miércoles, 27 de mayo de 2015

Entrevista a... THE BROKEN COCONUTS

Continuant en relació la darrera entrada on feiem un repàs a una de les bandes encarregades de posar la música en directe al 3er MEETING del  CASTELLÓ SCOOTER CREW que tindrà lloc aquest cap de setmana  a la capital de La Plana, us presentem a l'altra banda que composa el cartell, els barcelonins THE BROKEN COCONUTS, un combo que furga en les arrels del funk d'allà per finals dels seixanta, principis dels setanta,  sense dubte el complement perfecte a un cartell  veritablement interessant.



- Conteu-nos breument la història de la banda, qui forma i d'on venen els membres, residència del grup, altres bandes on haveu participat etc?
The Broken Coconuts va nèixer fara aproximadament un any i mig, quan arrel de les ganes que teniem els integrants de endinsar-nos i aprofundir en tocar un estil nou per nosaltres, el funk, ens vam juntar i vam començar a treballar-hi. Hem estat molt de temps treballant només la base ritmica per aconseguir un só compacte, i ara ens trobem en un punt en el qual ens disposem a afegir una secció de vents a la banda. Actualment la banda està formada per Alexandre Pardo (Bateria), Marti Ubeda (Guitarra), Pol Pruneda, (Baix) Daniel Lampérez (Hammond), Andreu Alegre (Saxo) i recentment incorporat l'Oriol Escolano (Trompeta). La majoria dels components de la banda son de Barcelona, exceptuant el saxo i el teclista que son de Castelló, encara que també resideixen a Barcelona. 
Molts dels altres integrants participen o han participat d'altres bandes tals com The Kinky Coo Coo's (Reggae, Rocksteady, Ska) The Moated Animal ( 70's Rock), Sir J & Kinky Lab All Stars ( Reggae- Rocksteady) Jizzy Free (Soul-Funk) i més. 

- El compagineu amb algún altre projecte actualment?
Si gairebe tots els membres del grup compaginen Broken Coconuts amb altres projectes musicals com els anteriorment esmentats. A més de tindre-ho que compaginar amb estudis i/o feina, la qual cosa ens limita bastant el ritme de treball

- En quins estils podriem dir es mou el so de la banda?
Encara que la nostra banda esta en constant evolució i sempre buscant un so caracteristic, Podriem dir que ens movem dintre del Funk/Deep Funk, de moment sempre instrumental, amb clares influències d'altres estils. Hi ha cops que aquestes influències ens han portat a denominar-lo com a Hard/Street Funk, degut a que el rock, sense dubte influència clarament la banda, pero sense deixar mai de banda els patrons ritmics característics de les grabacions de funk instrumental de finals del 60 i els 70, sempre ens apropem més a aquest funk més "de carrer", que tant ara com als 70's s'allunyava dels circuits i la industria musical mainstream, de ahí ve l'etiqueta "street". 

- Parlem-ne de referents, quins artistes influèncien clarament el grup?
Un ampli espectre de artistes i bandes de funk, com The Meters, The New Mastersounds, Calibro 35, Jimmy Mcgriff, James Taylor Quartet, The Fantastics!, Sound Stylistics.. i molts més. Val a dir que el nostre estil també esta clarament influènciat per altres projectes ja que gran part de la banda ve del rock dels 60 i 70's així com de la música jamaicana. 

- Llavors de que es composa el vostre directe, standards o també teniu algún tema propi?
El nostre directe, està compost únicament de temes propis, en els quals portem treballant gairabé desde que va començar la banda. .

- Teniu alguna gravació d'estudi o teniu pensat enregistrar en breu?
Si, la nostra intenció es acabar de perfilar els nostres temes, afegir la secció de vents i llavors entrar a l'estudi. Esperem que cap a mitjans d'aquest estiu.

- Alguna cosa més qua afegir, próximes actuacions...
La nostre actuació més propera abans de confirmar algunes dates per a aquest estiu, es aquest pròxim dissabte a la sala La Burbujaa de Castelló, on compartirem escenari amb uns grans de la música jamaicana com son Los Granadians. Agraïr a l'organització (Jamaican Memories i Castelló Scooter Crew) que compten amb nosaltres, i també moltes gràcies a tu per l'entrevista. Un plaer i ens veiem prompte!


lunes, 25 de mayo de 2015

LOS GRANADIANS DEL ESPACIO EXTERIOR passejaràn el seu Reggae galàctic per Castelló

Sense dubte un dels atractius principals de la nostra agenda estarà el 3er Encontre del Castelló Scooter Crew, un cap de setmana ple d'activitats vinculades a la música negra i l'escuterisme, on cal destacar noms propis com el selector Jules Winnfield o la banda andalusa de reggae Los Granadians del Espacio Exterior, de qui fem un xicotet repàs a la seva carrera per anar entrant en matèria.



Los Granadians del Espacio Exterior vans començar a rodar l'any 2001 centrant el seu so en la música reggae jamaicana de la época 1968 a 1973, tenint com a referents a peronatges com Lee 'Scratch' Perry i Joe Meek entre altres. Com he dit abans la banda es va formar l'any 2001 sota el nom de Los Psico Rude Boys del Espacio Exterior, nom amb el que ediaren l'Ep “Número 2 en Inglaterra” composat dels temes ‘Granadian reggae’, ‘Labios de miel’, 'Shuriken boogalo’ y ‘Lady Jane Silver’. El canvi va vindre degut a que tothom els coneixia com Los Granadians tot i haver signar aquesta gravació amb el nom de los Psico Rude boys.

El seu primer treball com a Granadians va ser sota l'etiqueta "Reggae Sideral", un single amb tota una llegenda del gènere,  Derrick Morgan, el disc el composava el tema ‘What it take to love white me’ més una versió instrumental en la cara B, gravat al "Laboratorio del Reggae" lloc desconegut l'any 2003. Tot seguit van editar quatre versions de nadalencs populars sota el titol de “Feliz Navidad con...”. L'any següent veu la llum, l'álbum "El Temperamental sonido de..." amb once cançons, deu d'ellas no havien estat gravades abans, "Reggae Clam Clam","Yo No Miento","Todo Lo Que Quiero Eres Tu","Teddy Dos Dedos García", entre altres. Aquest disc els va dotar de certa popularitat a Méxic des d'on es va extendre el seu éxit a la resta de països d'América Central i del Sur. aquell mateix any graven un altre single un singl, aquesta vegada amb el mite, Dave Barker, conegut com el “James Brown de Jamaica", els temes en questió ‘Peach Green Reggae’ més un altre instrumental a la cara B nomenat ‘Monster’.

L'any 2008 llancen un 10” amb el nom “Space is Different” on destaca el tema ‘Una chica me dijo una vez’ entre altres com ‘Hanna’ i ‘Te puedes marchar’. Aquell mateix any, editen el seu primer disc per al mercat japonés publicat per Ska In The World Records, amb el titol de "Los Granadians. Del Espacio Exterior". Una antología de 15 temas en format Cd.

"Donde Ningún Hombre Ha Llegado Jamás", es el tercer disc de llarga durada que publiquen sota el segell Liquidator Music l'any 2009. Gravat a l'estudi "Circo Perrotti" de Xixón, amb Jorge Explosion i Mike Mariconda, productor i guitarrista dels Raunch Hands, el disc contenia 11 noves cançons com “El Humanoide’, ‘La chica más dulce’ o ‘Sonda Phoneix’.

El següent treball va ser un Ep en 2010, una mena de complement al seu anterior álbum i preludi del próxim, amb quatre temes, revisions d'alguns dels seus própis temes com ‘New York City’, ‘Mercurio On The Rocks’, (inédita) ‘Dimensión-G’ i el gran èxit ‘Sonda Phoenix’. El seu single de 2011: "Por Mucho Que Pasen Los Años / A 6.000.000 de Años Luz" es va esgotar als pocs dies de vore la llum. L'any 2012 editen el que ha sigut el seu últim treball de llarga durada fins avuí "Reggaláctico", que no el seu darrer treball, ja que en desembre de 2014 editaren amb el segell Liquidator un single amb els temes "Idolos de la juventud audaz" i "Reggae a go-go" siguent aquest si el darrer treball fins avuí.

"Els Granadians" practiquen un reggae del més alt nivell, han sabut plasmar en la seva música l'esència de les bandes jamaicanes de finals desl seixanta i principis dels setanta, tot això, sumat a una posada en escena d'allò més especial, fa que el directe de la banda andalusa siga una cosa fora de lo normal, com ells mateixos defineixen al seu disc "Reggaláctico" -música d'altres mons per a joves de la terra, sense cap mena de dubte una banda, amb un directe altament recomanable.

Font: http://magicpop.cat




lunes, 18 de mayo de 2015

Entrevista a... THE BELL BOYS

Des de València us presentem un banda 100% mod, The Bell Boys, els del Cap i Casal malgrat la seva curta trajectoria ja han donat un bon grapat de concerts arreu del territori, tot i oferint al seu públic un set carregat d'himnes modernistes, diversió assegurada.


- Conteu-nos breument la història de la banda, qui forma i d'on venen els membres de Bell Boys?
La banda la formarem per la necesitat de resucitar l'esperit del só dels 60 i dur-lo a les persones que el reclamaven a crits (nosaltres els primers). Començarem tres i la resta varen vindre com les rates d'Hamelin al R&B. I quins companys que hi arrivaren! No ens el podiem creure. 

- El compagineu amb algún altre projecte actualment?
Som full-time mods.

- En quins estils podriem dir es mou el so de la banda?
Som una banda mod, és a dir: el que de veres ens agrada es el R&B i el Soul. Què passa? Que el garage estil Sonics tambè ens agrada molt. Però básicament és qualsevol cosa que et faça ballar i no porte gomina. 

- Parlem-ne de referents, quins artistes influèncien clarament el grup?
Des d'el só de la Motown a la psicodèlia del 67 passant per el R&B dels primers Stones.. Ademès de bandes espanyoles com Bruno Lomas o Los Bravos, que tenen tot el nostre respecte. 

- Llavors de que es composa el vostre directe, covers o també teniu algún tema propi?
El repertori està plagat de covers, algunes obligades per la notorietat que supossarem a l'època com I Can't Explain, que la fem en castellà i sempre es una sorpresa per als nous asistents. I altres més rebuscades per a no tirar de topics.. I a més estem molt orgullosos de poder dir que tenim un repertori absolutament Who, de més de 25 temes que confeccionarem per conmemorar el 50 aniversari de la banda. Estem ja acabant 3 temes propis més un que presentarem la semana pasada al 16 Toneladas de Vàlencia, "Dirty R&B Beat City"

- Quants concerts porteu fins ara?
Portarem uns 40 concerts en un any i mig d'història de la banda. Hem tingut una acollida millor de l'esperada i el fet de que integrants de la banda es moguen per ambients mods i escuteristes, està clar que ajuda. 

- Quin es aquell que mai oblidareu?
Malauradament no recordem massa, però, si que es cert que abans del concert del 50 aniversari de The Who estavem prou emocionats. 

- Teniu el poder de la resurrecció, amb quin artista o banda compartirieu escenari?
Podriem dir que amb Otis Redding, vore la seua energía a l'escenari i com la contagiava al public crec que es la major pèrdua de la música Soul i una de les més grans de la historia de la musica en general junt a altres com Keith Moon, Lennon, Marriott... Però tocar el Mr. Pitiful amb ell seria el mes gran. 

- I amb quina backstage o post concert que no sempre va lligat a l'admiració músical, ja m'enteneu?
Crec que amb Led Zeppelin o directament haver estat al Rock and Roll Circus dels Stones. I després fer-li una visita a Lemmy, de Motorhead. 

- Teniu alguna gravació d'estudi o teniu pensat enregistrar en breu?
Varem gravar unes 30 versions i ara estem acabant els temes propis per a fer un EP que conste de covers i cançons nostres. 

- Alguna cosa més qua afegir, próximes actuacions...
Tenim dates tancades tot l'any al Black Note per fer diverses edicions del Mad for mod, una nit sancera de concert més sessió de Dj. A banda, en septembre tocarem al Rally scooterista del VSC (Valencia Scooter Club) en un cartel que per a tots els mods va a ser brutal, ja vereu... Podeu estar al corrent a les xárxes socials com Facebook, Instagram o Twitter (@thebellboysband)


martes, 12 de mayo de 2015

QUÈ T'EMPATOLLES ARA? - 5. EL COMPROMÍS MODERNISTA. Per Robert Abella

EL COMPROMÍS MODERNISTA


La primera moda juvenil d’impacte massiu a Europa es va inspirar en –o es va aprofitar de...- una escena que un bon grapat de joves havien creat entorn a uns quants locals del Soho londinenc i que els media havien anomenat Mod. 
Ja s’havia intentat provocar l’esclat del “fenomen teenager” -o sigui, un mercat entorn al jovent, que tan bons resultats comercials estava donant als Estats Units des dels anys 40s- a Europa aprofitant el gran èxit que havien obtingut Elvis Presley i el Rock&Roll entre els adolescents nord-americans. Però a Europa no havia collat, ni tan sols a Anglaterra, el país guanyador de la II Guerra Mundial que s’havia convertit en una mena de porta europea a la imparable influència nord-americana a tot el bloc capitalista. El fracàs s’havia donat per una sèrie de circumstàncies i condicionants, segurament el més determinant va ser la manca de poder adquisitiu del jovent anglès i europeu, però crec que hi va haver un altre condicionant, molt estretament lligat amb aquest, que cal tenir molt en compte: mentre als Estats Units és la classe mitjana qui dinamitza el món de la moda, a Anglaterra és la classe obrera. La moda Rock nord-americana no va seduir encara els joves de classe obrera anglesa de la dècada dels 50s -com ho acabaria fent als 70s- perquè comportava allò que dur intrínsec el model americà: com més perillós sembles, més segur vas pel carrer. Mentre que la classe treballadora europea és, per essència, ELEGANT. I diria més, a Europa ser elegant no té res a veure amb l’estatus econòmic, tothom és elegant: aristòcrates, gàngsters, obrers, jueus, gitanos... 

La moda Mod, exposada al programa televisiu “Ready Steady Go!”, va esdevenir un fenomen d’abast nacional gràcies a ser jove, original, moderna, de classe obrera, elegant, acceptable i exempta de matisos delictius. L’únic que faltava era eliminar tot allò que d’exclusivista i de massa sofisticat pugués tenir l’expressió original per convertir-la en assequible per a tothom. La moda Mod va triomfar perquè estava inspirada en una escena que ja existia –no era una invenció que calia provar- sorprenentment original, atractiva i moderna en que els seus activistes vestien millor que ningú, ballaven millor que ningú la millor música ballable que els punxaven els millors DJs als millors clubs de Londres. Iep, no és que ho digui jo! Paolo Hewitt, al seu imprescindible “The Soul Stylists”, diu: “Els clubs mods eren els millors de la ciutat, els DJs mods punxaven els millors i més excitants discs, i els mods ballaven els millors balls”. Quan es diu que vestien millor que ningú no significa que anessin abillats amb la roba de més qualitat del món sinó que vestien la roba més elegantment adequada a la seva edat, al seu estil de vida i a la seva butxaca. Tampoc és que dominessin millor que ningú els balls existents, ben al contrari, el repertori de balls propis dels mods els havien creat ells mateixos; això sí, el que sí que podríem assegurar és que molt pocs o ningú hi dedicava tant de temps al ball: hi havia mods que s’hi dedicaven tota la santa nit i no només una nit a la setmana sinó vàries. No és que tinguessin millor gust que ningú a l’hora de triar les cançons d’èxit, era que ballaven la millor música ballable que ningú podia comprar a una botiga de discs corrent; els discs que es punxaven als seus clubs eren discs d’importació que, curiosament, tampoc se’ls trobava en els primers llocs de les llistes d’èxits del seu país d’edició. I, per tant, la major gràcia que tenien els seus DJs era que fossin posseïdors de les millors col·leccions de modern-jazz, rhtythm-and-blues i soul nord-americans i ska jamaicà. Els clubs que els congregaven tampoc no estaven ni entre els més luxosos de la ciutat ni entre els millors acondicionats, però sí que tenien l’equip adequat per a que el so saturés adequadament l’espai de ball. 

Qui eren aquests originals que van meréixer l’apelatiu de “mods” (com a abreviatura de “modern” o de “modernista”)? Moltes vegades els he vist definits com a “dandis de classe treballadora”. Una expressió a la que, si ja és prou xocant, encara cal afegir-hi la seva naturalesa adolescent per a fer-la més exacta i més desconcertant, tenint en compte que els dandis sempre havien estat estranys especímens provinents o de la classe aristocràtica o que havien triomfat en el món dels negocis per poder permetre’s el seu excèntric tarannà, i els mods originals o encara no havien finalitzat la seva escolarització obligatòria o tot just havien començat a treballar. El crític de teatre Kenneth Tynan va definir dandi com “un rebel que vol ser acceptat per la societat però en els seus propis termes”. Com aquella proclama generacional d’”I’m Not Like Everydody Else” que van escriure The Kinks on cantaven versos com “No prendré res del que m’ofereixen”, “No vull viure la vida com tothom” o “Ho faré, faré qualsevol cosa que vulgueu / Però que quedi clar: no sóc com tothom”. Tanmateix, els mods originals van ser uns dandis perquè no tenien més remei. Per exemple, amb el vestir, que és allò que els va fer més visibles, hi havia roba per a adults i roba per a infants, però no per a joves. Els mods van haver de partir d’allò que existia i encomanar-li la vitalitat, sensualitat, alegria, color i innovació que el seu juvenil sentit d’elegància requeria, o canviant aspectes agafats del trist i formal món adult anglès o incorporant aspectes peculiars de minories com els homosexuals o els jueus i de les cultures dels immigrants o dels visitants estrangers. Aconseguir-ho no va ser gens fàcil. Paolo Hewitt, a la introducció de “Sharper Word”, ens diu: “El que era significatiu d'aquests anhels, d’aquesta urgent necessitat de distinció, és que en els primers 60s es necessitava una increïble dedicació i un dur treball per aconseguir-ho. Articles com una camisa Brooks Brothers o un vestit de moaré fet a mida eren cars i a més no eren fàcils de trobar, ja que les botigues no estaven particularment assortides d'aquestes sofisticades mercaderies. Els mods, senzillament, van raonar que si desitjaven alguna cosa fermament acabarien aconseguint-la. Si ets espavilat i tens determinació no hi ha excusa per decaure. Era una filosofia crucial per a la seva actitud. Els mods autèntics aspiraven a millorar-se a ells mateixos”. Els joves despreocupats, deixats, còmodes, conformistes o tradicionalistes no tenien possibilitats de ser modernistes. A la dedicació que es precisava Mark Paytress, a “Twentieth Century Boy: The Marc Bolan Story”, la va arribar a qualificar d’”esclavitud”: “El do que havia mostrat per tallar tanmeticulosament la seva imatge l’havia dotat d'un sentit de la individualitat que ni tan sols l'esclavitud que tal tasca precisavapodia frenar. Kauffman era indubtablement un dels primers Modernistes -d'un grup d’obsessos estilistes que van sorgir delsclubs de modern jazz- i la idea que l'emancipació arribava a través d'una aplicada atenció als detalls en el vestir, era l'essència del que més tard seria conegut com a cultura Mod”. Doncs, com en el cas de la roba, cap dels aspectes que van conformar el món i el tarannà dels mods originals van ser resultat de l’atzar o la casualitat sinó d’una obsessiva recerca, d’una meticulosa tria i d’una llarga i vertiginosa evolució.


Des de l’explosió Pop dels anys 60s, el jovent s’ho ha trobat tot organitzat per què no calgués que ningú es rumiés en què gastar-se els diners, ja no ha calgut inventar-se res. Per a ser modern només ha calgut deixar-se portar per la moda, només ha calgut acceptar allò que se’ns ha ofert. Tanmateix, rebel·lar-se contra allò que et donen pastadet i voler fer les coses d’una manera personal continua sent una necessitat vital per alguns. Altrament, la rebel·lió modernista no té res a veure en passar de tot, molt al contrari. Sempre n’ha hagut que per sortir de festa no els ha calgut ni arreglar-se el més mínim. N’hi ha que no els importa ni sortir amb la roba de treball ni sense passar per la dutxa. I els que s’endressen solen conformar-se en vestir la roba que els compren les mares o les núvies o que es troben a qualsevol botiga de roba. Se va a qualsevol bar, pub o discoteca perquè hi va tothom, o els amics o la noia que et pica l’ullet, i com més gent hi hagi millor. No cal ni saber qui posa música ni prestar gaire atenció a la música que sona... és la que cal que sigui i avant. Un modernista no pot acceptar aquesta manera d’agafar-se la vida. Inclús en el temps d’oci o –ATENCIÓ!- sobretot en el temps d’oci cal ser personal i exigent. Cal anar impecable i cal anar a aquell determinat local perquè punxa aquell determinat DJ l’única música que t’omple. És ben sabut que els mods, si no tenien garantit que estarien impecables, s’estimaven més no sortir. 
Aquest compromís modernista continua vigent i l’he vist manifestar-se de moltes formes, inclús al nostre propi país i, com no, entre mods. El meu llibre “40 mods de les nostres terres” (Base, 2012) n’és ple d’exemples. I el primer que em ve al cap és aquell en que dos dels protagonistes ens aportaven dues opinions confrontades que demostren com aquest compromís no té res a veure amb el capritx o la frivolitat. Un deia: “Anava, per exemple, a una festa d’aniversari i posava els Who i em deien: ‘Agustííííí, això no li agrada a ningúúúuú!’. Solució: canviar d’amics”. I un altre: “Ja m’agradaria a mi anar al Purple Weekend o a l’Euroyeyé i altres festivals mods, però gràcies a Déu o per desgràcia no tinc amics interessats en el moviment Mod i no me n’aniré sol a un festival de música. Perquè no canviaré d’amics per fer només allò que un mod faria. Jo no sóc d’aquesta classe”. Sabeu què? El primer molt possiblement morirà mod –perquè segurament ja hi va néixer- i el segon ja no ho és.

Primers mods de Barcelona (1982)
On em vaig adonar per primera vegada de l’existència d’aquest compromís va ser quan vaig entrar en contacte amb els mods de Barcelona a principis dels 80s. Eren aquells anys que estava de moda allò de les “tribus urbanes”, i jo acabava de veure “Quadrophenia” i els Jam m’estaven agradant moltíssim, però els mods que vaig conéixer a Barcelona em van fer canviar ràpidament de pel·lícula. Les baralles amb rockers, punks o skins no eren l’objectiu a afrontar, eren l’inconvenient que calia evitar. Em van encomanar que l’enemic a batre era LA MEDIOCRITAT. La lluita contínua era entre nosaltres mateixos. A qui calia demostrar la nostra vàlua era a la resta de companys d’escena. I no era aixafant-li la cara a ningú sinó actuant. Per a ser algú a l’escena calia fer i calia fer-ho bé. “Action, reaction & creation”, aquesta era la consigna. Allí tothom volia ser algú, per la qual cosa tothom formava part d’un grup de rock, o editava un fanzine, o pintava, o tenia un club escuterista, o... D’aquella colla que vaig conéixer –de fet, les meves esporàdiques visites només em van permetre tractar alguns i conéixer ben pocs- en van sortir un bon grapat de músics, escriptors, pintors, periodistes, actors, cuiners, botiguers... Fa uns anys li vaig sentir dir al famós cuiner barceloní Sergi Arola en una entrevista: “Em vaig interessar per l’alta cuina gràcies a ser mod. El no voler assemblar-me a ningú em va impulsar a ser chef. No tolero la mediocritat”. Ignoro si això es va donar a tot arreu, però em consta que no perquè moltes vegades he llegit que el revivalisme mod va estar generalment mancat d’esperit modernista, per la qual cosa deixeu-me aprofitar aquest article per retre el meu humil homenatge a l’escena mod barcelonina dels 80s pel seu tarannà totalment compromès amb el MODERNISME.

Per rematar la feina, acomiadarem l’empatollament amb la lectura d’un versicle de les sagrades escriptures del “Mods!” de Richard Barnes:
“Aquella nit em va marcar especialment perquè em vaig adonar que existia un complet estil de vida Mod. Aquella nit em va impressionar com d’intensa era la seva manera de viure i com n’estaven tots absolutament compromesos. Era increïble com canviaven les modes constantment i amb la freqüència que ells deien. A mi m’hagués agradat esbrinar qui ho decidia. Estava convençut que existia un grup de política interna Mod que dictaminava la moda. Sospitava que devien tenir el seu búnker secret sota The Scene. Ara, mirant enrera, me n’adono de com n’era d’ingenu. Però errat com anava havia tocat un punt fonamental del món Mod dels 60s. Vaig pensar que hi havia un grup d’autosuficients mods que dirigien a la resta. El que mai se m’hagués passat pel cap és que el moviment estigués controlat per homes de negocis, decadents DJs de mitjana edat, editors de discs, la CIA o els mitjans de comunicació. I no ho vaig pensar perquè no era així. No hi havia cap misteri per esbrinar. Tota la seva imatge havia estat bastida pels mateixos membres de la seva exclusivista comunitat”. 





lunes, 4 de mayo de 2015

2ón APLEC MODERNISTA DEL CAMP DE MORVEDRE

Així es com cel.lebrem el tercer aniversari d'aquest espai,  amb un cap de setmana ple d'activitats, punxades, gastronomia, escuters... i música, molta música. Us esperem!