dimecres, 5 de novembre de 2014

Una carrera a contracorrent, entrevista a BRIGHTON 64 per Robert Abella

Des de que va vore la llum els seu darrer treball vinc voltant la dia d'entrevistar la banda més representativa de l'escena mod catalana, llavors he decidit aprofitar el llançament del darrer recopilatori editat pel segell BCore per complir amb els proposits. En quant a l'entrevista no volia que fos una conversació qualsevol, havia de ser una entrevista que parlarà de l'ahir i l'avui de la banda, aixi doncs per arrodonir la historia (exigent que es un) l'havia de fer algú que hagués viscut de primera ma les dues èpoques de la banda, qui millor que el Robert Abella, qui com sempre es va disposar a col.laborar encantat i amb la complicitat de l'Albert Gil, a qui agraïsc enormement la seva col.laboració, ha desenvolupat en una entrevista genial i força interessant, el resultat ací el teniu.



- Ens agradaria que fessis un exercici de memòria per nosaltres per veure si recordes quin va ser el vostre primer propòsit per formar els Brighton 64: ser un grup Mod, ser un grup d’èxit pop, ser un gran grup de rock-and-roll, lligar més...? 
Tot el que esmentes i per l'ordre que ho fas. En el pla personal potser caldria posar l'accent en el desig de superar la timidesa, de fer servir el grup com un canal d'expressió. Una forma de tenir veu pròpia, una cara enmig de la multitud.

- L’any 1982 estava de moda el tecno-pop i el sinistrisme. Fer rhythm-and-blues llavors no era anar a contracorrent? 
Absolutament. De tota manera pocs anys abans ja ho havien fet grups com Mermelada o els Elegantes a Madrid. Nosaltres erem fanàtics del blues americà i de les bandes angleses que ho havien fet als seixanta, sense oblidar l'exemple que en aquells moments ens donaven grups com Nine Blow Zero. No vam buscar de forma deliberada el buït que hi havia sinó que ho sentiem molt endins. 

- La primera vegada que us vaig veure en directe va ser l’any 1982 al Boira. Jo venia del Punk i van ser els Jam qui em van portar a interessar-me pel moviment Mod. Em vau encantar, estèticament éreu mods però sonàveu com un grup punk. Uns anys després es posava de moda en els ambients seixantistes el Garage i el Sixties Punk. Amb la forta influència rhythm-and-bluesera del vostre primer so, se us podria considerar el primer grup espanyol de Garage Revival? 
Potser sí però va ser accidental, han hagut de passar uns quants anys perquè jo mateix me n'adonés que en realitat erem un grup de garatge. Potser aquesta és la diferència amb els grups que han cultivat el gènere després, nosaltres sonàvem així perquè no en sabiem més. Volguéssim o no érem fills de l'actitud punk i del camí que ens havien marcat bandes com els Who principalment. No sabiem tocar i voliem fer versions de R&B, el resultat queda reflectit en el nostre primer disc i ens els directes dels primers dos anys de la banda.

- El vostre primer disc, el maxi “Barcelona Blues”, sona a... precipitació. M’atreviria a dir que tant per part vostra com de la discogràfica. Com ho veus ara això? 
T'explicaré una anècdota. El primer Barcelona Blues que es va vendre va ser a discos Castelló i el va comprar el nostre amic Robert Grima (després a Negativos). Va venir a casa i quan el vam posar pensàvem que ens haviem equivocat de revolucions, anava excessivament ràpid... Quan no en saps passen aquests coses, confons energia amb velocitat. De tota manera no ens penedim d'haver-lo fet així i tan aviat. La vida anava molt accelerada aleshores, no podiem perdre temps. Pensa que teniem un gruix de seguidors que estaven desitjosos de poder tenir un disc nostre i, és clar, nosaltres també. Va estar bé editar-lo alehores, no seriem qui som sense aquest primer disc. El pitjor de Barcelona Blues no és la velocitat, és la portada. 

- L’any 1984 els grups mods de l’estat espanyol es podrien comptar amb els dits d’una mà. Quin sentit tenia ser un grup mod llavors? Quasi bé era un acte de rebel•lia o de resistència, no? Sí, però no era una cosa calculada. Érem mods, quina altra cosa podiem fer?
 Els primers anys varen ser de lliuta constant contra la crítitca, el públic, les emissores, etc. Sense tenir en compte les garrotades físiques que vam haver d'entomar per la nostra militància... Artísticament sempre haviem d'estar justificant el grup, els nostres seguidors, les nostres influències. I això que aleshores un dels grups d'èxit mundial eren els Jam! Ara sí que sembla absurd muntar un grup mod, no hi ha cap banda amb la que emmirallar-te. Per nosaltres Brighton 64 es va convertir en una missió, ens anomenaven de anera despectiva “banderín de enganche mod”... Però era la nostra vida, la nostra raó de ser al món. A tu et consta que aleshores el moviment era del tot contemporani, després del revival del 79 es pot dir que, fins i tot, als vuitanta ser mod era sinònim de ser modern. En definitiva és aquesta la esència modernista, ser capdavanter. 
- A “Explosión juvenil nº 17” dieu “siempre seré el mismo hasta el final”. Només era un vers que li esqueia bé o significava alguna cosa més? Continues sent el mateix? 
Era la típica postura burra de l'adolescent, molt pròpia dels mods per cert. Amb el pas del temps tots canviem però en aquell moment tots nosaltres necessitàvem autoafirmar-nos, era massa forta la pressió exterior a la que he fet referència abans. 

- Potser l’àlbum “Haz el amor” sigui el disc més adequat per què un jove d’ara es pugui fer una idea del vostre primer so? 
A mi em sembla que es poden distingir tres etapes ben clares en la nostra carrera: del 82 al 84 on el R&B és la nostra influència principal, del 85 al 86 que és quan s'edita el disc que dius, i una final del 87 al 88 on ens obrim soul, surf i a algun toc de psicodèlia. A Haz el Amor trobem R&B però també sons New Wave (Costello, Cure...), influències del revival, donem entrada a temes pop, i ens atrevim amb amb el soul rudimentari. 

- L’any ’86 tot allò que havien fet possible els segells independents deriva en una febre comercial que ens porta a una vergonyosa fase on qui més poc suc aporta més èxit té. Però vosaltres sembleu entossudits a contradir tothom quan aconseguiu l’èxit amb el maxi de “La casa de la bomba” amb cinc cançons espatarrants. 
La Casa de la Bomba havia de ser un llarga durada, no un maxi. El meu germà Ricky ho explica molt bé al seu llibra Bola y Cadena. La discogràfica ens va posar tots els entrebancs i més per tal de que no aconseguissim triomfar. Sembla mentida però és així. Ens van voler canviar el nom, fer fora del segell... totes les putades imaginables. Ells eren els últims en creure que el disc podia funcionar. Imagina la sorpresa que van tenir. L'any 87 va ser número U. Va ser fruït de l'entossudiment, ja ho pots ben dir. 

- “Haz el amor” es la culminació del vostre so primigeni. A “El problema es la edad” demostreu una evolució important. El R&B es fa més souler i el power-pop perd power i guanya en pop. Ho portava l’edat o les exigències comercials? 
Nosaltres evolucionavem a tota pastilla. Apreniem de la música que ens arribava i teniem vocació d'esponja. Tot això quedava reflectit en el que feiem. Algú ens descobria els Barracudas i nosaltres ens despenjavem amb La casa de la Bomba, ens parlaven dels Dexy's Midnight Runners i feiem El Mejor Cóctel. En aquest disc també vam deixar anar una influència que havia estat latent i ens venia molt de gust posar en pràctica: Nacha Pop, Pistones i altres grups del que s'anomenava “La Movida”. 

- L’any ’86 l’èxit de “La casa de la bomba” afavoreix una nova onada de canalla Mod que es trobaran amb una escena en expansió gràcies als fanzines i un bon grapat de grups nous. Des del meu punt de vista personal, crec que l’escena Mod us devia molt i havia arribat la merescuda hora de cobrar-vos-ho, en canvi, després de l’àlbum “El problema es la edad”, canvieu de nom i, com a Brigatones, us separeu de l’escena. També va ser per qüestions d’edat? 
Nosaltres aleshores dedicàvem més temps al grup (per la repercusió que tenia) que a la militància mod. Aquesta segona fornada de mods ens els trobavem als concerts, el nostre entorn havia canviat. I seguien arribant més i més influències. De tota manera, Brighton 64, va acabar davant la im possibilitat de seguir gravant. Després de “El problema es la edad”, el nostre segon disc amb la EMI, ens van donar la coça al cul que tant havien estat desitjant. No ens van complir les expectatives, van dir. Aleshores va ser impossible trobar un segell, i vam haver de canviar de nom. No va ser fins molt després que ens vam adonar de la importància de la nostra feina a l'hora de consolidar l'escena mod fins els dies actuals. 

- Us vaig veure quan us vau reunir per celebrar els vint anys del naixement de Brighton 64. Ens ho vau fer passar molt bé perquè se us veia gaudint de tornar a tocar aquelles cançons. També vau gaudir tant de retrobar-vos? 
Suposo que aquella experiència va ser la clau perquè hàgiu tornat i amb tanta il•lusió. A finals dels noranta i al començament del segle nou ens haviem reunit per fer actuacions puntuals: Homenatge a Steve Marriott, disc Mi Generación, disc de Brighton 64 en directe, participació al Purple Weekend de 2001. Haviem pogut comprovar que no només ens venien a veure fans de l'època sinó que hi havia una nova generació que no ens havia vist mai i s'ho passaven d'allò més bé. Al final ens haviem convertit en un grup mític! Aquesta raó és la que ens va animar a preparar una gira de celbració del 30 aniversari de la creació de la banda. Com va anar tan bé, a nivell comercial, personal i artístic, vam plantejar-nos la possibilitat de gravar un disc nou. I així va ser.

 - Generalment, quan m’assabento de la reunió d’algun grup de la meva joventut no em solc alegrar, reacciono més bé amb cautela. Quan em diuen que tornen amb un disc sota el braç, la cautela se’m transforma en preocupació. En el vostre cas, després d’escoltar “Esta vez va en serio”, quasi et diria que ho he trobat necessari! Com ho veus? 
Esta vez va en Serio era un deute que teniem amb nosaltres mateixos, pel trist final que havia tingut la banda. Ningú no necessitava la tornada de Brighton 64, i menys amb un disc nou. Sabiem que la responsabilitat era màxima, i que la gent ens miraria amb lupa i desconfiança. El cas és que crec, humilment, que si s'ha de posar per exemple una bona tornada a la circulació d'un grup històric, aquest nostre és un dels millors exemples. Vam combinar temes antics amb altres de nous i la feina del tècnic de l'estudi fa fer la resta. És un disc farcit d'il.lusió.

 - Analitzant la vostra trajectòria m’envaeix el dubte si això d’anar tan a contracorrent es deu a una qüestió d’actitud o a un cúmul de despropòsits. Però tornar amb un disc com “Esta vez va en serio” m’ho esbandeix. Ho trobo genial. Tornar amb un disc com aquest és molt millor que tornar amb un recopilatori. Heu recuperat cançons de la primera època que mai vau gravar i n’heu afegit unes altres que sonen, després de tant de temps, a... Brighton 64! Felicitats! 
Gràcies. Nosaltres estem del tot satisfets. Com he dit abans, la dificultat era màxima però el resultat ha estat òptim. Pensa que abans de començar no estava clar si haviem de sonar als vuitanta o no. Jo crec que hem aconseguit un disc atemporal, tan pot ser d'aquella època com d'aquesta. 

- En “La magia en la calle” demaneu que no s’hi val a mirar cap al passat, però recuperar el nom de Brighton 64 ens ho fa inevitable, no? 
Aquesta cançó va ser escrita als noranta, en un període en el que cada cop que pujavem a l'escenari amb el nom que fos, ens demanaven La Casa de la Bomba. Era molt frustrant. Dins del disc de Brighton 64 pren un significat diferent. És una reivindicació del dret a existir, a canviar, a fer el que et dona la gana en tot moment. 

- Quan actueu com a Brighton 64 no recorreu a cançons vostres que heu tocat en altres projectes musicals que teniu o heu tingut. No sentiu la temptació de recuperar-ne alguna que vau gravar com a Brigatones o Matamala, per exemple? Les trobeu inadequades, no us calen? 
No hem tingut mai la temptació d'incloure temes que no fossin de Brighton 64. Crec que qui vulgui trobar la música que hem fet amb altres bandes té altres maneres d'aconseguir-la.

 - Per acabar, parlem, doncs, del futur. Quines intencions porteu com a Brighton 64? 
Aquest setembre tenim una reserva per gravar un nou disc. Ara no hi ha ningú que ens aturi. Tenim un bon mànager, un segell que creu en nosaltres, una formació estable i el que és més important, composicions noves de qualitat. Per altra banda, aquest mes surt un recolpilatori dirigit per Kiko Amat que pretén ser el definitiu de la banda. Per primer cop hem pogut disposar de les gravacions de la EMI i penso que és un bon repàs a la nostra carrera als vuitanta. És diu “Fotos del Ayer (82-88)”.


l'Allnighter vol donar les gràcies a l'Albert Gil i demés membres de Brighton 64 per la seva amabilitat i especialment al Robert Abella per la seva inmensa col.laboració.

4 comentaris:

  1. Molt bona entrevista. M'alegro molt que els Brighton 64 continuïn endavant amb el seu sempre fascinant projecte musical.

    ResponElimina
  2. Molt grans!! molt bona entrevista, es una passada,un plaer, poder veure avui en dia concerts de Brighton 64!!!

    ResponElimina
  3. Genials els Brighton, com sempre. Bona faena Core, una abraçada.

    ResponElimina
  4. Moltes gràcies a tots, el merit es del senyor Robert, jo només li vaig donar la idea i el proposit de com m'agradaria que fora aquesta entrevista i el tio la plasmat a la perfecció.

    ResponElimina