QUÈ T’EMPATOLLES ARA? – 10 UP WEST (1a part) per Robert Abella

Des del primer empatollament que us faig avisar que d’aquests articles en podíeu esperar qualsevol cosa, que serien una sèrie de venades personals sempre entorn el Modernisme, el moviment Mod i altres moviments modernistes. En aquest –que, com veieu, us l’oferiré en diverses entregues- us invito a allò que tantíssimes vegades m’ha dut la meva imagineria: a reviure com podia ser la vida ociosa d’un mod a la tardor de 1964. Els fets els poso en boca d’un mod londinenc inventat que m’ho escriu per regar-m’ho i que jo, nascut al 1963, ho pugui llegir –i gaudir!- quan sigui gran. Ho enteneu? No? Llegiu, llegiu...

Ilford, 7 d’octubre de 1964

Estimat Robert Abella:

Sóc Peter Robert Bee (jo també em dic Robert!), conegut pels meus amics com Peter The Pinter (van fer una relació entre el meu cognom i la meva afecció per la cervesa, i en va sortir això... Què hi hem de fer? No he sortit tan mal parat, no?), sóc d’Ilford i vaig néixer aquí el 19 d’agost de 1947, en plena postguerra, pel que tinc 17 anys. Vaig a contar-te què he fet aquest darrer cap de setmana perquè m’ho ha demanat ta tia Cinteta, que treballa de criada amb ma mare a cals McPherson, per a donar-t’ho de regal per al teu primer aniversari, després d’assabentar-se que, abans de saber dir “mama” o “papa”, ja dius amb tota fluïdesa “we’re the mods”, i en anglès!

Fa només un any els meus caps de setmana eren molt més excessius que no ara mateix. D’ençà han canviat moltes coses i no totes al meu gust. Ja està clar que si alguna cosa caracteritza l’escena Mod és la seva capacitat de canviar molt depressa, però hi deu haver un component d’edat o jo-què-sé però abans tots els canvis m’engrescaven i darrerament cada canvi diràs que em frena. També val a dir que m’he aconformat a predre punts voluntàriament en la cursa modernista en fer una cosa totalment contrària a la competició: des de l’hivern passat surto amb una noia, Sally, dos anys més jove que jo, de Tottenham. Perds punts perquè el noi cal que li pagui tot a la noia, més encara treballant com treballo i ella encara va a col·legi, per la qual cosa la pasta que podria dedicar a certes necessitats modernistes s’ha vist reduïda considerablement, tot i l’augment de paga que m’he guanyat a l’empresa on treballo.

Perquè te n’adonis com funciona això de la pasta, només cal que vegis el cas meu i el dels meus millors amics Phil The Pill i Edward The Smart, veïns del carrer i companys d’escola des de sempre. Només és una qüestió de prioritats. Ed s’ho gasta tot en roba i en drogues, ha aconseguit relacionar-se amb tots els Faces del West End amb el mèrit que ell és Face pel seu exquisit gust en vestir i s’ho paga amb el que guanya treballant, no com altres que ho són per la pasta que tenen els seus pares; ja està clar que el que distingeix un Face és tenir un sentit cool de l’estètica, però la pasta ajuda i molt, i encara més ara que tothom sap que només cal anar a Carnaby Street per aconseguir tota la roba que necessites per ser mod.

Phil, realment, ha deixat de ser The Pill des que es va comprar la Vespa GS160, la qual cosa li ha canviat totalment la vida, ara tota la seva vida gira entorn a l’escúter, tot el que guanya treballant és per a l’escúter: per pagar-la, per reparar-la, per ornamentar-la, benzina… A mesura que l’escúter ha anat guanyant estèticament la seva pròpia ha anat degradant-se al mateix ritme, era un paio superelegant i s’ha convertit en una mena de mod parker o ticket. Això sí, el seu escúter l’ha convertit en un paio admirat, ha fet un munt de nous amics i fins i tot les noies li van al darrera, vés per on. A Ed i a mi ens ha fomut força perquè ara ja no s’ajunta tant amb nosaltres, notem que ens ha deixat molt de banda, però a nosaltres el seu rotllo simplement no ens va. Els dilluns ja no ve mai amb nosaltres a la nit R&B de l’Scene, prefereix anar a voltar com un borinot amb l’escúter. Un cap de setmana vaig acompanyar-lo a Brighton; avui en dia diràs que no et pots considerar mod si no hi has anat. Allò, i perdona’m la meva vena capitalina, és un show per a pobletans. És una d’aquestes coses que et dic que em fan dubtar sobre si paga la pena continuar considerar-me mod. La penya que hi acudeix és patètica, com vesteixen, com ballen, com participen d’aquell muntatge per a borrecs… No vam veure cap rocker; de fet, em sembla que la penya ni els busca, a qui busquen és als fotògrafs per mirar de sortir a la premsa. Diumenge pel matí la diversió consistia en córrer davant la pasma perquè no t’agafessin. Això ja ho feia jo al pati de l’escola quan em llepava els mocs! Ara, si et detenen –que normalment només és per córrer- la multa que et cau és per flipar. O sigui, un despropòsit, una poca-substància. Això s’arrodoneix arribant al pub del barri dient: “Sabeu dels disturbis que hi ha hagut a Brighton aquest cap de setmana? Doncs, jo hi era!” I els paios s’inflen com a galls d’indi i es queden mirant al sostre com si esperessin una ovació! Com et dic: patètic… A més, això de passar la nit al ras tampoc va amb mi, la veritat.

 sóc el dancer dels tres. Allò que més em mou és la música. M’encanta la roba i posar-me fins el cul de rules i deixar fluir la seva energia tòxica a una pista de ball. Un dia vaig arribar a pensar que arribaria a ser un Face del ball com Mickey Tunner o Ted Murphy, però per a assolir aquest status cal que la gent t’imiti i jo sóc massa anàrquic, no hi ha dos dies que balli igual, ho deixo en mans de com em senten les amfetes i les cerveses que m’he pres abans. De fet, sempre he tingut la sensació que el Block el vaig inventar jo; t’ho dic molt seriosament, encara que no m’atreviria a afirmar-ho públicament. Mickey Tunner és considerat un Face per haver-lo descobert, però estic gairebé convençut que se’l va copiar de mi una nit que em va pegar per intentar ballar com un marine que vaig veure ballant al Flamingo. Però jo no vaig fer com ell que es va tirar setmanes ballant igual fins que tothom el va imitar, jo el vaig anar evolucionant nit rera nit, deixant-me dur pel meu instint. Això d’aprendre passes de ball ho trobo denigrant, va totalment en contra del meu sentit de la individualitat. Cal trencar amb la tradició. Entres a un saló de ball i veus tothom ballant igual; això què és? Unitat de pensament? Feixisme! Això ja ho feien els meus pares abans de la guerra! Hem de ser més més creatius i personals, més jazzies, deixar-nos portar per la improvisació, pel feeling del moment, convertir cada sessió, cada nit en única i irrepetible. Una nit estava jo gaudint de deixar-me anar com mai a la pista de l’Scene i van entrar la Cathy McGowan i Vicki Wickham a triar públic per al programa de televisió “Ready Steady Go!”, es van aturar un moment davant meu i… van passar de llarg! Em vaig sentir frustrat. Li vaig explicar el cas a Ed i em va dir que segurament no m’havien agafat per la cara de col·locat que feia. D’ençà, sempre mastego xiclet per amagar les ganyotes i tics de la mandíbula, però no em puc acostumar a anar amb ulleres de sol quan és de nit i dintre els clubs… ho veig perillós…no veig un cap de faba! Tant em fa si semblo un mussol. Des que surto amb Sally m’he deixat una miqueta la competició estètica, però em continua agradant, m’agrada formar part de l’ambient elegant dels mods i participo plenament d’aquesta recerca de l’originalitat que tant engresca el meu amic Ed, i del que no puc prescindir és de desfogar-me a una pista de ball un parellet de vegades setmanals. Generalment, com Sally no surt entre setmana, solc anar a l’Scene dilluns a les sessions de R&B de Guy Stevens perquè són un luxe i els membres del club entrem de bades, i els dimarts hi solc tornar perquè no hi ha gaire gent i Guy sol provar les darreres novetats, és la millor nit per ballar-hi.

Dimecres solc descansar, i dijous o em quedo al pub a fer unes pintes o m’allargo al club Noriek on sempre et pots trobar amb un bon concert de R&B. Els caps de setmana, quan surto amb Sally, a la qual no deixen anar al West End, solem anar divendres al Tottenham Royal, un gran saló de ball on gaudeixes més de l’espai –que a l’Scene no hi ha- que de la música, perquè ningú, absolutament ningú em pot oferir el que més m’agrada, que és la tremenda barreja d‘estils i la gràcia que té Guy en combinar-ho; només n’hi ha un que sigui capaç d’aconseguir-ho, Georgie Fame, i ho sap fer perquè, sempre que pot, passa per l’Scene a aprendre del mestre Stevens. Darrerament es punxa arreu massa Tamla Motown; no és que no m’agradi, m’agrada prou, sobretot Marvin Gaye i Martha Reeves & The Vandellas, però hi ha locals que amb la intenció de ser els més moderns no punxen altra cosa oblidant-se totalment del R&B i del Blue Beat. Està molt bé per a les noies i perquè hi hagi noies als locals, però jo prefereixo les potents seccions de vent dels discs de l’Stax als violins de la Motown, i a mi continuen sent imprescindibles coses com Bo Diddley, John Lee Hooker o Jackie Edwards. Qui vulgui ballar només Tamla que se’n vagi a moure el cul a Le Duce o a Brighton amb els pobletans. Com et dic, a mi m’agraden les barreges sense límits d’en Guy; aquest estiu, quan tothom parlava de l’enemistat entre mods i rockers, a ell li va pegar per punxar vells temes de Jerry Lee o Bill Halley, i val a dir que déu-n’hi-dó quin ritme més amfetamínic! Sempre sap com sorprendre’ns, igual et punxa una cançó que sembla la cosa més moderna del món i resulta que és de fa deu anys com, de sobte, te’n posa alguna que et negues a ballar perquè no entens com ha pogut posar una cosa així i, al cap d’algunes sessions, acabes ballant-la i donant-li la raó de com n’és d’engrescadora; a mi m’ha passat això un munt de vegades: amb el “Louie Louie” dels Kingsmen, o el“Wipe Out” dels Surfaris, per exemple. Dissabtes sempre solen haver festes superdivertides i descontrolades a casa d’algú, on ens posem la música que volem. I diumenges ja ens va bé descansar o anar al cinema, i així dilluns i dimarts estic fresc per arrassar novament per l’Scene.

No et creguis que no baixar al West End en cap de setmana em fot gaire. Darrerament està massa ple de gent, és millor anar entre setmana. Per l’única cosa que em dol és per l’Allnighter del Flamingo. Aquest cap de setmana, però, Sally se’n va anar amb la seva família al poble, crec que tenien alguna celebració familiar, i aquest dissabte res m’aturava per acudir a la sessió de Georgie Fame & The Blue Flames al Mingo, que és com li diem al Flamingo.