dimarts, 31 de març de 2015

A la cabina de l'Allnighter... GENÍS WORKSONG

Seguint el fil de la darrera entrada, us presentem al Genís Worksong, coorganizador i selector de les Cool Fingers Sessions, Club Pilé on 45 i peça clau dins la primera edició de El Club de la Síncopa que tindrà lloc a Barcelona el próxim 10 d'abril. En Genís no només exercirà de coorganizadors d'aquesta primera festa de Jazz Dance a la ciutat de Barcelona, sino que també es posarà als plats junt a Jeff the Fish i Alberto Valle. Abans, però, hem volgut que aquest barcelonés de Granollers amant del jazz ens visités a la nostra cabina per compartir una de les seves sessions i revelar alguns dels temes que potser podrien sonar el proper dia 10 d'abril a la sala New Underground de Barcelona dins la seva sessió.




- Quants anys portes mostrant la teva música al món? quina va ser la primera vegada i on?
En realitat fa poc temps, des de l'abril de 2011 quan vam iniciar el Pilé on 45 a Granollers, en unes sessions d'horari de tarda-vespre al Restaurant-Llibreria Anònims. El Pilé ho vam organitzar des del Colectivo Tiempos Modernos. Allà em vaig estrenar. 

- Quin o quins formats de reproducció prefereixes a les teves sessions? 

Únicamente punxo en vinil. No m'importa punxar en 45 o 12 pulzades, ja sigui LP o single original. El 45” és molt més pràctic per portar amunt i avall, i té cert fetixisme per què negar-ho... Però en realitat compro tants elepés o més que singles, de manera que sovint sempre acabo punxant també amb aquest format. 

- Quin es l'estil principal a les teves punxades? es l'únic o també t'introdueixes en altres terrenys? 
La música negra, principalment R&B, Jazz, Funk, Soul i música llatina, sobretot brasilera. Darrerament m'estic decantant més pel Jazz, potser. Però intento jugar amb tots aquests estils quan punxo. De tant en tant vaig col·leccionant, també, altres coses més Power Pop o Punk, o Soulful House... però avui per avui no punxo així si no és entre amics en alguna festa casolana. 

- Quina ha sigut l'experiència més significativa o el millor record de tots aquestos anys?
Com en realitat he punxat relativament poc, tampoc tinc grans anècdotes. Potser, pel simbolisme i per ser un dels clubs on he apres més, punxar al Boiler ha sigut dels més emocionants i que més vaig gaudir. En canvi al Summertime de L'Ampolla és on m'he trobat més deshinibit punxant... em va encantar punxar Propellerheads amb Shirley Bassey després d'un set de Soul-Jazz i Funk... molt divertit veure com la gent de seguida va connectar amb el tema!! 

- Una anecdota durant una sessió que no oblidaràs mai, alguna petició extranya...? Lo normal, peticions d'aniversari perquè parlés pel micro o que posessim la música més fluixa perquè estaven sopant unes senyores, al restaurant on punxàvem, quan amb prou feines ho sentiem els dj's... 


- Quines han estat les teves últimes adquisicions i que estas desitjant mostrar al món? 
LP's i singles de música jazz o brasilera: Viva Brasil, Philly Joe Jones, Chick Corea, Airto... i un single de R&B Funk dels 60: Billy Shae-Rae - Do It 

- Top five, 5 temes per a cada moment de la nit
Per començar la festa... Jive Samba – Willis Jackson
Per calfar l’ambient... Jorge Ben – Take It Easy To My Brother Charlie
Per mantindre el foc viu... Tania Maria – Sementes, Graines & Seeds
El colofó... The Pharaos – Freedom Road
L’acomiadament... Linda Tillery – Freedom Time  




dilluns, 30 de març de 2015

EL CLUB DE LA SÍNCOPA, una nit de Jazz Dance a Barcelona


El jazz dance te els seus origens a finals dels seixanta quan als clubs de música negra de Londres i altres grans ciutats es punxava soul contempori i on de mica en mica els selectors anaven introduint la vessant més ballable del Jazz. Així doncs la cosa va evolucionar fins al punt d'introduir el jazz funk, disco, jazz dels setanta... Fins q finalment es consolida una escena prou important de jazz funk.
Aquesta escena estava protagonitzada majoritariament per xics negres, a diferencia del Northern Soul. I de ballarins  molt profesionals. Als vuitanta neix l'acid jazz, estil amb el que es va mesclar durant un temps. Una vegada pasada aquesta época daurada, molts pocs van ser els que van continuar amb el jazz dance, gent com Perry Louis.
I aixi fins els nostres dies quan salta a Europa des de Perpinyà conexió illes britàniques, gracies a Jeff The Fish, parlem del Jazzcotech que va tindre llloc ara fa uns mesos a la ciutat del Roselló. En uns dies tindrem la prova  prova de foc a Barcelona on tindrà lloc EL CLUB DE LOS SIN COPA, un event similar al Jazzcotech que servirà per promocionar i consolidar la cita de Perpinyà per  aquest any, i perquè no intentar obrir cami a la ciutat de Barcelona.

Una incursió a les catacumbes del Dingwalls a l'any 86 i de la Sala Monumental al 92. De Patrick Forge, Gilles Peterson i Dean Rudland. De l'espíritu de Talkin’ Loud, EastWest i Acid Jazz. Recuperar a Gene Ammons i a Donald Byrd, Dorothy Ashby, Roy Ayers i a Joyce. La repesca de la vessant ballable de Blue Note, Impulse o Verve. Estimar discos foscos plens llenos d'anima, feeling i perspicàcia. I ballar-los abans que l'amaneixer ens torne al gris tris, cimenter i diurn del carrer. Tot alllò en un club acollidor, un club amb el nom més adequat: El New Underground, un lloc confortable, amb bon so, parqué en la pista, història subcultural i allunyat del cercle turístic horribilis dels locals del centre.
El Club de la Síncopa ofereix una nit de JazzDance a Barcelona, amb el millor cartell posible: 
Perry Louis [UK] · ballarí, DJ fundador de Jazzcotech i referent de l'escena Jazz Dance de les illes britàniques, amb 25 anys de veterania, una colecció de més de 20.000 discos i cotitzat selector a clubs com Shiftless Shuffle, Right On, Messin’ Around i sessions que l'han portat a punxar per tot el planeta, des de Dinamarca fins al Japó.
Tot i això es vorà recolzat pels plats del New Undergrund per on també desfilaran: 
Jeff the Fish [UK/FR] agitador cultural, Dj i promotor del Jazzcotech International Weekend de Perpinyà
Genís Worksong [BCN]  coorganizador  DJ de les Cool Fingers Sessions i del Club Pilé 43.
Alberto Valle [BCN]  coorganizador de Le Clean Cut Weekender, periodista musical i presentador de El Aperitivo del Ritual de Ràdio Ciutat Vella (100.5 FM)


Perry Louis [UK] | Jeff The Fish [UK/ FR] | Genís Worksong [BCN] | Alberto Valle [BCN]
Divendres 10 d'abril | a partir de las 23h00 | New Underground Club
C/ de l’Aviació, 5 · les Corts Entrada: € 8






                             

dilluns, 23 de març de 2015

RAMSEY LEWIS TRIO, una carrera a contracorrent.




Ramsey Emmanuel Lewis Jr. va néixer a Chicago el 27 de maig de 1935. Es va criar en el projecte d'habitatges Cabrini Homes on també van creixer artistes de soul com ara el gran Curtis Mayfield o Jerry Butler. Quan era poc més que un nen, la seva germana, Lucille, va començar a prendre classes de piano. Lewis es va empecinar fins que els seus pares van cedir i van acceptar pagar 50 centaus a la setmana per a lliçons per a ell també - amb un organista de l'església local que colpetjava els seus dits amb un regle si cometia un error. Als 11 anys, Lewis va passar a un altre mestre, Dorothy Mendelson al que lewis va batejar com a Down Beat. 
Les primeres aparicions de Lewis com a pianista van ser en arribar a l'església on el seu pare exercia com a director del cor. Quan tenia 16 anys es va unir a la Clefs, una banda de set músics localment popular que va trobar treball actuant en festes i balls universitaris. Diversos membres del grup van ser reclutats en l'exèrcit durant la guerra de Corea, però Lewis i dos membres de la banda, el baixista i el bateria Eldee Young i Redd Holt, no van ser cridats. DJ Daddy-O Daylie de Chicago Ràdio, conscient de la creixent popularitat del jazz de mans de músics com Ray Charles, va aconsellar als tres Clefs restants a unir-se com Ramsey Lewis Trio. 

El 1957 Daylie va organitzar una audició per al trio de Lewis amb Phil Chess, un dels dos germans que van crear l'etiqueta Chess i va posar Chicago al mapa degut a les gravacions de rhythm and blues. Chesss estava impressionat amb l’album debut de Lewis (Ramsey Lewis & His Gentle-men of Swing, 1956) Va ser el principi d'una cadena de llançaments de Lewis al segells de Chess e i afins, que s'estén a la dècada de 1970, quan es va traslladar al segell Columbia. 
Tot i que els puristes del jazz valoren la seva música de finals de 1950 i principis de 1960 més que la seva obra posterior, Lewis estava alerta per fer esclatar les tendències, fins i tot en aquesta etapa primerenca. L’any 1962 quan la tendència era fer country, rhythm-and-blues o crossover impulsat per artistes com Ray Charles o Solomon Burke, el trio de Lewis es s’introduïa al mercat amb “Country Meets the Blues” i aquell mateix any també editaven l’album “Bossa Nova”, traguent profit de la bogeria d’estils que enviltava el mercat discogràfic. 

Lewis havia perfeccionat les seves habilitats de piano amb estudis a l'Escola Superior de Música de Chicago i la Universitat DePaul, i el trio va guanyar el respecte dels aficionats al jazz degut a les seves actuacions al prestigiós club Birdland de Nova York i concerts posteriors al Village Vanguard i el Festival de Jazz de Newport. Semblava que havien traçat el camí cap a un futur artísticament gratificant, però financerament arriscat en el jazz modern quan, el 1964, una cambrera de cafeteria enamorada del de tema "The In Crowd" de Dobie Gray va suggerir fer una versió de la cançó. En presentar la seva versió instrumental a una audiència de jazz del Washington, a la DC Bohèmia Cavern, Lewis estava nerviós. Però es va guanyar el públic, i l'àlbum resultant, de 1965 The In Crowd, va portar el trio un àlbum de platí i un premi Grammy a la millor gravació de grups petits. 

Els altres títols de The In Crowd eren indicatius del ventall d’estils musicals que es trobaven al futur repertori de Lewis; que inclouen el "Love Theme" d'Espartaco, una cançó de bossa nova (Felicidade d'Antonio Carlos Jobim), un estàndard de country-pop ("Tennessee Waltz"), un clàssic del jazz (Duke Ellington de "Come Sunday" ), i encara més estils. Arrel d’aquest disc Mateu Greenwald crític musicals feia les segënts declaracions "Aquest àlbum és un dels llocs on van començar l’Afro i funk-jazz", fins i tot els més crítics amb Lewis han hagut de reconèixer la capacitat d'infecció rítmica de la seva forma de tocar. Lewis va seguir el seu èxit inicial amb altres versions que va fer fallida a llistes d'èxits com "A Hard Day's Night" i "Hang On Sloopy". En la dècada de 1970 el trio original de Lewis es va trencar sota la pressió de la fama, però Lewis va seguir endavant amb un nou grup que incloïa baterista Maurici White, qui més tard va fundar el grup Earth, Wind & Fire. 

Ara al capdavant d'un septet, Lewis va estar de gira amb Earth, Wind & Fire dues vegades en la dècada dels 70, i va gravar “Sun Goddes”, un dels seus àlbums de més éxit a la seva carrera, amb una banda que incloïa a membres d'aquest grup. Lewis va experimentar amb teclats sintetitzadors i seccions de vent, però gran part del seu treball després de la dècada dels 80 va ser en els formats de trio i quartet formats que li eren més familiars. Lewis també va sorgir en ocasions com a pianista solista. 
Lewis va continuar la seva activitat a la recerca de noves àrees musicals, gravant amb diversos músics, l’any 1988 Una trobada amb l'Orquestra Filharmònica, i l'any següent que empren ritmes de dansa contemporània. Un parell d'àlbums amb la cantant Nancy Wilson, 1984 "The Two of Us" i "2002  Meant to Be" van ser particularment exitosos. Pocs anys va pasar sense que Lewis editara un o més treballs. Tot i la desaprovació dels crítics, Lewis va arribar als nivells més alts de les llistes de vendes d'àlbums de jazz. 

Com el modernisme va afluixar el seu domini en l'estètica del jazz, els crítics van començar a reconèixer les contribucions de Lewis i tractar els seus nous llançaments més amablement. Amb l’arribada del nou segle, Lewis era un líder dins el jazz i creador de tendències per propi dret, servint com a director artístic de la sèrie Jazz a Ravinia, la sala de concerts d'estiu de l'Orquestra Simfònica de Chicago, i l'amfitrió d'un programa de ràdio amb seu a Chicago. El seu àlbum de l’any 2000 “Appassionata”, llançat pel segell Narada, va revelar que el gust de Lewis per a l'encreuament de fronteres musicals no havia disminuit. L'àlbum va incloure arranjaments de peces clàssiques de Fauré, Chopin, i altres, un homenatge Art Tatum, un popurri evangelic, i una peça del seu compatriota Lewis Charles Stepney, jove promesa de Chess Records. L’edició d’aquest treball semblava indicar que Lewis havia arribat més a prop del seu concepte de jazz ideal mitjançant la llibertat creativa, quelcom que els seus crítics no havien entès inicialment.




dimecres, 18 de març de 2015

Entrevista a... MOTS





- Qui són Mots? 
Mots és un grup de power pop barceloní que nodreix el seu só de variades influències a les que intenta fusionar en la mida de lo possible per donar un estil propi al grup. 

- D’on veniu? quan va naixer el projecte i qui composa la banda? 
Les dos integrants femenínes venen de tocar en un grup de blues (amb influències de jazz) i els altres integrants venim de l’ àmbit del punk rock, el power pop i l’ska. 
El nostre projecte va néixer fa un parell d’anys de la mà del Guifré i meva (Roger), i en molta part motivat per les habituals xerrades musicals que teníem al Daily Records i que ens va permetre veure que compartíem gustos musicals bastant similars. 
El grup està format per: Alex (veu), Laia (teclat), Guifré (guitarra),  Edgar (baix), Roger (batería).

- Participen els membres de la banda en altres projectes relacionats amb la música , altres bandes per exemple, clubs de selectors etc.? 
Ara mateix estem tots centrats nomès en Mots, excepte la cantant que segueix també amb el grup de blues. Jo punxo ocasionalment en festes soul o reggae. 

- Teniu algún material editat o esteu a la feina? 
El passat desembre va sortir en vinil el nostre primer EP que es diu “Toca Despertar” i està composat per 4 temes, l’ EP està també disponible en digital a Spotify, Amazon… 
Ara mateix estem preparant una serie de videoclips dels temes que composen l’ EP i a finals del mes D´abril entrarem a gravar el nostre segon single que estarà composat també per 4 temes i durà el títol de “Parla De Mí”. 

- Qui son els vostres referents, bandes, solistes...? 
Tenim forces influències perque els nostres gustos son bastant variats i van desde el soul i el reggae, al beat dels anys 60s, algunes coses de glam i pub rock dels 70s, punk rock , power pop i també ens agrada el só Manchester i el Britpop, de fet creiem que en els últims anys hi ha hagut una bona fornada de grups anglessos que actualitzen molts dels nostres gustos favorits; algunes d´aquestes bandes serían: The Enemy, Pigeon Detectives, Rifles, Dead 60s, Hard Fi, Miles Kane……; la majoría d’ aquests grups no han tingut gaire repercusió fora d’ Anglaterra però per Mots són clares influències.

- Com definiu el vostre so i el vostre estil doncs? 
El definiríem senzillament com pop carregat de múltiples influències però amb una línea comuna. No ens agraden les bandes que sonen com tres o quatre grups diferents (segons el tema) perquè acaben semblant més una orquestra que una banda. 

 - Que ens trobem si anem a vore a Mots en directe, en que es basa el repertori del grup? 
Ens trobem amb prop d’ una hora de pop melòdic però amb energía. El nostre repertori és actualmente d’una mica més d’ una hora (amb un 90%) de temes propis. 

- Quin es el futur inmediat de la banda? 
Com t´he comentat anteriorment ara estem centrats en la gravació del segon EP i l’ edició d'alguns videoclips. Esperem anar tocant en directe durant aquesta primavera i estiu, i entrar a gravar el nostre primer LP a partir d’ octubre. 
- Doncs, res més que afegir,  molta sort amb la banda.
Gràcies pel teu interès en el grup.



diumenge, 15 de març de 2015

Robert Abella ens presenta: QUÈ T’EMPATOLLES ARA? – 4, MODS I CICLISME Dedicat a Carles Belda.


Dues són les maneres amb què es manifesta la relació entre mods i ciclisme. 
La primera cal buscar-la a finals dels 50s i principis dels 60s, en els mesos de gestació del moviment Mod, de transició entre el Modernisme i el Modisme. Durant els 50s aquells que havien identificat els primers modernistes pels clubs de jazz del Soho els coneixien com “aquells que eren com els nord-americans”, cosa que havien aconseguit no només per amerar-se de les darreres tendències del Modern Jazz nord-americà sinó també per la relació directa amb els marines nord-americans destinats a les bases dels voltants de Londres que van contribuir decisivament a donar forma a aquest ambient empindolat d’eterna nocturnitat. Però, a mesura que la dècada va anar avançant, tothom, i especialment els joves, va anar americanitzant-se. A finals dels 50s la immensa majoria dels joves de les classes populars demostraven la seva americanització sense necessitat de freqüentar el Soho. A part que aquesta americanització abastava la majoria d’aspectes de la vida quotidiana dels britànics i de tot el bloc capitalista, el rock-and-roll havia impulsat l’escena del Skiffle que feia furor entre el jovent anglès en detriment del Swing, encara que la influència cultural més avassalladora va venir de la mà del cinema. Davant d’aquest panorama, els modernistes van sentir la necessitat de desmarcar-se d’aquesta americanització popular i preservar la seva originalitat exclusivista adoptant una modernitat inspirada en models diferents. 

Fausto Coppi
Com recorda Graham Hugues, un modernista d’aquells temps, al llibre “Mod, a very british phenomenon” de Terry Rawlings: “Seguíem el Tour de França i tots els nostres herois eren ciclistes italians, bàsicament perquè eren estrangers. Els nostres herois esportius pugnaven amb els nostres herois cinematogràfics. Res de futbolistes o cricketers anglesos com els altres adolescents. En lloc d’Stanley Matthews, nosaltres seguíem Louie Jean Balvet i Fausto Cockpee. Només per ser diferents i perquè ens agradava la seva imatge. Tenien estil.” (Noteu com escriuen Fausto Coppi i Louis Bobet!) No van abandonar les seves tendències musicals nord-americanes -encara que es van reforçar cap a la marginalitat de la música racial negra, això era més rhythm-and-blues i ska, sense oblidar el jazz- però estèticament van girar la seva atenció cap al continent europeu, on especialment italians i francesos demostraven ressorgir de la devastadora guerra amb un cinema més arriscat, artístic i connectat amb la realitat que els americans, i seduïen amb un estil estètic més mediterrani, sofisticat, elegant, vital, sensual... més modern! Només cal recordar com són d’essencials per a la cultura modernista pel·lícules com “La Dolce Vita” o “À bout de souffle”, actors com Marcello Mastroianni, Jean Paul Belmondo o Alain Delon, La Nouvelle Vague, Jean-Paul Sartre o Albert Camus, l’Italian Look, les escúters italianes Vespa i Lambretta, el French Cut... Res et podia fer més cool que et veiessin a una terrasseta llegint un diari, una revista o un llibre en francès mentre et prenies un cafè cappuccino i et fumaves un Gitanes. Doncs, seguir el Tour de França i el Giro d’Itàlia igual: era cosa de joves diferents i avançats, de gent cool... de modernistes.

John Lennon
La segona la trobem en vestir mallots de ciclisme. Una moda fugaç entre els mods que crec té més a veure amb qüestions funcionals que amb el que acabem d’exposar. Clubs com l’Scene (un soterrani on el sistema de ventilació consistia en un maó que deixava la porta mig oberta) no eren llocs gaire adequats per anar a lluir un bon vestit. Això ho podies fer a grans salons de ball com el Flamingo o el Lyceum, però a l’Scene els faces solien quedar-se al carrer, llevat que et volguessis guanyar aquest rang a la pista de ball, o creant nous balls o adequant l’elegància estètica a l’esforç físic. Entre els que es dedicaven a suar ballant l’energia de les amfetes es va fer necessària una manera de vestir més esportiva, això sí, havia de continuar complint les regles bàsiques d’elegància, originalitat i exclusivitat. En aquests primers anys 60s va ser quan es van fer populars a les pistes de ball els polos de tenis Fred Perry, les camisetes de rugbi amb el coll blanc i els mallots de ciclisme; com també les sabatilles de tenis i bàsquet, i les sabates de jugar als bolos, calçats tots ells ideals per a ballar sobre parquet. Vestir mallots de ciclisme per ballar va tenir un impacte immediat com així ho prova aquella fantàstica foto de la primera actuació dels Beatles al Ready Steady Go! on es veu, just darrera John Lennon, dos mods –Mickey Tenner i Ted Murphy, possiblement els mods més admirats i imitats a la pista de l’Scene- ballant amb mallot de ciclista i harrington (caçadora Baracuta, popularitzada per l’actor Ryan O’Neal quan interpretava el paper de Rodney Harrington a la sèrie televisiva “Peyton Place”), esportius però elegants i tremendament originals. Altrament, el mallot de ciclisme no va collar tant com ho van fer les harrington i, sobretot, els Fred Perry; i, com en el cas de les sabates de jugar als bolos, el seu ús modernista no va tenir una vigència duradora ni va transcendir més enllà dels més soterrats ambients clubbers.

Paul Weller
Per acabar d’arrodonir-vos aquesta explicació, avui no em remetré a la meva pròpia experiència sinó a la del meu admirat Paul Weller –un bon coneixedor dels moviments modernistes i personatge clau en l’actualització de força aspectes modernistes al llarg de la seva carrera- durant la primera meitat dels 80s:
A partir de l’edició del single ’”Absolute Beginners” a l’octubre del 1981, els Jam, llavors el grup més popular i influent de tots els relacionats amb el revivalisme Mod, van fer un significatiu gir des del Pop purament britànic de Beatles, Kinks, Small Faces o Who cap a sons més ballables, més negres, més clubbers, i la seva imatge també va canviar en consonància. A Weller se’l veu llavors vestint abrics Crombie, dessuadores Lonsdale i mallots de ciclisme, i calçant sabates Shelley en un model inspirat en les de ciclisme. Weller recupera l’original connexió mod ciclisme-ball, però actualitzant-ho lluint mallots moderns d’aquell moment, i no com faran la majoria de mods revivalistes que preferiran recuperar els mallots originals dels 50s i 60s.
Només un parell d’anys després, Weller ens presenta el seu nou grup, The Style Council, com un projecte que ha de superar la tradició britànica que encarnaven els Jam amb un modernisme internacionalista que buscarà la seva originalitat en la influència continental. Sí, com aquells modernistes de finals dels 50s. O sigui, superant el Modisme amb Modernisme. En els seus primers mesos de vida, The Style Council es fan sessions de fotos a Paris, fumen Gitanes, citen Jean Paul Marat, recuperen per a la música moderna la influència del modern-jazz, el latin-jazz i la bossa nova, graven cançons com “Paris Match” i “Down In The Seine” (on demostren la seva admiració per Jacques Brel)... i es fan fotos i graven vídeos practicant el ciclisme! Aquesta vegada, doncs, ens recupera l’original connexió modernista ciclisme-continentalisme.

Bradley Wiggins
Com sabeu, tot això ha quedat trasbalsat aquests darrers anys per una sèrie de circumstàncies protagonitzades pel ciclista Bradley Wiggins i aprofitades per la marca Fred Perry. Mentre, com hem vist, l’ús del mallot de ciclista només havia collat en alguns moments puntuals circumscrit a l’ambient clubber, el polo Fred Perry ha acabat abastant tots els aspectes modernistes -escuteristes, dancers, grups, futbolers, mods, skinheads, casuals...- i ha animat a la marca britànica a mirar d’aprofitar-ho al màxim fabricant també parkes, harringtons, càrdigans, camises i sabatilles inspirant-se en l’estil dels mods. Altrament, l’any 2012 el ciclista anglès Bradley Wiggins va guanyar el Tour de França, a més d’haver estat campió olímpic a les olimpíades d’Atenes, Pekín i Londres, i campió del món contrarellotge l’any passat. Wiggins s’ha convertit en un heroi nacional al seu país, la qual cosa li ha valgut el títol de Sir, però això no seria prou per convertir-se en la icona mod més llampant de l’actualitat si no fos que Sir Bradley ha estat des de sempre un admirador/seguidor/militant del moviment Mod... UN MOD! Astutament, la marca Fred Perry no ha deixat escapar l’ocasió de fitxar-lo perquè fes de model per promocionar una nova gamma de polos inspirats aquesta vegada en els mallots de ciclisme dels anys 50s i 60s. Avui en dia el polo Fred Perry inspirat en el mallot de ciclista no solament ha portat l’estètica ciclista a tots aquells aspectes modernistes que la marca havia conquerit des de principis dels 60s sinó que l’ha portat, aprofitant la popularitat de Wiggins, a assolir una acceptació mainstream, a obtenir un notable impacte comercial, a estar de moda a nivell popular.


dilluns, 9 de març de 2015

Entrevista a... LOS ALTRAGOS


- Qui son Los Altragos? presenteu-vos una mica, qui composa la banda actualment?
Los Altragos som tres fanàtics del r&r i els seus derivats, garatge, soul, r&b, beat, etc... i un amant de la música clàssica que cualla  entre nosaltres de puta mare. Enquant a la formació es la següent: Pascu canta i toca la guitarra, Rono cors i guitarra, David cors i bateria, Pepe Bronco cors i baix.

- Participen els membres de la banda en altres projectes relacionats amb la música a banda de Los Altragos?
No participem en res més, 100 % Altragos.

- Quins son els referents musicals de la banda?
Hi ha que viatjar als anys 60, pasar pels 70 i per supost fer aturada als 80.

- Teniu algún material editat o esteu a la feina?
Tenim 6 temes gravats dels quals quatre d'ells formaràn part del 7" que anem a traure en breu.

- Què ens podeu avançar d'aquest treball que vorà la llum en breu?
El treball es algo que teniem en ment feia molt de temps, després de barallar alguns estudis de gravació i escollir els temes a gravar, ens van decantar per a anar a Xixón (Asturies) als estudis Circo Perrotti i la veritat...van pegar al viu!! Alli contarem amb l'ajuda a la producció de Jorge Explosion, van ser 4 dies intensius de estudi, però el resultat supera les nostres expectatives. En quant a la edició i distribució, es molt difícil siguent el primer treball que alguna companyia ho edite a no ser que tingues un pelotaso, encara així hem rebut molt bones crítiques per part d'algunes discogràfiques i ens han deixat les portes obertes a futurs treballs. Així es que de moment aquest 7" ens encarregarem nosaltres mateixa de distribuir-lo.

- De que es composa el vostre directe, temes propis, versions, adaptacions...?
Es variat, però, podem dir que un 70% del repertori son temes própis i la resta versions portades al nuestre terreny.

- Encara que la base principal de la banda es el Garatje, després de vore el vostre directe diria que també hi ha molt de power pop o mod revival, estic en lo cert?
Es fàcil que es vejen pincellades d'altres estils, això es degut a la varietat de música que escoltem habitualment.

- Vosaltres sou de Betxí (La Plana), es incleïble com en una localitat tan xicoteta com s'ha pogut consolidar un festival com es el Sant Antoni Pop Festival, un event que per altra banda no es multitudinari, però que manté el seu públic fidel, es crea un ambient impresionant i que presenta un cartell que no te res que envejar altres festivals del gènere. Podriem dir que la història de Los Altragos va unida a la del festival? Com viviu cada any aquest concert, perque pel que vaig poder presenciar teniu un públic molt molt entregat.
Si, podem dir que Los Altargos i el SAPF tenen un mateix cor.  Des de uns mesos abans ja vivim per el festival, i  la veritat es que arribem molt justets de forces, però es el que hi ha, es lo que vam escollir amb molt d'orgullo, i com tu ben be dius, el vore a tota la gent entregada i a tope, doncs a partir d'ahí sobren les paraules.

Continuan amb la resposta aaquesta pregunta et diré que ací a Betxí, com en molts altres pobles,  doncs ja et pots imaginar, dins el meu puny caben tots als que els agrada aquest rotllo. Ara be... 6 ó 7 fanátics amb molta ilusió, treball, perseverància, actitut i molta, molta,  tossuderia son capaços de moure muntanyes. Això es el que intentem cada any i fins ara ens funciona be.

- Seguint amb el festival, l'any que ve es cel.lebra el desé aniversari, sense voler desvetllar res del que esdevindrà, amb quina banda vos agradaria compartir escenari per al desé aniversari?
La veritat es que encara estem en pla relax, amb la ment en blanc, però com que la llengua no te os i somiar ens agrada molt, seria fantàstic tocar amb els Sonics....buffff!!

- Per finalitzar un top ten de temes de que composarien el recopilatori dels recopilatoris cortesia de Los Altragos.

1 THE LYRES - How do you know??
2 THE CYNICS - Close to me
3 THE BUZZCOCKS - Ever fallen in love
4 THE JAM - In the city
5 THE SONICS - Cinderella
6 LOS SALVAJES - Soy así
7 FLAMIN GROOVIES - Shake some action
8 THE SMITHEREENS - Strangers when we meet
9 THE KINKS - You really got me
10 LOVE - Maybe the people would be the times or between Clark and Hilldalle




dijous, 5 de març de 2015

Els millors EVENTS per al CAP DE SETMANA

DIJOUS 5 MARÇ 2015




DIVENDRES 6 MARÇ 2015













DISSABTE 7 MARÇ 2015





DIUMENGE 8 MARÇ 2015




DILLUNS 9 MARÇ 2015 






dilluns, 2 de març de 2015

CAPITOL VINTAGE SMART & SWING

Durant el últims anys ha proliferat les botigues de venda d'articles segona má per tot arreu, majoritariament dedicades a la venda de tot tipús d'articles. La tenda que us presentem avuí també es dedica a la venda de segona má des de fa ja més d'una decada, però, exclusivament de roba i amb un críteri i nivell d'exigencia ben marcat a l'hora de seleccionar els seus productes. Parlem amb Pepe Morales, periodista i co-propietari de Capitol Vintage Smart & Swing, un home amb una paciència infinita (vos ho dic per experiència) i profesionalitat innegable.



- Com va començar aquest projecte i on?
El projectoe de Capitol com a botiga física es va gestar fa ara 18 anys amb el nostre  primer establiment a Málaga (Andalusia) capital dedicat a la venda de peces de vestir de segona mà. Després de sis anys en actiu amb portes obertes, van tancar dedicant-nos profesionalment al que es també o principalment la nostra profesió, que es el periodisme. Fa ara quasi tres anys vam tornar a obrir un nou establiment al centre de Málaga, i des de fa pocs mesos estem dedicats només a la venda On-line.

- Qui es troba al front de Capitol Vintage?
Al front de Capitol ens trobem Pitere i Pepe Morales. 

- D'on provenen els vostres articles,  mercat estatal o exclusivament importació?
Tots els nostres artícles tenen el seu origen als Estats Units  d'on exportem directament. Un dels  alicients que tenim es que exposem noves peces de roba a diari,  tenim catalogades  més de 300 i un stock que a dia d'avuí supera el millar.

- Amb quines firmes de roba traballeu habitualment?
Treballem només amb peces de vestir de càire vintage, originals, firme moltes d'elles ja descatalogades com ara PURITAN, DA VINCI, ARROW, GAUCHO, TOWNCRAFT, JCPenney etc. totes originals "sixties". 

- Quin procés o tractamen els doneu a les peces  abans de posar  a la venda?
Abans de posar a l'abast del públic totes les nostres peces pasen per procés de selecció i catalogació, tot i després de ser tractades en tintoreria, ens cerciorem que estiguen en bon estat (sense trencats, ni descosits), es planxen, fotografien i  son penjats a la nostra  página. 

- Apliqueu  algún tipús de filtre o criteri a l'hora de seleccionar els vostre productes?
El nostre criteri a l'hora de posar a la venda qualsevol article, es que siga realmente vintage, l'exclusivitat  i un diseny acord al gust dels nostres clients. 

- Quin estil tenen habitualment els vostres productes, busqueu un públic en concret?
La nostra linea de treball está enfocada a un públic amant del vintage anys 50 , 60 amb un perfil coneixedor d'aquest sector i que realment troba al nostre cataleg peces de vestir ja quasi imposibles de trobar al mercat europeu de segona má. 
Les nostres vendes es tradueixen en un 80% al mercat internacional, on tenim clients habituals i un gran nombre de seguidors. 
Podeu seguir-nos al facebook Capitol Vintage Smart & Swing i a la nostra plana www.vintageropa.es.
Salutacions, Pepe Morales.