RAMSEY LEWIS TRIO, una carrera a contracorrent.

Ramsey Emmanuel Lewis Jr. va néixer a Chicago el 27 de maig de 1935. Es va criar en el projecte d'habitatges Cabrini Homes on també van creixer artistes de soul com ara el gran Curtis Mayfield o Jerry Butler. Quan era poc més que un nen, la seva germana, Lucille, va començar a prendre classes de piano. Lewis es va empecinar fins que els seus pares van cedir i van acceptar pagar 50 centaus a la setmana per a lliçons per a ell també - amb un organista de l'església local que colpetjava els seus dits amb un regle si cometia un error. Als 11 anys, Lewis va passar a un altre mestre, Dorothy Mendelson al que lewis va batejar com a Down Beat. 

Les primeres aparicions de Lewis com a pianista van ser en arribar a l'església on el seu pare exercia com a director del cor. Quan tenia 16 anys es va unir a la Clefs, una banda de set músics localment popular que va trobar treball actuant en festes i balls universitaris. Diversos membres del grup van ser reclutats en l'exèrcit durant la guerra de Corea, però Lewis i dos membres de la banda, el baixista i el bateria Eldee Young i Redd Holt, no van ser cridats. DJ Daddy-O Daylie de Chicago Ràdio, conscient de la creixent popularitat del jazz de mans de músics com Ray Charles, va aconsellar als tres Clefs restants a unir-se com Ramsey Lewis Trio. 

El 1957 Daylie va organitzar una audició per al trio de Lewis amb Phil Chess, un dels dos germans que van crear l'etiqueta Chess i va posar Chicago al mapa degut a les gravacions de rhythm and blues. Chesss estava impressionat amb l’album debut de Lewis (Ramsey Lewis & His Gentle-men of Swing, 1956) Va ser el principi d'una cadena de llançaments de Lewis al segells de Chess e i afins, que s'estén a la dècada de 1970, quan es va traslladar al segell Columbia. 

Tot i que els puristes del jazz valoren la seva música de finals de 1950 i principis de 1960 més que la seva obra posterior, Lewis estava alerta per fer esclatar les tendències, fins i tot en aquesta etapa primerenca. L’any 1962 quan la tendència era fer country, rhythm-and-blues o crossover impulsat per artistes com Ray Charles o Solomon Burke, el trio de Lewis es s’introduïa al mercat amb “Country Meets the Blues” i aquell mateix any també editaven l’album “Bossa Nova”, traguent profit de la bogeria d’estils que enviltava el mercat discogràfic. 

Lewis havia perfeccionat les seves habilitats de piano amb estudis a l'Escola Superior de Música de Chicago i la Universitat DePaul, i el trio va guanyar el respecte dels aficionats al jazz degut a les seves actuacions al prestigiós club Birdland de Nova York i concerts posteriors al Village Vanguard i el Festival de Jazz de Newport. Semblava que havien traçat el camí cap a un futur artísticament gratificant, però financerament arriscat en el jazz modern quan, el 1964, una cambrera de cafeteria enamorada del de tema "The In Crowd" de Dobie Gray va suggerir fer una versió de la cançó. En presentar la seva versió instrumental a una audiència de jazz del Washington, a la DC Bohèmia Cavern, Lewis estava nerviós. Però es va guanyar el públic, i l'àlbum resultant, de 1965 The In Crowd, va portar el trio un àlbum de platí i un premi Grammy a la millor gravació de grups petits. 

Els altres títols de The In Crowd eren indicatius del ventall d’estils musicals que es trobaven al futur repertori de Lewis; que inclouen el "Love Theme" d'Espartaco, una cançó de bossa nova (Felicidade d'Antonio Carlos Jobim), un estàndard de country-pop ("Tennessee Waltz"), un clàssic del jazz (Duke Ellington de "Come Sunday" ), i encara més estils. Arrel d’aquest disc Mateu Greenwald crític musicals feia les segënts declaracions "Aquest àlbum és un dels llocs on van començar l’Afro i funk-jazz", fins i tot els més crítics amb Lewis han hagut de reconèixer la capacitat d'infecció rítmica de la seva forma de tocar. Lewis va seguir el seu èxit inicial amb altres versions que va fer fallida a llistes d'èxits com "A Hard Day's Night" i "Hang On Sloopy". En la dècada de 1970 el trio original de Lewis es va trencar sota la pressió de la fama, però Lewis va seguir endavant amb un nou grup que incloïa baterista Maurici White, qui més tard va fundar el grup Earth, Wind & Fire. 

Ara al capdavant d'un septet, Lewis va estar de gira amb Earth, Wind & Fire dues vegades en la dècada dels 70, i va gravar “Sun Goddes”, un dels seus àlbums de més éxit a la seva carrera, amb una banda que incloïa a membres d'aquest grup. Lewis va experimentar amb teclats sintetitzadors i seccions de vent, però gran part del seu treball després de la dècada dels 80 va ser en els formats de trio i quartet formats que li eren més familiars. Lewis també va sorgir en ocasions com a pianista solista. 

Lewis va continuar la seva activitat a la recerca de noves àrees musicals, gravant amb diversos músics, l’any 1988 Una trobada amb l'Orquestra Filharmònica, i l'any següent que empren ritmes de dansa contemporània. Un parell d'àlbums amb la cantant Nancy Wilson, 1984 "The Two of Us" i "2002  Meant to Be" van ser particularment exitosos. Pocs anys va pasar sense que Lewis editara un o més treballs. Tot i la desaprovació dels crítics, Lewis va arribar als nivells més alts de les llistes de vendes d'àlbums de jazz. 

Com el modernisme va afluixar el seu domini en l'estètica del jazz, els crítics van començar a reconèixer les contribucions de Lewis i tractar els seus nous llançaments més amablement. Amb l’arribada del nou segle, Lewis era un líder dins el jazz i creador de tendències per propi dret, servint com a director artístic de la sèrie Jazz a Ravinia, la sala de concerts d'estiu de l'Orquestra Simfònica de Chicago, i l'amfitrió d'un programa de ràdio amb seu a Chicago. El seu àlbum de l’any 2000 “Appassionata”, llançat pel segell Narada, va revelar que el gust de Lewis per a l'encreuament de fronteres musicals no havia disminuit. L'àlbum va incloure arranjaments de peces clàssiques de Fauré, Chopin, i altres, un homenatge Art Tatum, un popurri evangelic, i una peça del seu compatriota Lewis Charles Stepney, jove promesa de Chess Records. L’edició d’aquest treball semblava indicar que Lewis havia arribat més a prop del seu concepte de jazz ideal mitjançant la llibertat creativa, quelcom que els seus crítics no havien entès inicialment.