lunes, 24 de noviembre de 2014

Entrevista a... ROGER, propietari de la botiga DAILY RECORDS de Barcelona

La botiga de discos barcelonesa Daily Records ha complit enguany ni més, ni menys que 20 anys de vida des de la seva obertura, al mostrador ens trobem a en Roger el seu propietari,  qui ens conta a continuació com ha viscut el pas de tots aquests anys al front del negoci, així com  anecdotes, curiositats, l'arribada del CD etc. Per molts anys Daily Records!


- Què et va portar a obrir una botiga de discos per aquella època? conta’ns una mica com recordes aquells inicis.
Doncs, volía dedicar-me profesionalment a lo que era i segueix essent la meva principal pasió que és la música i especialment als vinils. Els inicis van ser durs perque durant bastants mesos combinava la botiga amb una altra feina.

- Quines dificultats trobares a l’hora de posar en marxa la botiga?
Jo crec que la dificultat principal era la meva inexperiència i uns recursos econòmics límitats, lo que explica el meu “pluriempleo” del primer any. 

- Com t’ho feres per anar plenant la botiga, perque supose que al principi aniries sumant de mica en mica, quins eres els principals suministradors, distris, segells?
Jo tenía contactes a l´estranger ((Anglaterra i especialment Bèlgica) per portar vinils de segona mà poc vistos per aquí en aquella època, després apart d´aixó treballavem bastant material nou, especialment amb una distribuidora anglesa anomenada One Stop que tenía un catàleg força complert sobretot en punk i reggae.
Els principis són complicats perque encara que tinguis unes bones vendes pot ser difícil d´aconseguir les reposicions necessàries (especialment en el camp de la segona mà) per seguir satisfent la demanda.

- Amb quines bandes d’aquella epoca us sentieu identificats o tenieu conexió, ja fos per que foren clients o per tema comercial.
Doncs ara mateix no et sabría dir, jo crec que teníem relació amb la majoría de bandes locals relacionades amb els nostres estils. També hi havíen grups internacionals que sempre que tocaven a Barcelona passaven per la botiga com els International Noise Conspiracy o el grup indie.pop Saint Etienne (grans consumidors de 7” de 60s i soul).

- Quins estils eren els més demandats per aquella època, que escoltava la gent més undergound de Barcelona per aquells temps?
No crec que hagin hagut gaires canvis desde els principis fins ara. Sempre hem venut majoritariament punk, hardcore, power pop, música jamaicana, soul, r&b, rock n roll, garage i 60´s. 

- Com eren els clients d’aquella època, a diferència de la gent d’ara, gustos, manies...?
Potser al principi la clientela era més “militant” (punks, skins,mods….) i més jove, i ara és més heterogènea i veterana. 

- Quina es l’edat mitjana més o menys dels clients actuals, trobes que hi ha un relleu generacional en la compra de vinils per exemple o en certs gèneres musicals, o majoritariament els clients son col.leccionistes que ja pentinen canes?
Si hagués que dir una edat mitjana, diría que al voltant dels 40. Evidentment que tenim clients més joves però es innegable que es troba a faltar més relleu generacional. 

- Aquesta pregunta va en referència al missatge actual per part de les grans superficies o el segells comercials de “torna el vinil”. Trobes que amb el naixement del CD es va quedar una mica penjat el vinil o en el vostre cas es va mantindre la venda d’aquest format?
Durant els nostres primers anys les vendes en CD eran un part important de la facturació global, però el fet d’ haver potenciat sempre el vinil com el format primordial ens ha permés afrontar millor la caiguda de vendes continuada del CD desde fa ja uns quants anys.

- Quin es el tipus de client amb el que et trobes més cómode, a banda del habituals, vull dir, ets dels que pregunta que es el que busquen i aconselles o acostumes a esperar a que es llance el client, ostia sembla un rotllo “ligue” vaja.
Nosaltres estem cómodes amb tots els clients i sempre estem disposats a aconsellar en el càs que ens ho demanin. 

- Què es lo més extrany que t’han demanat? en l’ambit musical vull dir
Doncs potser un tío que em va demanar música per estimular als seus ocells al cant. Evidentment li vaig recomanar algún disc enseguida (no puc recordar quin!).

- Ens pots contar una anecdota divertida que et vinga al cap?
Molts cops hem comentat en conya de posar un cámara a la botiga per gravar situacions “freakies”, si ho haguesim fet durant tots aquests anys segur que podríem editar bastantes hores de “videos de primera”. Per exemple durant varis estius rebíem la visita d’ un punk austriac que venía a la botiga amb unes trompes descomunals, cosa que no el privaba de fer unes compres de vinil força grans, nosaltres li empaquetavem els discos lo millor que podíem i li deiem que no feía falta que s´els emportés en el mateix moment, però ell insistía d´agafar-los i dubtem que en l´estat en que es trobava els discos arribesin mai fins el seu país (de fet no creiem que arribesin ni ell ni els discos dos carrers més lluny de la botiga). No és que sigui una anécdota graciosa perque feía patir veure´l marxar amb una pila de caixes de discos tambalajant-se de punta a punta del carrer, però si que es un exemple de la varietat de situacions que hem viscut durant aquests anys.

- I una visita grata i sorprenent al Daily?
Potser quan ens va visitar Jello Biafra dels Dead Kennedys que és una persona molt afable i un gran apasionat dels vinils de diferents estils de música.

- Supose que també haureu pasat moments durs, que es el que més te’n orgulleix d’haver “resistit” si es pot dir així durant tots aquestos anys.
Evidentment com quasi tothom (especialment en els últims anys) hem passat moments difícils però bé, en tot cas estem aquí I la nostra intenció es seguir durant molts anys més perqué és lo que ens agrada i tenim projectes nous per desenvolupar.

- Trobes que la “tornada” del vinil als grans magatzems es una amenaça per a botigues especialitzades com la teva?
Pot tindre la seva part positiva, que es fer veure a molta gent que el vinil segueix viu i que entre la caiguda de vendes continuada del CD i l´hàbit de les escoltes per streaming podría tornar a ser en uns anys el format principal en la venda física de música. Apart d´aixó jo crec que els grans magatzems sempre van a remolc de les botigues independents i especialitzades.

- Per últim et posarem en un compromís:  Fes en 10-15 temes el recopilatori o BSO original que fa referència als 20 anys de Daily Records.
Son molts anys i moltes cançons o sigui que apart del primer tema que poso (per raons obvies) és realment difícil fer una BSO de la botiga, o sigui que em pendré la llibertat de posar 10 dels meus temes favorits en aquest moment de tots estils / totes époques.

The Who – Daily Records.
Alton Ellis - Sunday Coming.
Lorraine Silver – Lost Summer Love.
Sex Pistols – Did You No Wrong.
Paul Weller – Hung Up.
Cooper - La Señal.
Leroy Smart – Ballistic Affair.
The Clash – Gates Of The West.
Sharon Tandy – Look And Find.
Jake Bugg – Simple As This.

-  Moltes gràcies i llarga vida al Daily Records, felicitats per aquestos 20 anys.
Gràcies a vosaltres per l´interés en la nostra botiga!



jueves, 20 de noviembre de 2014

martes, 18 de noviembre de 2014

Aquells trastets... Escuter Club Sta. Eugènia de Berga



- Quàn neix l'escuter club Santa Eugenia de Berga?
Neix a començament d’estiu de 2008 quan tres amics de Sta. Eugènia, un de Vic i un de Barcelona quedem un dissabte per fer una sortida amb les scooters fins a Tossa de Mar. Es pot dir que aquell dia va néixer el Sta. Eugènia Scooter Club.

- Quanta gent ho forma a hores d'ara? 
Som quatre gats, mai millor dit, però benavinguts. Ah! I un d’exiliat a Londres des del començament. Això fa que ens posem d’acord quasi bé sempre. 

- Existeix un altre club per la vostra zona, en cas afiirmatiu en que us diferencieu?
A la nostra comarca existeix el Vespa Club Osona des de fa una pila d’anys, però que ha passat llargs períodes inactiu. A hores d’ara desconec la situació en què es troba, diria que en una hivernació indefinida! 
Les diferències amb aquest club són bàsicament que, ells admiren només les scooters i nosaltres també però a part, tot el que hi ha darrera… el moviment mod, la cultura scooterista i la música. Nosaltres no ho entenem de cap altre manera! Ah i que muntem una moguda scooterista anual des de fa cinc anys i ells no… ja ja ja!

- Quines activitats desenvolupa el club durant l'any, algún ralli anual etc.
Tal com t’he dit abans des de fa cinc anys muntem una trobada scooterista. Durant tres anys i dins la Festa Major del poble, vam fer una matinal amb esmorzar, ruta i entrega de premis. L’any passat vam decidir canviar el format i fer una scooter run en tota regla… Ruta, dinar, entrega de premis, un VespaCross a la tarda i allnighter a la Jazz Cava de Vic. Aquest any hem celebrat la 5ª edició amb ruta, dinar, entrega de premis, concerts a la tarda i punxada a la nit… la cosa va anar molt bé, però hem quedat un pèl cremats perquè som pocs i ens toca pencar de valent! També, tenim sort que hi ha bona sintonia amb l’ajuntament i ens ajuda, si no fós així, potser ja hauríem plegat! 

- Alguna activitat extra-escuterista?, es a dir que no tinga que vore amb les escuters però que us impliqueu a nivell de club.
Activitat extra scooterista i que ens involucrem a nivell de club, no n’hi ha cap, a no ser que vulguis dir l’assistència a altres scooter run, concerts, calçotades scooteristes, etc.

- Llocs de desplaçament habitual dels membres del club (altres rallies, allnighters sonades etc.)?
A on assistim sempre són als rallies que es fan a Catalunya com: el Calella Scooter Meeting, Girona Scooter Rally, Scooter Run Manresa Revival, ScooterSoul Calçotada de Terrassa, Perpinyà Scooter Run i allnighters a Barcelona: The Boiler, Movin On, etc. A l’estat espanyol hem estat a l’Scooter Run Alkarria i mogudes com el Purple Weekend de León, el Time For Action de Madrid o el Mojo Workin’ de Donostia.


- El llloc més llunyà on s'ha desplaçat algún membre del club?El lloc més llunyà que ens hem desplaçat ha estat a l’EuroLambretta Jamboree a Avinyó (França) el 2013.

- Algún club amb el que teniu estreta relació, col.laboreu junts etc. digam a modus d'agermanamentTenim molt bona relació i contacte amb el Club Scooterista Sant Jordi de Barcelona, la SoulVespa Scooter Club de Terrassa i la gent del No Future Scooter Club de Sant Andreu. Tots ells gent fantàstica!!

lunes, 17 de noviembre de 2014

Entrevista a... Mr FREAK SKA


- Qui es i d’on ix el Mr Freak? i la Ska Band? 
Primer de tot, bona tarda i gràcies per l’interés en el projecte! 
Em presento. Sóc en Jaume Cuadrada, fanàtic de l’ska resident a la bonica població tropical de Mataró.  
“Mr.Freak ska” és el pseudònim o nom artístic que vaig agafar per donar sortida a les meves bogeries musicals en solitari. 
La “Ska Band” com tú la anomenes són els grans “Amics del Ciment” i neixen de la necessitat de portar al directe la meva música, ja que sense la seva inestimable ajuda no hauria sigut possible! 

- Com va sorgir l’idea de fer la banda i per que aquest nom, et consideres realment un friki en qualsevol cas?
 La idea de fer un projecte en solitari sempre havia rondat pel meu cap, però no va ser fins que vaig acabar els meus estudis de tècnic de sò que vaig començar a plantejar-m’ho seriament. Sempre m’havia agradat composar cançons amb altres bandes que havia tingut o tinc, com Lord Totem, Skakejats o The Cabrians, però necessitava la llibertat de poder fer absolutament el que em donés la gana. Desde la composició i arranjaments , a la execució, grabació i mescla de les cançons. Tenir el 100% de control sobre la idea inicial de les cançons i poder-ho desenvolupar al meu gust. Va ser gràcies als meus coneixements de grabació i post-producció de só que vaig poder començar a grabar cosetes, primer a un nivell molt precari i posteriorment invertint en material i recursos, fins que finalment va poder néixer el meu primer “fill” musical titulat “SKA CASOLÀ” al 2011. El tema del nom no té gaire secret... A les meves primeres grabacions que feia a casa, amb l’ajuda d’un pc, una Sound Blaster , el micròfon que venia amb l’ordenador i bateries i sons MIDI, els hi havia de posar un nom quan en feia els mp3 i els passava als amics. No sé ni perquè el primer nom que em va passar pel cap va ser el de Mr.Freak Ska, pensant que seria una cosa provisional fins que trobés un nom més interessant... El temps va anar passant i la gent de l’escena va començar a conéixer el projecte amb aquest nom, així que... ja no era a temps de cambiar-ho! Tot i això... sí... una mica freak si que sóc! ;) 

- En quins altres projectes et trobes involucrat a banda de Mr Freak Ska Band?
Doncs actualment segueixo tocant la guitarra amb els The Cabrians i preparant la inminent sortida del que serà el nostre tercer disc “SUN & SHADOW HEROES”, sens dubte el millor disc que hem fet mai! 
També formo part de la banda del gran Rúben López, els DIATONES, amb els quals estem preparant el que serà el segon disc de la banda i que esperem que surti a la llum ben aviat! 
A part de tot això segueixo treballant al meu estudi de grabació “La Clau” grabant tot tipus de projectes per a tercers. 
Hi ha passat gent com els A4 Reggae Orchestra, The Thorpedians, Projecte Mainasons, Goethia, Space invaders o La Cobla entre altres. Actualment estic inmers en la grabació i postproducció del segon disc de MAINASONS, aquest cop un disc de nadales per a nens petits, executades en diferents estils de música moderna. “La Clau” no para de crear! 

- Potser ja te l’hauràn dit més vegades, però trobe certa relació o una mena de similitut amb el Judge Dread, es quelcom intencionat o la cosa va sorgint, que em dius d’això? 
La veritat és que no és res intencionat... Les influències i la música que portes escoltant tota la vida, vulguis o no, és reflexen en la teva feina. De totes maneres et diré que sí, que en sóc un gran fan! 

- Quins son els referents del Mr Freak, d’ara i de sempre? 
o separaria els meus referents en tres grups principals. 
Per una banda la música jamaicana feta a principis del 60 per solistes com Prince Buster, Eric Morris o Lord Tánamo i de bandes com The Skatalites, The Maytals, The Paragons, The Melodians o The Pioneers (per nombrar-ne algunes). 
Per altra banda també he begut molt de la música punk, hardcore, ska-punk o ska dels 90 amb grups com The Toy Dolls, NOFX, Rancid, Mr.Review, Operation Ivy, Madness, Slackers, Hepcat i un llarg etc així com de grans frontmans de música jamaicana moderna en format cantautor com Chris Murray o Victor ruggiero. 
Per finalitzar també referents de la música en clau d’humor (o no) feta en català com La Trinca, en Pere Tàpies, Tomeu Penya i inclús els grans grups d’havaneres d’ara i sempre que em portaven a veure quan era petit i em deixaven fascinat. 

- “Ska Casolà” estem davant una nova etiqueta, vessant...? conta’ns ho definiries? 
“Ska Casolà” és una declaració d’intencions en tota regla. Tan crú i autèntic com sòna. Sense pretencions, molt humor i ganes de passar-ho bé. Ska sortit directe desde les entranyes, sense concessions. 
Com bé va escriure el senor Xavi Angulo ara fa 3 anys quan va sortir el primer disc, “Ska Casolà” : 
“és el seu primer disc en solitari i el que bé podria ser el primer disc en català del gènere 'cançó d'autor sincopada'” 
No seré jo qui li porti la contrària! 


- I ja parlant d’aquest treball, encara que la base son els ritmes jamaicans, podem apreciar en temes com “Home tatuat...” que claves altres estils, podriem dir rumba catalana o l’intenció es més donar un toc caribeny com feien els clàssics jamaicans amb el calypso, cumbia, soca etc? 
No et falta raó! La intenció principal del tema era fer un calypso estricte, el llarg procés de grabació però va acabar donant-li un toc a rumba catalana que em va semblar del tot encertat i així va quedar! 
Sense dubte una de les coses més originals que podem trobar a la banda son les lletres, tematica quotidiana, del dia a dia i amb humor, i humor àcid en molts casos, es el barri una bona font d’inspiració? on busques aquesta il.luminació per dir-ho d’aluguna forma per composar? 
Crec que és el factor més diferencial i més important de la meva música. Temàtiques divertides on la gent s’hi pugui sentir identificada i pugui riure a gust. Sincerament , no m’ha fet falta buscar cap il.luminació enlloc... Podriem dir que la meva vida és, ha sigut i espero que segueixi sent, una gran font de diversió i d’anecdotes... Potser algún dia m’animo a recopilar-les totes a un llibre (o 10) hahaha! 

- “Traïcions a contratemps” un nou treball, explica’ns de que tracta aquest nou treball per a qui no l’ha escoltat encara, que ofereix de nou? 
Aquest nou disc neix de les ganes de fer un tribut a artistes i/o cançons que m’han marcat fortament a la meva vida musical. És tracte d’un seguit de versions (o traïcions! jeje) en les quals he intentat mantenir de manera bastant fidel l’aspecte musical però adaptant-los al meu idioma. En la majoria de casos canviant el missatge original i posant-hi una lletra nova i del meu estil (Carda’m filet, Mare tinc un quillo o Més alt del que ja ets), i en altres casos mantenint en escència el missatge (No sóc jo o Males Companyies). 
Compta amb col.laboracions de luxe com el Jeff Roffredo de la banda americana The Aggrolites al contrabaix o els grans Barca de Mitjana a les veus. 
Crec que ofereix una manera diferent de entendre el “cover” de tota la vida. 

- Tenint en compte que totes les cançons tenen com a base grans temacles de la història de la música jamaicana, potser sone com més rodó o més estrictament jamaicà, potser? 
Sens dubte que sí... pot ser! Com ja he dit a la resposta anterior, l’aspecte musical està bastant cuidat i he intentat ser el màxim fidel possible a la cançó original. 

- Escolta, quina meravella la Marta Trujillo, no? 
Jejejej, ja ho pots ben dir! És una de les altres grans col-laboracions del disc! La veritat és que estic molt content de la seva feina a la versió de Dylan/Cash... És un dels meus tracks preferits del “Traïcions a contratemps”! 
És una cantant barcelonina que no para quieta! Si voleu seguir la seva feina la podeu trobar facilment a la seva pàgina oficial de facebook o al seu Twitter. 

- “Tinc un fan” no fotes!, de ben segur que en tens més d’un, qui es aquest fan tan fidel? 
La veritat és que el tema no parla de ningú en concret... És un cúmul de situacions i anècdotes que m’han passat en aquets 3 anys d’actuacions en directe... Podriem dir que “el fan” és una barreja de varis! 

- I ja el punt del disc es “El llop de mar” amb la col.laboració de Barca de Mitjana, un conjunt d’havaneres tio, com se't va acudir de fer aquest tema i amb aquesta col.laboració? 
M’agrada que em facis aquesta pregunta, ja que és un dels temes dels quals més orgullós estic. 
Com he comentat abans, sempre he sigut aficionat a l’havanera. Ja de petit em quedava atontat mirant les actuacions que feien a pobles com Òrrius o Tamariu on estiuejavem i vaig quedar marcat. 
Una de les meves havaneres preferides, per no dir la que més, és El Llop de Mar, ja que uneix una melodia maquíssima i una lletra que posa la pell de gallina. 
Un dia, escoltant-la, vaig trobar que quedaria realment bé amb una base jamaicana, i al cap d’uns dies escoltant el “Quando Quando” de Rico Rodríguez vaig veure clar per on havien d’anar els trets. 
Vaig agafar el “Quando Quando” i vaig posar-me a fer una adaptació de la havanera agafant com a referència el sò brutal i hipnòtic del track del senyor Rico. Amb l’ajuda del senyor Alejo Peloche dels Kinki Coo Coo’s que em va grabar la bateria, em vaig dedicar a anar grabant tots els instruments un per un jo mateix fins que vaig tenir una base convincent amb la que treballar. 
Després de diverses proves, vaig veure clar que necessitava que la cantessin uns professionals, així que vaig dedicar-me a enviar mails a diversos grups d’havaneres propers. 
Així va ser com vaig rebre resposta dels grans Barca de Mitjana que van venir encantats a Mataró a grabar la cançó! Mai els hi estaré prou agraït. 
Com a anècdota et diré que el tema inicialment havia de ser un single en vinil, però degut a diversos impediments i traves econòmiques vaig acabar cedint i posant-lo dins el disc. 

- Per finalitzar, conta’ns quin es el futur inmediat de la banda, quins projectes te el Mr Freak al davant?
Actualment estem inmersos en la gira “Traïcions a contratemps” que ens ha portat a presentar el disc a llocs com Mataró, La Bisbal, Argentona o Vinarós. La mini-gira passarà aquesta setmana per Barcelona i acabarà el 6 de desembre a Les Borges Blanques. 
Ara també estic acabant de mesclar un EP de 4 cançons noves pròpies en que junt a un ska dels de sempre provo sort amb un ska-pop i inclús amb un parell de temes country! Estigueu atents perquè és molt possible que aquest hivern el portin el reis com a regal penjant-lo gratuït a la xarxa. 
No patiu però, això només serà un parèntesi per anar fent boca. El projecte més important que tinc en ment és l ”SKA DE VELLS”, el que serà sens dubte la gran obra mestra de l’ska casolà. Un disc, aquest cop si, tot de temes propis i originals, que ja he començat a composar i que tant de bò tingui enllestit ben aviat! 
Amb els Amics del Ciment seguir preparant uns bons directes i tocant a tants llocs com ens sigui possible, espero que ens hi trobem tot ballant! 

Gràcies pel vostre interés, salut i ska! 

Jaume.





martes, 11 de noviembre de 2014

Sister Rosetta Tharpe, l'Original Soul Sister


Sister Rosetta Tharpe es una de les artistes més reconegudes entre les cantants de gospel, artista extravagant sovint va introduir-se al blues i al swing, siguent una de les més talentoses de la seva època. Tharpe va néixer un 20 març 1915 a Cotton Plant, Arkansas, filla de Katie Campana Nubin, una missionera que viatja predicant la tradició evangèlica coneguda a tot arreu com "Mother Bell," Rosetta, xica prodigi, ja dominava la guitarra als sis anys, per aquells temps era popularment coneuda com 'La petita Rosetta Nubin, el miracle de la guitarra i el cant'. Així doncs, assistia a les convencions evangèliques amb la seva mare, realitzant interpretacions de cançons com "The day is past and gone". 

Traslladada a Chicago amb la seva familia, va començar a perfeccionar el seu estil, beneït amb un vibrato de gran ressonància, i un estil de guitarra inspirat en el blues, el qual va fer s‘introduira al món laic tenint un sentit de l'espectacle i glamour únic entre els intèrprets de de la seva època. Així la xicoteta “Nubin” tocava blues i jazz en privat, i deixava el gospel per als events públics. Va signar per Decca el 1938, amb un estil únic, Tharpe es va convertir en la sensació als clubs, tocava les notes com els músics de jazz alhora que pinzava la guitarra com Memphis Minnie, la més popular artista de blues d’aquell moment. L’edició de "This Train" en 1939, van ser un èxit, donava vida al que es va coneixer com pop-gospel, lletres espirituals i amb acompanyament dels primers ritmes rock. Una amenaça per als religiosos més conservadors. No ens quedem curts si diguem que “Original Soul Sister ” com era coneguda Rosetta en aquells moment, va influir sustancialment en figures tan importants com Little Richard, Johnny Cash, Elvis Presley o Jerry Lee Lewis. 

Va portar una existència gairebé esquizofrènica, a mesura que anava acumulant material com "Precious Lord", "Beams of Heaven," i "End of My Journey" anava creixent la seva audiència. Durant la Segona Guerra Mundial, va creixer la seva popularitat així es va convertir junt a l’anglesa Vera Lynn en les artistes més valorades pels soldats nord-americans a l'estranger, especialment per als afro-americans, per aquells temps ademés va recórrer el país en companyia de diversos aritistes com els Dixie Hummingbirds, entre d'altres. El 1944, va començar a gravar amb el pianista de boogie-woogie Sammy Price; la seva primera gravació conjunta fou , "Strange Things Happening Every Day," entrant com un tsunami al Top Ten de les llistes de vendes, una gesta poc comú per a una artista que predicava l’evangeli, quelcom que es va repetir diverses vegades durant el curs de la seva carrera. El 1946, es s’associa en duet amb Madame Marie Knight, editant "Up Above My Head," com a primer senzill d’aquesta co.laboració, el tema va ser un gran èxit, i en els propers anys que va actuar en multitud de locals del circuit de eclesiàstic

A principis dels anys 50 'Tharpe i Knight editen un bon grapat de temes de blues; indignant als fans més creients, mentres Knight feia un salt a la música secular, amb no molt d’èxit, Tharpe continuava amb la seva linea de promoure l'evangeli, encara que la seva credibilitat i popularitat havien estat danyades seriosament. No només caien les vendes de discos, també els seus compromisos per actuar en directe van anar decreixent, però, molts puristes s’havien pres l’incursió de Tharpe en el “meinstream” com una ofensa personal, la situació no va millorar, i va passar més d'un any de gira en clubs d'Europa, a l'espera de que s’esvaeix la controvèrsia. El retorn de Tharpe va ser lent però constant, i per 1960 va tornat a reapareixert al Teatre Apolo acompanyant a The Caravans i James Cleveland. A meitat dels anys seixanta va participar junt a altres artistes en en la gira “Blues and gospel caravan” fent lluir la seva guitarra Gibson SG. 

El resurgimient de l’interés por Rosetta Tharpe va donar peu a una biografía, així com articles académics i honors, tanmateix el servei postal dels Estats Units va emetre un segell conmemoratiu de 32 centims en honor aTharpe el 15 de juliol de 1998. 
El 1970 “La Germana” es trovava en plena gira junt a Muddy Waters, quan l’artista va haver de tornar als Estats Units on després de patir una greu diabetes li fou amputada una cama, malgrat això va continuar actuant fins a 1973, any en que va morir d’un vessament cerebral quan comptava amb 58 anys d’edat. 
Des de 2007 es membre del Blues Hall of Fame i Cada 11 de gener es recordada a l’estat de Pennsylvania con el “Sister Rosetta Tharpe Day”.


lunes, 10 de noviembre de 2014

Entrevista a... SOWETO

Porten 15 anys rodant pels escenaris de tot arreu amb un objectiu clar, la recerca del so skatalític més original i no cap dubte de que els barcelonesos Soweto l'han sabut trobar, Ska sense aditius, furgant en cada racó del gènere, cenyits al so que desenvolupaven bandes pioneres com els Skatalites i seguint de prop la formula de bandes més contemporanies com puguen ser Hepcat o Slackers.   




- Conteu-nos una mica com van ser els inicis de la banda, com es va formar, d’on provenien els membres de la banda?
El que seria la base forta de la banda ens vam conèixer a l’ institut, vam coincidir uns quants amants de la música en directe, i que amb aquest motiu cada cap de setmana ens trobàvem en alguna festa o concert. Ens va costar molt poc fer la primera formació, en aquella època era fàcil reunir gent amb l’objectiu de trobada i música, potser mes trobada que música...jejejeje Al cap del temps ja ens preníem les coses amb una altre filosofia, volíem un bon so i un directe contundent. Això ha implicat que d’aquells inicis d’institut, nomes en quedem dos. La banda ha sofert mutacions de membres en varies ocasions.

- En quins altres projectes estàn involucrats el membres de la banda, grups, col.lectius de selectors, organització d’events etc?
Bueno, al grup som 8 membres, i cadascú participa a històries molt diferents: alguns hi son a altres bandes jamaicanes, de funk, jazz… tot i que una banda com Soweto genera moltíssima feina. Toquem molt sovint, per exemple, i molts cops el gruix de músics de Soweto estem principalment centrats a la banda i tot el que suposa, tot i que pugues participar puntualment d’altres iniciatives. 

- Quins son el referents que il.luminen el so de Soweto?
Sens dubte, el nostre referent inclou a totes les bandes jamaicanes que van participar a l’eclosió de sò original ska a Jamaica a la primera meitat dels 60. Això sí, amb especial predil·lecció per Skatalites. En primer lloc, perque la formació de músics és molt similar a la de Soweto. Però sobretot perque Skatalites són els creadors de l’estil, el sò genuí… tot. Eren la banda de referencia a l’illa als 60, amb gravat amb tothom. Tot i que també ens agraden molt altres artistas de l’època com Prince Buster, The Maytals, Desmond Dekker, Lee Perry, la banda de Carlos Malcom… cadascú tenia el seu estil particular, i nosaltres intentem incorporar una mica de tots… però la base de la pizza ja saps, sempre Skatalites. De fet Soweto de tant en tant hem organitzat nits especials de tribut a Skatalites, amb sets especials per tocar les seues cançons en directe. 

- Quin trobeu que es l’aspecte evolutiu de banda des de l’edició d’aquell primer EP pel 2007?
En concret, parlant d’aquell EP, els canvis han estat molt grans. En membres de la banda, però en qualitat sobretot en qualitat. Soweto es una banda que any a any es millora i supera, es la idea que tenim com a banda. Treballem molt el nostre repertori i el fem amb tota la maduresa que donen 15 anys de formació.

- Parlant d’aquest primer treball, el tema “Girl I've got a date” finalitza amb les notes de “Liquidator” de Harry J Allstars, com ens ho agafem això, com una mena de tribut, com va estar la cosa de clavar-ho?
M’agrada que em facis aquesta pregunta!! La cosa va anar aixi, estàvem preparant a casa el tema de la gravació, que si quins temes gravem a on fem etc… i en el moment que parlàvem del tema del Sr Ellis, per la tv començava un Chelsea-Liverpool a Stamfrod Bridge on en aquell moment cantaven el Liquidator, ens la vam posar a cantar a crits ajuntant el Girl i’ve got a date, i així va quedar...

En canvi al tema instrumental “Martini” sembla que us inclineu més pel Jazz, quin es el grau d’influència a la banda d’aquest gènere?
És un fet que molts dels músics que participen o han passat en un momemt o altre per la banda venen del jazz. I apart, a Barcelona qualsevol escola de música moderna ensenya a partir del jazz. I això acaba influenciant, clar, sobretot als temes instrumentals. De tota manera, tornant al tema de Skatalites com a referent principal, recordem que la major part dels músics tocaven jazz abans de crear l’ska. Així que és un génere que encaixa perfectament en el que fem, ja ens sembla bé que es filtren elements jazzístics a la nostra música. 

- L’any 2008 veu la llum “You give me fever” el primer elapé de la banda, sembla que les veus adquereixen més protagonisme, tant la veu principal com els coros, estic en lo cert? trobeu que hi ha algún canvi sustancial en el so de la banda o mera evolució natural?
I tant, es la pròpia evolució de la banda. No podiem fer el mateix que en l’EP, nosaltres volem anar a mes, sinó ho deixem! Hem de pensar que es el nostre primer disc, i volíem anar mes enllà del que havíem fet fins el moment, i mes quan has trigat el que nosaltres hem trigat a treure alguna cosa mes nostra, la gent tenia ganes de sentir quelcom i vam intentar plasmar-ho com bonament vam poder.

- Parlem de “Whapa do di wa” versió i col.laboració al més alt nivell amb ni més, ni menys que un del seus creadors, BB Seaton de The Gaylads, com va estar això?
Doncs una experiència, vam contactar amb ell i va accedir a tot el que li vam proposar. Ell viu a Londres, el vam convidar a venir i passar uns dies amb nosaltres a Barcelona i fer la gravació del "My jamaican Girl" i "Whapa do si wa". Un home encantador del qual ens vam nodrir de la seva experiència i anecdotes de Studio One on el sr Seaton treballava d’asesor artístic de ni mes, ni menys que el Mr Coxsone Dodd!!! Increïble!! 

- En 2011 llanceu “South west town” segón elapé i últim treball de la banda fins a dia d’avuí, podriem dir que la formula es la mateixa amb un grau més d’experiència, d’entrada sona més en la linea dels clàssics Skatalites, tema instrumental on el jazz es fa ben present, per contra el segón tema “ Try my best” ja esta més en la linea de banda vocal tipus Laurel Aitken, es aquesta la formula de Soweto, la recerca d’aquest equilibri?
Sens dubte hi ha algo d’això. Ja hem comentat abans que ens agrada introduïr lleugers elements de l’estil de cada artista jamaicà que ens interessa. Volem tocar una mica tocar tots els pals de l’ska. Fixa’t el que t’estic contestant: “tots els estils” … ¡tots els estils dintre d’un ritme que es va fer a la primera meitat dels 60 a una petita illa! La gent pot pensar que l’ska és un génere molt reduït, limitat. Peró com a fanàtics, creiem que es una música molt rica, i trobem molts matissos entre una cançó de Prince Buster, una dels Maytals o, posem per cas, un tema instrumental del Byron Lee. Així que el "South West Town" voliem que fós un recorregut per tots aquests matissos. 

- Segón disc i segona col.laboració de luxe, el gran Derrick Morgan, com va estar l’experiència de gravar amb aquest monstre de la música jamaicana?
Amb el Derrick el sistema de gravació va ser diferent, i una experiencia una mica més freda potser que amb BB Seaton. Soweto ja havia tocat temes de Derrick Morgan en directe, i voliem gravar algún d’ells amb la seua veu. Al final vam escollir el “Around the Corner”, un tema que ens agrada molt, i no és dels més coneguts del Derrick. Ell va estar encantat de la proposta, clar. Aleshores, nosaltres vam gravar les bases de la banda, i el Derrick va cantar a sobre, des de London. Ens va retornar les gravacions amb veu, i cap al disc. Per a nosaltres és un gran plaer haver enregistrat un tema amb ell, i esperem poder col·laborar també en directe, en algún moment. 

Hi haurà una tercera col.laboració en la mateixa linea en un suposat nou treball? Ja teniu clar qui hauria de ser encara que no ho vullgueu desvelar?
Hi haurà una tercera col·laboració, i esperem que moltes més! Tenim varies possibilitats en ment: hi ha molts artistes amb qui ens agradaria gravar, i alguna proposta una mica més concreta damunt la taula. No ho desvelem perque tampoc hi ha res tancat encara, però sí podem avançar que anirà exactament “a la mateixa línea”, com tú apuntes. 

- I si us dic que en aquest teball trobe certa similitut als Hepcat, que em digueu?
Soweto som uns grans fonamentalistes de la música jamaicana que es va fer als anys 60, sobretot a l’illa. És el que ens enamora, i el que intentem reproduïr, música jamaicana dels 60. Però sens dubte, si hi ha una banda actual a qui sempre reconeixem com a referent i gran influència, aquesta és Hepcat. Som molt fanàtics de la seua música. Així que, quan parlavem abans de recorrer al South West Town tots els possibles matissos de l’ska que ens agrada… no vas desencaminat, no.

Sense dubte l'escena estatal en referència a la música jamaicana i especialment arreu del nostre territori gaudeix de molt bona salut, bandes com The Gramophone Allstars, The Diatones o vosaltres mateixos, quin penseu que es el motiu, la qualitat dels músics, la recerca del so més original, hi han més mitjans que abans...?
Buff no sé si es pot dir que estem en un moment de bona salut eh? L’indicador més clar és el tema del relleu generacional. Hi ha un buit, no estàn apareixent gaires bandes de gent jove, tot i que obviament hi ha alguna proposta interessant. I a nivell de públic passa una mica a la inversa: es va renovant, però molta gent dels que venien als concerts fa anys sembla que comencen a desaparéixer. Però bé, dintre del que cap, a Catalunya en concret sempre hi ha un cert nivell d’events, propostes, bandes… que es va mantenint. Al final són onades que van i venen, tampoc ens podem anar lamentant. Nosaltres a la nostra, que és fer feina i intentar transmetre la passió pel llegat musical que ens van deixar els jamaicans… que no es poc. 

- Per finalitzar conteu-nos quin es el futur més inmediat de la banda, esteu creant, gravant...?
Aquest any celebrarem els 15 anys d’existència de la banda, I hem tocat prou en directe, amb una gira d’hivern i una altra a l’estiu. Molts concerts que a vegades no et deixen temps per poder centrar-te tant al treball d’estudi com voldries. De tota manera, hem creat temes nous, i hi ha un cert treball ja fet, que esperem fructificarà a la creació del tercer disc als propers mesos. També intentem sempre anar renovant periodicament els temes i el show en directe… i ens guardem alguna sorpresa que no es pot contar encara, però que pot agradar moltíssim. Estigueu atents, i de segur ens veurem a qualsevol allnigther o vetallada jamaiquina en breu! 




jueves, 6 de noviembre de 2014