QUÈ T’EMPATOLLES ARA? – 14 MODS i COTXES per Robert Abella

Mod valencià amb el seu Mini

“N’hi havia uns, coneguts com els mini-boys, que anaven amb els seus cotxes Mini com els altres amb els seus escúters i s’havien guanyat l’acceptació i el respecte de la resta de mods”. Aquesta aportació de Maurice Moore, un mod original, al llibre “Sawdust Caesars. Original Mod Voices” de Tony Beesley em serveix per introduir-vos aquest nou empatollament. De ben segur que aquests joves mods -coneguts per les seves pretensioses aspiracions- haguessin preferit tenir el millor cotxe possible, però una cosa és el que es desitja i l’altra és el que es pot, i entre els mods tampoc s’hi endevinava gaires ganes de sacrificar-se per fer realitat aquests elevats desitjos. De tots els cotxes que s’avenien amb les seves possibilitats econòmiques i el seu anhel de presumir o de demostrar la seva individualitat hi destacava per sobre de tots el Mini Cooper, un cotxe que tenia moltes coses en comú amb els escúters, era econòmic, ideal per a circular per la ciutat -amb clars avantatges a l’hora d’aparcar degut a les seves dimensions-, modern, vistós, juvenil, divertit... 

El Mini havia estat llençat l’any 1959 per la marca Cooper amb l’objectiu d’imposar-se en el mercat pel seu preu assequible per a tothom i perquè era ideal per al medi urbà. Això el va convertir de seguida en el cotxe preferit de la classe obrera urbana i, molt especialment, del jovent. Els mods, com havien fet amb l’escúter i amb tantes altres coses del món ordinari (roba, parkes, píndoles, música...) se’l van fer seu donant-li un ús i una aparença particular. A part de la seva utilitat de mitjà de transport, els mods el van convertir en un motiu més per gallejar i per manifestar la pròpia individualitat. Roland Kelly ens explica al mateix llibre: “En treure’m el carnet de conduir em vaig comprar un cotxe vell i després un Mini. Li vaig pintar les finestres i les llantes de les rodes, el sostre de gris fosc i la resta de verd llimona metal·litzat, amb fars a la graella del davant com si fos un escúter mod. M’encantava atreure la mirada de la gent posant-me el meu millor vestit per passejar el Mini.”

Entre els anys 1966 i 1968 es posa de moda entre els mods britànics el Mini Cooper, no perquè sí, sinó per una qüestió ben lògica. Igual que a principis dels 60s entre els primeríssims mods era comú l’ús de la bicicleta, a la segona meitat dels 60s el Mini va començar a substituir els escúters entre molts mods, no perquè el vehicle estigués de moda sinó per qüestions d’edat. L’ús de l’escúter havia definit l’estètica del mod adolescent, però llavors molts d’aquells mods ja tenien edat i poder adquisitiu per tenir cotxe, la qual cosa els permetia gaudir de certs avantatges quant a comoditat i seguretat que l’escúter no tenia. 

L’escúter va continuar sent el vehicle més utilitzat pels mods més joves i al llarg de la dècada dels 60s l’escuterisme esdevindria una mena de culte –no sempre relacionat amb el Modernisme- sobretot al nord d’Anglaterra. Però a Londres, al centre de la moda, el Mini va acab
ar imposant-se als escúters entre els mods més grans, com ens recorda Mick Burton a “Mods: The New Religion” de Paul Anderson: “La moda de l’escúter no va durar gaire quan els Mini van irrompre en l’escena”. Mick Burton inclús ens parla d’una estètica pròpia dels modernistes amb Mini: “Els Mini Men portaven vestits de color verd pésol amb sabates i guants de color canyella, i barrets jamaicans”.

Paul Weller

Un bon exemple el tenim en Kenny Jones, el baterista dels Small Faces, que ens explica, a “Mod: a very british phenomenon” de Terry Rawlings, que mai va tenir un escúter perquè, tan aviat com va tenir edat de treure’s el carnet de conduir, es va comprar un Mini, al qual arriba a qualificar-lo de “cotxe mod oficial”. 

El cotxet, de fet, era tan atractiu i pràctic que va tenir força èxit inclús entre gent que podia permetre’s automòbils molt més luxosos. És molt fàcil trobar fotos de celebritats i estrelles del pop de l’època amb un Mini Cooper, per la qual cosa en l’actualitat es considera el Mini una de les icones dels anys seixanta. 

Aquest segle el Mini ha recobrat bona part de la seva popularitat i presència les carreteres d’arreugràcies a la marca BMW que va llençar al 2001 un nou model de Mini encertant en haver-li donat un disseny retro inspirat en l’original i oferint facilitats a l’hora de personalitzar-los. Malgrat tenir un motor que supera la fragilitat del Cooper, els mods actuals continuen demostrant fidelitat incondicional al model original. 

Amb motiu del cinquantè aniversari del Mini, celebrat al 2010, se li va oferir l’oportunitat de dissenyar-ne un a Paul Weller, sabedors els organitzadors de l’estreta relació entre el cotxe i el Modernisme.