dijous, 28 de novembre de 2013

Els MILLORS events per al CAP DE SETMANA


Dijous 28 novembre 2013






Divendres 29 novembre 2013











Dissabte 30 novembre 2013















Crònica del Festival TIME FOR ACTION, 22-23 novembre, Madrid per ROBERT ABELLA

Els pasats dies 22 i 23 de novembre es cel.lebrava a Madrid la segona edició del Time For Action, festival centrat en el mod revival, el cartell el conformaven quatre bandes dividides en dos dies per una banda Los Disparos i The Moment el divendres 22 i al dia següent els castellonencs Arte Pop i els mítics Secret Affair. Com que no van poder presenciar cap dels dos concerts hem encomanat la crònica a un expert en la matèria, aquest no podia ser altre que el senyor Robert Abella, autor dels llibres "Revival Mod 1974-1988, Historia de un renacer"(Editorial Lenoir)  i "40 Mods de les nostres terres"(Editorial base) i això es el senienc que va viure de primera ma.



Els dies 22 i 23 de novembre es va celebrar el Time For Action a la sala Silikona del barri madrileny de Moratalaz, un mod weekend dedicat al Revival Mod del 1979 i que trobo molt necessari per quan gairebé la meitat dels mods actuals tenen els seus orígens a aquella època, però la música d’aquella fase del moviment Mod sol caure en l’oblit a favor de la nostàlgia per l’època original. Al TFA de l’any passat van portar als Purple Hearts i als Long Tall Shorty, dos dels grups punters del Revival-79. Enguany s’havien de superar portant ni més ni menys que als Secret Affair, a qui molts van considerar els líders d’aquella segona onada de grups sorgits del Punk que van preferir seguir l’exemple working-class de The Jam a les extravagàncies de la resta de caps eriçats sorgits de les art-school. 

Divendres a quarts de nou Los Disparos de Madrid van encetar la demostració que ens esperava consistint en demostrar que amb bateria, baix i una sola guitarra es pot fer la música més meravellosa del món. Del grup en destacaria la força del cantant català Miquel Dargallo que li val per mantenir l’excitació damunt l’escenari i imprimir potència o bellesa segons la naturalesa de la cançó. Els que pervenim del Revival els vam agrair les versions de les entranyables “Chica del Metro” de Telegrama i “Bagdad” de Los Negativos, i quan els començava a enyorar un ska ens van obsequiar un apoteòsic “Concrete Jungle” dels Specials. 
Seguidament van sortir els anglesos The Moment!, d’entre el fotimer de deixebles que ho van intentar, potser el grup que millor va saber copsar l’esperit del Revival-79 i mantenir-lo vigent durant la dècada dels 80s. El trio es presentava reforçat per Buddy Ascott, bateria dels mítics Chords. Com passa amb els Brighton 64, la pèrdua de nervi es va veure compensat per una veterania en els instruments que els fa ser molt més efectius en directe. Els seus clàssics van sonar molt millor que quan els van gravar. L’ambient era fenomenal i les ganes de xalar dels assistents va convertir la vetllada en una festa desbocada difícil d’aconseguir en festes d’orientació més purista, culminada amb l’eficàcia dels punxes, que alternaven 60s i new wave amb predomini de grups britànics. 

Dissabte vam gaudir d’un dels millors concerts d’Arte Pop, que de cap manera atribueixo al canvi de bateria –Alfonso Pachés va haver de deixar el seu lloc a Jesús Gallardo per un sobtat problema de salut que va obligar el grup a acoblar-se a corre-cuita a només quatre dies vista del concert- sinó als nervis de Paco Vila que, quan va veure que la cosa funcionava, va deixar anar tota la tensió dels dies abans provocada per la incertesa en que se’ns presentaven. Arte Pop són un grupàs, amb cançons meravelloses que milloren, com ja sol passar, amb el caliu d’un públic entregat. 

Encara no recuperats de l’allau de sensacions abocades pels castellonencs, van sortir els Secret Affair amb una formació de cinc membres dels quals només la parella compositora Ian Page – Dave Cairns restaven dels originals. El seu directe va ser brutal. Bateria, baix, orgue, saxo, guitarra i, ocasionalment, trompeta es desbocaven per oferir-nos un power-soul furient i virtuós liderats per la guitarra omnipresent de Dave. Van desgranar tots els seus clàssics intercalant alguna peça del seu nou disc. Un set prou complet del que només vaig enyorar “Big Beat”. Naturalment, el punt més àlgid ens el va oferir la seva interpretació de “Time For Action”, l’himne innegable de l’esdeveniment. 

La cosa pintava millor que la nit anterior, sobretot pel cartell de PDs. Però una vegada més va quedar palesa que consentir el feixisme només et pot condemnar a la misèria. L’odi va amerar una festa que només van gaudir aquells que n’estan acostumats, i aquells que havíem convertit la vetllada del divendres en una explosió d’alegria vam haver de plegar bàrtuls mentre la festa anava apagant-se com un misto. Un lleig final que no es mereixen els organitzadors però alguna cosa n’hauran de fer si volen convertir el TFA en un clàssic, com així desitjo que sigui.

Fotos propietat de Javier Marquerie i kilometro 6
Text: Robert Abella


dimecres, 27 de novembre de 2013

El Poder del Hammond, de l'esglèsia al club.

Va ser creat a meitat dels anys 30 per Laurens Hammond i en principi el seu us es limitava a la sustitució dels grans orgues de tubs a les esglèsies més austeres. Leslie, un treballador de la fabrica de Laurens va inventar un altaveu que donava un so modulat a l'orgue, creant així el seu so tan caracteristic. Durant els seus primers anys de vida no va tindre gran aceptació al món el blues, on simplement s'emprava de forma ambiental. A meitat dels anys 50 amb l'arribada del modern jazz i posteriorment el rhythm and blues i el soul, aconsegueix una presència notable fins al punt de convertir-se en un element imprescindible en alguns casos. Amb l'arribada de la British Invasion a Anglaterra cobra dinamisme per aquesta banda de l'oceà atlantic amb bandes influènciades pel R&B nord-americà com The Animals o Spencer Davis Group. El hammond va mantindre el seu protagonisme a moltes bandes de diversos estils fins arribar a meitat de la decada dels 70 on va perdre força. En aquest article repasem alguns del músics més representatius d'aquest instrument de so tan inconfundible i significatiu, així com alguns dels seus treballs referència.

                                                                                                                                           
Will Bill David (24 novembre 1918 – 17 d'agost 1995)
Va començar la seva carrera com a guitarrista l'any 39 amb la Milton Larkin Orchestra, prompte pasaria al piano encara que per un curt periode de temps, per acabar convertint-se en el mestre dels mestres del Hammond. Es diu que va pensar en el Hammond per reemplaçar a les Big Bands i que va traçar el pont entre el Swing i el Modern jazz. A la decada dels 50 el seu nom va unit al de gent com Duke Ellington o Countie Basie.
In The groove! (Fresh Sound, 1959), Blue rabbit amb Johnny Hodges (Verve 1964), Much in common amb Milt Jackson (Verve 1964)


                               Jimmy Smith (8 desembre 1924- 8 febrer 2005)
Sense dubte el més popular de tots, es va enamorar del Hammond després de vore un concert de Will Bill David, així va aparcar el piano amb el que havia guanyat nombrosos concursos per centrar-se en l'instument de la factoria del Sr. Laurens, va signar amb Blue Note a meitat dels 50 amb qui va gravar al voltant de 30 discos entre el 56-63, si algún nom va lligat al Hammond aquest es el de Jimmy Smith, gran entre el grans.
The Sermon (Blue Note 1958), Home Cookin' (Blue Note 1959), Plain Talk (Blue Note 1960), The Cat (Verve 1964), I got my mojo workin'(Verve 1965)



Jimmy McGriff (3 abril 1936 - 24 maig 2008)
L'altre Jimmy de l'orgue, va començar amb el piano als 5 anys, A principis dels anys 60 va començar a tocar l’organ influènciat per gent com Milt Buckner o Count Basie. Amb total llibertat per part de Sonny Lester propietari de Solid State Records, Mc Griff va tindre l'oportunitat de d'endinsar-se en un ventall d'estils en la seva carrera. Va obrir el seu propi club, The Golden Slipper, on va enregistrar junt a Junior Parker l’album en directe “Black Pearl” per aquesta epoca formava part regularment de la banda de Buddy Rich.
I've got a woman (Sue 1962), Jimmy Mc Griff at the Apollo (Sue 1963), Blues for Mr Jimmy (Sue 1965)



Jhonny "Hammond" Smith (16 desembre 1933 - 4 juny 1997)
Es diu d'ell que es un dels més subestimats del gènere, el seu estil te més a vore amb la fusió amb el soul o el funk que no pas el jazz més refinat, va debutar amb l'orgue l'any 1958 influènciat, com no, per Will Bill David, per aquells temps acompanyava la cantant Nancy Wilson, al 59 obtingué un contracte amb Prestige Records on va adquirir el protagonisme que li pertocava. Amb el pas dels anys el seu estil evolucionà cap al Jazz-Funk, arrivant a la cumbre d'aquest estil cap a l'any 1975, no sense rebre les crítiques del seguidors més puristes.
All soul (New jazz 1959), Gettin' the missage (Prestige 1960), Gettin' up (Prestige 1971)


Jackie Mitoo (3 març 1948 - 16 desembre 1990)
Llegenda dels "Boss Sounds" jamaicans , fundador dels mítics Skatalites, jazz jamaicà en estat pur. Va començar als 4 any d'edat i amb el seu company d'escola Augustus Pablo formà la Jackie Mitree, lligat al segell Studio One des dels seus inicis es va convertir en el seu director musical i per les seves mans pasaren un bon grapat de les millors gravacions del segell jamaicà. Amb la separació del Skatalites llançà la seva carrera en solitari sempre fidel a Studio One, com a músic i com a productor, pasant per les seves mans gent com Marcia Griffith o Alton Ellis seguit d'un llarg etc d'artistes de gran renom. Si Jimmy Smith es el nom en majuscules del Hammond Jazz,  Mittoo ho es a l'escena jamaicana.
Evening Time (Coxonne 1968), Keep on Dancing (Coxonne 1969), Macka Fat (Studio One 1972)


Big John Patton (12 juliol 1935 - 19 març 2002)
John va treballar amb Lloyd Price , Lou Donaldson , Eddie " Lockjaw " Davis , Calvin Keys , Arthur Prysock , Sonny Stitt , Johnny Griffin i Grant Green , entre d'altres. La seva mare el va introduir al piano i John va aprendre l'instrument per si mateix, Una nit , a Washington DC , es va trobar amb Lloyd Price al Teatre Howard i casualment estava estat buscant un nou pianista, L'audició per a John Lloyd consistia en tocar la introducció de " Lawdy , Miss Clawdy ' abans d'entra a la banda de Lloyd. El 1959 , John va decidir deixar la banda de Lloyd Price i mudar-se a Nova York per inscriure's a la "Universitat del Carrer" . Amb Blue Note va gravar algunes de les peces més importants de la seva carrera. El seu estil en el Hammond B -3 ha estat difícil de reproduir. Blue John (Blue Note 1963), Let 'em roll (Blue Note 1965), Boogalloo (Blue Note 1968).


Broker T Jones (12 novembre 1944)
Parlar de Brooket T, es parlar dels seus inseparables MG's acompanyants de les principals figures del Soul, van emprendre la seva propia carrera cap a l'any 1962, segurament estigues esperant que faça referència a Green onions el seu tema més representatiu, i que els va aportar un èxit imparable als anys seixanta als Estat units, però Broket T es molt més que això.
Lligat al segell Stax fins al 1972, va acompanyar a John Foggerty a la decada dels 80 i Neil Young als noranta  canviant així de registre, al 2011 rep el seu quart Grammy amb "The Road from Memphis" per gravar el seu darrer àlbum aquest mateix any "Sound the alarm".  Groovin (1967), Soul limbo, Hang'em high (1968), Time is tight (1969).

                                                                                   

Harry J AllStar (6 Juliol 1945 – 3 abril 2013) 
Harry Jhonson més conegut com Harry J famós productor jamaicà, autor del tema "Liquidator" himne a l'escena jamaicana. Propietari de Harry J Studios, locals on gravava entre altres un tal Bob Marley als anys 70, encara que per les seves mans pasaren molts altres grans artistes com ara Sylvan Morris, The Heptones o Melodians entre un llarg etc. Va començar la seva carrera musical tocant el baix en la banda The Virtues, apareguent com a productor per primera vegada l'any 1968 creant el seu propi segell Harry J, un acord amb Coxsone Dodd li va permetre més tard utilitzar els estudis de Studio One, un del seus exits més notables va estar el tema "Young, Gifted & Black" 
de Bob Andy & Marcia Griffiths. 



Winston Wright (1944 - 1993)
El nom de Wright potser et semble desconegut, però el so del seu òrgan  és familiar per a qualsevol que haja tingut més que un coneixement superficial de la música. Winston va sorgir en l'escena musical de Kingston a mitjans dels anys 60 i va començar a tocar sessions per l'era del rocksteady, inicialment per Duke Reid , però conforme el seu treball s'anava donant a coneixer, aumentava la demanda dels seus serveis per a altres productors. El seu domini del Hammond li va valer un paper integral als Supersonics de Tommy McCook, banda de la factoria Duke Reid. Va fer algunes de les seves millors gravacions  amb Clancy Eccles i els Dynamites, i seu es el caracteristic Hammond que sona a "Many river to cross" de Jimmy Clift. Al llarg dels anys 70 va treballar com a part del nucli dinàmic dels sons jamaicans amb gent com Augustus Pablo etc,  des de 1975 endavant va ser membre de la banda de gira Toots i The Maytals. moltes de les seves contribucions a molts enregistraments clàssics dels 70 van estarsense acreditar i anònim. Més recentment, va tornar a Dynamic Sounds on es va exercir com a arranjador , mesclador i teclista. Podriem estar parlant de l'estrel.la anonima del Reggae. Who done it (1996)


Shirley Scott (14 març 1934 - 10 març 2002)
Es va iniciar al piano i tocava la trompeta a l'escola secundària abans d'assumir per complet el paper als comandaments d'un Hammond B -3 i gaudir de reconeixement nacional a finals dels anys 50 amb les fantàstiques referècies de Prestige, junt al saxo tenor del gran Eddie "Lockjaw"Davis. Especialment popular va ser el seu hit 1958 "In the kitchen" La seva reputació es va consolidar durant els anys 60 en diverses peces d'òrgan de soul-jazz on va demostrar molta rítmica i barreja d'harmonies amb melodies de blues i influència del gospel. 
Es va casar amb el tenor de soul jazz Stanley Turrentine, amb qui va gravar sovint en els anys 60, unió que va durar fins a principis dels anys 70, Scott no va estar tan present la dècada següent, quan la popularitat dels combos d'òrgans va disminuir i les etiquetes estaven més interessats en la fusió i pop - jazz (encara que ella va gravar alguns àlbums per a Chess, Cadet i Strata Est).
Va recuperar la seva popularitat a finals dels 80, amb un enregistrament per a Muse. Encara que coneguda principalment per la seva interpretació de l'òrgan, en la dècada de 1990 es dedicava a tocar el piano, es va consolidar amb l'instrument als locals de jazz de Filadèlfia a la primera part de la dècada.
Great Scott! (Prestige 1958), Scottie Plays the Duke (Prestige 1958), Stompin' (Prestige1960-61) amb Eddie "Lockjaw" Davis,The Soul Is Willing (Prestige 1963) amb Stanley Turrentine, Shirley Scott & the Soul Saxes (Atlantic 1969).


dilluns, 25 de novembre de 2013

FESTA MODERNISTA DE LA TARDOR, 30 novembre, Sagunt (Camp de Morvedre)

Obrim la setmana presentant el que serà el segón event organitzat per aquesta casa, La Festa Modernista de la Tardor, aquesta tindrà lloc el pròxim dissabte dia 30 de novembre a l'històrica ciutat de Sagunt (Camp de Morvedre). L'event consta de tot un seguit d'actes que ompliran la jornada de musica i diversio. Començarem la jornada amb una escuterada clàssica de Vespes i Lambrettes amb la col.laboració del Castelló Scooter Crew, la qual recorrerà els principals pobles de la comarca, Canet d'en Berenguer, Les Valls, Torres-Torres... amb final als peus del Teatre Romà de Sagunt, més concretament a la Taverna de la Serp on tindrà lloc l'acte-presentació del disc "Modernisme per la mainada" a càrrec dels Badabadoc Selectors, representats aquesta vegada pel Carles Belda, acordionista i col.leccionista dels sons originals dels anys seixanta fets a casa nostra i en la nostra llengua.
Modernime per la mainada es un recull de cançons dels anys seixanta fetes per i per a xiquets i xiquetes, així els Badabadoc Selectors en oferiran una punxada en vinil d'aquest recull de cançons que omplen el disc.
A continuació gaudirem d'un dinar de germanor, el qual hi ha que fer reserva anticipada, be mitjançant el nostre correu allnigterproduccions@gmail.com o per missatge privat al nostre facebook.
Tot seguit l'escriptor senienc Robert Abella ens farà una presentació i ens introduira en el moviment Mod dels anys 80, presentant el seu llibre "40 mods de les nostres terres". Ja cap al final de la vesprada i canviant d'escenari ens acollirem al bar "A Cualquier Otra Parte" a la plaça Cronista Chabret, per escoltar la selecció musical que ens te preparada DJ Loutru, pseudonim que empra Lourdes Trujillo a les seves sessions, Lourdes vocalista del grup Arcana has Soul ens oferirà un set carregat de Soul i Jazz per anar preparant la nit. Lourdes es troba inmersa en la gira estatal de presentació del nou disc d'Arcana Has Soul, "Easy Living Room", un fantàstic treball carregat de soul, jazz i pop, el qual ha acollit les millors crítiques i que els ha portat a rodar per tot l'estat i  visitar en diverses ocasions els estudis de Radio 3.
Finalment hi haurà la festa cloenda del dia, aquesta tindrà lloc al pub Y Ahora que? a l'enclau d'oci Puerto Ocio, ubicat a la part baixa de la ciutat concretamet al Port de Sagunt, espai d'ambit punkrocker que es vestira de modernisme per l'ocasió, allí tindrem una sessió vinilica a càrrec dels punxadiscos, el sagunti Lil Sucre acompanyat del  Marc Faith des de Castelló, que ens deleitaràn amb un set carregat de Soul, Blue Beat, Rocksteady i R&B que de ben segur no deixaràn indiferent ningú.
Finalment volem donar les gràcies a tots i totes les que fan posible aquesta festa, els col.laboradors, La Taverna de la Serp, el bar A Cualquier Otra Parte, el taller de disseny i confecció a mida de Pilar Samper, la perruqueria Adrian Lloris i la gent del Pub Y ahora que? 
No descuideu la vostra imatge i no deixeu de ballar, l'Allnighter no ha fet més que començar.











dijous, 21 de novembre de 2013

Ela millors EVENTS per al CAP DE SETMANA


DIVENDRES 22 NOVEMBRE 2013


10é ANIVERSARI SOUND SYSTEM, RÀDIO PREMIÀ
Espai L'Amistat, Premià de Mar (El Maresme)




PAISLEY SOCIETY - PRESENTACIÓ PURPLE WEEKEND
Sala Underground, Granada del Penedés 15 Barcelona (Barcelonés)





THE SCORCHER feat LABASE MARTINEZ
No hay nada mejor que 27 amigos, Reina 186 - Barri El Cabanyal VLCIA ( L'Horta)





DISSABTE 23 NOVEMBRE 2013


BLACKCELONA EXPLOSION!
Espai Jove Boca Nord, Carrer dels Agudells 37-45, Barcelona (Barcelonés)




En directe SIR LORD TENNANT AND THE UPPERTONES
Sala Skorpions, Cordoba 47 Terrassa (Vallès Occidental)




SESSIÓ VINILICA AMB RUDTH PD
Bella Bestia Afro Music Bar, Riera Sant Miquel 55 Barcelona (Barcelonés)




 MODERN BAZAR 4
Black Note Club, Polo i Peirolón 15, València (L'Horta)




SUPER QUECOFUZZ PD
Naraniga Club, Sant Vicent 15, Borriana (La Plana Baixa)




Sr. MESCAL
Pinball Club, Concòrdia 3 - Barri del Carme VLCIA (L'Horta)




THE SCORCHER feat LABASE MARTINEZ
Juanita Club, Lepanto 8, València (L'Horta)









dimecres, 20 de novembre de 2013

A la cabina de l'Allnighter... Doc Watson

Dr. Watson, albaceteny de naixement, il.licità d'adopció, artista polifacètic, mod de profesió, entre les seves aficions i divertiments prevalen el seu treball com disenyador e il.lustrador, punxadiscos, aficionat a tocar el baix (actualment en la banda de pop Summer Riders), i amant dels sons mod i 60s en quasi tots els seus aspectes.


-Quants anys portes mostrant la teva música al món?
 La veritat es que la meva carrera com punxadiscos no es molt llarga, vaig començar a punxar discos a les festes del Circles Club il.licità, club al que preste militància (i en soc membre agitador i folloner) des de 2010, on després de reunir-nos Ángel Soriano (ex Circulos, Pasapogas Hammond Quartet) i Agustí Rocamora (Societat Modernista d´Elx), després del concert dels “Flamin Guays” a Elx, vam decidir tornar a crear el CC donant-li l'essència que tenia temps enrere. Organitzant festes eventals cada més, o més i mig. Ahí fou quan vaig començar a traure els singles del baúl i començarem l'aventura vinílica.

-Quin format de reproducció utilitzes o prefereixes a les teves sessions? 
Acostume a punxar singles, 45 rpm, algunes vegades Lp, únicament, com norma del club, i als lllocs on he anat a punxar m'agrada dur els discos de vinil, com saben, per valor sentimental. No m'agrada punxar amb cedeses, ni mp3 ni coses d'aquestes, encara que si maneig reedicions, i no soc tan taliban per a eixos menesters. 

-Quina ha estat la teva experiència més significativa als plats o de quina guardes millors records?
La veritat es que m'ho pase d'allò més be quasi sempre a les punxades que tinc oportunitat de posar els meus discos. Les millors experiències que he tigut han sigut sempre amb els meus amics del CC, on he vist somriures i cares d'alegria, al poder escoltar els sons que ens encanten i gaudir de les festes en si. un altre moment especial va estar amb Pere Vegara a la punxada que vam fer al Festiart de Pedreguer, després del concert d'Arte Pop.

-Quines han sigut les teves últimes adquisicions personals i que estás desitjant mostrar al món? 
Doncs al novembre, tinc l'oportunidad de punxar a Madrid, al Time For Action i he comprat algún single últimament per a l'ocasió. Temes revivalers i altres més sixties, per fer una punxada de tot el que més m'agrada.


-Top 5 per a cada moment de la nit segons Dr. Watson 
Per començar la festa... “Save my Soul” de Los Jaybirds 
Per escalfar l'ambient... “Big Time Operator” de Zoot Money´s Big Roll Band 
Mantenint el foc viu... “Just a little Misunderstanding ” de The Richard Kent Style 
L'acomiadament... “I´ll never fall in love again” de John Lee´s Groundhogs
El colofó... “Try it” de Los Flechazos














dilluns, 18 de novembre de 2013

JAMES HUNTER SIX crònica d'una nit màgica. 15 novembre, Sala El Loco, València

Amb un discret retard que només se'ls permet a les estrel.les obria la Sala El Loco la gélida nit del 15 de novembre, sobre l'escenari la primera banda de la nit, els encarregats de fer escalfar al personal i deixar el terreny preparat perque entrés els senyor Hunter entrés a matar.

Eixien a escena Los Fabulosos Blueshakers, veterana banda valenciana de blues clàssic amb influències de diferents estils, formats per Peter Gun guitarra i veu, a l'harmonica George Harps, Paco Rubiales amb el contra baix i Oscar Alcaraz amb la bateria. Els valencians poc a poc anaven desgranant el seu repertori de blues al estil Chicago, amb temes del seu disc "You're Gonna Miss Me When I'm Gone" (Black Sound Records) i alguna que altra versió clàssica.

Sobre les 24:00hrs feia aparició el britànic James Hunter a partir d'ací entrem en una altra dimensió...
Sabeu d'aquells dies que et fa mandra eixir de casa i només t'abelleix estar calentet envoltat dels teus, en eixe moment es el que més t'estimes, però penses que hi han poques oprtunitats de vore a un artista com es el senyor Hunter i penses en el treball que costa organitzar un concert així, valores el treball que de gent com els d'Alta Tensión (promotors del concert) i l'oportunitat de vore un  dels artistes que més t'estimes de vore en directe, a hores d'ara, en definitiva un directe de qualitat.

Comença el concert, Hunter es presenta, no em demaneu les paraules exactes, servisca això com a presentaciò, "Hola soc en James Hunter aquesta es la meva veu i aquesta la meva guitarra, i faig amb elles el que em dona la gana, oblideu-vos del que haveu vist fins ara, entreu en una nova dimensió, ah! vinc amb cinc colegues de tota la vida espere que no us importe, a partir d'ara aneu a fer el que nosaltres diguem, entesos?", so impecable com ve siguent costum a la Sala El Loco, el local al 90% del seu aforament, el que podriem dir ple sense aclaparaments, amb l'espai suficient per ballar amb elegància com reclama un concert així, sense pogos, sense espentes, ballar durant hores i eixir amb les Brogues netes, sense trepitjades.
Sona Soul, sona RnB i per moments "els Six" s'introdueixen de forma puntual en ritmes com el Blue Beat o l'Early Reggae per despistar, per a que sapigues que la cosa no te limits, Hunter somriu al públic amb intenció, d'allò que dius "ja sou meus, el vostre cos es mou al ritme que nosaltres marquem, com? que no tens prou? ara veureu" et penses que podries estar al segle XX, potser a Detroit, Tennesse, tal vegada Nova Orleans... no tio això es València, la Sala El Loco... demanat un altre Jack Daniels encara hi ha temps per més. Es una nit d'eixes que no pots marxar abans, no pots anar  ni tan sols a pisar, perque potser quan tornes el senyor Hunter i el seus Six s'estiguen acomiadant i no t'ho perdonaries mai. 
Pasen al voltant de dues hores i el senyor Hunter i Cia. han decidit que ja hi ha prou, que vol ser benèvol amb el teu cos i ha decidit deixar-te marxar, la teva cara reflexa impressió pel que has vist, el teu cos, el teu cor i el teu cervell s'han dut una sessió terapeutica del millor soul, RnB i RnR com feia temps que no presenciaves.

De camí a casa estupefacte i encara en shock per l'espectacle viscut, et trobes un control de la policia del règimen Marianista, "¿Buena noshe, de donde viene usté? - del paradís agent. ¿Ha tomao alcohol o a consumido drogá? -Si senyor he begut dels manatials del Soul i el RnB més pervers i m'he injectat aquell coctail infernal al que cantaven els Brighton 64 per allà pels anys vuitanta, una sessió de Otis, Jackie Wilson i Sam Coocke tot comprimit en format James Hunter Six.

Aquesta es la meva crònica d'una nit màgica, com? que no he nomenat les cançons, els bissos etc. t'esperaves potser una crònica qualsevol? be et dire que sonaren tot els seus temacles del seu darrer treball "Minut by minut" com "Chicken switch", "Goldmine", "Gipsy"...  que la gent els coretjava com si estigués en un estadi i com no alguns dels seus millors temes dels seus anterios treballs. Bona nit i fins una altra, el gust es meu.




dijous, 14 de novembre de 2013