Robert Abella ens presenta: QUÈ T’EMPATOLLES ARA? – 4, MODS I CICLISME Dedicat a Carles Belda.


Dues són les maneres amb què es manifesta la relació entre mods i ciclisme. 
La primera cal buscar-la a finals dels 50s i principis dels 60s, en els mesos de gestació del moviment Mod, de transició entre el Modernisme i el Modisme. Durant els 50s aquells que havien identificat els primers modernistes pels clubs de jazz del Soho els coneixien com “aquells que eren com els nord-americans”, cosa que havien aconseguit no només per amerar-se de les darreres tendències del Modern Jazz nord-americà sinó també per la relació directa amb els marines nord-americans destinats a les bases dels voltants de Londres que van contribuir decisivament a donar forma a aquest ambient empindolat d’eterna nocturnitat. Però, a mesura que la dècada va anar avançant, tothom, i especialment els joves, va anar americanitzant-se. A finals dels 50s la immensa majoria dels joves de les classes populars demostraven la seva americanització sense necessitat de freqüentar el Soho. A part que aquesta americanització abastava la majoria d’aspectes de la vida quotidiana dels britànics i de tot el bloc capitalista, el rock-and-roll havia impulsat l’escena del Skiffle que feia furor entre el jovent anglès en detriment del Swing, encara que la influència cultural més avassalladora va venir de la mà del cinema. Davant d’aquest panorama, els modernistes van sentir la necessitat de desmarcar-se d’aquesta americanització popular i preservar la seva originalitat exclusivista adoptant una modernitat inspirada en models diferents. 

Fausto Coppi
Com recorda Graham Hugues, un modernista d’aquells temps, al llibre “Mod, a very british phenomenon” de Terry Rawlings: “Seguíem el Tour de França i tots els nostres herois eren ciclistes italians, bàsicament perquè eren estrangers. Els nostres herois esportius pugnaven amb els nostres herois cinematogràfics. Res de futbolistes o cricketers anglesos com els altres adolescents. En lloc d’Stanley Matthews, nosaltres seguíem Louie Jean Balvet i Fausto Cockpee. Només per ser diferents i perquè ens agradava la seva imatge. Tenien estil.” (Noteu com escriuen Fausto Coppi i Louis Bobet!) No van abandonar les seves tendències musicals nord-americanes -encara que es van reforçar cap a la marginalitat de la música racial negra, això era més rhythm-and-blues i ska, sense oblidar el jazz- però estèticament van girar la seva atenció cap al continent europeu, on especialment italians i francesos demostraven ressorgir de la devastadora guerra amb un cinema més arriscat, artístic i connectat amb la realitat que els americans, i seduïen amb un estil estètic més mediterrani, sofisticat, elegant, vital, sensual... més modern! Només cal recordar com són d’essencials per a la cultura modernista pel·lícules com “La Dolce Vita” o “À bout de souffle”, actors com Marcello Mastroianni, Jean Paul Belmondo o Alain Delon, La Nouvelle Vague, Jean-Paul Sartre o Albert Camus, l’Italian Look, les escúters italianes Vespa i Lambretta, el French Cut... Res et podia fer més cool que et veiessin a una terrasseta llegint un diari, una revista o un llibre en francès mentre et prenies un cafè cappuccino i et fumaves un Gitanes. Doncs, seguir el Tour de França i el Giro d’Itàlia igual: era cosa de joves diferents i avançats, de gent cool... de modernistes.

John Lennon
La segona la trobem en vestir mallots de ciclisme. Una moda fugaç entre els mods que crec té més a veure amb qüestions funcionals que amb el que acabem d’exposar. Clubs com l’Scene (un soterrani on el sistema de ventilació consistia en un maó que deixava la porta mig oberta) no eren llocs gaire adequats per anar a lluir un bon vestit. Això ho podies fer a grans salons de ball com el Flamingo o el Lyceum, però a l’Scene els faces solien quedar-se al carrer, llevat que et volguessis guanyar aquest rang a la pista de ball, o creant nous balls o adequant l’elegància estètica a l’esforç físic. Entre els que es dedicaven a suar ballant l’energia de les amfetes es va fer necessària una manera de vestir més esportiva, això sí, havia de continuar complint les regles bàsiques d’elegància, originalitat i exclusivitat. En aquests primers anys 60s va ser quan es van fer populars a les pistes de ball els polos de tenis Fred Perry, les camisetes de rugbi amb el coll blanc i els mallots de ciclisme; com també les sabatilles de tenis i bàsquet, i les sabates de jugar als bolos, calçats tots ells ideals per a ballar sobre parquet. Vestir mallots de ciclisme per ballar va tenir un impacte immediat com així ho prova aquella fantàstica foto de la primera actuació dels Beatles al Ready Steady Go! on es veu, just darrera John Lennon, dos mods –Mickey Tenner i Ted Murphy, possiblement els mods més admirats i imitats a la pista de l’Scene- ballant amb mallot de ciclista i harrington (caçadora Baracuta, popularitzada per l’actor Ryan O’Neal quan interpretava el paper de Rodney Harrington a la sèrie televisiva “Peyton Place”), esportius però elegants i tremendament originals. Altrament, el mallot de ciclisme no va collar tant com ho van fer les harrington i, sobretot, els Fred Perry; i, com en el cas de les sabates de jugar als bolos, el seu ús modernista no va tenir una vigència duradora ni va transcendir més enllà dels més soterrats ambients clubbers.

Paul Weller
Per acabar d’arrodonir-vos aquesta explicació, avui no em remetré a la meva pròpia experiència sinó a la del meu admirat Paul Weller –un bon coneixedor dels moviments modernistes i personatge clau en l’actualització de força aspectes modernistes al llarg de la seva carrera- durant la primera meitat dels 80s:
A partir de l’edició del single ’”Absolute Beginners” a l’octubre del 1981, els Jam, llavors el grup més popular i influent de tots els relacionats amb el revivalisme Mod, van fer un significatiu gir des del Pop purament britànic de Beatles, Kinks, Small Faces o Who cap a sons més ballables, més negres, més clubbers, i la seva imatge també va canviar en consonància. A Weller se’l veu llavors vestint abrics Crombie, dessuadores Lonsdale i mallots de ciclisme, i calçant sabates Shelley en un model inspirat en les de ciclisme. Weller recupera l’original connexió mod ciclisme-ball, però actualitzant-ho lluint mallots moderns d’aquell moment, i no com faran la majoria de mods revivalistes que preferiran recuperar els mallots originals dels 50s i 60s.
Només un parell d’anys després, Weller ens presenta el seu nou grup, The Style Council, com un projecte que ha de superar la tradició britànica que encarnaven els Jam amb un modernisme internacionalista que buscarà la seva originalitat en la influència continental. Sí, com aquells modernistes de finals dels 50s. O sigui, superant el Modisme amb Modernisme. En els seus primers mesos de vida, The Style Council es fan sessions de fotos a Paris, fumen Gitanes, citen Jean Paul Marat, recuperen per a la música moderna la influència del modern-jazz, el latin-jazz i la bossa nova, graven cançons com “Paris Match” i “Down In The Seine” (on demostren la seva admiració per Jacques Brel)... i es fan fotos i graven vídeos practicant el ciclisme! Aquesta vegada, doncs, ens recupera l’original connexió modernista ciclisme-continentalisme.

Bradley Wiggins
Com sabeu, tot això ha quedat trasbalsat aquests darrers anys per una sèrie de circumstàncies protagonitzades pel ciclista Bradley Wiggins i aprofitades per la marca Fred Perry. Mentre, com hem vist, l’ús del mallot de ciclista només havia collat en alguns moments puntuals circumscrit a l’ambient clubber, el polo Fred Perry ha acabat abastant tots els aspectes modernistes -escuteristes, dancers, grups, futbolers, mods, skinheads, casuals...- i ha animat a la marca britànica a mirar d’aprofitar-ho al màxim fabricant també parkes, harringtons, càrdigans, camises i sabatilles inspirant-se en l’estil dels mods. Altrament, l’any 2012 el ciclista anglès Bradley Wiggins va guanyar el Tour de França, a més d’haver estat campió olímpic a les olimpíades d’Atenes, Pekín i Londres, i campió del món contrarellotge l’any passat. Wiggins s’ha convertit en un heroi nacional al seu país, la qual cosa li ha valgut el títol de Sir, però això no seria prou per convertir-se en la icona mod més llampant de l’actualitat si no fos que Sir Bradley ha estat des de sempre un admirador/seguidor/militant del moviment Mod... UN MOD! Astutament, la marca Fred Perry no ha deixat escapar l’ocasió de fitxar-lo perquè fes de model per promocionar una nova gamma de polos inspirats aquesta vegada en els mallots de ciclisme dels anys 50s i 60s. Avui en dia el polo Fred Perry inspirat en el mallot de ciclista no solament ha portat l’estètica ciclista a tots aquells aspectes modernistes que la marca havia conquerit des de principis dels 60s sinó que l’ha portat, aprofitant la popularitat de Wiggins, a assolir una acceptació mainstream, a obtenir un notable impacte comercial, a estar de moda a nivell popular.


Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

MIQUEL INJECTION, The Scorcher crew