dijous, 26 de febrer de 2015

Els millors EVENTS per al CAP DE SETMANA

DIVENDRES 27 FEBRER 2015












DISSABTE 28 FEBRER 2015







THE GRAMOPHONE ALLSTARS
BLACK MUSIC FESTIVAL '15







DIVENDRES 27 FEBRER 2015






dilluns, 23 de febrer de 2015

Mod revival des d'Itàlia a carrec dels mítics THE MADS.


The Mads, tornen al panorama musical amb  "Double A side single 45 rpm", aquest nou treball es composa dels temes "What I need" per una banda i "Virtual World" per l'altra. A hores d'ara el disc només es pot escoltar en diverses plataformes digitals, fins al próxim mes de març, quan definitivament vorà la llum en format físic, vinil blanc de 7" en edició limitada i numerada editat pel segell Area Pirata.
Formats originariament l'any 1979 a Milà (Italia), The Mads van ser la  primera banda mod en importar el revival a Italia, desenvolupant des dels seus inicis un so molt semblant a bandes angleses com The Jam, The Chords o Secret Affair. La banda va reprendre la seva activitat l'any 2012 amb la  formació original, Luis Bergamaschi al baix, Mauro Fossati a la bateria, Toni Graziani a la guitarra solista i Marco Pertusati posant veu i guitarra rítmica. 



dijous, 19 de febrer de 2015

Els millors EVENTS per al CAP DE STEMANA


DIVENDRES 20 FEBRER 2015




DISSABTE 21 FEBRER 2015 




Iniciativa Malanga, c/ Marià Soler Olmos, 16. Elx















 DIUMENGE 22 FEBRER 2015 




dimarts, 17 de febrer de 2015

QUÈ T'EMPATOLLES ARA? - 3 : EL CAMUFLATGE MODERNISTA. Per Robert Abella.

EL CAMUFLATGE MODERNISTA

Aquest empatollament quasi que vindria a ser una continuació de l’anterior dedicat a MODS, MODERNISME I MODA, i ve com a conseqüència d’un dubte que necessito esvair-li a un agraït lector que em pregunta per què quan enumero les diverses manifestacions juvenils modernistes –ja sabeu: les manifestacions originals de modernistes, mods, skinheads, casuals...- no hi incloc altres com els Teddy Boys o els Punks, que van constituir innegablement manifestacions molt originals i modernes quan van sorgir. Doncs, la resposta és molt fàcil: tant Teddies com Punkies no es poden considerar modernistes perquè sorgeixen per fer una cosa que mai fan els modernistes: cridar l’atenció, impactar per atreure els mass media i guanyar-se un protagonisme fortuït i immediat. Altrament, la història del Modernisme s’escriu en termes totalment antagònics, i un dels seus primers i principals propòsits és precisament eludir com sigui l’atenció dels media.

Els primers modernistes, aquells modernistes originals que van contribuir a crear l’ambient que els va acabar definint, eren essencialment nois fadrins de classe mitjana-baixa que havien assolit algun treball –dependent d’una botiga al centre de Londres, oficinista, funcionari...-, abans reservats a nois de classe mitjana-alta, aprofitant l’òptima conjuntura laboral que es va donar durant els 50s a Gran Bretanya, i gràcies a la qual podien gaudir de tot o de bona part del seu sou perquè no era necessari per tirar endavant les necessitats familiars. Eren nois de classe treballadora que havien d’adequar-se als modals i a la manera de vestir de les classes acomodades per poder exercir i conservar els seus treballs. Com alliberament a aquesta submissió laboral diürna, una minoria d’aquests nois van consagrar-se a aprofitar al màxim el seu temps d’oci nocturn amb l’objectiu primordial de perfeccionar-se, de dedicar-se totalment a ells mateixos com un exercici de recàrrega d’autoestima per compensar la seva servil vida laboral. Quan sortien dels seus treballs no feien cap com tothom als pubs a ofegar en alcohol la seva marginalitat social, aquests modernistes desapareixien del món dels altres, s’evaporaven, se submergien en el seu món privat format per llibreries, biblioteques, cinemes, sastreries, sabateries, botigues de roba i discs, perruqueries, cafeteries, clubs de jazz, prostíbuls... Van adoptar un estil estètic que fos tan vàlid per al treball com per a la vida nocturna. Van sentir la necessitat de ser diferents, de ser joves i sofisticats sense ser extravagants, i van trobar en jazzistes com Miles Davis no solament la música més moderna i arriscada del moment sinó també l’estil de vestir Ivy League que tothom els envejaria per elegant.

Si Colin MacInnes els va poder retratar a la seva novel·la “Absolute Beginners” de 1959 només va ser perquè en el seu ardit per dotar-se d’una imatge elegant adequada a la seva edat s’havien fet visibles adoptant el cenyit i sexy Italian Look fora dels ambients artístics, un cenyiment que els esqueia tan bé a ells per joves com als seus adorats jazzistes del Bebop per ionquis.
Ja al 1962 uns altres modernistes que es van fer visibles als media van ser quatre nois jueus del nord de Londres que van ser entrevistats per la revista “Town”. El seu pecat modernista havia estat portar l’elegància fins al punt de “semblar agressiu i amenaçant, la seva excessiva elegància i pulcritud causava consternació entre els ‘correctes’ que veien ridiculitzada la seva pròpia manera conservadora de vestir”, com escrivia Harry Saphiro a “Waiting For The Man”.
Al 1964 l’estil dels modernistes de Shepherd’s Bush va esdevenir el model per a la primera moda de masses a Gran Bretanya. Potser tota la culpa no va ser seva. Sí que cridaven massa l’atenció amb aquelles escúters tan espectacularment ornamentades i movent-se arreu en grans colles, però la raó principal de què el seu estil esdevingués mainstream potser només cal buscar-lo en la imperiosa necessitat de la indústria de trobar un model vàlid allí on fos.
Des que “modernisme”, “mod” i “moda” esdevinguessin expressions sinònimes entre els anys 1964 i 1966, els nois i noies de classe treballadora d’esperit modernista han continuat creant estils originalment moderns tant fugint de les modes comercials de cada moment com mirant d’evitar fer-se visibles per a la indústria i servir novament d’inspiració per a la moda.

Permeteu-me recórrer a la meva pròpia experiència per acabar de demostrar-vos perquè és tan vital aquest camuflatge per als modernistes. A principis dels 80s jo era un jovenet influenciat com molts pel Punk i la New Wave anglo-saxones, fill d’un treballador del moble i una perruquera. Els meus pares, mirant de proporcionar-me la seguretat professional dels funcionaris de l’estat, van fer un esforç per pagar-me la carrera més curta (Magisteri potser era l’única de 3 anys quan totes eren de 5 anys) al lloc més proper al poble (Tarragona, perquè llavors encara no es podien fer estudis universitaris a Tortosa). Quan vaig començar els estudis, em vaig trobar amb una carrera que, encara que fóssim a la transició política, el franquisme i el clergat no és que hi tinguessin mà... hi tenien mà i braç i mig. Entre l’alumnat s’hi distingia una minoria de fatxendes de casa bona, sobretot de Tarragona, Reus i Tortosa, dels que hi despuntava el contingent reusenc, ells per entrar a classe amb un whisky amb gel –un sol costava tant com tota la cervesa que jo em bevia entre setmana- i elles pels seus escots i faldes curtes, i que el que menys els interessava era la carrera en sí. També hi havia una minoria de capellanets i mongetes (no ho eren però tenien tot l’angle) que estudiaven perquè ja tenien mig assegurat el lloc de treball a alguna privada. 

Aquest noi no acabarà la carrera
Després hi ha havia la majoria formada per fills de les classes mitjana i baixa, que estèticament es podien dividir entre aquells que estaven interessats exclusivament en treure’s la carrera, molt formalets ells, i els que no volien deixar passar l’oportunitat de participar del compromès ambient universitari i anaven adequadament abillats amb cabells ben llargs, ulleres rodonetes, fulards palestins, xapetes de “Nuclears no, gràcies”, samarretes liles o violetes, sandàlies, ells amb pantalons de pana i elles amb llargues faldes florides, bijuteria de llanda d’aires orientals i grans cabassos dels que sempre sobreeixia “El País” o l’”Avui”, morts de ganes de córrer algun dia davant els grisos. Enmig de tot allò estava jo, amb la meva fila d’agropunky pobre: texà de dalt a baix -caçadora plena de xapetes de grups anglesos i imperdibles, i pantalons extremadament desgastats i trencats pel genoll-, samarretes negres o blaves (no tenia diners ni per dur-ne d’algun grup), esportives de bàsquet i cabells elèctricament eriçats, nu de complements (ni cadenes, ni cadenats, ni canelleres, ni tan sols cinturó)... ah, i el “Mundo Deportivo” mangat a algun quiosc de la Rambla o d’algun bar. Recordo la curiositat d’alguna companya hippiosa de classe, però encara més la cara de fàstic i de desaprovació dels meus professors. Recordo amb especial disgust que la professora de música -una agüela fastigosa com ella mateixa... ho sento, no m’he pogut estar d’insultar-la- ens va demanar de fer la crònica sobre un concert. Aquells que la van fer sobre la puta Escolania de Montserrat o sobre algun concertista de corda es van endur les millors notes. Jo la vaig fer sobre el meu primer concert internacional que feia poc havia presenciat: els Ramones al Pavelló Ausiàs March de Badalona (9-11-1981). Encara em cou ara recordar que vaig pegar l’entrada a la portada del treball, un treball que no devia tardar gens a parar a una paperera, i més després de d’haver passat la desagradable experiència d’haver-li llegit la meva crònica a la professora i rebre un cinquet pelat d’aquella bruixa amb aquella cara de disgust, menyspreu i ràbia per no tenir collons de dir-me a la cara que em suspenia. Aquell primer any me les vaig veure ben magres per poder passar curs, això sí, arrastrant-ne tres de suspeses de primer.

Aquest noi es mereix un notable
L’estiu del 1982 les coses van canviar molt per a mi. El gust per les bretolades dels Pistols, Damned o Madness es van veure superades per la curiositat i admiració que em van despertar personatges com Paul Weller, Joe Strummer i Jerry Dammers, per les opinions a les entrevistes i per la música i lletres de les cançons dels seus grups. Vaig veure “Quadrophenia” i vam rebre la visita al poble d’un mod de Barcelona i d’un de Madrid. La meva estètica va canviar radicalment imitant la imatge més aplicable al meu entorn quotidià dels personatges de “Quadrophenia” i dels membres de grups com els Jam, Specials, Who o Small Faces; això vol dir: cabells molt curts, camises amb botons al coll, polos, càrdigans, jaquetes, caçadores, abrics, desert boots, sabates, mocassins, etc. A segon de Magisteri s’agafava l’especialitat i per tant no vaig tenir cap professor de primer. Els nous professors ja no em miraven malament, ben al contrari, i vaig acabar la carrera en una nota mitjana de Notable. Estic ben segur que la diferència d’imatge m’atorgava almenys 2 punts d’afegit: l’examen que de punky me’l suspenien amb un 4 ara me’l aprovaven amb un 6, els 5 pelats s’havien convertit en 7, i un 6 de 1r a 2n i a 3r era un 8. Qui pensi que em vaig rendir al sistema, s’equivoca. No vaig canviar la meva imatge per acontentar ningú, ho vaig fer per crear-me un estil propi que no tingués res a veure amb la moda del moment inspirant-me en els meus ídols musicals però adequant-ho al meu entorn social i geogràfic. Em sentia molt a gust vestint així. Sentia que havia aconseguit un estil personal, sense seguir la moda però sense deixar de ser modern amb un punt de classicisme sense caure en l’ordinarietat, de fet com més seixantera era una peça de vestir més original i moderna semblava en aquell moment. No sóc prou llest per preveure els resultats del meu canvi, ni tampoc el buscava. Però la guàrdia civil va deixar d’assetjar-me i ja no em demanaven ni la documentació ni m’escorcollaven buscant-me drogues o alguna arma blanca per empaperar-me. Fins i tot els pares de les noies amb qui sortia semblaven confiar amb mi! La pròpia experiència em va ensenyar que per fer la vida del perdut més valia passar desapercebut que fer com alguns amics meus que amb la seva fila de sinistres after-punks semblaven una colla de ionquis tirats quan a dures penes havien pogut gorrejar un parell de calades d’algun porro despistat i sempre anaven emparanoiats amb la pasma. Jo, en canvi, podia anar d’speed fins les orelles i dur de tot a les butxaques perquè quan em parava la pasma anant en cotxe les nits del cap de setmana i em veien a mi i a la noia que solia acompanyar-me enlloc d’escorcollar-nos ens donaven la bona nit.


diumenge, 15 de febrer de 2015

GUILLEM D'EFAK, la veu de Ses Illes

Avuí 15 de febrer es compleixen vint anys de la mort del cantant i poeta balear d'origen guineà Guillem d'Efak, encara que d'Efak va desenvolupar diversos estils al llarg la seva carrera, en oacsions  bastant allunyades de la linea habitual d'aquest espai, he volgut d'estacar la seva figura com a cantant i interpret d'estils com el Blues o el Jazz. Així doncs recuperem un article de La Fonoteca que fa un repàs força interesant i complet sobre la vida i obra del "negre mallorquí".


Guillem Fullana i Fada d'Efak neix l'any 1929 a la ciutat d’Assobla a la regió equatoguineana de Rio Muni de mare guineana i pare manacorí. El seu pare treballa al país africà, en aquells dies encara colònia hispana, de guàrdia colonial que era un cos creat a principis del segle XX que assumiria les competències duaneres, militars i policials fins a la independència de Guinea Equatorial. Poc després de néixer Guillem seu pare es jubila i decideixen traslladar-se a Manacor. Per això el seu pare ha de falsificar els papers de Guillem ja que la legislació guineana no permetia treure nens menors de tres anys. 

Quan cursa el batxillerat es dedica a l'educació de joves sense estudis, els ensenya a sumar i restar més de ajudar-los a escriure cartes que havien de sortir fora de l'arxipèlag balear. Al vespre, un cop acabades les classes, sempre algú porta una guitarra i es dediquen a ballar i glossar. Aquests joves tot i ser analfabets tenen molta cultura, i d'ells Guillem aprèn el que és el treball, l'amor pels animals, la terra i molts temes tradicionals de les illes. Sobretot li va impactar un romanç que narrava els fets esdevinguts a Manacor un 4 maig 1851 en què ajusticiaven Jordi Roca mitjançant el garrot vil en ser acusat de robar en una posada. Més tard es va saber que no havia estat ell, sinó un militar de permís que sabent que Jordi era amant de l'esposa del hostaler va aprofitar una trobada d'aquests per robar a l'hostal. D'aquesta manera el seu únic delicte va ser estimar a qui no devia. D'aquesta romanç Guillem escriu el tema "Balada d'en Jordi Roca" que veurà la llum en la seva primera referència discogràfica. Una altra cosa que aprèn d'aquests nois és a glossar, ja que a ulls d'aquests si no eres glosador no vàlues res. El glossador, a les Balears, és un poeta, sense instrucció literària, que fa versos per instint en llenguatge vulgar, i generalment improvisándolos. Una vegada que va aprendre que el truc era pensar els dos últims versos i no en els primers es va convertir en glossador de primera... 

El 1954, amb motiu d'uns Jocs Florals a Manacor, aconsegueix el seu primer guardó literari. Serà el primer de molts que Guillem aconseguiria en la seva vida. Un parell d'anys després veu editada la seva primera obra titulada "El Poeta i la Mar" (1956) dins la col·lecció La Font de les Tortugues que estava dirigida pel poeta i assagista Josep Maria Llompart. Títol que recorda a Ernest Hemingway i el tema principal és la mort. Està enormement influenciat per la Generació del 97 i el mateix Guillem, anys més tard, el catalogaria com el seu adéu a Mallorca. El mateix Llompart, a inicis dels 60, va ser el que l'anima a cantar en català a més de apropar a la música de Raimon i posar-lo en contacte amb Josep Maria Espinàs. 

La seva arribada a la música va ser casualitat. Un dia en un bar entren dos nois negres i li pregunten si té uns pantalons negres i si sap anglès. En contestar afirmativament li diuen que es passe pel bar La Cubana perquè va a formar part de l'orquestra. Un dels seus components s'havia fugat amb una sueca i estaven desesperats per trobar un altre negre per substituir-lo. Davant la reticència de Guillem, aquests li van dir: "Tu tranquil, tots els negres saben cantar o almenys això pensen els blancs". Com pagaven bé s'apunta, i així amb unes maraques i unes congues comença Guillem la seva aventura musical. Amb aquesta orquestra actua per Catalunya. 

No menys rocambolesca és la seva arribada a Concèntric. Concèntric era una escissió del segell Edigsa ja que, part del consell d'administració, considerava que Edigsa s'havia desviat dels propòsits inicials per al que havia estat fundada. Sobretot pel que fa a la quantitat d'edicions, estils i la poca qualitat d'alguns artistes als quals se'ls donava oportunitats. El naixement d'Concèntric va suposar un augment significatiu dels costos ja que ambdues empreses entrarien en una guerra de fitxatges començant precisament pel balear. Guillem arriba a Barcelona a finals de 1964 per fitxar per Edigsa però s'equivoca de despatx i acaba signant per Concèntric. Un tracte profitós ja que tot i els grans noms i de la nombrosa quantitat de llançaments -sobre un centenar- que va llançar aquest segell els majors èxits de la companyia van ser alguns EP de Lluís Llach, Els Dracs, una sèrie dedicada als nens anomenada "Cançons Per a Encarrilar Criatures", "les Cançons de les Joguines", "Cançons amb Endevinalla" i "Les Cançons de les Bèsties", i alguns del propi Guillem les vendes finals seran al voltant de cinc mil còpies cada disc. 

Al març de 1965 surt a la llum el debut de Guillem, "Veu de Mallorca" (Concèntric, 1965), amb portada de Francesc Guitart que al seu torn és la primera referència que edita el segell Concèntric. Quatre composicions pròpies bastant heterogènies quant a so i temàtica. Guillem barreja temes lírics i sobris amb influències de la chanson francesa, amb altres més alegres que tenen una base jazzística on destaca sobretot "La balada d'en Jordi Roca". 
No triga molt a sortir la seva segona referència "Blues" (Concèntric, 1965). En ella Guillem es decanta per aquest so deixant de banda la influència francesa el que és tot un encert. La seva gran interpretació, de vegades massa afectada, i uns magnífics arranjaments a càrrec de Francesc Burrull fan que el balear grave el millor EP de la seva carrera. A destacar el tema "Blues en sol" que coneixerà múltiples versions posteriors de la mà de Joan Manuel Serrat, Maria del Mar Bonet o Joan Bibiloni. 

El 31 de maig d'aquest mateix any té lloc al teatre Romea el seu debut en directe en un homenatje a Els Setze Jutges, un acte que va tenir fins a onze jutges tocant en directe, tots els membres del col·lectiu en aquesta època llevat Pi de la Serra i Joan Ramon Bonet absents en estar fora de Barcelona. També van actuar Lita Torelló, Francesc Heredero, Jorge Teijón i Els Dracs. Una actuació que epató a la concurrència com Alberto Mallofre deixar reflectit a la revista Destino amb aquestes paraules: "De Guillem d'Efak com a autor i cantant es tenien referències a través dels dos discos editats recentment (...). No es tractava, doncs , d'un desconegut integral, encara que ja se sap que la presència física en aquest gènere és el factor més important perquè esclati de veritat un èxit multitudinari i això va ser el que va passar. Guillem d'Efak va crear, i va mantenir durant tota la seva actuació, un clima de càlida intercomunicació humana que es va traduir en la seva adopció definitiva pel públic com una nova icona vulnerable. Guillem d'Efak té atractiu. el seu pur llenguatge mallorquí sona de manera agradablement xocant als sofisticats oïdes del públic del Principat. el seu exòtic aspecte extern, en evident contrast amb la seva forma de parlar, és un altre element positiu i contribueix a més al èxit unes excel·lents dots histriòniques i dramàtiques, que l'home utilitza amb gran eficàcia. Guillem d'Efak és un poeta sensible i actual, un músic instruït i un cantant capacitat, amb una bonica veu, variats recursos i tècnica ben treballada. "Al juliol participarà en la commemoració del centenari del naixement del mestre Morera al costat de Núria Feliu, Salvador Escamilla, Raimon i Maria Cinta. 

Per pressions de la seva discogràfica la tercera i quarta referència de Guillem seran dos EP amb adaptacions de temes forans. A "Vell Riu Nostre" (Concèntric, 1965) Guillem adapta "Ol 'man river", tema pertanyent al primer gran drama de Broadway "Show Boat" (1927), i dos temes que havia popularitzat anys enrere Nat King Cole com eren "Walkin 'my baby back home" i "These foolish things (remind me of you)". Mentre que en el seu quart treball "Plorant / Setembre Temps Plujós / Febre / Com Ahir" (Concèntric, 1965) Guillem versionava dos temes desconeguts per al gran públic de l'època com "Cry", que havia estat popularitzat per Johnnie Ray & The Four lads, i "September in the rain" de James Melton; i altres dos temes llegendaris com "Fever" de Little Willie John encara és més recordada per l'adaptació que va fer al poc Peggy Lee i "As time goes by" immortalitzada per sempre en la pel·lícula "Casablanca" (1942) de Michael Curtiz amb la veu de Dooley Wilson. 

Al novembre d'aquest mateix any s'inaugura La Cova del Drac que estava situat al soterrani de la cafeteria Drug-Drac-Store al carrer Tuset prop d'on sortia la gauche divine barcelonina. Aquest emblemàtic local era una rèplica del Carnaby Street londinenc i va ser impulsat pel promotor cultural Ermengol Passola i l'escriptor i cofundador d'Els Setze Jutges Josep Maria Espinàs. Servia, principalment, per a la presentació i suport d'artistes del segell Concèntric, la primera actuació a La Cova anirà a càrrec del propi Guillem; ia més per fer les últimes proves de selecció per entrar en el col·lectiu d'Els Setze Jutges on entrarien Maria del Mar Bonet, Rafael Subirachs i Lluís Llach. El mateix Guillem va ser el que va aconsellar a Joan Molas sobre l'elecció de Lluís malgrat la seva calamitosa prova: "Guillem d'Efak, que era un llop de mar que s'havia passejat per tot Europa tocant els bongos, ens va dir que dels tres el que més ens convenia era Lluís Llach, perquè era l'únic que feia cançons del moment ". A part de ser cantant habitual, també Guillem va fer moltes vegades de mestre de cerimònies. 

Per acabar aquest atrafegat any participa, al costat de María Amelia Pedrerol, Guillermina Motta i Lleó Segarra, en l'EP col·lectiu "Nadal" (Concèntric, 1965) en el qual canta el tema "Santa nit", que no és altra cosa que el famós nadala "Nit de pau". 

En 1966 no per a la producció discogràfica de Guillem. Llança dos EP, el primer amb composicions pròpies anomenat "Les Cançons de Guillem d'Efak" (Concèntric, 1966). Temes tendres, entranyables i emocionats en què l'orquestració guanya punts davant la interpretació vocal de Guillem. Amb la cançó "Plou i fa sol" Guillem guanya el premi Sant Jordi d'Or a la festa de la cançó catalana a Ràdio Barcelona que presentava Salvador Escamilla. L'altre llançament és "El Dimoni Cucarell" (Concèntric, 1966). En ell el balear ens demostra les seves immenses possibilitats com a narrador. Aquest treball va ser llançat dins la col·lecció Discoteca Cavall Fort del segell Concèntric. Cavall Fort era una revista en llengua catalana adreçada al públic infantil i juvenil fundada el 1961 i dirigida per Josep Tremoleda. Aquesta publicació i Concèntric van arribar a un acord per llançar una sèrie de microsolcs amb temes enfocats als més petits de la casa. 

Al febrer de 1967 el segell Concèntric mana al Marché International du Disque et de l'Edition Musicale (MIDEM) a Guillermina Motta, Guillem d'Efak i Tete Montoliu amb Elia Fleta. Un ambiciós projecte per llançar les propostes del segell al mercat internacional. Però serà un costós fracàs econòmic en què la discogràfica va a malgastar molts recursos monetaris. 

Guillem poc a poc es deixa d'interessar per la música per dedicar-se a altres arts com el teatre, la pintura o la poesia. El 1967 surt a la llum el seu setè llançament, el microsolc "Sa Cançó de Son Coletes / Inventari de Tardor / Mai de Mais" (Concèntric, 1967) en què Guillem s'obre a noves músiques sonant més beat. Entre els seus temes ens podem trobar amb la tonada popular "Mai de mais" que solien cantar les dones en les seves feines diàries, o la titular "Sa cançó de Son Coletes" en què narra la revolta social mallorquina ocorreguda al segle XV. 

A l'any següent llança "Cançó per les Dones / L'Pelegrí / Cavallet de Serp / Nit d'Insomni" (Concèntric, 1968), la seva última referència discogràfica. En ell presenta dos retrats socials de l'època que són molt de l'estil de la cançó d'aquests moments. El seu final discogràfic coincideix en el temps amb l'inici del d'Ovidi Montllor una de les persones amb les que més afinitat tenia Guillem. Es rumoreja l'enregistrament d'un LP que es cridaria "Guillem d'Efak en Blanc i Negre" però mai es realitzarà. Durant aquest any escriu un parell de llibres "Les Vacances d'en Jordi" (1968) i "Tomeu, el Pescador" (1968) i també obre el local La Cucafera costat de Carlota Soldevila, Fabià Puigserver i Núria Picas. 

El 1969 Guillem aconsegueix el premi Carles Riba de poesia pel llibre "Madona i l'Arbre" (1969) i el Ciutat de Palma en 1973 per la seva nova versió en dos actes de "JOM" (1967). Escriu obres de teatre com "Gimnèsies i Pitiüses" (1983) o "El Dimoni Cucarell" (1978) - que serà estrenada a Barcelona l'any 1974-, col·labora en espectacles de Ca Barret !, fa d'animador en els cicles d'espectacles infantils Rialles i compon tots els temes del LP "Viure a Barcelona" (Pu-put !, 1978) de Núria Feliu. 

El 1980 torna a Palma de Mallorca on treballa com a guia turístic. Fa una breu incursió de nou en la música gravant el tema "Per licitar a Lluc a peu" per al LP col·lectiu "Lluc i al Poble" (Blau, 1984) que compartirà amb altres artistes de les illes com Maria del Mar Bonet, UC , Els Valldemossa, Toni Morlà o Música Nostra. 

A principi dels 90 cau greument malalt. El 20 de juny de 1994 a l'Auditori de Palma se celebra un concert per recordar i on comparteixen escenari gent com Antoni Parera Fons, Bonet de Sant Pere, Coral UIB, Els Valldemossa, Joan Bilbiloni, Joan Company, Joan Manuel Serrat, Lluís Llach , Maria del Mar Bonet, Maria Cinta, Marina Rosell, Núria Feliu, Ovidi Montllor -que actua greument malalt-, Pi de la Serra, Tony Obrador o UC. Guillem d'Efak mor víctima d'un càncer pocs mesos després, el 15 febrer 1995. 

El 1997 es publica "Discografia Completa" (Blau, 1997), un recopilatori doble on es recullen tots els temes de Guillem. A més apareix el llibre "El Mon Paisatges" (1997) amb poemes inèdits, alguns escrits en la mateixa clínica. Un d'aquests textos serà musicat per Biel Majoral en el seu LP de debut. El 1998 el grup Gom Teatre presenta l'espectacle "Poeta en Bicicleta" basat en els seus poemes i cançons, aquest mateix any apareix el treball biogràfic "La balada de Guillem d'Efak" (1998) de Bartomeu Mestre. 

El 2011 a iniciativa del mateix Bartomeu es recupera l'espectacle Siau Qui Sou! que al maig de 1980 havia presentat a Manacor Guillem d'Efak. L'àlbum es grava en els estudis Ona Digital per la Banda de Música de Manacor, sota la direcció de Pere Siquier, i compta amb les veus de Biel Majoral, la soprano Maria Rosselló i l'ideòleg del projecte Bartomeu Mestre. Aquest mateix any rep a títol pòstum la medalla d'or de les Illes Balears.






dimarts, 3 de febrer de 2015

THE REDSKINS, pop i soul a cop de falç i martell.



Hi han bandes que no els fa falta tindre una extensa discogràfia per deixar una bona emprenta al món de la música, curiosament malgrat disposar de unes poques referències de gran qualitat, moltes vegades aquestes bandes queden relegades a ocupar un espai en les prestageries dels més incondicionals, dels col.leccionistes o be pasen de forma injusta a l’oblit, aquests podrien ser un dels casos de The Redskins, una banda amb uns quants singles i només un LP d’estudi editat, una curta carrera musical però amb una qualitat musical i sobre tot unes lletres esmolades, directes que potser no han els han fet justicia dins l’ampli espectre musical. 

Però qui van ser els Redskins? els “Pells rojes” van ser un trio de York (Anglaterra) encapçalat per Chris Dean (vocalista i guitarra), Nick King (batería) i Martin Hewes (baix), Hewes també acostumava a signar amb els sobrenoms de Martin Militant i Martin Leon (suposem que per Leon Trotski). Lo cert es que malgrat tindre una aparença d'skinheads setanters, es a dir infuènicats pel punk o l’ska revivalista del segell Two Tone, la banda praacticava un so més proper a bandes de l’escena mod revivalista, desenvolupant pop influenciat per clàssics de soul, rhythm and blues o fins i tot rockabilly, en l’ona dels Clash de “Sandinista”, els Jam de “All mod cons” o Dexy’s Midnight Runners. En referència a les lletres els Redskins ho tenien clar, un discurs esquerrà i un compromís ferm amb les causes caracteristiques del grups d’esquerres, no en va Dean i Hewes eren membres del Partit Socialista dels Treballadors (SWP), la força més poderosa en la política britànica d'extrema esquerra per aquells temps del Tatcherisme. Els seus concerts sempre tenien un motiu o causa per defensar, ja fos en suport de les vagues dels miners davant el desmantellament del Welfare State, l’Anti-nazi League, contra el racisme, rebutjant l'apartheid, o en contra del retalls constants als drets bàsics dels ciutadans per part del govern de Margaret Tatcher etc. El seu primer single va ser anomenat Lev Bronstein, ni més ni menys, que el veritable nom de Trotski. 

The Redskins van naixer a la ciutat anglesa de York l’any 1982, sorgits de les cendres d’una altra banda No Swastikas, de la que Chris Dean (vocalista i guitarra) i Nick King (batería) formaven part, al temps i ja establits a Londres se’ls va afegir Martin Hewes com a baixista i corista. Un bon so, imatge impactant, actitud i compromís, eren les caracteristiques principals del grup, així es com podriem definir la banda de Dean, fets que els van portar a obtindre en certa fama, això i el fet de que Dean havia fet algún treball per la revista NME, ademés de militar junt a Martin al Socialist Workers Party com hem comentat abans. 
Van començar la seva carrera amb bon peu de fet, el mateix Paul Weller (The Jam, Style Council) va posar l’ull en ells amb l’intenció de que editaren els seus dos primers treballs sota l’etiqueta Respond, però finalment Dean i companyia van optar pel segell independent CNT on van editar ("Lev Bronstein" / "Peasant Army", 1982) i ("Lean On Me" / "Unionize",1983) aquest últim tema versionetjat per la banda basca Negu Gorriak al seu disc de versions “Salam Agur“ l’any 96 sota el nom “Sindikatua”, no seria aquest l’unica versió que faria una banda basca amb els germans Muguruza al front, ja que anys enrere, aquests havia fet una versió del tema “It can be done” sota el nom ”Etxerat” amb Kortatu.

Aquest dos treballs junt a “Keep On Keepin 'On!” editat ja en el segell Decca l’any 84 aconseguien clavar-los entre els 50 millors treballs a les llistes d’èxits britàniques. Com definia un dels seus fans “Els Redskins, s’havien convertit en la primera banda en portar el socialisme revolucionari a la pista de ball”. Això tenia un preu i es que davant la seva populatitat, l’extrema dreta es deixava caure als seus concerts on hi havien tot tipus d’enfrontaments no sols amb els seguidors i fins i tot moltes vegades es veien involucrats els mateixos membres de la banda, creant-se un clima de violència cada vegada més insuportable. 
Van jugar un paper decisiu en la inspiració del moviment Redskin es a dir per aquells skinheads d'extrema esquerra, els quals prenien força als carrers de tota Anglaterra com a resposta a la politització del moviment skinhead per part de l’extrema dreta. Les seves lletres sobre la classe obrera, i el carisma del front man Chris Dean els convertien en banda de culte per a la joventut genuïnament proletària. 

El seu breu pas per el panorama musical anglés va coincidir amb la vaga de 1984-1985 protagonitzades pels miners, convertint-los en certa manera en banda sonora del moviment, fins al punt de lliurar el micròfon als miners per donar un discurs al seus shows en més d’una oacasió. mentrestant el grup continuava enregistrant temes a estud, musicant el seu discurs socialista i editant singles amb el segell Decca, com ara "Bring It Down (This Insane Thing)", i “Kick Over The Statues" / "Young & Proud (Anthem Of Mistake)", que veien la llum l’any 1985, aquest últim amb la signatura d’Abstract Records. 
El seu compromís era tan fort amb la causa dels miners que van editar l’EP instrumetal “
Wake up!” , oferint a aquests tots els benefici, sense el coneixement o consentiment de la seva companyia discogràfica, lo qual els va provocar un greu problema amb l’etiqueta, el mateix Dean va assegurar-se que els diners recaptats en el projecte anaren destinats a aquesta causa.

Poques bandes han estat tant en el punt de mira de la crítica i abús com els Redskins. Els seus oponents no van venir només des de la dreta, però, també la mateixa esquerra moderada com el Partit Laborista.
Durant l’any 86 editen dos treballs més en format 7” “The Power Is Yours" / "Ninety Nine And A Half (Won't Do)", It Can Be Done" / "K.O!K.O!", un 10” "The Power Is Yours" i el seu únic treball de llarga durada i obra més representativa “Neither Washington Nor Moscow,” un álbum fantàstic on la banda clava dins la cocktelera musical: pop, soul, rnr i rockabilly, resultant un album realment extraordinari. 

Però malauradament la banda va patir una serie d’agreujaments que va anar desmoralitzant els seus membre i desgastant el conjunt d’una banda implicada en moltes causes, algunes potser inclús amb les que es van sentir un tant decebuts, llavors es quan ens podem plantejar la pregunta, què va passar amb els Redskins? que va ser d'aquells dies de convicció socialista? com els va anar amb els canvis de temps? Doncs les coses no els van anar be del tot . Després de “Bring It Down” (Decca 1985) el qual es va col.locar al Top 40, el seu single “ The power i yours” va aconseguir el lloc 59. Llavors, es quan arriba l’estancament i els seus treballs descendeixen als llocs més baixos del Chart. significant una perdua de popularitat. En una entrevista de 1986, Dean feia unes declaracions en les quals sonava un tant desmoralitzat:  “Hem tingut una mica d'una crisi després de la vaga dels miners veient com les audiències queien. Hi va haver problemes amb l'etiqueta la promoció i així successivament. En gran part pel fi de la vaga. Durant l’any i mig que va durar la vaga mai vaig pensar, què el que estavem fent ". I ara tot és diferent... Ara som una banda de pop i tenim unes limitacions, hem parlat amb el Socialist Worker i les contradiccions s'estan tornant cada vegada més agudes. Bé pot arribar a un punt en què hem de renunciar-hi.” 
La gent tenia una idea romàntica que la música pot canviar el món i tot tipus d'idees absurdes i ridícules, com que la música en si mateixa és tan poderosa, però no ho és. És increïblement sagnant i feble. És només forta quan es vincula a la lluita política com durant la vaga minera, ahí es quan realment comença a significar qualsevol cosa...” en poques paraules Dean es referia al fet que s’havien convertit més en una banda de pop-rock centrats en la música i estaven deixant de banda el compromís i el contingut polític, posiblement el motiu principal de la seva existència.
La cosa estava en que el Socialist Worker havia volgut fer dels Redskins un instrument més de propaganda, el que feia cada vegada més dificil la relació entre la banda i el partit Troskista, això sumat a la devallada de seguidors arrel la finalització de la vaga del miners i la violència constant al seus concerts amb elements de l’extrema dreta, la banda es trobava en un punt més proper a la desaparició que no pas a intentar tarure material nou.

La banda va dir adeu l’any 87, Dean va arribar a la següent conclusió: "Es va fer cada vegada més difícil ser membre del Partit Socialista dels Treballadors (SWP) i els Redskins. El grup estava fora de temps, fora de data i fora de sintonia amb la realitat política de la Gran Bretanya en 1986 ". La banda va fer una última gira per Europa, tocant en un festival a Bèlgica, un concert a Munic i cinc concerts a Itàlia, dos d'ells en els festivals organitzats pel diari comunista L'Unita. Després es van separar, deixant enrere un deute de 136.000 £ i la seva fantasia incomplerta de revolució." 
Després que els Redskins es van dividir Chris Dean va formar una nova banda amb el nom de P-Mod. No se sap molt sobre P-Mod, però si que van gravar algunes demos d'estudi. Després de P-Mod Chris es va traslladar a França. Martin Hewes es va integrar a la banda de Raj & The Magitones qui lliurà un single nomenat "It’s A Funny Old World “ Paul Hookham es va unir al grup de folk elèctric Barely Works. 
L’any 2005 es va editar un album tribut a la banda sota el segell Red Star Records, amb disset temes aportat per bandes de diversos països com ara Italia, Euskal Herria, Estats Units i Anglatera.