miércoles, 3 de junio de 2015

Robert Abella ens presenta: QUÈ T’EMPATOLLES ARA? – 6 MODS I GRUPS

Abans de començar a empatollar-nos de valent, cal que no oblidem en cap moment dos conceptes sobre els mods i la música:

1) Si alguna cosa defineix el moviment Mod és el seu elitisme i exclusivisme tant quant a roba com quant a música.
2) Suposo que, recordant que el moviment Mod va emergir de la cultura de club, entendrem que les cançons sempre van ser més importants per als mods que no pas els intèrprets.

Steve Austin, un mod original, ens ho deixa ben clar a “Sawdust Caesars. Original Mod Voices” de Tony Beesley quan diu: “L'única música que realment interessava a un autèntic modernista era la música negra nord-americana. Si, com era comú en aquella època, una banda britànica gravava una cançó americana, nosaltres miràvem d’aconseguir sempre la versió original i, si no la trobàvem enlloc, la importàvem d’Amèrica. La còpia britànica sempre era inferior perquè mai aconseguia fer-te sentir el mateix i, a més, havies d’aguantar aquell postís accent americà del cantant. No teníem més remei que veure les bandes britàniques perquè les teníem a mà, però la música que nosaltres realment estimàvem era negra i americana”.
Quan tothom coincideix que Georgie Fame va esdevenir el primer artista britànic en seduir l’adolescent públic mod entendreu que va ser perquè Fame i els seus Blue Flames l’únic que feien era recopilar totes aquelles cançons que triomfaven als clubs mods i intentaven interpretar-les amb la major credibilitat possible. En aquell moment començaven a sorgir grups de rhythm-and-blues arreu del Regne Unit i grans bandes com Chris Farlowe & The Thunderbirds, Zoot Money & The Big Roll Band, Graham Bond Organization o Long John Baldry & The Hoochie Coochie Men es pintaven com a capdavanteres de la nova escena, però Georgie Fame & The Blue Flames aportaven molt més que rhythm-and-blues. En el seu propòsit d’acontentar a tota mena de públic assidu al club Flamingo, on eren residents, havien bastit un sorprenent repertori on es barrejava modern jazz, rhythm-and-blues, rock-and-roll, pop, latin, soul i ska. Així que ja tenim una primerenca manifestació de “grup mod”: grup que toca les cançons que als mods els agrada ballar.

Eric Clapton
En aquells dies de vertiginosos canvis no va trigar a sorgir una nova manera de entendre el concepte de “grup mod”. El cronista dels 60s Nik Cohn ens ho va explicar amb poques i precises paraules en el seu article “Mods” de 1989: “Els Rolling Stones van sorgir de Richmond i van esdevenir el primer ‘grup mod’ (ells no eren mods, però els mods se’ls van fer seus i els van donar tot el seu suport). Quan van assolir una fama a escala nacional van ser reemplaçats pels Yardbirds”. Els Rolling Stones no eren millor grup que els Blue Flames, però la seva joventut, la seva actitud desafiant i arrogant, i el seu so dur i salvatge els feien més atractius per a la canalla mod. Els mods els van convertir en “el seu grup exclusiu” i, a canvi, els Stones van incorporar cançons més al gust del seu nou públic i van començar a vestir-se com ells. Així que ja tenim una nova manera d’entendre el concepte de “grup mod”: el grup dels mods.
Però el cas dels Stones ens aporta una nova relació grup-mods que s’anirà repetint al llarg dels anys. Quan “el grup dels mods” assoleix una popularitat que trascendeix més enllà de l’ambient mod, els mods els deixaran anar per dedicar el seu apassionat suport a un altre nou grup del seu gust. Així va passar quan els Stones van començar a agradar a moltíssima més gent que als mods i van ser els Yardbirds qui van heretar aquell públic que tant interessava tenir a qualsevol grup novençà. Els Yardbirds eren també un grupàs de rythm-and-blues de característiques semblants als Stones però amb un afegit: Eric Clapton, segurament el millor guitarrista de l’escena rythm-and-blusera de Londres, era un mod, com demostraven els seus vestits Ivy League, els seus Levi’s, la seva harrington i el seu pentinat. A mesura que l’estil mod es popularitzava mitjançant el programa televisiu “Ready Steady Go!”, els grups van començar a copsar com d’atractiu era per al creixent públic mod que tinguessis algun membre mod. The Roulettes van trobar interessant de destacar que havien substituït el baterista pel més adequat “Mod” Rogan, The Kinks comptaven amb el baixista Pete Quaife que acudia als locals on tocaven amb Vespa i parka, i una sèrie de grups es disputaven l’excel·lent cantant Rod “The Mod” Stewart com a reclam del públic mod.

Amb les coses així, intuireu que no va trigar gaire a sorgir la nova expressió de “grup mod”: grup format íntegrament per mods. Diuen que Mickey Finn & The Blue Men, un grupet de l’est de Londres, van ser el primers en aconseguir-ho, tanmateix també van ser els primers en adonar-se que això et podia valer per a atreure la curiositat dels mods però no et garantia rebre el seu suport, per a rebre’l calia agradar-los. Més conegut és el cas dels High Numbers. Pete Meaden, aquell que tothom reconeix com l’”ace face” de l’escena mod del ’64 i el més resplendent del dominant mod de l’Era Shepherd’s Bush, s’havia proposat crear el grup mod definitiu. Va proposar a The Who, un desangelat grup del seu barri, sense idees ni públic, que es deixessin fer a canvi de convertir-los en el grup més famós del moment. Els va canviar el nom, ara es dirien The High Numbers, un nom que amagava en el seu doble sentit allò que els mods entenien per “high number”: un paio admirat per anar sempre a l’última moda. Els va vestir de mods, però no com molts grups que, quan pretenien vestir-se com els mods, ho feien sense gust i amb roba que ells ja havien deixat de dur per estar passada de moda, no, Meaden sabia molt bé tot allò que calia posar-se i no per a seguir la moda sinó inclús per a crear tendència… i això molt pocs ho podien intuir o tenien mà per provocar-ho. Els va portar a l’Scene Club on els va fotografiar ballant amb els mods i els va aconseguir una residència clau en aquell temple de l’escena Mod. I, naturalment, els va dotar d’un repertori consistent en tots els èxits mods del moment. I encara va anar més lluny: els va composar les dues cançons del seu primer single. Va agafar dos obscurs èxits de l’escena Mod -dos rhythm-and-blues negres nord-americans, és clar!- i els va canviar la lletra per dues proclames mods. Només cal que veieu els títols: “I’m The Face” i “Zoot Suit”. Així que els High Numbers encarnen la definició més radical i extrema del que ha de ser un “grup mod”: grup que crea tendència estètica i canta declaracions de principis mods. Tanmateix, Meaden es va estabellar contra una de les grans contradiccions de la relació entre el procés Mod (exclusivista i elitista) i el procés Pop (popular i comercial), i els High Numbers van fracassar estrepitosament amb el seu primer disc malgrat presentar-lo com “el primer autèntic disc mod”. Meaden va mirar de pal·liar la picada de dits econòmica malvenent el grup a Chris Stamp i Kit Lambert, dos oportunistes que van resultar tenir més visió comercial i més diners.

The High Numbers
La idea de Meaden van mirar de fer-la realitat altres grups, però es va fer evident que eren els mods qui decidien qui es mereixia el seu suport i qui no. Si un grup va personificar aquest pretès concepte de “grup mod” durant els anys de l’Explosió Pop van ser els Small Faces, un grup format per quatre mods de l’est de Londres. Estèticament, van aconseguir convertir-se en el grup amb millor imatge de l’escena musical britànica quan van acceptar un contracte amb crèdit obert a la majoria de botigues de Carnaby Street. Musicalment, però, van haver de fer front, al llarg de tota la seva carrera, a la incòmoda contradicció de pretendre convèncer a un públic modernista i satisfer alhora les exigències comercials de la companyia discogràfica que els tenia contractats.
Un cas a part el van protagonitzar The Who, que havien recuperat el seu nom d’abans, deslliurats de la direcció de Meaden, però sense renunciar del tot a les seves maquiavèliques idees. Encarnant el paper de High Numbers s’havien agenciat un bon grapat d’apassionats incondicionals. Com a The Who es presentaven com un grup que havia deixat de ser Mod per qüestions d’edat i encetaven una nova etapa com a Individualistes (que era com es coneixia a aquells mods creadors de tendències que anaven a la seva). Pete Townshend, guitarrista i compositor del grup, es va proposar convertir el grup en una expressió artística. Aplicant els coneixements que estava adquirint en els seus estudis de Belles Arts, va dotar el grup d’una original imatge inspirada en l’innovador Pop-Art i la destructivitat de Gustav Metzke. Als seus concerts no s’anava a ballar sinó a veure un espectacle, i no és que miressin de reproduir en directe el so dels seus discs sinó, al contrari, miraven de reproduir en els discs el caòtic so del seu directe, amb la qual cosa assentaran les bases de tot el Rock posterior i acabaran convertint-se en el grup anglès més influent als Estats Units, per sobre de Beatles i Stones, amb la particularitat de no haver obtingut mai un número u en singles. Curiosament, val a dir que amb la seva original, moderna i artística proposta –carregada de violència, frustració i autodestructivitat- i unes cançons on Pete canta sobre els sentiments dels seus seguidors –“I Can’t Explain”, “Anyway, Anyhow, Anywhere“ i “My Generation” expressen els desorientats pensaments d’un noi assidu al consum d’amfetamines-, els Who esdevindran el grup més seguit pels seguidors d’un moviment Mod cada vegada menys original i més comercialitzat. La seva fòrmula crearà tendència immediata i de seguida grups com The Birds, The Creation, The Eyes, The John’s Children, The Move, The Game o The Smoke s’apuntaran a presentar impactants shows visuals sense deixar d’incloure alguna versió d’algun èxit de la Tamla Motown per cridar l’atenció dels fans dels Who. Així que, i ara de forma totalment involuntària, els Who ens redefinien el concepte de“grup mod”: grup a la moda que esdevé portaveu de la seva generació i versiona algun èxit de l’escena de club contemporània.

No és difícil d’entendre que el Pop-Art no podia ser la música que més engresqués la parròquia mod, simplement perquè, malgrat les seves versions de la Motown, els espectaculars i artístics concerts d’aquests grups invitaven poc al ball. A més, s’havia instaurat que la conducta més cool que calia adoptar davant de tot aquell tropell de sensacions sonores i visuals era mantenir-se elegantment impassible i quiet. Així que aquells que necessitaven cremar suant l’energia de les amfetes van continuar enclaustrats en els seus clubs esperant que algun artista afro-americà els visités. Recuperant l’esperit dels Blue Flames de Georgie Fame –o sigui, “grup mod” que toca les cançons que als mods els agrada ballar- i fent tots els possibles per aconseguir un so equiparable als originals, van continuar sorgint grans grups britànics, ara més orientats cap al nou soul que cap al ja passat rhythm-and-blues. Solien ser grups biracials amb cantant negre oriünd dels Estats Units buscant clavar al màxim el so de la Tamla Motown o de la Stax. Grups com Geno Washington & The Ram Jam Band, Herbie Goines & The Nightriders o Jimmy James & The Vagabonds es van convertir en els grups britànics preferits d’aquells mods que l’únic que els demanaven era que els oferissin un so i un show el més semblant possible als originals negres nord-americans per poder suar l’speed a gust. Només recordar que l’ex-marine nord-americà Geno Washington va esdevenir el rei del soul britànic dels 60s gràcies al seu enèrgic directe, que Jimmy James & The Vagabonds eren una banda de jamaicans residents a Londres dedicats a l’ska que Pete Meaden va intentar convertir, una vegada més, en el “grup mod definitu” orientant-los cap al soul i que The Foundations va arribar a ser número u en plena època psicodèlica oferint el soul britànic més comercial.
Al llarg de tota la dècada dels 60s sorgiran innombrables grups que, responent a una o altra de les definicions que han anat sorgint en aquest article, es veuran relacionats amb els mods o amb el moviment Mod. A mitjans dècada se’n trobaran arreu de la Gran Bretanya i inclús en altres països. Cada barriada o cada ciutat comptarà amb aquell grup que gaudirà de l’interessant i apassionat suport de la colla mod local. Grups impecables tan estèticament com musicalment.

The Action
Tanmateix, no puc acomiadar aquest article sense haver fet una mínima ressenya a The Action. Prego em permeteu satisfer aquesta necessitat personal. The Action no tenien la vistosa imatge Carnaby d’uns Small Faces, ni les composicions pròpies d’uns Who, ni el so negre d’uns Geno Washington & The Ram Jam Band, però sempre m’han semblat el grup més impecablement mod de tots els que he conegut. Van acabar, com molts, temptant l’èxit pop sense aconseguir-ho, però el seu repertori al llarg de quasi tota la seva carrera va consistir en èxits de l’escena dels clubs mods. Crec que allò que els diferencia de la resta de grups de l’escena Mod és que eren ben conscients de les seves mancances i limitacions a l’hora d’interpretar música negra i nord-americana i en cap moment es van proposar sonar igual que els originals. Reggie King, el seu cantant, no era un afro-americà resident a Anglaterra sinó, com la resta del grup, era un mod del nord de Londres enamorat del soul mancat d’una veu potent però dotat d’una sensibilitat molt personal per a interpretar-lo. El grup era un quartet bàsic de bateria, baix, guitarra i cantant però amb la imaginació i la mestresa per suplir les imponents seccions de vent o de corda de les versions originals amb uns omnipresents, efectius i preciosos coros. Les cançons que ells interpretaven sonaven a una altra cosa ben diferent a les originals oferint un resultat que, en comptes de semblar una desmillorada imitació, exhalaben autenticitat, originalitat... i SOUL!... SENTIMENT! Cançons meravelloses com “I’ll Keep On Holding On”, “In My Lonely Room” o “Land Of A Thousand Dances” no sonen ni pretenen sonar com les originals perquè els Action, ans que desgraciar-les, se les feien seves i n’obtenien un resultat igual de vàlid, cosa que no aconseguia ningú més. Estèticament no eren gens espectaculars, eren senzillament IMPECABLES.

Aquesta és una opinió d’Ian R. Hebditch recopilada a “The Soul Stylists” de Paolo Hewitt. Sabent molt bé que no tots els mods pensaven igual, trobo que, com aquella d’Steve Austinal principi de l’article, reflecteix força bé la visió més comuna entre els mods de meitat dels 60s sobre els grups del moment: “Sempre vaig rebutjar els Beatles. No va ser fins molt després que vaig començar a valorar-los. Eren un fenomen pop i això no tenia res a veure amb nosaltres. Les úniques bandes que ens interessaven eren les que s’inspiraven en la Tamla. Per exemple, The Action o The Move tenien un bon so perquè interpretaven material de la Tamla. Altres grups que ens agradaven eren The Artwoods, Geno Washington, Herbie Goins & The Nightriders, The Paramounts… El problema amb grups com The Small Faces era que als seus concerts no et senties a gust enmig de totes aquelles mocoses xisclant. Eren massa comercials. La Tamla també ho és comercial però nosaltres preferíem els artistes més desconeguts. No ens interessaven The Supremes, però The Marvellettes eren una altra cosa. Smokey Robinson estava bé, Marvin també. El que buscàvem era la canya amfetamínica de Jimmy James & The Vagabonds. A gent com Georgie Fame el gaudíem però era massa suau. Preferíem coses més excitants, com el “Boogaloo Party” de The Olympics”.

Aquesta vegada m’acomiado de vosaltres prometent-vos una segona part de MODS I GRUPS on m’empatollaré a gust sobre els grups que han tingut alguna relació amb el moviment Mod en totes les manifestacions posteriors als anys seixanta.

Salut!


No hay comentarios:

Publicar un comentario