dilluns, 31 d’agost de 2015

LOS GRANADIANS aterraràn amb el seu reggae galàctic al 16 Toneladas (València).

Divendres 4 de setembre els andalusos Los Granadians aterraràn de la ma de l'associació BREDDA a la sala 16 TONELADAS de València, per presentar  el seu darrer treball "La Onda Cosmica", una bona ocasió per gaudir del directe d'una de les millors bandes del moment dins l'escena jamaica a l'estat espanyol,  sense dubte l'espectacle està assegurat.


Los Granadians del Espacio Exterior vans començar a rodar l'any 2001 centrant el seu so en la música reggae jamaicana de la época 1968 a 1973, tenint com a referents a peronatges com Lee 'Scratch' Perry i Joe Meek entre altres. Com he dit abans la banda es va formar l'any 2001 sota el nom de Los Psico Rude Boys del Espacio Exterior, nom amb el que ediaren l'Ep “Número 2 en Inglaterra” composat dels temes ‘Granadian reggae’, ‘Labios de miel’, 'Shuriken boogalo’ y ‘Lady Jane Silver’. El canvi va vindre degut a que tothom els coneixia com Los Granadians tot i haver signar aquesta gravació amb el nom de los Psico Rude boys.

El seu primer treball com a Granadians va ser sota l'etiqueta "Reggae Sideral", un single amb tota una llegenda del gènere,  Derrick Morgan, el disc el composava el tema ‘What it take to love white me’ més una versió instrumental en la cara B, gravat al "Laboratorio del Reggae" lloc desconegut l'any 2003. Tot seguit van editar quatre versions de nadalencs populars sota el titol de “Feliz Navidad con...”. L'any següent veu la llum, l'álbum "El Temperamental sonido de..." amb once cançons, deu d'ellas no havien estat gravades abans, "Reggae Clam Clam","Yo No Miento","Todo Lo Que Quiero Eres Tu","Teddy Dos Dedos García", entre altres. Aquest disc els va dotar de certa popularitat a Méxic des d'on es va extendre el seu éxit a la resta de països d'América Central i del Sur. aquell mateix any graven un altre single un singl, aquesta vegada amb el mite, Dave Barker, conegut com el “James Brown de Jamaica", els temes en questió ‘Peach Green Reggae’ més un altre instrumental a la cara B nomenat ‘Monster’.

L'any 2008 llancen un 10” amb el nom “Space is Different” on destaca el tema ‘Una chica me dijo una vez’ entre altres com ‘Hanna’ i ‘Te puedes marchar’. Aquell mateix any, editen el seu primer disc per al mercat japonés publicat per Ska In The World Records, amb el titol de "Los Granadians. Del Espacio Exterior". Una antología de 15 temas en format Cd.
"Donde Ningún Hombre Ha Llegado Jamás", es el tercer disc de llarga durada que publiquen sota el segell Liquidator Music l'any 2009. Gravat a l'estudi "Circo Perrotti" de Xixón, amb Jorge Explosion i Mike Mariconda, productor i guitarrista dels Raunch Hands, el disc contenia 11 noves cançons com “El Humanoide’, ‘La chica más dulce’ o ‘Sonda Phoneix’.

El següent treball va ser un Ep en 2010, una mena de complement al seu anterior álbum i preludi del próxim, amb quatre temes, revisions d'alguns dels seus própis temes com ‘New York City’, ‘Mercurio On The Rocks’, (inédita) ‘Dimensión-G’ i el gran èxit ‘Sonda Phoenix’. El seu single de 2011: "Por Mucho Que Pasen Los Años / A 6.000.000 de Años Luz" es va esgotar als pocs dies de vore la llum. L'any 2012 editen el que ha sigut el seu últim treball de llarga durada fins avuí "Reggaláctico", que no el seu darrer treball, ja que en desembre de 2014 editaren amb el segell Liquidator un single amb els temes "Idolos de la juventud audaz" i "Reggae a go-go" el que era fins ara  el seu darrer treball.

El pasat juliol els de Granada treien al carrer el seu nou treball "La Onda Cósmica" 5é treball de llarga durada dins la seva carrera si comptem el 10" "Space is different", aquest nou ttreball  els posa una vegada més al capdavant de les bandes de early reggae i rocksteady del panorama estatal. "Els Granadians" practiquen un reggae del més alt nivell, han sabut plasmar en la seva música l'esència de les bandes jamaicanes de finals desl seixanta i principis dels setanta, tot això, sumat a una posada en escena d'allò més especial, fa que el directe de la banda andalusa siga una cosa fora de lo normal, com ells mateixos defineixen al seu disc "Reggaláctico" -música d'altres mons per a joves de la terra, sense cap mena de dubte una banda, amb un directe altament recomanable.

Font: http://magicpopcat.blogspot.com.es




dilluns, 24 d’agost de 2015

"Qualsevol lloc on deixava el seu barret, eixa era la seva llar", biografia de MARVIN GAYE



Ens endinsem en la vida d’un del més dotats, visionari, i perdurable talents de les estrel.les posades en òrbita pel segell Motown, Marvin Gaye va obrir el camí per a la contínua evolució de la música popular negra. La carrera músical de Marvin Gaye es podria descriure de la següent manera, el començament de gran abast del R&B, seguit d’un soul sofisticat per finalment arribar a una forma intensament política i personal de l'expressió artística, la seva obra no només va redefinir la música soul com una força creativa, però, també va ampliar el seu impacte com un agent de canvi social.
Marvin Pentz Gay, Jr. (a l'estil del seu heroi Sam Cooke, va afegir la "i" al seu cognom com els adults) va néixer el 2 d'abril de 1939, a Washington DC. El segon dels tres fills del Reverend Marvin Gai, Sr., un ministre ordenat a la Casa de Déu, una secta cristiana conservadora que fusionava elements del judaisme ortodox i el pentecostalisme, qui va imposar estrictes codis de conducta als seus fills, Gaye va començar a cantar a l'església als tres anys, convertint-se ràpidament en solista, més tard va aprendre a tocar el piano i la bateria, i la música es va convertir en la seva fugida del malson que regnava la seva llar al llarg de la seva infància, el seu pare el colpejava quasi a diari.

Després de graduar-se a l'escola secundària, Gaye es va allistar en les Força Aeries dels Estats Units; en quant va ser "posat en llibertat", va tornar a Washington per començar a cantar en diversos bandes de doo wop, unint-se finalment a The Rainbows. Amb l'ajuda del mentor de Bo Diddley, The Rainbows graven "Wyatt Earp", un single per al segell Okeh que va cridar l'atenció de la cantant Harvey Fuqua, qui en 1958 va reclutar al grup per convertir-se en el que es coneix com a “backing band”, The Moonglows. Després de mudar-se a Chicago, els Moonglows van registrar una sèrie de singles amb Chess, incloent "Mama Loocie" el 1959. Mentre recorria el Mig Oest dels EEUU, el grup aterrà a Detroit on es va guanyar l'interès de l'empresari Berry Gordy Jr, qui el va fer signar amb el segell Motown en 1961, primer treballant com baterista de sessió forman part dels primers èxits de Smokey Robinson and the Miracles, va conèixer Anna, la germana de Gordy, amb qui es va casar a finals de 1961. Una vegada va començar la seva carrera en solitari, Gaye va lluitar de valent per trobar la seva veu tot i fallant en els primers senzills. Finalment, el seu quart treball “ Sttuborn kind a fellow” va ser un exit menor, tanmateix que els dos següents que el precederien “ "Hitch Hike" i "Can I Get a Witness" que en el millor dels casos va aconseguir entrar al Top 30. L’any 1963 amb "Pride and Joy," Gaye aconseguia marcar-se el seu primer Top Ten, el seu desig de convertir-se en un cantant de balades romàntiques es va trobar de front amb els interessos de Motown, que tenia altres pretensions més comercials, així doncs hi havia una guerra declarada d’interessos, per la seva banda les seves ambicions artístiques i per l’altra les exigències del segell de mantindre’l com a producte comercial, guerra que va continuar durant el temps que es va mantindre  Gaye en l'empresa.

L’any 1964 enregistrava el disc “Together”, una col·lecció de duets amb Mary Wells, el duet també va editar una sèrie de singles junts a banda de l’elapé, temes com "Once Upon a Time" i "What's the Matter With You, Baby?” entre altres. Com a solista, Gaye va continuar gaudint d'un gran èxit, anotant-se tres magnífics èxits dins el Top Ten, "Ain't That Peculiar," "I'll Be Doggone,” i "How Sweet It Is (To Be Loved by You)” l’any 1965. En total es va anotar uns 39 Top 40 per Motown, molts dels quals també va escriure i va arreglar ell mateixa. Amb Kim Weston, la segona de les seves associacions vocals crucials en la seva carrera, el duet es va establir com un dels principals duos dominants de l'època editant temes tan fantàstics com "It Takes Two".
No obstant, el duet més significatiu de Gaye va estar amb Tammi Terrell, amb qui va enregistrar un seguit d'èxits massius escrits per l'equip de Nickolas Ashford i Valerie Simpson, incloent entre ells l’arxiconegut "Is not No Mountain High Enough" i "Your Precious Love", seguit en 1968 de "Ain't Nothing Like the Real Thing" i "You're All I Need to Get By.” L'èxit de la societat amb Terrell va ser tràgicament interromput l’any 1967 quan, durant un concert a Virgínia, Terrell es va ensorrar en els braços de Gaye a l'escenari, la primera evidència d'un tumor cerebral que va acabar abruptament la seva carrera artística i que finalment s’emportà la cantant 16 març 1970. La seva malaltia i la pèrdua eventual de popularitat van deixar Gaye profundament sacsejat, encara que semblava que el cantant encara tenia molt que donar al seu públic i l’any 68 destrossava les llistes d'èxits amb el tema "I Heard It Through the Grapevine", el seu major èxit i podria dir-se que el pinacle del so Motown.

Amb el disc “What’s Going on” Gaye s’apuntava un altre èxit a la seva més que notable carrera, maluradament al mateix temps es veia obligat a fer front a una sèrie de problemes personals, com ara l’ensorrament del seu matrimoni. Al mateix temps veia com el seu material editat per Motown era cada vegada més irrellevant de cara als enormes canvis socials que escombraven la nació i després d’anotar-se un parell Top Tens amb "Too Busy Thinking About My Baby" i "That's the Way Love Is,", va passar la major part de 1970 recluit. Amb “What’s Going on”, s’anunciava un canvi radical tant en contingut, com ara d’estil que va alterar per sempre la música negra. Un àlbum molt percussiu que va incorporar el jazz i elements clàssics per forjar un so notablement sofisticat, “What’s Going on” esdevenia una obra mestra conceptual que va aportar a Gaye creences espirituals profundes per explorar temes que van des de la pobresa i la discriminació, el compromís amb el medi ambient, les l'abús de les drogues o la corrupció política; la principal de les preocupacions del disc va ser el conflicte a Vietnam, així doncs Gaye va estructurar les cançons al voltant del punt de vista del seu germà Frankie, soldat que recentment havia retornat de combat en aquells moments.
Les ambicions i complexitat van encendre a un desconcertat Berry Gordy, qui inicialment es va negar a lliurar l’elapé; finalment va cedir, encara que sempre va mantenir que no havia entés l'abast complet de la gravació. Gaye només va ser reivindicat quan el tema que dóna títol al disc aconseguia el segon lloc de les llistes d’èxits l’any 1971, i els dos següents temes "Mercy Mercy Me (The Ecology)" i "Inner City Blues (Make Em Wanna Holler)", també aconseguien entrar al Top Ten. L'èxit de l'àlbum va garantir Gaye continuar amb el control quasi total sobre el seu treball, fet que va ajudar a altres artistes de Motown a seguir la mateixa senda, sobretot Stevie Wonder, que també prengué el comandament del seu propi destí. En conseqüència, l’any 1972, Gaye va canviar de direcció de nou, amb "Trouble Home" que serviria de banda sonora al thriller del mateix nom dins la serie de pelicules sota l’etiqueta de Blaxplotaition, la banda sonora resultant va ser un esforç principalment instrumental mostrant el seu creixent interès pel jazz.

L’erotisme implícit en gran part de l'obra de Gaye va aconseguir el seu punt d'ebullició l’any 1973 amb “Let’s Get It On”, un dels àlbums amb més carrega sexual mai enregistrats; una obra d'intensa luxúria i desig, l’àlbum amb més èxit comercial de la seva carrera, i el tall del títol es va convertir en el seu segon número u. “Let’s Get It On” també va marcar un altre canvi significatiu en el panorama líric de Gaye, movent-se de la política a una postura profundament personal que va continuar per definir la seva obra posterior. Després de formar equip amb Diana Ross per a l’album duet Diana & Marvin l’any 1973, va tornar a treballar en el seu pròxim àlbum en solitari, “I Want You”; No obstant això, la finalització del disc es va retardar pel seu divorci l’any 75 d’Anna Gordy. La dissolució del seu matrimoni va fer caure l’artista en picat, i va passar gran part de mitjans dels 70 a la cort de divorci. Per combatre l'absència de Gaye dins l'estudi, Motown va llançar el 1977 “Live at the Palladium” doble directe enregistrat a Londres, que va donar lloc el single "Got to Give It Up, Pt. 1”.el seu darrer numero u.
Precedint el disc “Here, My Dear” que vindria a continuació Gaye va ser condemnat als pagaments de la pensió alimentària, així doncs tots els drets guanyats en aquest treball arrel de les seves vendes s'adjudicarien a la seva exdona. El registre de 1978 d’aquest àlbum, amb un titol sarcàstic explorava l’amarga relació amb la seva exparella i les seves intimitats de forma bastant detallada, fet que no va agradar a Anna Gordy , i aquesta va demandar Gaye per considerar que invadia la seva privacitat. Mentrestant, ell anava per feina i enregistrava un altre àlbum sota el nom de “Lover Man”, projecte rebutjat en lliurar el tema "Ego Tripping Out" primer senzill. Gaye es trobava posiblement en el pitjor moment de la seva carrera, poc èxit comercial, constants canvis d’humor que afectaven al seu treball i greus problemes amb les drogues que a mesura que avançaven anaven mermant la seva relació de parella i frustraven el seu segón matrimoni amb Janis Horton, Marvin es va traslladar a Hawaii en un intent de resoldre els seus assumptes personals, sobretot els que tenia amb el fisco, havent sigut condemnat a 2 milions de dolars per evasió d’impostos.

“In Our Lifetime” veia la llum en 1981, les dificultats fiscals i les pressions de l'IRS obligava Gaye a fugir a Europa, on va començar a treballar en el disc més ambiciós de la seva carrera, un disc profundament filosòfic que finalment va tallar la seva llarga relació amb Motown després que ell va demandar al segell considerant que el disc havia estat remesclat i editat sense el seu consentiment. A més, Gaye va indicar que l'obra era una parodia de la seva intenció original, i que fins i tot el títol havia estat canviat llevant un importantíssim signe d’interrogació. El cantant signava amb Columbia l’any 1982, tot i trobar-ser inmers en una forta adicció a la cocaïna l’artista donava vida un del seus majors èxits “Midnight Love” treballa que va fer remuntar l’artista amb temes com “Midnight lady” o "Sexual Healing". El disc va fer Gaye sentir-se estrel.la una vegada més, i el 1983 va signar la pau amb Berry Gordy en aparèixer en un especial de televisió que celebrava les noces de plata del segell Motown. Aquest mateix any, també va cantar una interpretació commovedora de "The Star-Spangled Banner" al NBA All-Star Game; instantaneament es va convertir en una de les interpretacions més controvertides i llegendaries de l'himne mai realitzades. Aquesta anava a ser la seva última aparició pública de l'artista.
Per aquelles dates i malgrat el seu resurgir com artista Gaye accentuava la seva dependència a la cocaïna; finalment, els seus dimonis personals el van obligar de nou a tornar als EUA, on es va mudar amb els seus pares en un intent de recuperar el control de la seva vida.  La tornada a casa només va exacerbar la seva espiral en la depressió; ell i el seu pare es van barallar amargament, i Gaye va amenaçar amb suïcidar-se en diverses ocasions. Finalment, a la tarda del 01 d'abril 1984, un dia abans del seu 45 aniversari, Gaye va ser assassinat a trets per Marvin Sr. després d'una acalorada discussió. Arran de la seva mort, Motown i Columbia es van unir per emetre dos col·leccions l'any 85, “Dream of a Lifetime”, un recull de temes on l’erotismes s’associava amb balades espirituals. Amb la mort de Gaye també va venir una reavaluació crítica de la seva obra, i el 1987 Marvin Gaye entrava justament al Saló de la Fama del Rock & Roll que li consagrava definitivament en el panteó dels grans de la música.


dilluns, 17 d’agost de 2015

Entrevista a Dani Llabrés autor de MODS-GUIA PARA UNA VIDA ELEGANTE, edicions Lenoir

Des de fa unes setmanes es troba a la venda “MODS-Guía para una vida elegante” escrit pel valencià Dani Llabrés i publicar per Lenoir Ediciones. Més de 480 pàgines plenes de totes eixes fílies i obsessions que fan al mod. Amb definicions sobre bandes i solistes, roba i marques, pel.lícules de cine i sèries de televisió, segells discogràfics i estudis de gravació, models i disenyadors, escriptors i periodistes, artistes i corrients artístiques, productors i gèneres musicals, clubs emblemàtics, scooters…Més de 300 imàges, amb 16 pàgines a tot color, per il.lustrar l'univers dels mods i la seva vida elegant. Podriem haver posat la típica ressenya promocional, però com que sempre es un plaer conversar amb en Dani sobre l'univers dels mods, tema que el valencià viu amb passió, ja teniem l'excusa perfecta, com sempre no ens ha defraudat.


- Estem davant de l'obra definitiva sobre quines son las pautes a seguir per ser un autèntico mod escrit en llengua castellana?
Ni de lluny. Estem davant d'un diccionari on es defineixen algunas d'eixes grans i a l'hora petites coses (més de 600) que agraden/obsessionen a als mods.

- Aclarim una cosa abans de continuar, el llibre defineix que es un mod a modus de patró sense cap tipus de discusió segons la visió d'algú que porta en el tema tota la vida  o es una humil visió sobre que es un mod i quines son las pautes a seguir que podrien servir a qualsevol jove que se li acudís d'interessarse per aquests menesters?
Algú em va dir una vegada que hi han tantes definicions de lo mod com mods i la meva es només una més. Ni més ni menys válida que la dels demés. Sempre he sigut molt respectuós amb les opinions alienes i sempre m'ha interessat més el que ens uneix (que es la majoria) que no pas el que ens separa (quatre ximpleries). De totes formes la pretensió de la guía no es marcar cap mena de pauta sino més aviat donar informació, amb un punt literari i una mica d'humor, sobre algunes d'eixes filies sobre las que s'ha construit el polièdric món dels mods.

- Podriem dir que el que diu el Sr Llabrés va a misa o es vosté més d'anar al club de jazz?

Per descomptat soc més d'anar al club de jazz (i al de soul, al de blues, al de ska…). La meva es només una concepció de lo mod. La d'un mod que porta més temps en l'escena que uns i menys que altres, pero un mod qualsevol al cap i a la fi. Només un mod posant el seu gra de sorra com molts altres abans, durant i (seguríssim) després. Por descomptat, ni jo estic ací per sentar càtedra, ni la guía es un text bíblic.

- Penses que després de 480 pàgines hi haurà qui encara tindrà dubtes sobre què es o com deuria de ser algú per considerar-se Mod?

A dia d'avui i amb tota la Informació disponible qui no que es un mod (al menys en el bàsic) és per falta d'interès o perquè encara no ha descobert que eixe botó que posa "on" es el que engega l'ordinador.

- Podria ser aquesta una bona manera de trencar amb els tòpics de sempre i la visió hoolligan que va deixar Quadrophenia en el seu dia i que a dia d'avui en certa manera continuen (ja saps el rotllo que tot mod ha de tenir una scooter, parka verda, les batalles entre mods i rockers , etc.)?

La guia no pretén trencar res (llevat que se't caigui en un peu i l'esquinç el tens assegurat). Més aviat intenta deixar constància que el mod porta mig segle fresc com una rosa perquè és molt més que els seus tòpics. El mod són parques, i scooters sepultades en fars i miralls, i The Who però també és nouvelle vague, i Miles Davis, i pop art, i les portades de Reid Miles per Blue Note, i The Avengers, i les fotos de Bailey / Donovan / Duffy, i Jean Shrimpton, i els relats de Nik Cohn, i ...

- I ja que fem referència al que podria ser una època més revivalista, desconec si s'aborda aquesta època, així com altres vessants de l'escena dins del llibre, ja que encara no he tingut temps de llegir-lo, consideres que aquells mods, de finals dels 70, principis dels 80 seguien portant una vida elegant o estaven massa influenciats ja pel punk i caminaven per altres vies?

Jo vaig començar en això en el 85 i et puc assegurar que érem, amb diferència, els més elegants d'allò que, en aquells dies, es deien "tribus urbanes". I també et puc assegurar que vivíem la nostra elegància en circumstàncies d'allò més difícils. Què si estàvem influenciats pel punk? Per descomptat, igual que la majoria de les bandes que escoltàvem (The Jam, The Chords, The Specials ...). I clar que caminàvem per altres vies però són les que ens han portat fins aquí.

- En referència als teus anteriors treballs, has canviat totalment de registre, aquests anaven més en la línia dels relats curts o la novel·la i aquí sembla que ja estem parlant d'un assaig literari sobre la forma d'entendre la vida d'una persona que es defineix com mod?

És cert. "MODS. Guia per a una vida elegant "està dins de la línia de l'assaig (i, si m'apures, enciclopèdic) però s'ha intentat no fer un diccionari a l'ús (que per això ja està la Wikipedia) i donar-li un toc subjectiu / literari / humorístic. A més, totes i cadascuna de les entrades estan abordades des d'una perspectiva única i exclusivament mod.

- Explica'ns una mica el procés, ja ho vènies madurant d'abans de "El dia que Déu li va donar per existir" el teu anterior treball o la cosa va venir a la ment més tard?

Aquestes coses si les madures no les fas que han estat tres anys d'ardu treball (i això que després de la web realmodworld em vaig prometre no ficar-me en projectes de gestació superior a l'any ... però un és feble i li apassiona massa tot això). La idea em va sorgir a meitat de la meva segona novel·la ("Nadal suïcides", de propera publicació). Caminava per Hèlsinki (segueixo amb la idea que si m'estic quiet molta estona en un lloc implosionaré) quan em vaig fer amb una còpia de cert diccionari sobre mods en anglès. Tot i que adoro la majoria d'obres del seu autor amb aquesta em vaig agafar una "pataleta" d'aupa/ordago /collons. Poc més de 70 entrades on si bé hi havia lloc per al "glam rock" i el "Britpop" no ho havia per al "Ska" o el "Boogaloo". On hi havia un parell d'entrades dedicades a la diana anglesa i la Union Jack però cap sobre el Scene club o els Steampacket o Muddy Waters o Prince Buster ... I així suma i segueix. Aquí va ser quan La García (la meva Santa Cònjuge) va arribar al rescat i va dir la frase màgica: "deixa de convulsionar a terra mentre llances escuma per la boca i escriu tu una". Ho vaig proposar a l'editorial Lenoir i als quinze minuts exactes m'estaven donant el OK. Per cert, ha estat un ABSOLUT plaer treballar amb Lenoir.

- Com t'he comentat anteriorment encara no he tingut temps de llegir el llibre, és més ni tan sols ho he adquirit (prometo fer-ho), ens podries desgranar sense revelar els punts claus, com està estructurat o quins són els apartats que el composen?

Doncs com he dit es tracta d'un diccionari per la qual cosa, òbviament, va estructurat de l'A a la Z. Més de 600 entrades sobre artistes, bandes, gèneres musicals, segells discogràfics, productors, estudis de gravació, scooters, roba i marques , fotògrafs i models, pel·lícules i sèries de televisió, artistes i corrents artístics, revistes, escriptors, periodistes, clubs ... Això sí, totes des del punt de vista del mod.

- En una anterior entrevista ens comentaves que vas començar amb Real Mod World perquè algú et va demanar informació sobre soul i no vas trobar res realment interessant que pogués facilitar les coses a algú que comença en el gènere, és aquest el motiu d'escriure aquesta guia, una manera d'cobrir un buit per a algú que vol interessar-se pel tema?

És cert que no hi ha res semblant en espanyol però la intenció no ha estat altra que fer un diccionari el més amè possible (sense que per això deixés de ser informatiu) i que pogués ser d'interès tant per a gent acabada d'iniciar com per a una altra que porta mitja vida en això. Espero que s'aconseguisca.

- Anem amb el tòpic obligat, és aquest el llibre que li hagués agradat llegir al jove Dani Llabrés dels 80/90 quan va començar en aquest món?

Per res. Si als 14 anys (i amb el cabrejat que estava amb el món) m'haguessin donat un llibre ple de soul jazz i roba Ivy li hauria calat foc. Aquells eren altres temps, també amb grans lectures (innombrables modzines, el MODS de Richard Barnes, el llibre d'Àngel de l'Església ...), però de ENORME dificultat per obtenir informació. Ara amb 20 anys (i menys) pots tenir el bagatge suficient com per adorar el bop, l'ska original i els Gabicci.

- Ara anem amb les preguntes compromeses. Com veus a dia d'avui l'escena mod en general, de metge de capçalera, convalescent o coma profund, prenent allò de temps passats sempre van ser millors, creus que hi ha mínim relleu generacional o no podem considerar que algú amb un trenta anys siga un relleu generacional?

Que hem tingut èpoques més quantioses, segur. Que hem tingut èpoques molt més actives, segur. Que tenim un problema amb el relleu generacional, segur. Però també estic segur que els que seguim en això ho farem fins al final i que el compromís hi és i és fort. Per no parlar de que les escenes de cada ciutat i país estan més connectades i organitzades que mai i ja no tenim fronteres. Només cal veure les fotos i vídeos de l'últim Yeyé per adonar-se que a això li queda corda per estona.

- Ara ja si que vaig a ficar-me al fangar fins als genolls, si agafem la guia que acabes d'escriure, descobrirem que hi ha molt seguidor de lo sixtie i pocs mods que segueixen fidels als orígens de l'escena?

Si Michael Jackson es creia blanc i Chet Baker un ocell (única explicació perquè acabés llançant-se per una finestra) qui sóc jo per dir-li a ningú el que és o deixa de ser. Conyes a banda (si això fos possible en el meu cas, cosa que dubte). Si tenim en compte que els mods només prenen algunes coses dels anys 60 i els 60s totes aquestes i moltes més és normal que sempre hagin més acòlits del segon que del primer. En conseqüència, estic convençut que tot el tractat en aquesta guia és d'interès tant per als mods com per a tot amant dels 60s. I moltes d'elles també per a tot amant del R & B, el soul, l'ska o l'estètica Ivy.

- Amb que nous artefactes pretens sorprendre'ns en un futur més o menys immediat?

Doncs això serà un no parar. Si tot segueix el seu curs (i sembla que sí) en un parell de mesos es publicarà a l'estat espanyol la meva nova novel·la de afable títol "Navidades suicidas". També abans que acabe l'any es publicaran a Colòmbia (la meva actual residència) la novel·la negra recentment acabada "¿Qué fue de Víctor Ventura?” (Un mod / periodista musical investigant sobre un fosc grup espanyol dels 60) i un llibret de píndoles surrealistes sobre músics morts en circumstàncies estrambòtiques de nom "Esquelas sonoras"

- Per finalitzar convenç a tot déu amb unes poques paraules que cal comprar el llibre i asegúranos que no ens quedarem cecs al acabar-lo, ni tenen missatges subliminals de tall satanico com aquells discos de heavy metal, ja saps els de fer sonar al reves .

Tenint en compte les poques vegades que podem llegir en paper alguna cosa escrita per i per mods en castellà és evident que sí o sí la seva lectura és procedent. I si no sou de llegir sempre podeu dedicar-vos a degustar les més de 300 imatges subministrades majoritàriament per Mocky Marzán i Álvaro Rubio (el millor del llibre amb diferència al costat del pròleg de Félix "EuroYeyé" Domínguez).
I tranquils, no deixa cec (això només passa amb la masturbació), ni inclou missatges satànics (jo he provat a posar el llibre al plat i l'únic que he aconseguit és carregar-me l'agulla). Això sí, si us col·loqueu davant d'un mirall a mitjanit a la llum d'una espelma amb la guia agafada amb les natges i dieu tres vegades "Dani Llabrés" aparec a casa vostra i em bec les vostres cerveses.

- Com sempre ens podies fer un top five/six/seven... que seria la BSO del llibre si alguna vegada s'adaptés al cinema, la televisió o les pagines de descarrega gratuïta.
“Moanin’” – Art Blakey and the Jazz Messenguers.
“The Sidewinder” – Lee Morgan.
“O Baby (I Do Believe I'm Losing You)” - Billy Hawks.
“Dimples” – John Lee Hooker.
“Hi-Heel Sneakers” - Tommy Tucker.
“I Don’t Know” – The Blues Busters.
“Soul Drummers” – Ray Barretto.
“At the Party” – Hector Rivera.
“Oh No, Not My Baby” – Maxine Brown.
“I Don't Want To Lose You” - Jackie Wilson.
“You’ve Been Cheatin’” – The Impressions.
“Do Re Mi” – Georgie Fame.
“I’ll Keep On Holding On” – The Action.
“Time for Action” - Secret Affair.
“Blow Up” – The James Taylor Quartet.

Pare que m'envale…

 MODS-GUIA PARA UNA VIDA ELEGANTE es pot adquirir online a la web de Lenoir, sense despeses de comanda per a la Península i Balears, picant al següent enllàç: http://www.lenoir.es/mods-guia-para-una-vida-elegante-p-2238.html?osCsid=4ks8gcjt99k2ba16gog6gn6pn7

dilluns, 10 d’agost de 2015

QUÈ T’EMPATOLLES ARA? – 8 MODS I GRUPS (II) per Robert Abella

Com espero que ens quedés prou clar en el darrer empatollament (QUÈ T’EMPATOLLES ARA? – 7: MODS I EDAT), cal que siguem capaços d’entendre com de diferents són les constatacions que es poden treure de l’època original dels 60s i les que en podem treure de totes aquelles manifestacions posteriors que s’hagin inspirat o relacionat d’alguna manera amb el moviment Mod.

L’article MODS I GRUPS (I) l’introduïa amb dos conceptes bàsics que calia tenir presents en tot moment per afavorir l’aclariment dels conceptes següents. Recordeu que eren sobre la naturalesa clubber de la cultura Mod i la preferència pels originals negres nord-americans davant qualsevol interpretació que poguessin fer els artistes britànics. Per afrontar aquest nou empatollament que us presento ja us en podeu oblidar completament d’aquests dos conceptes bàsics. El tema és un altre. Aquesta vegada per seguir l’empatollament ens caldrà no oblidar aquestes dues cites:

1) “No hi va haver una música mod com a tal, sinó música que agradava els mods”. (Harry Saphiro, a “Waiting For The Man”)

2) “L’autèntic grup mod té molt de mite, com la gran novel·la americana” (Alan Fletcher, a “The Influential Factor” de Graham Lentz)

Reprenem la història on ens la vam deixar:

Herd
Després dels exitosos, encara que fugaços, Herd de Peter Frampton hi va haver un seguit de grups que van pretendre repetir el seu èxit entre la canalla mod sense aconseguir-ho. The Herd havien estat un quartet amb cara de nens d’una extravagància barroca de conte de fades que s’adia molt amb l’artificialitat del Pop anglès d’aquell moment. Peter Frampton, el seu cantant, havia estat escollit Face del 1968 per la revista juvenil Rave. Les seves cançons anaven des d’un Pop infantil i embafador carregat de campanetes, cornetes i violins evocant fantasies de... conte de fades! (“From The Underworld”, nº 3 als charts del ’67), al rock dur pre-glam menys punyent (“Beauty Queen”) i cançons souleres de temàtica mod (“Follow The Leader”). Al mateix temps del seu breu regnat s’havia promocionat un altre grup, The Neat Change, que sonaven ben bé igual –val a dir que segurament la culpa no fos seva sinó de les exigències comercials de les discogràfiques- però lluïen una estètica totalment hard mod / skinhead responent a aquella dualitat d’aquell moment entre Swingers i Mods dels suburbis. D’ençà, grups i solistes com Slade, David Bowie, T. Rex, Hammersmith Gorillas o The Jook havien aconseguit amb més o menys èxit atreure l’atenció dels adolescents britànics, però la parafernàlia pròpia dels 70s i, sobretot, la seva edat –generalment eren músics ja granets provinents dels 60s que intentaven a la desesperada aconseguir l’èxit comercial deixant-se portar pels interessos d’alguna discogràfica potent- els negava la identificació dels nois i noies del carrer. 

Aquesta qüestió de l’edat la van rebentar els grups punks de la segona meitat dels 70s en el seu ardit de rejovenir el panorama rocker, però, i malgrat que la premsa sí que va arribar a promocionar a alguns d’ells com una versió actualitzada de l’esperit Mod (Sex Pistols, Buzzcocks, Clash, Generation X...), els nois dels suburbis no van acabar de refiar-se’n d’una manifestació sorgida de les escoles d’art i no dels barris més desfavorits. I aquí és on radica l’èxit fortuït dels Jam de Paul Weller, un èxit més generacional i social que no pas comercial. 

The Jam
The Jam s’havien conjuntat pencant-se de valent el circuit de pubs oferint un repertori consistent en
clàssics mods negres de l’època original: “Walking The Dog”, “Hi-Heel Sneakers”, “Twist And Shout”, “Shake”, “Do You Love Me?”, “Roll Over Beethoven”, “Slow Down”, “Dimples”, “Ride Your Pony”... Gràcies a la seva joventut van poder afegir-se a la revolta Punk per provocar un necessari relleu generacional en el món de la música juvenil. Quan Paul Weller va haver de començar a composar cançons per dotar el grup d’un repertori propi, va intuir que inspirar-se en el sorollós Pop-art dels Who els aproparia al públic punk. Els Jam mai van aconseguir estar entre els grans venedors de discs, el seu èxit els venia de la fidelitat i apassionament dels seus seguidors; els seus discs eren tan esperats pels seus fans que, quan eren editats, de seguida assolien un lloc destacable en els charts, on no solien mantenir-se gaire temps perquè no responia a un èxit massiu. A partir de l’edició dels seus primers discs, les continues gires i les aparicions a la televisió, de seguida va sorgir una segona onada de grups punks identificats en l’estil mig punk, mig nostàlgic i totalment working-class dels Jam. The Jam van encapçalar el ressorgiment d’una nova escena Mod, aquesta vegada no basada en la cultura de club sinó en els grups i els fanzines, d’idèntica manera que s’havia desenvolupat uns mesos abans l’escena Punk.

A mesura que les exigències comercials van començar a obligar els Jam, immers llavors en la comercial New Wave, poc a poc van anar fent-se més visibles les influències dels Kinks, Creation, Small Faces i... Beatles! Sí, possiblement en no renunciar a l’evident i fort llegat dels Beatles, en un moment que tothom s’havia proposat deixar-los com una cosa d’un passat que calia superar, estigui la principal característica dels mods revivalistes que contradiu aquell menyspreu que els originals sentien pels de Liverpool. The Jam van abusar de la influència de la seva època “Revolver”, com també farien altres grups revivalistes com The Chords o Squire. Amb The Jam recollint els seus primers èxits comercials, la premsa va voler recrear aquelles rivalitats que tant van vendre en el passat, com la de Beatles - Rolling Stones o T. Rex – Slade, enfrontant-los als Clash. The Clash eren el grup art-school que lluïa una cultura universal i The Jam eren el grup working-class atrapat en els valors del suburbi. The Jam, que havien fracassat en les seves gires nord-americanes, reivindicaven l’existència d’un rock anglès i s’erigien hereus de la seva tradició davant l’ansietat que demostrava tothom per collar en el més gran mercat del Rock, el nord-americà, a base d’americanitzar el seu so i la seva imatge. Weller declarava: “Doncs, no, no m’atreuen els Clash, principalment perquè no em semblen un grup de rock anglès. S’han adaptat a la naturalesa americana apartant-se d’allò que és genuïnament anglès”. En la mateixa entrevista, Paul Weller es negava a definir els Jam com un “grup mod”: “Es van entestar en etiquetar-nos com a punks, després com a mods i ara estem tots formant part de la New Wave. Què és la New Wave? The Jam és un grup anglès que fa rock anglès”.

L’any 1979, amb l’estrena de la versió cinematogràfica del “Quadrophenia” dels Who, l’èxit dels Jam i el reguitzell de grups que estaven sorgint identificats amb el moviment Mod seguint l’exemple dels Jam, es va promocionar la moda Mod Revival, amb la qual l’escena dels grups i dels fanzines underground sucumbia davant la manipulació mediàtica i la comercialitat. Els mods van passar a formar part d’aquella moda de finals dels 70s i primers 80s de les “tribus urbanes” amb la qual un heavy només seguia els grups heavies, un punky només seguia grups punkies, un rocker només seguia grups de rockers amb tupé i els mods només seguien els grups mods, i calia que tots s’apallissessin violentament entre ells. D’aquest denigrant panorama juvenil en va sorgir el concepte “grup mod” que havia de fer referència a aquells “grups formats per mods que feien música mod”. Aquells anys cada moda que es promocionava per mantenir viva la dinàmica comercial de la NewWave solia aportar una nova “tribu urbana”. Hi havia teddies, rockers, heavies, mods, skins, punkies, rude boys, soul boys, new romantics, tecnos, sinistres, punk-a-billies... Segons aquest sectarisme implantat un mod havia de seguir els Jam, Secret Affair, Truth o Brighton 64, però no als Specials, per exemple, per molt d’ska que fessin, perquè eren un grup de rude boys, ni als Dexy’s Midnight Runners, per molt de soul que fessin, perquè eren un grup de soul boys. Van ser aquells anys que havies d’aguantar que et titllessin de ser massa tancat per voler anar de mod, la qual cosa em sobtava perquè a mi interessar-me pel moviment Mod era precisament allò que m’havia obert cap a tantíssims aspectes culturals i estils musicals que encara ara no he aconseguit satisfer en la seva totalitat, amb quasi quatre dècades de dedicació!

The Squire
Moltes coses se’ls ha retret a aquells neo-mods dels temps del Revival-79, quasi sempre caient en l’error de comparar-los amb els originals. I posats a errar-la, trobo que cal dir al seu favor que bona part dels que no van deixar de ser mods per apuntar-se a alguna de les noves modes que anaven sorgint van saber fer una cosa que els originals no se’n van sortir en els 60s per caure en la quasi extinció com va ser sobreposar-se i sobreviure a la massificació i a la comercialitat d’haver-se convertit en moda, val a dir que potser fent valer l’experiència dels originals. Van ser dels primers en desmarcar-se d’aquell lamentable show de les tribus que els negava massa aspectes fonamentals per a créixer com a mods -començant per la individualitat i l’enriquiment cultural- segurament perquè aquella artificialitat imposada els va ser molt fàcil de desmuntar donat que de música mod no n’existeix –i si n’hi hagués, no seria precisament el power-pop d’aquells anys- i que molts membres dels “grups mods” eren músics que es disfressaven de mods per guanyar-se un públic fàcil. L’escena dels “grups mods”, però, va aconseguir perllongar-se fins la segona meitat dels 80s pel suport interessat que rebia de certes empreses sorgides arran del Revival-79, com certes botigues de Carnaby Street, algun segell discogràfic independent, clubs, DJs i organitzadors de rallies (concentracions mods), i gràcies a l’èxit que van tenir entre un nou públic mod ja no adolescent sinó infantil, naturalment molt més manipulable. Només cal que us fixeu en la foto del públic d’un concert dels Squire de mitjans dels 80s. 

De grups presentant-se com a “grup mod” fent referència a “grup format per mods que fan música per a mods” n’han continuat sorgint, però això no els ha garantit res, més bé tot el contrari. Potser els ha pogut valer per atreure la curiositat dels mods, però també la seva desconfiança. Per una banda, que et presentis com un “grup mod” no t’assegura el seu suport si no els convences de debò reunint actitud, imatge i música; per l’altra, al mod li agrada ser ell qui descobreix i escull els grups, i no els agrada sentir-se condicionats per si els grups es consideren o no mods. 

Havent superat la moda dels “grups mods” revivalistes, es va tornar a allò més natural i enriquidor de seguir grups no perquè fossin mods -o ho fessin veure!- sinó perquè el seu estil musical fos del seu gust. Des de llavors, el ventall de grups que un mod pot seguir és espatarrant. Per una banda, encara hi ha un bon grapat de solistes i grups dels 60s que es mantenen en actiu; val a dir que, com més èxit han tingut en la seva carrera més enllà dels 60s ens podem trobar que més s’han allunyat de l’estil que practicaven quan van enamorar el públic mod original, però també n’ha hagut que han retornat gràcies a la demanda dels nous mods per cenyir-se a recordar-nos els enyorats temes dels seus primers temps. Altrament, no han deixat de sorgir nous grups de joves intèrprets dedicats no solament a recuperar el modern jazz, rhythm-and-blues, soul, ska o pop-art tal i com l’executaven els admirats grups dels 60s sinó també la seva passió juvenil; mentre els grups supervivents dels 60s solen estar més interessats en demostrar com de bé han sabut madurar i alguns encara són capaços d’omplir grans recintes i estadis, aquests nous grups et permeten recuperar el plaer de gaudir del seu ímpetu i passió juvenil en algun petit club com si estiguessis immers en l’escena rhythm-and-bluesera londinenca dels primers 60s. I en aquesta recerca d’autenticitat hem acabat on els mods originals havien començat: els artistes originals afroamericans et continuen demostrant que, malgrat la seva avançada edat, són encara únics i insubstituïbles, perquè la seva música no ha estat mai una interpretació, és genuïna. 

A més a més, naturalment, sempre n’hi ha hagut que han necessitat viure el modernisme de forma plena intentant mantenir-se a l’avantguarda de la música moderna, generalment seguint les darreres tendències de les músiques de ball afroamericanes, i sempre sorgeixen noves i personals iniciatives clarament inspirades o influenciades pels estils musicals propis de l’Era Mod original dels 60s. A partir d’aquell Mod Revival del 1979 he vist sorgir grups de tots aquells tipus que ens sortien com a més representatius dels mods dels 60s al MODS I GRUPS (I): grups que sorgeixen per convertir-se en els favorits dels mods (Secret Affair), grups formats íntegrament per mods (Makin’ Time), grups dedicats a recuperar els clàssics de l’escena Mod original (Fast Eddie) o a recrear els so dels grups britànics dels 60s (Aardvarks), grups oferint música moderna inspirant-se musical i estèticament en els originals (Creeps), grups que intenten adequar l’esperit modernista a les tendències estètiques i musicals del moment (Style Council), grups a la moda que esdevenen portaveus de la seva generació (Smiths)... Us he posat només un exemple de cada, però en podríeu trobar molts i a cada dècada.

  Noel Gallagher, Paul McCartney , Paul Weller
A nivell mediàtic, aquell capítol protagonitzat pels Jam a finals dels 70s com a grup mod que encapçala el retorn del domini del Rock anglès en el panorama rocker internacional va tenir continuïtat a principis dels 90s quan el Grunge nord-americà dominava fins al punt que les discogràfiques britàniques exigien als grups britànics a fer Grunge. Al 1993 els Blur de Colchester publiquen el seu segon àlbum, “Modern Life Is Rubbish”, exhibint un so heretat dels Beatles, Kinks, Small Faces, Sex Pistols, Jam o Teardrop Explodes, lluint una imatge d’americanes de tall mod, botes Dr. Martens, Fred Perrys, Ben Shermans, Harringtons, Levis i parkes, i reivindicant la tradició del Rock anglès com a oposició al Grunge. La premsa els dóna la benvinguda i reben la benedicció immediata de Paul McCartney i de Paul Weller. Gràcies als Blur esclata el Brit-pop en un intent de retornar el Rock anglès al lloc preeminent que havia assolit als 60s i amb la New Wave. I de seguida els sorgeixen competidors, els mancunians Oasis arrasen amb el seu primer àlbum, “Definitely Maybe”, amb un original so que conjunta una potència rockera heretada del Glam i del Punk amb melodies clarament inspirades en els Beatles. Això i la seva imatge casual els val per ser rebuts com la més genuïna manifestació modernista del nou Rock anglès i inspira la premsa per potenciar la rivalitat entre els universitaris middle-class de Blur amb els Oasis working-class d’origen irlandès. Paul Weller de seguida apadrinarà els Oasis i Noel Gallagher, el cervell del grup, no perdrà ocasió per deixar caure: “L’única banda refotudament bona que hi havia abans dels Oasis eren els Stone Roses. Abans d’ells només hi havia els Smiths. I abans, només els Jam. I abans, només els Sex Pistols. I abans, només els Beatles. Només sis bandes, això és tot. És una bretolada pensar que el Pop britànic hagi estat alguna vegada en un bon moment”. 

Blur
Els Oasis i els Blur esdevindran els nous grups mods que encapçalaran el retorn del Rock anglès a la supremacia com a hereus d’una llarga tradició entrellaçada per Beatles, Jam i Smiths... sobretot. Si voleu ampliar el llistat, ho podeu fer fins l’infinit, però a aquests essencials només els podrien fer ombra Stone Roses, Sex Pistols, Slade, Kinks i Small Faces, grups que, curiosament, i amb els Beatles com a excepció, no van collar mai en el mercat nord-americà. 

Des de llavors, a nivell popular, sembla que els conceptes “grup mod” i “reivindicadors de la tradició rockera britànica” han anat sempre de la mà. El darrer cas més de més èxit l’ha protagonitzat Miles Kane, un gran artista i compositor que es deixa la pell a cada actuació en directe, que, si bé continua mostrant-se com un obsés de la roba i és fàcil reconèixer en les seves cançons el deute amb Beatles, Small Faces, T. Rex, Jam i Oasis, també s’ha de dir que tot ho sap presentar d’una manera inconfusiblement personal i moderna. Tant la seva imatge com la seva música són indubtablement del segle XXI i, molt important, indubtablement britànics, OF COURSE!