miércoles, 10 de abril de 2013

ORIGENS DEL JAZZ A KINGSTON, PRE-HISTÒRIA DE LA MÚSICA JAMAICANA(Part I)



A Kingston, des dels anys 20, el jazz era ja evident. Però siguent encara una colònia anglesa, era questió de privilegiats, habitualment només els blancs podien escoltar aquest tipus de música. A les comunitats rurals i més pobres, compost pels jamaiquinos d'ascendència africana, però, la música indígena predominant era el Mento, més  aviat propia del sector africà cristià.

A l'alta societat jamaicana, com a tot el món, la música popular nord-americana guanyava espai a les oïdes del món, independentment de la classe social. El Jazz va ser el gènere que va aconseguir unir durant aquest temps al major nombre de fans. Durant els anys 30, algunes bandes locals de jazz van començar a exportar grans músics a Europa, principalment a les illes britaniques, és clar. Alguns músics com el trompetista Leslie Thompson, i el saxofonista Bertie King, ja van demostrar del que eren capaços, tocant Jazz a un nivell molt elevat, ràpidament marxaren cap Anglaterra, i no tardaren molt de temps en compartir escenari amb llegendes de la talla de Louis Armstrong, als seus viatges per Europa.

Ernest Ranglin
En Kingston l'audiència del jazz era ja tan gran que es començaren a  formar algunes Big Bands. Les Big Band liderades per Whylie Lopez, George Ivy i Graydon Alberga feien interpretacions exclusives per a l'alta societat, les Big Bands de Sonny Bradshaw, Eric Deans i Coburn Roy tocaven per a un públic dividit per la classe social i el color.

Una nova generació va apareixer en l’escena jazz de Jamaica als anys 40, eren músics que estaven acostumats a escoltar les Big Bands de l'illa, estaven totalment influènciats pel jazz nord-americà. Ja que a la ràdio local ZQI sonava molt de jazz, els músics van començar a sintonitzar aquestes ràdios als EUA, WLAC Nashville, Miami Winz, de vegades a la ràdio de Nova Orleans, i també a l‘emisora de ràdio de les forces armades i de la BBC a Anglaterra per escoltar als fenomenals Charlie Parker i Dizzy Gillespie ...

Molts d'aquests músics de la generació dels 40 eren nens orfes formats musicalment  a l’Alpha Boys School. Alguns eren nenes de classe social més aviat baixa, els quals van rebre educació d'alta qualitat a l'institut, i van esdevenir grans instrumentistes. Els principals noms que van guanyar protagonisme i han tocat en les Big Bands de Bradshaw i Deans eren els saxofonistes Tommy McCook, Gaynair Wilton, McNair Harold i Joe Harriott, ademés del trompetista Dizzy Reece. Entre els xics més joves més reputats estaven Johnny Moore, Lester Sterling i Don Drummond.

De la generació del 40, que no es formaren a l’Alpha School destacaven els  trompetistes Roy Burrowes i Sonny Grey, el guitarrista Ernest Ranglin, i els saxofonistes Roland Alphonso i Hamilton Andy. Quan aquests joves ja eren prou habils, o es van graduar en l’Alpha School, caigueren en un terreny complex, neixia una nova venssant del jazz més moderna creada a la post-guerra, aquesta corrent va ser creada per Charlie Parker i Dizzy Gillespie, neixia el "Bebop".

Tommy McCook i Ernest Ranglin acostumaven a moures pels circuits musicals a Cuba i les Bahames, i moltes vegades tornaven a Kingston per enfortir l'escena local, de manera que els dos es consideren els creadors de l'ska. Gaynair, McNair, Burrowes, Harriott Reece i eventualment viatjaven cap a Europa i EUA a finals dels 40 i principis dels 50. Tots tenien una carrera notable i molt respectable.

Dizzy Reece per exemple, es va convertir en un nom important en el món del jazz. Es va traslladar a Anglaterra el 1948 i s'hi van establir, guanyant gran reputació. A més de músic, també va escriure llibres de història infantil. Molts músics de jazz viatjaven a Londres  amb l’anim de conèixer  a Reece i altres buscaven el bressol del jazz, els Estats Units. I això és el que va acabar succeint, un dels principals instigadors de Dizzy Reece no era altre que Miles Davis, qui solia dir: "ell​ té ànima, l'originalitat, per sobre de tot:. No té por de bufar al foc" el trompetista jamaicà va començar la seva carrera al costat de grans del jazz modern d'Amèrica del Nord, com Donald Byrd i Dexter Gordon,  el segell independent per excel.lència era Blue Note, considerat per molts el millor de jazz des de 1939.

Joe Harriott, possiblement el millor saxofonista jamaicà de tots els temps, va ser un músic molt notable en l'escena del jazz europeu, és considerat per alguns crítics com "el pare del free jazz europeu". La seva excel.lència i manera unica de tocar el va convertir, sense cap dubte, en el músic de jazz més gran d'Anglaterra en els anys 60. Va desenvolupar el seu estil amb McCook, Gaynair i McNair, però després de graduar-se a l’Alpha Boys, va començar a tocar en diverses Big Bands de l'època i va demostrar ser un virtuós. El 1951, Joe Harriott va aterrar a Londres, amb només 23 anys per acompanyar la Big Band d’Ossie Dacosta. Després de la gira pel Regne Unit, Harriott va decidir quedar-se a Anglaterra, on va gravar diversos àlbums i explorar diferents llenguatges del jazz.

Va contribuir amb la seva habilitat, tècnica superior i la urgència lírica per a diversos combos de jazz britànics, entre ells els dirigits per Ronnie Scott, Pitterson Pete i el bateria Tony Kinsey. El 1959, Harriott Sounthern Horitzons va gravar el seu primer disc com a líder, amb un quintet actuant al Festival de Jazz de San Remo a Itàlia aquest mateix any.

Quintet de Harriott estava format pel gran baixista jamaicà Coleridge Goode. Goode va començar la seva carrera al Regne Unit, en l'època del Rei, De Souza, Thompson i Hutchinson. A mitjans dels anys 40 va formar  part de la secció de ritmica d'una banda de jazz dirigit pel violinista Stephane Grappelli, i el gran guitarrista "gitano" Django Reinhardt. Goode estudiant d’enginyeria elèctrica a la Universitat de Glasgow en els anys 30, però va ser el jazz el que li va donar notorietat.

Wilton "Bogey" Gaynair

La resta del quintet es va formar per la trompeta d’Ellsworth "Shake" Keane. Nascut a l'illa caribenya de Sant Vicent, va estudiar literatura anglesa a la Universitat de Londres, i encara que era un poeta digne d'elogi és conegut principalment com a músic de jazz. El seu virtuosisme a la trompeta va animar a l’escriptor Ian Carr a comentar: "La seva excel.lent tècnica i les bones variacions estaven al servei d'una imaginació brillant i impredictible, el que podria fer front a qualsevol cosa, des de bebop o com a erudit contemporani, podia jugar amb l'austera abstracció total . "
L'altre conjunt de membres de la banda de Harriott eren dos anglesos - el competent pianista Pat Smythe, i l'excel.lent bateria Phil Seaman. Però els músics que formaven l'eix principal de la banda eren, però, de la diàspora del Carib. El 1959, Harriott va idear un nou format creatiu de jazz. Mentre es recuperava a l'hospital d’una tuberculosi, va formular un nou concepte i va escriure composicions musicals, jazz improvisat no requerents de patrons, amb rítmiques i harmònics establerts. Un cop Harriott va eixir de l'hospital aquest mateix any, va començar a assajar aquestes composicions amb el seu quintet. Els primers enregistraments d'aquest àlbum experimental va aparèixer el 1960, de manera lliure.

L'àlbum va ser llançat després que l'àlbum seminal de Ornette Coleman, l'avant-garde The Shape Of Jazz To Come, 1959. En aquest moment, alguns crítics van suggerir que Harriott estava seguint els passos de Coleman. Avui dia, no hi ha dubte que el treball de Joe Harriott, va ser concebut abans de ser conscient de l'àlbum Coleman, abans de que la gravació de Coleman eixira als carrers del Regne Unit. Diferents nocions creatives inspiraren l’enfocament no estructural dels dos saxofonistes. Coleman va ser arrelat sòlidament en una estètica blues. Harriott, encara que motivat per l'eix principal del jazz o blues, juntament amb Goode i Seaman crearen un equilibri, i ho va feren de forma lliure. La fusió dels sons afro-caribenys crearen sensibilitat i aspectes vanguardistes a Europe. Fins a la revista de jazz americà Downbeat va fer un anàlisi favorable de l'àlbum... 


No hay comentarios:

Publicar un comentario