jueves, 31 de octubre de 2013

martes, 29 de octubre de 2013

NORTHERN SOUL, hi han altres mons però tots estan en aquest.

La finalitat d'aquest post principalment no es altra que descobrir per als neòfits del gènere que és el que es coneix com Northern o Rare Soul, aprofitem per fer un repàs a la seva història, els principals artistes i quins son aquells temes que defineixen el gènere a la perfecció o aquells que no poden faltar en la teva discografia si estas començant amb l'adictiva afició de col.leccionar discos de vinil a 45 rpm. Per tot alló comptem amb l'inestimable col.laboració d'uns quants coneixedors del tema els quals invirteixen el seu preciat temps i diners en col.leccionar i organitzar algunes de les millor festes de Northern Soul del país. Així es que deixa caure l'agulla, deixa sonar a Frank Wilson, l'Allnighter acaba de començar... "Keep The Faith!"




Si en principi el nom et porta a pensar que es Soul fet a les terres del nord, per consequència, dels Estats Units, que es on va naixer aquest gènere musical estas caiguent en una errada, ja que el terme Northern Soul pren el seu nom de la zona on es va fer popular aquest estil. L'industrialitzat nord d'Anglaterra, als clubs de ball de ciutats com Bolton, Manchester, Stoke, Wolverhampton o Blackpool, per definir-ho d'alguna manera, era el soul que publicaven cintenars de xicotets segells independents americans, més o menys, des de 1966 a 1973, es a dir aquell temes poc coneguts o dificils de trobar, diguem-ne "raros" dotant de cert prestigi i exlusivitat a aquells que adquirien aquestes rareses.

La popularitat del Soul a les ciutats d'Anglaterra dugué al fet de que s'obriren gran quantitat de tendes especialitzades i que importaven vinils d'aquest estil. Una d'aquestes tendes era Soul City, regentada pel periodista musical Dave Godin, lligat al món del Blues i el Soul, qui va tindre gran responsabilitat en que s'establira el terme Northern Soul. L'afició dels anglesos al futbol i a acompanyar als seus equips allà on jugaven, portava a gran quantitat de seguidors dels equips de la zona nord a desplaçar-se a Londres, molts d'ells compartien  la pasió pel futbol, així com pel Soul i aprofitaven els seus viatges a la capital per ampliar la seva discografia comprant novetats a la tenda de Godin, així doncs aquestos seguidors tenien certa tendència a buscar allò més antic o menys conegut, que no pas els grans exits a les llistes americanes, on els sons Funk s'estaven imposant.

Imatge del mític Wigan Casino
Sobre qui es el vertader responsable del terme hi ha diverses opinions, per una banda Godin s'atribueix el fet, però cap la possibiltat que fos un dependent  de la seva botiga Arthur Clifford qui s'encarregava de la venda per correu i classicava els discos per estils, acunyant el terme Northern Soul per aquells discos menys coneguts o de baix "èxit". Els pricipals segells d'aquells discos "raros" eren Okeh!, VerveCameo Parkway, Stateside, Mirwood, etc.

Les principals caracteristiques eren els ritmes ràpid, melòdics, amb uns rasgues de guitarra tallats i  amb linies de baix repetitives, temes produits als Estats Units als anys 60. L'exit del Soul a Nord-america va fer que aparegueren moltes discogràfiques, la majoria limitades economicament o amb uns mitjans molt austers, algunes d'elles pasarien a ser "devorades" per Motown en referint-nos a les situades a la ciutat de Detroit que es on residia el conegut segell productor de soul per excel.lència al pais Nord-americà. La majoria d'aquestes discogràfiques tan sols tenien recursos per fer unes quantes còpies de les seves produccions i la distibució no anava més enllà d'uns quants Djs, les tendes més pròximes. La trovalla d'aquest tipus de discos es va convertir en una obsessió pels col.leccionistes i Djs anglesos els quals furgaven constantment per les tendes de discos especialitzades i que importaven directament dels Estats Units.

Els clubs de les ciutats del nord d'Anglaterra, eren un dels principals llocs on es podien escoltar aquestes "rarities" Blackpool Mecca, Torch, a la zona de Turnstall, Stoke-on-Trent, Twisted Wheel i la "catedral" del Northern Soul, el Wigan Casino a Manchester. Allí es on surgirien les primeres Allnighters,  nits senceres de ballar els discos mes raros de Soul, sesions interminables que començaven a la mitja nit i que veien amaneixer, finalitzant a les primeres hores del matí. Tots els caps de setmana hi havia un peregrinatge masiu de joves de tots els punts de les illes britàniques per escoltar aquells discos que no aconseguien escoltar als seus clubs locals. Els punxadiscos començaven a agafar cada vegada més protagonisme i molts col.leccionistes  es converiten en djs.

A principis dels 70 els problemes amb les drogues i l'excés d'aforament van posar en alerta a les autoritats, qui poc a poc anaven clausurant locals, això i que la qualitat de les trovalles anava minvant, va fer pensar a alguns djs que l'escena necessitava una evolució, el que va fer que aquestos deixaren de banda els clàssics dels 60 en benefici d'un Soul més contemporani i sons més Funk, la música disco que emergia en aquell moment.

Ací a casa nostra a diferència d'Anglaterra el Northern Soul sempre ha estat associat a l'escena Mod, aquesta escena principalment es la que ha promogut i ha organitzat events de tipus Allnighter amb Rare Soul rodant als plats. A continuació donem veu a alguns dels principals protagonistes de l'escena Mod i seguidors del Northern Soul al nostre pais, alguns d'ells responsables de les millors festes del gènere. A tots els vam formular les mateixes perguntes: què es el Northern Soul per a tu o que ha representat al llarg de la teva vida?, què representa dins l'escena mod? i  5 temes basics o indispensables per entendre el gènere. I això es el que ens han respost:



Robert Abella, La Sènia (El Montsià): Mod revivalista, autor dels llibres "Mods revival 1974-1988, Historia de un renacer" (Lenoir) i "40 Mods de les nostres terres"(Base) i responsable dels Aplecs Modernistes del Sènia.

Si l’epicentre de l’escena Mod londinenca era l’Scene Club gràcies al DJ Guy Stevens, l’epicentre de l’escena Mod del nord d’Anglaterra era el Twisted Wheel de Manchester gràcies a Roger Eagle, posseïdor d’una col.lecció de discos de música negra que poc o res tenia que envejar a la d’en Guy. 
Quan l’estil de vida Mod va inspirar la primera moda d’èxit massiu entre el jovent anglès, les exigències comercials van desvirtuar tots els aspectes originals de l’escena Mod londinenca, entre ells el musical, on la rara música d’importació afroamericana va haver de deixar pas a la produïda per grups anglesos i editada per segells anglesos. 
A la segona meitat dels 60s, mentre a Londres el Swinging London i el Flower-Power superaven la moda Mod imposant tendències més al gust de les classes mitjanes i altes, a l’industrialitzat nord del país l’estil de vida Mod havia aconseguit collar entre els joves de classe treballadora amb retard però amb més solidesa que al sud, amb l’escuterisme i el soul com a aspectes centrals. El ritme matxucant ideal per anar posat d’amfetes de la Motown dominava les pistes. Tanmateix els millors DJs que miraven de sorprendre per guanyar-se una fidel clientela van haver de remenar pels catàlegs d’altres segells que oferien un so similar –per no dir copiat- com Capitol, RCA, Okeh, Cameo Parkway o Ric Tic. 
Però l’horari de les sessions allnighter, el consum generalitzat d’amfetes i la violència van servir d’excusa per atendre les queixes de veïns i pares i al 1971 se li va negar la renovació de la llicència al Twisted Wheel que va haver de tancar. Fins l’obertura del Casino de Wigan al 1973, l’escena va viure una fase de necessària evolució a locals com Metro a Wakefield, Ernie’s a Leeds o Harrison’s Hoist a Earby, que acabarien també clausurats. El Casino, però, va aconseguir consolidar-se per convertir-se en el nou centre neuràlgic de l’escena soulera del nord gràcies a haver sabut evitar i eliminar gairebé tots els aspectes modernistes dels seus orígens. A la nova escena northern soul l’energia tòxica de les amfetes va deixar pas a cossos atlètics i reconstituents sucs de fruites i tauletes de xocolata, els curts i ràpids moviments de ball a espectaculars piruetes, els elegants vestits fets a mida a roba còmoda i esportiva... Realment dels seus orígens mods només en va quedar la música, el soul.
Als anys 80s, el 6T’s Club de Randy Cozens (un mod original que havia conegut tan bé l’escena de l’Scene com la del Casino) i Ady Croasdell van animar un sector de la nova generació mod-revivalista a intentar donar forma a un nou ambient mod que recuperés l’exclusivisme original i esquivés la comercialitat moderna aprofitant l’arrelada tradició del northern soul. Tot i que, a la llarga, ha calgut marcar terreny o partir peres amb els nostàlgics i nous adeptes al northern soul, la seva riquesa ha continuat aportant fabulosos temes als millors clubs mods encara que compartint sessió amb el rhythm-and-blues, el modern jazz i l’ska, estils considerats més genuïnament mods per ser els propis de l’escena Mod anterior a la seva comercialització.

Al Wilson – The Snake 
The Human Beinz – Nobody But Me 
Jerry Naylor – City Lights 
Herbie Coins – Number One In Your Heart 
Gloria Jones – Tainted Love











Agustí Rocamora, membre de la Societat Modernista d'Elx i editor del Fanzine Circles Club als anys 90. Elx (Baix Vinalopó)

Objectivament parlant "Northern Soul" és un terme eixit del cap de l'eminent musicòleg britànic Dave Godin, per a un article que escriguè per a la revista Blues & Soul al juny de 1970 per a referir-se a la naixent escena que finalment va fer seu aquest mateix nom i que es defineix per ser absolutament underground, arrelada a les zones industrials i de classe obrera de les Midlands i el Nord d'Anglaterra, molt menys pendents de les modes que Londres i la seua àrea d'influència, i formada per joves que senzillament volen continuar escoltant Soul i passen de Heavy Metal, Rock Progressiu, Glam i demés modes de la industria discogràfica, i com a consequència la tal industria, a través de la seua premsa oficialista (el Melody Maker, el NME, etc...) els ignora, quan no els menysprea injuriosament. Ells van a la seua, i l'escena es va desenvolupant, independent i tancada en si mateixa, a indrets mítics com el Wigan Casino, el Twisted Wheel o el Blackpool Mecca, escoltant rars singles de Soul, en la seua major part sixties. A partir dels anys 80 es va internacionalitzar a poc a poc si bé mantenint i fins i tot augmentant la seua independència i hermetisme, i fins avui.

Es curiós que em preguntes això ara perque veig en el Modernisme un corrent, en mòde creixent, de separar absolutament totes dues escenes, com si no tinguessin res a veure una amb l'altra. Basicament es cert, es tracta de dues escenes diferents, i només s'ha de veure que, en front del "non lookism" de l'escena Northern, pintes casuals, etc... tenim la meravellosa obsessió dels Mods per l'estètica, el que dona lloc a dues actituds no ja diferents, sino absolutament contràries. No obstant això, em permet de recordar al personal que ells, els de l'escena Northern, fòren els únics practicament que seguien escoltant 60's Soul en un moment, des de finals dels 60 fins mitjans dels 70, en que ningú més ho fèia i la nostra mateixa escena Modernista n'havia desaparegut gairebé del tot, i que això es mereix per si soles un respecte, que nosaltres hem descobert centenars -milers?- de cançons gràcies a l'escena Northern, que hem heretat aquesta curiositat perpètua de seguir descobrint coses contínuament, d'altra manera l'escena s'extingiria a base d'escoltar sempre "lo mateix", i que, sobre tot aquí al País Valencià on jo visc, es impossible, per no dir absurd, separar una cosa de l'altra, donat que des de sempre, les festes que s'han fet a València capital organitzades pel Rat Penat Mod Club, m'estic recordant ara del mític Autumn Mod Weekend dels anys 90, fins al més recent Big Thing, s'han nodrit de Northern Soul en un 90-i-molt per cent, i el que és per mi, ha estat bé així.

Ja saps que les llistes son basicament una excusa del personal per a fardar de rarities. Millor et dic senzillament cinc temes que m'encanten, que han format part de l'escena, i que tinc i per tant, puc punxar...

Little Anthony and the Imperials.- Better use your head (Veep)
Tami Lynn.- I'm gonna run away from you (Atco)
Major Lance.- Ain't no Soul (In these old shoes) (Okeh)
Chuck Jackson.- Hand it over (Wand)
Four Tops.- Am I my brother's keeper (Dunhill)
-Aquesta última de 1973, per fer veure que també el Modern Soul ha tingut el seu espai a l'escena Northern,i hi ha temes que a mi m'encanten.








Dani Llabrés, València (L'Horta) autor del llibre "El dia que a Dios le dió por existir. 10 plagas y 20 canciones para la escoria del Soul" responsable de la web realmodworld, organitzador actualment dels Modern Bazar a València.

Per aquells que pertanyem a la juràsica generació modernista celtibérica i dels 80 el terme northern soul va apareixer als 90 i sense avisar. I amb el nostre particular esperit de "garsa" ho varem adoptar com a propi, i sense contemplacions, pasant al nostre habitual totum revolutum que ja estava en moments de "criba". Si be es dit al principi mancava de contingut (eren temps de poca informació i, a estones, poc fiable) no tardà molt  en convertir-se en etiqueta definitoria de soul rar i reventapistes, per algo més tard mostrar-se'ns en tota la seva extensió com tota una subcultura hereva de lo mod i amb la seva pròpia idiosincràsia. 

Per a mí el northern soul va significar una obertura d'ulls més enllá del soul clàsic. Un “hi havien altress mons però estaven en aquest”. Va multiplicar fins l'infinit i més enllá els segells, artistes i cançons que entre les que ens moviem, ballavem i victorejavem. Quelcom semblant al que m'havia succeït amb anterioritat al trobar a l'altra banda de la 2 Tone a Treasure Isle i Studio One. 

La northern soul es una escena diferent a la mod. Ambdues comparteixen moltes de les seves cançons i olts dels seus idols escènics  i labels de capçalera. També els víncles entre els seus acòlits són fèrrics degut al pasat modernista o afinitat amb lo mod de molts soul boys/girls. Però, insistisc, es tracta de escens difernets (com ho son l'escena 60s o skin) que cohabiten con fraternitat en aquesta escena de escenes en que vivms les criatures del underground vintage

Si patlem de bàsics/indispensables no poden faltar himnes de llegenda com: 

Darrell Banks - Open the Door to Your Heart  
Jerry Naylor - City Lights 
Chuck Jackson - Hand It Over  
Dean Parrish - I'm On My Way  
Garnet Mimms - Looking For You  






Alex Magicpop, Tortosa (Baix Ebre) responsable del blog magicpopcat

Per a mi el qualificatiu de northern soul no es correspon a un estil de música, sinó al nom d’una escena, destinada principalment a la pista de ball i al col·leccionisme, on tenen cabuda temes de R&B nord-americà dels anys seixanta que van passar desapercebuts en la seva època i que foren recuperats per mítiques discoteques ubicades a ciutats del nord d’Anglaterra als anys setanta. 

El modernisme és una actitud personal. Qualsevol intent de crear unes regles hermètiques de caire col·lectiu està abocat, al meu parer, al fracàs. Per tant si un decideix que el northern soul és música ideal per a l’escena mod, perfecte; i si no, doncs també. En el meu cas, m’agrada el soul de forma genèrica i gaudeixo ballant de molts temes que solen ser habituals en les punxades de northern soul, fins i tot d’algunes propostes actuals ben originals i creatives. Amb això estic més que satisfet, i no em preocupa en el més mínim el que es pugui pontificar al respecte. 

5 temes bàsics o indispensables per entendre el gènere:

Ben E King - “I Can't Break The News To Myself” 
Roy Hamilton - “Crackin' Up Over You” 
Scotty Williams - “In the same old way [ i still love you ]” 
Frank Wilson -  “Do I Love You” 
Dobie Gray - “Out On The Floor”






Albert Petit, Palma (Mallorca) fundador del Boiler a Barcelona, Big Thing a València i actual membre de Mallorca Beat & Soul Club a Ses Illes.

Per mi descobrir el soul, més enllà de l'escena mod, fou tota una revolució, de cop i volta vaig entrar en un món l'epicentre de tot la música, el coleccionisme i ballar, més enllà de l'estètica o qualsevol cosa que hagués viscut abans. El northern soul m'ha permés coneixer gent molt interessant, fer amics, viatjar i enriquir-me en tots els aspectes, el soul es soul perque es compón de lo millor; de jazz, de blues, de música clàssica… No hi ha dia que no escolte SOUL.

Jo soc dels que els agrada separar l'escena Mod de l'escena Soul, però, en aquest país no es pot entendre una sense l'altra, es a dir, es quasi imposible endinsar-se en aquesta escena musical sense haver sigut mod, a través d'un mod o d'algú que haja sigut mod.

-5 temes basics o indispensables per entendre el gènere.

Del Larks – Job Opening (Queen City)
The Tomangoes – I really love you (Washpan Records)
Bernie Williams – Ever Again (Bell Records)
Terry Callier – Look at me now (Cadet) 
The Professionals – That´s why I love you (Groove City)






Fernando Ribes, Castelló (La Plana) membre de Northern Soul Plane Country Club

El Northern soul basicament es el soul nord americà, però amb una base rítmica més forta. A mitjans dels 60 quan l'era mod estava ja en franca decadència els fanatics del soul començaven a montar festes al nord d'anglaterra els cap de setmana, entre aquestos joves supervivents de l'era mod hi haven molts mods que rebutjaven de pla la deriva musical i estetica que es produia, algunos mods van optar per simplificar el seu estil d'ahi els skins es van afiliar fortament als ritmes jamaicans i altres prengueren el camí de la música de ball es a dir el soul . Com quartell d'operacions servia qualsevol hotel, sala de ball que el permetera cel.lebrar les seues festes. Ala decada dels 70 va canviar l'escena del Northern soul, ja que l'augment de la música disco dugué a molts més joves a interesar-se pel northern, ahi varen apareixer els grans locals i clubsi les millors festes, avui en dia a tot arreu hi han fanatics del ball, jaa que el northern soul es música de ball.

Per a mi significa alegria, sentimint i ritme, música ideal per a ballar ja siga sols o acompanyat, i a l'escena modernista actual es un vincle que uneix a gent de tots los rotllos relacionats .

Chubby Checker - (At The) Discoteque
The Tams - Be young, Be foolish, be happy
Valentines - Breakaway
Chuck Wood - Seven days too long
Al Wilson - The Snake



lunes, 28 de octubre de 2013

Entrevista a FERNANDO RIBES (Northern Soul Plane Country Club)

En la pròxima setmana el jove col.lectiu Northern Soul Plane Country Club complirà un any de vida, els seus responsables como no podia ser menys, tenen preparada una bona nit del millor Rare Soul i R&B per als incondicionals castellonencs i tota aquella que es vullga acostar a la capital de La Plana per marcar-se uns balls a la pista del Raspabar el pròxim 31 d'octubre, el protagonisme i responsabilitat de moure al personal el tindràn Super QuecoFuzz i la seva maleta i uns vells coneguts de l'Allnighter els joves Marc Faith i Javito Allnighter responsables del Rhythm & Beachmod & sixties weekender i de que l'escena mod a la ciutat de castelló estiga més viva que mai.




-Qui forma el NSPCC?
Els que estem darrer som  Juani, més coneguda com Briggite Briggite Briggite i jo mateix, també rebem l'ajuda del ostre amic Jorge Guilabet .

-Conta'ns un poc de que tracta el projecte i com va sorgir la idea de crear-ho?
La idea va eixir per la meva afició al Northern Soul , pero no sabia ben be quina era l'acceptació que anava a tindre a Castelló, així es que en principi els plantejaments erenmés que res fer punxades i fer festes, ja que no tenia la certesa de comptar amb més adeptes..

-Quines activitats haveu portat a terme durant aquest primer any?
Aquest any hem realitzat diverses festes amb més o menys èxit, aquest estiu es va donar la circunstància molt favorables de coneixer a Marc Faith, Aquest ens va demanar ajuda per al weekender que es va fer al  Grao de Castelló.

-Castelló malgrat ser una ciutat xicoteta ha tingut el seu lloc dins l'escena modernista reprentada per bandes com Los Buhos, ara amb Arte Pop, el Sixties Weekend, Castelló Scooter Crew etc. com es la situació actual per organitzar aquesta mena d'events, teniu facilitat per trobar locals?
Castelló sempre ha tingut una escena underground molt respectabe amb moltes bandes de música, scooteristes etc. podriem dir que l'escena Skin i Mod esta prou viva a la ciutat.

-Que ens podeu avançar de la festa d'aniversari, conta'ns un poc sobre la gent que hi haurà als plats.Doncs estarem posant música de tots els estils soul i R&B blanc i negre, hi haurà una sorpresa per als asisstents, i començarem a adelantar el que será el weekender del Rhythm & Beach amb alguns noms de primera linea de l'escena seixentera estatal, Marc, Javito i jo intentarem donar tot lo millor de les nostres col.leccions.
Vull aprofitar per anunciar  que será l'última oportunitat de comprar el merchan especial del club.

- Quins plans o projectes dugueu entre mans per a l'any vinent?
Doncs per aquest any que ve, estarem com a organitzadors del segón Rhythm & Beachmod & sixties weekenderAixí es qué sí tot surt be i les autoritats ens recolzen un poc portarem primeres espases de l'escena a punxar i tocar tant al món skin com modernista.


jueves, 24 de octubre de 2013

Els millors EVENTS per al CAP DE SETMANA


DIJOUS 24 D'OCTUBRE 2013

LISA & THE LIPS en directe
Sala El Loco, Erudit Orellana 12, València (L'Horta)



SIXTIES ROCK CASTELLÓ
Auditori i Palau de Congresos de Castello, Castelló ( La Plana)





DIVENDRES 25 D'OCTUBRE 2013

III REGGAE & VESPA LOVERS
C/ Verge del Lledó Castelló (La Plana)





DISSABTE 26 D'OCTUBRE 2013

THE SCORCHER
Calypso Club, Carles Cervera 9, Barri Russafa VLC (L'Horta)




 BARCELONA INDEPENDENT SESSIONS
Espai Jove de les Basses, Teide 20 Barcelona (Barcelonés)




Els directes PUB QUATRE ESTACIONS
Pedreguer ( La Marina Alta)



DJ FARM SOUND EXPERIENCE
Bar Campus, Sant Llorenç 11, Reus (Baix Camp)



EL PAPADO en directe
La Bicicleta, Reina Na maria 1, Barri Russafa VLC (L'Horta)





miércoles, 23 de octubre de 2013

Entrevistem a LOS GLOSTERS sense alçar la veu

Fa unes setmanes ens feiem resó del llançamanet de l'últim treball de la banda tarraconina Los Glosters, llavors calificavem el seu nou 7" com un treball més que recomanable, avuí xarrem amb ells perque ens conten un poc més sobre la situació actual de la banda i recordem  al
guns dels moments més importants de la seva extensa carrera.





-En primer lloc qui forma la banda actualment?
Puri Pedrola (baix), Evan Dedes (bateria i veus), Héctor Mir (orgue i veus), Ramón Cuenca (veu) i Carlos García (guitarra i veus) 

-Formeu part d'algún altre projecte a banda de Los Glosters?
No

-Com a banda veterana supose que haureu notat una evolució musical al llarg dels anys, com definirieu el vostre estil en un principi i com penseu que es pot definir a hores d'ara si penseu que ha variat?
Sempre hem intentat fer pop-beat-yeye, però en aquests últims treballs en què Miguel Zanon s'ha involucrat més, hem afegit detalls extrets de l'ampli ventall del rock and roll.

-Quins han estat els referents de Los Glosters durant aquestos 16 anys?
Doncs un munt... pero a l'hora de crear sempre ens fixem mes en grups d'abans com Small Faces, The Kinks, The Yardbidrs, Los Canarios, Los Bravos, Los Salvajes... de fet en aquest últim treball, les cançons tenen un "guiño" cap a alguna cançó.

-Us queda algo de "Pirats" o Los Glosters després de mes d'una decada han sentat el cap?
Nosaltres creiem que si, així ho intentem demostrar en cada enregistrament, pero actualment per seguir amb la música cal estar una mica Pirats... Home menys la Puri, tots cuatre estavem a Els Pirats, o sigui que suposo que quelcom deu quedar, però musicalment el salt de qualitat i de madurtessa és clar.

-En 2008 visiteu Liverpool al International Pop Overthrow Festival, que ens podeu contar d'aquesta experiència?
Va ser una sorpresa, que un festival com el IPO et convidi a participar i mes cantant en castellà! i a sobre actuar a The Cavern, una experiència inoblidable!!!!! 

-Embaixadors de la vostra ciutat per a tarragona 2016, algo que no pot dir qualsevol, a que es degué aquest nomenament i en que consisteix?
Tarragona va presentar candidatura a ser Capital de la Cultura Europea del 2016, com Liverpool era el 2008 el consistori tarragoní va aprofitar el nostre viatge a terres angleses per presentar la candidatura de la nostra ciutat. Allà vam ser rebuts per l'alcalde Mr. Rotheram (després d'una visita per les seves dependències i prendre el te) li presentem el projecte, amb el típic intercanvi d'obsequis i a continuació ens van portar a la seu de la Ciutat Cultural Europea i ens vam entrevistar amb el responsable de projecció exterior de la capitalitat Liverpool 2008 Neil Peterson.

-Veient la vostra discografia, em dona la sensació de que aneu sense presa però sense pausa, controlant en tot moment el que feu assegurant-vos de editar el que cal i no precipitar-vos, podriem dir que us estimeu més de gravar discos de 7" o 10" que no pas un llarga durada, per algun motiu en concret?
Ens sentim còmodes amb aquests formats, sempre hem treballat entre quatre o sis temes. No ens agrada gravar per omplir un disc.

-Amb "Gritos" una vegada més podriem dir que us re-inventeu però no crec que siga aquesta la paraula, jo diria que aneu en ascens constant, pujant un esglaó més, que trobeu que te aquest nou treball que no tinguen els altres?
En aquesta ocasió hem intentant que quedi un disc més contundent, més directe, sense tanta producció, com va ser "Discos olvidados'

-A que penseu que es deu aquesta evolució, treball de composició, treball de producció potser?
De tot una mica... pero part de culpa la té Miquel (ja portem cinc treballs amb ell) i a part de gravar-nos també ens ha fet de productor, treballant primer els temes al local, així quan anem a l'estudi ja sabem el que volem tots. Sempre intentem que les cançons siguin fresques i que ens entrin a la primera, per exemple si comencem a fer una caço nova i li comencem a donar molts tombs,( que si aquest acord no acaba d´entrar, que si aquest riff no mola...) la deixem i a per una altre, i la producció es el 50 %, ja que en Miguel Zanón s´ha involucrat molt amb nosaltres, i això és nota en el resultat final.

-Que pasa per la ment de Los Glosters per al futur?
Poder presentar aquest nou treball discogràfic al costat de noves cançons i versions en Sales, Aplecs o Festivals... en fi! compartir la nostra música amb la Gent!!!!!


lunes, 21 de octubre de 2013

A la cabina de l'Allnighter... Álex Diez Garin (Opera Prima, Los Flechazos, Cooper)

Del convidat d'avui a la cabina de l'Allnighter ben be podriem haver fet qualsevol article de repàs sobre la seva extensa carrera com a músic, com per exemple un poc d'enyorança recordant els seus anys daurats a Los Flechazos o com va saber re-inventarse a si mateix i liderar una de les millors bandes de Power pop-indie del moment amb Cooper etc. lo cert es que sempre hi haurà temps per això. La nostra cabina havia quedat molt buida des de la darrera visita del fantàstic DJ Goodfella  el passat més de setembre hem decidit ordenar-la un poc, llevar-li la pols  i convidar a Alex i la seva maleta plena de píldores per tornar a donar la vida que mereix aquest nostre espai.
Senyores i senyors la cabina de l'Allnighter es vesteix amb les millors gales perque l'ocupe una de les persones més representativa de l'escena mod estatal, des de terres castellanes: Álex Diez Garin (Opera Prima, Los Flechazos, Cooper).





-Quants anys portes mostrant la teva música al món?
Vaig començar a punxar discos a León, la meva ciutat, en les primeres festes mods que organitzavem la meva pandilla allà cap al 85. Recorde tindre que portar els meus mis discos ordenats, escrit en una xulla de paper cada tema que volia posar, i haver de pasar tot el montó al dj del bar o de la discoteca perque en aquella época no ens deixaven entrar a nosaltres a punxar (¡!), només es deixaven escollir  la música. Aquell fou el sistema en la discoteca La Mandrágora inclús al segón Purple Weekend, un tostó. Un any després ja em deixaven entrar a totes les cabinas de la ciutat, movíem molta gent llalvors. Punxavem amb discos, Lp’s, movíem caixes i caixes cada vegada que eixíem de festa.

-Quin formato de reproducció utilitzes o prefereixes a les teves sessions? 
El que més m'agarada es emprar singles de vinil. Quan punxe en events mods, això ho parte a ral peu de la lletra, només 45 originals. Quan punxe per un públic más eclèctic, pose molt de brit-pop, nuves onades , grupos espanyols dels 80 y grups indies, ademés de música dels 60. En aquestes ocasions seguisc posant singles, però també porte Lp´s, cds i cd singles. Sempre tot original, no tinc discs tostats ni MP3 ni res d'això.

-Quina ha estat la teva experiència més significativa als plats o de quina guardes millors records? 
El millor record de dj sonels anys que em van convidar a una concentració mod que es cel.lebrava en Alemanya, Tha Man From UNKLE. Tenia lloc a un poblet prop del Rhin: ens tancavem durant tres díes a un hotel unes duescentes persones de tota Europa i ens divertíem com si no hi hagués demà. Uns vuit djs, per a tot el mogolló, música sense parar des de el migdia fins less vuit o nou del matí; tenias oportunitat de fer sonar tot el que duies en la maleta, inclús varies vegades.
Un altre gran record es el d'una festa en un poble de La Mancha (no recorde el nom) que van organitzar uns xics que tenien un grup, Los Tímidos. Van tocar Octubre, Los Prismáticos i ells, i jo era l'únic dj per a tota la nit. M'ho vaig pasar bomba, posant clàssics i no tan clàssics de soul i beat per unes 150 persons que van parar de ballar en tota la nit, encara que no conequeren res del que sonava (o quasi res). Eren els temps dels primers Purple Weekend internacionales, temps de fer un poco de proselitisme, en bon pla.

-Quines han sigut les teves últimes adquisicions personals i que estás desitjant mostrar al món? 
Resen especial. En Beltza Records (San Sebastián) em vaig pillar fa un mes uns quants singles de Nueva Ola española molt xulos. L'altre dia vaig estar punxant a París, i els vaig programar uns quants temas en francés que triunfaren (“Le Temps d’y Penser” de Erick St. Laurent es siempre un plena-pistes)


-Top 5 per a cada moment de la nit segons Alejandro Diez: 
Per començar la festa... “Stay” de 60ft. Dolls
Per escalfar l'ambient...  “I Got A Feeling” de Barbara Randolph
Mantenint el foc viu... “Crocodile Walk” de John Mayall
El colofó... “Los Ramones” de Los Pistones
L'acomiadament... “Standing Next To Me” de Last Shadow Puppets


jueves, 17 de octubre de 2013

Els millors EVENTS per al CAP DE SETMANA


Divendres 17 d'octubre 2013

SAY IT LOUD - 6é Cicle de Música Negra
La Farinera del Clot BCN (Barcelonés)





Dissabte 18 d'octubre 2013

BRIGHTON 64 en directe
CC Collblanc Torrassa, Mare de Dèu dels Desamparats 87, L'Hospitalet (Barcelonés)




1ª GINCANA PSICODÈLICA
Sala Be Cool, Joan Llongueras 5, barcelona (Barcelonés)




VESPACARAGOLADA 2013
Lleida ( Segrià)





THE SOULMONICS en directe
Paddy O'Conell Irish Pub, La Mar 12, Dènia ( La Marina Alta)




GOLDEN BEAT + TIRANTLOFUNK  en directe
Almo 2 Bar, Bruniquer 59, Barcelona (Barcelonés)



Diumenge 20 d'octubre 2013

XX FESTIVAL DE JAZZ DE LLEIDA
Lleida (Segrià)





miércoles, 16 de octubre de 2013

SPENCER DAVIS GROUP, l'essència negra al West Midlands



Els germans Steve i Muff (Mervin) Winwood junt Spencer Davis formaven un dels grups més interessants i influents de les illes britaniques a la decada dels seixanta, nascuts a Birmingham a principis de 1960, Spencer Davis Group van ser reconegut pels seus enregistraments innovadores, així com per ser el el punt de llançament de la carrera musical de Steve Winwood 

Spencer Davis va néixer el 17 de juliol de 1941 a Swansea , al sud de Gal.les . Es va traslladar a Londres quan era un adolescent, on va tocar en bandes de skiffle i es va influenciant-se amb el blues importat de nord-americà. El 1960 es va traslladar a Birmingham i va estudiar alemany a la Universitat de Birmingham abans de treballar com a professor a Whittington Junior School Oval a Yardley . A la nit, anava a tocar la guitarra de 12 cordes i cantar el blues en diversos locals de la ciutat i per un curt temps va formar un duo amb el futur membre de Fleetwood Mac, Christine Perfect.

Steve Winwood va néixer el 12 de maig de 1948 a 127 Church Lane Handsworth i vivia amb la seva família en una casa de la carretera de l'Atlàntic al Vell Oscott prop de Erdington. Va aprendre a tocar el piano de molt jove ademés cantava en el cor de l'església, amb el seu germà gran Muff ( Mervyn ) Winwood (nascut el 15 de juny 1943). Els germans van aprendre a tocar la guitarra amb l'interès de tocar jazz inicialment degut a la popularitat d’aquest gènere en aquells moments.

En 1959 , quan encara estaven a l'escola, els germans Winwood van fer el seu propi grup anomenat Johnny Star and The Planets amb Steve a la guitarra , Muff a la bateria i el seu company de classe David Palmer al baix. Aquesta formació va durar al voltant de quatre mesos . David Palmer es va unir a Johnny King and The Diamonds i més tard a Shades of Blue, Spencer Davis feia de guitarra solista al Golden Eagle Hill Street Pub a Birmingham, lloc de reunió per als amants del Rhythm & Blues. Va ser allà on va conèixer als germans Winwood mentre estaven tocant com a Muff-Woody Jazz Band a principis de 1963. Davis es va unir a ells i va portar amb all a un consumat bateria de jazz, Pete York (nascut el 15 d'agost 1942 a Nottingham), un estudiant de la Universitat de Birmingham, donant-se a coneixer com el Rhythm and Quartette Blues .

Chris Blackwell jove promotor musical acabava de fundar la discogràfica Island Records segell dedicat a l’’importació de bandes de ska i reggae de les Índies Occidentals. El seu primer fitxatge va ser la cantant jamaicana Millie Small de tan sols 15 anys d’edat la qual va tindre un gran èxit amb el seu senzill “My Boy Lollipop”, Blackwell va decidir viatjar al nord de Londres, a la recerca de nous talents. En arribar a Birmingham, se li va aconsellar anar a veure el Rhythm & Blues Quartet, quedant impresionat per la banda.

El quartet va atreure per primera vegada l'atenció de la discogràfica Decca Records i va marxar a Londres per a una sessió d'enregistrament. Decca els va oferir un contracte, però Blackwell els va prometre un millor tracte amb el segell Fontana propietat de Phillips finalment es decantaren per Fontana, juntament amb un contracte d'edició a Island Records. L'associació amb Island Records va ser de manera informal i es basà en
poc més que una encaixada de mans, però, aquesta indiscreció es tornaria en contra d'ells anys més tard.

Va ser Muff Winwood qui se li va ocórrer el nom de Spencer Davis Group , amb el pretext que l'articulat Davis podria fer les entrevistes, mentre que els altres podrien quedar al llit. El primer single del grup va vore la llum l'abril de 1964 va ser una versió del tema “Dimples” de John Lee Hooker. Per desgràcia, l'original de John Lee Hooker va ser llançada al Regne Unit més o menys al mateix temps i es va convertir en un hit eclipsant així la versió de Spencer Davis Group. El disc es va vendre bé a tot el West Midlands, on la banda tenia un gran nombre de seguidors .

The Spencer Davis Group van tindre un atapeït calendari de reserves a tot el país i, possiblement, a causa d'aquesta exposició els propers tres singles “I Can't Stand It”, “Every Little Bit Hurts” i “Strong Love” van aconseguir guanyar bons llocs a les llistes.Va ser Steve Winwood que va aportar la veu principal als senzills del grup, amb només un parell de cançons va ser el centre d'atenció vocal. No hi havia dubte que Winwood era el punt central de la banda .

Fins aquest moment, les cançons interpretades i gravades pel Spencer Davis Group van ser versions de blues i standards de R&B, però Chris Blackwell va portar al compositor jamaicà Jackie Edwards per crear els següents tres singles del grup. El primer va ser “Keep on running” . El resultat que va tenir en les llistes d'èxits va ser espectacular, el primer LP de la banda volava de les prestageries de les botigues i als membres de la banda havien de suportar l'efecte secundari, la persecució de les fans esborrajades i histèriques.


L'èxit va ser inevitablement seguit per la crítica. Alguns dels primers seguidors del Spencer Davis Group va acusar la banda de gastar més esforços en aconseguir discos d'èxit que de fer un bon espectacle de Blues en directe. Després d'una gira per Europa, la banda s’havia fet bastant popular, sobretot a Alemanya, llavors veu la llum el single “Somebody Help Me”, composat també per Jackie Edwards, no era tan potent com l'anterior però encara així i tot arriba al nº 1, un altra composició Edwards/Steve Winwood llançada com a cara A “When I Come Home”, aconsegueix arribar al lloc nº 12. Durant 1966, el grup crea la música i fan aparició en la pel · lícula “The Ghost goes gear”.

El proper single acunyat per Chris Blackwell, amb gran treball per part de Steve Winwood i el seu òrgan Hammond. “Gimme Some Loving” es va convertir en un clàssic instantani arribant al nº 2 a les llistes britàniques i també guanyant protagonisme als EUA. Sense dubte la cançò més popular de la banda, inclosa a gran quantitat de recopilatoris. El disc va ser re-mesclat per incloure el piano extra i un acompanyament vocal abans de ser llançat als EUA .

La capacitat interpretativa i compositora de Steve Winwood anava en augment, la qual cosa creava certa mena de desconfiança en la resta de members de la banda, que veien com Winwood començava a associar-se amb altres músics, especialment de Dave Mason i Jim Capaldi que estava en un grup de Midlands anomenat Deep Feeling i Chris Wood de la banda Locomotive de Birmingham. A principis de 1967, encoratjat per Chris Blackwell, va donar a conèixer la seva intenció d'abandonar la banda una vegada complerts els compromisos que aquesta tenia.

Veu la llum el single “I’m a man” que arriba al nové lloc de les llistes de vendes, tema compost per Steve Winwood i produit per Jimmy Miller, va ser llançat a principis de 1967. Va ser l’últim single que gravarien Steve i Muff Winwood junts, ja que aquest últim també havia decidit abandonar la banda i acceptar una oferta de treball de Chris Blackwell per treballar a l'oficina d'Island Records . En aquella época Steve Winwood havia estat assajant durant uns mesos al Elbow Club Room de Birmingham amb Dave Mason, Jim Capaldi i Chris Wood i el seu nou grup Traffic havia signat amb l’Island Records de Chris Blackwell.

Durant l'estiu de 1967 , Spencer Davis va posar en marxa una nova formació al Spencer Davis Group, aquesta estava formada per el guitarrista Phil Sawyer i l’organista Eddie Hardin. Els nous Spencer Davis Group contribuieixen en la banda Sonora per a la pel · lícula “Here We Go Round The Mulberry Bush” amb la seva nova banda, els Traffic de Steve Winwood també aporten cançons inclús son signen la cançó principal. El primer single que va es publicar sense Winwood en la formació va ser “Time seller” qui va aconseguir el nº30 a les llistes de vendes l'agost de 1967, un tema molt innovador per a l'època. Phil Sawyer va abandonar la banda a finals d'any i va ser reemplaçat per Ray Fenwick que es va unir a temps per aparèixer en el pròxim single “Mr Second Cllass”. Un nou àlbum de Spencer Davis Group titulat “Whit the new face on” veia la llum entrat l’any 1968, i encara que era una bona col.lecció de cançons es va veure enfosquit per la publicitat que envoltava l'àlbum debut de Traffic.

Amb l’eixida de Steve Winwood la màgia semblava haver desaparegut. A l'octubre de 1968 Eddie Hardin i Pete York van ser reemplaçats per Nigel Olsson i Pete Murray però després d'un últim single i un álbum cancel.lat Spencer Davis va dissoldre el grup. Davis va marxar a Alemanya i més tard es va traslladar als EUA. Muff Winwood, que havia abandonat el grup al mateix temps que Steve, va aceptar una oferta de treball de Chris Blackwell per treballar a Island Records com a agent de vendes i promoció. Va treballar per a Island fins a 1978, quan va acceptar una feina com a alt executiu de Sony Records , un càrrec que encara ocupa en l'actualitat . Ell va jugar un paper important en la posada en marxa d'algunes de les majors estrelles de la música britànica dels anys 1980 i 90. Spencer Davis va tornar a la música en els anys 70 i 80, reagrupant la banda en diverses ocasions.