dilluns, 29 de desembre de 2014

A la cabina de l'Allnighter... MAR LA-BEL

A continuació us deixem amb la que serà la darrera entrada de l'any i per finalitzar aquest 2014 que millor que acomiadar-nos amb una selecció de bona música des de la nostra cabina particular. L'encarregada de fer rodar els plats a l'Allnighter fins  l'any que ve, es la Mar La-bel. La Mar es una "valenciana i dona de be" establerta a la comarca del Garraf, província de Barcelona. La Mar actualment es bat en duel vinílic cada més amb L'Alfred "el Capità Swing" en el que es coneix com  Groovy Night Fights i que te lloc a La Resistència (Barcelona). Amics i amigues fins l'any que ve, que tingueu un bon 2015, ens veiem a l'Allnighter.




- Quants anys portes mostrant la teva música al món? quina va ser la primera vegada i on?
Vaig començar a punxar l'any 2008, una mica després d'haver arribat a viure a Barcelona.
Sempre havia tingut inquietuds musicals però no va ser fins que vaig conèixer l'Albert Gil Rudemod que no m'havia atrevit a desenvolupar aquesta faceta o afició, digues-li com vulguis. Ell em va donar la meva primera oportunitat i va creure en el meu gust musical i en la meva modesta col·lecciona vinils.
L'Albert feia una festa/programació mensual anomenada A way of life (programació que encara avui segueix en vigor) que en aquell moment es celebrava al Clandestino de la Plaça Reial on de seguida vaig fer-me habitual als plats. Després es va fer itinerant passant pel Macondo Bar i actualment al Barbara Ann.
La veritat és que punxar discos és com una droga, una vegada comences, et resulta molt difícil deixar-lo.
Investigar, contactar gent i buscar els vinils per diferents vies... a les cubetes plenes de pols, desitjosa de trobar aquell 45 que fa que tots els problemes del dia a dia es facin inexistents. Més tard a casa quan has de decidir quins viatgen amb tu i quins es queden aquell dia. Per últim el subidón; quan hi ets a la sala i veus com la gent balla i s'ho passa bé. És una experiència que no té preu.

 - Quin o quins formats de reproducció prefereixes a les teves sessions?

El format que punxo és single de 45 RPM, al principi m' atrevia a punxar amb LP quan m´agradava molt una cançó i no la tenia en single però ja no ho faig perquè la diferència de so és molt gran i els canvis són desastrosos. De vegades he punxat amb CD si m’ho han demanat perquè no hi han plats i és difícil aconseguir-los. Si la gent i la festa val la pena deixo el purisme de banda.
 - Quin es l'estil principal a les teves punxades? es l'únic o també t'introdueixes en altres terrenys?

Si tirem d’arxiu podem dir que Mar La-Bel ha patit una transformació d’estil , fins i tot, d’alter ego. De YokoMar a Mar La-bel. Del ié-ié espanyol, català i francés al garatge més ranci. Però sempre amb la música per capçalera. 

- Quina ha sigut l'experiència més significativa o el millor record de tots aquestos anys?
De tots els llocs on he punxat sempre em porto coses bones però, tal vegada; la més emocionant va ser quan vaig punxar a la festa d' inauguració de les festes Shake organitzades per Los Peyotes, una banda de garatge argentina. Això va ser l'any 2010 i va ser a Buenos Aires. La sala estava a petar i,a més a més, la cabina estava situada a la part alta de la sala i feia una mena de balcó. Això et permetia visualitzar a tot el públic i et feia sentir una mena de poder. Va ser molt maco. 

- Una anecdota durant una sessió que no oblidaràs mai, alguna petició extranya...?
De les més bojes una vegada a Alcoi, crec que era el 2009. Va ser después d’un concert dels Second Coming. No sé ni com van convencer a l’ amo de la sala per muntar els plats i començar a punxar la nostra música. Al principi es van apropar alguns lugareños amb cara de pomes agres a demanar Shakira i Glòria Stefan. És clar que els hi deia que no les tenia i em vaig a acollonar una miqueta. Finalment van acabar ballant la conga , jo inclosa. 

-Top five, 5 temes per a cada moment de la nit.
Per començar la festa... Jackie Wilson  "Higher & Higher" 
Per calfar l’ambient... Jacques Dutronc "Le irreponsable" 
Per mantindre el foc viu... The Cherry Slush "I cannot stop you" 
El colofó... 13th Floor Elevators "You’re gonna miss me". 
L’acomiadament... The Pleasure Seekers  "What a way to die".



diumenge, 28 de desembre de 2014

BREDDA el retorn del "germà" jamaicà a la ciutat de València.

 Ara fa un setmanes els "germans" de Bredda anunciaven a les reds socials el retorn a la seva activitat després de 5 anys de parentesi, durant un decada aquest col.lectiu va treballar "per amor a l'art" en el més estricte sentit de la frase. Si més no, en els concerts els quals podien obtenir algún benefici, aquest diners eren re-invertits en posar l'ull en el següent artista relacionat amb la música jamaicana que portarien a la ciutat de València. Però mirem una mica al pasat per coneixer quina era la seva activitat i fins on va arribar aquesta estima per la música jamaicana.
Bredda Jamaican Music Club  eren un grup d'amics que durant 10 anys (1999-2009) plenaren de música jamaicana la ciutat de València, a través de punxades, però, sobre tot de bons concerts, de grups tant locals, nacionals com internacionales: The Trojans, Dave Baker, Roy Ellis, The Slackers, ….Més de 70 bandes van recalar a la ciutat del Túria per primera vegada. Tot per l'estima la música jamaicana i dintre de les seves modestes posibilitats aconseguiren posar València al mapa. 
Cal afegir que col.lectiu torna a la activitat projectant un parell de concerts per als pròxims dia 30 de decembre i 4 gener a la valenciana sala 76 Toneladas, amb l'actuació de les bandes The Gramophone Allstars i David Hylliard & The Rocksteady 7 respectivament.


- Quanta gent formava el col·lectiu?
En un principi érem 4, però la idea era ajuntar a tots els aficionats a la música jamaiquina a València ciutat i fer concerts semi privats. Havíem sentit que els rockers a Castelló funcionaven aixina. Pagaven entre tots al grup que volien en portar. Encara no sabem si això és cert o no, lo dels rockers a Castelló, però va ser la nostra espurna. 

- Com va estar el fet de posar-vos a organitzar concerts aquella època?
Va ser l’oportunitat que va eixir de fer a València el tour de NY SKA MOB, que portava a Europa a Skinerbox, Stubborn All Stars i Rocker T. Se’ls quedava penjada una data a meitat de setmana i Kodi de Skaks va tirar endavant i va demanar ajuda. A partir d’eixe concert va nàixer la idea. 
A banda estaven Ska Town a Madrid i el Rude Club a Barcelona. Tots tres junts feia més fàcil dur bandes internacionals a l’estat, i que a més a més les bandes estatals tingueren una ruta per on girar. A banda també estaven els segells Liquidator a Madrid i Brixton Records a Euskadi que també organitzaven concerts i gires.

- Conta’ns una mica com va estar l’evolució, es va anar sumant gent, es va quedar gent pel camí, notàveu cada vegada més afluència als concerts?
La idea original no va funcionar, o no vam saber com dur-la a terme, aleshores no n’hi havia facebook, whatsapp...Així es començàrem 4 gats, mai millor dit. Però més tard s’afegiren més, a l’igual que se’l van deixar uns altres. Sempre hem funcionat de forma lliure, independent, assembleària i autogestionada...ruda i rebel.

- Per que quede clar als seguidors del bloc, vosaltres no éreu una productora en si, vull dir no conformàveu una empresa, podríem dir que fèieu les coses per “amor a l’art”? I això moltes vegades costa diners de la butxaca?
En majúscules pots dir això, érem, som i serem rudes i rebels, i algo punkis també. Mai hem tret res de benefici material d’açò. Els diners que poguérem traure eren dedicats al següent concert o a tapar forats de concerts anteriors. Beneficis és poder presumir d’haver ficat a València ciutat al mapa, i la quantitat d’amics, i de breddas, que hem fet de tot lo món i de tot l’estat, i els concertassos que hem pogut gaudir. 
Diners no hem perdut, de fet tornàrem els diners als ex-membres de Bredda d’un concert al qual vam perdre prou pasta. I sí, si n’hi havien pèrdues les cobríem amb diners de les nostres proletàries butxaques. Però els diners no eren ni són el nostre objectiu, i per a mostra un botó, un concert que va eixir de categoria, se’n anàrem de birres després a celebrar-lo i al final de la nit no se qui va preguntar que on estaven els diners...se l’havíem deixat no se on i ens tocà fer la ruta de bars cap arrere. Trobàrem els diners i un cego de campionat també.

- Considerant l’esforç que suposa organitzar qualsevol concert o event similar omitim els moments dur que supose els hauran i centrem-nos en els bons, qui va ser l’artista que més goig us va fer de portar? sense menysprear la resta evidentment.
Sense cap dubte, i sense menysprear ningú, l’homenatge que vam fer a Laurel Aitken conjuntament amb Liquidator al Loco Club. Vam vendre totes les entrades, se quedà gent fora i va tindre ressò fins i tot a la tele...per youtube encara se pot vore el vídeo. Fer-li un homenatge a un dels més grans i dur per primera vegada jamaicans va ser un puntasso. Roy Ellis a.k.a Mr.Symarip i Dave Barker ni més ni menos, i a més a més fent-los de backing bands els referents de l’skinhead reggae a nivell estatal del moment com eren els Granadians i els Aggronauts.
Però han hagut molts, hem dut a lo millor del món a València ciutat, te pares a pensar-lo una miqueta i pareix increïble.

- Parlem de quants concerts en deu anys?
Doncs, unes 75 bandes més o manco, si no m’enganye. Però n’hi hagueren concerts que eren de dos o més bandes, i n’hi ha d’algunes que han repetit. No ho sabem exactament, molts.

- I aquell que us haguera agradat de portar i que no puguereu per qualsevol cosa, defunció, diners...?
Deixant de banda als jamaicans, personalment la gran espina és Hepcat; i potser a nivell europeu Moon Invaders de Bèlgica i Rude Rich & The High Notes d’Holanda. Però es que la llista de bandes que sí hem portat a València és increïble.

- Ara que no ens sent ningú, que es lo més extrany que us van demanar, per vindre a tocar?
No acceptàvem requeriments rollo divos o dives. I si venien en eixe pla o no els fèiem o no tornaven. Oferíem lo millor que podíem, sempre intentant que les bandes estigueren lo més a gust possible. Només amb dues, perdó tres bandes, que jo recorde acabàrem malament. Dir només tres de les 75 que han passat per València diu molt del col·lectiu i de les bandes, i la quantitat de bandes que han repetit són més de tres, prou més.

- Qui coneix el panorama musical a la ciutat de València i en relació a la música jamaicana que es en el que centreu vosaltres, sap que als 90 quan vosaltres començareu, la història es movia entre el Ska-punk de bandes com Skaparrapid i Ki sap i el pop-folk amb ritmes skatalìtics de grups com Obrint Pas i més tard el ventall de clons que ha tingut aquesta banda, us va costar de trobar un públic fidel més donat a furgar en els origens del gènere, penseu que aquestes bandes poden ser una bona base per iniciar-se en el gènere o parlem de “guerres” diferents?
Crec que tots hem començat sentint la vessant més punk o més 2Tone de l’ska; uns amb Kortatu, Decibelios...uns altres amb Madness, Specials...uns altres amb Skaparràpid, Ki Sap...i altres amb Obrint Pas. Tot depèn de la teua generació. Nosaltres tot i agradar-nos eixos estils, anàvem una miqueta més enllà, per evolucionar buscàvem l’origen d’eixe ritme i coincidírem amb tot un moviment mundial que buscava re-interpretar eixos sons originals encapçalat per bandes com Hepcat o Slackers...els dos punts de llança d’esta nova ona.

- Quines activitats han estat fent els membres de Bredda durant estos cinc anys de “descans”?
Es podria dir que durant aquest 5 anys, de manera organitzada o col·laborant amb altres persones, no hem perdut el contacte. Bé organitzant festes i/o punxades (SKA-BÀ DYNAMITE SOUNDS, THE SCORCHER,...) o també en l'organització de concerts (GOLDEN SINGLES PRODUCTIONS). De fet de segur que molts o la majoria d’events de caire skatalític o de ritmes primigenis jamaicos a València ciutat en estos anys ha tingut a un bredda o un altre com a col·laborador u organitzador.

- Quin es el motiu per tornar?
Un dia se'ns va presentar l'ocasió de portar a Gramophone All Stars que vindrien de pas de tocar en el Festivern. Ja havíem parlat de dur-los a València abans però mai es va acabar de fer. A més d'això, també va contactar amb nosaltres David Hillyard per poder tocar amb la seua Rocksteady 7, amb qui ja hem treballat en altres ocasions, tant amb Slackers com amb DHRS7. Fou aleshores quan ens plantejàrem tornar en format de festival de dos concerts, en dos dies diferents però sí pròxims. Treballar conjuntament tots perquè entenem el reggae i la música jamaicana com una missió i no com una competició. L’escena skatalítica sempre ha estat una escena solidaria on el companyerisme és lo més important. Mantindre la pau en una banda de 7 o més persones és lo que te.També es va albirar la possibilitat de continuar, però aquesta vegada de manera anual.

- Penseu que hi ha un relleu generacional o gent més centrada en els estils que treballeu a la ciutat de València i voltants, públic que us puga garantir un èxit per poder continuar?
Les coses a València han canviat bastant durant els últims 15 anys. Ara l'oferta jamaicana ha crescut bastant, sobretot en sounds i festes. També n’hi ha de noves bandes com Offbeaters, Oldfashioned, Le Grand Miércoles, Red Gold and Green. N’hi ha d’altres que no ho han deixat com Ki Sap/The Shake It Ups...València ha estat una mina de bandes, i això només parlant de ritmes jamaicans primigenis; Skaks, Begoña Bang Matu (en el seu periple valencià), Las Damas y La Orquesta Invisible, The Skartats...
Altra cosa mencionable és que l'oferta ha crescut considerablement, abastant a més tipus de música. Si se fiquem en el reggae o nu-roots, o l’ska punk o ska-folk, com deies abans, la llista és enorme. Menció especial també per a Juanita Club que ací continua com a temple i dinamitzador de la música jamaiquina a València ciutat. 
Relleu o no l’ska i els altres ritmes jamaicans sempre han estat ahí a nivell mundial d’una forma o un altra des de que van nàixer als anys 60 del segle passat. I a València des de que un grup com Jah Macetas va nàixer als anys 80, els primers junt a Potato a tot l’estat.

- El que si que es evident es que a dia d’avuí el que abans eren cinc bandes ara son deu i de qualitat, vull dir que moltes bandes es van separar i els seus membres han creat noves bandes per separat multiplicant així el ventall de grups, conta’ns com veieu a dia d’avuí el panorama musical jamaicà a l’estat espanyol, i quina es la diferència més sustancial a els temps en que començaveu a organitzar concerts?
En primer lloc que quasi tota o gran part la procedència de la música jamaiquina durant els inicis de Bredda, eren grups catalans, bressol quasi de la música jamaicana a l'Estat. Si ben és cert que a mesura que passaven els anys, cada vegada hi havia més diversitat en la procedència (Andalusia, Madrid, Galícia,...) i també hem vist com l'escena local s'ha consolidat i també l'escena veïna, com Jamaican Memories a Castelló, amb què tenim molta relació. També a altres ciutats com ara Reggae Warrior Crew a Granada i d’altres.

- Per finalitzar, conta’ns quins seran els primers bolos en els que esteu treballant?
Com hem dit abans, estem en la imminent celebració de dos concerts: THE GRAMOPHONE ALL STARS (30 de desembre) i DAVID HILLYARD & THE ROCKSTEADY 7 (4 de gener). El futur només Laurel Aitken ho sap. De fet la idea és juntar-se una vegada a l’any o només si l’ocasió ho requereix.

- I ja per últim desitjar-vos sort i donar-vos les gràcies per omplir la ciutat de Vañència de bona música, llarga vida a Bredda.



dijous, 25 de desembre de 2014

Els millors EVENTS per al CAP DE SETMANA (i més)

DIVENDRES 26 DESEMBRE 2014











DISSABTE 27 DESEMBRE 2014













DIMARTS 30 DESEMBRE 2014





DIMECRES 31 DESEMBRE 2014






dimarts, 23 de desembre de 2014

"OH WHEN THE SANTS" a la teva ràdio

Què pot fer fa un castellonec a Barcelona per matar el temps? doncs molt clar, un programa de ràdio, parlem amb l'Enric Sendra, organitzador de diversos events relacionats amb l'escena modernista i jamaicana a la seva ciutat, Castelló, i ara empenyat en infectar la ciutat de Barcelona dels sons de banús a través de les ones, des del  barri de Sants...




- Qui forma el “Oh when the sants"? Quan de temps porteu a les ones?
Oh When The Sants el dirigisc jo, Enric Sendra, únicament. Compte amb la col·laboració de Pol Cid, com a tècnic de so, però el programa és un projecte personal. Portem poc més de mes i mig en antena intentant fent-nos un lloc en l’escena de la música afroamericana. El tema és que porte un temps vivint a Barcelona (sóc de Castelló) i necessitava un espai on poder desfogar-me de la rutina i fer allò que més m’agrada, compartir la música que escolte.

- En quin tipus de radio emitiu? 
El programa s’emet a l’emissora Ona de Sants-Montjuïc, al 94.6 de la FM a Barcelona Ciutat i a www.onadesants.cat a través de la xarxa. L’emissora és un projecte de ràdio alternativa que porta més de trenta anys en emissions al barri de Sants. És un projecte totalment autogestionat que funciona gràcies a la voluntat dels veïns i dels comerços de la zona.

- Penses acompanyar algún altre tipus d'activitat músical ambel programa de ràdio, es a dir punxades, concerts...? 
Com acabe de començar actualment només em dedique a dissenyar la programació de l’espai radiofònic. Encara així, a banda de la ràdio, coorganitze dos projectes a la meua ciutat: el club bimensual Silk N’ Soul, amb el meu amic Marc Faith, i el Rhythm & Beach Mod n’ Sixties Weekender que celebrem anualment. En aquestos events sí que participe amb la meva selecció musical.

- Quins estils sonen al programa?
Soul, Rhythm & Blues i Jazz principalment. A més, acostume a incloure temes de Latin, Boogaloo, Funk i Jamaicà en alguns programes. Tot depèn del fil conductor del programa.

- Quin es el format del programa? 
La idea és agafar un tema i explotar-lo al màxim. Per tant, el format és divers i per a res tancat. Hem fet sessions d’estils concrets, monogràfics d’artistes, entrevistes... També m’agraden molt les curiositats de les bandes i dels cantants.. Per tant, intente fer-ho entretingut i fugir de la teoria clàssica que ens pot oferir qualsevol enciclòpedia musical.

- I en quin format reproduiu la música, aprofiteu les noves tecnologies o busqueu un so més original?
Els recursos són limitats a l’espai. Aleshores hem d’utilitzar bastant les noves tecnologies per que tot ‘rode’. Encara així sempre seleccione la música a partir de gravacions del seu format original: el Vinil.

-Per últim un top 5 del programa dels temes que no deurien faltar en l'últim programa de radio si aquest 31 de desembre s'acabara el món?
Si l’apocalipsi arriba per a cap d’any... seria difícil... que Sam Cooke ens pille confessats...
Allà va:
The Majors - A Wonderful Dream (Imperial)
The Mohawks - The Champ (Pama)
Jackie Edwards - I Must Go Back (Horse-Trojan)
Ray Charles - I Don’t Need No Doctor (ABC)
Bobby Moore’s Rhythm Aces - Go Ahead And Burn (Checker)


- On  podem escoltar o descarregar-nos els podcasts?
Tenim un bloc del programa: www.ohwhenthesants.blogspot.com on recopilem els programes amb les playlist. També acabe d’obrir un mixcloud perquè siga més fàcil fer el seguiment per als oients: http://www.mixcloud.com/OhWhenTheSants/

- Des de l'Allnighter et desitjem molta sort amb el programa.
Gràcies per l’entrevista, Salut i Modernisme



dilluns, 22 de desembre de 2014

QUÈ T’EMPATOLLES ARA? - 1 MODS I MASACLISME. Per Robert Abella

Obrim una nova secció dins del bloc, aquesta es "Que t'empatolles ara?" un seguit d'escrits del senyor Robert Abella, dels quals no sabem quants hi hauràn, ni de quins temes tractaràn, ni la seva periodicitat, com be reflexa el nom de la secció son empatollaments de l'autor. En Robert pense no necessitarà presentació si ets seguidor habitual del bloc, però per si t'acabes d'incorporar, a continuació et deixe uns quants enllaços relacionats amb aquest senienc enamorat de l'escena mod i el seu país. En Robert es un seguidor fidel d'aquest espai i amic personal, per tant considere un privilegi gaudir dels seus escrits, els quals el lector podrà estar d'acord o no,  però aquests si més no suscitaràn debat cosa que els fa més interessants si cap. Siga benvingut a casa seva mestre.


QUE T'EMPATOLLES ARA?

Una sèrie de venades modernistes que em surten del temps que em queda de la meva atrafegada vida laboral, familiar, social i sexual, i del gust de cagar-me en déu, el Papa de Roma i tot el clergat en peça, la monarquia i tota l’aristocràcia en peça, els polítics corruptes, els militars i demés imbècils que imposen els seus privilegis per aprofitar-se de la gent treballadora.

Suposo que la majoria d’empatollaments que penso oferir-vos es deuen a que fa més de 30 anys em vaig enamorar del moviment Mod pel seu rupturisme modernista i em contraria veure que hi ha qui s’identifica més que res en la seva estètica i elitisme per donar sentit a la seva incapacitat per adaptar-se als nous temps agafant-se a un tradicionalisme i a una nostàlgia per uns temps pretèrits no viscuts que precisament van tenir en els modernistes els primers interessats en què no haguessin hagut de ser com van ser.

MODS I MASCLISME

Deu fer uns 25 anys la meva parella i jo ens vam fer una foto al Walrus Weekend lleidatà asseguts a una escúter que hi havia aparcada enfront del local on havíem de veure The Clique en viu. Aquesta foto, amb el mod davant i la mod al darrera, després l’he vist tantes vegades que he acabat avorrint-la i odiant-la perquè he vist en ella com una mena de demostració d’ostentositat en què la noia es veu reduïda al mateix nivell de possessió que la impecable roba i calçat o l’escúter exageradament ornamentada, més i quan em consta que alguns mods de les darreres generacions s’han agafat el moviment Mod com una cursa per veure qui té més, qui posseeix més, qui té la millor col·lecció de vestits, calçats, singles en vinil, escúters o inclús mobles vintage. Una cursa en que els diners predominen per sobre del gust, la imaginació i l’originalitat. Si he fet pública en algun moment aquella foto és només perquè no tinc fotos de jove anant de festa. Com em deia un amic avui mateix: “Qui sap viure no va fent-se fotos”.

Aquesta imatge, el logotip pop-arter dels Who combinant la diana britànica amb el símbol sexual masculí i algunes fases històriques del moviment en que els homes han estat aclaparadora majoria poden donar la imatge que el moviment Mod és cosa d’homes o, inclús, masclista i no crec que això s’ajusti gens a la realitat.
Per molt que alguns vulguem idealitzar-los i altres criminalitzar-los encara que, per sort, la immensa majoria de gent ni saben, ni els importa, qui són, ni què fan els mods, els mods no eren extraterrestres, els mods eren persones d’allò més comuns i ordinàries producte del seu temps. Els mods originals eren tan masclistes com tothom ho era a Londres i a Gran Bretanya a principis i mitjans dels 60s. Només cal que vegeu la pel·lícula “Alfie”! Tanmateix el moviment Mod es va desenvolupar enmig d’una època de canvis profunds, uns canvis que a ells no només els van afectar especialment per la seva joventut, pel seu esperit modernista, per la seva condició social i pel lloc geogràfic on eren sinó que van ser un dels col·lectius que més engrescadament van demostrar abraçar-los.

Als mods hi ha qui els considera conservadors (cosa molt discutible i que segurament m’hi hauré d’empatollar un dia o altre), però ningú no els pot titllar mai de tradicionalistes, almenys als originals. Els mods de principis dels 60s eren joves que cercaven fugir com fos del món dels adults al qual només hi recorrien per treure’n els diners que els permetessin assolir els seus anhels. Generalment, eren fills de la classe obrera, molts d’ells fills d’immigrants, culturalment desarrelats i totalment enfrontats amb el tradicionalisme típic de les classes acomodades britàniques. En la recerca d’un món totalment juvenil on sentir-se importants que compensés la frustrant condició servil que patien en el món dels adults hi van coincidir tant nois com noies.

Abans que l’estil de vida mod prengués forma hi havia hagut ja alguns moviments juvenils a Anglaterra –els teddy boys, els edwardians, els tone-ups, els scooter-boys... inclús els seus precedents modernistes- en què les noies no havien passat de ser “la noia de...” (la noia del teddy boy, la noia del modernista...). Inclús, en l’embrionària època dels estilistes jueus fills de sastres el fenomen Mod es presentava com un moviment tan exclusivament londinenc com masculí. Però cal tenir-ho com una conseqüència dels temps: les noies ho van tenir molt més difícil que els nois a l’hora d’assolir una independència econòmica, degut als seus sous ostensiblement més baixos que els nois, i encara més a l’hora d’aconseguir l’emancipació, cosa que, contràriament al cas dels nois, solia comportar una sèrie de conflictes derivats de la moralitat de l’època que podien acabar fins i tot amb la ruptura de relacions amb els progenitors.

A mesura que les noies van començar a assolir cert poder adquisitiu i independència econòmica, en els ambients freqüentats per mods van anar fent-se un lloc les noies mods, unes noies que no tenien perquè ser la noia de cap mod. Unes noies amb un tarannà propi, similar a la dels nois mods, i amb unes regles clares que els nois calia que acceptessin tant com elles acceptaven les d’ells. A la pel·lícula “Quadrophenia” una parella mod són insultats per uns rockers etzibant-los un “qui és el noi i qui és la noia?” Això està basat en fets reals. En la recerca d’un estil de vida i estètic exclusiu i totalment diferent al dels adults, els nois mods van trobar en l’afeminament de la seva imatge –també us prometo un empatollament sobre la relació entre els mods i l’homosexualitat- una sofisticació única i original, difícilment acceptable i assolible per tothom. Les noies van aconseguir el mateix masculinitzant la seva imatge; el més fàcil: tallar-se els cabells a l’estil garçon i vestir pantalons. Indubtablement, la Jean Seberg d’“About de souffle” les va acabar de decidir a prendre el camí. Com també és indubtable que el seu estil va inspirar aquells que es van enriquir convertint el mercat teen de l’Era Pop britànica en el referent a nivell mundial gràcies a haver-se apropiat i explotat les necessitats dels mods, com també que ells i només ells van impulsar la moderníssima i revolucionària roba unisex.

A l’Era Mod les noies mods no solien tenir escúter. L’escuterisme era un fenomen masculí, certament. La raó està clara: les noies estaven més mal pagades que els nois en el món laboral i solien tenir més necessitats i, per tant, menys diners per a frivolitats. Però val a dir que inclús en aquest aspecte del tarannà mod les noies remenaven les cireres i de fort. Quan tancaven els clubs, tenir una bona escúter solia garantir que podies portar a casa la noia que més t’agradava. Així que... per què tenir escúter?... una despesa important menys!

Tampoc cal oblidar que un altre important factor que va afavorir que el moviment Mod fou el primer on nois i noies van assolir un estatus tan igualitari fou l’efecte del seu motor: les amfetes. Les pastilles apaivagaven l’apetit sexual i dificultava el ball en parella. A patir del twist, als clubs mods els nois solien ballar agrupats en rogles de nois i les noies en rogles de noies. Prou revelador és que, a partir del ’66, quan l’speed va ser substituït per l’LSD i el haixix en els ambients del Swinging London, les noies van recuperar la seva feminitat amb la minifalda i van començar a ser denominades “dolly birds”, cosa que no em sona gaire respectable, la veritat.
Naturalment, ara mateix no hi ha cap raó per retornar al masclisme dels 60s, ni per nostàlgia ni per romanticisme, i menys encara si hom assumeix cert tarannà modernista, per ínfim que sigui.


dijous, 18 de desembre de 2014

dimecres, 17 de desembre de 2014

Us presentem el treball de la il.lustradora MONIKA SUSKA


Monika Suska és una il·lustradora nascuda a Polònia. En els últims anys ha viatjat pel món amb el seu marit Tytus i el seu gat imaginari Bucek. Li encanta la música jamaicana, el sushi, Star Trek, els raigs del sol, prendre cafè mentre fa feina i, per descomptat, els gats. Il.lustra sobretot per als nens, però en bona part també per a públic de més edat. Ha fet treballs per a diverses editorials, com ara Dragon pencil i Maverick Book. 
A continuació us deixem algunes de les seves il.lustracions més representatives vers la temàtica d'aquest espai, tot i que aquest asumpte no siga el més representatiu de la seva obra, podeu coneixer més de prop el seu treball a traves de la seva web o consultant el seu perfil a les diverses reds socials.

















dilluns, 15 de desembre de 2014

SUEDEHEADS, volta als orígens.


Parlar de suedehead, es parlar d’una part del’escena skinhead, una vesant centrada en no perdre els origens estètics i musicals, una mena de continuació del que havia sigut l’escena al principi, fet que ens porta a parlar dels Gang o Hard mods com a punt de partida, aquells mods que rebutjaven el viratge cap a la psicodèlia i el hippisme o que es negaven a deixar que es desvirtués per sempre la seva escena. Cap a finals dels seixanta el moviment mod perdia força als carrers londinencs, a la segona meitat dels seixanta ja es deixaven vore “Peanuts” pels carers de Londres, “Peanuts” era el mal nom que rebien els skinheads abans de que foren batejats amb aquest terme, aquests en principi portaven els cabells a l’estil “college-boy” o fins i tot a lo “french crew” com els mods, acurtant-lo cada vegada més fins al punt de de rapar-lo, que no afaïtair-lo, quasi al minim que donava la maquina. 

Així doncs, uns anys més tard un sector de l’escena va decidir canviar la seva imatge, ja fos motivats per la dolenta imatge que estaven rebent el skinheads per part de la premsa, degut a les continues barrales entre bandes o entre seguidors d’equips rival, o simplement pel fet de preservar els origens de l’escena, el cas que es una part d’ells va decidir canviar moderadament el seu estil, parlem del que es coneix com a suedehead. Aquests van deixar creixer lleugerament els seus cabells, marcant ratlla al costat i van adaptar la seva indumentària als origens de l’escena, vestien Levis Sta-Prest amb lleugers doblats, camises a llises o a ratlles de les marques Ben Sherman, Brutus, Jaytex o fins i amb la firma del golfista Arnold Palmer, polos cardigans i jerseis amb coll en “V” de Fred Perry, tot i enfundats en jaquetes Harrington. Al calçat les preferències eren Deser Boots, sabates Loafers o Brogues, per a la nit s’estimaven més l’elegància d’un tratje fet a mida, a poder ser, amb les següents caracteristiques: tres botons a la americana, de solapa estreta i abotonada en alt, siguent els pantalons estrets i curts de camal, si a música ens referim els gustos eren practicament el mateixos que els dels hard mods, R&B, Northern Soul i early reggae. Era sense dubte una forma de tornar al punt de partida. 

Si parlem de les dones que seguien aquesta corrent, la forma de vestir era la següent: calçat basicament com els homes, Loafers i Brogues amb alguna sivella o llaç a l’empenya, ademés de sabates tipus “crepe soled” amb cordons, així com els “clumpy nurses” plans o amb tacons, en quant a la roba acostumaven a vestir minifaldilles de 3/4 de llargues sobre el genoll, mitjes rematades amb mitjons pel turmell blancs o rojos. Les camises normalment eren de les mateixes firmes i estil que les dels homes, era molt comú també vore-les enfundades amb tratjes de dues peces, composat d’americana tes botons, entallat i abotonat alt com els dels homes, tot combinat amb una minifaldilla, com he dit abans de 3/4 sobre el genoll, de teles de Mohair o Trevira. El tall dels cabells era basat amb el dels homes, tallat a capes, però, una mica més llarg que els dels xicons, amb serrell i flocs des de la templa conformant unas denses patilles. Malgrat aquestes referències bàsiques, les tonalitats de le prendes anaven variant a un ritme frenètic depenent de les tendències del moment. Les bases d’aquell estil estaven fixades en “l’Ivy League” tenint com a referent els productes de les botigues “Ivy Shop” i darrerament “Squire”. 

Cap a principis dels 70, molts van abandonar l'escena esteticament per derivar en el que es coneix com a “Soul boys”, joves motivats unicament pel so Northern Soul i el ball als clubs on es feien les allighters, altres es van veure absorvits pel punk en arribar les primeres bandes cap a l’any 76, tot i aquests canvis, a finals dels anys 70 i durant la decada dels anys 80 no era dificil vore suedeheads dins l’escena que renunciaven all canvis, ja foren veterans o joves adherits al moviment que prenien com a referent coneguts o germans majors, parlem del que podriem dir una nova revisió del terme suedehead.


dimecres, 10 de desembre de 2014

ARA ES LORGUE Groove i trempera dels 60 i 70, músics de casa nostra o de fora amb exclusiva producció catalana.




Los Relampagos "Nit de llampecs"
Latin Combo "I'm a man"
Círculos "Respect"
Ossie Laine "Midnight our"
Jou Cogra Group "Darkness"
Barcelona Traction "Has vist pasar el ocells"
Jordi Sabatés "Ocells del més enllà"
Orquestra Mirasol "freed's funk"
Manuel Gas "Soul Makossa"
Jou Cogra "Atrapados"
Lou Benett "Movimiento"
Eddie Lee Matison "A man needs a woman"
Latin Combo " I put spell on you"
Núria Feliu "D'aqui a l'eternitat"

Dit i fet per:




divendres, 5 de desembre de 2014

dimecres, 3 de desembre de 2014

DONALD BIRD "Royal flush", Blue Note 1961



DONALD BIRD "Royal flush"
 Blue Note 1961

Es diu que Donald Bird es trobava en un dels seus millor moments i com a constatació d'aquest fet es la gravació de diverses sesions fantàstiques a finals de la decada dels anys 50, principis dels 60, entre elles aquest "Royal flush". Melodies càlides i agradables que combinen hard bop principalment i algunes pinzellades de blues, el disc es composa de sis temes , dels quals quatre estàn signat pel pròpi Bird ("Hush", "Jorgie's", "Sangri-la" i "6M's"). A destacar, a banda del protagonisme evident de la trompeta de Bird, un jove Herbie Hancock al piano qui comptava amb poc més de vint anys i acabava d'entrar a formar part de la banda de Donald Bird, així doncs, el mestre del piano es permetia de signar el sisé i últim tema del disc, sota el nom de "Requiem", aquest tall va estar la primera composició del pianista en la seva carrera. La resta del quintet el completaven Pepper Adam al saxo bariton, Butch Warren al baix i Billi Higgins a la bateria.


dimarts, 2 de desembre de 2014

SUGAR PIE DESANTO "Go, Go Power!"



Sugar Pie Desanto ha estat un noms pròpis del R&B, el petit cos de Sugar Pie Desanto s’obria pas entre els gegants del Blues, siguent l'única intèrpret femenina el cartell del Folk Blues Festival nord-americà que va recórrer Europa en 1964. Altres noms própis que completaven el cartell eren Willie Dixon, John Henry Barbee, Sleepy John Estes, Clifton James, Sunnyland Slim, Hubert Sumlin, Lightnin Hopkins i el llegendari Sonny boy Williamson. Les audiències de televisió britànics també van tindre el plaer de degustar el seu acompliment al Ready Steady Go! al mateix programa que els Kinks. 

Nascuda a Umpeylia Marsema Balinton (Brooklyn, NY) el 1935, de pare filipí i mare nord-americana es van traslladar a San Francisco quan tenia tres anys. Va desenvolupar el seu talent acompanyant a la seva mare, pianista de concert, a la seva adolescència va ser noticia en guanyar un festival de joves talents organitzat per Jhonny Otis qui la batejà amb el nom de Little Miss Sugar Pie i la va dur de gira, pasant a engrosar les files al seu segell, Federal Records l’any 1955. El nom DeSanto el va rebre de l’estrel.la de basket de la NBA Don Barksdale qui va llançar algunes de les seves grabacions al seu segell Rhythm Records, després de casar-se amb Pee Wee Kingsley va passar a gravar amb ell signant amb diverses companyies. Sugar obtenia el seu primer èxit l’any 1959 amb "I Want To Know“, sota l’etiqueta Veltone d’en Bob Geddins, aquest tema que va atraure l'atenció del mateix James Brown en vore-la aparèixer a l'Apollo Theater de Nova York. Desanto es va passar els següents dos anys cantant amb la seva “Revue”, fets que van desenvolupar en un contracte amb Chess Records, segell on militaven en eixe moment artistes de l’alçada de Etta James, Chuck Berry, Muddy Waters, Buddy Guy, i Bo Diddley. 

Els anys següents va llançar un seguit de singles que van causar un gran enrenou en els cercles del R&B, encara que Chess es contenia en alliberar moltes de les seves gravacions perquè no incidiren en l`èxit de la seva màxima estrel.la femenina, Etta James. DeSanto llançava el seu primer single amb Chess Records a principis de 1961. "It Will not Be Long" va ser seguit per diversos treballs editats amb altres segells, tot just abans de tornar a l'any següent amb la balada "Ask Em", desencadenant en un bon grapat de 45” que continuarien fins a 1966. A continuació la companyia de Tommy Tucker, un del grans del moment, colpetjava amb el tema “High Heel Sneakers” l’any 1964, tanmateix la resposta de Sugar Pie Desanto era “Slip-in mules” arribant a les llistes d'èxits per primera vegada. Un dels temes més coneguts de l’artista, “Soulful Dress” rebia similar acceptació, trepitjant fort i obtenint bons resultats. Per altra banda, “Use What You Got", es presentava al món com un sexy blues groove de combustió lenta, mentre que "I Do not Wanna fuss” esdevenia més funky, amb uns ritmes de baix més marcats, així doncs '‘Mama Didn’t Raise No Fools” mostrava un costat més suau i d’ànima melòdica. El productor Billy Davis va suggerir llavors enregistrar un tema amb Sugar Pie Desanto i Etta James aprofitant que ambdues veus poseien el mateix estil, els titols enregistrats eren “Do I Make Myself Clear’ i la contagiosa “In The Basement”, aquesta col.laboració es va introduir amb força a les llistes de vendes.

A principis dels anys 70 DeSanto es va traslladar a Califòrnia, on es va establir i continuà entregistrant treballs, molts han sigut els artistes que durant la seva carrera han fet alguna versió de l’artista evidenciant així l’empremta i la rellevància de Sugar Pie Desanto al mon del R&B i de la música en general.