lunes, 27 de mayo de 2013

BAD MANNERS visitaràn València i Badalona

La mítica banda anglesa d'Ska TWO TONE encapçalada pel carismàtic Douglas Trendle, més conegut com Buster Bloodvessel visitaràn les ciutats de Badalona (Barcelonés) i València (L`Horta) dins la gira  que els portarà per diverses ciutats del sud d'Europa com ara Gasteiz (EH) o Saragossa (Aragò).

Formats cap al 1978 i en el qual cal destaca el protagonisme del vocalista i líder del grup, Douglas Trendle, més conegut com Buster Bloodvessel, orondo skinhead (pateix d'obesitat mòrbida) i autèntic home-espectacle en directe. Al seu costat, trobem a Louis Cook a la guitarra, a Brian Tuitt a la bateria, Alan Sayago a l'harmònica, Paul Hyman com trompeta, Andrew Marson com saxofon alt, Chris Kane com saxofon tenor, Dave Farran al baix i Martin Stewart a els teclats.

Aquesta serà la formació de 1980, amb la qual trauran al mercat el seu primer single "Ne-Ne Na-Na Na-Na Nu-Nu / Holidays" i poc després el seu primer Lp, "Ska'n'B", títol que anticipa quin tipus de música és la per la que estan influïts, el ska i el rythm'n'blues. Aquell mateix any, al novembre trauran a la venda el seu segon disc, "Looney Tunes". A partir d'aquest moment, les gires per tot Europa són contínues. El 1981 gravaran el seu tercer àlbum, "Gosh It's", últim disc de Bad Manners englobat en el període Two Tone. A partir d'aquest moment, Bad Manners seguirà editant material durant tota la dècada dels vuitanta: "forging Ahead" (1982), "The Height of Bad Manners" (1983), "Mental Notes" (1985), "Shake a Leg "(1987)," Eat The Beat "(1988)," Return of The Ugly (1989) i ja als anys noranta, "Fat Sound" (1992) i "your say Knock The Balhead" (1997). Actualment (2006) Bad Manners segueixen fent concerts, encara que de la formació inicial només sobreviu Fatty "Buster" Bloodvessel.


Informació referent al concert de València:



jueves, 23 de mayo de 2013

Els millors EVENTS per al CAP DE SETMANA

DIJOUS 23 MAIG 2013

APLEC MODERNISTA DE PONENT





DIVENDRES 24 MAIG 2013

SOUL FINGER SESSIONS
SERIE B, Nou de la Rambla 137, Poble Sec BCN (Barcelonés)



 SURF-O-RAMA
SALA LA RAMBLETA, Pio IX, Sant Marcel.lí VLC (L'Horta)





DISSABTE 25 MAIG 2013

BLA BLA BLACK! EN CONCERT
GRIFFIN JAZZ, La segarra 25, Sabadell (Vallés Oriental)


ROOTS UNITY PROJECT
SALA UPLOAD, Poble Espanyol, Metre 2 BCN (Barcelonés)


GANJANIGHTS & FRIENDS
INNA GROOVE BAR, Cervantes 4, Tarragona (Tarragonés)




miércoles, 22 de mayo de 2013

RAMSEY LEWIS TRIO -Barefoot Sunday blues, 1963


RAMSEY LEWIS TRIO - Barefooot Sunday Blues
Argo Jazz, 1963

Diuen que es un dels albums més forts en l'extensa carrera musical de Ramsey Lewis, aquest Barefoot Sunday Blues ocupa el 15é lloc en la llarga llista de treballs editats per el pianista nord-americà des de que començà la seva carrera cap a 1956, editat l'any 1963 conjuga la fusió del jazz amb el soul de i perque no amb el blues de forma espectacular. !0 temes on a banda de les composicions de Lewys tambe apareixen als credits artistes com John Holt, Charles Lloyd o el mateix Cannoball Adderley que sina el tema que dona nom al disc. Un disc que convida a furgar en la discografia de Lewys, sobretot en la seva primera etapa.


domingo, 19 de mayo de 2013

Entrevista a la banda vallesana BLA BLA BLACK!



Formats a Sentmenat/Sabadell a principis de novembre de 2011, BLA BLA BLACK són un quintet (veu, hammond, guitarra, baix i bateria) format en principi per l'Alba Pérez (veu), Joan Andreu Reyes (hammond i veus), Toni González (guitarra), es reuniren amb Jordi Martín de FartWest Management, que els hi proposà crear una banda encaminada cap a la música negra; soul, funky, mod jazz... per acabar d'arrodonir el projecte contactaren amb les millors bases rítmiques del Vallès, en Carles Rambla (baix i veus) i Quim Fernández (bateria i veus). 
Inicien el projecte inspirats en músics de la talla de Billy Stewart, The Young Holt Trio, Eddie Jefferson, Lefties Soul Connection... i amb l’objectiu de crear, més endavant, un repertori amb temes propis.
El seu directe és la suma d'experiència, bon gust i contundència sonora amb la que no es pot parar de ballar. Un repertori on es recuperen algunes cares B del soul, garage, el funky i el mod jazz dels 60 i 70, i versions del propi grup d'altres clàssics del gènere. No us podeu perdre els temes propis que van incorporant en cada actuació. 


A continuació un poc d'informació de cadascún dels seus membres.

TONI GONZALEZ (Guitarra) 
Autèntic jazz-man de la bla bla Black, es sent com un peix a l'aigua nedant entre el soul i el funky.
Compositor, arranjador i intèrpret, dedicat a la música professional des dels inicis dels 80, porta a sobre un bon grapat de compassos. Ha trepitjat milers d'escenaris, alguns molt importants, com els festivals de jazz de Bayonne, Saint Raphael i San Sebastián, amb diferents formacions i sempre acompanyant-se de bons i reconeguts músics (Peter Delphinich, Pau Bombardó, Philippe Colom o Aljosa Mutic, entre molts altres). La seva experiència aporta la dosi adequada de reflexió i espontaneïtat que la banda necessita.

JOAN ANDREU REYES (hammond i veus)
La psicodèlia als teclats. Un luxe pels bla bla
Black poder comptar amb la companyia d'aquest musicàs. Des de finals dels anys 80 que el veiem disfrutar a dalt dels escenaris amb formacions tan diverses com Pussy Fuzz, BB sin Sed, Los Sencillos, La Salseta... o acompanyant artistes internacionals de la talla de Wanda Jackson i Jett Williams. La grabació de més d'una vintena de discos amb discogràfiques com BMG, Warner, Horus, Blanco y Negro, Discmedi, entre d'altres, avalan la profesionalitat d'aquest Artista amb majúscula.

QUIM FERNANDEZ (bateria i veus)
Si el cor dels bla bla Black ha de tenir un nom, aquest no pot ser un altre que el de Quim Fdez. Va
començar la seva formació musical als 3 anys. Des d'aleshores, investiga amb diferents instruments fins descubrir el més essencial: la bateria. Els batecs de la música. Ben jovenet, doncs, inicia la seva formació amb bateristes de prestigi com Marc Thió, Pablo Posa, Xavi Reija, David Gómez i Aldo Caviglia. Ja de més grandet, recórre els escenaris amb diverses bandes de funk, pop alternatiu i soul. Precaució: la seva contundència rítmica pot causar infarts multiorgàsmics.

ALBA PEREZ (veu)
Si tens la sort de gaudir d'un directe dels Bla bBla Black, ja no la podràs oblidar mai més. La barreja perfecta d'una energia contagiosa amb una formació acurada no pot donar un altre resultat que aquest 'monstre' dels escenaris. El fet de compaginar la vessant d'actriu amb la seva passió musical, l'han convertit en un tot terreny del directe.
Contacte espontani amb el públic, sempre pendent de que tothom s'ho passi el millor possible. La seva veu, tan treballada durant molts anys, no té res a envejar a la de les seves referents, com Etha Jones o Aretha Franklin. És la joia del grup, i el seu talent promet una carrera llarga i fructífera per a aquesta jove cantant.

CARLES RAMBLA TIO (baix i veus)
"Feel the groove" és el seu lema. Amb el seu baix i els seus arranjaments és la veritable màquina de fer ballar dels bla bla Black. Una formació amb grans mestres com Llorenç Ametller, Pep Perez i Azelino de Paula, i l'experiència musical amb formacions tan variades com Excalibur, Bahia Club o Menta Calenta, fan d'ell un autèntic grooveman.
Després estudia el contrabaix amb Mario Rossi i Ferran Sala i comença les actuacions amb l'Orquestra Simfònica Sant Cugat. Tot aixó sumat a les col.laboracions fetes amb la Cía. El Tricicle, el converteix en un sólid element per al grup.

ENTREVISTA

Com i quan es forma Bla Bla black? 
A finals del 2011 ens trobem quatre amics, tres músics i un mànager, i parlem de muntar una banda conjunta al voltant del mod jazz 

En quins estils es mou la banda? 
Soul, funky, dirty soul i dirty funky,mod-jazz.. 


Quines son les principals influències de la banda alguna época o tipus determinat de jazz o soul, quines artistes us han marcat i es reflexen en la vostra música.. 
Epoca anys 50-60-70, estils com el Jazz mes modern (Mod Jazz) o el Soul de la Motown marcan les influencies de la banda amb un toc de Funk ..Els musics d’aquella epoca podem dir que ens han marcat practicament tots.
Disposeu d'algún treball editat, grabació o penseu editar en breu, en cas de no tindre res. 
De moment tant sols maquetes i actuacions gravades. Editarem quant tinguem prou material propi. 

Quants concerts porteu a les esquenes, algun en especial que destacar? 
La banda està començant i va encara per la vintena de concerts. Hem començat en temps difícils i som una banda de músics professionals que treballem per un catxet. 

De que es composa el repertori de la banda, temes propis, versions adaptades potser? El gruix principal dels temes són versions adaptades al nostre entendre, però els temes original acabaran per ser el repertori principal. 
I per finalitzar, quin es el futur inmediat de la banda? 
Rodatge en directe, tastar i ser tastats pel màxim de públics possibles i que aquesta relació sigui la que marqui la evolució formal de la banda.

Management i contractació:
fartwestmanagement@gmail.com
Tlf: 696 73 25 11


martes, 14 de mayo de 2013

APLEC MODERNISTA DE PONENT 23, 24 i 25 DE MAIG DE 2013

Els proxims dies 23, 24 i 25 de maig els modernistes aborigens i els seguidors de l'escena seixantera en general, tenen una nova cita de la ma del col·lectiu ponentí “Natros Sols” qui organitza el primer Aplec Modernista de Ponent. La trobada dedicada a la música i la cultura dels anys 60 serà la unió del tercer Aplec Modernista del Segrià i el primer de les Garrigues. L’esdeveniment començarà el dijous 23 de maig amb la xerrada “Jordi Fornas i la construcció de la gràfica de la cultura catalana dels anys 60”, de Pau Llop i la presentació del disc “Pop a la catalana 2” del conegut periodista Òscar Dalmau. Tot això, al Cafè del Teatre de l’Escorxador de Lleida a partir de les 19:30h. 

Al programa d'actes hi podem trobar una extensa programació musical amb els concerts dels grups “Mine!” i “El Conjunt Badabadoc”, el divendres 24 de maig, també al Cafè del Teatre de l'Escorxador. A més de la presentació del llibre “40 mods de les nostres terres” (Editorial Base) al Cafè Beat i Soul de Lleida. El dissabte 25 continua l'activitat amb l'escuterada co-organitzada amb el Vespa Club de Lleida, i el concert del grup de música negra Soweto, passada la mitjanit de dissabte a diumenge, a la cafeteria Slàvia de les Borges Blanques. Tots tres dies s'oferiran en diversos locals de la ciutat i de les Borges Blanques, diverses punxades de músic sixtie, iè-iè català, Northern Soul, entre altres, de la mà d'un bon repertori de pd's. Podeu consultar la progamació complerta al perfil: https://www.facebook.com/NatrosSols
Una bona combinació per als amants dels seixanta i els moderns d'avui, amb un regust ben nostrat.

I per saber un poc més com s'ho fan els modernistes de Ponent els hem fet unes quantes preguntes a les que han respost molt amablement i que us deixe a continuació.

-Que es això de Natros sols? 
Natros Sols (Cercle Modernista i Aborígen de Ponent) som un grup de seguidors i seguidores del moviment modernista i aborígen dels Països Catalans, a les comarques de Ponent.

-Com explicarieu a algú que no ha estat mai, que es un Àplec modernista? 
Doncs és un punt de trobada de "malalts" de la música seixantera, en especial feta a als Països Catalans, i de "fitipaldis" que volen lluïr les escúters pels racons més nostrats de la nostra geografia.

-Com va naixer la idea de fer aquest aplec? 
A Lleida ja s'hi havien celebrat un parell d'aplecs modernistes i ja s'havia creat un caliu al voltant del moviment. La suma d'energies i d'idees per fer un tros d'aplec a Ponent, ens va dur a trobar-nos i engegar aquesta festeta. A més, la procedència dels i les membres de Natros Sols ens ha dut a unir comarques i programar actes de l'Aplec de Ponent a Lleida (El Segrià) i Les Borges Blanques (Les Garrigues).

-Quanta gent hi ha implicada en l'organització? 
Natros sols. Pocs i molts. Ningú i tothom.

-Que suposa que siga la tercera edició, sembla que ja esta consolidat, a que es deu aquesta consolidació? 
Basicament la febrada que ens ha agafat tan als organitzadors i organitzadores com al públic en general.

-Quin es el motiu de fer una mena d'aplec inter-territorial juntant dues comarques? 
Com ja hem comentat, hi ha gent dins l'organització que viu a Lleida i d'altres a Les Borges Blanques; i vam trobar encertat unir esforços i territori. La moguda a Ponent sempre ha unit els pobles i les comarques, deixant de banda Lleida (que exerceix la seva capitalitat); hem cregut convenient superar i trencar aquesta "frontera".

-Quines son les novetats respecte altres anys. 
L'aplec d'enguany amplia les seves activitats i, per tan, els dies de programació: 1 escuterada, 2 concerts, 4 punxades i 2 presentacions/xerrades en 3 dies. A part de la suma intercomarcal, cal destacar la voluntat d'obrir el ventall i tipologia d'actes i buscar un nou públic.







domingo, 12 de mayo de 2013

THEODOR ADORNO CONTRA EL JAZZ

A continuació us deixe un text força interessant, elaborat per Guillem NM,  amic personal, aficionat al jazz així com altres tipus de música. Guillem analitza un text de Theodor Adorno, filosof, musicoleg i socioleg alemà envers el Jazz i la seva animadversió cap a aquest estil de música, tanmateix l'autor del text ens mostra al seu parer la relació que exiteix des de fa anys entre el jazz i la classe obrera, així com la relació d'aquest estil amb els moviments de drets civils i contra la segregaciò racial.

"La expresión, auténtica portadora de la protesta estética, sucumbe al poder contra el cual protesta. De ese poder toma el jazz su tono de sorna y miseria, aunque lo disfrace transitoriamente de claridad y pasión. El sujeto que se expresa en el jazz está así diciendo: yo no soy nada, soy una basura, es justo que me hagan lo que me están haciendo; el sujeto del jazz es ya potencialmente uno de esos acusados a estilo ruso que son inocentes, pero que cooperan desde el primer momento con el fiscal y piensan que cualquier castigo es demasiado suave para ellos. Mientras que el ámbito estético surgió al principio, como esfera de leyes propias, del tabú mágico que separa lo santo de lo cotidiano y ordenaba mantener lo santo puro y separado, la profanidad se venga ahora de la descendencia de la magia: el arte. Se permite a éste la subsistencia sólo a condición de que renuncie al derecho de ser diverso y se someta a la omnipotencia de la profanidad en que al fnal se convirtió el tabú. No debe existir nada que no sea como lo que es. El jazz es la falsa liquidación del arte: en vez de realizarse la utopía, se trata de que desaparezca del texto."  
  Theodor Adorno

De la manifesta aversió d'Adorno envers el jazz, és tasca difícil d'esbrinar fins a quin punt llurs crítiques a aquest tipus de música són fruit d'una refexió ponderada i fonamentada o, altrament, conseqüència d'uns prejudicis irrefenables. Fins a quin punt els gustos musicals d'una persona són independents de les vivències d'un individu, de l'entorn en el que es meneja, de llur socialització i, en definitiva, grup social al que pertany, és qüestió no gens clara. En efecte, sembla ser un exercici força complicat, quan no impossible, dissociar el gust (musical, en aquest cas) de tota una sèrie de conductes i distintius simbòlics que conformen la personalitat d'un individu d'un grup social concret. D'aquesta manera, la crítica que Theodor Adorno realitza contra el jazz deixa entreveure un discurs una mica buit, afectat pel biaix de classe (intel·lectual), que no aclareix exactament què té de dolent (i no és que no el puga tenir) aquest estil musical. Aquesta crítica recorda llunyanament a la dèria aristocràtica envers tot allò que per a aquesta classe social representava la decadència de la cultura en Occident; és a dir, qualsevol manifestació artística que no s'ajustés a llurs gustos específcs, gustos no aptes per a ningú que no se situés dintre dels límits de la pròpia classe social. És tracta d'una crítica que fa molt d'èmfasi en els aspectes purament musicals, cosa no gens estranya venint de part d'un estudiós, crític i melòman musical com fou Adorno. La idea que el jazz és una altra manifestació grollera del capitalisme, de quelcom baix i estúpid, no acaba de cristal·litzar en una explicació ben clara que argumente el perquè de llur indignitat. En efecte, la ferotge crítica que l'autor dedica al jazz sembla tenir més a veure amb els capritxos d'un exquisit paladar d'intel·lectual refinat que no entén, ni vol entendre, que els gustos estètics i musicals de les altres classes, no intel·lectuals, poden anar, van i, fins i tot, han d'anar, per altres camins. El que queda clar és que a Adorno el jazz no li agradava gens, i a més li semblava una música simple, i també “no-cultura”: 

“Un músico de jazz que tiene que tocar un trozo de música seria, el más simple minueto de Beethoven, lo sincopa involuntariamente y sólo accede, con una sonrisa de superioridad, a tocar las notras preliminares. Esta naturaleza, complicada por las pretensiones siempre presentes y aumentadas hasta el exceso del medio específco, constituye el nuevo estilo, es decir, un sistema de la no-cultura;y ella es la que cabría conceder incluso una cierta unidad de estilo si es que, claro está, el hablar de una barbarie estilizada tuviese todavía sentido”.* 
D'altra banda, Adorno sembla desconèixer quin ha estat el paper del jazz dintre del procés d'alliberament dels negres, així com que també ha estat eina de lluita i d'expressió d'amplis sectors de les classes més discriminades als EUA. Aquest estil musical, de caràcter festiu a vegades, malenconiós d'altres, ha estat el mitjà d'expressió genuí de milers de persones sense formació musical ni intel·lectual, mancats d'educació i de recursos, que han trobat en el jazz un mitjà per expressar-se propi, aliè a convencionalismes estètics ni lligadures academicistes i que, dit siga de pasada, no han tingut accés a la música culta. El producte audible, agrade més o menys, siga de més o menys qualitat, no ha de ser (no hauria de ser), en un principi, diana de cap crítica que es faça des del prejudici netament musical.

Des dels seus inicis, aquesta música sincopada ha estat banda sonora en les marxes contra la segregació racial, s'ha solidaritzat amb la causa obrera a moltes ciutats i ha estat present durant mítings de caràcter, com a mínim, progressista. En moltes vagues assessorades per la IWW (Industrial Workers of the World), bandes de jazz feien de fdels acompanyant, així com també estimularen i se solidaritzaren en la vaga de General Motors del 1937. És tracta d'un moviment musical, en els seus inicis, anti-comercial, “underground” (amb tot i el bon sentit del terme), que té llur origen en l'espontaneïtat i enginy d'algunes de les capes més marginades, discriminades, de la societat estatunidenca. Molts músics de jazz foren activistes d'esquerra, com, per exemple, Duke Ellington i Dizzy Gillespie, ambdós amb relacions amb el Partit Comunista. Molts d'altres, si bé no tingueren res a veure amb el món de la política formal, expressaren el seu ideari progressista, de vegades revolucionari, en les seues peces musicals, així com tingueren el valor d'expressar-se públicament en favor de llur causa; la de la justícia. Coneguts són els problemes que patí Billie Holiday i els greus disturbis que s'esdeveien quan actuava pel sud del país, especialment quan s'atreví a cantar un dels himnes contra la segregació racial, “Strange fruit”. Així mateix, el free-jazz fou potser una de les manifestacions musicals més estretament lligada a la causa contra la discriminació racial i en favor dels drets civils durant la dècada dels anys 60 als EUA. Molts militants del nacionalisme negre i de l'esquerra revolucionària estigueren directament relacionats amb aquest moviment musico-cultural. D'aquesta manera, John Coltrane esdevenia símbol del “black-power”, una mena de guia espiritual, segons el dirigent del Black Phanter Party, Huey Newton. Segons el propi Miles Davis a la seua Autobiografa:
“La música de Coltrane y lo que éste tocaba durante los dos o tres últimos años de su vida representó para muchos negros el fuego, la pasión, el odio, la ira, la rebeldía y el amor que ellos mismos sentían, sobre todo los jóvenes intelectuales y revolucionarios negros de la época. Él expresó mediante la música lo que H. Rap Brown y Stokeley Carmichael, los Panteras Negras y Huey Newton decían con palabras, lo que Últimos Poetas y Amiri Baraka decían con su poesía. En jazz era su abanderado, entonces ya por delante de mí. Tocaba lo que ellos sentían en su interior y manifestaban en los disturbios (“burn, baby, burn“) que en este país se producían por todas partes durante los años sesenta. Para muchos jóvenes negros signifcaba la revolución: peinados afro, túnicas dashiki, Poder Negro, puños alzados al aire. Coltrane era su símbolo, su orgullo; su hermoso, negro y revolucionario orgullo. Yo lo había sido unos años antes, ahora lo era él y yo no tenía nada que objetar “.

Fóra innecessari, per absurd, fer apilament d'anècdotes per tal de reforçar la idea que el jazz ha estat històricament un moviment musico-cultural molt lligat a la lluita pels drets civils, de caràcter obertament progressista. No es tracta d'això. Tampoc no s'en ha de deduïr, ni molt menys, que el jazz siga implícitament revolucionàri, ni que tots els músics siguen necessàriament progressistes, que no ho eren. És tracta únicament de recordar que, en tant que expressió cultural d'algunes de les capes més desfavorides de la societat, el jazz ha estat l'eina “natural”, auròctona, de molts músics d'origen humil que fou mitjançant aquesta música que expressaren llur disconformitat contra l'stablishment. No és que siga gran cosa, però, com a mínim, mereix un mínim de consideració abans de der titllat de tot el que li acusa Adorno. Que la complexitat musical d'Schoenberg és major que la del músic de jazz, és un fet. Que, precisament, degut a aquesta, a priori, simplicitat musical, el jazz esdevinga producte de fàcil consum per a la “massa”, és un altre fet inqüestionable, d'igual manera que aquesta “massa” no podrà digerir fàcilment Bruckner. Al meu parer, però, això no signifca que el jazz meresca els atacs d'Adorno i de tot un exèrcit d'intel·lectuals que no poden abstraure's de llurs gustos per tal de fer un anàlisi objectiu (objectiu, dintre d'allò possible) sobre què és el jazz. La crítica deuria, d'entrada, ser molt cautelosa en allò referent als aspectes exclusivament musicals. Fóra interessant, també, fer alguna apreciació sobre la melomania musical de Hitler, llur passió per la música clàssica, la veneració dels feixistes per aquesta música culta, complicada, refinada, i les simpaties filo-nazis de molts músics durant l'Alemanya hitleriana, així com del menyspreu d'aquests per, per exemple, el jazz. Evidentment, no s'hi troba cap relació entre la complexitat compositiva de la música clàssica i la ideologia feixista, ni aquesta música guarda cap relació amb aquesta funesta ideologia Simplement, els gustos no són una bona eina per jutjar, i, com ben se sap, sobre gustos hi ha molt escrit i el gust s'educa. Ara bé, el gust no pot ser argument per treure a la llum els dimonis que cadascú porta dintre.

* La industria cultural, Ilustración como engaño de masas. Adorno, Theodor. 
Guillem NM 



miércoles, 8 de mayo de 2013

BUDDY "TRAMPES" RICH, La meravella dels tambors.


Conta la llegenda que una vegada estiguent ingresat a l'hospital d'urgències després d'haver patit el seu tercer infart, es trobava gitat a la llitera amb la mascareta d'oxigen enxufada i se li acostà una enfermera, aquesta el va preguntar: "Senyor Rich te vosté alèrgia a algo?" a lo que Buddy es va traure la mascareta d'oxigen i respongué "al Country senyoreta"



Considerat per alguns el millor bateria de jazz de tots els temps, el llegendari Buddy Rich va mostrar el seu amor per la música des de ben menut. La seva va ser una carrera que va abastar set dècades i que va començar quan Rich va tenia 18 mesos d'edat i va continuar fins a la seva mort en 1987. Immensament talentós, Rich podria tocarr amb notable rapidesa i destresa malgrat que ell mai va rebre una lliçó formal i es va negar a practicar fora de les seves actuacions.


De nom Bernard Rich el 30 de setembre de 1917, el famós baterista es va introduir a les audiències a una edat molt jove. En 1921, era mostrat pels seus pares, artistes del Vaudeville, "El Trampes, la meravella dels tamborsr" on feia redobles de tambors interpretant "Stars and Stripes Forever" Tenia un sentit natural del ritme, així va continuar fent el seu espectacle fins 1924 després d'haver fet gires fins i tot per Australia. El 1929 va apareixer al curtmetratge "Buddy Traps in Sound Effects"on ja cobrava 1000 dolars a la setmana i que era el segón xiquet millor pagat del món després de Jackie Coogan, el jove actor famó pel seu paper al film de Chaplin 'El chico' (1920).

El seu interés pel jazz va començar a principi dels anys 30, quan frecuentava el Crystal Club de Brooklyn epoca en la que ja tenia la seva pròpia banda, Buddy 'Traps' Rich and His Orchestra, una nit va ser convidat per Artie Shapiro, un baixista que tocaba al mateix Crystal Club a les jam sessions que tenien lloc al Hickory House de Nova York on tingué ocasió de mostrar el seu talent junt a la banda de Joe Marsala, el qual va contratctar rapidament a Rich per acompanyarlos de seguti, encara que al poc de temps Buddy Rich va abandonar la banda degut a que l'estil Dixie que practicaven Marsala i la seva banda no l'acabava de convencer del tot. Per 1939, s'havia unit a la banda de Tommy Dorsey, i més tard va passar a tocar amb els grans mestres del jazz com Dizzy Gillespie, Charlie Ventura, Louis Armstrong i Gene Krupa. Rich actuava regularment Filarmònica de Jazz durant la dècada de 1940. També va aparèixer en pel. lícules de Hollywood com Symphony of Swing (1939), Ship Ahoy (1942) i How is about it (1943).

La banda de Tommy Dorsey fou un fenomen popular i comptava amb un jove vocalista nomenat Frank Sinatra. Rich i Sinatra compartien habitació a les gires ambdos posseïdors d'una marcada personalitat discutien sovint. Rich s'aburria soberanament amb la gran quantitat de balades, cantades per Sinatra, que estaven obligats a tocar, donada la seva gran popularitat. Malgrat les seves diferències, es respectaven molt artísticament i van arrivar a ser grans amics.
Durant la década dels quaranta incluir a una big band en les películes, estava molt de moda, amb lo que Dorsey i la seva orquestra aparegueren en diversees com 'Ship Ahoi' (1941), 'DuBarry was a Lady' (1942),'Presenting Lily Mars' (1942) o 'Thrill of a Romance'(1944) amb Esther Williams.
En 1946 Rich va formar la seva pròpia banda amb el recolçament financer ($50.000) de Frank Sinatra. Als dos anys s'havia arruinat i la banda es tingué que disoldre. En 1950 formà una altra banda de poc éxit.

Al llarg dels anys 1960 i 1970, Rich va estar de gira amb la seva pròpia banda la qual agafà gran fama entre els joves seguidors del jazz i va obrir dos clubs nocturns, The Buddy Place i The Buddy Place II. Tots dos clubs s'omplien regularment degut a la gran quantitat de fans que tenia ja el gran mestre de la bateria. Després d'obrir The Buddy Place II, Rich va introduir noves cançons amb elements de rock en el seu repertori, el que demostra la seva capacitat per adaptar-se als gustos canviants del seu públic i l'establiment de si mateix com un gran baterista de rock. 

Rich va ser una de les estreles favorites en diversos talk shows a televisió com al The Tonight Show amb Johnny Carson, Mike Douglas Show, el Show de Dick Cavett i el Merv Griffin Show. Durant aquestes presentacions, Buddy no només tocava, també cantava mostrant un grant talent, desenvolupant un estil semblan al seu amic Sinatra, de fet l'any 1957 havi gravat el disc "Buddy Rich just sings", un altre dels atractius al shows televisius eren les batalles de bateria que organitzava.


Durant la seva carrera va rebre nombrosos reconeixement . Downbeat Magazine Hall of Fame Award, el Modern Drummer Magazine Hall of Fame Award i el Jazz Unlimited Immortals of Jazz Award són només alguns dels seus guardons. Rich es va guanyar el reconeixement internacional amb composicions magistrals com els seus 10 minuts al West Side Story . 
El 2 d'abril de 1987, Rich va morir d'insuficiència cardíaca després d'una intervenció per un tumor cerebral maligne. El seu vell amic, Frank Sinatra, li dedicà unes paraules d'elogi commovedor durant el seu funeral. Avui en dia, Buddy Rich és recordat com un dels més grans músics de la història.


martes, 7 de mayo de 2013

THE TEMPTATIONS - Get Ready


THE TEMPTATIONS - Get Ready recopilatori
SOUND SUPERB 1970-1972

Veient el disseny de portada i el preu al que es pot adquirir, rapidament ens adonem de que estem davant d'un recopilatori del quintet de Soul de Detroit, editat a principis dels anys 70 conté un recull de singles de la banda gravats els anys 1965 i 66 la majoria editats als seus treballs Temptin i Gettin Ready, destaquen el tema que dona nom al recopilatori Get Ready, Everybody needs love, Fading away o I gotta know now entre altres. Si no t'importa tindre a la teva preciada col.lecció de vinils un recopilori potser una bona compra, un disc asequible on tindre recollits alguns clàssics de la banda i com no ideal per iniciats en l'estil.





jueves, 2 de mayo de 2013

Els millors EVENTS per al CAP DE SETMANA

DIVENDRES 3 MAIG 2013

SHAOLIN TEMPLE DEFENDERS 
THE FUNKY FRANKIES
SALA WAH WAH, Ramón de Campoamor 52, València (L'Horta)




UPTIGHT SOUL CLUB
BUNKER CLUB, Plaça de las Navas 9, Barcelona (Barcelonés)





DISSABTE 4 MAIG 2013

ARCANA HAS SOUL en directe
A CUALQUIER OTRA PARTE, Plaça Cronista Chabret 17, Sagunt (Camp de Morvedre)




 MEDITERRANEAN ROOTS & GREEN VALLEY
SALA WAH WAH, Ramón de Campoamor 52, València (L'Horta)





 I MEETING CASTELLÓ SCOOTER CREW
Castelló (La Plana)


miércoles, 1 de mayo de 2013

ELS DRACS, molt més que La Casa del Sol Naixent

Nascuts l'any 1964 a Molins de Rei (Baix Llobregat) van aconseguir arrivar al numero 1 de les llistes d'èxits amb el senzill La Casa del Sol Naixent, versió del conegut tema americà The House of Rising Sun el qual interpretaven els Animals d'Eric Burdon

Amb Jordi Carreras al capdavant de la banda i acompanyat per Alfredo Pla, Faustino García, Jordi Carreras, Manuel Cordero, Miguel Olivé, Vicente Carós, aquest sextet català de potent so Beat i Blues va gravar 8 treballs format 7" des de 1965 fins 1967, els seus treballs serien editats per Alma, subsegell de la discogràfica Vergara amb qui per contracte gravaven en castellà però que donava l'opció d'alternar amb altres segells, la qual cosa va afavorir a la banda per alternar amb Concèntric i poder gravar en català. Concèntric era una escisió del segell Edigsa, companyia dedicada a la difusió i normalització de música de bandes modernes en llengua catalana, així per ls seves mans pasaren artistes com Nuri, The Bonds, Lita Torelló o altres noms pròpis de la Nova Cançó.
La banda es disoldria l'any 1971 tornant a apareixer l'última referència  l'any 1981, de la ma d'Edigsa, quan es va editar un LP recopilatori amb tots els seus temes en català, sota el nom de la cançó que els havia donat més popularitat La Casa del Sol Naixent. 

El seu repertori en directe era majoritariament en català tot depenent el tipus d'actuació, el qual alternaven amb l'anglés i el castellà.
Malgrat tindre 8 treballs editats com deia abans,  sembla que l'unic tema composat per la banda era Et trobaré (1967) encara que potser per casualitat o no, sona molt semblant a Daddy buy me a girl, dels holandesos Golden Earrings. Altres dels seus temes més coneguts eren les adaptacions fetes per Ramón Folch de bandes com The Animals (És la meva vida, Comprensió), The Beatles (No contestà ningú), Donovan (Colors), Yardbirds (Un cor fet d'amor), Adamo (Quan) i la cançó popular catalana (Visca la Patum).

L'any 1965 va ser un any frenètic per a la banda els quals llançaren al carrer fins a 5 referències i al 66 es dona lloc un fet històric, Els Dracs actuen al Palau de la Música catalana, siguent la primera banda de ritmes moderns en fer-ho. Anys després de la seva desaparició la banda faria reaparicions puntuals i molt discretes. 
Ens trobem  doncs sens dubte davant una peça clau dins la mùsica moderna catalana i una banda de les bandes més representatives del modernisme més nostrat.

DISCOGRÀFIA

Boom Boom - Kansas City -  En tus brazos - Carol
Alma, 1965










Larga calle - ven, Johnny, ven - Un billete compro - RnR Music
Alma, 1965










Wully bully - Sin ti - La fiesta - No lo sentiras 
Alma, 1965


  




Sota el cel plujós - La casa del sol naixent - No contesta ningú - Un bon amic es excel.lent
Concèntric, 1965



Comprensió - La nit - El joc de l'amor - Un cor fet d'amor
Concèntric, 1965
Michelle - Pedí tu amor
Alma, 1966 











Només pensava en tu - Colors - Es la meva vida - Quan
Concèntric, 1966











Visca la Patum! - Es ella - Visca l'amor - Et trobaré
Concèntric, 1967











La Casa del sol naixent - No contesta ningú - Un bon amic es excel.lent - Comprensió - El joc de l'amor - Un cor fet d'amor - Quan - Colors -Sota el cel plujós - Només pensava en tu - És la meva vida - La nit
Edigsa, 1981