miércoles, 28 de mayo de 2014

ETTA JAMES The second time around, 1961



ETTA JAMES "The second time around"
Argo Records, 1961

Segón treball de la grandiosa Etta James qui en aquest disc seguia l'estela del seu debut "At last!, l'obra va estar editada per Argo Records l'any 61 i re-editat per Chess l'any 99 en format CD, qui presentava a la cantant més aviat com una cantant més propera al pop, que no pas al R&B o Soul. Al disc la cantant interpreta alguns estandars de pop i jazz dels anys 40. La veu de Etta et penetra fins a lo més fons de l'ànima (existeix l'ànima?), dolça quan canta una balada i desgarradora quan cluca l'ull al R&B. Altament recomanable.



jueves, 22 de mayo de 2014

Els millors EVENTS per al CAP DE SETMANA


DIVENDRES 23 MAIG 2014

SOWETO en directe
Sala la Mirona, Amnistia Internacional S/N Salt (Gironés)




SECONDTRAST en directe
Sala Absenta, Aleus 2, Reus (Baix Camp)




DISSABTE 24 MAIG 2014

CASTELLÓ SCOOTER DJ'S
Casal Popular de Castelló, Carrer d'Amunt, Castelló (La Plana)


THE PENGUINS presentació nou disc "SHUFFLE, CUT & DEAL"
Sala Music Hall, Rambla catalunya 2-4 Barcelona (Barcelonés)




EL CONJUNT BADABADOC en directe
Sala Dune, Bisbe Palau 20, Valls (Alt Camp)




THE OLDIANS meets MR. T-BONES
Sala Upload, Plç Major 9, poble Espanyol, BCN (Barcelonés)




SOULSYSTEM
Sala Nova Jazz Cava, Passatge Teté Montoliu S/N Terrassa (Vallés Occidental)




DIUMENGE 25 MAIG 2014

MR. T-BONE
Sala 16 Toneladas, Ricardo Micó 3, València (L'Horta)





martes, 20 de mayo de 2014

Des de les illes, però no les Balears, sino les Illes Canaries! entrevista a THE VINYLOS




- Contau-nos breument la historia de la banda, quàn es forma, qui la composa de d'on vene els membres de The Vinylos. 
The Vinylos es forma quan Suzie, posa-discos, animada por l'amo del local on punxava, va intentar buscar un grup per que feren la música de l'estil que ella punxava al local. Després de diversos intents fallits i quasi donant per impossible la missió, va contactar amb Sebastián Suárez (guitarra) per aquesta tasca. Aquest, junt a un antic company Migue Molina (baix), portaren a terme aquell projecte. Després d'un temps van demanar a Suzie que cantara y a Antonio Sosa (bateria), antic company també, perque se unís a ells també. Va pasar algún temps fins que The Vinylos va tindre la seva formació definitiva, que fou en agost de 2011. 
Sebastián Suárez i Antonio Sosa (antics companys de conservatori) tenen junt a Migue Molina experiència en altres bandes de rock a l'illa. Suzie es un descubriment de Sebastián, qui va creure des del principi en les seues qualitats com a vocalista per a una banda d'aquest. No tenia cap experiència anterior.

- D'on surgeixen les vostres influèncias , quins son els vostres referents musicals? 
Les influèncias son, per una banda de la música clásica, i, per l'altra, exclusivament sixties. Des del r&b, el beat, garage i deéás sons. Cada membre de la banda aporta la seva influència. The Who, The Kinks, The Sonics, Small Faces, una llista molt extensa i molt variada.


- En qué consisteix el vostre show en directe, temes propis, quines versions incorporeu al vostre repertori? 
Al nostre show en directe procurems que el so siga lo més fidel posible a l'època que admirems. Un so net i amb molt de ritme. Es basa sobretot en revisar els grans clàssics de l'època, pasant-los pel so Vinylos. Incorporem alguns temes propis i aquestos encaixen dins del repertori como si foren de l'època també. Hi han temes de The Sonics, com "Strychnine", "Why Do I Cry" de The Remains, clàssics com "Route 66" de Chuck Berry, o un "Hound Dog" de Leiber& Stoller adaptat al nostre estil. 

- Com es troba l'escena relativa al vostre estil per les Illes Canaries, existeixen molts locals on projecten música en directo, festivals, etc.? Trobeu moltes limitacions a l'hora de tocar en directe pel vostre territori? 
L'escena relativa al nostre estil es bastant nula. Considerem que el nostre estil no encaixa amb lo que al públic d'ací els agrada escoltar. Hi han moltes bandes i pocs locals, aquests sempre apoten perr la comercialitat. A l'hora de tocar en directe, tenim menys recolzament que altres bandes amb un repertori més popular, però, no per això ens sentim menys valorats. Al contrari ens encanta difondre el nostre estil i la nostra música.

- Haveu tingut oportunitat de tocar fora de les Illes? Conteu-nos com ha estat aquest experiència. 
Totalment increïble. Vam tocar a Berlín i va estar una experiència magnífica. El públic extranger coneix millor el nostre repertori i es un públic que acudeix a vore al grup en sí. Van a un conciert i tenen una altra cultura en aquest aspect. No acudeixen a escoltar cançons i prendre copes esperant una cançò de moda, se'ls nota atents i entregats, i això fa creixer a una banda. Saps que t'están escoltant.

- Si tinguereu el poder de la resurrecció, a quin artista convidarieu al vostre show o estaríue encantats de compartir escenari? 
Arribats aquest punt cada membre de la banda resucitaria a algún diferent.
A Migue Molina, l'encantaria que John Lennon entonase algunes estrofes de “I call your name”. A Suzie, que Dusty Springfield es cantés un dúo emb ella. A Antonio Sosa, que Keith Moon le furtara la batería i, Sebastián, convidaria a Bo Diddley. 

- Parleu una mica del vuestre material propi. Que es el que teniu editat? maqueta, Ep's...?
Tenim un EP editat en 2013 amb Clifford Records. En format vinil, conté dues temes propis i dues versiones, més un bonus track. Que, per cert, ja s'ha agotat.

- Quin es el futur maés inmediat de la banda? 
¡Continuar! ¡ Gravar! I per això lo més inmediat es tocar per tornar a entrar a l'estudi de gravació lo més prompte possible. Tenim diverses dates ja tancades a les Illes i en la península. Gravar els nostres temes implica un desemborsament de diners important que hi ha que amortitzar amb els concerts. Aquesta es la nuestra meta a hores d'ara. I continuar amb aquest somni!

lunes, 19 de mayo de 2014

James Bond, amb llicència per ballar.

L'any 1962 es trasllada a la gran pantalla el personatge novelístic de l'escriptor anglés Ian Fleming, James bond, també conegut com l'agent 007, la primera de la saga serà James Bond: l'agent 007 contra el Dr No, nom  que rebia la pelicula a l'estat espanyol, nomenada originalment Dr. No. Dirigida per Terence Young i protagonitzada per l'escocés Sean Connery, Bond es trasllada a Jamaica per investigar la desaparició d'un altre agent del servei britànic, allí s'haurà d'enfrontar al científic "Dr. Julius No" qui tracta de destroçar el programa espacial dels Estats Units, durant la seva estància a Jamaica coneixerà a Honey Ryder personatge protagonitzat per la bellissima Ursula Andress. Molts son els artistes  que han fet referència a l'agent britànic en les seves cançons , en el cas dels artistes jamaicans amb més força si cap, el fet de que la primera d'aquestes pel.licules es gravés a l'illa caribenya i que un dels temes de la BSO fora obra de Byron Lee & The Dragonaires, van ser motius suficients per que el personatge es converitra en un simbol, si això li afegim l'afició dels artistes jamaicans a versionetjar temes de pelicules i l'elegància a l'hora de vestir, tenim la combinació perfecta. A continuació resenye alguns dels principals temes relacionats amb l'agent James Bond majoritariament de l'escena jamaicana, encara que han hagut més artistes envolucrats en altres estils que també han fet referència en alguna ocasió a l'agent al "servei de sa majestat".



Comencem amb el tema "Jump up" de Byron Lee & The Dragonaires, el qual va formar part de la BSO de la pelicula, una banda sonora que tenia com a principals elements els ritmes caribenys com la Soca.




A continuació i com deiem al subencapçalament, degut a l'afició dels artistes jamaicans en versionaetjar temes de pelicules, trobem al tema principal de Dr.No interpretat pels pares del Ska, els Skatalites i el tema  "James Bond Theme".





The Selecter, "James Bond", des de Coventry, Anglaterra, amb Pauline Black abanderant la banda, els anglesos van fer resurgir el Ska a l'illa britànica als anys 80, no podien faltar un bon grapats de versions dels clàsics jamaicans, entre ells el tema de la pel.licula protagonitzada per Sean Connery.




De l'any 66 data el “James Bond Girl” dels Soul brothers, banda  formada per ex-membres de Skatalites com el gran organista Jackie Mitoo, Johnny Moore o Roland Alphonso entre altres, la banda es va edinsar en el nou so que regnava a l'illa de Jamaica cap a l'any 67, el Rocksteady.




Tommy McCook membre fundador de Skatalites, amb Goldfinger titol que donava nom a la tercera pel.licula de la saga es llaçava el saxofonista jamaicà, editat per Treasure isle i amb el tema My girl com a cara b.





De la ma del trombonista Roland Alphonso i els Skatalites ens trobem aquest "From Rusia with love" que veia la llum l'any 1963, fent referència a la segona entrega de la saga, que dir que no estiga dit ja dels pares del ska.




John Barry "James bond twist" l'original, l'autèntic, el creador. Barry va ser un dels millors compositors de bandes sonores per a cinema a la decada dels seixanta i setanta, al seu abast trobem les bandes sonores del detectiu britànic que protagonitza el nostre article d'avui, adem´s de El Knack (1964), Cowboy de mitjanit (1969) o Cotton club (1984) entre altres, siguent guardonat en nombroses ocasions al llarg de la seva carrera.




I per finalitzar  uns temes que el compositor, arranjador i teclista de jazz alemà Ingfried Hoffmann va editar en un disc de soul jazz, on el proptagonista indiscutible es el Hammond entre els anys, editat en principi l'any 66, te la particularitat de que els 14 temes que composen el disc o més be els noms dels temes fan referencia a l'agent 007. Ingfried Hoffmann "Plays jazz for secret agents". El disc es va re-editar fa uns anys en format CD, intuïsc que trobar això en format vinil deu ser poc menys que un miracle.






jueves, 15 de mayo de 2014

lunes, 12 de mayo de 2014

Mel Tormé, l'home que vullgué ser bateria




Nascut el 13 de setembre de 1925 descendent d'inmigrants jueus de Rúsia, la carrera artística de Tormé va començar molt prompte i va estar marcada sempre per l´empeny i la constància per triunfar encara que no va a ser sempre així, així doncs la carrera de Mel va estar una incessant lluita contracorrent, no exempta en ocasions de frustacions comercials. Als quatre anys ja va cantar “You’re Driving Me Crazy!” al club Blackhawk a la seva ciutat natal, Chicago. Mel tenia fascinació per la bateria, als nou anys va esdevenir un actor de ràdio i va publicar la seva primera cançó, "Lament To Love", amb només 15 anyets. Un any més tard, Tormé va ser reclutat pel director d'orquestra i amic de la família Ben Pollack per unir-se a la banda de Chico Marx com a cantant, arranjador vocal i baterista.  Després que la banda de Marx es va separar el 1943, va començar a actuar en pel.lícules. I si això no era suficient per a un adolescent, als 19 Tormé es va assegurar un lloc en el panteó dels compositors quan ell i el seu company Bob Wells van escriure "The Christmas Song", tema convertit en estàndard gràcies a la gravació el 1946 per Nat King Cole.

Durant la guerra, Tormé va trobar un quartet vocal a Los Angeles City College nomenats The Schoolkids que una vegada una vegada incroporat va pasar a nomenar-se Mel-Tones, amb ell mateix com a arranjador vocal i cantant. El grup va fer molts enregistraments per a Jewel, Decca i Musicraft, però després de la seva aparició de comiat al novembre de 1946, Tormé es va llançar com a solista (encara que feia col.laboracions ocasionals amb The Mel-Tones). Era un moment on els cantants de balades eren molt demandats. Així l'any 1947 es llança la seva carrera en solitari obtenint un contracte al club Bocage de Los Angeles, quasi al mateix temps era contractat per MGM per participar en una pel.licula, rodatge que va abandonar abans de la seva finalització degut al compromís del cantant amb el Copa Cabana Club de Nova York, amb la seva tronada a Los Angeles Tormé continuà fen radio i musicant programes de televisió i pel.lícules.

A final dels anys 40 va signar amb Capitol records, amb qui va editar "Careless hand" convertida en numero 1 l'abril del 49, a aquest èxit li seguirien els temes "Again", "Blue Moon," ,"The Four Winds and the Seven Seas," "The Old Master Painter", en duet amb Peggy Lee, ja l'any 50. Alhora que la seva carrera musical es llançava cap amunt, la seva carrera cinematogràfica anava minvant.
Amb "Anywhere I Wander" arribava la fi de la seva relació amb Capitol Records després d'un any sense representar cap segell en particular, Tormé signaria per Coral Records subsidiaria de Decca Records amb qui començaria a gravar l'any 1953, després de diverses sessions d'estudi Coral Records edita l'elapé "Gene Norman Presents Mel Tormé,Live" al Crescendo Club de Los Angeles, el primer de molts albums en directe. La relació amb el segell subsidiari de Decca anava tocant la seva fi, el mateix segell editaria anys més tard un seguit d'èxits del cantant i algunes pistes perdudes.

Finalitzada la seva relació amb Coral records, Tormé es va mudar a un xicotet segell "Bethlehem Records" amb qui va debutar enregistrant l'agost de 1955 "It's a Blue World" un elapé balada, el primer de l'asossociació amb Marty Paich, com ara el treball "Mel Tormé and the Marty Paich Dek-Tette" gravat el juny del 56. En aquella època Mel començava a expandir el seu territori musical, visitant per primera vegada el continent europeu i editant el single "Mountain Greenery" a les illes britàniques. En tornar a casa donava vida a "Mel Tormé Sings Fred Astaire with Marty Paich" febrer de 1957. Els anys vinents Tormé va reprendre la seva carrera cinematografica amb pel.licules de baix presupost com ara: The Fearmakers (1958), The Big Operator (1959), Girls Town (1959), Walk Like a Dragon (1960) i The Private Lives of Adam and Eve (1961).

L'any 1958 entra a formar part del segell propietat de Norman Granz, Verve Records, allí l'acompanyarien gent de la talla d'Ella Fitzgerald. el resultat van ser vuit treballs en nou anys, "Tormé, Olé Tormé", "Mel Tormé Goes South of the Border With Billy May", "Back in Town (with the Mel-Tones)", "Mel Tormé Swings Shubert Alley", "Swingin' on the Moon", "Broadway, Right Now! (with Margaret Whiting)", "I Dig the Duke! I Dig the Count!" i "My Kind of Music, van ser rebuts per la comunitat jazzística amb bons ulls, malgrat no ser èxits rotunds. Tormé havia signat per Verve, posant els ulls en Atlantic Records, de qui Verve era subsidiaria en aquells moments, però Atlantic volia orientar la carrera de Tormé cap al pop i no pas cap al Jazz. Mentres Tormé pensava en discos com "Mel Tormé at the Red Hill, editat en març l'any 1962 per la comanyia, Atlantic aconseguia el que volia amb el senzill "Comin' home baby" el setembre d'aquell mateix any, entrant al Top 40 a les dues bandes de l'oceà i guanyant les seues dues primeres nominacions al Grammy (millor actuació individual masculí i millor gravació de Rhythm & Blues), mentrestant l'artista cotinuava musicant programes de televisió i pel.licules, fins arribar a la fi de la seva associació amb Atlantic Records amb "Mel Tormé Sings Sunday in New York & Other Songs About New York". 

Comença l'era Columbia Records, la presentació amb el segell era "That's all", un seguit de temes enregistrats entre desembre de 1964 i març de 1965. L'estància en Columbia va ser encara més curta que en Atlantic, el segell havia esta presionant l'artista perque orientara la seva carrera cap al Pop contemporàni i el R'n'R com a mostra l'elapé "Right now!" que inclou entre altres temes com "Homeward Bound", "Red Rubber Ball," i "Secret Agent Man," per a res en la linea del que volia Tormé. A final d'any l'artista estava fora del segell. l'any 66 edita "All that jazz" banda sonora per a la pel.lìcula "A man called Adams" on el cantant feia aparició, el disc veia la llum editat per Represa Records. El següents dies els dedicaria de nou al cinema, televisió i editar la seva primera novel.la, "Dollarhide", que havia estat escrita els anys 50 per Tormé sota un pseudonim.

L'any 69 sorpren tothom signant de nou per Capitol Records qui edita "A Time for Us" i "Raindrops Keep Fallin' on My Head" els any vinents la seva carrera musical va minvar i els seus discos desaparegueren de les prestageries de les tendes especialitzades, dedicant la seva carrera de nou a la televisió. Hem de traslladar-nos fins 1975 per retrobar-nos amb la seva carrera centrada unicament en la gravació de discos, "Live at the Maisonette"editat per Atlantic i del que el cantant asegurava no haver vist ni un dollar. Siga com siga el següent contracte es amb Gryphon Records, qui edita "Tormé!" per comença, seguit d'un altre recull de sessions  l'any 1978 enregistrades sota el nom "Together again" co-facturat amb el seu amic Buddy Rich, llum més tard "The Rich" amb qui es guanyava la seva quarta nominació als Grammy.

Al 1979 Tormé donava un respir a la seva carrera musical, per donar vida a la seva segona novel.la "Wynner" aquesta vegada signada amb el seu nom real, la decada del 80 la va dedicar a fer aparicions en diversos festivals de jazz i enregistrar duets i gravacions diverses amb orquestres simfòniques, va signar amb Concord Records i va rebre nombroses nominacions al premi Grammy. Els 90 els dedicà a participar en nombrosos festivals del gènere i veren la llum nombroses re-edicions i recopilatoris, molts d'ells sense el beneplàcit del cantant, en particular aquelles que reflectien la seva època més pop als anys seixanta. Tormé se'n anava per sempre el 5 de juny de 1999 a causa d'un ictus cerebral.


lunes, 5 de mayo de 2014

De cerveses pel "MARS DEL CARIB" entrevista a SERGI PONS

Avuí trenquem la linea habitual del blog, Doc Martens amb puntera d'acer, samarreta dels Hammers dels Cockney rejects, tirants en alt, deixem caure l'agulla sona "Where are they now?" de Cock Sparrer... estem ambientats per entrevistar al Sergi Pons autor del llibre "Mars del carib"(Edicions 1984) la primera novela d'aquest jove Vallesà, un llibre ambientat en el  barcelonés barri de Sant Andreu com si del mateix East End londinenc es tractara. Ja saps "If the kids are united..."



- Qui es i a qué es dedica el Sergi Pons en la vida diaria?
En sergi Pons té una petita botiga de tatuatges. Un dia es fot un cop de cap i decideix escriure el llibre.

- Quan i d'on surgeix la idea d'escriure un llibre?
No havia escrit en la meva puta vida. Per què ho vaig fer? vés a saber. Perquè ho volia provar, per explicar una història concreta, per ego... 

 - Ja de pas conta als lectors de que tracta el teu llibre, de manera que no es puguen resistir i tinguen que eixir corrreguent a comprar-lo, com aquell que diu exagerant.
Mars del carib és un llibre d´inadaptats. D´un grup de joves del barri de Sant Andreu (BCN) que viuen al marge de la societat. No els agrada el que veuen, però no ho volen canviar. A ells el que els interessa és drogar-se i beure amb els amics a el Mars del Carib (és el nom del bar). També és un llibre amb crítica social, i sobretot és un llibre amb molta irònia; No hi ha lloc pel dramatisme al Mars del carib. M´estic liant, però, resumint, el llibre tracta de: inadaptats, gent de barri, hooligans, drogues, conya marinera, alcohol i drogues. I alcohol. I speed. Ja està. Quina merda de resum.

- Quin consideres son els teus referents literaris?
Pere Calders, Jonh Fante, Dovlatov, George Orwell, Pedro Juan Gutierrez, Vonnegut, Pedrolo....

- Diu el Kiko Amat que estem davant de la primera novela Oi!, lo cert es que coneguen-te la teva vida ha voltat aquest estil musical, si alguna vegada s'adaptara a la gran pantalla, quina seria la banda sonora?
En Kiko Amat li ha posat aquesta etiqueta perquè coneix el món Oi. Ell és una mica més gran que jo, i ve de la moguda Mod, però coneix el "rotllo" (és de Sant Boi). El tema és que ell va etiquetar el llibre com a Oi. I ja està bé que sigui així. No em molesta gens ni mica. Les etiquetes serveixen perquè la gent es fagi una idea ràpida de què van les coses. Ara, que l´etiqueta que més li han penjat al llibre és la de "Trainspooting a la catalana ". I sí, la banda sonora del llibre seria de punk-Oi! sens dubte. Els clàssics: Cockney Rejects, Cock Sparrer, The Adicts, Oppresed, sham 69....

- Fa un temps vaig entrevistar al Dani Llabrés autor de "El dia que le dió a dios por existir. Diez plagas y veinte canciones para la escoria del soul" li preguntava com es sentia una vegada dins el món literari, ell ens contava que no sentia que es trovès dins d'aquest món, ja que sense una editorial forta i pencaire, no tens res a fer, que penses tu d'allò, et trobes dins aquest món? sents que tens enrere una editorial si no forta, almenys pencaire?
El tema editorial és tot un món. Jo tot just ara, 4 mesos després de publicar, començo a veure com va tot. Jo diferenciaria entre les editorials i el "mundillo" de la cultura. Pel que fa a la editorial, he de confessar que estic molt content amb ells. Va ser una gran sort trobar-los (pensa que jo els hi vaig enviar una fotocòpia del llibre, com vaig fer amb eltres editorials, sense conèixer-los de res). És una de les editorials independents més bones que hi ha en el panorama literari català. Porten 30 anys amb el tema i saben el que es fan. Sempre ens hem entès, i crec que han "mogut" molt bé el llibre. Dit això, una altre cosa és el "mundillo" de la cultura. De gent que d´una o altre manera es dedica professionalment a la cultura, i del que jo no me´n sento part. Principalment perquè no em dedico a això, ni vinc d´aquest món. No coneixia a ningú fins fa uns mesos i no tenia cap contacte. El que sí que veig és que hi ha molta endogàmia: Tots es coneixen, jo et publico a tu, tu em fas una crítica d´això... i no sé fins a quin punt això és bo. Sincerament, me la pela bastant tot aquest "mundillo".

- Sembla que estàs tenint prou difusió, TV3, premsa escrita etc. com t'afecten les crítiques, tant de bones, com dolentes, n'estàs al corrent o vas fent?
Com et deia abans, el llibre s´ha "mogut" molt bé. Presentacions, ràdio diaris, teles... i ha rebut moltes i molt bones crítiques. Tinc la sensació que a mols crítics els ha descol·locat la temàtica del llibre i per això els ha agradat. No em puc queixar de res pel que fa a les crítiques. 

- Hi haurà trilogia?
Sí, quasi segur que seguirem escrivint, a estones robades, a temps morts, però ho seguiré fent.

- Per últim un tercer grau: 
- Un escritpor/a: Pere Calders
- Un llibre: 1984
- Un estil de música: Oi!
- El disc entre los discs: Uf.. no sé, no sóc un gran melòman, però el "...and out come the wolves" dels Rancid és molt bo. Per exemple. 
- Una firma de roba: No sóc gens presumit, ni m´interessa molt el tema de la roba. Només per estar i sentir-me cómode. Però et diria Lonsdale o Fred perry.