QUÈ T'EMPATOLLES ARA? - 2 MODS, MODERNISME I MODA. Per Robert Abella


MODS,  MODERNISME I MODA

Important advertència: si creus tenir clars els tres termes i la seva relació, no llegeixis aquest article. Estàs avisat.
Si, per contra, no ho tens gaire clar o ets dels que necessites de quan en quan fer una bona lectura sobre temes modernistes per enriquir-te o simplement per plaer, t’invito a abordar aquest nou relat meu. Xalaràs de valent!

El fenomen teenager va anar prenent forma a Anglaterra al llarg de la dècada dels 50s i portava implícits aires de modernitat. La postguerra havia dibuixat un nou món definit pel desarrelament i la urgència conseqüents de viure sota la llosa de la Guerra Freda, un món modern sense passat ni futur prorrogat momentàniament fins que un dels dos bàndols es decidís a prémer el botó que activés els caps nuclears que acabarien amb tot. En aquest nou món es presentava l’adolescència com una nova etapa vital en què els joves, per primera vegada en la història, podien permetre’s viure uns anys deixant de ser nens gràcies a les seves ocupacions laborals i podien aplaçar la seva maduresa gràcies a que els seus sous no eren necessaris per a l’economia familiar. Per alguns d’aquests joves nou-rics res del passat valia per afrontar el present -que era l’únic que interessava perquè de futur potser no n’hi hauria- i encara menys l’experiència dels seus majors (pares, mestres, superiors al món laboral...), hereus d’una educació antiga i inservible per als nous temps. Els teenagers havien de construir-se ells mateixos un nou món al seu gust que satisfés unes necessitats que els altres membres d’altres edats de la societat no tenien, ni entenien, ni es podien permetre.

Val a dir que a la dècada dels 50s la immensa majoria d’adolescents anglesos continuaven conformats a seguir les passes dels seus progenitors: acabar l’escolaritat, posar-se a treballar, estalviar, cercar núvia a un dels grans salons on grans orquestres els farien ballar els darrers èxits de Swing, casar-se i formar una família. Però al Soho londinenc, el barri per excel·lència de la bohèmia i quarter general de la màfia londinenca, va començar a prendre forma cert ambient que defugia la comercialitat del Swing i cercava cert exclusivisme i sofisticació. Al 1945, l’innovador saxofonista nord-americà Art Pepper havia ofert una sèrie de concerts al Feldman’s Club, al número 100 d’Oxford Street, sembrant la llavor del Jazz modern a Londres. Tres anys després, un col·lectiu de jazzistes londinencs influenciats per l’estil de Pepper i encapçalats pel saxofonista Ronnie Scott se la van jugar i van obrir el Club Eleven, el primer local britànic especialitzat en Bebop. Un parell d’anys després, al 1950, el club era clausurat per la policia per haver-hi trobat cocaïna, morfina i cànnabis en un escorcoll. Ja sol passar que els pioners no duren gaire, però l’èxit del Club Eleven va impulsar l’aparició de molts altres. A clubs com Studio 51, Humphrey Lyttleton Club o The Mandrake uns pocs joves malbaratadors de classe obrera es van empeltar de l’estil estètic dels jazzistes influenciats pels hipsters negres novaiorquesos, de la intel·lectualitat existencialista dels beatniks dels coffee-bars i de la immediatesa vital pròpia dels marines nord-americans destinats a les bases dels voltants de Londres que s’entregaven cada nit al Soho com si fos la darrera de les seves vides. En aquests clubs, jazzistes locals com Tony Crombie, Pete King, Eddie Harvey o el mateix Ronnie Scott els congregaven cada nit per demostrar-los com de bé havien assimilat les darreres tendències jazzístiques que mamaven dels discs d’artistes com Charlie Parker, Miles Davis o Dizzy Gillespie. A mitjans dècada dels 50s la influent publicació musical anglesa Melody Maker va començar a denominar “Modernists” a tots aquests activistes del Modern Jazz anglès. Poc després aquest nom es va fer extensible als seus seguidors.

Entre els anys 1958 i 1959 “modernist” es va veure escurçat o abreviat quan es va fer palesa la rivalitat –de vegades fins i tot violenta- als clubs jazzístics més exigents del Soho entre els seguidors de les darreres tendències del Modern Jazz i els que trobaven més genuí regirar entre els arrels del primigeni Jazz de Nova Orleans, i que va fer pública per primera vegada Collin McInnes a la seva novel·la “Absolute Beginners”, publicada al 1959. Als seguidors del Jazz modern o Mod-Jazz se’ls coneixia com a “mods” i als del Jazz tradicional o Trad-Jazz se’ls anomenava “trads”. Sobre aquests dos grups, Robet Wyatt ens aporta una dada prou interessant a “Sharper Word. Una antologia mod” de Paolo Hewitt: “Els mods solien ser més de classe obrera o jueus de l’East End, mentre que els trads solien ser gent procedent de l’escola pública, més anglesos”. Vet aquí, doncs, el naixement de la paraula “mod” com a forma original i moderna d’escurçar “modernista” o “modern” que els anys immediats serà aplicada a tota manifestació juvenil que resultés original i innovadora. Altrament, no podem considerar aquells modernistes del Jazz els primers mods; sí que se’ls considera uns precursors per la seva dèria d’anar sempre per davant dels demés quant a música i imatge, la seva elegància i el seu exclusivisme, però el moviment Mod dels 60s va manifestar-se d’una forma diferent i aglutinant alguns altres aspectes importants, ja sabeu: escuterisme, Soul...

Quan se parla dels primeríssims mods ens podem trobar amb un seguit de testimonis moltes vegades contradictoris o poc aclaridors. Per exemple, Bernard Coutts, en la seva participació a “Ball The Wall” de Nik Cohn, és un dels que no es veia hereu dels modernistes: “Hi havia uns set nois vivint a Stamford Hill que estaven entre els primers mods. Tenien al voltant d’uns vint anys i la majoria eren jueus. Cap treballava, es passaven els dies presumint i vivint a costa dels seus pares. Només els preocupava la roba i sempre estrenaven alguna peça o altra. Llavors als mods només els interessava la roba. La música, el ball, les escúters i les píndoles van venir després”. Per una altra banda, Steve Sparks ho contradiu i respon al “Days In The Life: Voices from the English Underground 1961-1971” de Jonathan Green: “Mark Feld (un dels mods d’Stamford Hill que després tothom va conèixer com a Marc Bolan) va ser un dels primers exponents de la decadència Mod, quan el moviment va atreure a gent que no entenia de què anava tot allò. Mark Feld només estava interessat en la roba, no estava involucrat en altres pensaments. El Mod, abans de ser comercialitzat, era essencialment una extensió dels beatniks. Venia del Modernisme, estava relacionat amb el Modern Jazz i amb Sartre. Jo era un mod, un dels mods originals, un dels autèntics mods de Wardour Street. No dels post-comercialitzats mods de Carnaby Street, sinó de quan tot era Existencialisme i Rhythm-and-Blues. N’érem només uns cent vint. Veníem d’Ilford, de l’est i del nord de Londres, i fèiem pinya al club Noreik, un club de Tottenham, i a una cafeteria d’Ilford anomenada Mocha. Aquells van ser els centres al voltant dels quals es va desenvolupar el moviment Mod. Amfetamines, Jean Paul Sartre i John Lee Hooker. Això era ser mod. I la roba.” Realment totes aquestes controvèrsies tan juvenils destinades a sentir-se més que l’altre només eren resultat del moment de profunds canvis que vivia el jovent aquells anys. Pat Farrell, a “Mod: the new religion” de Paul Anderson, recorda: “Al 1960 jo tenia 13 anys, i de sobte tot va canviar a la meva vida, inclús mentalment. No m’agradava res. No m’agradava la roba de ma mare; no me’n volia saber res de vestir-me igual. Vaig fer amics que pensaven exactament igual, no se’n volien saber res d’aquella avorrida roba ni de la música que escoltaven. Alguna cosa li va passar a la meva generació, i de sobte vam començar a pensar: ‘Aquest és el nostre món, no volem res dels nostres pares, germanes o germans. Ho canviarem tot!’” Al mateix llibre, Penny Reel afegeix: “La paraula més important del moment era ‘modern’. Tothom volia ser modern; no se’n volien saber res de tot allò que pervingués d’abans de la guerra ni tenir res en comú amb els seus pares. Al 1962 pràcticament tots els teenagers del meu col·legi eren mods d’alguna forma o altra, sempre per davant de tothom”.

Als anys 50s s’havia intentat provocar l’explosió teenager -superproductiva des de feia uns anys als EEUU- a Anglaterra però sense èxit. Se’ls havia donat cobertura mediàtica a Tone-ups (sorgits de l’impacte de la pel·lícula del 1953 de Laszlo Benedek “The Wild One”, protagonitzada per Marlon Brando) i Teddy Boys (aprofitant la irrupció del Rock’n’Roll, que els van mantenir vigents entre el 1956 i 1957), però sense assolir la popularitat o massificació anhelada per la indústria. Segurament el seu fracàs es devia a que portaven implícita una desagradable càrrega de delinqüència, que no engrescava la major part del jovent, i que la immensa majoria d’aquests joves anglesos encara no estava en possessió de prou diners per malbaratar en banalitats com la roba, els discs o les motos. El que va demostrar que això segon ja s’havia assolit i donava el tret de sortida al mercat teenager a Gran Bretanya va ser el número u aconseguit per “Love Me Do”, el primer single dels Beatles, al 1962. Un fet que també demostrava que la massa juvenil anglesa estava més per les coses pròpies que per les americanes i que obligava a la indústria a esbrinar quines eren aquestes peculiars inquietuds del jovent autòcton.

Uns mesos després, a l’agost de 1963, comença a emetre’s el televisiu “Ready Stready Go!” amb la ferma intenció de marcar les noves tendències comercials per al jovent de tot el Regne Unit. L’encert del programa serà captar els membres del públic als locals per adolescents més moderns del Soho, on es barregen i s’influeixen mútuament els nois jueus obsessionats en la roba, colles d’escuteristes dels suburbis, fatxendes de Chelsea i camells jamaicans. L’estètica que collarà com cap abans i s’estendrà per tot el jovent del país gràcies al “Ready Steady Go!”, i que ha passat a la història com la clàssica del moviment Mod, serà la que estaven lluint els nombrosos mods del barri de Shepherd Bush les setmanes a cavall entre el 1963 i el 1964, un estil que s’imposa a les altres manifestacions mods per resultar més assequible per a tothom, per ser més de classe treballadora, extravagant i ordinari que el dels adinerats fatxendes de Chelsea, no tan extremadament elegant ni tan exclusivista com el dels jueus, absent de la perillosa càrrega de delinqüència pròpia dels rude boys jamaicans i dels escuteristes del sud i de l’est londinencs i amb una major predisposició a donar suport als nous grups anglesos dedicats al Rhythm-and-Blues. Com molt bé va deixar caure Dick Hebdige a la seva contribució a l’estudi sociològic “Resistance throught Rituals. Youth subcultures in post-war Britain”: “ El matrimoni sense precedents entre les cultures criminals del sud i de l’est londinenques i la gran vida del West End i la jetset de Chelsea va ser una estranya i exòtica fruita, i una de les seves més exquisides criatures van ser els mods del Soho”. El Mod constituirà la primera moda d’èxit massiu a Gran Bretanya. Entre els anys 1964 i 1966 el Mod serà la moda predominant, per tant entre aquests anys viurà un procés que anirà des de la seva totalment genuïna originalitat creada pels joves al carrer i als clubs a la seva totalment artificial comercialització impulsada pels dissenyadors amb més prestigi de les grans marques. El Mod anirà perdent tot el seu exclusivisme i sofisticació per convertir-se en un moviment massificat i popular. L’estil de la seva roba i calçat exclusius fets a mida seran copiats per produir-se industrialment i entraran en un procés evolutiu que cada vegada els allunyarà més del gust personal dels mods originals per a convertir-los en articles assequibles per a la compra de tothom. La seva música ballable afroamericana de importació, que els permetia mantenir el seu ambient en l’estricte exclusivisme, es veurà de seguida substituïda pel Pop d’artistes i grups anglesos promocionats per la indústria nacional del disc. Fins i tot les escúters es podran adquirir amb tots els accessoris incorporats. L’estil Mod deixarà de ser una demostració d’originalitat personal per convertir-se en una demostració de poder adquisitiu, la imaginació deixarà pas als diners.

Agafant-nos al fets tal i com m’ha agradat de contar-vos-els, els modernistes serien uns peculiars afeccionats a certa corrent jazzística del Soho londinenc dels anys 50s i els mods serien aquells en qui es va inspirar la primera moda juvenil d’impacte massiu a Anglaterra i Europa i tots aquells que la van seguir borreguilment en totes les formes i aspectes que la indústria els hi va vendre entre els anys 1964 i 1966. Però, serem inconformistes i no ens conformarem en una visió tan estricta. I encara menys quan, havent-se imposat la moda Swinging London, el periodista novaiorquès Tom Wolfe al seu recull d’articles “The Pump House Gang” identificava entre els joves moderns de la capital britànica dues fraccions: els “Nous Nois” i els “Mods de classe obrera”; apreciació que coincidia amb la de Jonathan Aitken a “The Young Meteors” quan també diferenciava entre “Swingers” i “Mods dels suburbis”. Els Nous Nois o Swingers serien els fatxendes de les classes acomodades entregats totalment a seguir la moda comercial (això, en aquell moment, era LSD, Flower Power, Pop-Art, Psicodèlia...) i els Mods serien aquells nois dels barris obrers que es mantindrien fidels a la música ballable afroamericana i jamaicana, a l’escuterisme i a les amfetes, i que es farien especialment visibles als concerts de grups anglesos dedicats al Soul, com Geno Washington & The Ram Jam Band, Jimmy James & The Vagabonds o The Foundations. A Dick Hebdige també se li va fer necessari explicar aquesta distinció al seu article “El significat de Mod”: “Mod feia referència a diversos estils diferents i era essencialment un terme-paraigua utilitzat per cobrir qualsevol cosa que hagués contribuït al recentment creat mite del Swinging London. Però, per als nostres propòsits, devem limitar la definició de mods als adolescents de classe treballadora que vivien principalment a Londres i a les noves ciutats del sud, i que podien ser identificats ràpidament pels seus característics pentinats, vestits, etc”. Certament, cert sector dels nois i noies dels barris obrers van emprendre una evolució pròpia marcada per no poder permetre’s econòmicament unes modes orientades als fills de les classes acomodades i, altrament, tan poc adients per al seu entorn suburbial. Com a joves, no podran renunciar a ser moderns, però rebutjaran de forma radical tot allò que pogués tenir cap relació amb la moda comercial, evitant com la pesta tot allò que fos mainstream, que fos moda entre els fatxendes de les classes mitjana i alta. Això els convertia en recuperadors o revitalitzadors dels aspectes bàsics de l’estil de vida Modernista i dels mods originals. Tornar a agafar l’estil estètic dels marines nord-americans i continuar empeltant-se de la cultura dels rude boys jamaicans va ser l’opció escollida per molts d’ells. Això era: Brooks Brothers, Ivy League, Ben Sherman, Levi’s, caçadores Harrington, barrets pork-pie, abrics Crombie, tirants, mocassins, cabells curts, Soul, Rocksteady, Reggae... Al 1969, quan la moda Swinging London estava més que socarrada i San Francisco ja feia un parell d’anys que havia desbancat Londres com a capital de la moda, el “Daily Mirror” va publicar l’article “No Love from Johnny” on un noi dels suburbis exposa el seu estil de vida que la publicació qualifica com a “Skinhead”, havent-hi observat algunes variacions respecte al dels mods d’alguns anys abans. La indústria britànica intentava recuperar el pols de la moda juvenil tornant a fixar-se en l’estil dels nois dels suburbis obrers donant cobertura mediàtica als continus actes de violència duts a terme per la vessant futbolera dels nous moderns de classe treballadora, com abans havien fet amb els disturbis a la costa sud protagonitzats per la vessant escuterista dels mods.

Paolo Hewitt al seu imprescindible “The Soul Stylists (six decades of Modernism, from mods to casuals)” ho té clar: el Modernisme no és un moviment jazzístic dels 50s, o no és solament això, és un fenomen implícit en la cultura del jovent de classe obrera britànica consistent en ser modern evitant tot allò que sigui mainstream en aquell moment. Modernistes, mods, skinheads, smoothies, soul-boys, casuals, etcètera només són noms que els mass media li han donat a alguna manifestació modernista en algun moment del seu procés evolutiu, generalment amb la intenció de comercialitzar-ho i convertir-ho en una moda d’impacte.
Segons això, tant els nois moderns que es congregaven al club Noreik de Tottenham per amerar-se de Rhythm-and-Blues com els fatxendes jueus d’Stamford Hill de 1962 eren indubtablement “modernistes”, independentment de si es consideraven “mods” o no.

L’altre dia vaig llegir un article d’una publicació anglesa en el qual s’exposaven alguns consells per ser un “mod modern”. La icona estètica amb la que calia fixar-se per aconseguir-ho era el ciclista Bradley Wiggins i la música que calia escoltar era la de Jake Bugg, Miles Kane i Missing Andy. En això consisteix avui en dia ser mod? Potser, amb això i en moltes altres coses. Com hem vist, la paraula (el “terme-paraigua”!) “mod” es pot fer servir per a designar moltes coses... massa i tot! Però el que queda ben clar és que el que no pot ser això de cap de les maneres és “modernista”, perquè és totalment comercial, totalment mainstream.
Com diu Paul Weller a l’epíleg de “The Soul Stylists”: “La roba canvia, les drogues també i la música evoluciona, però l’actitud roman inalterable”. Unes paraules que em fan somniar despert, mantenint-me excitat, intentant imaginar les manifestacions modernistes que avui en dia se’t poden creuar pels carrers de qualsevol urbs britànica i com d’efectives són en el seu ardit de mantenir-se exclusivistes, secretes i invisibles per a tots aquells que no hi combreguem o no som prou joves ni modernistes per copsar aquell mínim detallet que els defineix i delata.



Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

MIQUEL INJECTION, The Scorcher crew