dimecres, 30 de setembre de 2015

BARBARA LYNN, trencant barreres



Barbara Lynn Ozen va naixer a Beaumont, Texas, el 16 de gener, 1942; en principi tocava el piano abans de canviar a la guitarra en veure Elvis presley a la televisió, finalitzant l’escola primaria. Una vegada a l’escola secundària a finals dels anys 50, Lynn va formar la seva pròpia banda, Bobbie Lynn and the Idols; cavalcant entre el blues i el shouthern R&B siguent els seus models a seguir artistes com Guitar Slim o Jimmy Reed i cantants de pop femení com Brenda Lee o Connie Francis. Malgrat que mai li va agradar sentir-se pionera, es pot dir que va ser la primera artista femenina en aconseguir un èxit notable com a lider d’una banda davant l’audiencia de R&R i R&B, trencant una barrera entre géneres, altres dones com Memphis Minnie o Lady Bo havien aconseguit prèviament tocar entre els músics de blues, però aquestes tocaven per a les audiències segregades i no eren les caps de banda com Barbara Lynn, ni tampoc escribien gran part del seu própi material com feia la nostra protagonista d’avuí, qualcom inaudit per a les estrel.les femenines del moment. 

Després de guanyar un parell de concursos de talents i actuar en alguns balls per a adolescents, siguent encara menor d'edat Lynn va començar a treballar als clubs locals i juke joints, amb el risc de ser expulsada de l'escola si l'haguessen descobert. 
El cantant Joe Barry va ser qui va recomanar Lynn al productor i empresari Huey P. Meaux, també conegut com el Crazy Cajun, aquest va estar un moment clau en la seva carrera. 
Amb el consentiment dels seus pares, Meaux portar Lynn a Nova Orleans per gravar al llegendari estudi de Cosimo. Lynn va enregistrar uns quants singles per al segell Jamie. 
L’any 62 Barbara Lynn polvoritzava les llistes d’èxits amb la balada "You'll Lose a Good Thing" el tema es convertia en èxit a nivell nacional siguent numero 1 a les llistes de R&B, aquell mateix any també veia la llum el seu primer treball de llarga durada amb el mateix nom. 

Lynn va continuar gravant pel segell Jamie temes com “You're Gonna Need Me" i "Oh Baby (We Got a Good Thing Goin')," fins 1965 tots ells en la senda del R&B , ja entrats en 1966 canvia d’etiqueta, pasant a engrosar les files del segell Tribe propietat de Huey P. Meaux, on grava “You Left the Water Running” èxit major convertit en estandar del gènere i versionat le mateix Otis Reading, aquest va ser any de transició fins a 1967 on Lynn pasa a formar part d’Atlantic on continuà la senda de l’èxit amb temes "This Is the Thanks I Get". L’any 69 veia la llum “Here is Barbara Lynn” un altre treball de llarga durada, en 1972 finalitzava la seva aventura amb Atlantic amb el disc "(Until Then) I'll Suffer" arribats a aquest punt, arribats a a 1975 Lynn es va mudar a Califòrnia, on va abandonar el negoci de la música, va tindre dues nenes i un nen, es va divorciar i es tornà a casar de nou. Poc després seu segón marit va morir, ja en la dècada dels 80, amb els nens estan ben desenvolupats, va tornar a Beaumont i va reprendre la seva carrera en una escala més petita. Va fer una gira pel Japó del que va naixer el disc en directe "You Don't Have to Go" i diverses gires internacionals pels anys 90, la seva música digam s’havia actualitzat fins al punt d’incorporar elements de funk i hip hop als seus registres.  L’any 1994 Bullseye Blues va editar el seu primer àlbum despés de dues decades i l’any 2000 va gravar “Hot night tonight” on va participar el seu fill amb un parell de temes de rap.

dimecres, 23 de setembre de 2015

A la cabina de l'Allnighter... BERRI ANTZA



Sóc Berri Antza, nascut a Terrassa (Barcelona) i resident des de fa una pila d'anys a la província de Lleida. Sóc dissenyador gràfic, il·lustrador, fotògraf (i punxadiscs ocasional amb Afro Caribbean Collective actualment). Sóc adicte a la música, al cinema i la lectura. He treballat per PIMP (Barcelona) i SLAM (Madrid). Sóc cofundador de METERSAKER™ (Barcelona) i d'O'BROTHERS (Les Borges Blanques). He col·laborat amb DJINN'S (Alemanya), DOVA Motorcycles (Sevilla), LAMONO Magazine (Barcelona), SLÀVIA (Les Borges Blanques) entre d'altres.

- Quants anys portes mostrant la teva música al món? quina va ser la primera vegada i on?
Sempre m'ha agradat compartir la meva passió per la música. Penso que fa més de 20 anys que, d'una manera o altra, mostro i comparteixo amb la gent la meva música. Recordo que amb 13-14 anys ja feia recopilacions en cassette d'Early Reggae, Northern Soul i Punk anglès dels 70's per regalar als amics. M'encantava buscar les cançons que més m'agradaven i ordenar-les de manera que, en escoltar la cinta, la cosa no decaigués.No recordo exactament quina va ser la primera vegada, però molt probablement en alguna festa major amb l'Albert "Chestnut Seller" de Tarragona a principis dels 90's.

- Quin o quins formats de reproducció prefereixes a les teves sessions?
M'encanta el vinil. LP o singles, m'és indiferent. He crescut amb això i per mi té un aire cerimoniós i romàntic que cap altre format té.

- Quin es l'estil principal a les teves punxades? es l'únic o també t'introdueixes en altres terrenys?
Normalment quan tiro de vinils l'estil principal i fonamental que punxo és Soul i Funk. M'agraden molt les bandes sonores de pel·lícules Blaxploitation i, en general, les bandes sonores dels 60's i 70's. Acostumo a tirar per aquí. A vegades però faig punxades encaminades al Garage dels 60's, Proto-Punk i Punk dels 70: Stooges, Sonics, Them, Seeds, Velvet Underground, Dictators, ...I, per acabar la meva esquizofrènia musical, des de fa gairebé 2 anys punxo juntament amb Ricard Selector i Monsieur Pigni en un col·lectiu anomenat Afro Caribbean Collective, on maxaquem al personal amb música africana i caribenya: Soca, Calypso, Reggae, Raggamuffin, Jungle, Boogaloo, Kuduro, Mbalax, African Salsa, Coupe Decale, Arobeat, Makossa, Soukous ... Una veritable barreja d'estils on l'única condició és que siguin molt ballables.

- Quina ha sigut l'experiència més significativa o el millor record de tots aquestos anys?
Bufff! N'hi ha tants... Recordo amb molt d'afecte una nit al New York Club de Barcelona punxant amb el meu bon amic Quique (Skatalà) i ara, últimament, una punxada que vam fer amb els Afro Caribbean Collective en el festival de circ social "Acirkaos" a Menorca, brutal!

- Una anecdota durant una sessió que no oblidaràs mai, alguna petició estranya...?
Crec que no oblidaré mai la nit que vaig perdre (i mai més vaig recuperar) una maleta amb més de 150 CD's (originals!) a dintre. Tota la música que havia utilitzat hores abans per punxar en el warm up d'una trobada scooterista que es va fer a Lleida la vaig perdre al carrer (no comment). Hores de no dormir i massa cervesetes fan aquestes coses... Brrrrrr.I peticions estranyes, incomptables. Som molts els que tenim ànima de DJ i sempre que punxes trobes algú que, en un rampell de creativitat impulsat pel DJ que porta dins, et demana a crits que posis un tema de Rick James quan fa estona que només punxes temes dels 60's on hi sona el Hammond, per exemple.

- Quines han estat les teves últimes adquisicions i que estas desitjant mostrar al món?
Alguna que altra banda sonora rarota de Blaxploitation 

-Top five, 5 temes per a cada moment de la nit:
Per començar: Quincy Jones - Theme from "Ironside"
Per escalfar l'ambient: Marva Whitney - Things Got To Get Better
Per mantindre el foc viu: Johnny Pate - You Can't Even Walk In The Park / Herbie Hancock - Wiggle Waggle
El colofó: Maceo & The Macks - Cross The Track (We Better Go Back)
L'acomiadament: Curtis Mayfield - Pusherman / Isaac Hayes - Theme from "The Men"

diumenge, 20 de setembre de 2015

JUST WANNA DANCE mixtape Vol. 1 per PONENT ROOTS

Us presentem una nova mixtape, aquesta vegada des de terres de Ponent, sota el nom "Just Wanna Dance" els companys de Ponent Roots ens conviden a moure els malucs durant més d'un hora. Per saber una mica més del que fan aquesta colla d'artistes amants dels sons negres, us deixem una entrevista que els vam fer a l'Allnighter el pasat mes de juny. Entrevista Ponent Roots




dimecres, 16 de setembre de 2015

Entrevista a... THE ROYAL ROOSTERS

Seguint el fil de la darrera entrada del bloc, avuí us presentem una de les bandes encarregades de posar la música en directe al próxim Rhythm & Beach Mod & Sixties Weekender 2015, que recordem tindrà lloc els próxims dies 18 i 19 de setembre a la ciutat de Castelló. Si posant el punt jamaicà a l'event tenim als locals Bandits, per l'altra banda i com a embaixadors dels sons més própers al rock and roll i el rhythm & blues tenim als Royal Roosters, banda emergent però amb un bon grapat de bons músics curtits en allò de pujar als escenaris i fer moure els malucs al personal amb altres bandes. Doncs amb els Royal Roosters hem parlat i això es el que ens han dit:


- Conteu-nos breument la història de la banda, qui la forma i d'on vénen els membres, on resideix el grup i en quines altres bandes heu participat etc?
Des de que vam començar, fa prop d'un any a Madrid, som Rudy King a la guitarra i veu, Mike Von Clubman al baix, Javi Hunka Hunka al saxo, Esteban Beatboy a la guitarra i Burning Serge a la Bateria i la veritat és que hem tocat a un munt de bandes abans de montar The Royal Roosters.

- Compagineu The Royal Roosters amb algun altre projecte actualment?
 Sí, Rudy King también está tocando con los Smooth Beans, donant-li al del reggae i l'rocksteady, Burning Serge amb la banda de garatge Screamin 'Witch Doctors i la resta som membres de Imperial Surferss, que ara estan en un periode de descans.

- En quins estils podriem dir es mou el so de la banda?
Ara mateix estem traient un munt de cançons noves basades en els estils que més ens agraden: el rock & roll i el R&B de finals dels anys 50, early soul, la música jamaicana, el garatge, el frat rock ...el primer single serà molr R&B, però ja veurem com evoluciona la cosa.

 - Parlem de referents, quins artistes influèncien clarament el grup?
Doncs per dir alguna cosa, clàssics del rock and roll: Sam Cooke, Little Richard, Gino Whasington / Motown, Blue Beat, Stax / Wailers, Kingsmen, Sonics / Ramones, Beach Boys, Elvis / el Doo Wop, la Cumbia psicodèlica, la britànica Invasió / Shakers, Els Salvatges, Micky i Els Tonys ... etc, etc, etc ....

 - De que es composa el vostre directe versions o temes propis?
 Hi ha de tot, però, més temes propis que versions. La veritat és que no parem de treure cançons noves al local.

- Teniu material enregistrar a l'estudi, esteu per gravar en breu potser?
Som una nova banda i es el nostre any de debut com aquell que diu, així es que a hores d'ara no tenim cap refere`ncia la mercat, però hem gravat el nostre primer single “I can’t breathe”  per al segell Alemany Soundflat Records. Ja està sonant a les ràdios i sortirà a la venda a l'octubre de 2015, però, continuem treballant dur en als magnífics estudis de  Big Cheff Recoding Service gravant cançons ammb la vista posada en un LP

- Quelcom més que afegir? parlem del futur per exemple
Fins aquest estiu, ens havíem dedicat a preparar un bon repertori tocant per Madrid i voltants. Aquesta tardor estem  començant a eixir fora, al Gambeat a Barcelona, ​​Rhythm & Beach de Castelló, a l'Shake-a-Round a Saragossa, a l'Soundflat Saló Bash a Colònia, a l'Purple Weekend de Lleó i uns quants aquest llocs qua anirem informant ... Moltes gràcies per l'entrevista i ens veiem al Rhythm & Beach !!

Vers. Castellano - Contad brevemente la historia de la banda, quien forma y de dónde vienen los miembros, residencia del grupo, otras bandas donde habéis participado etc? 
Desde que comenzamos, hace cerca de un año en Madrid, somos Rudy King a la guitarra y voz, Mike Von Clubman al bajo, Javi Hunka Hunka al saxo, Esteban Beatboy a la guitarra y Burning Serge a la batería y la verdad es que hemos tocado en un montón de bandas antes de montar los Royal Roosters. 
- Compaginais Royal Roosters con algún otro proyecto actualmente?
 Sí, Rudy King también está tocando con los Smooth Beans, dándole al reggae y al rocksteady, Burning Serge con los garageros Screamin’ Witch Doctors y el resto somos miembros de los Imperial Surfers, que ahora están en un periodo de descanso. 
- ¿En qué estilos podríamos decir se mueve el sonido de la banda? 
Ahora mismo estamos sacando un montón de canciones nuevas basadas en los estilos que más nos gustan: el rock and roll y el rnb de finales de los 50s, el early soul, la música jamaicana, el garage, el frat rock…El primer single será muy rnb, pero ya veremos cómo evoluciona la cosa.
 - Hablemos de referentes, qué artistas influencia claramente el grupo? 
Pues por decir algo, clásicos del rock and roll: Sam Cooke, Little Richard, Gino Whasington / Motown, Blue Beat, Stax / Wailers, Kingsmen, Sonics / Ramones, Beach Boys, Elvis / el Doo Wop, la Cumbia Psicodélica, la British Invasion / Shakers, Los Salvajes, Micky y los Tonys…etc,etc,etc….
 - De que se compone vuestro directo, versiones o temas propios?
 Hay de todo, pero más temas propios que versiones. La verdad es que no paramos de sacar canciones nuevas en el local. 
- ¿teneis grabación de estudio o habéis pensado grabar en breve? 
Somos una nueva banda y estamos debutando este año, así que, a día de hoy, no tenemos nada editado en el mercado, pero hemos grabado nuestro primer single “I can’t breathe” para el sello alemán Soundflat Records. Ya está sonando en las radios y saldrá a la venta en octubre de 2015, pero seguimos trabajando duro en los magníficos estudios de Big Cheff Recoding Service grabando canciones para un próximo LP. 
- ¿Algo más que añadir? hablemos del futuro por ejemplo.. 
Hasta este verano, nos habíamos dedicado a preparar un buen repertorio tocando por Madrid y alrededores. Este otoño estamos empezando a salir fuera, al Gambeat en Barcelona, al Rhythm and Beach en Castellón, al Shake-a-Round en Zaragoza, al Soundflat Ballroom Bash en Colonia, al Purple Weekend de León y unos cuantos sitios más que ya iremos informando…muchas gracias por la interview y nos vemos en el Rhythm and Beach!!


dimarts, 15 de setembre de 2015

A la cabina de l'Allnighter... BIG BORXO

A Castelló la cosa no s'atura, hi han bandes, selectors, clubs i lo més important relleu generacional que garantitza conga per a uns quants anys més. Com que estem a tocar el Rhythm & Beach Mod & Sixties Weekender 2015 hem volgut convidar a la nostra cabina un dels seus protagonistes, Mr. Big Borxo, membre de Mash Masters, muixaranguer, waterpolo man, escuterista sense escuter i "abanderat" de la causa castellonenca, el nuvi que tot pare vol per a la seva filla vamos, sense dubte peça clau dins l'escena a la capital de La Plana.



- Quants anys portes mostrant la teva música al món? quina va ser la primera vegada i on? Bé, doncs porte uns 7-8 anys en aquest món gràcies a les festes que organitzàvem a Premama's (local mític en Castelló, DEP) i al Club Reggae que organitzava el nostre germà Vicent Bocaccio70. La primera vegada que vaig poder desvirgar alguns discos va ser a nadals de l'any 2009(???) al Not Another Christmas Fest (just reggae fest) a Premama's, amb el meu bredda Kike Upsetter i Jamaican Memories.

- Quin o quins formats de reproducció prefereixes a les teves sessions? 
El meu preferit sempre és el plàstic, ja siga re-editat o original, 7" com 12".

- Quin es l'estil principal a les teves punxades? es l'únic o també t'introdueixes en altres terrenys? 
A les meues punxades sol haver-hi un gran bloc d'ska i rocksteady. Ara bé, tinc gran debilitat pel boogaloo, la salsa y la cumbia per a pujar la temperatura a la nit. 

- Quina ha sigut l'experiència més significativa o el millor record de tots aquestos anys? 
Els millors records de tots estan, sense cap mena de dubte, durant els primers anys. Gràcies a les oportunitats que ens va donar Jamaican Memories, vam poder-nos iniciar en aquest mundillo, vam anar coneixent gent i, amb el pas dels anys, hem assolit una bona colla de fills de putes que, realment, ho passem en gran a cada concert i/o punxada. 

- Una anecdota durant una sessió que no oblidaràs mai, alguna petició extranya...? 
Uffff...hi ha nits molt tèrboles de no saber ni posar l'agulla on toca. No obstant, me quede amb una sessió al Flow (ja tancat) amb el meu company Noruego (Bandits) on va haver un enganxó verbal prou interessant amb un assistent degut a discrepàncies sobre l'autoria d'una cançó. Peticions extranyes..."puedes ponerme algo de Beyonce".

- Quines han estat les teves últimes adquisicions i que estas desitjant mostrar al món? 
Sincerament, l'última adquisició ha estat el nou àlbum dels Granadians, els quals considere com a grup clau des que vaig començar. Ara bé, el "Ritmo Caliente" de Coco Lagos potser siga la peça que més m'agrada traure a passejar.

-Top five, 5 temes per a cada moment de la nit.
Per començar la festa..."Such is life - lord creator"
Per calfar l’ambient..."Skatalites - Dick Tracy"
Per mantindre el foc viu..."Bobby Valentin - Use it before you lose it"
El colofó..."Prince Buster - Prince of peace"
L’acomiadament..."Hector Lavoe - Che che cole"
Ens veiem al Rhythm & Beach, brodels and sisters!

diumenge, 13 de setembre de 2015

QUÈ T’EMPATOLLES ARA? – 9 MODS I TECHNO per Robert Abella

Sí, ja us podeu prendre algun tranquil·litzant per afrontar aquesta lectura o algun digestiu per a pair-la! Bé, ho matitzaré per fer-li la lectura més lleugera a algún i per evitar que altres em condemnin a morir consumint-me a la foguera. Avui us presento el QUÈ T’EMPATOLLES ARA? – 8 : MODERNISME I TECHNO.

Sleaford Mods
El passat 26 de juny es va celebrar al Hyde Park londinenc el festival Summer Time presentant un cartell farcit de noms relacionats d’alguna manera o altra amb el moviment Mod: The Who, Paul Weller, Johnny Marr, Kaiser Chiefs... Entre tots aquests noms de pes del Pop-Rock anglès hi figuraven els Sleaford Mods, un duet de Nottingham que aporten una arriscada barreja de Hip Hop amb una base instrumental electrònica tosca i bàsica inspirada en el Drum&Bass i el Black Metal, i unes lletres molt crítiques amb el capitalisme i la situació laboral de la classe treballadora. Indubtablement, que el seu àlbum “Divide And Exit” fos inclòs per The Guardian entre els deu millors discs de l’any passat els va facilitar força la seva participació al mediàtic British Summer Time d’enguany. Aquest hivern, però, en el transcurs d’una entrevista en la qual Paul Weller explicava com l’electrònica li estava oferint nous espais sonors per dotar el nou disc que llavors estava gravant, “Saturns Pattern”, d’un so diferent i innovador, l’entrevistador li va preguntar què li semblaven els Sleaford Mods i Weller va deixar caure amb la seva contundència habitual: “Són una merda”. Aquesta opinió tan negativa va ser molt ben rebuda pels sectors més puristes i reaccionaris del moviment Mod -que els hi ha... i no us podeu imaginar fins a quin nivell-, però sabent com odia Weller qualsevol atisbe de nostàlgia o tradicionalisme estic més que convençut que la seva resposta amb l’aspecte que menys tenia a veure és amb l’ús que en fan de la tecnologia.

Pot sobtar, confondre i fins i tot irritar algú, però la relació entre el moviment Mod i la música Techno té els seus orígens en el mateix moment del naixement de la música Techno. Ja no vull entrar en si seria encertat relacionar amb aquest tema que Muddy Waters arrenqués el R&B de l’ambient Trad per impulsar-lo a terreny Mod aquella nit de 1958 al Marquee londinenc quan va assorar tothom amb el volum elèctricament amplificat de la seva Fender Telecaster, ni tampoc sobre l’ús que de la saturació electrònica en van fer els Who per donar forma al Pop-Art musical com tampoc de la seva afecció pels sintetitzadors, em conformo en recordar Kevin Pearce definint Kraftwerk com “el definitiu grup mod alemany” al seu llibre “Something Beginning with ‘O’”, o Steve White, baterista d’Style Council, a finals dels 80s, posant Kraftwerk com a influència bàsica del Modernisme al mateix nivell que altres controvertits exemples com Miles Davis o David Bowie.

Kraftwerk
Fa temps, relacionar Kraftwerk amb el moviment Mod podia sonar desproporcionat malgrat haver-hi certs motius on agafar-se: una estètica elegant i una música originalment moderna que trencava amb tota tradició i reescrivia la història de la música juvenil mirant només cap al futur, per la qual cosa sempre se’ls va considerar més “futuristes” que “modernistes”. Però ara, veient com s’han imposat les instrumentacions Techno en la música de club contemporània, és almenys contemplable. 
A principis dels 80s, els aires regeneratius de la New Wave van facilitar a un grapat de nois de subcultura Soulboy encapçalar les noves modes New Romantic i Techno Pop que aportaven música ballable d’arrel Northern Soul modernitzada amb instrumentacions Techno, o sigui, a base de sintetitzadors. Només cal recordar l’èxit fortuït aconseguit pels Soft Cell de Leeds amb un single compost per dues versions Techno dels clàssics Soul “Tainted Love” de Gloria Jones i ”Where Did Our Love Go” de The Supremes. Martin Kemp, cantant d’Spandau Ballet, explicava així en què s’havien inspirat per donar forma al so de moda del moment: “Les nostres influències i el nostre so venen, en general, dels clubs i les allnighters. La majoria de grups estan fortament influenciats per grups i música Rock, però aquest no és el nostre cas. Nosaltres no anem a concerts, potser amb l’única excepció d’algun artista negre de Soul. La direcció que hem emprés ve del Soul-disco electrònic, de música ballable, no del Rock. No pretenem emular les bandes Disco-soul perquè aquesta escena porta aquí molts anys. Nosaltres estem fent música ballable amb un gust més europeu”. Grups com Soft Cell, Spandau Ballet, Human League, Depeche Mode, ABC o New Order aportaven la música amb el so més modern del moment conjuntant dos aspectes fonamentals de la cultura Modernista: música negra i continentalisme. 

Casuals 80's
En aquell moment, els joves que havien contribuït a fer del revivalisme mod una moda d’èxit massiu o no van tenir cap problema en continuar seguint la inèrcia de la moda i deixar de ser mods o, els que es van entestar en continuar sent mods, van donar totalment l’esquena al Techno Pop, uns intentant mantenir viva l’escena dels grups revivalistes, altres sacrificant la naturalesa modernista del moviment per recuperar el seu elitisme i exclusivisme a base de remetre’s a l’estil de la manifestació original. 
Altrament, fora dels ambients estrictament musicals i de la moda juvenil comercial, on veurem reflectida la seva influència de forma discreta serà entre els casuals futbolers. Encara que la seva roba defugís tota connexió amb el Pop, en els seus pentinats notarem l’impacte dels clatells rapats i prominents serrells propis d’en Bernard Sumner de New Order o de Martin Fry dels ABC, i en menor mesura, per espectacular, de Philip Oakey dels Human League. 

Tot això ho va trasvalsar i accelerar -i de quina manera!- la irrupció de l’E (o “èxtasi”, una nova droga de disseny) a finals dels 80s. Hi ha qui diu que el moviment Casual va morir quan els èxtasis van irrompre a les grades provocant que molts grups de casuals, enemistats a mort des de sempre, esdevinguessin amics incondicionals i preferissin la germanor dels ambients musicals amerats d’Acid House a les garrotades de l’ambient futboler. Mentre la roba dels casuals mantindrà el seu inherent estil continental, la influència del Pop anglès la continuarem veient reflectida en els pentinats, on ara es fa visible l’impacte del pentinat de Shaun Rider, cantant de Happy Mondays, demostrant com d’estreta s’havia fet la relació entre casuals i èxtasi. Aquest espectacular gir té en la figura de Peter Hooton el cas més recordat; editor de l’admirat fanzine “The End”, el més seguit pels casuals del Liverpool FC, esdevé cantant d’èxit liderant el grup The Farm assolint un èxit de vendes amb “All Together Now” (1990), una cançó que recorda el partit de futbol que va agermanar les tropes britàniques i les alemanyes durant la treva de Nadal de 1914 durant la I Guerra Mundial, i que ja us podeu imaginar quin efecte devia tenir entre els lectors més xungos del fanzine “The End”.

New Order
Una controvèrsia similar, aquesta vegada més propera als mods, la va protagonitzar Paul Weller en el seu permanent ardit de mantenir actualitzat el moviment Mod o, si més no, no perdre pistonada de les darreres manifestacions Modernistes. A Weller ja se l’havia vist adoptant certs aspectes estètics dels casuals quan, a mitjans dels 80s, va intuir que eren l’expressió Modernista més genuïna del moment; recordeu els polos Lacoste del grup, que els donaven un aire més continental que els Fred Perry, i el serrell de Paul de l’època “Our Favourite Shop” (1985). Amb l’arribada impactant de l’Acid House de la mà de l’E als clubs londinencs, Weller i Talbott veuen clar que el camí a seguir és orientar els propers discs dels Style Council cap a l’Acid House. Un canvi que causa la immediata deserció d’Steve White, més interessat en el Jazz que en el House. La nova orientació del grup ens ofereix una versió del “Promised Land” de Joe Smooth i graven un àlbum que pensen presentar amb el títol “Modernism: A New Decade”, per si hi havia cap dubte sobre les seves intencions. El resultat crea tants dubtes a la seva discogràfica que la confusa situació acaba amb la Polydor negant-se a publicar-lo i amb la dissolució de la banda. Anys després aquelles gravacions es van fer públiques i val a dir que el disc tenia tot allò que caracteritza tots els discs dels Style Council: la genial capacitat de dos mestres de la música capaços d’arriscar al màxim i sortir-se’n. Potser l’únic dubte que em creen és si el fugaç i comercial Acid House es mereixia la contribució de dos artistassos de la talla de Weller i Talbott. 
Crec que aquesta arriscada orientació presa per Weller poc va afectar els mods. En aquelles alçades, l’obra de Weller ja feia temps que havia destriat entre els mods que li serien incondicionals per sempre i els que ja l’havien defenestrat irreversiblement per comercial, com crec que als incondicionals poc els va estranyar el seu gir cap a l’Acid House i algun –així com jo mateix- inclús ho recorda com una d’aquelles demostracions de Modernisme radical que cal agrair-li a un Weller que continua, encara ara, amb 57 anys, igual de transgressor que llavors.

Style Council
Com a conseqüència d’aquesta eufòria musical provocada per l’E en van sorgir mogudes tan interessants, originals, productives i recordades com el Manchester-Sound o l’Acid Jazz, però res comparat amb com en va resultar ser de decisiu per a l’irreversible domini que l’electrònica va assolir en l’escena clubber. L’Acid House marca un abans i un després en la història de la música de ball, i a partir del qual la “música dance” esdevindrà una branca de la “música electrònica”. A Gran Bretanya l’escena de ball adulterat amb drogues de disseny dels 90s seria coneguda –i fins i tot perseguida legalment- com a cultura Rave. No crec que ni jo ni aquest blog siguem ni la persona ni el lloc adequat per explicar el seu desenvolupament, però almenys sí que em toca apuntar que el terme “rave” té els seus orígens en els anys 50s quan s’usava per anomenar la vida bohèmia del Soho i que van ser els mods dels 60s els que li van donar el significat de sessions maratonianes de ball amfetamínic.

Tanmateix, tota relació que es va intentar establir entre la cultura Rave i com haguessin hagut de ser els mods d’aquell moment era endinsar-se en aigües tèrboles. Valgui, com exemple, aquests dos punts de vista de mitjans dels 90s totalment oposats i, altrament, cap dels dos està mancat de certa raó: 
a) “Tot aquest revivalisme mod és una merda. Amb portar un Fred Perry no n’hi ha prou per ser mod. El moviment Mod va sorgir del Modernisme. Els autèntics mods d’ara són ravers, seguidors del Jungle i la música futurista. Són moderns. Nosaltres no som mods en absolut, simplement ens agrada vestir bé. I no fem música mod, fem música pop”. (Johnny Dean, cantant i líder de Menswear, al Melody Maker)
b) "El moviment Mod actual és obertament elitista, com sempre ho ha estat i com ho han estat totes les seves derivacions (new romantics, primers punks, els casuals...). Als mods sempre els ha agradat destacar de la massa per ser els únics en vestir això o en tenir aquell disc. L’Acid House era exactament tot el contrari a això, tractava d'aplegar-se la major quantitatpossible de gent en un descampat per cercar la mútua comunió deixant-se dur pel desvari provocat per l’abús en drogues de disseny. Perdoneu, però en això hi veig massa aspectes hippies que sempre he odiat. Era anti-urbà, buscava espais oberts, i el seu estil de ball era hippie, ballant per tot un camp, no era un ball mod, no tenia res d’aquell sentit presumit d’individualitat del mod. No em semblava gens elegant. Acid House i elegància són conceptes totalment antagònics”. (Robert Elms, a “From Freeze to House” de Richard Shone) 

Com veieu, relacionar mods i Techno no és un tema que me l’hagi tret jo de la mànega i com ha desfermat no poques controvèrsies al llarg dels anys. 
D’ençà, l’enorme impacte de la cultura Rave ha acabat convertint els clubs en una mena de microsucursals on la gent sembla voler mantenir el to cada cap de setmana per, arribat el moment, entregar-se a les massives Rave aprofitant alguna manifestació de l’orgull gai o l’envelat d’algun festival d’estiu. L’aspiració dels ravers continua sent compartir el ball amb la major quantitat de gent possible en un espai com més obert millor. Malgrat això, el medi natural de la cultura Dance sempre serà un club, una discoteca, un lloc tancat on les parets resultaran essencials per aconseguir la saturació d’un so excessivament amplificat, i on sempre hi haurà aquell que hi buscarà un ambient més exclusiu, més urbà, més working-class i elegant, i on haurem de continuar fixant-nos per veure florir les futures expressions modernistes.
Ben mirat, els Sleaford Mods tenen moltes semblances amb Style Council: un duet fent música de ball amb una forta càrrega de conscienciació social sobre la dura realitat de la classe treballadora. En canvi, estic quasi convençut que la mala opinió de Weller sobre ells té molt a veure amb el punt de vista que ens aporta Robert Elms sobre la cultura Rave. Els Sleaford Mods poden ser moltes coses, bones o dolentes, però el que no són, ni amb el seu so ni amb la seva imatge, és elegants. No són cool... com els alemanys Kraftwerk, per cert, sí eren.

dijous, 10 de setembre de 2015

dimecres, 9 de setembre de 2015

Presentació RHYTHM & BEACH MOD & SIXTIES WEEKENDER 2015

Dissabte vinent tindràn lloc un parell festes presentació de l'edició del 2015 del RHYTHM & BEACH MOD & SIXTIES WEEKENDER 2015 que es celebrarà a la ciutat de Castelló els próxims dies 17 i 18 de setembre i que en els próxims dies intentarem repasar més detingudament per aquest espai. Fins que arriba la data i per anar obrint boca els responsables de l'event a La Plana han organitzat dues punxades. Per una banda el dissabte al matí al cafe-teatre El Corb de Benicàssim hi haurà un vermut per on desfilaran quatre selectors locals DJ Bell Boy, DJ Bernat Fa, DJ Jordi, DJ Kike i ja entrada la nit la festa es trasllada a la capital del Túria, més concretament al club Calypso situat al valencià barri de Russafa, on els encarregats de fer moure al personal seràn Miquel Injection, Saul Ska-ba com a anfitrions i Marc Faith i Xavi Heras, com a representants de l'organització del RHYTHM & BEACH MOD & SIXTIES WEEKENDER 2015.






dimarts, 8 de setembre de 2015

LOS GRANADIANS DEL ESPACIO EXTERIOR, sala 16 Toneladas (València) 4/9/15


Amb una mica de retard sobre l'hora prevista eixien a l'escenari de la sala 16 Toneladas de València Los Granadians, camisa de flors blava, pantalons negres i sabates blanques, servien d'uniforme a la banda que acostuma a cuidar fins al miním detall en els seus directes.
Els granadians obrien el show amb "Rumbo a lo desconocido" tall instrumental inclós al seu darrer treball "La Onda Cósmica" i del que podem dir la banda es torna a superar a si mateix signant un treball impecable. Per enfilar el primer bloc de cançons la banda escollia un clàssic instrumental "Sonda Phoenix" per tot seguit continuar amb la presentació dels seus darrers treballs, ja no només d'aquest últim LP sino també del 7" editat anteriorment, l'any 2014, així doncs sonaven els temes "Festival", "Reggae a go-go" i "Crateres y polvo", podiem dir que aquest primer bloc de cançons la banda va escollir un seguit de temes instrumentals.

A continuació la banda feia un petit repàs al seu treball "Reggaelactico" editat l'any 2012, fent sonar els temes "R.E.G.GA.E", "Que le voy a a hacer", "Escucha tu corazón" i "Fragmentos de otros mundos".
Amb  el reggae "A tu lado" i "Rocksteady birthday" reprenien el repàs a "La Onda Cósmica" especial menció a aquest últim, tema molt festiu que sense dubte es convertirà en clàssic dins el repertori de la banda. I si de clàssic i temes festius parlem,  no podia faltar el tema "La fiebre" amb aquest la banda deixava caure un dels temes imprescindibles als seus directes i que més fan ballar al seu públic.
El directe arribava a l'ecuador amb el tema "Donde está" tocs caribenys i cors caracteristics, el seguia "Buena costumbre" tema cantat per Doctor Tema segona guitarra junt al vocalista Peter Boggie Parker. 

Un altre clàssic instrumental carregat de hammond "Terror, suspenso, reggay sideral" tema que tancava "El temperamental sonido de los Granadians" allà per l'any 2008 s'encarreva d'enfilar el darrer bloc abans dels quasi obligats bisos. "Pica hielos" tema melòdic amb aires de corrido mexicà, el fantàstic "Problemas" i un clàssic entre els clàssics "Una chica me dijo una vez" servien per tancar el concert. 
Però la banda granadina en una mostra de gràtitud i generositat amb un públic negat a abandonat el local es van marcar ni més, ni menys que fins a set temes dins l'apartat de bisos. El primer d'aquests "El sonido de las estrellas" tema que tanca el seu darrer treball,  "Mentirosa" un altre dels imprescindibles dins el repertori de la banda i "Chocolate y coco" tema que caldria destacar a "La Onda Cósmica" on Zorton "matxaca" el hammond de forma magistral sobre una pesada base de reggae fàntastica. Amb "Peligroso" i "Parker Boogie" la banda s'acostava el final del show, no sense abans deixar caure el que considere es un dels majors himnes dins el repertori de Los Granadians "La chica más dulce" tema que va ser corejat per tot el públic valencià present a la sala 16 Toneladas. I ja per finalitzar la banda deia adeu amb "Todo lo que quiero eres tu" tema amb tocs soulers i amb el que els grup andalús tancava un show impecable, i es confirmava que Los Granadians son d'un altre planeta.

La festa no acabava ahí i el amics de Bredda com sempre premiaven la fidelitat dels que aguantaven el post-concert amb una punxada impecable carregada de R&B i bons sons jamaicans de la ma de Kris Ska, Miquel Injection i Saul Ska-ba, als que s'hi va afegir com a convidat de luxe a la cabina Peter Boggie Parker, vocalista de Granadians.


dijous, 3 de setembre de 2015

Els millors EVENTS per al CAP DE SETMANA


4 - 6 SETEMBRE 2015





















CURTIS FULLER Blue-ette, Savoy Records 1959

Fuller va començar estudiant música a l'escola secundària, i després va començar a desenvolupar les seves habilitats en una banda de l'Exèrcit, on va tocar amb Cannonball Adderley. Va treballar a Detroit amb Kenny Burrell i Yusef Lateef, després es va traslladar a Nova York. Fuller va fer el seu debut discogràfic com a líder en "Transition" l'any 1955, i va gravar a finals dels 50 per Blue Note, Prestige, United Artists, i Savoia. Va estar membre fundador de la Jazztet amb Benny Golson i Art Farmer en 1959, i després va formar part dels Jazz Messengers d'Art Blakey de 1961 a 1965. 
El disc que us presentem avuí es "Blue Ette" gravat el 21 de maig de 1959 al Rudy Van Gelder Studio, Hackensack, Nova jersey i editat pel segell Savoy Records, etiquetat dins el subgenere de Hard Bop, a la gravació Curtis Fuller (Trombó) es feia acompanya de Benny Golson al saxo tenor, Tommy Flanagan al piano, Jimmy Garrison al baix i Al Harewooda la bateria. Davant tenim un disc on no només destaquen els músics de forma individual, de fet es molt probable que qualsevol dels músics dispose dins el seu cataleg de gravacions més destacades a nivell particular, però hem volgut destacar aquest treball per les funcions del quintet com a col.lectiu, perque es composa de 6 temes amb melodies "senzilles", si se'm permet l'expressió, o almenys aquesta es la sensació que transmet el disc, la questió es que son cançons que enganxen, molt fàcils de digerir, com he comentat altres vegades un disc molt recomanable per aquells que desitjen iniciar-se a l'infit món del jazz.



dimecres, 2 de setembre de 2015

A WAMBA BULUBA SESSIONS Vol. 4, MAR LA-BEL

Fa un temps la Mar La-Bel visitava la nostra cabina virtual dins l'apartat de "A la cabina de l'Allnighter..." avuí us presentem una mixtape representativa dels que son les seves sessions, 45 minuts carregats del millor sons aformamericans facturats a finals dels anys 50 i 60.