miércoles, 28 de enero de 2015

Una altra manera de fer ràdio... NORTHERN CLOT



- Qui forma el Northern Clot? quan de temps porteu a les ones?
Radio Northern Clot és un programa dirigit per en Joan Pernil.
A la taula de só hi tenim al Javi López; La veu de capçalera és de l’Enric Casanovas. Les il·lustracions son de la Coral. Fa 3 mesos que vaig formar aquest equip de treball i de moment funciona com un bon engrenatge.

 - En quin tipus de ràdio emitiu? 
Aquesta original proposta de càpsules radiofòniques combinen la conversa sobre temes variats amb una acurada selecció musical. El programa s’emet un cop al mes en format ‘podcast’ que podeu anar trobant de manera endreçada i ordenada al nostre Mixcloud.

- Feu algun altre tipus d'activitat relacionada amb la ràdio? 
Abans de començar Radio Northern Clot vam posar en marxa al Centre Cultural de la Farinera el ‘Primer Cicle Northern Clot’; va ser una jornada d’activitats culturals relacionades amb els origens de l’escena Mod i del nostre llegat cultural català. Aquesta nova temporada seguirem oferint el bo i millor l’últim cap de setmana de cada mes al Beat-Clot amb música en directe, grups, dj’s i go-go’s.

- Quins estils sonen al programa?
Soul, Funk, Rare Groove, Modern Jazz, Sunshine Pop (…) També acostumem a incloure dins el programa diàlegs de reconegudes películes, brots de surrealisme sonor i comèdia. Tenim més ‘salsa’ que el tomàquet!

- Quin es el format habitual del programa? 
El format de programa és molt divers. Nosaltres no som dels que agafem un estil músical i l’estirem fins a aburrir. Per tant, a cada programa ho intentem fer l’ho més entretingut, original i genuí possible. El nostre discurs sempre el vertebrem entre paraules i cançons.

- En quin format reproduïu la música, aprofiteu les noves tecnologies o busqueu un so més original?
Després de gairebé 17 anys dedicats a tocar en grups de música i a viatjar per aquí i per allà, he conseguit emmagatzemar a l’estudi molts trastos i reproductors de música de tot tipus. Análogics, digitals, hi-fi, low-fi, d’agulla, amb piles i sense. Sempre prioritzem la música a partir de gravacións en el seu format original, majoritariament en vinil.

- Per últim un top 5  del programa amb els temés que no deurien faltar al millor programa fet en la història de la ràdio?

Cliff Nobles – The Horse
Jackson Sisters – I believe in Miracles
Joe Bataan – Gipsy Woman
Randa & The Soul Kingdom – Feel it in Your Soul
Stereoskope Jerk Explosion - Bumblebee

- Ón ens podem escoltar o descarregar els podcasts?
Trobareu tots els programes sempre en format podcast. Uns podcasts endreçats, nets i polits que anem penjant puntualment al nostre Mixcloud. També ens podeu seguir i estar informats de les nostres activitats a través de la red social Facebook.

Mixcloud: http://www.mixcloud.com/NorthernClot/
Facebook: https://www.facebook.com/northernclot


lunes, 26 de enero de 2015

JOHN STEPHEN "El Rei de Carnaby Street"




Icona de la moda britànica John Stephen va néixer el 28 d'agost de 1934, a Glasgow, Escòcia. Va ser el sisè de nou germans prompte es va convertir en una icona de la moda britànica als anys 60 durant l’época del "Swinging London". En un principi va treballar com a soldador, l’any 1952 va traslladar la seva residècnia a Londres, i allí a la capital anglesa va trobar feina primer de cambrer i més tard al departament militar de Moss Bros a Covent Garden on va aprendre els fonaments de la sastreria tradicional. Aviat va començar a treballar com a assistent a la boutique d'un petit home anomenat "Vince", situada a Newburgh Street. Tot just quatre anys després va obrir la seva primera botiga a Beak Street, la qual va haver de traslladar de lloc degut a un incendi, fet que el va obligar a reobrir el negoci a un estret carrer d’una banda del Soho londinenc: al número 5 de Carnaby Street. 

Juntament amb el seu soci de negocis i nuvi Bill Franks, Stephen passaria a revolucionar el comerç minorista de la moda. La seva botiga, la seva roba, tot estava pintat de color groc canari, s’havia fet popular pels seus dissenys cridaners i colorits, la música pop sonava de fons i els compradors eren joves que contrastaven amb els compradors habituals dels grans magatzems contemporanis com aquell Moss Bros on Stephen havia començat. 

Més que res, però, Stephen tenia talent per fer que els homes s'interessaren per la moda. En un esforç per allunyar-se de les modes avorrides i tristor de l'època, Stephen venia roba extravagant vibrant en colors brillants i dissenys florals adonant-se que els joves ja no volien assemblar còpies dels seus pares amb vestits de feina i pantalons de franel·la gris. En el seu lloc, va ser el primer a importar jeans Levi i vendre simples jaquetes de tres botons i camises italianes de colors brillants. 

Havia nascut el "Rei de Carnaby Street," Stephen aviat va ampliar el seu negoci, en no molt de temps, disposava de 15 botigues en l'àrea sota diferents noms i franquícies, incloent a nivell internacional com els EUA, Oslo i Roma. Aviat es va convertir en acceptable que els homes gastaren temps i diners en la seva aparença, i Carnaby Street va esdevenir una zona de moda per al jovent masculí. L'era en què els estils ostentosos dels homes es van convertir en l'avantguarda de la moda, aviat va arribar a ser conegut com la "Revolució del paó". 
Stephen era el primer magnat de la moda masculina, l'extravagant Stephen va comprar el seu primer Rolls Royce pel seu 20 aniversari. La llegenda diu que va ser detingut per la policia moltes vegades pensant que havia pres el cotxe del seu pare. 

Stephen va continuar innovant amb la moda andrògina, el “turn-over” ràpid, amb una manera comuna d’actuar en quant a la distribució i un ventall impressionant del que avui es coneix com a famosos. Tots, des dels Beatles als Rolling Stones, Elizabeth Taylor, The Kinks, The Who o The Small Faces volien vestir-se amb la seva roba. 

La influència de Carnaby Street era principalment cap a Stephen i el seu imperi de la moda. Víctima de la seva pròpia popularitat, el carrer aviat es va convertir en una atracció turística, perdent l’essència original del Soho. 
Stephen va tancar la seva marca en aquells dies per problemes financers en 1975 i en gran part es va retirar de la vida pública. llavors es va dedicar al comerç minorista de la moda, però, més tard va importar la moda europea amb el nom de Francisco-M obrint la primera franquícia de Lanvin al Regne Unit. 
John Stephen es va retirar del negoci al 2002, i va morir dos anys més tard, l'1 de febrer del 2004. Al número 1 de Carnaby Street hi ha una petita placa commemorativa en honor al seu llegat.


lunes, 19 de enero de 2015

SANT ANTONI POP FESTIVAL, Betxí (La Plana) 24/01/2015

Aquesta setmana prenem com a protagonista un event centrat en la seva major part en el Garage i el R'n'R més salvatge, estils del que  poques vegades hem parlat i del que, perquè no dir-ho tinc molt per descobrir. Malgrat això no volia deixar pasar el festival que avuí us presentem, el Sant Antoni Pop Festival. Aquest festival es mereix el màxim respecte i suport en primer lloc perque compleix, ni més, ni menys que la seva novena edició,  proesa més que resenyable i molt més si afegim que el SAPF te lloc a la xicoteta localitat de Betxí (La Plana) situada al sud de castelló i que compta amb tan sols 5.800 habitants, fet que no merma ni molt menys la qualitat del festival, el qual ha anat creixent any rera any tant en nombre d'asistents com en la qualitat de les bandes que conformen el cartell. Per coneixer un poc més la història del festival i el que depararà aquesta novena edició hem parlat amb Juan Carlos Rodriguez, un dels organitzadors del  Sant Antoni Pop Festival.


- Com se vos va ocorrer embolicar-vos en aquest lio i quan fa d'això ja?
La idea del festival va ser de l'amic Paco que va embolicar a tres bandes locals fa ja deu anys, ja per fer un festivalet en el carrer Sant Antoni, el dia del patró, va ser un gran èxit i l'any seguent vam decidir que haviem de continuar-lo, poc a poc vam anar pujant un poc de nivell.

- Quanta gent hi ha darrere del festival?
Darrere d'açò hi hauran al voltant de 20  persones els quals cadascú ajuda en el que pot, i tot es igual d'important, com un castell de cartes tot es clau per a que aquest festi funcione, des del que fa el cartell, tant els que monten i fins i tot al que posa la casa per als grups.
ç
- La cosa va autgestionada o rebeu algún tipus d'ajuda per part del l'ajuntament?
La part monetaria es una mescla d'autogestió i ajudes, el que traguem d'un any es per organitzar l'altre, a banda les empreses del poble col.laboren en lo que poden i també una miqueta l'ajuntament i la caixa d'estalvis, una miqueta entre tots, lo bo, com t'he comentat abans es que tot el que es recauda es per a l'organització l'any següent, i aixi poc a poc va pujant una mica de nivell.

- Nou jornades a una localitat tan xicoteta com Betxí es tota una proesa, vareu pensar en algún moment traslladar el SAPF a una altra localitat de la zona amb més possibilitats?
Creguem que l'esència del festival ens l'ha donat la gent del poble, sense menysprear als que no ho son, per supost. Vull dir la gent del poble, independentment del seu gust musical ve al festi i a més disfruta fent  el salvatge i s'ho pasa genial i aixo es molt d'agraïr, a banda d'això està la gent que ve a gaudir de la musica peojecta el festival, vull dir els que segueixen les bandes, eixos encara disfruten mes (rises)

- Podem dir que el SAPF es un festival de Garage o esta obert a més estils?
En principi el festival esta mes encarat al Garage pero en el seu ampli espectre, es a dir musica bruta, salvatge , musica feta a casa, igual entra una banda surf que una rock que algunes que no sabriem com encasellar-les però que ens donen eixa energia, eixa manera de pasar-ho be dalt i baix de l'escenari, sense por de pujar i baixar, de mesclar-se amb la gent, crec que saps el que vull dir (rises).

- Parleu-nos de les bandes, com confeccioneu el cartell, depenent de les possibilitats, busqueu allò que sona amb més força al moment dins del gènere...?
La manera de confeccionar el cartel es sempre depenet de la pasta clar, pero si, més o menys es així intentem traure bandes que ens agraden i en la manera de lo possible, també escoltem recomanacions d'amics que estan posats en el tema.


- Feu-nos un xicotet resum del que trobem en aquesta novena edició, parleu-nos un poc sobre les bandes?
Doncs en aquesta edició trobarem cinc grans bandes, en principi obriran a les 19:30 els FIVE FINGERS WITH PARASOL una gran banda de surf d'ací de la província que ja esta girant per tota Europa i ens donaran molta canya amb temes propis i versions acollonants, despres pararem per a sopar, un sopar que es pot apuntar qui vullga, val 20 eurets i es un gran sopar, entrants bons i bona penca de carn, a més beguda a gogo després sots les 23:30 continuaràn LOS ALTRAGOS, que es la banda anfitriona i crec que sorpendra a més d'un amb el seu directe explosiu amb temes garageros, seixanters, beats,etc....
Continuaràn LOS TWANGS amb el seu rockanroll, surf vibrant que ens transportaràn a una sala tipica dels 50.
THE SMOGGERS banda garage amb un rockanrol electrizant una de les bandes mes actives del pais
THE JACKETS es deixen dur per la bogeria, so frenètic, tot i amb un so caracterìstic i una veu femenina  impressionant.

- Conteu-nos per damunt, damunt quines bandes han passat durant aquestos 9 anys?
Per l'escenari del Sant Antoni han pasat bandes com ALARIDOS SALVAJES, ULTIMABALA, a LOS CHICOS, WAU Y LOS ARGHS, LAS ASPIRADORAS ,MOONSTONES, UKELELE ZOMBIES, BOCADILLO SAL OLI I PEBREROIG, MAGIC DILDOOS, GRIS GRIS, THE LEGS, SIR BALD DIDLEY, DR EXPLOSION...

- Quina es resisteix o vos agradaria aparegués al desé anivsarí?
Per al dese hi han prou bandes en la ment, però això es sorpresa (rises)

- Ja que parlem del futur, teniu alguna idea ja per preparar una bona festaca per cel.lebrar una decada de SAPF?
I si ja hi ha alguna cosa pensada però també es secret profesional, pero una cosa hem de dir, que si enguany va be la cosa, l'any que ve donarem la campanada en aquest petit poble.
- Moltes gràcies i molta sort amb aquesta i les edicions que estàn per vindre, llarga vida al SAPF.
Una abraçada i ens veiem aviat, vos esperem al festi.




martes, 13 de enero de 2015

QUÈ T'EMPATOLLES ARA? - 2 MODS, MODERNISME I MODA. Per Robert Abella


MODS,  MODERNISME I MODA

Important advertència: si creus tenir clars els tres termes i la seva relació, no llegeixis aquest article. Estàs avisat.
Si, per contra, no ho tens gaire clar o ets dels que necessites de quan en quan fer una bona lectura sobre temes modernistes per enriquir-te o simplement per plaer, t’invito a abordar aquest nou relat meu. Xalaràs de valent!

El fenomen teenager va anar prenent forma a Anglaterra al llarg de la dècada dels 50s i portava implícits aires de modernitat. La postguerra havia dibuixat un nou món definit pel desarrelament i la urgència conseqüents de viure sota la llosa de la Guerra Freda, un món modern sense passat ni futur prorrogat momentàniament fins que un dels dos bàndols es decidís a prémer el botó que activés els caps nuclears que acabarien amb tot. En aquest nou món es presentava l’adolescència com una nova etapa vital en què els joves, per primera vegada en la història, podien permetre’s viure uns anys deixant de ser nens gràcies a les seves ocupacions laborals i podien aplaçar la seva maduresa gràcies a que els seus sous no eren necessaris per a l’economia familiar. Per alguns d’aquests joves nou-rics res del passat valia per afrontar el present -que era l’únic que interessava perquè de futur potser no n’hi hauria- i encara menys l’experiència dels seus majors (pares, mestres, superiors al món laboral...), hereus d’una educació antiga i inservible per als nous temps. Els teenagers havien de construir-se ells mateixos un nou món al seu gust que satisfés unes necessitats que els altres membres d’altres edats de la societat no tenien, ni entenien, ni es podien permetre.

Val a dir que a la dècada dels 50s la immensa majoria d’adolescents anglesos continuaven conformats a seguir les passes dels seus progenitors: acabar l’escolaritat, posar-se a treballar, estalviar, cercar núvia a un dels grans salons on grans orquestres els farien ballar els darrers èxits de Swing, casar-se i formar una família. Però al Soho londinenc, el barri per excel·lència de la bohèmia i quarter general de la màfia londinenca, va començar a prendre forma cert ambient que defugia la comercialitat del Swing i cercava cert exclusivisme i sofisticació. Al 1945, l’innovador saxofonista nord-americà Art Pepper havia ofert una sèrie de concerts al Feldman’s Club, al número 100 d’Oxford Street, sembrant la llavor del Jazz modern a Londres. Tres anys després, un col·lectiu de jazzistes londinencs influenciats per l’estil de Pepper i encapçalats pel saxofonista Ronnie Scott se la van jugar i van obrir el Club Eleven, el primer local britànic especialitzat en Bebop. Un parell d’anys després, al 1950, el club era clausurat per la policia per haver-hi trobat cocaïna, morfina i cànnabis en un escorcoll. Ja sol passar que els pioners no duren gaire, però l’èxit del Club Eleven va impulsar l’aparició de molts altres. A clubs com Studio 51, Humphrey Lyttleton Club o The Mandrake uns pocs joves malbaratadors de classe obrera es van empeltar de l’estil estètic dels jazzistes influenciats pels hipsters negres novaiorquesos, de la intel·lectualitat existencialista dels beatniks dels coffee-bars i de la immediatesa vital pròpia dels marines nord-americans destinats a les bases dels voltants de Londres que s’entregaven cada nit al Soho com si fos la darrera de les seves vides. En aquests clubs, jazzistes locals com Tony Crombie, Pete King, Eddie Harvey o el mateix Ronnie Scott els congregaven cada nit per demostrar-los com de bé havien assimilat les darreres tendències jazzístiques que mamaven dels discs d’artistes com Charlie Parker, Miles Davis o Dizzy Gillespie. A mitjans dècada dels 50s la influent publicació musical anglesa Melody Maker va començar a denominar “Modernists” a tots aquests activistes del Modern Jazz anglès. Poc després aquest nom es va fer extensible als seus seguidors.

Entre els anys 1958 i 1959 “modernist” es va veure escurçat o abreviat quan es va fer palesa la rivalitat –de vegades fins i tot violenta- als clubs jazzístics més exigents del Soho entre els seguidors de les darreres tendències del Modern Jazz i els que trobaven més genuí regirar entre els arrels del primigeni Jazz de Nova Orleans, i que va fer pública per primera vegada Collin McInnes a la seva novel·la “Absolute Beginners”, publicada al 1959. Als seguidors del Jazz modern o Mod-Jazz se’ls coneixia com a “mods” i als del Jazz tradicional o Trad-Jazz se’ls anomenava “trads”. Sobre aquests dos grups, Robet Wyatt ens aporta una dada prou interessant a “Sharper Word. Una antologia mod” de Paolo Hewitt: “Els mods solien ser més de classe obrera o jueus de l’East End, mentre que els trads solien ser gent procedent de l’escola pública, més anglesos”. Vet aquí, doncs, el naixement de la paraula “mod” com a forma original i moderna d’escurçar “modernista” o “modern” que els anys immediats serà aplicada a tota manifestació juvenil que resultés original i innovadora. Altrament, no podem considerar aquells modernistes del Jazz els primers mods; sí que se’ls considera uns precursors per la seva dèria d’anar sempre per davant dels demés quant a música i imatge, la seva elegància i el seu exclusivisme, però el moviment Mod dels 60s va manifestar-se d’una forma diferent i aglutinant alguns altres aspectes importants, ja sabeu: escuterisme, Soul...

Quan se parla dels primeríssims mods ens podem trobar amb un seguit de testimonis moltes vegades contradictoris o poc aclaridors. Per exemple, Bernard Coutts, en la seva participació a “Ball The Wall” de Nik Cohn, és un dels que no es veia hereu dels modernistes: “Hi havia uns set nois vivint a Stamford Hill que estaven entre els primers mods. Tenien al voltant d’uns vint anys i la majoria eren jueus. Cap treballava, es passaven els dies presumint i vivint a costa dels seus pares. Només els preocupava la roba i sempre estrenaven alguna peça o altra. Llavors als mods només els interessava la roba. La música, el ball, les escúters i les píndoles van venir després”. Per una altra banda, Steve Sparks ho contradiu i respon al “Days In The Life: Voices from the English Underground 1961-1971” de Jonathan Green: “Mark Feld (un dels mods d’Stamford Hill que després tothom va conèixer com a Marc Bolan) va ser un dels primers exponents de la decadència Mod, quan el moviment va atreure a gent que no entenia de què anava tot allò. Mark Feld només estava interessat en la roba, no estava involucrat en altres pensaments. El Mod, abans de ser comercialitzat, era essencialment una extensió dels beatniks. Venia del Modernisme, estava relacionat amb el Modern Jazz i amb Sartre. Jo era un mod, un dels mods originals, un dels autèntics mods de Wardour Street. No dels post-comercialitzats mods de Carnaby Street, sinó de quan tot era Existencialisme i Rhythm-and-Blues. N’érem només uns cent vint. Veníem d’Ilford, de l’est i del nord de Londres, i fèiem pinya al club Noreik, un club de Tottenham, i a una cafeteria d’Ilford anomenada Mocha. Aquells van ser els centres al voltant dels quals es va desenvolupar el moviment Mod. Amfetamines, Jean Paul Sartre i John Lee Hooker. Això era ser mod. I la roba.” Realment totes aquestes controvèrsies tan juvenils destinades a sentir-se més que l’altre només eren resultat del moment de profunds canvis que vivia el jovent aquells anys. Pat Farrell, a “Mod: the new religion” de Paul Anderson, recorda: “Al 1960 jo tenia 13 anys, i de sobte tot va canviar a la meva vida, inclús mentalment. No m’agradava res. No m’agradava la roba de ma mare; no me’n volia saber res de vestir-me igual. Vaig fer amics que pensaven exactament igual, no se’n volien saber res d’aquella avorrida roba ni de la música que escoltaven. Alguna cosa li va passar a la meva generació, i de sobte vam començar a pensar: ‘Aquest és el nostre món, no volem res dels nostres pares, germanes o germans. Ho canviarem tot!’” Al mateix llibre, Penny Reel afegeix: “La paraula més important del moment era ‘modern’. Tothom volia ser modern; no se’n volien saber res de tot allò que pervingués d’abans de la guerra ni tenir res en comú amb els seus pares. Al 1962 pràcticament tots els teenagers del meu col·legi eren mods d’alguna forma o altra, sempre per davant de tothom”.

Als anys 50s s’havia intentat provocar l’explosió teenager -superproductiva des de feia uns anys als EEUU- a Anglaterra però sense èxit. Se’ls havia donat cobertura mediàtica a Tone-ups (sorgits de l’impacte de la pel·lícula del 1953 de Laszlo Benedek “The Wild One”, protagonitzada per Marlon Brando) i Teddy Boys (aprofitant la irrupció del Rock’n’Roll, que els van mantenir vigents entre el 1956 i 1957), però sense assolir la popularitat o massificació anhelada per la indústria. Segurament el seu fracàs es devia a que portaven implícita una desagradable càrrega de delinqüència, que no engrescava la major part del jovent, i que la immensa majoria d’aquests joves anglesos encara no estava en possessió de prou diners per malbaratar en banalitats com la roba, els discs o les motos. El que va demostrar que això segon ja s’havia assolit i donava el tret de sortida al mercat teenager a Gran Bretanya va ser el número u aconseguit per “Love Me Do”, el primer single dels Beatles, al 1962. Un fet que també demostrava que la massa juvenil anglesa estava més per les coses pròpies que per les americanes i que obligava a la indústria a esbrinar quines eren aquestes peculiars inquietuds del jovent autòcton.

Uns mesos després, a l’agost de 1963, comença a emetre’s el televisiu “Ready Stready Go!” amb la ferma intenció de marcar les noves tendències comercials per al jovent de tot el Regne Unit. L’encert del programa serà captar els membres del públic als locals per adolescents més moderns del Soho, on es barregen i s’influeixen mútuament els nois jueus obsessionats en la roba, colles d’escuteristes dels suburbis, fatxendes de Chelsea i camells jamaicans. L’estètica que collarà com cap abans i s’estendrà per tot el jovent del país gràcies al “Ready Steady Go!”, i que ha passat a la història com la clàssica del moviment Mod, serà la que estaven lluint els nombrosos mods del barri de Shepherd Bush les setmanes a cavall entre el 1963 i el 1964, un estil que s’imposa a les altres manifestacions mods per resultar més assequible per a tothom, per ser més de classe treballadora, extravagant i ordinari que el dels adinerats fatxendes de Chelsea, no tan extremadament elegant ni tan exclusivista com el dels jueus, absent de la perillosa càrrega de delinqüència pròpia dels rude boys jamaicans i dels escuteristes del sud i de l’est londinencs i amb una major predisposició a donar suport als nous grups anglesos dedicats al Rhythm-and-Blues. Com molt bé va deixar caure Dick Hebdige a la seva contribució a l’estudi sociològic “Resistance throught Rituals. Youth subcultures in post-war Britain”: “ El matrimoni sense precedents entre les cultures criminals del sud i de l’est londinenques i la gran vida del West End i la jetset de Chelsea va ser una estranya i exòtica fruita, i una de les seves més exquisides criatures van ser els mods del Soho”. El Mod constituirà la primera moda d’èxit massiu a Gran Bretanya. Entre els anys 1964 i 1966 el Mod serà la moda predominant, per tant entre aquests anys viurà un procés que anirà des de la seva totalment genuïna originalitat creada pels joves al carrer i als clubs a la seva totalment artificial comercialització impulsada pels dissenyadors amb més prestigi de les grans marques. El Mod anirà perdent tot el seu exclusivisme i sofisticació per convertir-se en un moviment massificat i popular. L’estil de la seva roba i calçat exclusius fets a mida seran copiats per produir-se industrialment i entraran en un procés evolutiu que cada vegada els allunyarà més del gust personal dels mods originals per a convertir-los en articles assequibles per a la compra de tothom. La seva música ballable afroamericana de importació, que els permetia mantenir el seu ambient en l’estricte exclusivisme, es veurà de seguida substituïda pel Pop d’artistes i grups anglesos promocionats per la indústria nacional del disc. Fins i tot les escúters es podran adquirir amb tots els accessoris incorporats. L’estil Mod deixarà de ser una demostració d’originalitat personal per convertir-se en una demostració de poder adquisitiu, la imaginació deixarà pas als diners.

Agafant-nos al fets tal i com m’ha agradat de contar-vos-els, els modernistes serien uns peculiars afeccionats a certa corrent jazzística del Soho londinenc dels anys 50s i els mods serien aquells en qui es va inspirar la primera moda juvenil d’impacte massiu a Anglaterra i Europa i tots aquells que la van seguir borreguilment en totes les formes i aspectes que la indústria els hi va vendre entre els anys 1964 i 1966. Però, serem inconformistes i no ens conformarem en una visió tan estricta. I encara menys quan, havent-se imposat la moda Swinging London, el periodista novaiorquès Tom Wolfe al seu recull d’articles “The Pump House Gang” identificava entre els joves moderns de la capital britànica dues fraccions: els “Nous Nois” i els “Mods de classe obrera”; apreciació que coincidia amb la de Jonathan Aitken a “The Young Meteors” quan també diferenciava entre “Swingers” i “Mods dels suburbis”. Els Nous Nois o Swingers serien els fatxendes de les classes acomodades entregats totalment a seguir la moda comercial (això, en aquell moment, era LSD, Flower Power, Pop-Art, Psicodèlia...) i els Mods serien aquells nois dels barris obrers que es mantindrien fidels a la música ballable afroamericana i jamaicana, a l’escuterisme i a les amfetes, i que es farien especialment visibles als concerts de grups anglesos dedicats al Soul, com Geno Washington & The Ram Jam Band, Jimmy James & The Vagabonds o The Foundations. A Dick Hebdige també se li va fer necessari explicar aquesta distinció al seu article “El significat de Mod”: “Mod feia referència a diversos estils diferents i era essencialment un terme-paraigua utilitzat per cobrir qualsevol cosa que hagués contribuït al recentment creat mite del Swinging London. Però, per als nostres propòsits, devem limitar la definició de mods als adolescents de classe treballadora que vivien principalment a Londres i a les noves ciutats del sud, i que podien ser identificats ràpidament pels seus característics pentinats, vestits, etc”. Certament, cert sector dels nois i noies dels barris obrers van emprendre una evolució pròpia marcada per no poder permetre’s econòmicament unes modes orientades als fills de les classes acomodades i, altrament, tan poc adients per al seu entorn suburbial. Com a joves, no podran renunciar a ser moderns, però rebutjaran de forma radical tot allò que pogués tenir cap relació amb la moda comercial, evitant com la pesta tot allò que fos mainstream, que fos moda entre els fatxendes de les classes mitjana i alta. Això els convertia en recuperadors o revitalitzadors dels aspectes bàsics de l’estil de vida Modernista i dels mods originals. Tornar a agafar l’estil estètic dels marines nord-americans i continuar empeltant-se de la cultura dels rude boys jamaicans va ser l’opció escollida per molts d’ells. Això era: Brooks Brothers, Ivy League, Ben Sherman, Levi’s, caçadores Harrington, barrets pork-pie, abrics Crombie, tirants, mocassins, cabells curts, Soul, Rocksteady, Reggae... Al 1969, quan la moda Swinging London estava més que socarrada i San Francisco ja feia un parell d’anys que havia desbancat Londres com a capital de la moda, el “Daily Mirror” va publicar l’article “No Love from Johnny” on un noi dels suburbis exposa el seu estil de vida que la publicació qualifica com a “Skinhead”, havent-hi observat algunes variacions respecte al dels mods d’alguns anys abans. La indústria britànica intentava recuperar el pols de la moda juvenil tornant a fixar-se en l’estil dels nois dels suburbis obrers donant cobertura mediàtica als continus actes de violència duts a terme per la vessant futbolera dels nous moderns de classe treballadora, com abans havien fet amb els disturbis a la costa sud protagonitzats per la vessant escuterista dels mods.

Paolo Hewitt al seu imprescindible “The Soul Stylists (six decades of Modernism, from mods to casuals)” ho té clar: el Modernisme no és un moviment jazzístic dels 50s, o no és solament això, és un fenomen implícit en la cultura del jovent de classe obrera britànica consistent en ser modern evitant tot allò que sigui mainstream en aquell moment. Modernistes, mods, skinheads, smoothies, soul-boys, casuals, etcètera només són noms que els mass media li han donat a alguna manifestació modernista en algun moment del seu procés evolutiu, generalment amb la intenció de comercialitzar-ho i convertir-ho en una moda d’impacte.
Segons això, tant els nois moderns que es congregaven al club Noreik de Tottenham per amerar-se de Rhythm-and-Blues com els fatxendes jueus d’Stamford Hill de 1962 eren indubtablement “modernistes”, independentment de si es consideraven “mods” o no.

L’altre dia vaig llegir un article d’una publicació anglesa en el qual s’exposaven alguns consells per ser un “mod modern”. La icona estètica amb la que calia fixar-se per aconseguir-ho era el ciclista Bradley Wiggins i la música que calia escoltar era la de Jake Bugg, Miles Kane i Missing Andy. En això consisteix avui en dia ser mod? Potser, amb això i en moltes altres coses. Com hem vist, la paraula (el “terme-paraigua”!) “mod” es pot fer servir per a designar moltes coses... massa i tot! Però el que queda ben clar és que el que no pot ser això de cap de les maneres és “modernista”, perquè és totalment comercial, totalment mainstream.
Com diu Paul Weller a l’epíleg de “The Soul Stylists”: “La roba canvia, les drogues també i la música evoluciona, però l’actitud roman inalterable”. Unes paraules que em fan somniar despert, mantenint-me excitat, intentant imaginar les manifestacions modernistes que avui en dia se’t poden creuar pels carrers de qualsevol urbs britànica i com d’efectives són en el seu ardit de mantenir-se exclusivistes, secretes i invisibles per a tots aquells que no hi combreguem o no som prou joves ni modernistes per copsar aquell mínim detallet que els defineix i delata.



domingo, 11 de enero de 2015

A la cabina de l'Allnighter... ALFRED "EL CAPITÀ" FERRER

La protagonista de la darrera visita a la cabina de l'Allnighter era  una de les poques dones que han visitat aquest espai, La Mar La-Bel, ella era l'encarregada de dir adeu al 2014 des dels nostres plats. De la Mar contavem que es batia en duel cada més a la cervesseria la Resistència amb  l'Alfred "El Capità Ferrer". Com que no ens volem posicionar en aquest combat vinílic hem decidit que lo més just era donar veu a l'altra part, aixó doncs hem donat l'oportunitat a l'Alfred perque mostre les seves "armes". L'Alfred “El Capità” Ferrer  un noi del Poblenou que ha donat més voltes que un ventilador. Actualment establert al Garraf, comparteix plats amb els seus amics i amigues a les sessions de La Resistència.


- Quants anys portes mostrant la teva música al món? quina va ser la primera vegada i on?
Tot va començar quan tenia 13 o 14 anys en els “guateques” escolars que muntaven els dissabtes a la tarda a casa d’algun dels companys o companyes de classe posant els discos dels nostres pares en els vells pick-ups. A mitjans dels anys 80 vaig començar a punxar en festes que s’organitzaven a l’escena mod barcelonina amb el sobre nom de The Pink Panther i la Societat Soul de Barcelona. No et sabria dir en exactitud quina va ser la primera vegada, ni a on. Recordo el Societe, el vell Zeleste d’Argenteria, el soterrani del Ranxo o al 5è pis de Calabria. Després d’un parèntesi, als anys noranta torno a la pista de ball des de la discogràfica Capità Swing i les seves festes. Més tard, em dedico a punxar salsa brava i rumba catalana fins el dia d’avui que em desdoblo en dos sessions musicals diferents. En l’actualitat fa dos anys que comparteixo punxades amb amics i amigues a les sessions que programo a la cerveseria La Resistència a BCN. Farà aproximadament un any, l’Albert Gil (Rudemod) em va animar a treure-li la pols als meus vells 7” i em va convidar a punxar a la seva sessió mensual de “A way of life” al Barbara Ann. Des d’aleshores el vinil ha entrat a La Resistencia en les Groovy Night Fights.

- Quin o quins formats de reproducció prefereixes a les teves sessions?He utilitzat i utilitzo tots els formats, des de vinils de 7” passant per cd’s o el mateix ordinador, segons em condicionin les circumstàncies. M’agrada el vinil 7”, per les seves dificultats: recerca, fetitxisme, dificultat, competència, concentració i limitació. Amb el reproductor de cd em trobo molt còmode, ja què et permet algunes diligències que no et pots prendre amb el vinil com punxar reedicions o grups posteriors als 90. També, he punxat, si es pot dir així, algun cop amb ordinador, però és el mitjà que menys m’agrada. Només té una cosa bona, et dona unes possibilitats infinites per trobar cançons. Cançons que mai podràs tenir físicament i que mai podràs punxar en altres dos. És un altre món!! 

- Quin es l'estil principal a les teves punxades? es l'únic o també t'introdueixes en altres terrenys?
Segons el dia. Per un costat, quan punxo vinil, si no ho emmarquem en un estil concret o sessió temàtica, solen ser variades, sense ortodòxia. Podríem dir que punxo un xic de tota la musica relacionada amb l’escena modernista, predominant el surf instrumental, el ie-ié català, el soul clàssic i el northern soul. També incloc bandes clàssiques sixties britàniques i estatals, combinades amb revival mod i els sons jamaicans, incloent el 2Tone. Entre tots aquests estils, m’agrada camuflar temes de rumba catalana amb anima soul-funky dels 70a, com el “Chavi” de Peret o “El Jala Jala” dels Amaya o el brasiler Sergio Mendes. Per l’altre costat, quan punxo cd’s acostumo a punxar rumba catalana i salsa brava nuyorica. Aquestes són les dues meves passions musicals.

- Quina ha sigut l'experiència més significativa o el millor record de tots aquestos anys?
Tirarem de tòpics. Les amistats amb les complicitats creades. Poder sortir a punxar fora dels PP.CC i haver passat per diverses ciutats com Genova, L’Alguer, Berna o Santiago de Compostel•la. El millor record en aquest anys, No sé que dir-te? Uhmmmmmm! Potser, recuperar els 300 senzills que tenia abandonats, encara què hagi patit unes quantes baixes colaterals de gran importància.

- Una anecdota durant una sessió que no oblidaràs mai, alguna petició extranya...?
Bé, hehehe! Als anys 80a, vam llogar una sala per fer una festa “Smart Dress Only” i al final no ens van deixar acabar de punxar. Aleshores, ens vàrem emprenyar molt i com a mostra de la nostra disconformitat, vam destrossar el local i apallissar al DJ oficial. 
Petició estranya, en una FM volien que punxes els hits del moment, per suposat que no els tenia. Després de moltes explicacions i intensos debats amb la comissió, vaig deixar a un nen al comandament de l’equip i abans de que em fotessin a mar, vaig marxar per la porta falsa, hahahaha! No he tornat a treballar mai més amb managers de zona.

- Quines han estat les teves últimes adquisicions i que estas desitjant mostrar al món?Ja les he estrenat, què recordi en ordre cronològic invers serien aquestes: 
1. Los Mambo Jambo – Un baile hipnótico/El cadàver que vino a cenar
2. Los Retrovisores en el surco – Compresion/Ahora sé que seràs mi amor/Te veo a milles/Dile adios
3. Nino Ferrer – La Pelle Nera/Se mi vuoi sempre bene
4. Five Fingers – Tablao chicken/Surfin’ donuts/Burrifornia Sunrise/Run run...Or not!
5. The Style Council – You’re the best thing/The big boss groove
6. Los Bravos – Amor y simpatia/Rudi enamorado

Top five, 5 temes per a cada moment de la nit: 
Per començar la festa... Uns clàssics del surf instrumental com The Shadows i el "36-24-36"
Per calfar l’ambient... Una banda dels 60a estatal com Los Bravos i el seu “Bring a Little Lovin’”
Per mantindré el foc viu... The Show Stoppers amb “Aint nothin’ but a houseparty”
El colofó... Una mica de Philadelphia Sound amb Archie Bell & The Drells amb “The soul city walk”
L’acomiadament... Un tema reivindicatiu passat per la batidora del skapunk de Banda Bassotti, la seva versió del “Bella Ciao”.




lunes, 5 de enero de 2015

Entrevista a... MISS BLACK EMOTION


- Qui son Miss Black Emotion? presenteu-vos una mica, qui composa la banda actualment? Principalmente som quatre,  els que hem estat al peu del canó amb la banda, be, digam que els originals son Fernando Cabalo (guitarra) i Iñigo Beltrán (baix), i després d'un any es van afegir María iturralde i Mary Porcar, en  principi com a coristes, pero s'en va anar la cantant principal i elles van pasar a ser les veus de Miss Black. També están Luis M. Chafer com a teclista, Alfonso Pachés batería i quan te temps Ivan pitarch al saxo. 

- Participen els membres de la banda en altres projectes relacionats amb la música a banda de Miss Black Emotion? 
Si que hi han altres projectes, pero no están relacionats amb aquest tipus de música.

- Conteu, per si algú no vos coneix encara, en quin o quins estils es desenvolupa el so de la banda? 
Tractem de fer Soul clàssic amb pinzellades de pop. 

- La banda naix l’any 2005, però la primera gravació data del 2008, un treball homonim, deduisc que descatalogat a hores d’ara, per la poca informació que he trobat, conteu-nos com van ser aquells inicis i aquella gravació, de que es composava aquell primer treball, producció, edició, etc? 
Tením encara unes 200 cópies de eixe primer disc. El vam tindre que reeditar perque es van
esgotar!!! Era la formació original, amb dos teclats (hammond i fender Rhodes) i tres cantants, i tant la producció com l'edició va ser nostra juntament amb Juan Carlos Tomás "Juanki". 

- Quatre anys després veu la llum “Do you miss me?” so a lo Motown però amb un fort contingut de pop, inclús de beat. Estem en lo cert? quines influències rep la banda per fusionar aquests estils?
Les influencies son desde el soul classic (sello Motown, Stax, Hi!, Brunswick, tot lo reeditat per Kent, James brown, etc...) fins els Beatles, Who, Badfinger... es a dir pop clàssic. Fent una barretja de tot aixó es com pensem naix eixa fusió d'estils.

- No cap dubte quae a hores d’ara la música negra gaudeix de bona salut a l’estat espanyol, bandes com The Excitements o els recent desapareguts Pepper Pots en son bona mostra, esteu al tant del panorama actual, a que penseu que es deu aquest nivell, millor material, millor formació, més mitjans, quina es la difereència a l’època en que vosaltres vareu começar? 
La Idea de montar un grup d'aquest estil va surgir en el 2001, Fernando i jo (Iñigo) ja estavem en una altra banda, Malconsejo, de pop rock, i quan ens vam disoldre, li vaig dir a Fernando de crear una banda de Soul. Aleshores supose que hi hauria prou bandes d'aquest estil com les hi han ara, però, en aquest cas no havia tanta facilitat per coneixer-les. Nosaltres escoltavem Jackson 5, Four tops, Otis redding, Sam and Dave, Supremes, etc etc... i del panorama estatal en coneguem ben poc, a banda de Cool Jerks, Alcohol Jazz, no recorde cap més, pero segur que hi haurien més. 

- Aquest any heu vist editat el vostre tercer treball “That’s why”, parleu-nos d’ell (edició, producció...) 
Per la nostra part creem que es el millor que hem fet, está clar que sempre pasa amb el material nou, pero així ho sentim. L'hem gravat en directe a l'estudi i aixó es note. És la primera vegada que no hem gravat amb Juanki, i sona diferent. Es un treball molt compacte, així i tot cap dir que ho vam preparar en mes i mig. 
- Aquesta vegada només haveu trigat un parell d’anys des de l’últim treball, per editar material nou, a que es deu, aquesta vegada la formació esta més consolidada, tal vegada més dedicació per part dels membres de la banda? 
Realment el temps el marca la disponibilitat dels membres de la banda en eixe moment i la idea que portes per fer el disc. Cançones noves sempre hi han, però temps per preparar-les be i gravar ja es més complicat, tot depén d'aixó, la disponibilitat de cada membre, i si les cançones caminen tal i com deurien. 

- Com va estar la presentació d’aquest treball? 
Va estar prou be, encara i tot que coincidia con el Madrid / Barça. La sala estaba practicament plena. 

- Sembla que a Castelló a diferència d’altres ciutats més grans, existeix un circuit músical bastant consolidat, així doncs no es dificil trobar sales on projecten música soul, Jamaicana, R&B etc. setmanalment tant en directe, com les habituals punxades, haveu notat una bona acceptació a la vostra ciutat, es a dir, podem dir que “sou profetes a la vostra terra”? 
Si que es veritat. Fa ja més de vint anys estave el Ricoamor, que programava sempre els diumenges i van desfilar moltes grups tant nacionals com extranjers. A banda com a pub sempre se punxaba rock, soul, power pop... tot aixo crea escola en la gent jove que li agrada la música que no siga el mainstream. Després va agarrar el relleu la sala Four Seasons, que setmanalment programe una o dos vegades. Está també el Spoonful, que no es més que un bar de copes, però que únicament s'escolta soul i funk. I me sone que ni ha encara més, pero últimament estic una miqueta desconectat.... 
 Profetas en la nostra terra? No crec, tenim gent que li agrade molt el que fem i ni ha un altra que no, més per ser d'aci ja no les agrade. Pero fent memoría, no em sona un altre grup d'aquest estil a Castelló. Ara si que hi han, però segurament vam ser els primers, al menys en gravar quelcom. 

- Quin es el futur inmediat de la banda? 
Encara tenim que gravar mes Lps!!! pero inmediatament voliem traure aquest hivern un single en vinil, amb les cançons que es van quedar fora de "That's Why" per falta de temps en preparar-les.