lunes, 29 de abril de 2013

ORIGEN DEL JAZZ A KINGSTON - PRE-HISTÒRIA DE LA MÚSICA JAMAICANA (Part II)

Amb aquesta segona part conclou aquest article tret del blog brasiler    http://youandmeonajamboreedownloads.blogspot.com el qual conta els origens de la música jamaicana i la forta influència que va representar el jazz sobre aquesta, si et pergueres la primera part només et cal punxar al següent enllaç i gaudir amb la fascinant història d'aquestos sons des del pricipi, de ben segur no t'arrepentiràs.

Origen del Jazz a Kingston - pre-història de la música jamaicana (Part I)


El quintet de Joe Harriott el 1962 va gravar l'àlbum Abstract, ia  l'any següent va llançar l’àlbum Moviment, sense deixar d'explorar els diferents llenguatges del jazz. Els enregistraments de Harriott van ser revolucionàris per als amants de jazz més convencional del Regne Unit, però a la vegada, als Estats Units, va obtenir la condició de clandestinitat. Només tres anys després de la gravació de Moviment, Harriott va començar a col.laborar i produir Jazz al Regne Unit. El 1966, Joe Harriott Quintet es va fusionar amb una banda de cinc homes dirigits pel violinista John Mayer, construint ritmes i melodies amb els instruments de l'Índia, com la taula, sitar el, tambura, flauta, violí i clavecí. El resultat van ser tres àlbums amb les nom: Indo-Jazz Suite, fusions Indo-Jazz I i II Indo-Jazz Fusion, i per tant una gira junts. La unió d'aquestes bandes va obtindre l'èxtasi de lafusió i combinació de la música índia, interpretada per la anglo-indis, juntament amb músics de jazz d'avantguarda i solistes anglesos afro-caribenys, que van formar una anomalia cultural que només es podia crear als anys 60.

Després de la seva prematura mort als 44 anys el 1973, el llegat de Joe Harriott va caure en un oblit fosc difícil d'entendre...  però els amants del jazz sens dubte saben del tamany i importància per al desenvolupament del gènere, especialment per  la seva audiència a Jamaica, el Carib i l'Anglaterra, on se'l considera com una icon.

Les joves estrel.les del jazz a Jamaica es van dividir en dos grups durant els anys 40 i 50. Un grup va sortir de Jamaica per guanyar espai en altres països, inspirats en el jazz americà, però amb excepcions, com l'innovador Joe Harriott. Els grups que es van desenvolupar en els ritmes a Jamaica que avui coneixem. D'Ska Reggae per Roland Alphonso, Stearling Lester, Don Drummond, JhonnyMoore va deixar el seu país d'origen durant aquest període. Coxsone Dodd va produir dos àlbums de jazz amb alguns d'aquests músics en el seu propi segell Port-o-Jam el 1962.

L'arranjador i excel.lent músic Ernest Ranglin, que també treballava per Coxsone en aquest moment, va ser el fundador de l’Ska. També va gravar àlbums pel segell Guitar in Ernest, també conegut com Reflections, que va ser llançat el 1963. Va viatjar a Anglaterra i va gravar l'àlbum Wranglin ', també per a Chris Blackwell, el resultat, ser convidat a tocar al club de jazz Ronnie Scott el 1964.

Tommy McCook s'havia traslladat a Nassau a les Bahames el 1954 perquè havia rebut una invitació del Zanzibar Club amb Ranglin i altres músics jamaicans. McCook Van fer diverses anades i vingudes a Nassau durant vuit anys. Durant aquest període, Tommy va fer el seu primer viatge als Estats Units el 1956. Va ser a Florida on va entrar en contacte amb la música d'un altre gran saxofonista tenor que havia estat creixent, el seu nom era John Coltrane. En aquest moment Coltrane tenia un lirisme melòdic, considera fresc, el que va generar una gran quantitat d'inspiració en l'estil de Tommy McCook. El 1962, Tommy torna definitivament a Jamaica l'any de la independència, tocant amb regularitat a les festes a la capital, Kingston.

Aviat comença el seu contacte amb la indústria de la nova música de l'illa, però no amb l'ska, sino amb un exclusiu àlbum Jazz produït per Coxsone Dodd. Era el nou ritme anomenat Ska el que anava apareixent al país, però, més com un amant del jazz, Coxsone trobar temps per a produir música per als oïts que no s’havien encara acostumat al nou ritme. Ell va produir dos discos amb els músics de jazz més talentosos, el primer I Cover The Waterfront 1962, registrats pel quintet de Cecil Lloyd. Pianista i director del grup, Cecil Lloyd va estudiar a la Juilliard School de Nova York. La secció rítmica formada pel bateria i el baixista Lloyd Morris Lowell Mason, qui mai va traduir el seu talent a l’Ska, però va ser acompanyat pel saxofonista Roland Alphonso i el trombonista Don Drummond, els dos caps principals del que es convertiria, el grup més gran en la història de la música jamaicana, els Skatalites.

El segon àlbum, gravat l'any següent nomenat Jazz Jamaica at the Workshop, també tenia la seva base en els millors músics de jazz, la banda estava composada per Cecil, Lloyd Mason, Roland, Don Drummond, Carl McLeod a la bateria i el trompetista Billy Cooke. Ernest Ranglin i Tommy McCook completaven l'equip, apareguent com a solistes principals. L'àlbum va introduir quatre composicions originals, "Serenade in Sound" i " Mr Propman ", escrit per Don Drummond," The Answer "de McCook, i finalment," It Happens " un tema de Cecil Lloyd.

Don D. tenia un estil molt peculiar, les seves composicions reflectien una atmosfera fúnebre que es va convertir en la seva signatura alguns anys més tard.

Tommy McCook tenia la reputació de ser un gran músic, tot i ser més antic que els altres instrumentistes. Ell sempre solia ser cridat per Coxsone quan volia formar un grup. A principis de que Coxsone el cridava, McCook l’evitava perquè no estava interessat en tocar Ska, va tenir una carrera com a solista amb la intenció de centrar-se en el jazz, igual que els seus companys contemporanis de l’Alfa Boys School que van anar a Amèrica i Europa. Quan Tommy va escoltar "Schooling Thel Duc", la cançó que va afectava al gust popular en aquest epoca, immediatament es va sentir fascinat per les actuacions de Don Drummond, Gaynair Bobby i sobretot amb les improvisacions d'un jove trompetista anomenat Johnny Moore.

El guitarrista Ernest Ranglin, volgué ajudar en la creació i la gènesi de l' ska, i tot i que es va inserir en l'escena d’aquesta nova música, no va abandonar la seva carrera com a músic de jazz. Ell estàva molt influït pel guitarrista Wes Montgomery, i el saxo de Charlie Parker. Va posar en pràctica un estil moderat de notes de Mento. Ranglin poden tocar els ritmes més complexos i els més senzills, deixant a qualsevol amb la boca oberta. Va començar a tocar la guitarra molt jove. Els seus oncles que tenien una certa destresa en la guitarra i l'ukelele, li va donar les primeres lliçons. Als 14 anys va començar a estudiar seriosament, i en el mateix any des que va començar a tocar amb la banda ni més ni menys que per a Val Bennett, com un nen prodigia meitat dels 40. En els anys 50 es va unir a l'organització d'Eric Deans, recorrent les Bahames. En un viatge a Nassau, el guitarrista Les Paul estava tocant i va escoltar Ranglin quedant encantat amb el talent jove jamaicà.

Ranglin va ser sens dubte un dels creadors de l'ska, que probablement es va iniciar el 1958. Guiats per Coxsone Dodd, els músics tocaven Rhythm and Blues americà, el model per a l'estil jamaicà, van crear un boogie-blues que ajudà per esdevenir el Ska. Coxsone, va encoratjar als joves músics a seguir noves direccions, i no simplement imitar els americans. Un aspecte important de la personalitat de l'Ska és la seva sensibilitat melòdica, creada clarament pels músics de jazz jamaicà. 

Cap a finals dels anys 50, abans del naixement de l'ska i la maduresa de la indústria de la música jamaicana, va ser notable caiguda del públic a les actuacions en directe de les bandes de jazz. Alhora, ha anava creixent el nombre de Sound Systems per tot arreu de la ciutat, i es punxaven molts discos de R&B, considerat com un so nou i emocionant, en detriment del jazz urbà. El Sound System tal com ho coneixem avui, va començar a finals dels 40 com una manera d'entretenir als pobres i els negres amb blues americà, en un ambient de ball. Quan el rhythm & blues va començar el seu ascens a la música popular, els Sound System van començar a seleccionar els artistes principals del gènere,on destaven Fats Domino, Bobby Bland, Louis Jordan, Chris Kenner, Ace Johnny, Amos Milburn, Roscoe Gordon i alguns llatins com Pérez Prado, Gerald Wilson, Manchito i altres.

Als Sound System sonava aquesta música underground i de qualitat, que no tenia cabuda a les radios jamaicanes, les quals només mostraven al públic els artistes nord-americans Frank Sinatra, Pat Boone, Perry Como, etc. 
Coxsone Downbeat, Duke Reid a Trojan i Tom de Great Sebastian formaven la triple corona dels Souns Systems de la dècada de 1960, però també hi havia els petits sons que no tenien gran rellevància o un poc menys. Cyril Henry Braithwaite, qui va arribar a ser conegut com el Count C o millor "The Wizard of the West", va ser un d'aquests petits que van lluitar de tu a tu amb els reis de l'escena. Ell també va començar en els anys 40, quan la ràdio no havia arribat a l'illa. Count C és un personatge fonamental per a la cultura del Sound System, i mai hauria de ser oblidat, com ell solia dir, "la música no té fi."

La rivalitat entre els Sound Systems va ser tan gran que va fer que alguns d'aquests es dedicaren a la producció, per poder reproduir les seves cançons exclusives, gravades i editatades per ells mateixos. En els anys 50 els Sound Systems van començar a reproduir el R&B amb una forta influència, les gravacions com "Easy Snappin ', el pianista Theo Beckford, i " Oh Carolina "pels gemans Ossie i Folkes són, sens dubte, els embrions música popular jamaicana. El 1962, any de la independència, un sentiment d'orgull es va apoderar de tot el país. El desig de tocar música jamaicana i mostrar genuí va augmentar tant que els Jazz va ser gairebé oblidat. Pocs van ser els  que mai deixaren de tocar el jazz de sempre, com el cas del gran Sonny Bradshaw, que, dècada rere dècada, va seguir fent concerts de jazz. Encara que l’Ska fos el protagonista el jazz es va mantenir sempre omnipresent. Johnny Moore estava allà per representar Dizzy Gillespie, fins i tot va guanyar el cognom 'Dizzy' sobrenom amb le que el coneixien uns pocs anys més tard, Roland Alphonso no deixava que ningú s'oblidara de Charlie Parker, i McCook, amb la seva forta inspiració de John Coltrane, va demostrar a cada solo que el Jazz mai deixarà d'existir en la història de la música jamaicana.

Tret del blog http://youandmeonajamboreedownloads.blogspot.com.





jueves, 25 de abril de 2013

Els millors EVENTS per al CAP DE SETMANA


DIVENDRES 26 D'ABRIL 2013

PROGRAMACIÓ MAGAZINE CLUB
Perez Escrig 19, València (L'Horta)




VINARÒS TROPICAL CREW-VINIL MEETING
QUIJOTE PUB, Sant Gregori 15, Vinaròs (Baix Maestrat)




SPRINGFEVER DJ BATTLE
LOCO CLUB, Erudit Orellana 12, València (L'Horta)




SMOOTH BEANS & THE CABRIANS
SALA UPLOAD, Plaça Major 9, Poble Espanyol, BCN (Barcelonés)





DISSABTE 27 D'ABRIL 2013

OLDFASHIONED en directe
DUB CLUB, Jesús 91, València (L'Horta)





DIUMENGE 28 D'ABRIL 2013


OLDFASHIONED en directe
PUB MACLOY, Túria 75, València (L'Horta)










miércoles, 24 de abril de 2013

A la cabina de l'ALLNIGHTER... RUDIE BAM BAM

Va néixer a León (Castilla) encara que resideix ja fa una decada a la ciutat del Túria, vinculat al món de la música des de ben xicotet ha participat en gran quantitat de projectes, un del últims tocant la bateria amb la banda valenciana d'Early Reggae, The Offbeaters, a cada sessió aquest lleonés es deixa la pell per que la festa no decaiga ni un segón, el rudie Bam Bam ens conta com s'ho fa per a que així siga.




- Quants anys portes mostrant la teva música al món? quina va ser la primera vegada i on?
Buff!! Als amics els porte donant la tabarra des de sempre….
Fa –no recuerde be- uns set o vuit anys vaig estar emitint un programa setmanal acosta de ls ritmes jamaicans a Radio Malva, durant un año… aquest fou el meu primer contacte amb els “faders” de la taula de mescles.

- Quin o quins formats de reproducció prefereixes a les teves sessions?
Indubtablement, avui per avui, em decante pel negre o vinil, alguna vega he emprat elsCD’s, (inclús fins i tot cintes de cassete, això si que es “vintage”)
Indiferentement si es single, E.P. ó L.P., 7”, 10” ó 12”. original o reedició, no m'agrada vore tant de fanatism en la relació “original vs. repress” ó “L.P. vs 7”.
Al cap i a la fi el que importa es el tema (i que s'escolte en condicions) 
Et puc dir que m'atrau el format de 7”, por la comoditat a l'hora de seleccionar el tema… es fàcil, no en tinc molt bon pols i deixar caure l'agulla en meitat d'un L.P. i amb alguna copa de més sol convertirse en una odisea.

Quin es l'estil principal a les teves punxades? es l'únic o també t'introdueixes en altres terrenys?
Es imposible definir un estil en concret, però, cualsevol que estime  la música, la bona música, podrá entendre-lo.
Em decante sobre tot pels ritmes jamaicans -Calypso, ska, reggae i rocksteady- però lo que realment em torna boig es el Early Reaggae o Skinhead Reggae, ritmes crus, agresius i sobre tot molt de hammond, temes en els que aquest instrument pren protagonisme, però en aquest aspecte no es centra sols en les West Indians...
Rythm'blues, Northen soul, boogaloo, latin jazz o freak beat m'han enganxat tambe des de fa algún temps... i cada vegada m'agarda més introduir temes cantats en la meva llengua materna, perque també ací em tingut grans bandes com Los Brincos, Los Bravos, Los Gritos, Los Salvajes, Los Canarios, Los Mustang, i com no, el grandíssim Bruno Lomas...
Resumint, només podria definir les sesisones com 60's, i aixó abasta un gran ventall de posibilitats musicals, que al cap i a la fi, totes comparteixen les mateixes arrels, la música negra.

- Quina ha sigut l'experiència més significativa o el millor record de tots aquestos anys?
Una pregunta difícil. Será que tinc mala memoria…. no , en serio, cap en concret, i totes en general, però, potser  lo méss significatiu es compartir la cabina amb grans amics, com els xics de Bredda (Valencia) Blue Beat Cartagena, La Patrulla Belvis (León) ó Mod Picadilly Club (León)

Quines han estat les teves últimes adquisicions i que estas desitjant mostrar al món?
Doncs últimament m'estic moguent cap algo un poc més allunyat de lo jamaicà, de l'últim que ha entrat a la meva maleta et citaré a :
Tony Christie – give me your love again- 
Nicky Wilson – Stone soul loving
Gwen Owens – just say you’re wanted
Jesse James – love is allright
Larry Clinton – she’s wanted….

-Top five, 5 temes per a cada moment de la nit:

Per començar la festa...Wash wash –Prince Buster
Per calfar l’ambient... Harris Wheel - Reggaeites
Per mantindre el foc viu... Riverton City – Tommy McCook
El colofó... Landslide – Tony Clarrke / Taned Love – Gloria Jones
L’acomiadament... Pow wow – Mani Corchado / Baby Almendra – Combo Nacional




Només falten 6 dies per que finalitze el VERKAMI dels DR. CALYPSO


La banda barcelonesa Dr Calypso va obrir fa unes setmanes  un projecte Verkami per fer possible l'edició en format vinil i Cd dels 13 nous temes que tenen preparats per editar un nou treball.
Verkami es un altre projecte més dins del Crowfunding, el qual els seguidors tenen l'opció de col.laborar amb la banda per fer posssible la gravació del disc, a canvi d'una compensació acord al nivell d'implicació o col.laboració
Per seber-ne més d'aquest projecte i quines son les possibilitats de col.laboració només cal picar a l'enllaç http://www.verkami.com/dr. calypso


A finals dels 80, concretament a principis del 1.989 Barcelona veia néixer els Dr. Calypso, una colla de  joves pujaven a un escenari amb l'excusa d’omplir les nits amb versions dels clàssics skatalítics i jamaicans . 
Avui, més de dues dècades després d'aquelles primeres actuacions, estem davant de la banda de ska i reggae més important del país, i fins a la data d’avui, la banda ha acumulat una llarga llista de gires, concerts internacionals, discos, ... i una unànime reconeixement dintre i fora de l'estat.
... els seus inicis i gairebé dues dècades de vida ... Dr. Calypso van començar tocant les clàssiques versions dels grups jamaicans com The Skatalites, Prince Buster, The Maytals, The Ethiopians... i èxits de grups insignes de la 2-Tone anglesa com The Specials, The Beat... Ningú imaginava que dues dècades després la banda barcelonina encara ens sorprendria amb els seus ritmes, però és que ja van començar molt i molt forts. Per aquell temps, amb tan sols sis mesos de vida, Dr. Calypso van compartir escenari amb el mític Laurel Aitken (el 'Padrí' del ska). I molt poc després, es van embarcar en una primera gira per Suïssa i Alemanya, actuant en Zurich, Frankfurt i Berlin (al costat dels clàssics Negu Gorriak) entre altres ciutats.



martes, 23 de abril de 2013

I APLEC MODERNISTA DEL CAMP DE MORVEDRE... Crònica d'una festa anunciada.


A les 19:00 hores del pasat divendres 19 d'abril tenia lloc la inaguració oficial del I Aplec Modernista del Camp de Morvedre, amb l'apertura de l'exposició Modernisme Aborigen al Bar A Cualquier Otra Parte de Sagunt començava el que seria per alguns un llarg cap de setmana. Així doncs els vinguts a aquest primer acte pugueren gaudir d'una picaeta cortesia d'aquest espai, donar una ullada al recull de portades de singles dels anys 60 cantats en català, que composaven l'exposició, i escoltar una bona seleccció de temes tant dels singles que composaven l'exposició com altres grans classics de l'escena modernista.

Al dissabte de matí començava el primer event del dia, on la música en directe era la protagonista, de la má del Carles Belda i el Marc Serrats, sota el titol "Els nostres classics per jamaicanes" a les 12:30 del migdia els barcelonesos posaven potes amunt la Taverna de la Serp als peus del teatre romà saguntí, amb tot un seguit de classics catalans en clau jamaicana, acordeonista i guitarra, feien cantar i ballar al públic asistent durant hora i mitja aproximadament.

Ales 19:00 tenia lloc el tercer acte de l'Aplec, el concert dels castellonencs Arte Pop, curiosament un dels actes menys multitudinaris de tot el cap de setmana, al Casal Jove del Port de Sagunt, un espai amb capacitat per a més de 300 persones i amb un escenari i so increible, els de la Plana repasaven el seu primer treball "Un sueño, una generación" així com presentaven alguns dels seus temes nous, malgrat quedar una mica gran la sala, Paco Vila, Pere Safont  i Jaume Tarrega  mostraren un espectacle fantàstic amb un so potent i una actitud esplèndida sobre l'escenari.
Finalment i després de carregar forces, arribavem a la festa de cloenda de  l'Aplec, la punxada a carrec de saul Ska-ba i Manel Ramodne, els quals a base de dosis d'Early Reggae, Ska, Soul, R&B... rebentaven el Pub Y Ahora Que? al complexe d'oci Puerto Ocio del Port de Sagunt, amb el pub ple de gom a gom durant més de 5 hores els vinguts a la festa no deixaren de ballar resistint-se a marxar. 

Així finalitzava aquest I Aplec Modernista del Camp de Morvedre el qual servia per cel.lebrar el primer aniversari d'aquest vostre espai, moltes gràcies a tots/tes les que han participat d'una forma o un altra per que aquesta gran festa del modernisme es duguera a terme, esperem trobar-nos l'any que ve, Keep The Faith!








miércoles, 17 de abril de 2013

Els MILLORS events per al CAP de SETMANA

Avisats/des estaveu i ja ha arribat l'hora estos son els events que marquen el cap de setmana, per una banda Los Granadians del Espacio Exterior a la Sala El Loco de València.



La gran festa del modernisme més nostrat, 
el I Aplec Modernista del Camp de Morvedre
 durant dos dies d'exposicions, concerts i festes cel.lebrarem el primer aniversari d'aquest nostre/vostre modest espai de difusió dels sons més negres.
 Punt de trobada de gent malaltisa pel col.leccionisme, la reproducció, els balls, l'elegància, bojos per aconseguir cada dia noves trovalles, per fer-les sonar en públic, per no perdres la següent banda que visitarà la seva ciutat pensant, que només una força divina sabrà si la tornarà a vore, gent adicta a desgastar les emprentes dels dits index i cor  fent-los brincar de vinil en vinil, fins donar amb la copia desitjada, ionquis de les agulles i els surcos, cares de preocupació que deambulen pels rastres, fires i botigues especialitzades...
En definitiva punt de trovada dels que estimem la música.







martes, 16 de abril de 2013

Entrevista GRANADIANS vs RED SOUL COMMUNITY, GRANADIAN REGGAE INVASION!

La llista de bons grups granadins que acostumen a fer aturada i fonda a València ciutat es abundant i la seva qualitat indutable. Entrevistem a dues d'eixes bandes que en aquest més d'abril venen a xafar els escenaris de la ciutat del Turia. El divendres 19 Granadians en Loco Club y el dissabte 27 Red Soul Community a la sala Dub Club. Ambdues bandes granadines; ambdues bandes practicants dels sons més anyencs de l'illa del negre, or i verd; ambdues amb osques a la furgoneta que saben a tequila, vi francés o suc de civada bávara o txeca. Amb tot, les llegendes de rivalitat que van marcar a Coxsone Dodd vs Duke Reid; Prince Buster vs Derrick Morgan; o Beatles vs Rolling els persegueix. Veiem que hi ha de cert en això. Des de Granada (Andalusia) i per l'abril reggae-guateques mil. 


-A Granada hi han i han habut grups de molta qualitat i molt actius en diferents estils. PPM  al punk rock, Teenagers al soul, Granadians i Red Soul Community en lo jamaicà. I venen de lluny perqué ja estigueren Los Angeles als 60, als que se'ls feu un homenatge tinc entés. Qué te el cantar de Granada? 
GRNS-Los Ángeles, son una gran influència per nosaltres. Membres de Granadians organitzaren aquell cap de setmana amb concert homenatge al que també participaren Lagartija Nick, Planetas, Lori Meyers, Juan de Pablos, Jesús Ordovás, Lapido, The Teenagers. Tots ens  sentim part d'eixa tradició musical que sigueix mirant als anys 60. Hi ha  un ambient de rock & roll molt inspirador en la ciutat. 

RSC-Granada es música, i sense aquesta, la pròpia ciutat es convertiría en un concepte buit i sense ànima. Que no es permiten, en la actualitat, aquest tipus de cultura al carrer, impedisquen i es prohíbisquen festivals o haja una política de presió a locals i sales de concerts mai va a provocar que no existisquen músics, dj's, promotors... inquiets, i romántics per supost, que facen possible una escena musical de qualitat i reconeguda a nivell estatal i europeu, ja que el poso históric es manté d'una generació a una altra. 

-Grups imprescindibles de Granada o Andalusia en general que hem de coneixer? 
GRNS- Regne de Granada es mouen ara artistes interesants com La URSS, Miguel Rios, Guadalupe Plata, Arisca, Quasar, Los Tsunamis, WAR, Los Summers, Al Supersonic & The Teenagers, Copycats, Eduardo y Los Windys. 

RSC-Serien innombrables, hi ha moltissima qualitat en la actualitat en quasi tots els estils. Així es que em centraré a dues bandes imprescindibles dins l'escena Ska/Rocksteady/Reggae andalusa: Kriptolites (Jaén) y Briatore (Marbella).

Quín va se el vostre primer contacte amb la música jamaiquina i com  està l'escena de ritmes sincopats per allí? Concierts, sals de concerts... Qué va ser del mític Upsseter? 
GRNS-Crec que fou "Un Rayo De Sol" de Los Diablos, un perfecte Reggae que arrasà en les llistes espanyoles i encara avui dia no ha sigut  superat. Mai ha deixat de sonar. Anys després aparegué un disc de Desmond Dekker i un altre de Blue Rivers & The Maroons i ens va encantar eixa música. 
Quan començarem, al 1999 no sabiem que hi haguera una escena ni res semblant. Desmond Dekker va actuar meses després en Granada, quan ja estavem en marxa. De tant en tant ens fem amb amics alguna  festa o punxada, ens agrada posar música jamaiquina i 60's en general, diversos estils. Es més divertit així . El Pub Upsetter va tancar el 2009. Era un bon lloc de reunió. Hi havia algú punxant reggae els 7 dies de la setmana. Només en Granada... 

RSC-Aquesta temporada ha sigut la fi (temporal esperem) d'una gloriosa etapa de quasi 11 anys durant els quals  Reggae Warrior Crew ha caregat amb  quasi el 100% d'actividades al voltant dels sons originals jamaicans que s'han organitzat i desenvolupat en Granada. Estem orgullosos de formar part d'aquest projecte i d'haver vist com feien realitat events de repercusió més enllá de les nostres fronteres com el All Reggae to the People, Monster Weekend, Rocksteady Beat Club, One Top Weekend... En la actualitat ningú ha pres el relleu quedant-se tot molt mort, encara que seguim gaudint de punxades molt destacades dins el panorama estatal com la cita mensual Long Shot! a l'Afrodisia Club i eventualment amb quedades a nivell andalús denominads Put Down Your Fire, que també gestionen membres del colectiu. 

Heu tocat per tot arreu del món, quina diferència trobeu entre actuar ací i fora, i quins països o concierts recordeus amb una estima especial? 
GRNS-Alemanya sempre es genial, Londres i Praga els recordems amb una estima especial. Però no canviem res pel calor que reberem a México DF, València i Madrid, crec que aquestes 3 capitals tenen el públic mas entregat, participatiu i divertit del sistema solar. 

RSC-Aprenem de cada lloc que visitem i intentem gaudir en cada escenari, però, es cert que les nostres visites a França i Alemanya sempre son recordades per que ens trobem a un públic molt entregat i ens hem trobat amb grans professionals que han acabat siguent també grans amics. Destacaria la nuestra primera gira europea junt als hawaians Go Jimmy Go, la primera vegada que ens pujarem a un escenari amb el Roy Ellis i el nostre directe amb Chris Murray, tots dos en difernts edicions del All Reggae to the People. A nivell peninsular estimem Galiza i sempre hem considerat València com la nostra segona llar. 

¿Quins temes, estils o époques us han influenciat més? 
GRNS-Nosaltres començarrem en el reggae amb la moguda skinhead, la música i l'estética de finals dels anys 60. Hem crescut i evolucionat, peró, sempre conscients d'on venim i lo ampli que es el nuestre públic.
Això vol dir que la nostra cultura beu molt d'eixos anys, tant el Rocksteady i el Reggae, (que es lo que practiquem), com el Beat, i el R&B, el top of the pops, el nomenat ie-ie, Garaje Rock, i els temes instrumentals, sempre mirant a les estreles i lo desconegut. Eixe esperit continua a día d'avuí com es pot apreciar al nostre últim álbum REGGALÁCTICO. 

Les nostres décades preferides son el 50, 60 i principis dels 70, en eixos anys naixqueren i es desenvoluparen els estils que més ens han influenciat i pels quals estem ací: Blues, R&R, R&B, Ska, Rocksteady, Reggae, Soul, Boogaloo..., també som seguidors d'altres sonoritats com el Punk Rock, Hardcore i un cumul d'estils "més actuals", encara que els  "oldies" jamaicans marquen la diferència. 

Fins quin punt es important l'imatge projectada l'hora de pujar a un escenari? 
GRNS-Es important, es algo inseparable de la música. Una imatge te que ser coherent i respectuosa amb la tradició que representes i a la vegada sorprendre aportar algo original.I sobre tot gaudir del conciert, tant o més que el públic. 

RSC-Un directe es un espectacle integral i es molt important lligar actitut, posada en escena, estudiar el repertori fer funcionar les dinámiques, tant del propi directe, com aquelles orientades a interactuar amb el públic i fer-los partícips d'aquest. Si la presència en l'escenari es queda sols en un vestuari es projecten un altre tipus de carències que queden més descuidades o en un segón pla. 

A banda de tocar, alguns dels vostres membres también li doneu als plats, com tots podrem comprovar a València rere els concerts previstos. Quins estils i formats utilitzeu? I per altra banda, qué penseu de la importància i rellevancia que está adquirint el fenómen dj en detriment de la música en directo.
GRNS-Sempre intentem que la festa s'allargue després del concert. Es una de las clausules si volen contractar al "Equipo-G", convidem a punxadiscos o posem música algun de nosaltres. Sempre hem comprat i buscat discos. Es una pasió personal.
El fenomeno DJ no l'entenem com a tal, es una palabra que no siginifica res. Gaudim amb els discos que es posen a les festes, als clubs. Però mai donem major importància al punxadiscos  que als propis discos o la música que sona. Es a dir, es algú fent un treball excelent i compartint amb el públic i com a tal te el seu mérit i la seva  remuneració. Però no es un artista, a no ser que cante sobre els discos...No es comprable amb una producció d'un conciert i tot el que comporta. I t'ho diu gent que porta anys traguent els seus singles i LPs al carrer sense pretendre fer una carrera d'això.
Malgrat tot crec que la festa ballable perfecta es la combinació d'ambdues actividades.

RSC-A Red Soul Community tots som col.leccionistes, amants i defensors del vinil (en molts diversos estils). Exercint rere els plats, i molt activament, ns trobem Fede Castro (guitarra) i un servidor (Labase Martínez) dedicant gran part del nostre temps en eixa tasca. Tots dos treballem amb 7 pulsades, Fede centrat en sonoritats Roots, Rub a Dud o Dancehall i jo realitzant una activitat "d'arqueologia" amb la recerca de joies d'Ska, Rocksteady i Boss Reggae.
Es difícil d'entendre perque en ocasions semblen formats enfrontats quan la nit es perfecta = directo + punxada. Però es cert que eixa circunstància s'está donant. Un públic de qualitat valorará ambdues formaess de gaudir de la música, aquesta podria estar la clau.

No es la primera visita a València ciutat, quins records, anécdotes teniu de darreres visites a la ciutat?
GRNS-Recordem un en la sala Wah Wah, presentant "El Temperamental Sonido De Los Granadians Vol.1" com un dels més divertits de la nostra carrera. També fa anys al Loco Club tocant ademés amb el nostre amic Dave Barker en l'homenatge a Laurel Aitken que organitzaren Bredda i Liquidator Music en el que també va actuar Roy Ellis i els punxadiscos estigueren genials. Una gran festa. Ens encanta València.

RSC-Com es diu més a dalt, la considerem la nostra segona casa en relació a lo musical, ja que es una ciutat que visitem regularment. A València tenim grans amistats forjades durant anys i això ens fa estar molt cómodes i no podem concebir una gira sense fer aturada allí. El millor recuerd es el tracte amb els que  moveu aquestos son, que sempre es excepcional, proper i profesional. L'anécdota/circunstancia que vullguem que es repetisca sempre es: paella i piscina al xalet el diumenge.

Entrevista per Saul Ska-Ba per a l'Allnighter i Real Mod World



jueves, 11 de abril de 2013

Els MILLORS events per al CAP DE SETMANA

DIVENDRES 12 D'ABRIL 2013

KAFETA IE IÉ 
C.S.A LA IMPREMTA, Pompeu Fabra 52, Sant Quirzé (El Vallés)




PATA NEGRA RESTORAN DJS
SWAN CLUB, Joan Giner 15, Benimaclet VLC (L'Horta)





DISSABTE 13 D'ABRIL 2013

CHILDREN OF NUGGETS - Soul Vs Garage
BARBARA ANNTaquígraf Garriga 163, BCN(Barcelonés)




MOCKERS EXPERIENCE 2013
SALA EL LOCO, Erudit Orellana 12, València (L'Horta)



THE SCORCHER
SWAN CLUB, Joan Giner 15, Benimaclet VLC (L'Horta)


miércoles, 10 de abril de 2013

Ier ANIVERSARI, PER MOLTS ANYS ALLNIGHTER!!!

El 6 d'Abril de 2012 s'alçava la persiana del nostre club particular, s'accionava la tecla d'ON i el disc començava a rodar, un servidor deixava caure l'agulla i la música ja no ha deixat de sonar fins avuí, Jazz, Reggae, Ska, Soul, R&B, British 60's... notícies, entrevistes, monogràfics, programes de radio, grups vells, noves bandes, selectors, clubs... així fins acumular més de 250 entrades i quasi 14000 visites, segurament no he descobert res, o potser a algú li he descobert tot un món, així com molts i moltes ho varem descobrir el seu dia  i ens quedarem enganxats/des a uns sons que ens han acompanyat i ens acompanyaràn durant tota la nostra vida.

Des d'aquest modest espai vull donar les gràcies a tota la gent que ha pasat per l'Allnighter en aquest primer any,  les persones que han participat d'una manera o una altra a fer creixer cada dia un poc més aquest modest espai, selectors, bandes, clubs, programes de radio, etc. aquelles persones que han tingut el detall de dedicar una estona a respondre entrevistes, enviar fotos o qualsevol altra cosa que m'ha permet desenvolupar un article.

Com que no podiem deixar pasar la data, ens hem tret un Aplec Modernista de la manega en forma de festa d'aniversari, tanmateix aprofite per convidar a tots/tes els/les seguidors/res del blog a aquesta nostra festa de primer aniversari.

Senyores i senyors apureu el got, no descuideu la vostra imatge, obri-vos lloc a la pista, sentiu el calor i no deixeu de ballar, aixó no ha fet més que començar.


Llarga vida a l'Allnighter!
Keep the Face!


ORIGENS DEL JAZZ A KINGSTON, PRE-HISTÒRIA DE LA MÚSICA JAMAICANA(Part I)



A Kingston, des dels anys 20, el jazz era ja evident. Però siguent encara una colònia anglesa, era questió de privilegiats, habitualment només els blancs podien escoltar aquest tipus de música. A les comunitats rurals i més pobres, compost pels jamaiquinos d'ascendència africana, però, la música indígena predominant era el Mento, més  aviat propia del sector africà cristià.

A l'alta societat jamaicana, com a tot el món, la música popular nord-americana guanyava espai a les oïdes del món, independentment de la classe social. El Jazz va ser el gènere que va aconseguir unir durant aquest temps al major nombre de fans. Durant els anys 30, algunes bandes locals de jazz van començar a exportar grans músics a Europa, principalment a les illes britaniques, és clar. Alguns músics com el trompetista Leslie Thompson, i el saxofonista Bertie King, ja van demostrar del que eren capaços, tocant Jazz a un nivell molt elevat, ràpidament marxaren cap Anglaterra, i no tardaren molt de temps en compartir escenari amb llegendes de la talla de Louis Armstrong, als seus viatges per Europa.

Ernest Ranglin
En Kingston l'audiència del jazz era ja tan gran que es començaren a  formar algunes Big Bands. Les Big Band liderades per Whylie Lopez, George Ivy i Graydon Alberga feien interpretacions exclusives per a l'alta societat, les Big Bands de Sonny Bradshaw, Eric Deans i Coburn Roy tocaven per a un públic dividit per la classe social i el color.

Una nova generació va apareixer en l’escena jazz de Jamaica als anys 40, eren músics que estaven acostumats a escoltar les Big Bands de l'illa, estaven totalment influènciats pel jazz nord-americà. Ja que a la ràdio local ZQI sonava molt de jazz, els músics van començar a sintonitzar aquestes ràdios als EUA, WLAC Nashville, Miami Winz, de vegades a la ràdio de Nova Orleans, i també a l‘emisora de ràdio de les forces armades i de la BBC a Anglaterra per escoltar als fenomenals Charlie Parker i Dizzy Gillespie ...

Molts d'aquests músics de la generació dels 40 eren nens orfes formats musicalment  a l’Alpha Boys School. Alguns eren nenes de classe social més aviat baixa, els quals van rebre educació d'alta qualitat a l'institut, i van esdevenir grans instrumentistes. Els principals noms que van guanyar protagonisme i han tocat en les Big Bands de Bradshaw i Deans eren els saxofonistes Tommy McCook, Gaynair Wilton, McNair Harold i Joe Harriott, ademés del trompetista Dizzy Reece. Entre els xics més joves més reputats estaven Johnny Moore, Lester Sterling i Don Drummond.

De la generació del 40, que no es formaren a l’Alpha School destacaven els  trompetistes Roy Burrowes i Sonny Grey, el guitarrista Ernest Ranglin, i els saxofonistes Roland Alphonso i Hamilton Andy. Quan aquests joves ja eren prou habils, o es van graduar en l’Alpha School, caigueren en un terreny complex, neixia una nova venssant del jazz més moderna creada a la post-guerra, aquesta corrent va ser creada per Charlie Parker i Dizzy Gillespie, neixia el "Bebop".

Tommy McCook i Ernest Ranglin acostumaven a moures pels circuits musicals a Cuba i les Bahames, i moltes vegades tornaven a Kingston per enfortir l'escena local, de manera que els dos es consideren els creadors de l'ska. Gaynair, McNair, Burrowes, Harriott Reece i eventualment viatjaven cap a Europa i EUA a finals dels 40 i principis dels 50. Tots tenien una carrera notable i molt respectable.

Dizzy Reece per exemple, es va convertir en un nom important en el món del jazz. Es va traslladar a Anglaterra el 1948 i s'hi van establir, guanyant gran reputació. A més de músic, també va escriure llibres de història infantil. Molts músics de jazz viatjaven a Londres  amb l’anim de conèixer  a Reece i altres buscaven el bressol del jazz, els Estats Units. I això és el que va acabar succeint, un dels principals instigadors de Dizzy Reece no era altre que Miles Davis, qui solia dir: "ell​ té ànima, l'originalitat, per sobre de tot:. No té por de bufar al foc" el trompetista jamaicà va començar la seva carrera al costat de grans del jazz modern d'Amèrica del Nord, com Donald Byrd i Dexter Gordon,  el segell independent per excel.lència era Blue Note, considerat per molts el millor de jazz des de 1939.

Joe Harriott, possiblement el millor saxofonista jamaicà de tots els temps, va ser un músic molt notable en l'escena del jazz europeu, és considerat per alguns crítics com "el pare del free jazz europeu". La seva excel.lència i manera unica de tocar el va convertir, sense cap dubte, en el músic de jazz més gran d'Anglaterra en els anys 60. Va desenvolupar el seu estil amb McCook, Gaynair i McNair, però després de graduar-se a l’Alpha Boys, va començar a tocar en diverses Big Bands de l'època i va demostrar ser un virtuós. El 1951, Joe Harriott va aterrar a Londres, amb només 23 anys per acompanyar la Big Band d’Ossie Dacosta. Després de la gira pel Regne Unit, Harriott va decidir quedar-se a Anglaterra, on va gravar diversos àlbums i explorar diferents llenguatges del jazz.

Va contribuir amb la seva habilitat, tècnica superior i la urgència lírica per a diversos combos de jazz britànics, entre ells els dirigits per Ronnie Scott, Pitterson Pete i el bateria Tony Kinsey. El 1959, Harriott Sounthern Horitzons va gravar el seu primer disc com a líder, amb un quintet actuant al Festival de Jazz de San Remo a Itàlia aquest mateix any.

Quintet de Harriott estava format pel gran baixista jamaicà Coleridge Goode. Goode va començar la seva carrera al Regne Unit, en l'època del Rei, De Souza, Thompson i Hutchinson. A mitjans dels anys 40 va formar  part de la secció de ritmica d'una banda de jazz dirigit pel violinista Stephane Grappelli, i el gran guitarrista "gitano" Django Reinhardt. Goode estudiant d’enginyeria elèctrica a la Universitat de Glasgow en els anys 30, però va ser el jazz el que li va donar notorietat.

Wilton "Bogey" Gaynair

La resta del quintet es va formar per la trompeta d’Ellsworth "Shake" Keane. Nascut a l'illa caribenya de Sant Vicent, va estudiar literatura anglesa a la Universitat de Londres, i encara que era un poeta digne d'elogi és conegut principalment com a músic de jazz. El seu virtuosisme a la trompeta va animar a l’escriptor Ian Carr a comentar: "La seva excel.lent tècnica i les bones variacions estaven al servei d'una imaginació brillant i impredictible, el que podria fer front a qualsevol cosa, des de bebop o com a erudit contemporani, podia jugar amb l'austera abstracció total . "
L'altre conjunt de membres de la banda de Harriott eren dos anglesos - el competent pianista Pat Smythe, i l'excel.lent bateria Phil Seaman. Però els músics que formaven l'eix principal de la banda eren, però, de la diàspora del Carib. El 1959, Harriott va idear un nou format creatiu de jazz. Mentre es recuperava a l'hospital d’una tuberculosi, va formular un nou concepte i va escriure composicions musicals, jazz improvisat no requerents de patrons, amb rítmiques i harmònics establerts. Un cop Harriott va eixir de l'hospital aquest mateix any, va començar a assajar aquestes composicions amb el seu quintet. Els primers enregistraments d'aquest àlbum experimental va aparèixer el 1960, de manera lliure.

L'àlbum va ser llançat després que l'àlbum seminal de Ornette Coleman, l'avant-garde The Shape Of Jazz To Come, 1959. En aquest moment, alguns crítics van suggerir que Harriott estava seguint els passos de Coleman. Avui dia, no hi ha dubte que el treball de Joe Harriott, va ser concebut abans de ser conscient de l'àlbum Coleman, abans de que la gravació de Coleman eixira als carrers del Regne Unit. Diferents nocions creatives inspiraren l’enfocament no estructural dels dos saxofonistes. Coleman va ser arrelat sòlidament en una estètica blues. Harriott, encara que motivat per l'eix principal del jazz o blues, juntament amb Goode i Seaman crearen un equilibri, i ho va feren de forma lliure. La fusió dels sons afro-caribenys crearen sensibilitat i aspectes vanguardistes a Europe. Fins a la revista de jazz americà Downbeat va fer un anàlisi favorable de l'àlbum...