divendres, 31 d’agost de 2012

LOU DONALDSON Crida'l ben fort...

Lou Donaldson, saxofonista i cantant,  va néixer a Badin, Carolina del Nord l'1 de novembre de 1926, als 15 any comença la seva formació com a músic, rebent classes de clarinet, pocs anys després es va allistar a l'execit on no deixà de banda la seva formació com a músic, allí va formar una banda, ja tocant el saxofó alt,  junt a Willie Smith, Clark Terry i Ernie Mitchell. 

Les seves primeres gravacions daten de l'any 1952 junt a Milt Jackson i el gran Thelonious Monk, seguidament va enregistrar junt a Blue Mitchell, Horace Silver, Percy Heath i Art Blakey, el que es coneix com una de les primerenques sessions de Hard Bop per al segell Blue Note, al que va estar lligat  gran part de la seva carrera. Set mesos més tard, va gravar una sessiió amb el tormpetista Clofford Brown, ja al 1954 ell i Brown es varen unir als Jazz messengers d'Art Blakey.

Al 1957, Donaldson va començar a gravar una sèrie d'àlbums amb l'organista Jimmy Smith que van popularitzar el so del saxo i Hammond. Al llarg de la dècada de 1960, Lou va fusionar el  hard bop i el R&B donant lloc a una llarga sèrie d'exitosos àlbums per a Blue Note, contruits a base d'adictius sons de saxo i riffs d'organ Hammond. Aquesta formula va fer re-viure el Jazz com a música ppular dins els  circuits de club i pubs als EUA i creant un pont entre el Jazz i el Soul.


Als seus primers treballs per Blue Note (1952-1962) va mostrar la seva impressionant domini de l'estil bop. El 1963 va començar a 
gravar per Argo Records (més tard rebatejada com Cadet Records), que es va especialitzar en el funk, la seva espurna creativa va ser sacrificada  per la necessitat de l'exit comercial.



En tornar a Blue Note al 1967, però, va fer una sèrie d'enregistraments fins 1975 en què va aconseguir una reeixida combinació d'elements dels dos estils, en la dècada de 1980 tornà a centrar-se en l'estil Bop. 

Per últim Lou Donaldson va rebre el Doctorat Honoris Causa en Lletres i la Universitat de Carolina del Nord va crear una beca amb el seu nom, aquesta s'atorga  cada any als músics de jazz més talentosos de la universistat. També ha sigut inclòs al Saló de la Fama Internacional de Jazz i ha rebut innombrables honors i premis per les seves destacades contribucions al jazz.

Alguns discos recomanables:

Sunny side up 1960

The time is right 1960

The natural soul 1962

Alligator bogaloo 1967


























THE OBSESSION THAT IS A NORTHERN SOUL




dimecres, 29 d’agost de 2012

Entrevista a ARTE POP

Parlem amb Paco Vila, ex-baixista de dos del grups referents dins l'escena Mod a final dels anys 90, els mítics Flechazos de Lleó i els castellonencs los Buhos. PacoVila ens parla del seu nou projecte junt a un altre ex-membre de Los Buhos, el també castellonenc Pedro Safont, tots dos son la columna vertebral d'aquest grup nomenat Arte Pop.


-Conta'ns per a qui no us conega, sobre tot la gent més jove, qui conforma Arte pop i d'on veniu.
Arte Pop som bàsicament Pedro Safont (baix) i Jo Paco Vila (guitarra i veu ), bateria no en tenim fixe, ja que de moment tant al directe com a l’estudi s’han alternat Jaume Tàrrega i Alfonso Pachés. 
Pedro i jo vam tindre un grup a principis dels 90, ens deiem Los Invasores, alternavem versions dels 60 i del revival amb composicions pròpies, el grup es va disoldre perquè jo me’n vaig anar a Lleó a tocar el baix amb Los Flechazos, aleshores va ser quan Ivan Chabrera va proposar a Pedro i a Joaquín Sanchís (bateria de Los Invasores) formar Los Buhos, a l’última época de Los Buhos Pedro va deixar el grup ivcom que jo ja havia tornat de Lleó el vaig sustituir.

-Quin es l'estil concret d'Arte Pop,  quins grups us influèncien  i que pot oferir de novedós i que pot tindre de clàssic,?
La novetat que té Arte Pop és que per fí Pedro i jo hem coincidit a l’estudi de gravació, a l’época de Los Invasores no vam arrivar a gravar res a l’estudi i desprès a Los Buhos no vam coincidir, ja que jo el vaig sustituir a ell. L’estil que toquem a Arte Pop és una barreja de les meues influències, ja que soc jo qui composa: des del Pop i el R&B dels 60 (amb una clara prefèrencia per els Who i la pre-psicodèlia ) fins al revival mod del 79, els grups 60’s/mod europeus i estatals dels 90 (The knave, The clique, Jaybirds, Imposibles, etc…). La major part de la música que escolte d’ara mateix és prou revivalista i basada en els 60 i 70, per la qual cosa podem dir que Arte Pop practiquem (com el seu propi nom indica) música pop des d’un punt de vista clàssic de la paraula, no som massa innovadors, com ja he comentat l’única novetat és que hem fet el que no vam fer a Los Invasores, que és gravar un disc, també és la primera vegada (després de molts projectes i participacions ) que puc dir que he fet un disc senser 
amb temes composats i cantats per mí.



-Des de los Buhos, quina ha segut la vostra relació amb la música, havieu perticipat en altrés projectes?
Jo personalment després de Los Buhos he estat col.laborant en diferents projectes musicals d’amics amb concerts puntuals, he col.laborat i col.laboro també amb el cantautor castellonec Carlos Vargas, després vaig estar uns mesos com a guitarriste amb Contratempo, amb els que vaig fer dos concerts, i més recentment he segut tromboniste a Bandits, amb els que he estat dos anys i mig, però els he deixat amigablement per a centrar-me amb Arte Pop, segurament entraré amb ells a l’estudi per a gravar un dels temes dels seu proper disc. De tant en tant he punxat a llocs com el desaparegut L’illa del Tresor a Castelló,o al també desaparegut Shangri-la a Benicàssim, més recentment al Veneno Stereo a Castelló.Pedro a tocat amb Motel uns anys i també a Club 964 i a un grup de versions que té que es diu Rose y sus Esbirros.


-Que us ha motivat per tornar als escenaris?
Bé, en algunes de les col.laboracions de que t’he parlat abans, de tant en tant se m’ha demanat opinió o he arrivat a participar en la part compositiva dels projectes en qüestió, de tal manera que gràcies a això vaig pensar que ja era hora de reprendre la meua vena compositiva i fer el que mai havia fet, que és un disc sencer amb temes meus. Amb els temes fets vaig cridar a Pedro i li vaig proposar gravar-los sense més, però vist que n’hi ha gent que s’ha interesat per el projecte i ens han eixit alguns concerts hem decidit intentar donar-li una continuitat al grup, tota la que les nostres obligacions ens permetran.

-Vos pasà pel cap tornar com Los Buhos per exemple, com han fet gran quantitat de grups?
 Los Buhos s’han reunit ocasionalment amb la formació original (excepte el bateria Joaquín). La veritat és que als 90 van tindre una gran repercussió a l’escena 60´s/Mod estatal, a més a més van pillar una época on els segells donaven un gran soport a les bandes i s’editaben grans cantitats de material en vinil, i el públic els comprava i tot rodaba d’una altra manera, ara la música en general està un poc de capa caiguda, la gent no té diners per a comprar discs, els mateixos gastos de correus asfixien a alguns segells discogràfics, està tot molt difícil, però encara n’hi ha gent valenta i fans de la música que porten endavant xicotets segells, la qual cosa és molt d’admirar. Tot açò t’ho dic perquè Los Buhos van gravar un Lp i una colecció de singles magnífics.

-Com us sentiu al tornar després d'aquest parentesi, trobeu que ha hagut un relleu generacional al públic o pel contrari us heu trobat a la gent de sempre.
La veritat és que de moment només hem fet 4 concerts, més o menys la gent que hem vist és la de sempre ( la qual cosa també està bé ), falte un relleu generacional com va ocorrer als 90, que vajes a tocar a un lloc i que estiguen els de sempre més 20 o 30 tios/es de 19 anys interesats per la música ( i que donen soport als segells d’ara i no només se gasten 200 pavos en un single rallat de l’any 67 per exemple ).

-Quin grup o quins grups actuals et criden l'atenció, tant estatals com fora de la peninsula.?
Hi han bones bandes estatals com Retrovisores, Granadians, Inmediatos, Mod Time, Glosters, Midnight Shots, Carrigans, Mutagénicos, Magic dildos, Cooper, i bandes d’abans que segueixen al peu den canó com Els Brighton 64, Los Imposibles o Los Buenos ( que s’han tornat a reunir), etc.. de fora m’interessen els Strypes, Movement, Computers, James Hunter, Eli “paperboy” Reed, Stone foundation… també m’agraden The Coral, tot el que faça Paul Weller o algú de la seua banda: Andy Lewis, Steve Cradock, Andy Crofts, ….

-Ens pots avançar algo del vostre primer treball? conta'ns de que parlen les lletres, quin nom portara aquest primer treball etc.
El nom será segurament el titol d’un dels temes: “un sueño, una generación”. Les lletres tracten varies temàtiques, entre elles n’hi ha alguna cosa de temática social (“el fin del mundo” tracta sobre un “trepa” que només pensa en las “pasta”), n’hi ha altres temes que tracten sobre la importància de poder començar de cero en qualsevol moment, de mira cap endavant i només mirar al passat per a recordar el que hajes tret de bò i de positiu, deixar els mals rotllos enrere, tindre il.lusió, per altra banda n’hi ha lletres basades en gent i personatjes que he conegut de vegades que viuen de forma alternativa, un poc fora de les costums i clitxés del sistema, a la seua bola….En quan a l’estil dels temes n’hi ha un poc de tot: power pop, r&b blues, influencies dels Who, un poc de psicodèlia, un tema instrumental, també n’hi ha un tema un poc més intimista que és només guitarra acústica, veu i un cuartet de corda ( com ja van fer The Jam, Style Council, The Squire i altres bandes). Al disc han col.laborat Borja (Bandits) i Rosa Meseguer ficant veus, també Juan Carlos Morcillo (que ha segut el tècnic de sò) ha ficat piano a un tema.

-Com afronteu el futur de la banda, aneu lligant compromisos, aneu fent poc a poc...?
Van eixint concerts i ens anem motivant, el proper serà a L’aplec Modernista del Senia el proper 8 de setembre, després tocarem el 21 de setembre a la festa d’aniversari del café-teatre Corb a Benicàssim, i després estem pendents de si podrem anar a Madrid a novembre al festival Time For Action. El disc esperem tindre’l (bé perquè el trague algún segell o bé perquè l’autoditem nosaltres) per a octubre més o menys, i tenim previst presentar-lo a Castelló i València, no puc dir encara dates exactes, anirem informant. en general hem trobat una bona acceptació.


Per últim vaig a posar-te en un compromís:

-Top 5 de Paco Vila dels classic de sempre.
The Who-Doctor, 
The Music Machine-Masculine Intuition
Master Apprentices-Wars or hands of time
The Roullettes- Bad Time
The Choir- If these are men

-Top 5 de Paco Vila que sona a hores d'ara en el seu tocadiscos.
Los Negativos-Capitán escarlata
Al Supersonic and The teenagers-Rumours
James Hunter- Don’t do me no favours
Lukas Sherfey- Broken hearts
Bronco Bullfrog- Look at me

Moltes gràcies i sort amb el projecte, llarga vida a Arte Pop.


BELLA BESTIA AFRO MUSIC BAR

DIVENDRES 31 D'AGOST


DISSABTE 1 DE SETEMBRE





diumenge, 26 d’agost de 2012

DUKE ELLINGTON, CHARLIE MINGUS, MAX ROACH Money jungle


DUKE ELLINGTON, CHARLIE MINGUS, MAX ROACH - Money jungle
BLUE NOTE 1962

Batalla de galls, es com es podria definir aquesta gran obra de Jazz, amb un Mingus fantàstic i un   Duke Ellington extra-energètic, sense dubte una gran batalla d'estils i sembla que de caracters, ja que sembla que Mingus una vegada més va fer gala de la mala llet que el caracteritzaba.
Editat amb 6 temés en el seu fotmat original, després de gran quantitat de re-edicions, s'edita amb fins i tot 15 temes.
Re-invenció constant dels tres músics per crear un obra mestra.






dissabte, 25 d’agost de 2012

WILSON PICKETT Born to be wild

MIKKEL RUDE, orgull i tradició



Mikkel Rude es una marca dedicada a la venda de roba de tall classic britanic, va obrir la seva primera botiga l'any 1993 a la ciutat de Copenhague (Dinamarca).
Mikkel Rude començà a interesar-se pel món Skinhead cap a l'any 1981, atret pels sons del Ska del segell 2Tone i l'oi! des de llavors ha estat vinculat a l'escena. L'estima cap a aquesta escena es el que el va llançar a aventurar-se a obrir la seva propia botiga i més tard crear els seus propis dissenys, uns dissenys de tall classic i elegants, propis dels Hard mods, suede heads o els skins més tradicionals.













divendres, 24 d’agost de 2012

ONE NIGHT WITH BLUE NOTE


One night with Blue Note, es un DVD on sota la direcció de John Charles Jopson, es recullen les imatges d'una de les nits més importants en la història del Jazz.
El 22 de febrer de 1985, al Town Hall de Nova York, es donaven cita alguns dels millors músics de la història del Jazz, tots ells lligats durant molts anys, al llegendari segell Blue Note.
Jimmy Smith, Herbie Hankock, Art Blakey, Lou Donaldson i Grover Whasington Jr. son alguns dels quasi 30 noms pròpis que durant 3 hores ompliren de màgia el Town Hall de Nova York, fent d'aquella nit, una de les més memorables en la història del Jazz.













dimarts, 21 d’agost de 2012

DIJEI LUNA a la cabina de l'Allnighter

Si l'ultima entrevista referent als puntxa-discos la feiem a un dels més joves de l'escena, el castellonenec Marc Faith,  aquesta vegada ens traslladem uns quilometres mes amunt al mapa, a Tarragona (Tarragonés) per entrevistar la primera dona dins aquesta sèrie d'entrevistes, parlem amb Dijei Luna, membre del col.lectiu  reggae Sound Boyz i ex-propietaria del extingit  Studio One Bar de Tarragona.
 



Quants anys portes mostrant la teva música al món? quina va ser la primera vegada?Vaig començar a punxar l'any 2000 al meu bar (Studio One Tarragona)

Quin o quins formats de reproducció prefereixes a les teves sessions?Per suposat strictly vinil, utilitzo 7" i LP's

Quin es l'estil principal a les teves punxades? es l'únic o també t'introdueixes en altres terrenys?
Acostumo a puntxar early reggae, ska, rocksteady, northern soul i soul. Depenent de l'ocasió a vegades fico temes de punk i oi! 

Quina ha sigut l'experiència més significativa o el millor record de tots aquestos anys?
Senes dubte els millors records que guardo a la meva memòria són els de les punxades a Studio One. Durant els anys vas tenint bons moments, però els principis sempre els guardes amb més amor i nostàlgia.

Quines han estat les teves últimes adquisicions i que estas desitjant mostrar al món?
Les meves últimes adquisicions van ser aquest divendres a Shiva Music, una petita botiga de Tarragona on tenen singles i LPs per un euro on sempre m'aturo, i vaig comprar-me un LP de la Diana Ross i un de la Martha Reeves per dos euritos. Sempre va bé aturar-se un moment a remenar discos tot i que tinguis coses a fer.

Top five, 5 temes per a cada moment de la nit.

Per començar la festa...
Un Juicebox d'en Jackie Mitto, Crimson and clover o algún tema de soul esperant a què la festa vagi prenent forma.

Per escalfar l’ambient...
Depen molt de la festa, però un Hold down dels Kingstonians, Can I Change my mind de l'Alton Ellis combinant-lo amb el del Tyrone Davis.


Per mantindre el foc viu...

l'ska és el millor aliat per mantindre el foc viu, My boy lollipop de la Millie Small per exemple.


El colofó...
Broadway Jungle dels Toots and the Maytals sens dubte


L’acomiadament...
Amb un bis d'algún temacle per deixar bon gust de boca de la nit.











DERRICK MORGAN, l'autentic Nº1

Amb motiu de la visita a terres castellonenques, ja que va participar fa pocs dies al Rototom festival de Benicàssim (La Plana), fem un petit repàs als inicis de la carrera d'una de les llegendes vives del Ska i el Reggae, Mr Derrick Morgan.



Nascut al març de l'any 1940 a les zones rurals de Clarendon Parish (Jamaica) emigrà a Kingston una decada més tard, els seus primers contactes amb la  música varen ser a l'esglèsia i el  el Rythm'n blues  que es podia escoltar a les emisores de radio nord-americanes, sintonitzades a l'illa a través del Golf de Mèxic.
Als 17 anys es presentà a  un concurs de joves talents on va interpretar un parell de temes de Little Richard on deixà bocabadat a bona part del public.
Anys més tard quan el RnB començà a decaure, va ser el moment en que els propietaris de les sounds systems comencen a fixar-se en joves talents locals i els nous ritmes creats a l'illa, un dels més famosos propietaris d'aquestes sound systems era Duke Reid, qui acabava de crear el segell Treasure Isle, el qual ademés de gravar als joves per al seu segell els promocionava a un programa de radio que portava el mateix nom i que s'emetia setmana rera setmana des de Kingston.


Derrick Morgan entrà per primera vegada a l'estudi l'any 1959, gravant els temes Lover boy i Oh my, per al segell del "Duc",  a l'hora que el seu nom començava a fer-se un lloc entre el públic, Morgan no perdia el temps i contactava amb "Little Wonder" Smith altre conegut productor musical, amb qui feia una audició del tema Fat man, quedant aquest  prou impresionat i fent-lo signar  un disc per al segell Hi lite propietat de Smith.

La carrera de Derrick Morgan era un anar i vindre de segell en segell,  la seva qualitat li permetia poder anar coneguent productors i escollir amb qui gravar, o millor per qui ser furtat, el següent en quedar seduit per la seva veu i el seu estil, seria el productor Clement "Coxsone" Dodd amb qui va gravar els temes Leave Earth i Wigger wee shuffle, no cal dir que varen ser un èxit.
Llavors la seva popularitat estava pels núvols, siguent desitjat de col.laborar amb molts altres cantants i productors, com Prince Buster o Jimmy Clift, qui va posar a  Morgan en contacte amb el Xino-jamaicà Leslie Kong, propietari de Beverly Records i amb qui Morgan es va unir donant-li suport des del primer moment que fundà la companyia, siguent Be still i Sunday Monday les primeres referències d'una llarga llista d'exits junt a Kong.
Derrick Morgan va ser l'unic artista en ocupar els llocs del 1 al 7 de la llista d'exit de manera simultanea a Jamaica.

Als mesos següents gravaren Travel on, The Hop i Forward march tema aquest últim amb el que es cel.lebrava la recent independència de Jamaica, el disc va ser un éxit i començà la llegendària guerra amb Prince Buster qui acusava a Morgan d'haver-li furtat la melodia del seu tema They got to come, va ser tal el cabreig de Buster que grava el tema Blackhead chiney man, on de manera despectiva feia referència a Derrick Morgan, en frases com "jo no sabia que els teus pares eren de Hong Kong" , Morgan no es quedà curt i respongué amb el classic Blazing fire, "viu i deixà viure i els teus dies seràn més llargs" deia una part de la lletra, Buster contra-atacà amb Whatch it Blackhead i Morgan respongué amb No raise, no praise i Stil instint.
Mentrestant els seguidors de cada artista no es quedaven a banda i sovint hi havien baralles d'uns amb els altres, arrivant fins i tot a fer intervindre al govern de l'illa caribenya, per tallar el clima hostil, així doncs van obligar tots dos artistes a aparixer a una foto junts, on apareixien com amics.

L'any 68 veu la llum el primer LP de Derrick Morgan, Forward march editat per beverly en jamaica i per Island Records en Anglaterra, on apareixia el seu tema més popular Housewives Choice on compartia veus amb Millicent Patsy Todd.
Instalat uns anys a Anglaterra, Morgan trobava que com a casa en cap lloc i tornà  a la seva illa per seguir conreant exits de la má dels millors productors, tal va ser el seu exit que crea el seu propi segell Hop records, fent -se acompanyar de la millor banda, els Lyn Taitt & The Jets, amb qui va produir temes com I'm the ruler, i el seu primer LP auto-produit, Derrick Morgan & friends.

L'any 69 tornà a Anglaterra per segona vegada, al contrari que la primera, el Reggae s'havia fet molt popular, s'havia creat una nova audiència sota el nom de Skinheads, joves blancs, residents als barris més desafavorits, que es juntaven a les festes organitzades pels negres per escoltar i ballar la música que aquells importaven de la seva illa.
Així doncs Derrick Morgan ja era una estrela del gènere, aprofità per fer concerts i gravar un parell d'albums amb Pama Records,  Derrick Morgan in London i Moonhop.







dimarts, 14 d’agost de 2012

EL CORRECTOR soul, jazz i ritmes jamaicans a les ones asturianes.

 Fins a terres asturianes ens traslladem, per fer-nos resó d'un programa de radio carregat dels sons més negres, parlem d'EL Corrector, programa dedicat a la difusió de Ska, Reggae, soul etc.  El Corrector s'emet cada dimarts des de les 22:00 fins les 23:00 a Radio Kras (105.00 FM), coneguem un poc més de prop el contingut d'El Corrector i fem un petit repàs al passat de les radios lliures asturianes, tot de la má de Rafa R. Valdés un dels reponsables d'infectar les ones asturianes cada dimarts dels sons negres més primitius.



-Conta'ns una mica com varen ser els començaments del programa, era la primera vegada que feieu radio o ja tenieu algún precedent. Conta'ns també un poc de com es Ràdio Kras, 
A l'era pre-internet, siguent  jo adolescent, les ràdios lliures eren junt a las cintes que ens pasavem amb els colegues, la font primària de coneixements muscals, en especial al referent als sons que no apareixien als canals oficials i/o comerials.
A Uviéu (Asturies), a començament dels anys 90 existien (encara existeixen) dues ràdios lliures, Ràdio QKracha i Radio Sele (que emet progràmes integrament en llengua asturiana). A  Radio Sele teniem acces a contrainformació (programes com "Andecha Obrera" o "A la solombra'l texu") a música asturiana especialment al programa "Rockmería" que dirigía Xune, cantant del grup Dixebra, a Radio QK, ademés de contrainformació i havien programes dedicats a l'antimilitarisme, anti-racisme etc. allà feien un programa dedicata al Ska "Radio Krimen" , també hi havia un de reggae, el "Rasta revolution"que realitzaba Luis Coya, responsable de  la nit reggae a la capital asturiana, també escoltavem rock radikal basc al programa "Gora Herria", parlem dels anys 1992-1994 época dels fanzines, en aquest sentit recorde Acción Antifascista Oviedo (más tard pasaría a denominarse Antifa Uviéu i el fanzine, Antifaz), arrel del qui vaig coneixer les idees de S.H.A.R.P., els fanzins arrivats de fora d'Asturies i que el staff del programa difonia a "Radio Krimen" (United Skins de Vigo, Black&White de Iruña, Krápula de Segovia i Shanty Town de Madrid) i perque no, la lectura de les aventures d'en Pedro Pico i Pico Vena que setmana rera setmana publicaba Carlos Azagra a El Jueves.

Ja començat el segle XXI vaig participar a la secció de resenyes  al programa "Paraísu natural" de la RTPA (radio pública asturiana), però va ser quan em vaig traslladar a Xixón (Asturies) a viure quan vaig començar a tindre relació amb la radio lliure local, Radio Kras, amb més de 25 anys emetent i on des de fa més d'un any faig el "El Corrector", programa dedicat a la música negra, ademés de formar part de la junta directiva de la radio.
El Corrector s'emet  tots els dimarts de 22:00 a 23:00 hores en riguros directe, puguent escoltar-lo al  105 de la FM a lles ones asturianes i a tot arreu vía internetc a www.radiokras.org


-Havies tingut altra relació amb la música, havies tocat en bandes etc.?
Crec que la major relació amb la música, l'havia tingut entre el 1998 i 2000, quan realitzava el fanzine  Skandalera, per on varen passar, d'una forma o un altra, dotzenes de bandes de diversos estils musicals des de l'oi! fins al Ska.

-Quins son els estils que sonen al Corrector?
El Corrector s'autodefineix com un programa de música negra, perque  no pose temes d'un únic estil. Si tinguera que realitzar una estadística, crec no equivocarme al afirmar que el que més sona es jamaicà, soul y jazz, amb introducció ocasional d'altres estils i perversions diverses.


-Quin es el format habitual del programa?
Es un programa setmanal d'un hora de duració, al que només es punxen temes en vinil, però que no te una estructura rígida. A modus indicatiu us poc dir els últims programes emesos: un monográfic repasant la història dels Ska Flames; un especial dedicat a repasar las produccions de Los Granadians amb ocasió de la seva visita a Xixón per tocar a l'Euro Yeyé; una edició dedicada a punxar novetats discográfiques; i deversos rounds d'un combat que estic realitzant amb el Rompepistas, altre dj local. Tot això com deia abans en riguros directe i en la major part de les ocasions amb el recolzament logístic de la meva dona.A Radio Kras hi han programes que utilitzen cd, altres mp4... però, quan vaig arrivar només jo feia servir vinils, ara ja hi ha algún altre company que comparteix eixa passió, en quant a l'estil, només el meu programa es centra en ritmes negres.



-Quina banda o quines bandes penses que tenen un lloc fixe al programa?El que es diu fixe, només The Selecter, ja que vaig fer servir el "On my radio" com a sintonia. Més que de bandes, deuria de parlar de segells: Trojan, Stax, Liquidator, Motown, Atlantic, Two Tone, Soul Jazz, Jewels, etc.


-Quina de les bandes actuals t'ha sorprés més o troves més interessant?
M'han agradat molt els ultims treballs de gent que porta un fum de anys: el "Reggaláctico" de Los Granadians; el ep de Los Tremendos Corquettes (ex-Banana Boats i ex-Starlites); el lp de Rubén López & The Diatones; el single de Dr. Calypso; el single de Dr. Jau amb Puño en alto Records; o el single dels Kinky amb els cantants de Hepcat. parlant de grups més joves m'agradà molt  "Levitant a la deriva" dels Gramophone Allstars; el 7" de Los Aggrotones, el cd "Vampire Lover" dels Transilvanians i el poc que he pogut escoltar vía internet de la nova banda de Teddy Dos Dedos García, per apuntar algunes referències.


-Realitzeu alguna activitat a banda del programa?, ja puguen ser punxades, concerts, gales benefiques...
Sí, de tant en tanto surgeix la posibilitat de punxar, així doncs fem, des de festes contra el racisme fins events per recaptar fons per a mitjans de contra-informació (Diagonal&Glayíu). L'última va estar intalant  en un camió que obria la Marxa Negra (marxa realitzada fins a Madrid pels miners de les conques asturianes, en protesta pel conflicte mantingut amb el govern espanyol) que juntar milers de persones a Xixón contra els causants de la crisi econòmica i els retalls socials, i des d'on vaig propagar una bona ració de bombees en forma de reggae i soul.


 -Com veus el futur de les ràdios lliures i/o les radios en format tradicional, amb l'incursió de ràdios online?
En quant a a la quantitat de gent que ens escolta, ens es impossible a hores d'ara saber quanta gent segueix el programa. Per altra banda, cal dir, que no es un bon moment per a les radios lliures, abans d'internet les escoltava i participava molta més gent, Ademés la radio (al cas de Radio Kras, es manté amb la quota dels sócis) resisteix  amb dificultats, porque som pocs sócis, la SGAE amenaça continuament amb factures i judicis i la Jefatura Provincial de Telecomunicacions ens acosa i amenaça amb el tancament.

Des de l'Allnighter us desitjem la millor de les sorts amb el programa i la radio, tot el nostre suport a la vostra iniciativa, que dure molts anys.








EXPOSICIÓ FOTOGRÀFICA

Exposició fotogràfica de Javier Aleixos, a la tenda Record Shop al Carrer Sevilla del valencià barri de Russafa, fins al dia 5 de setembre.






diumenge, 12 d’agost de 2012

CURTIS MAYFIELD & THE IMPRESSIONS

      "No patisques , si hi ha un infern alla baix, tots hi anirem"


Curtis Lee Mayfield, principalment guitarrista, compositor i cantant, ademés de dominar altres instruments com el piano, el baix o la bateria, va naixer l’any 1942 a Chicago, als anys 60 deixà  la Wells Community Academi High School per formar part de The Impressions, ex-The Roosters banda formada junt amb Jerry Butler i els germans Richard i Arthur Brooks, més tard s’incorporaria Sam Gooden, per completar la banda.

Junt a The Impressions va deixar bona emprempta a la història del soul amb temes com, Womans got soul, Choice of colour, We’re a winner o People get ready, on Mayfield principal compositor, deixa constancia del seu compromís per la lluita dels drets socials i les injusticies comeses contra la gent de raça negra, en alguns de les seves lletres.

The Impressions durant aquestos anys consegueix un nivell de qualitat musical i popularitat similar a grups del segel Motown com ara The Temptations o The Miracles, malgrat formar part d’un segell minoritari.

Cal destacar la influència que va exercir la banda a final dels anys 60 en altres grups especialment de música jamaicana com The Wailers, qui feren un bon grapat de versions del grup nord-americà com Keep on moving o Just another dance.

Als anys 70 Mayfield llança la seva carrera en solitari  i crea el seu propi segell Curtis, introduint-se en estils com el Funky, una de les seves obres més conegudes durant aquesta epoca es Superfly banda sonora creada per a la pelicula amb el mateix nom.

També cal destacar la seva faceta com a productor al llarg de la seva carrera, donat vida a treballs de la mateixa reina de la soul Aretha Franklin, els Staple Singers o Gladys Knight.

Curtis Mayfield moria l’any el 26 de decembre del 1999 deixant enrere més de 30 treballs en solitari i un altre bon grapat amb The Impressions.