dimarts, 17 de febrer de 2015

QUÈ T'EMPATOLLES ARA? - 3 : EL CAMUFLATGE MODERNISTA. Per Robert Abella.

EL CAMUFLATGE MODERNISTA

Aquest empatollament quasi que vindria a ser una continuació de l’anterior dedicat a MODS, MODERNISME I MODA, i ve com a conseqüència d’un dubte que necessito esvair-li a un agraït lector que em pregunta per què quan enumero les diverses manifestacions juvenils modernistes –ja sabeu: les manifestacions originals de modernistes, mods, skinheads, casuals...- no hi incloc altres com els Teddy Boys o els Punks, que van constituir innegablement manifestacions molt originals i modernes quan van sorgir. Doncs, la resposta és molt fàcil: tant Teddies com Punkies no es poden considerar modernistes perquè sorgeixen per fer una cosa que mai fan els modernistes: cridar l’atenció, impactar per atreure els mass media i guanyar-se un protagonisme fortuït i immediat. Altrament, la història del Modernisme s’escriu en termes totalment antagònics, i un dels seus primers i principals propòsits és precisament eludir com sigui l’atenció dels media.

Els primers modernistes, aquells modernistes originals que van contribuir a crear l’ambient que els va acabar definint, eren essencialment nois fadrins de classe mitjana-baixa que havien assolit algun treball –dependent d’una botiga al centre de Londres, oficinista, funcionari...-, abans reservats a nois de classe mitjana-alta, aprofitant l’òptima conjuntura laboral que es va donar durant els 50s a Gran Bretanya, i gràcies a la qual podien gaudir de tot o de bona part del seu sou perquè no era necessari per tirar endavant les necessitats familiars. Eren nois de classe treballadora que havien d’adequar-se als modals i a la manera de vestir de les classes acomodades per poder exercir i conservar els seus treballs. Com alliberament a aquesta submissió laboral diürna, una minoria d’aquests nois van consagrar-se a aprofitar al màxim el seu temps d’oci nocturn amb l’objectiu primordial de perfeccionar-se, de dedicar-se totalment a ells mateixos com un exercici de recàrrega d’autoestima per compensar la seva servil vida laboral. Quan sortien dels seus treballs no feien cap com tothom als pubs a ofegar en alcohol la seva marginalitat social, aquests modernistes desapareixien del món dels altres, s’evaporaven, se submergien en el seu món privat format per llibreries, biblioteques, cinemes, sastreries, sabateries, botigues de roba i discs, perruqueries, cafeteries, clubs de jazz, prostíbuls... Van adoptar un estil estètic que fos tan vàlid per al treball com per a la vida nocturna. Van sentir la necessitat de ser diferents, de ser joves i sofisticats sense ser extravagants, i van trobar en jazzistes com Miles Davis no solament la música més moderna i arriscada del moment sinó també l’estil de vestir Ivy League que tothom els envejaria per elegant.

Si Colin MacInnes els va poder retratar a la seva novel·la “Absolute Beginners” de 1959 només va ser perquè en el seu ardit per dotar-se d’una imatge elegant adequada a la seva edat s’havien fet visibles adoptant el cenyit i sexy Italian Look fora dels ambients artístics, un cenyiment que els esqueia tan bé a ells per joves com als seus adorats jazzistes del Bebop per ionquis.
Ja al 1962 uns altres modernistes que es van fer visibles als media van ser quatre nois jueus del nord de Londres que van ser entrevistats per la revista “Town”. El seu pecat modernista havia estat portar l’elegància fins al punt de “semblar agressiu i amenaçant, la seva excessiva elegància i pulcritud causava consternació entre els ‘correctes’ que veien ridiculitzada la seva pròpia manera conservadora de vestir”, com escrivia Harry Saphiro a “Waiting For The Man”.
Al 1964 l’estil dels modernistes de Shepherd’s Bush va esdevenir el model per a la primera moda de masses a Gran Bretanya. Potser tota la culpa no va ser seva. Sí que cridaven massa l’atenció amb aquelles escúters tan espectacularment ornamentades i movent-se arreu en grans colles, però la raó principal de què el seu estil esdevingués mainstream potser només cal buscar-lo en la imperiosa necessitat de la indústria de trobar un model vàlid allí on fos.
Des que “modernisme”, “mod” i “moda” esdevinguessin expressions sinònimes entre els anys 1964 i 1966, els nois i noies de classe treballadora d’esperit modernista han continuat creant estils originalment moderns tant fugint de les modes comercials de cada moment com mirant d’evitar fer-se visibles per a la indústria i servir novament d’inspiració per a la moda.

Permeteu-me recórrer a la meva pròpia experiència per acabar de demostrar-vos perquè és tan vital aquest camuflatge per als modernistes. A principis dels 80s jo era un jovenet influenciat com molts pel Punk i la New Wave anglo-saxones, fill d’un treballador del moble i una perruquera. Els meus pares, mirant de proporcionar-me la seguretat professional dels funcionaris de l’estat, van fer un esforç per pagar-me la carrera més curta (Magisteri potser era l’única de 3 anys quan totes eren de 5 anys) al lloc més proper al poble (Tarragona, perquè llavors encara no es podien fer estudis universitaris a Tortosa). Quan vaig començar els estudis, em vaig trobar amb una carrera que, encara que fóssim a la transició política, el franquisme i el clergat no és que hi tinguessin mà... hi tenien mà i braç i mig. Entre l’alumnat s’hi distingia una minoria de fatxendes de casa bona, sobretot de Tarragona, Reus i Tortosa, dels que hi despuntava el contingent reusenc, ells per entrar a classe amb un whisky amb gel –un sol costava tant com tota la cervesa que jo em bevia entre setmana- i elles pels seus escots i faldes curtes, i que el que menys els interessava era la carrera en sí. També hi havia una minoria de capellanets i mongetes (no ho eren però tenien tot l’angle) que estudiaven perquè ja tenien mig assegurat el lloc de treball a alguna privada. 

Aquest noi no acabarà la carrera
Després hi ha havia la majoria formada per fills de les classes mitjana i baixa, que estèticament es podien dividir entre aquells que estaven interessats exclusivament en treure’s la carrera, molt formalets ells, i els que no volien deixar passar l’oportunitat de participar del compromès ambient universitari i anaven adequadament abillats amb cabells ben llargs, ulleres rodonetes, fulards palestins, xapetes de “Nuclears no, gràcies”, samarretes liles o violetes, sandàlies, ells amb pantalons de pana i elles amb llargues faldes florides, bijuteria de llanda d’aires orientals i grans cabassos dels que sempre sobreeixia “El País” o l’”Avui”, morts de ganes de córrer algun dia davant els grisos. Enmig de tot allò estava jo, amb la meva fila d’agropunky pobre: texà de dalt a baix -caçadora plena de xapetes de grups anglesos i imperdibles, i pantalons extremadament desgastats i trencats pel genoll-, samarretes negres o blaves (no tenia diners ni per dur-ne d’algun grup), esportives de bàsquet i cabells elèctricament eriçats, nu de complements (ni cadenes, ni cadenats, ni canelleres, ni tan sols cinturó)... ah, i el “Mundo Deportivo” mangat a algun quiosc de la Rambla o d’algun bar. Recordo la curiositat d’alguna companya hippiosa de classe, però encara més la cara de fàstic i de desaprovació dels meus professors. Recordo amb especial disgust que la professora de música -una agüela fastigosa com ella mateixa... ho sento, no m’he pogut estar d’insultar-la- ens va demanar de fer la crònica sobre un concert. Aquells que la van fer sobre la puta Escolania de Montserrat o sobre algun concertista de corda es van endur les millors notes. Jo la vaig fer sobre el meu primer concert internacional que feia poc havia presenciat: els Ramones al Pavelló Ausiàs March de Badalona (9-11-1981). Encara em cou ara recordar que vaig pegar l’entrada a la portada del treball, un treball que no devia tardar gens a parar a una paperera, i més després de d’haver passat la desagradable experiència d’haver-li llegit la meva crònica a la professora i rebre un cinquet pelat d’aquella bruixa amb aquella cara de disgust, menyspreu i ràbia per no tenir collons de dir-me a la cara que em suspenia. Aquell primer any me les vaig veure ben magres per poder passar curs, això sí, arrastrant-ne tres de suspeses de primer.

Aquest noi es mereix un notable
L’estiu del 1982 les coses van canviar molt per a mi. El gust per les bretolades dels Pistols, Damned o Madness es van veure superades per la curiositat i admiració que em van despertar personatges com Paul Weller, Joe Strummer i Jerry Dammers, per les opinions a les entrevistes i per la música i lletres de les cançons dels seus grups. Vaig veure “Quadrophenia” i vam rebre la visita al poble d’un mod de Barcelona i d’un de Madrid. La meva estètica va canviar radicalment imitant la imatge més aplicable al meu entorn quotidià dels personatges de “Quadrophenia” i dels membres de grups com els Jam, Specials, Who o Small Faces; això vol dir: cabells molt curts, camises amb botons al coll, polos, càrdigans, jaquetes, caçadores, abrics, desert boots, sabates, mocassins, etc. A segon de Magisteri s’agafava l’especialitat i per tant no vaig tenir cap professor de primer. Els nous professors ja no em miraven malament, ben al contrari, i vaig acabar la carrera en una nota mitjana de Notable. Estic ben segur que la diferència d’imatge m’atorgava almenys 2 punts d’afegit: l’examen que de punky me’l suspenien amb un 4 ara me’l aprovaven amb un 6, els 5 pelats s’havien convertit en 7, i un 6 de 1r a 2n i a 3r era un 8. Qui pensi que em vaig rendir al sistema, s’equivoca. No vaig canviar la meva imatge per acontentar ningú, ho vaig fer per crear-me un estil propi que no tingués res a veure amb la moda del moment inspirant-me en els meus ídols musicals però adequant-ho al meu entorn social i geogràfic. Em sentia molt a gust vestint així. Sentia que havia aconseguit un estil personal, sense seguir la moda però sense deixar de ser modern amb un punt de classicisme sense caure en l’ordinarietat, de fet com més seixantera era una peça de vestir més original i moderna semblava en aquell moment. No sóc prou llest per preveure els resultats del meu canvi, ni tampoc el buscava. Però la guàrdia civil va deixar d’assetjar-me i ja no em demanaven ni la documentació ni m’escorcollaven buscant-me drogues o alguna arma blanca per empaperar-me. Fins i tot els pares de les noies amb qui sortia semblaven confiar amb mi! La pròpia experiència em va ensenyar que per fer la vida del perdut més valia passar desapercebut que fer com alguns amics meus que amb la seva fila de sinistres after-punks semblaven una colla de ionquis tirats quan a dures penes havien pogut gorrejar un parell de calades d’algun porro despistat i sempre anaven emparanoiats amb la pasma. Jo, en canvi, podia anar d’speed fins les orelles i dur de tot a les butxaques perquè quan em parava la pasma anant en cotxe les nits del cap de setmana i em veien a mi i a la noia que solia acompanyar-me enlloc d’escorcollar-nos ens donaven la bona nit.


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada