martes, 30 de junio de 2015

Us presentem MODET, pura elegància seixentera.


Moltes vegades he remarcat el plaer de presentar i donar a coneixes bandes emergents dins aquest espai, aquesta vegada no es grup músical si no una firma de roba relativament jove, tant se val! Parlem amb María Isaac, dissenyadora de moda i una de les responsables junt amb Pablo Fontecha de Modet, una marca de roba per a dones, amb una clara orientació cap a l'escena sixtie i mod.



- Conteu al nostres lectors, en quin moment naix Modet?
Modet com ara es coneix va naixer al setembre de 2014, just quan tots dos acabavem d'arribar de viure de Londres, després d'haver treballat a la capital anglesa, en el meu cas, María, realitzant unes practiques per a Emilio De la Morena. Al comprovar que el ritme de vida industral no era lo nostre, les preses i  el només viure per a treballar, vam decidir crear Modet. Tot hi ha que dir, ara ateixa no parem ni mig hora.

- Qui el forma i on resideix la marca?
Modet ho formem María i Pablo. Cadascú te unes tasques concretes, segons la seva destresa, però cada vegada trobem que anem siguent capaços de fer-ho tot, ja que posem interés i aprenenem cada dia a muntó de coses noves. Estem ubicats al saló de casa, a una taula gegant on treballem els dos.

- Expliqueu-nos quin procés reben les peces de roba, des de el seu disseny fins que arriben a ser exposades?
Els dissenys dels models venen precedits per una idea que ens serveix d'inspiración siguent qualsevol cosa, des d'una col.lecció de quadres fins una pel.lícula, un objecte o quelcom abstracte, d'ahí obtenim la línea a seguir, la paleta de colors i els primers esbossos. Després segueix l'acopi de teles, tema bastant complicat, doncs adaptar-lo a la nostra paleta de colors ideada es prou difícil; no existeixen totes les del món. Després s'acaben les idees de disseny, es confeccionen els patrons, s'escalen per a les diferents talles i quan ja tenim un model de cada es fa la sessió de fotos, d'ahí a la web i a esperar amb il.lusió que a la gent l'agrade.

- Disposeu de botiga física o només online?
Pel moment oferim els nostres dissenys mitjançant la Web www.modet.es i en fires de les que sempre estem disposats a participar i encantats de donar a coneixer la nostra proposta. Ens es molt interessant promocionar-nos també en un ámbit alié al circuit 60's, ja que es un món práctiment desconegut per la gent que no te contacte directe o te amics que sí que ho tenen; les fires son una eina idònea. Per altra banda es molt més bonic el contacte directe amb la gent. La venda en botiga física, pel moment, anem a introduïr les nuestres col.leccions en botigues multimarca (confeccionant stock, parlant amb les botigues , etc). Per a octubre, la nova col.lecció de tardor/hivern estará en aparadors, eixa es la nostra idea, si tot va com pensem. 

- En que us inspireu a l'hora de crear els vostres dissenys, obviant que aquests estan orientats en els anys seixanta, però, ens podrieu concretar una mica més, os fixeu en algún personatge de l'época, an altres dissenys de roba d'aquella decada etc?
En linies generals ens inspirem en els 60's, però abastem també, pel moment, els primers 70's. L'època concreta depend de cada col.lecció e inspiración en concret, per posar un exemple la primera col.lecció, ens inspirem en básics dels 60, encara que la paleta de color estava limitada a teles originals dels 60 que vam aconsguir comprar a una botiga en liquidació, així que vam fer una col.lecció  mod. En la segona ens vam inspirar en la colecció "Ocean Park" de l'artista Richard Diebenkom, basant la nostra paleta de color en el seu estil. Els models  els vam ajustar dins d'un context 1968-1972. Entre nosaltres tenim que arribar a un consens també, ja que Pablo tendeix més a centrar las ideeas basant-se en els darrers 60 i primeríssims 70 i jo em decante més per l'estética mod 1965.

- Com hem comentat abans, es una obvietat que els vuestres dissenys están orientats cap a un públic seguidor de l'escena sixtie i modernista, llavors supose estareu al tant del que demanen aquest tipus de clients, os mogueu por algún tipus de fira o participeu d'algún weekender del génere o en la linea de la vostra roba?
Sí, clament el públic potencial es seguidor de l'escena 60'S, encara que ens agradaria poder ampliar eixe públic, siguent més sutil donat el cas, però sense renunciar a l'essència. Pel moment tenim dues fires pendients: MIX MARKET YAGÜE en juliol i SCOOTERING&WINE en setembre.

- Com haureu pogut observar el pilar central d'aquest espai es la música, ens podrieu dir per finalitzar un top 10 de temas que inspiren o impregnen els vuestres dissenys, una mena de banda sonora de Modet.
Per supost, estem encantats de fer coneixer els nostres gustos musicals, ja que en certa o gran mesura es motor d'inspiració per a les nostres creacions.
Com treballem A casa sempre tenim un disc sonant, generalment de jazz, més tranquil, tampoc es questió de preparar un alldayer, seria imposible, jajaja.

TOP 10 MODET
The Montanas - roundabout
Freddie & The Reflections - You told a lie
Jeremy Gavroche - Qui peut etre cet homme
Clouds - Make no bones about it
The Poets - That's the Way It's Got to Be
Annie Philippe - Pour la gloire
David - Please Mr. Policeman
Billy Nicholls - London Social Degree
Carl Underwood - Ain t You Lying
R.B. Hudman - Yo-Yo



miércoles, 24 de junio de 2015

IV APLEC MODERNISTA DEL SÈNIA



-11h: Trobada escuterista a l’Ermita de La Pietat d’Ulldecona.
-12h: Vermut escuterista a La Pepa d’Amposta. DJ: Moreno Ros.
-14h: Dinar de germanor a l’Ermita de La Pietat d’Ulldecona.
Menú 16 euros.
-16h: Dancing Party. DJs: Jordi Besalduch, Xavi Vinaròs, Mar La-Bel, Catalina de Plaça i Robert Abella.
-19h: Jornades Musicals de l’Ermita de La Pietat amb l’actuació de The Limboos (R&B, Madrid-Galícia)
 DJs: Marc Goodfella & Turista Bang Bang


lunes, 22 de junio de 2015

Aquells trastets... CLUB SCOOTERISTA SANT JORDI de Barcelona


- Quàn neix l'escuter el Club Scooterista Sant Jordi? 
El club neix el 1998, quan varis amics amb Vespa i Lambretta varem començar a assistir a algunes trobades scooteristes que es feien a l'epoca. 

- Engloba a nomes gent de la ciutat de Barcelona o s'extén a altres localitats del Barcelonés?
 La majoria som de Barcelona capital

 - Quanta gent ho forma a hores d'ara? 
Actualment som 18 persones. De fet es un club d'amics bojos per les scooters. 

- Existeix un altre club per la vostra zona, en cas afiirmatiu en que us diferencieu? 
Abans sols hi havia el Sant Jordi, ara a Barcelona hi ha alguns més com La Hardcore SC, els NO FUTURE, Les Roses d'Abril... De fet som tots amics i anem junts a les trobades, som tots una colla d'impresentables...be alguns mes que altres,je je... 

- Quines activitats desenvolupa el club durant l'any, algún ralli anual, punxades etc.? 
Abans organitzavem moltes trobades, festes, concerts... Pero ja ens hem fet grans i ara muntem el Scooter Meeting de Calella, un dels més grans i el més antic, aquest any ja van 16... 

- Alguna activitat extra-escuterista, es a dir que no tinga que vore amb les escuters però que us impliqueu a nivell de club?
 Actualment anem a tot el que podem, pero muntar sols el nostre meeting, que ja es prou..

 - Llocs de desplaçament habitual dels membres del club (altres rallies, allnighters sonades etc.)? 
Hola! Hi han membres mes actius que d'altres, però, alguns van a un munt de trobades... Mirem d'anar a tot el que es fa per Catalunya, a moltes trobades per Espanya.. Ara mateix tenim un membre que acava de tornar de Croacia del Vespa World Days rodant, una passeig de res.. Pero basicament anem a tot arreu on hi ha festa, musica, cervesa, scooters i sobretot bona gent 

- El llloc més llunyà on s'ha desplaçat algún membre del club? 
Doncs segurament aquest que ha anat a Croacia te el record.. 

- Algún club amb el que teniu estreta relació, col.laboreu junts etc. digam a modus d'agermanament?ts
Doncs amb tots els de Barcelona.. Ara ens movem molt amb els No FuTure, son una gamberros com nosaltres en la nostra millor epoca, scooteristes dels de veritat.. Anem junts a tots els rallis, i varis dels Sant Jordi son membres tambe del seu club.


jueves, 18 de junio de 2015

Els millors EVENTS per al CAP DE SETMANA

19 - 21 juny 2015








Divendres 19 ZOMBIE ROCKS, València 



Divendres 19, PURA VIDA, València




Dissabte 20, CALYPSO RUSSAFA, València 






lunes, 15 de junio de 2015

Entrevista a... UP FOR IT TRIO des de València



- Conteu-nos breument la història de la banda, que si no m'equivoque es prou recent, qui forma i d'on venen els membres d'Up for it trio? 
El projecte sorgeix de manera espontanea en una xerrada de garito entre Bárbara i Sergio, de l'entusiasme per compartir inquietuds musicals. Som amics des de fa més d'una decada i ambdos tenim altres projectes, malgrat això,  mai no haviem fet res junts abans. 
Vam començar preparant temes per a tocar en alguna jam session i així anarem fent un repertori variat de standards de jazz, rhytym and blues i soul jazz . 
Els membres del grup som Danilo Argenti a la bateria, Bárbara Fernandez a la veu i Sergio Albentosa al hammond. 

- El compagineu amb algún altre projecte actualment?
 Tots tenim altres projectes, Bárbara per exemple esta a l' increíble grup de swing Spirit Rhythm band i també en un projecte de trio clàssic de jazz amb piano, contrabaix i bateria nomenat “Top hat”. Sergio esta clavat en The Prototype (homenatge al grandissim organista Lou Benett), Jeff Jerolamon swing thing (proyecto homenatge al genial Gene Krupa ) Soul Paradise (70s soul) junt al cantant i guitarrista Mike McCoy i JKS trio (Souljazz amb Kike Pons a la guitarra i Juan Lizaso a la bateria). Black velvet combo (Rhythm and blues i soulamb el guitarrista i cantant Alfredo Monesinos) Danilo per la seva banda comparteix integració a Balck Velvet amb Sergio i col.labora activament amb les següents formacions : Simon Campbell, Limbotheque i Juarez.

- En quins estils podriem dir es mou el so de la banda? 
Es una mescla de totes les coses que ens agraden però fundamentalment R&B i Souljazz.
- Parlem-ne de referents, quins artistes influèncien clarament el grup? Malgrat que a tots ens agrada l'iinmens espectre de la música afroamericana del sigle XX, tenim debilitatsor artistiques de la mida de: Nancy Wilson, Carmen McRae, Sarah Vaugahn ,Ruth Brown , Les McCann, Gene Harris, Jimmy Smith, Big John Patton, Freddie Roach. 

- Llavors de que es composa el vostre directe, standards o també teniu algún tema propi? Principalment de versions i algún standard, que intentem portar pel nostre camí...i també alguns temes propis en els que estem treballant. - Teniu alguna gravació d'estudi o teniu pensat enregistrar en breu? La idea es gravar més endavant en estudi una volta que es meneje el repertori en directe i s'ensagine la maquinaria del Groove. 

- Alguna cosa més qua afegir, próximes actuacions... 
Moltes gràcies a tota la gent que ens ha recolzat, acudint als nostres concerts i donant-nos la seva escalfor Així com a José Splendini i The Last Vivos per  col.laborar amb la producció dels primers concerts. 
Hi han algunes coses interessants a la vista que anirem anunciant al nostre Facebook estigueu atents : 

martes, 9 de junio de 2015

KEN BOOTHE aka MR. ROCKSTEADY aquesta es la seva història.

Fa unes setmanes es presentava el cartell de l'edició d'aquest 2015, i ja van deu, del festival de reggae Nowa Reggae,  que tindrà lloc a la localitat catalana de Vilanova i la Geltrú a la comarca  del Garraf els dies 17 i 18 de juliol, sense dubte el principal atractiu es la visita d'una llegenda viva de la música jamaicana i màxim exponent de l'evolució natural del ska als anys seixanta, etiquetat llavors com a rocksteady, fem un repàs a la carrera de Ken Boothe també conegut com Mr Rocksteady



Ken Boothe va ser un dels cantants més populars i emotius de l'era del rocksteady, es podria dir que només Alton Ellis es trobava a un nivell similar, la diferència entre tots dos es trobava principalment en que les lletres d’Ellis eren bastant suaus, mentres que les de Boothe era més profundes i envalentonades, el que li va valer la reputació de ser la resposta jamaicana a Wilson Pickett. La seva popularitat va augmentar principalment en formar part d'un duo de ska amb Stranger Cole, Boothe va forjar una carrera com a solista dins Studio One etiqueta de Clemente "Coxsone" durant la primera época rocksteady, bona part del seu repertori es nodreix del soul americà. 

Boothe va néixer a la zona de Denham Town, Kingston capital de Jamaica, el 22 de març de 1948. Era el més xicotet de set germans, la seva mare i la seva germana gran van ser les dos cantants també, i Boothe va créixer escoltant sobretot música soul. Ell va començar a actuar en els seus anys d'adolescència, formant el duo Stranger & Ken amb el seu amic del barri Winston "Stranger" Cole. Van editar diversos singles per Duke Reid i Leslie Kong abans d’entrar a Studio One etiqueta Clemente "Coxsone" Dodd, amb una sèrie d'èxits ska sobre 1963-1965: "World's Fair," "Artibella," "Hush," "Thick in Your Love," "All Your Friends." una vegada es palpava l’èxit i animat per Dodd, Boothe es va llançar a grabar com a solista, llavors ell i Cole es va embarcar en carreres en solitari. 

El primer single en solitari de Boothe per a Studio One va ser l’any 1966 amb el tema "You're No Good,", aquell mateix any es va anotar el primer èxit amb el tema “The Train Is Coming" , un tema rocksteady soul (amb el suport dels Wailers), que el va establir com un desl atractius entre les estrel.les d’aquest nou estil que era el Rocksteady. també durant aquell mateix any Ken Boothe grabava en format duo junt Roy Shirley (sota el nom de Roy & Ken) el single "Paradise" Ràpidament es va solidificar aquesta posició amb un altre gran èxit, "Feel Good". Animat per la seva bona aparença i atractiu, Boothe va llançar tot un seguit d'èxits durant els propers anys: "I Don't Want to See You Cry", "Everybody Knows", "Just Another Girl", "Moving Away", "Come Tomorrow", "Mustang Sally" i "Puppet on a String" entre ells. Alguns eren covers de cançons de rock i soul nord-americà i britànic, i la majoria eren de la factoria Dodd, encara que Boothe també va grabar amb altres productors com Sonia Pottinger ("Say You"), Keith Hudson ("Old fashioned Way"), i Phil Pratt ("I'm Not for Sale", "Can not Fight Em Down"). També en 1968, Boothe va ditar el primer de diversos àlbums amb Studio One, Sr. Rocksteady, que va reunir a alguns dels seus èxits anteriors. 

El 1970, es va mudar al segell de Leslie Kong Beverley, on va editar diversos hits en "Freedom Street", "Why Baby Why" i "Now I Know." Després de la prematura mort de Kong, Boothe va gravar per a altres productors com ara "Silver Words" amb Winston "Niney" Holness. Boothe ja sabia que era l’èxit per aquells temps, però, quan es va associar amb el productor Lloyd Charmers de Trojan en 1971, Boothe va pujar un esglaó més en la seva carrera, l'associació amb el segell britànic prompte va començar a donar els seus fruits materialitzats en dos àlbums, “Black Gold and Green” en 1973 i “Let's Get It On” en 1974. Charmers va suggerir a Boothe fer una versió del tema del grup Bread "Everything I Own", la versió de Boothe va ser un esclafit a les illes britàniques i va anar directe al número u. El seu treball de seguiment l’any 75 va estar "Crying Over You" que gairebé va fer el Top Ten. 

Per desgràcia, l'èxit de Boothe no era suficient per mantenir a Trojan enfonsada a degut a dificultats financeres. La divisió resultant amb Charmmers ho va deixar incapaç de conrear un altre èxit, durant els anys següents va gravar de forma esporàdica. Quan va tornar de Trojan l’any 1978, Boothe i Charmmers van recuperar alguns enregistraments com ara “Blood Brothers” i “Who Gets Your Love”, però no van poder igualar el seu èxit anterior, i de nou van marxar per camins separats. Boothe va tornar a l'estudi de tant en tant durant els anys 80.


domingo, 7 de junio de 2015

"EL MUELLE DE LA BAHÍA: Una historia del Soul"per Luis Lapuente aka Dr Soul.


Des de fa unes poques setmanes es troba a la venda el llibre "El muelle de la bahia: Una historia del Soul" escrit per Luis Lapuente metge de profesió i un dels majors difusors de música negra a l'estat espanyol tant com a promotor, com a periodista, a Lapuente també se'l coneix com a Dr Soul, ell es el creador i director del legendari festival Galapajazz, ha sigut col.laborador habiatual al diari El Mundo i forma part de l'equip oficial del programa "Sonideros" que s'emet diumenges de 19:00 a 23:00hrs a Radio 3 (RTVE). Aquest no es el primer treball literari de Luis Lapuente ja que al seu abast compta amb un altre llibre "Historia-guia del Soul" ademés de volums i monografies de músics il.lustres, encara que diuen que la seva pasió confesable son The Kinks.


"El muelle de la bahia: Una historia del Soul" esta editat per Efe Eme i es una guia extensa (336 pagines i 500 imatges en blanc i negre) on es repasa el gènere des dels seus inicis,  quins varen ser els creadors del Soul, quins eren ser els primers artistes en arribar a la cima de l'èxit, com es diferencien les diferents vessants del Soul o quins eren els segells més representatius, els seus creadors, productors etc. amb un capitol dedicat a l'influència i llegat del Soul a l'estat espanyol. Tota una biblia del gènere imprescindible tant per entendre, iniciar-se o endinsar-se pels laberints del gènere, així com per a col.leccionistes o experts del tema.



miércoles, 3 de junio de 2015

Robert Abella ens presenta: QUÈ T’EMPATOLLES ARA? – 6 MODS I GRUPS

Abans de començar a empatollar-nos de valent, cal que no oblidem en cap moment dos conceptes sobre els mods i la música:

1) Si alguna cosa defineix el moviment Mod és el seu elitisme i exclusivisme tant quant a roba com quant a música.
2) Suposo que, recordant que el moviment Mod va emergir de la cultura de club, entendrem que les cançons sempre van ser més importants per als mods que no pas els intèrprets.

Steve Austin, un mod original, ens ho deixa ben clar a “Sawdust Caesars. Original Mod Voices” de Tony Beesley quan diu: “L'única música que realment interessava a un autèntic modernista era la música negra nord-americana. Si, com era comú en aquella època, una banda britànica gravava una cançó americana, nosaltres miràvem d’aconseguir sempre la versió original i, si no la trobàvem enlloc, la importàvem d’Amèrica. La còpia britànica sempre era inferior perquè mai aconseguia fer-te sentir el mateix i, a més, havies d’aguantar aquell postís accent americà del cantant. No teníem més remei que veure les bandes britàniques perquè les teníem a mà, però la música que nosaltres realment estimàvem era negra i americana”.
Quan tothom coincideix que Georgie Fame va esdevenir el primer artista britànic en seduir l’adolescent públic mod entendreu que va ser perquè Fame i els seus Blue Flames l’únic que feien era recopilar totes aquelles cançons que triomfaven als clubs mods i intentaven interpretar-les amb la major credibilitat possible. En aquell moment començaven a sorgir grups de rhythm-and-blues arreu del Regne Unit i grans bandes com Chris Farlowe & The Thunderbirds, Zoot Money & The Big Roll Band, Graham Bond Organization o Long John Baldry & The Hoochie Coochie Men es pintaven com a capdavanteres de la nova escena, però Georgie Fame & The Blue Flames aportaven molt més que rhythm-and-blues. En el seu propòsit d’acontentar a tota mena de públic assidu al club Flamingo, on eren residents, havien bastit un sorprenent repertori on es barrejava modern jazz, rhythm-and-blues, rock-and-roll, pop, latin, soul i ska. Així que ja tenim una primerenca manifestació de “grup mod”: grup que toca les cançons que als mods els agrada ballar.

Eric Clapton
En aquells dies de vertiginosos canvis no va trigar a sorgir una nova manera de entendre el concepte de “grup mod”. El cronista dels 60s Nik Cohn ens ho va explicar amb poques i precises paraules en el seu article “Mods” de 1989: “Els Rolling Stones van sorgir de Richmond i van esdevenir el primer ‘grup mod’ (ells no eren mods, però els mods se’ls van fer seus i els van donar tot el seu suport). Quan van assolir una fama a escala nacional van ser reemplaçats pels Yardbirds”. Els Rolling Stones no eren millor grup que els Blue Flames, però la seva joventut, la seva actitud desafiant i arrogant, i el seu so dur i salvatge els feien més atractius per a la canalla mod. Els mods els van convertir en “el seu grup exclusiu” i, a canvi, els Stones van incorporar cançons més al gust del seu nou públic i van començar a vestir-se com ells. Així que ja tenim una nova manera d’entendre el concepte de “grup mod”: el grup dels mods.
Però el cas dels Stones ens aporta una nova relació grup-mods que s’anirà repetint al llarg dels anys. Quan “el grup dels mods” assoleix una popularitat que trascendeix més enllà de l’ambient mod, els mods els deixaran anar per dedicar el seu apassionat suport a un altre nou grup del seu gust. Així va passar quan els Stones van començar a agradar a moltíssima més gent que als mods i van ser els Yardbirds qui van heretar aquell públic que tant interessava tenir a qualsevol grup novençà. Els Yardbirds eren també un grupàs de rythm-and-blues de característiques semblants als Stones però amb un afegit: Eric Clapton, segurament el millor guitarrista de l’escena rythm-and-blusera de Londres, era un mod, com demostraven els seus vestits Ivy League, els seus Levi’s, la seva harrington i el seu pentinat. A mesura que l’estil mod es popularitzava mitjançant el programa televisiu “Ready Steady Go!”, els grups van començar a copsar com d’atractiu era per al creixent públic mod que tinguessis algun membre mod. The Roulettes van trobar interessant de destacar que havien substituït el baterista pel més adequat “Mod” Rogan, The Kinks comptaven amb el baixista Pete Quaife que acudia als locals on tocaven amb Vespa i parka, i una sèrie de grups es disputaven l’excel·lent cantant Rod “The Mod” Stewart com a reclam del públic mod.

Amb les coses així, intuireu que no va trigar gaire a sorgir la nova expressió de “grup mod”: grup format íntegrament per mods. Diuen que Mickey Finn & The Blue Men, un grupet de l’est de Londres, van ser el primers en aconseguir-ho, tanmateix també van ser els primers en adonar-se que això et podia valer per a atreure la curiositat dels mods però no et garantia rebre el seu suport, per a rebre’l calia agradar-los. Més conegut és el cas dels High Numbers. Pete Meaden, aquell que tothom reconeix com l’”ace face” de l’escena mod del ’64 i el més resplendent del dominant mod de l’Era Shepherd’s Bush, s’havia proposat crear el grup mod definitiu. Va proposar a The Who, un desangelat grup del seu barri, sense idees ni públic, que es deixessin fer a canvi de convertir-los en el grup més famós del moment. Els va canviar el nom, ara es dirien The High Numbers, un nom que amagava en el seu doble sentit allò que els mods entenien per “high number”: un paio admirat per anar sempre a l’última moda. Els va vestir de mods, però no com molts grups que, quan pretenien vestir-se com els mods, ho feien sense gust i amb roba que ells ja havien deixat de dur per estar passada de moda, no, Meaden sabia molt bé tot allò que calia posar-se i no per a seguir la moda sinó inclús per a crear tendència… i això molt pocs ho podien intuir o tenien mà per provocar-ho. Els va portar a l’Scene Club on els va fotografiar ballant amb els mods i els va aconseguir una residència clau en aquell temple de l’escena Mod. I, naturalment, els va dotar d’un repertori consistent en tots els èxits mods del moment. I encara va anar més lluny: els va composar les dues cançons del seu primer single. Va agafar dos obscurs èxits de l’escena Mod -dos rhythm-and-blues negres nord-americans, és clar!- i els va canviar la lletra per dues proclames mods. Només cal que veieu els títols: “I’m The Face” i “Zoot Suit”. Així que els High Numbers encarnen la definició més radical i extrema del que ha de ser un “grup mod”: grup que crea tendència estètica i canta declaracions de principis mods. Tanmateix, Meaden es va estabellar contra una de les grans contradiccions de la relació entre el procés Mod (exclusivista i elitista) i el procés Pop (popular i comercial), i els High Numbers van fracassar estrepitosament amb el seu primer disc malgrat presentar-lo com “el primer autèntic disc mod”. Meaden va mirar de pal·liar la picada de dits econòmica malvenent el grup a Chris Stamp i Kit Lambert, dos oportunistes que van resultar tenir més visió comercial i més diners.

The High Numbers
La idea de Meaden van mirar de fer-la realitat altres grups, però es va fer evident que eren els mods qui decidien qui es mereixia el seu suport i qui no. Si un grup va personificar aquest pretès concepte de “grup mod” durant els anys de l’Explosió Pop van ser els Small Faces, un grup format per quatre mods de l’est de Londres. Estèticament, van aconseguir convertir-se en el grup amb millor imatge de l’escena musical britànica quan van acceptar un contracte amb crèdit obert a la majoria de botigues de Carnaby Street. Musicalment, però, van haver de fer front, al llarg de tota la seva carrera, a la incòmoda contradicció de pretendre convèncer a un públic modernista i satisfer alhora les exigències comercials de la companyia discogràfica que els tenia contractats.
Un cas a part el van protagonitzar The Who, que havien recuperat el seu nom d’abans, deslliurats de la direcció de Meaden, però sense renunciar del tot a les seves maquiavèliques idees. Encarnant el paper de High Numbers s’havien agenciat un bon grapat d’apassionats incondicionals. Com a The Who es presentaven com un grup que havia deixat de ser Mod per qüestions d’edat i encetaven una nova etapa com a Individualistes (que era com es coneixia a aquells mods creadors de tendències que anaven a la seva). Pete Townshend, guitarrista i compositor del grup, es va proposar convertir el grup en una expressió artística. Aplicant els coneixements que estava adquirint en els seus estudis de Belles Arts, va dotar el grup d’una original imatge inspirada en l’innovador Pop-Art i la destructivitat de Gustav Metzke. Als seus concerts no s’anava a ballar sinó a veure un espectacle, i no és que miressin de reproduir en directe el so dels seus discs sinó, al contrari, miraven de reproduir en els discs el caòtic so del seu directe, amb la qual cosa assentaran les bases de tot el Rock posterior i acabaran convertint-se en el grup anglès més influent als Estats Units, per sobre de Beatles i Stones, amb la particularitat de no haver obtingut mai un número u en singles. Curiosament, val a dir que amb la seva original, moderna i artística proposta –carregada de violència, frustració i autodestructivitat- i unes cançons on Pete canta sobre els sentiments dels seus seguidors –“I Can’t Explain”, “Anyway, Anyhow, Anywhere“ i “My Generation” expressen els desorientats pensaments d’un noi assidu al consum d’amfetamines-, els Who esdevindran el grup més seguit pels seguidors d’un moviment Mod cada vegada menys original i més comercialitzat. La seva fòrmula crearà tendència immediata i de seguida grups com The Birds, The Creation, The Eyes, The John’s Children, The Move, The Game o The Smoke s’apuntaran a presentar impactants shows visuals sense deixar d’incloure alguna versió d’algun èxit de la Tamla Motown per cridar l’atenció dels fans dels Who. Així que, i ara de forma totalment involuntària, els Who ens redefinien el concepte de“grup mod”: grup a la moda que esdevé portaveu de la seva generació i versiona algun èxit de l’escena de club contemporània.

No és difícil d’entendre que el Pop-Art no podia ser la música que més engresqués la parròquia mod, simplement perquè, malgrat les seves versions de la Motown, els espectaculars i artístics concerts d’aquests grups invitaven poc al ball. A més, s’havia instaurat que la conducta més cool que calia adoptar davant de tot aquell tropell de sensacions sonores i visuals era mantenir-se elegantment impassible i quiet. Així que aquells que necessitaven cremar suant l’energia de les amfetes van continuar enclaustrats en els seus clubs esperant que algun artista afro-americà els visités. Recuperant l’esperit dels Blue Flames de Georgie Fame –o sigui, “grup mod” que toca les cançons que als mods els agrada ballar- i fent tots els possibles per aconseguir un so equiparable als originals, van continuar sorgint grans grups britànics, ara més orientats cap al nou soul que cap al ja passat rhythm-and-blues. Solien ser grups biracials amb cantant negre oriünd dels Estats Units buscant clavar al màxim el so de la Tamla Motown o de la Stax. Grups com Geno Washington & The Ram Jam Band, Herbie Goines & The Nightriders o Jimmy James & The Vagabonds es van convertir en els grups britànics preferits d’aquells mods que l’únic que els demanaven era que els oferissin un so i un show el més semblant possible als originals negres nord-americans per poder suar l’speed a gust. Només recordar que l’ex-marine nord-americà Geno Washington va esdevenir el rei del soul britànic dels 60s gràcies al seu enèrgic directe, que Jimmy James & The Vagabonds eren una banda de jamaicans residents a Londres dedicats a l’ska que Pete Meaden va intentar convertir, una vegada més, en el “grup mod definitu” orientant-los cap al soul i que The Foundations va arribar a ser número u en plena època psicodèlica oferint el soul britànic més comercial.
Al llarg de tota la dècada dels 60s sorgiran innombrables grups que, responent a una o altra de les definicions que han anat sorgint en aquest article, es veuran relacionats amb els mods o amb el moviment Mod. A mitjans dècada se’n trobaran arreu de la Gran Bretanya i inclús en altres països. Cada barriada o cada ciutat comptarà amb aquell grup que gaudirà de l’interessant i apassionat suport de la colla mod local. Grups impecables tan estèticament com musicalment.

The Action
Tanmateix, no puc acomiadar aquest article sense haver fet una mínima ressenya a The Action. Prego em permeteu satisfer aquesta necessitat personal. The Action no tenien la vistosa imatge Carnaby d’uns Small Faces, ni les composicions pròpies d’uns Who, ni el so negre d’uns Geno Washington & The Ram Jam Band, però sempre m’han semblat el grup més impecablement mod de tots els que he conegut. Van acabar, com molts, temptant l’èxit pop sense aconseguir-ho, però el seu repertori al llarg de quasi tota la seva carrera va consistir en èxits de l’escena dels clubs mods. Crec que allò que els diferencia de la resta de grups de l’escena Mod és que eren ben conscients de les seves mancances i limitacions a l’hora d’interpretar música negra i nord-americana i en cap moment es van proposar sonar igual que els originals. Reggie King, el seu cantant, no era un afro-americà resident a Anglaterra sinó, com la resta del grup, era un mod del nord de Londres enamorat del soul mancat d’una veu potent però dotat d’una sensibilitat molt personal per a interpretar-lo. El grup era un quartet bàsic de bateria, baix, guitarra i cantant però amb la imaginació i la mestresa per suplir les imponents seccions de vent o de corda de les versions originals amb uns omnipresents, efectius i preciosos coros. Les cançons que ells interpretaven sonaven a una altra cosa ben diferent a les originals oferint un resultat que, en comptes de semblar una desmillorada imitació, exhalaben autenticitat, originalitat... i SOUL!... SENTIMENT! Cançons meravelloses com “I’ll Keep On Holding On”, “In My Lonely Room” o “Land Of A Thousand Dances” no sonen ni pretenen sonar com les originals perquè els Action, ans que desgraciar-les, se les feien seves i n’obtenien un resultat igual de vàlid, cosa que no aconseguia ningú més. Estèticament no eren gens espectaculars, eren senzillament IMPECABLES.

Aquesta és una opinió d’Ian R. Hebditch recopilada a “The Soul Stylists” de Paolo Hewitt. Sabent molt bé que no tots els mods pensaven igual, trobo que, com aquella d’Steve Austinal principi de l’article, reflecteix força bé la visió més comuna entre els mods de meitat dels 60s sobre els grups del moment: “Sempre vaig rebutjar els Beatles. No va ser fins molt després que vaig començar a valorar-los. Eren un fenomen pop i això no tenia res a veure amb nosaltres. Les úniques bandes que ens interessaven eren les que s’inspiraven en la Tamla. Per exemple, The Action o The Move tenien un bon so perquè interpretaven material de la Tamla. Altres grups que ens agradaven eren The Artwoods, Geno Washington, Herbie Goins & The Nightriders, The Paramounts… El problema amb grups com The Small Faces era que als seus concerts no et senties a gust enmig de totes aquelles mocoses xisclant. Eren massa comercials. La Tamla també ho és comercial però nosaltres preferíem els artistes més desconeguts. No ens interessaven The Supremes, però The Marvellettes eren una altra cosa. Smokey Robinson estava bé, Marvin també. El que buscàvem era la canya amfetamínica de Jimmy James & The Vagabonds. A gent com Georgie Fame el gaudíem però era massa suau. Preferíem coses més excitants, com el “Boogaloo Party” de The Olympics”.

Aquesta vegada m’acomiado de vosaltres prometent-vos una segona part de MODS I GRUPS on m’empatollaré a gust sobre els grups que han tingut alguna relació amb el moviment Mod en totes les manifestacions posteriors als anys seixanta.

Salut!


lunes, 1 de junio de 2015

Entrevista a ... PONENT ROOTS PRODUCCIONS

 L'Edu i Uri son dos d'aquestos malalts pels sons negres que tant ens agrada que es passejen per aquest espai, tots dos formen Ponent Roots Produccions, concerts, punxades, i recentment una edició, la primera referència com a segell discogràfic... ells son uns dels responsables de que a la ciutat de Lleida i demés localitats de la comarca d'El Segrià no decaiga l'activitat relacionada amb els sons afroamericans i jamaicans.


- Conteu-nos per començar que es concretament Ponent Roots, i a continuació parlarem de qui ho forma etc. en principi podriem dir que hi ha un festival per ahí, però sembla que hi han més activitats sota el nom de Ponent Roots, estic en lo cert?
Ponent Roots, és una plataforma per difondre la música negra en tots els seus estils musicals, però també retre homenatge  ala figura dels revolucionaris afroamericans, la lluita pels drets civils i socials dels esclaus i la continua batalla contra el racisme. Ponent Roots a més som asidus punxant a festivals, clubs i festes, anem on calgui a passejar els nostres 7" polzades.

- Be ara doncs, conteu-nos qui forma aquest projecte, com i quan va començar?
Ponent Roots, som Edu i Uri, dos amics, que els uneix la passió pel format vinil i pels sons del reggae (en tots els estils), el soul, el rap i demés gèneres que en globa el paraigües de la música negra. Això va naixer. de forma premeditada i involuntaria a l'hora, amb una trucada d'un mànager amic, que ens va oferir la possibilitat de programar una data de al gira europea dels Skatalites, i de forma ràpida, vam llançar-nos  ala piscina i vam pariri el que pensàvem que a la nostra ciutat hi mancava, un festival independent, que aposta per la qualitat i per a què fos accesible a la gent, amb preus populars.

- Feu-nos un breu resum de les bandes que haveu portat a la vostra zona? 
En les 3 edicions del Ponent Roots festival, hem programat: The Skatalites, La Família Torrelli, B-sides Collective, Carles Belda i Lo Pardal Roquer, The Excitements, The Pepper Pots, Soweto, Andrea Motis I Joan Chamorro, Al Supersonics & the Teenagers, Los Mambo Jambo, A4 Reggae Orchestra, Txarly Brown, Th Murphies, Dj Sr. Oró, Natty Bo o Dj Rosell.
Fora del festival, anem programant concerts, i fns avuí hem programat coses com Pirats Sound Sistema, At Versaris, Dr Calypso, Surfing Sirles, The Gramophone Allstars Big band,  Irie Souljah,David Hillyard & The Rocksteady 7 i recentment Dr Ring Ding i a betty Mc Clean, uns dels màxim exponent de la música jamaicana del anys 90 i un referent actual.

- Quines dificultats, si existeix el cas, teniu a l’hora de projectar un event, hi han prou emplaçaments per organitzar concerts, la gent respón correctament etc?
El nostre principal objectiiu és programar qualitat, sota el leitmotiv, "Do it yourself", per tant golem fed el que tenim al nostre abast, sense ajuts institucionals. I la resposta fins ara ha sigut més que bona, amb una gran afluència i fins i tot més d'un sold out

- Per completar la pregunat anterior, haveu notat evolució a l’hora d’organitzar qualsevol activitat, trobeu que ara es més fàcil, hi ha un públic fidel i/o relleu generacional?
Afortunadament, des del primer dia hem tingut la capacitata d'arribar a l'usuari, al públic. hem sabut sorprendre a la ciutata fins avuí. Sempre hem tingut la millor resposta que posiem esperar, tenint sempre plens els concerts que organitzem, aquesta és la gasolina que necesitem per continuar siparant propostes i per materialitzar idees que se'ns ocurreixen.

- Supose que qualsevol concert amb una bona resposta per part del públic i una bona posada en escena de les bandes es gratificant, però mulleu-vos una mica i conteu-nos quina es aquella banda amb la que vareu dir , “collons ha costat però com ho hem gaudit”
Be lògicament el fet de poder dur The Skatalites, per nosaltres ha sigut increíble, portem 20 anys escoltant-los, son un dels nostres referents, i com a tot bon amant de la música, el fet de portar un referent es emocionant i vibrant, el fet de compartir un dia amb ells va sr molt emotiu, i quan en hem retrobat, ha sigut maco veure que ells et recorden i guarden un bon record d'aquella nit que per noslatres va ser màgica. L'artista Natty Bo (frontman de Ska Cubano i Top cats) tambñe ens va pasar el mateix, el fet de ser artistes internacionals és tambñe clau, son professionals que viuen permanentment de gira, i clar, per nosaltres apropar-los a casa és molt emocionant. També que els Pepper Pots acceptessin la nostra invitació per iniciar la gira del seu darrer LP "We must fight" al nostre petit festival independent de música negra, va ser gran, i el fet d'apostar per The Excitmements quan pocs els coneixien també.

- Pregunta obligada qui es la banda o artista que mourieu cel i terra per vore-la a un Ponent Roots Festival? Vos ho posaré fàcil, se vos permet de resucitar a qui vullgueu.

Doncs mira, aquista pregunta ens la fem nosaltres sempre, i la llista és llarga, dels vius no en tenim cap dubte, serien Toots & The Maytals, la Lauryn Hill, Ben harper o Public Enemy.
Deks que ja no estàn donant guerra, ene hauria hagafat un jamacuco si haguessim pogut dur a  Amy Winehouse, la banda originals dels Wailers, Marvin Gaye, Otis Reading... (quina trempera!)


- Darrerament han aparegut algún que altre festival orientat als menuts de la casa com el Mini Pop de Tarragona, us veieu organitzant alguna mena d’activitat semblant, no se si algún de vosaltres serà pare i està sensibilitzat amb el tema, que en penseu d’això, potser un festival de música negra dirigit als nens, seria una bona proposta?
Nosaltres això ja ho hem fet des de la primera edició! el diumenge del festival és pensat per a públic familiar, a dia d'avuí hem programat a Carles Belda i Lo Pardal Roquer, a Andrea Motis i Joan Chamorro i als The Murphies, sempre rematant el tarda amb un Dj i jocs per a nens. És una activitat que ens encanta, l'ambient és maquíssim i és una manera de fer pedagogia sobre la música en directe i la música d'arrel negra.

- Què ens podeu contar de la properà edició del Ponent Roots Festival, teniu ja data o alguna banda tancada potser?
Doncs, us podem contar que ja telim dos artistes confirmats, un internacional de renom i un que vindrà de fora de terres catalanes, per tant tenim molta feina avançada. Avancem que serà un gran cartell, les dates seràn el 13, 14 i 15 de novembre, així que reserveu aquell cap de setmana.


- Be, doncs no se si voldreu afegir alguna cosa, si no moltes gràcies per la vostra col.laboració i molt d’exit als proper events.
Si, si volem dir que Ponenet Roots, nos sols programem concerts, també hem editat un split en format 7" compartit per Natty Bo i Soweto, amb dos tunes inedites d'ambdues bandes, d'edició limitada i numerada a 300 còpies, que hem tret pel Record Store Day d'enguany i del que podem dir que a hores d'ara quden poquissimes còpies.
També fem punxades durant tot l'any, on hi disparem semper en format vinil, temes de reggae, rap, soul, funk, boogaloo... i tot tipus de tunes que ens fan parar bojos.