Alldayer Northern Soul, 4 de juny '16, Naraniga Gastromusic, Borriana (La Plana)

Després de l'èxit del Maig di Grass, el personal del Naraniga Gastromusic de Borriana vol acomiadar-se de la temporada hivernal amb una festa de les que fan història, tot just abans de traslladar-se al seu emplaçament de la platja de la citada localitat castellonenca per emprendre la temporada d'estiu com ve siguent habitual per aquestes dates. Per posar-nos en materia farem una xicoteta introducció per aquells que desconeguen que es allò del northern soul, també coneixerem més de prop que es i quines tasques ve realitzant la gent del Naraniga Gastromusic, ademés en els pròxims dies pasaràn per la nostra cabina virtual alguns dels posadiscos que estaran presents a aquesta festa de 12 hores de northern soul. 

El Naraniga es un bar situat al carrer Sant Vicent, al cor de la vila de Borriana (La Plana) a excepció dels mesos d'estiu en que trasllada la seva activitat a la platja de l'Arenal de la mateixa localitat castellonenca, des d'allí Vicent Aleixandre i el seu "staff" han convertit al Naraniga en un referent de dinamització i promoció dels sons afro-americans i jamaicans a la provincia de Castelló, ja siga en forma de punxada, exposició o música en directe, sense deixar de banda la música i cultura autóctona. Aquest projecte va naixer al setembre de 2011 i des de llavors ha anat creixent tant en l'ambit grastronòmic, com el cultural oferint de forma quasi setmana un ventall d'activitats molt atractives, tot envoltat d'una imatge i qualitat impecable cuidant cada detall. Destacarem la darrera de les "bogeries" del personal del Naraniga, traslladar l'essència i l'esperit del mateix Mardi Gras de Nova Orleans als carrers de Borriana, omplint la localitat de Borriana de música i festa per cada cantò.
El pròxim dia 4 de juny per acomiadar la temporada, pasaràn pels plats del "Nara" tot un ventall de posadiscos la seva majoria de la zona de Castelló, tots ells membres de col.lectius, bandes o organitzadors habituals de festes de caire modernista o de música jamaicana, aquests rendiràn tribut durant 12 hores a aquells artistes i cançons de soul  que en el seu moment no tingueren la repercusió que es mereixien convertint per un dia Borriana en la capital del soul.

El terme Northern Soul es deu basicament a la zona on es va fer popular aquest estil. Ens hem de situar a l'època de l'industrialització del nord d'Anglaterra, als clubs de ball de ciutats com Bolton, Manchester, Stoke, Wolverhampton o Blackpool, per definir-ho d'alguna manera, era el soul que publicaven centenars de xicotets segells independents americans, més o menys, des de 1966 a 1973, es a dir aquells temes poc coneguts o dificils de trobar, diguem-ne "raros" dotant de cert prestigi i exlusivitat a aquells que adquirien aquestes rareses.

La popularitat del Soul a les ciutats d'Anglaterra esdevingué l'obertura de gran quantitat de tendes especialitzades, que importaven vinils d'aquest estil. Una d'aquestes tendes era Soul City, regentada pel periodista musical Dave Godin, personatge lligat al món del Blues i el Soul, qui va tindre gran responsabilitat en que s'establira el terme Northern Soul. L'afició dels anglesos per donar suport  als seus equips de futbol allà on jugaven, portava a gran quantitat de seguidors dels equips de la zona nord a desplaçar-se a Londres, molts d'ells compartien  la pasió pel futbol, així com pel Soul i aprofitaven els seus viatges a la capital per ampliar la seva discografia comprant novetats a la tenda de Godin, així doncs aquestos seguidors tenien certa tendència a buscar allò més antic o menys conegut, deixant de banda grans exits a les llistes americanes, on els sons Funk s'estaven imposant.

Aquestes rareses o temes menys populars es recollien sota segelles com ara Okeh!, Verve, Cameo Parkway, Stateside, Mirwood, etc. l'estil caracteritzava per ritmes ràpid, melòdics, amb uns rasgues de guitarra tallats i  amb linies de baix repetitives,  produits als Estats Units als anys 60. L'exit del Soul a Nord-america va fer que aparegueren moltes discogràfiques, la majoria limitades economicament o amb uns mitjans molt austers, algunes d'elles pasarien a ser "devorades" per Motown en referint-nos a les situades a la ciutat de Detroit que es on residia el conegut segell productor de soul per excel.lència al pais Nord-americà. La majoria d'aquestes discogràfiques tan sols tenien recursos per fer unes quantes còpies de les seves produccions i la distibució no anava més enllà d'uns quants Djs, les tendes més pròximes. La trovalla d'aquest tipus de discos es va convertir en una obsessió pels col.leccionistes i Djs anglesos els quals furgaven constantment per les botigues de discos especialitzades i que importaven directament dels Estats Units.

Els clubs de les ciutats del nord d'Anglaterra, eren un dels principals llocs on es podien escoltar aquestes "rarities" Blackpool Mecca, Torch, a la zona de Turnstall, Stoke-on-Trent, Twisted Wheel i la "catedral" del Northern Soul, el Wigan Casino a Manchester. Allí es on surgirien les primeres Allnighters,  nits senceres de ballar els discos mes raros de Soul, sessions interminables que començaven a la mitja nit i que veien amaneixer, finalitzant a les primeres hores del matí. Tots els caps de setmana hi havia un peregrinatge masiu de joves de tots els punts de les illes britàniques per escoltar aquells discos que no aconseguien escoltar als seus clubs locals. Els punxadiscos començaven a agafar cada vegada més protagonisme i molts col.leccionistes  es van convertir en djs.