’inspiració a la primera moda juvenil d’èxit massiu a Anglaterra i ambdues parts vam créixer comercialment de la mà.

Ben aviat van començar a sorgir grups identificats amb la idea d’oferir espectacles Pop-Art enmig d’un caos sonor: The Move asclaven televisors a l’escenari, The Eyes tocaven abillats amb parkes de color rosa, The Creation els pintaven el cos a noies que ballaven nues, etc. Alguns d’aquests grups estaven formats per mods, altres no ho eren però havien incorporat al seu repertori algunes versions de la Tamla Motown imitant The Who, i tots plegats estaven donant forma a una altra mena d’escena Mod amb The Who com a referents i amb tot el suport dels media. L’escena Pop-Art va gaudir d’un gran moment perquè tenia molt a veure amb el rhythm-and-blues anglès i amb els mods, i estava orientada cap a les noves tendències musicals psicodèliques que tant havien de collar entre la interessant modernor de classe mitjana.
The Who van enamorar tota aquella canalla que se sentien mods pel senzill fet de seguir la moda comercial i que poc o res tenien a veure amb el moviment Mod original, eren seguidors de la moda però no tenien res de modernistes. Els nous mods dels suburbis de talant modernista –o sigui, els que continuaven intentant crear-se un estil propi i modern a part del que era comercial- continuaven fidels a la música negra. A aquests mods no se’ls solia veure per cap concert si no era d’artistes nord-americans o jamaicans, o de grups anglesos com Geno Washington & The Ram Jam Band, Jimmy James & The Vagabonds o Herbie Goins & The Nightimers, grups biracials especialitzats en fer suar les amfetes als mods a base de Soul interpretat de manera furibunda. Jimmy James & The Vagabonds, de fet, tenien Pete Meaden de mànager perquè els hi havia vist allò que The High Numbers mai haguessin aconseguit: un so impecablement mod, i sense necessitat de ser mods. Quan The Who van començar a tenir cert èxit, van voler agrair a Meaden tot el que havia fet per ells adoptant els Vagabonds com a teloners en les seves gires, amb la qual cosa en els seus concerts plegats s’hi ajuntaven tota mena de mods, moderns o modernistes, fatxendes o de classe obrera...
Els quatre romàntics enamorats del moviment Mod els dediquem tota la nostra admiració als modernistes originals, als creadors de l’estil Mod, a aquells que li van donar forma abans de ser distorsionat per qualsevol manipulació comercial... digueu-nos puristes, puretes o el que se us acudi. Però quan es parla de l’època de plenitud del moviment Mod no es fa referència al seu moment més original i genuí sinó al moment en que va assolir una major popularitat, o sigui al seu punt màxim de comercialitat, i el grup més representatiu d’aquell moment van ser, indubtablement, The Who, fossin o no mods.

Quan la moda Mod va passar, The Who ja havien fet el salt al mercat nord-americà –el més gran mercat del Rock- i estaven a anys llum de qualsevol mod i de qualsevol noiet de classe obrera britànic. Discogràficament van tocar sostre amb “Tommy” (1969), la típica obra conceptual de l’era psicodèlica en que totes les cançons entrellacen una mateixa història. A “Tommy” The Who el van presentar amb la pretensiosa i sensacionalista etiqueta d’”Òpera Rock”. Aquest èxit el van intentar tornar a repetir però no ho van aconseguir fins quatre anys després amb “Quadrophenia” (1973). De fet, l’admirat “Who’s Next” (1971) no és més que les restes del naufragi d’una segona Òpera Rock que els va ser impossible collar. A “Quadrophenia” Townshend ens exposa una reflexió sobre com n’és de fàcil i perillós adoctrinar els adolescents, com en són de vulnerables els joves davant l’allau d’interessos de tota mena –des de econòmics a polítics- que els cauen a sobre només tenir algun diner per malbaratar o assolir l’edat legal per poder decidir per ells mateixos. I això ho fa relatant cançó a cançó com un noi esdevé una víctima de la moda i ho ambienta en un context que ell va conèixer molt bé: els mods de 1964. Amb el disc de 1973 –i sobretot amb les fotos de la carpeta interior del disc- The Who van provocar involuntàriament que centenars de nois i noies volguessin recuperar l’estil de vida dels mods, i amb la pel·lícula –cosa que ja havien fet amb “Tommy”- que es va estrenar al 1979 van provocar involuntàriament –una vegada més!- que d’ençà milers i milers de nois i noies de tot el món se sentin temptats de recuperar aquell excitant estil de vida.
Com veieu, malgrat no haver estat mai mods, malgrat no haver exhibit mai el més mínim gust estètic i malgrat la seva manca d’intencionalitat, The Who han estat indubtablement el grup que més ha tingut a veure primer en la popularització i després en la recuperació del moviment Mod.


Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

MIQUEL INJECTION, The Scorcher crew