jueves, 28 de agosto de 2014

Els millors EVENTS per al CAP DE SETMANA



DIVENDRES 29 D'AGOST 2014


FESTA PRESENTACIÓ 3er APLEC MODERNISTA DELS SÈNIA
Quijote Pub, Vinaròs (Baix Maestrat)



FESTA PRESENTACIÓ RHYTHM & BEACH 2014
Pub El Corb, Benicàssim (La Plana)












DISSABTE 30 D'AGOST 2014














miércoles, 27 de agosto de 2014

MONGO SANTAMARIA "Soul bag" Columbia, 1968


  Mongo Santamaria "Soul bag"
Columbia, 1968

Hàbilment recolzat per un elenc que inclou el flautista Hubert Laws, el saxofonista Sonny Fortune, i el baterista Bernard "Pretty" Purdie, Santamaría reuneix tot un seguit de "hits" a Soul Bag, trencant en certa manera amb la imatge de percusionista llatí de ple, però sense arribar a perdre la seva esència caribenya.  Soul Bag es ni més, ni menys que això,  una bossa plena de grans exits llançats pels segells Motown, Stax i Atlantic  com "In the Midnight Hour", "My girl" "Respect" o "Gren onions" en clau latin-jazz, tot respectant la columna vertebral i aportant ingeni i més energia si cap a cada tema.



lunes, 25 de agosto de 2014

Dos events que no et pots perdre per al mes de setembre...

Durant el pròxim més de setembre la cosa esta moguda, dues cites a no molts quilometres de distància i  amb només una setmana pel mig, així es que ves planxant el tratje i plena el diposit hauràs de donar-ho tot si no t'ho vols perdre. Durant les pròximes semtmanes centrarem el nsotre espai en aquestos dos events, coneixerem més de prop bandes, Pd etc.


Comencem amb la tercera edició de l'Aplec Modernista del Sènia, aquell que te lloc a les poblacions que uneixen el País Valencià amb Catalunya,  aquest any tindrà com a eipientre de la cap de setmana la ciutat de Vinaròs exclusivament i tindrà lloc els dies 12 i 13 de setembre, com a principal novetat ens trobem un cartell d'allò més internacional, amb bandes de fora del nostre territori com per exemple els londinencs KIng Hammond o Los Disparos.

 3erAPLEC MODERNISTA DEL SÈNIA


Més info:



L'altre event a destacar es el Rhythm & beach mod & sixties  weekend a Castelló, Castelló senyores i senyors, eixà ciutat a massa petita per ser una gran capital i massa gran per ser un poble, eixa ciutat on tens la quantitat de locals, bandes i públic per respaldar-les que ja voldrien moltes ciutats amb el doble de població, però be parlar de la capital de La Plana i la seva escena, si em permeten el terme, mereixeria un article a banda i potser ha arribat el seu moment. Però be, de moment ens centrarem en la segona edició aquest weekender ple de Soul, Power po, Scooters... tot i a la vore del Mediterrani, una segona edició que supera la primera en nombre en qualitat i quantitat, ja siga referent als concert com a les allnighters.

RHYTHM & BEACH MOD & SIXTIES WEEKEND 
CASTELLÓ (LA PLANA)



Més info:





lunes, 18 de agosto de 2014

A la cabina de L'Allnighter... JOSÉ "MARDI" (SPLEN-DI-NI)

Avuí visita la nostra cabina virtual  José "Mardi" com se'l coneix al circuit de música negra de la ciutat de València,  José era propietari de la botiga de discos Mardi Grass, comerç que va tancar fa uns anys i que ara fa uns mesos va renaixer sota el nom de Splen-DiNi Bazar al carrer Alzira de la ciutat del Túria,  però avuí no estem per parlar de mercaderies sino del que el senyor "Mardi" ens ofereix a les seves sessions.



- Quants anys portes mostrant la teva música al món?quina va ser la primera vegada i on? 
La primera vegada que vaig posar música per algú fou al xalet d'estiueig per a la família. Rafaella Carrá, Village People i altres moltes bizarrades que avuí agraden a gent elegant. Després van haver  sessions d'adolescència fins arribar a quelcom seriós més o menys a finals dels 80. Una soul night al 89 va estar  un punt de partida, bar Bésame Mucho en Ciudad Jardín a València ciutat.

- Quin o quins formats de reproducció prefereixes a les teves sessions? 
Discs LP o single m'es el mateix.

- Quin es l'estil principal a les teves punxades? es l'únic o també t'introdueixes en altres terrenys? 
Generalment acostume a posar una varietat dins de la música d'arrel negra afroamericana, R&B 50s, jazz de baile, soul en general, funk, algo de llatí. I estils desenvolupats a partir d'aquestos també si la ocasió ho requereix. Últimament i de vegades rescate cosses de discos personals fuera de lo negre per a segons quins locals i ocasions.

- Quines han estat les teves últimes adquisicions i que estas desitjant mostrar al món? (NdeR. Pregunta absurda per algú que es dedica a vendre discos)
M'agafes en un moment difícil o al menys transitori, encara que des de que venc discos de fa 15 anys a cap ací sembla que es així. No col.leccione literalment. No estic a la recerca de coses concretes, els discos pasen per les meves mans i eixen d'elles molt fàcilment. Sempre hi ha alguna cosa que et reserves per al moment oportú. Algunes cançons de Labi Siffre, Brother John Sellers o Leevert Allison están esperant el su dia.

- Quina ha sigut l'experiència més significativa o el millor record de tots aquestos anys? 
Moments gratificants poden donar-se en qualsevol sessió, amb el pas del temps es més difícil. De vegades depén més de la gent i la seva resposta que no pas de la selecció. Però les ocasions en les que he portat discos als events dedicats al soul que organitzen amics en diferents ciutats son les que vertaderament més he gaudit.

-Top five, 5 temes per a cada moment de la nit:
Per començar la festa... Bobby Powell "Childhood days"
Per calfar l’ambient... Gil Scott Heron "When you are who you are"
Per mantindre el foc viu... Calvin Scott "Whirlpool"
El colofó... Bobby Womack "Home is where the heart is"
L’acomiadament... Courtial "Losing you"





domingo, 10 de agosto de 2014

TWO-TONE: MOLTÍSSIM MÉS QUE UN SEGELL DISCOGRÀFIC per Robert Abella.

A continuació teniu un text escrit pel Robert Abella, de qui pense no cal dir molt si vens seguint aquest espai, en tot cas recordarem als lectors que el Robert es autor dels llibres, Revival Mod 74-88:Historia de un renacer (Leoir) i 40 mods de les nostres terres (Editorial Base), així com un dels responsables de l'Aplec modernista del Sènia, població tarraconina d'on es natural l'escriptor. Si en vols saber més pots visitar articles anteriors on el Robert ha col.laborat amb L'Allnighter aportant sempre articles i apunts de gran interés per una persona que ha viscut, viu i viurà l'escena mod com pocs en aquest món. Aprofitem per donar-li les gràcies i manar una salutació des d'aquest, el seu espai. Big Up Mr Abella!


TWO-TONE: MOLTÍSSIM MÉS QUE UN SEGELL DISCOGRÀFIC


Això que teniu davant NO és la història de Two-Tone Records. Això ho podeu trobar ben detallat i desenvolupat al Viquipèdia i, n’estic segur que encara millor, així com a un munt de blogs. Això surt d’una dissertació meva sobre els moviments modernistes de la New Wave anglesa de finals dels 70s i principis dels 80s. Si us va el tema, espero que us serveixi per ampliar coneixements o, si més no, per aportar-vos un punt de vista que podeu contrastar amb el vostre. 


Els aires regeneratius del Punk-77 van despertar l’interès de la indústria del disc pels nous grups. A Anglaterra l’èxit dels Jam, un fotimer de grups o deixebles dels Jam (Jolt, Purple Hearts, Chords...) o inspirats en la millor època del pop britànic (Secret Affair, Squire, Merton Parkas...), i la imminent estrena de la pel·lícula dels Who “Quadrophenia” de temàtica mod, van animar a promocionar un Mod Revival l’estiu de 1979 que superés els aires de revolta del Punk amb l’optimisme consumista de la fase ensinistrada del moviment Mod dels 60s. Per molt que Paul Weller no ho volgués, el revivalisme mod va rescatar del passat una subcultura modernista per convertir-la en una tradició, en un moviment tradicionalista i inclús a vegades reaccionari. Una tradició completada als 90s pel Brit-pop: un fill fan dels Oasis, un pare fan dels Jam i un avi fan dels Beatles podien compartir plegats l’actuació de Ray Davies a Glastonbury l’any 1997. Conscient d’això, Weller va haver d’acabar amb The Jam per fundar uns Style Council totalment abocats a la recuperació de l’esperit modernista –música negra ballable i estil estètic continental per a un moviment exclusivament working-class- i poder renegar obertament del revivalisme mod, del qual n’havia estat precursor.

D’altra banda, aquell mateix 1979 la premsa es feia ressò d’un nou moviment estètic, musical i ideològic impulsat pel segell discogràfic Two-Tone de Coventry. Al capdavant d’aquesta petita i modesta independent estava Jerry Dammers, un personatge que havia estat mod en la seva més tendra adolescència i havia combregat amb el moviment Skinhead just quan tot se n’havia anat en orris. Tot assenyalava que aquella estreta relació que havien establert els mods i els rude boys jamaicans a la primera meitat dels 60s acabaria esdevenint una nova subcultura formada tan per nois i noies blancs com negres. Semblava inevitable, a barris londinencs com Brixton, Notting Hill, Paddington o Peckham i més barris obrers de ciutats industrials com Sheffield, Birmingham, Bristol o Coventry convivien a l’escola, al treball, al carrer i compartien festes a clubs com el Flamingo, Ram Jam, Upper Cut, A-Train, Sloopy’s o Mr. B’s. Els jamaicans eren immigrants que vivien la seva nova experiència anglesa sobretot amb esperança. Els mods havien trobat la fórmula per mantenir-se permanentment originals en apropiar-se de qualsevol cosa amb estil que es posés al seu abast. Els mods dels suburbis admiraven l’estil peculiar en què els rude boys s’havien apropiat de l’estil Brooks Brothers per als seus tratges, i de seguida es van fer seus els barrets (pork pie hat) i les ulleres de sol típiques dels rudies. En el seu anhel per controlar la seva vida lliure nocturna (la diürna era la de la submissió davant els adults a l’escola o al treball) feia temps que els mods se n’adonaven que ningú sabia treure’n més profit que els esmunyedissos estafadors i traficants jamaicans situats a cada cantonada del Soho. Els mods dels barris més desfavorits es van identificar plenament amb la cultura dels seus veïns jamaicans perquè patien una marginalitat social molt semblant, i el factor que va acabar integrant rude boys i mods va ser la música jamaicana. Quan l’estil mod va començar a ser promocionat com la nova moda juvenil des del televisiu “Ready Steady Go!”, i aprofitant l’enrenou de les baralles antre mods i rockers a les platges de la costa sud i l’èxit de grups com The Who i Small Faces, els hard mods que no pensaven seguir cap moda per a fatxendes de classe mitjana i alta van trobar en l’ska jamaicà (conegut a Anglaterra com “bluebeat”) la manera de continuar mantenint la seva subcultura lliure de manipulacions comercials. Certament, l’ska no collava en absolut amb les exigències del mercat pop. El seu so saturat de baixos era impossible de reproduir en els transistors que només eren capaços d’oferir una versió estridentment cridanera i molesta per les oïdes convencionals. A part d’això, tampoc era admissible el llenguatge clar i directe amb que les cançons jamaicanes abordaven temes inadequats com la violència, la delinqüència i el sexe. El lligam entre els modernistes blancs i negres encara es va enfortir més quan el món de la moda juvenil va trobar la manera d’eliminar tot residu working-class modernista abraçant les noves tendències provinents dels ambients universitaris californians, més adequats per a un consumisme més interessant de classe mitjana. Hippisme, flower power, pacifisme, drogues psicodèliques i rock àcid projectaven la moda popular molt lluny de la realitat social dels suburbis de les ciutats més industrialitzades de Gran Bretanya. Però tot se’n va anar en orris

Al llarg de tota la segona meitat dels anys seixanta el rastafarisme (una doctrina religiosa provinent de Jamaica que animava els jamaicans a recuperar els seus arrels africans) va anar guanyant adeptes entre tots aquells immigrants jamaicans que anaven caient en el desengany i la desesperança veient que Anglaterra no tenia res a veure amb la terra promesa i l’opressió del poder blanc era molt més notable que al Carib. El rastafarisme va acabar impregnant gairebé tots els aspectes de la cultura jamaicana i l’ska -després d’una breu fase en que va intentar ser més digerible per als blancs agafant com a model el so de la Tamla Motown i va ser rebatejat com a rocksteady- va anar perdent ritme per guanyar en melodia i les paraules espirituals, místiques i pacifistes van endolcir les crues i terrenals temàtiques pròpies de l’ska. Aquest rastafarisme africanitzant, que reunia el poble jamaicà i preservava la seva cultura de l’anglificació, va separar inevitablement els joves modernistes negres dels blancs, els quals van veure com després de ser marginats pels poderosos blancs ara eren repudiats pels veïns negres als guettos obrers. La consciència de raça que havien adquirit els jamaicans va provocar que se’ls despertés als ressentits skinheads blancs i, quan al 1967 Enoch Powell va publicar la seva agenda racista “Rivers of Blood”, ningú va poder evitar que el terme Skinhead acabés associat per sempre amb el neonazisme i el racisme més violent. Val a dir que, tan aviat com es va intuir que tant el rastafarisme com el neonazisme podien comportar divisió entre la classe obrera, van rebre tota la cobertura mediàtica disponible perquè aquesta divisió esdevingués insalvable. Seguint el model nord-americà, la lluita de classes quedava relegada a un segon terme davant la lluita de races. Un gol més del capitalisme, vaja.
Hi ha qui diu que Two-Tone va néixer el dia que Dammers va veure els Clash tocant el “Pressure Drop”de Toots & The Maytals. Musicalment potser, però ideològicament no m’estranyaria que fos el dia que es va assabentar que al carnaval jamaicà de Brixton del 1977 punks i rastafaris es van enfrontar plegats a la policia farts de la seva insuportable pressió. Calia aprofitar aquest moment de crispació per reprendre el camí perdut al 1967 i passar per sobre la profecia de Marcus Garvey i els postulats d’Enoch Powell en un moment que el rastafarisme demostrava cert desgast i el seu pacifisme tenir un límit, i els skinheads neonazis començaven a agafar una importància perillosa.

Dammers tenia clar que no es podia intentar res més socialista en aquell moment que intentar crear una subcultura de classe treballadora multiracial. Agafar el capitalisme pixant al contraatac.
Musicalment, els blancs feien rock i els negres música de ball. El seu grup, The Specials (un grup format per blancs i negres), faria una barreja de punk-rock i reggae. Un estil musical que promocionarien com “ska”... sí, el mot original d’aquella música jamaicana que els anglesos havien conegut als 60s com a “bluebeat”!
Estèticament, The Specials aglutinarien tot tipus de detalls estètics que recordessin a totes aquelles subcultures que van unir d’alguna manera els modernistes blancs i negres a la dècada dels 60s: mods, rude boys, skinheads, crombies, suedeheads... El pork pie hat va esdevenir un símbol d’unitat per als seus seguidors que Dammers no va dubtar en anomenar “rude boys” (us sona el nom?). Als 60s van haver mods negres i skinheads negres, el que no van haver van ser rude boys blancs; ara n’hi hauria gràcies a 2Tone. Els quadrets op-art que adornaven tots els discos i cartells que feien referència al seu segell tenien el propòsit de reflectir la naturalesa biracial del “nou” estil i, des de llavors, s’han convertit en símbol distintiu de l’ska modern.
El moviment no hagués estat possible, però, si no haguessin hagut uns quants bons grups amb un estil similar, com va ser el cas dels Beat i UB40 de Birmingham i els londinencs Madness i Bad Manners, als quals es van afegir de seguida els Selecter i les Bodynatchers, formats per amics seus de Coventry.
Els primers discs d’aquests grups van revolucionar la New Wave. Promocionats des de les principals publicacions musicals com Revival Ska, British Ska o simplement com Two-Tone Sound, van portar la New Wave a les pistes de ball, i molts dels noms punters de la New Wave –Clash, Elvis Costello & The Attrastions, Police, Joe Jackson...- van apuntar-se a la moda amb alguna peça a ritme skatalític.

Dammers va deixar molt clares les seves intencions amb els primers singles dels Specials: “Rat Race” estava dedicada als skinheads neonazis i “A Message To You Rudy” (una versió de Dandy Livingstone, la primera estrella britànica de reggae en guanyar cert reconeixement nacional a la segona meitat dels 60s) dedicada als rastes. Malgrat el suport rebut per l’èxit obtingut musicalment, la lluita va ser dura. La violència envoltava cada concert d’ska britànic. Els londinencs Madness van haver de dissoldre’s temporalment perquè, com no tenien membres negres al grup i les seves cançons no reivindicaven res, s’havien convertit en el grup skatalític preferit dels fatxes. El juliol de 1980, Lynval Golding, guitarrista negre dels Specials, va ser apallissat per uns racistes a la sortida del londinenc Moonlight Club i va haver de ser hospitalitzat amb fractura de vàries costelles (la cançó “Why?” ha quedat per recordar-nos-ho). L’estiu de 1981 els Specials troben convenient partir peres (uns formaran Fun Boy Three i els altres continuaran com a Special AKA), no sense abans deixar caure una bomba més sobre la interessada permissivitat del govern davant la violència practicada pels sectors més ignorants i fàcils de manipular de la societat; malgrat les crítiques de la premsa conservadora, “Ghost Town” va assolir immediatament el número u de les llistes d’èxits i ha passat a la història com una mena d’himne generacional pels adolescents d’aquella època. Com tota moda, el regnat del Two-Tone Sound va tenir una vigència efímera entre 1979 i 1981.

I ara suposo que tocaria acabar el relat amb allò tan mediàtic que tant li agrada al capitalisme d’”iniciativa amb molt bones intencions que fracassa per no seguir-li la veta als dictàmens morals i ètics del sistema”. Doncs... no! Jo sóc massa optimista i tu, estimat lector, ja ets prou granet per sucumbir a una ploranera i massa típica i tòpica història de perdedors. Serem tan positius com Two-Tone es mereix, xe! I el seu enooooooorme llegat ens ho posa en safata. Un llegat que no penso abordar perquè ens demanaria tant o més espai del que portem esmerçat. Permeteu-me només quatre pinzellades: Two-Tone va suposar un xorro de color –o, si més no, de vistosos contrastos op-art- a la foscor de l’After-punk abocant tothom a les pistes de ball (inclús als Joy Division!), la seva fórmula de barrejar rock blanc amb ritmes negres ha continuat resultant infalible al llarg de tot el pop britànic posterior (només cal recordar el Manchester-Sound), aquesta escena multiracial que buscava va anar prenent cos al llarg de tota la dècada dels 80s fins a fer-se realitat en menys de deu anys amb l’escena londinenca de l’Acid-Jazz, per no parlar ja de l’eterna i encara vigent escena skatalítica antiracista internacional impulsada des de Nova York imitant en tot detall l’estil de la 2Tone –recordeu els Toasters, Urban Blight, NY Citizens, Second Steps, The Boilers...- que ha deixat en la total marginalitat l’escena dels skinheads neonazis (ara més coneguts com a “boneheads”, caps buits). Però a mi la part que més m’agrada d’aquesta història és aquella en la que la majoria de modernets de mitjans anys vuitanta es van assabentar de l’existència i vicissituds d’un senyor anomenat Nelson Mandela gràcies a la cançó dels Special AKA “(Free) Nelson Mandela”... que poc s’esperava el genial Jerry Dammers al 1984 que Mandela esdevindria el primer president electe de Sud-àfrica només deu anys després! GOOOOOOOOOOOOL!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!



lunes, 4 de agosto de 2014

5é MOD SUMMER PARTY. Les bandes

Fa uns dies entrevistavem a Los Disparos, una de les bandes que actuaràn a la cinquena edició del Mod Summer Party d'Alacant els pròxim cap de setmana del 15-16 d'agost, els madrilenys no estaràn sols a l'hora de posar la música en directe a l'event alacantí, així doncs la banda de power pop i mod revival compartirà cartell amb altres bandes, com son els autoctons Paisley Express o la banda de Soul The Lucilles, qui actaràn per partida doble i en diferent format, com a banda i com a trio de soul jazz encapçalats per la fantàstica veu de Lucille Hurt.

Los Disparos
De Los Disparos no hi ha molt a dir que no haguem parlat o que ells mateixos no ens hagen explicat, ho resumirem en que son una banda de power pop i mod revival formada a principis de 2013, que encara que la banda esta ubicada a Madrid, només un dels seus membres es natural de la capital castellana. La banda es troba a punt d'editar el seu primer treball amb el segell Clifford Records, el mateix segell que edita a bandes com Mutagenicos o els tarraconins Los Glosters.

Continuem amb el repàs a les bandes amb els alacantins Paisley Express, la banda de casa podriem dir. Dels Paisley no tenim moltes referències, pero sabem que son una banda amb influència de R&B, garatge rock, altres herbes conreades als anys 60s. Aquets va neixer a finals de febrer d'aquest mateix any, i conten que la febra mod la porten tan a dintre que tenen com a base d'operacions el garaig d'un dels membres a Elx(Baix Vinalopó), tot envoltats d'escuters plenes d'espills.

Paisley Express
La història de la banda comença així Watson, peça clau en l'organització del MSP i Steve tenien al cap des de feia temps la formació d'una banda i necessitavem unir les seves forces per poder portar a terme un projecte en comú i necessari a les seves ganes de diversió amb carácter modernista. Aquest parell s'uneix a principis d'any Richard Alun, Gal.lés com Steve i un il.icità, Alex Román, i així doncs és com es completa la formació de Paisley Express
Conten els més vells de la zona que arriben al MSP amb molta força per deleitar al respectable amb un seguit d'himnes mod & sixties, la seva formació basa la seva música en l'escena Rythm and Blues, british dels 60 a Anglaterra, omplint el seu repertori de versions de bandes míticas com The Kinks, The Who, Yardbirds (ahi es res)així com composicions propies.
Com a noticia d'ultima hora ens han informat que s'afegit a la banda el guitarra J.T. Prewit, per acabar d'arrodonir el so de la banda.

Finalment arribem a The Lucilles banda madrilenya de Soul i R&B de anyenc, encapçalada per la model i cantante mexicana Lucille Hurt. El grup pren forma amb la participació de l'experimentat músic Aldo Cavaleiro, aficionat a la música negra i al rock&roll. Ambdos traballaren junts al projecte “Original 60’s Soul”, on van actualitzar el so de l'época daurada del soul. Al temps es van afegir al duet un bon grapats de músics experimentats els quals van acabar per completar la formació de The Lucilles, nom que resulta un homenatje a un dels temes preferits de Little Richard per la cantant. cantante.

Lucille Jazz Trio
Actualment formen una potent banda de rhythm&soul que homenatja a les seves actuacions a grans de la música negra –Otis Redding, Aretha Franklin, James Brown, Etta James, Tina Turner, Sam Cooke, Jackie Wilson …–, en un repertori ple de versions però també de tems propis. The Lucilles sigueix l'estela oberta per Joss Stone, James Hunter, Esperanza Spalding, Eli Paperboy Reed o la mateixa Amy Winehouse, fent una reinvenció actual del soul clàssic.

I per finalitzar del tot Lucille Jazz Trio, recolçada pel baixista i el teclat de la seva banda, Lucille Hurt Jazz Trío explren vells estándars del repertorio jazzístic i s'introdueixen en temes més desconeguts per al gran públic. Una sesión musical plena de sensibilitat, classe i elegància. Crec que no fa falta dir més.