dijous, 30 d’octubre de 2014

Els millors EVENTS per al CAP DE SETMANA


DIJOUS 30 OCTUBRE 2014








DIVENDRES 31 OCTUBRE 2014







DISSABTE 1 NOVEMBRE 2014 
















DILLUNS 3 NOVEMBRE 2014





dimarts, 28 d’octubre de 2014

Des de Bristol (Anglaterra) STRICTLY ROCKERS RECORDS

Des de Bristol us presentem Strictly Rockers Records, segell que integra al voltant d'una dotzena de bandes i artistes amb un denominador comú, el ritmes jamaicans, així podem trobar artistes que practiquen Rocksteady, Ska i Reggae majoritariament però també Dj's, cantants de soul i músics de sessió que completen el segell.
En referència a les bandes s'evidencia una forta influència per les bandes que integràven el segell de Jerry Dummers allà pels 80 a Anglaterra, es a dir que majoritariament practiquen un so lligat a les bandes de 2Tone. Fem un repàs a alguns dels artistes que composen el segell que ens han resultat més interessants.



Comencem per Lancel Wood, Lascel va néixer a la ciutat de Bath (Anglaterra) l'estil d'aquest artista es mou entre el soul del mitic segell Motown, amb algo de Ska. Com a referent principal trobem a Mr soul,  Sam Cooke. El proper any vorà la llum el seu primer album amb el Strictly Rockers Records, treball que comptarà amb la col.laboració d'il.lustres com el trombonista i llegenda jamaicana  Rico Rodriguez i el trombonista Dennis Rollins.




Carl Green, més conegut com Midnite Ka Say, va començar en l'escena músical molt jove, en principi es movia pels voltants del Rap i així com MC va guanyar un concurs a la localitat de Bath al sud d'Anglaterra. Amb el temps la seva música s'ha desplaçat cap al ritmes jamaicans, concretament cap a al Ska, deixant de banda el seu pasat com MC.




Stephanie, va ser una de les primeres artistes en formar part del segell, nascuda a Londres molt jove es va traslladar a Bristol on va començar la seva carrera musical influènciada per artistes com Marvin Gaye, Lauryn Hill...
Stephanie ademés de cantant es actriu, al 15 anys va aprticipar a la serie "Skins" al Channel 4 britànic, curiosament el seu primer treball que vorà la llum el proper 2015 portarà per nom "Barcelona".




dijous, 23 d’octubre de 2014

Els millors EVENTS per al CAP DE SETMANA


DIJOUS 23 OCTUBRE 2014





DIVENDRES 24 OCTUBRE 2014

















DISSABTE 25 OCTUBRE 2014 





























DIUMENGE 26 OCTUBRE 2014 





dimecres, 22 d’octubre de 2014

JUDGE DREAD "l'últim dels Skinheads"



Judge Dread malgrat que no ho semble i signe els primers treballs a principis dels 70, podem considerar-lo un artista innovador. No només  va posar més discos de reggae en les llistes de vendes d'Anglaterra que qualsevol altre artista (inclòs el matèix Bob Marley), va ser també el primer artista blanc en tindre un èxit de reggae a Jamaica. El "Jutge" també té el rècord de tenir la majoria de les cançons prohibides per la BBC, 11 en total, que per cert és precisament el nombre de singles que va col.locar en les llistes. 

Alex Hughes va naixer a Kent, Anglaterra, el 1945, en la seva adolescència, es va mudar de Brixton a una casa de les Índies Occidentals. Hughes era un home gran, els seus primers treballs van ser com a porter del club Ram Jam de Brixton. També va treballar com a guardaespatlles de personalitats com Prince Buster, Coxsone Dodd i Duke Reid. Atleta profesional de lluita lliure, era conegut com “Masked Executioner” quelcom així com “El botxí emmascarat”, i fins i tot va treballar com a cobrador de deutes per Trojan Records. 

A finals dels anys 60, Hughes va treballar de DJ a una emisora de ràdio local i posant en funcionament el seu propi sound system. Va ser Prince Buster, qui va llançar Hugues per convertir-lo en un artista. El DJ estava tan al.lucinat pel tema "Big Five" de Buster que va entrar a l'estudi de Trojan per registrar la seva pròpia versió. Al ritme de Verne & Son’s "Little Boy Blue", Hughes va recitar una sèrie de poemes infantils hilarantment grollers. Va ser per pura casualitat que el cap del segell Trojan, Lee Gopthal voltava per allí durant la gravació; impressionat, immediatament va contractar el DJ. La seva cançó porta per nom "Big Six" i Hughes va triar el nom de Judge Dread en honor a Buster. El senzill va ser llançat amb encert al subsegell discogràfic de Trojan, Big Shot. Inicialment es tractava d’un temacle dins l’escena més underground, un cop Trojan va signar un acord de distribució amb EMI, el 1972, el single es va disparar a les llistes, tot i que els distribuïdors es van negar a realitzar el registre. La cançó també va ser un èxit malgrat la prohibició de reproduir-lo a la radio, Trojan no feia mes que anunciar que el tema no tractava de sexe, però, aquests es van trobar amb el mateix menyspreu que Max Romeo amb el seu "Wet Dream", el primer dels èxits de reggae groller. La prohibició no va ser gens efectiva aquesta vegada tampoc, i el single es va oposar el numero 11a les llistes, "Big Six" va ser un èxit a Jamaica, i abans que acabés l'any Dread estava a Kingston actuant davant d'una multitud emocionada. Tot era donar voltes prop de l'escenari i el públic suposava que aquell gran home blanc era el guardaespatlles d’en Dread o potser el seu cap, fins al moment que es va acostar al micròfon, a Jamaica ningú no havia considerat la possibilitat que “El jutge” era blanc. 

De retorn a Gran Bretanya, "Big Seven" la seva darrera gravació en aquell moment era fins exitosa més gran que el seu single predecessor, arribant fins al número vuit. Era també una cançó infantil amb insinuacions a un perfecte ritme de reggae i rocksteady. Amb l’arribada del nou any, "Big Eight" es va disparar a les llistes també. Sorprenentment, però, l'àlbum debut de Judge Dread, "Dreadmania", no va poder ni tan sols raspar la part inferior de la llista. No obstant això, els britànics van continuar tenint un desig insaciable dels seus singles. Enmig de tota aquesta imatge de groller i mala baba, Judge Dread va ajudar a organitzar un concert benèfic protagonitzat pels Wailers i Desmond Dekker, i també va donar els beneficis obtinguts amb el seu single "Molly". El single va ser el primer dels llançaments de Dread que no compten amb insinuació sexual, però les emisores de ràdio la van prohibir de totes maneres i la recaudació no va ser molt gran. En un intent d’obtindre uns minuts als mitjans, Dread va llançar alguns singles sota el pseudònim de JD Alex i Jason Sinclair, però la BBC no es va deixar enganyar i els va prohibir independentment del seu contingut. 

El segon àlbum de l'artista, “Working class 'Ero”, va arribar el 1974, seguit desl singles "Big Nine" i “Grandad's Flannelette Nightshirt,"", però no van tindre l’èxit esperat. Judge Dread semblava haver perdut una mica de força, als dos senzills els faltava el picant dels seus predecessors. No obstant això, el DJ es va llançar de nou fins a les llistes l'any següent amb "Je t'aime", una versió més sugerent encara que l'original. Amb "Big Ten" es clabava de nou als primers llocs de la llista de vendes. Llavors veia la llum “Bedtime Stories”, que només va arribar al Top 25, mentre que el doble single "Christmas in Dreadland"/"Come Outside" va demostrar ser el regal perfecte aquells nadals. Els èxits van continuar arribant, encara que cap tornaria a entrar en el Top 25, amb un ritme frenetic d’edició, dics per any, eixia al mercat “The Last of Skinheads” any 1976. 

A Anglaterra el punk cada vegada prenia més força, però Judge Dread lamentava la manca de bandes reggae als clubs, i desitjava que tronaren els skins, com deixava constància al tema "Bring back the Skins," el 77 cel.lebrava el 5é aniversari amb un EP de quatre cançóns “5th Anniversary EP”. L’artista no mermava la seva capacitat per editar grans temes. Una de les seves cançons, "A Child's Prayer", va ser escollida per Elvis Presley, que tenia la intenció de gravar-la com a regal de Nadal per a la seva filla. Encara, que el que es coneix com a “rei de rock” va morir abans que tingués l'oportunitat de dur-ho a terme. A la tardor esvalotava el corral amb "Up with the cock" amb qui va raspar el Top 50. Amb "Hokey Cokey" / "Jingle Bells" finalitzava la seva aventura per les llistes de vendes. Havia estat uns bons anys pel “Jutje”. En 1980 amb “40 Big Ones” feia un resum d'aquells anys d'èxits. Els següents anys va editar de forma esporadica, també va actuar en xicotets clubs per a un públic més minortari. El seu últim concert va ser a un club de Canterbury, el 13 de març del 1998 a mesura que el concert arribana a la seva fi, l'artista es va tornar cap al públic i va demanar "Un aplaudiment per a la banda." Van ser les seves últimes paraules. Tant com Judge Dread eixia de l'escenari, va patir un atac cardíac fatal.





dilluns, 20 d’octubre de 2014

GABICCI



La marca Gabicci va naixer l'any 1973, concretament a un sotàn del Soho londinenc l'estiu d'aquell any, podriem dir que des del seu naixement la marca ha esta vinculat a la música i la cultura juvenil, mostra d'això es el fet de que personatges com Bob Marley o bandes com The Specials van vestir les  peces de la marca al seu dia, a hores d'ara es pot vore més en bandes de tendència Indie, així doncs podem trobar gent com els Ex-Oasis Liam Gallagher o Chris Sharrock enfundats en alguna peça de Gabicci. Però si hi ha un estil musical lligat a la marca aquest es el Northern Soul, des de que les primeres prendes de Gabicci aparegueren pels carrer de Londres, la marca es va convertir en un dels distintius més representatius dins els seguidors del "Rare Soul". Pasats els anys, concretament a la decada dels anys 80, es convertiria en marca essencial per als "Football Casuals", qui es trovaven a la recerca constant de  marques comodes, elegants i de qualitat, que els proporcionés la possibilitat de pasar desapercebuts davant els ulls de la policia i poder buscar l'enfrontament amb els seguidors dels clubs de futbol rivals a qualsevol camp de futbol de les illes britàniques.
Inspirada en l'estil italià, la marca va ser fundada per Jack Sofier i Alex Pyser després d'unes breus vacances a costanera ciutat italiana de Gabicci Mare, d'ací el seu nom.











divendres, 17 d’octubre de 2014

Els millors EVENTS per al CAP DE SETMANA



DIJOUS 16 D'OCTUBRE 2014







DIVENDRES 17 D'OCTUBRE 2014




DISSABTE 18 D'OCTUBRE 2014 







DIMARTS 21 D'OCTUBRE 2014




dijous, 16 d’octubre de 2014

Ja a la venda "Puente de hierro", el nou treball dels castellonencs ARTE POP




El power-trio de pop-mod revival, Arte Pop, acaba de traure a la venda el seu nou treball "Puente de hierro", un EP en format vinil de quatre cançons entre les que s'inclouen els temes "Desde mi pared" i "Mirando las estrellas" editades en CD en el seu primer treball "Un sueño, una generación". L'edició d'aquest nou treball corre a carrec del segell discogràfic Hurra!
I amb nou treball sota el braç ja anuncien la data de presentació, que serà el pròxim 22 de novembre al Gat Penat Bar situat a la seva localitat, Castelló (La Plana).







dilluns, 13 d’octubre de 2014

LOS KIFERS, el "Soul" es una droga



Los Kifers van ser una banda barcelonesa de soul i freakbeat formats l'any 67, la historia del grup es resumeix a un parell d'EPs editats per Vergara i alguns concerts, de fet avui en dia no es te molta informació sobre la banda.
Els barcelonesos l'any 68 es feien amb el primer premi del Campionat de Conjunts Moderns de Catalunya, una mena de festival-concurs cel.lebrat a Mataró (El Maresme) organitzat per Radio Barcelona, aquest premi els va donar la possibilitat de gravar el seu primer treball, un EP format pel temes "Oye mis ansias de vivir!" i "Una aventura" (Vergara 1969) aquest últim adaptació del tema “Un’avventura” de l'italià Lucio Battisti.

Llavors la banda estava formada per Miguel Ángel Gallardo a la veu, qui segons conten ells mateixos mai va ser canatant oficial de la banda, sino que el paper de cantant del grup es limitava a alguna col.laboració esporadica degut a l'amistat que mantenia amb la resta de components. Gallardo llavors es trovava llançant la seva carrera com a cantant solista sota el nom d'Eddy Gallardo, més tard ja si, signaria amb el seu nom real tant treballs propis com produccions per altres artistes. La resta de la banda la completaven Mario Rodes (guitarra i cantant), Paco (Saxo), Pere Lluch (Trombó i trompeta), José Maria (Teclats ) i José (Trompeta). El lloc de Gallardo l'ocuparia de forma estable José Luis Pina.
Aquell mateix any 69 gravaven el seu segón treball per a Vergara i posiblement el més característic del grup, els temes que el composaven eren "El sol es una droga" temacle per excel.lència de la banda i "Mentirosa", aquesta primera també coneguda popularment com "El soul es una droga". Tema d'inspiració per als recopilatoris de Soul ibèric amb el mateix nom i que presenta el tema dels Kifers al primer tall.

Aquell mateix any 69 la banda es comença a descomposar al creuar-se el servei militar obligatori en el seu camí, així doncs quatre dels seus membres deixen la banda per contra s'incorporen noves cares, s'augurava la seva fi, aquelles noves incorporacions eren Paco, un xic deVilanova i la Geltru (El Garraf) al baix i Miguel Rossell de la mateixa Barcelona (Barcelonés) a la bateria.
La banda va signar un contracte amb l'etiqueta Spiral i van pasar a nominar-se "PALABRAS". nom amb el que van gravar dos treballs "Rebelde" / "Obsesión" i "Ruego por la paz" / "Quiero que me quieras", tots els temes composats per Mario Rodes Pascual. I amb aquest nom van ser una de les primeres bandes en actuar a la discoteca "Coconut" de Barcelona, dic una de les primeres perque malgrat que la banda s'atribueix l'inaguració del local, hi ha qui diu que van ser Los Mustang, inclús Los Pop Top, siga com siga, Coconut era un local instaurat al districte de Nou Barris anteriorment conegut com Districte IX, inscrit al grup de les Boite-Discoteques de l'època que ademés oferia actuacions en directe, lo qual el va donar un notable èxit entre el jovent barcelonés. Per l'escenari de Coconut van pasar noms com Los Mustang, Lone Star o Los Salvajes.




dimecres, 8 d’octubre de 2014