martes, 21 de marzo de 2017

QUÈ T’EMPATOLLES ARA? – 28 MODERNISME I DROGUES (Part II) per ROBERT ABELLA



L’any 1966 la música dels grups punters del Pop britànic va canviar notablement. No em refereixo només a que els grups de R&B van haver de fer cançons més suaus i comercials. Els Beatles, que ja en feien de música suau i comercial, també van experimentar un fort canvi amb “Rubber Soul”. Hi ha qui diu que tot va canviar el dia que Bob Dylan va ensenyar a embolicar canuts als Beatles. El que sí que va passar clarament és que entre 1966 i 1967 aquests canvis van afectar notablement a un moviment Mod totalment integrat en el procés Pop. La irrupció de l’LSD va canviar totalment el Pop. La música era més per escoltar que per ballar i invitava a ser escoltada a camp obert i no tancats a un club urbà. Les cançons van allargar-se tant que l’Lp va començar a ser més important que el single. L’extremadament colorista estètica psicodèlica californiana va anar imposant-se a la correcció modernista. Les ideologies universitàries nord-americanes van arribar de la mà de tot això. Aquest canvi radical va provocar que els mods es dividissin en dos grups que el procés Pop havia integrat. Per una banda, els fatxendes que seguien la moda no van tenir cap problema per apuntar-se a la nova moda Swinging London -per la qual cosa eren coneguts com a Swingers- fumant canuts i prenent tripis, i acabant derivant després cap a l’escena Rock. I per l’altra, els mods dels suburbis –considerats llavors com Hard Mods per diferenciar-los de la vessant Swinger més suau- van desmarcar-se del procés Pop per continuar el seu camí modernista mantenint-se fidels a la seva elegància senzilla, a l’escuterisme, al Soul i a les amfetes.

Paolo Hewitt deia al seu llibre “Sharper Word. Una antología Mod”: “L’elecció de la nova generació no va ser l’amfetamina sinó l’LSD i la marihuana. Eren els nois de classe mitjana, els estudiants i els “drop-outs” (estudiants que no acaben els seus estudis) inspirats en el moviment Hippy de San Francisco els que havien suplantat els mods amb els seus valors de pau i amor”.
Dick Hebdige també va dir la seva a “Resistance throught rituals. Youth subcultures in post-war Britain”: “La música ‘progressiva’ blanca, llavors en expansió, era massa cerebral i estava massa orientada cap a les drogues com per connectar amb els ‘hard mods’, les vides dels quals es trobaven totalment aïllades de l’ambient articulat i educat on brotava la cultura Hippie”. 
Gabriele Scicluna, al “Mods: The New Religion” de Paul Anderson, diu: “Els psicodèlics ens semblaven gent estranya. Parlaven una llengua diferent a nosaltres, saps? Vestien diferent i semblaven estar flotant. El culte Mod aquí a Reading era cosa de nois de classe treballadora. Crec que els nois i noies psicodèlics havien estat educats a col·legis privats. Per a mi no hi havia cap connexió entre mods i l'escena psicodèlica”.
Els mods van ser desplaçats dels centres neuràlgics de la cultura Pop i la cultura Mod va establir la seva nova Mecca a les ciutats industrialitzades del nord d’Anglaterra. Perquè això fos així trobaríem molts condicionants i entre ells no dubteu que un de ben important va ser que a Nottingham hi havia una de les més importants indústries farmacològiques d’Anglaterra. Paul Wiper diu al “Mods: The New Religion” de Paul Anderson: “A Nottingham hi havia una prou important escena degut a que l’empresa farmacològica Boots estava allí. Pel que la majoria de les drogues que preníem venien d’allí. Eren d’allò més pures, sense mescla. Totes les ‘blues’, ‘dex’, ‘bombers’, ‘green’ i ‘clears’ eren fabricades a Boots. Bona part dels camells que passaven amfetes als lavabos del Twisted Wheel, i en particular del nou Wheel de Whitworth Street, eren de Nottingham”.

Durant aquella segona meitat de la dècada dels 60s es van detectar diverses expressions modernistes que brotaven per bona part de les ciutats industrialitzades d’Anglaterra i Escòcia ben allunyades del show consumista del Swinging London. Algunes van rebre noms com “mods”, “hard mods”, “spy kids”, “cropheads”, “noheads”, “skinheads”, “suedeheads” o “bootboys” fins que la premsa les va posar totes al mateix sac del nou moviment Skinhead. Aquest nou moviment es presentava com una barreja de “hard mod”, “bootboy” futboler i “rude boy” jamaicà, la qual cosa ens diu molt sobre els seus costums tòxics: amfetamines, alcohol (cervesa sobretot, però també barreges de licors) i marihuana. En l’ambient futbolístic les amfetamines també van trobar el seu paper, el mateix que havien tingut als disturbis mods a la costa; barrejades amb alcohol et donaven l’eufòria, el nervi i l’atreviment per fer front a la més mínima provocació dels seguidors de l’equip contrari. John Waters diu a “The Influential Factor” de Graham Lentz. “Hi havia molta violència i molta droga. Per mi res ha canviat. Cultura juvenil i avant. ‘Purple hearts’, ‘black bombers...’”

La música jamaicana –digueu-li Ska, Rocksteady o Reggae- s’havia imposat en bona part dels ambients modernistes, la fidelitat al Soul –i no necessàriament a les seves noves tendències- donava vida a l’original escena que anys després tothom coneixeria com a Northern Soul. En aquella escena hereva del moviment Mod orientada a ballar com més hores millor l’energia de l’speed va continuar sent vital. En els seus orígens es va donar un fet força important que cal recordar en aquesta “empatollada”: el gran Roger Eagle, el punxadiscs del Twisted Wheel, va abandonar els plats d’aquest crucial local de Manchester avorrit dels mods pastillers. Així ho va explicar ell mateix a “The Influential Factor”: “Vaig acabar fart d’aquella música i de tanta pastilla. Les pastilles eren motiu d’un conflicte rera un altre i la penya només volien cançons amb un fort ritme. Al Blue Note, tanmateix, jo podia punxar el tipus de música que m'agradava. Els pastillers exigien un ritme persistent que acabava cansant, però discutir-ho amb nois que estaven volats d’amfetes tota la santa nit era del tot impossible”. L’evolució des de l’escena Mod a l’escena Northern Soul que es va donar al nord d’Anglaterra la vaig explicar així participant en l’article “NORTHERN SOUL, hi ha altres mons però tots estan en aquest” publicat el 29-10-13 en aquest mateix blog: “Però l’horari de les sessions allnighter, el consum generalitzat d’amfetes i la violència van servir d’excusa per atendre les queixes de veïns i pares, i al 1971 se li va negar la renovació de la llicència al Twisted Wheel que va haver de tancar. Fins l’obertura del Casino de Wigan al 1973, l’escena va viure una fase de necessària evolució a locals com Metro a Wakefield, Ernie’s a Leeds o Harrison’s Hoist a Earby, que acabarien també clausurats. El Casino, però, va aconseguir consolidar-se per convertir-se en el nou centre neuràlgic de l’escena soulera del nord gràcies a haver sabut evitar i eliminar gairebé tots els mal vicis heretats dels mods. A la nova escena northern soul l’energia tòxica de les amfetes va deixar pas a cossos atlètics i reconstituents sucs de fruites i tauletes de xocolata, els curts i ràpids moviments de ball a espectaculars piruetes, els elegants vestits fets a mida a roba còmoda i esportiva... Realment dels seus orígens mods només en va quedar la música, el soul”. Malgrat aquests fets, “Soul Boy” (2010) i “Northern Soul” (2014) van posar les amfetamines entre els protagonistes d’ambdues pel·lícules, per sobre de la música, l’estètica o del ball. A “Northern Soul” inclús ens presenten una branca radical dels soulboys que s’injectava speed, ionquis de l’speed! En fi, des del meu punt de vista us invito a no generalitzar i a acceptar que de tot hi devia haver, i de gent que no es prenia res també, naturalment.

A Londres els soulboys que freqüentaven locals com Crackers o Goldmine preferien les darreres tendències funkies. Realment desconec si a l’escena londinenca la cocaïna va assolir el mateix protagonisme que a l’escena Funk nord-americana.
A la segona meitat dels 70s l’escena Punk va vendre que la seva droga més pròpia era esnifar cola per donar una imatge de marginalitat que realment no tenia, ja que el seu origen era essencialment universitari. Tanmateix, les addiccions manifestes i les morts per sobredosi d’heroïna d’alguns components de grups Punk i New Wave demostraven que, malgrat el seu pretès rupturisme, l’herència Rock continuava pesant i molt. Això sí, els aires rejovenidors del Punk van injectar immediatesa al Rock, van recuperar les cançons de tres minuts, el single i... el consum d’speed! L’estrena de “Quadrophenia” al 1979 no solament va comportar una nova fase de popularitat per al moviment Mod sinó també per al consum d’amfetes –amb un fort protagonisme a la pel·lícula- al qual Two-Tone Rds. va aportar la banda sonora ideal.

La relació dels casuals amb les drogues ens vindria perfectament resumida en aquesta frase de Paolo Hewitt al seu “The Soul Stylists”: “L’elecció dels casuals va ser barrejar speed, alcohol i marihuana. Després va arribar l’èxtasi i l’Acid House i el món va canviar en un segon”. Speed, alcohol i marihuana per mantenir-se disposat a tot en qualsevol moment. A la pel·lícula “The Football Factory” (2004), però, li donen el protagonisme a la cervesa al pub i a la cocaïna per mantenir-se ben alerta. Però, com bé assenyala Hewitt, tot va canviar amb l’arribada de l’E o èxtasi. Richard Weight ho explicava així al seu llibre “Mod, a very british style”: “Quan els casuals van descobrir l’E moltes bandes rivals van esdevenir amics fraternals. Mark Moore recordava: ‘A Londres hi havia moltes bandes de futbolers per l’Spectrum i The Trip. Els porters havien de mantenir-se alerta per treure al carrer tothom que tingués ganes de barallar-se, perquè hi havia bandes rivals inclús entre els seguidors d’un mateix club. Tanmateix quan va arribar l’E tots van esdevenir amics i ningú provocava ningú. Un fenomen que alguns van anomenar ‘el futboler emocional’ o ‘amor xungo’ plasmat en una popular samarreta a l'estiu de 1990 produïda per la botiga neo-mod Burro amb la llegenda ‘No Alla Violenza’”. Una bonica història de com una penya d’allò més xunga esdevenen protagonistes dels dos “estius de l’amor” consecutius de 1988 i 1989 gràcies a una droga que encomana amor i pacifisme. Sí, queda molt bonic així, llàstima que a les històries modernistes de joves de classe treballadora mai tot són flors i violes. La majoria de casuals sí que van trobar en l’escena de club una manera de delictir –prendre drogues- força més divertida que la violència, però també va haver bandes prou cohesionades que, en entrar en contacte amb el món nocturn de clubs i drogues, van copsar de seguida el profit que en podien treure d’activitats com l’extorsió, la seguretat dels locals i el tràfic de drogues, passant alguns grups a treballar per l’extrema dreta –molt activa per les grades dels estadis- o per organitzacions mafioses de pes. 

La irrupció dels èxtasis va comportar una sèrie de canvis fortuïts en la cultura juvenil només equiparables a la de l’LSD vint anys abans. L’Acid House, l’Acid Jazz i el Madchester Sound van demostrar com d’immediata havia estat la seva inspiració entre els joves, i la cultura Rave ha demostrat com de duradora ha resultat. A meitat 90s tant l’E com l’estètica Casual van ser incorporats al fenomen comercial del Brit-pop com trenta anys abans havien estat incorporades l’estètica Mod i les amfetes a l’explosió del Pop.
Ara era quan em tocava a mi contar-vos la meva pròpia experiència amb les drogues però... xe, trobo que m’he empatollat en excés i m’ha sortit una empatollada massa llarga, i m’ho hauré de deixar per a un altre dia, val?

miércoles, 15 de marzo de 2017

Entrevista a... TITO PONTET

Des de fa uns dies volta per la xarxa nou material d'aquesta jove banda valenciana i la veritat és que les crítiques per part del públic no podien ser millors, veient la bona acceptació que estaven tenint,  vam decidir contactar amb ells i elles perquè ens explicaren una mica més sobre la banda, be doncs això és el que ens van contar.



 - Conteu-nos breument la història de la banda, que si no m'equivoque es prou recent, qui forma i d'on venen els membres Tito Pontet?
Bò, Tito Pontet som un grup de 9 amics, majoritàriament d´Alcoi (Alacant) encara que també hi ha membres de Beniarrés i Picassent.
Fa uns 3 anys més o menys, vam començar a reunir-nos per a versionar temes clàssics del ska dels 60, encara que al poc temps vam començar a experimentar combinant la sincopa jamaicana amb diferents ritmes caribenys. Al 2015 vam començar a moure’ns als escenaris i vam enregistrar 3 temes de manera casolana per a poder mostrar el que fèiem als directes.
En els dos anys següents hem estat intentant professionalitzar i trobar el nostre so. Després de fer alguns canvis en la formació, ens vam posar a treballar amb força amb la intenció de gravar un disc que mostrarà el resultat de tots aquestos anys d’experimentació.
Vam estar preparant el disc durant 9 intensos mesos, amb l’ajuda a distància del nostre productor i arregliste Lluc Cassares, i finalment al gener vam entrar al estudi i vam gravar "Candela". Des de que vam acabar de gravar, venim treballant en preparar un repertòri i un directe que reflexe la nostra passió per el ska i prompte anunciarem més dates de concerts.
Actualment el grup som: Alba Terol – veu, Cristian Giner – Guitarra, Josep Moltó - Teclats, Pablo Jordà - Baix, Pau Jordà - saxo alt, Jordi Oltra – saxo baríton, David Blanes – Trompeta, Pablo Rosell – Percussió, Antonio Lozano – Bateria

- Compagineu la banda amb algún altre projecte actualment?
Alguns membres de la banda si que comparteixen diferents projectes musicals com Big bands, orquestes i algunes col·laboracions amb altres grups de la zona, però res directament relacionat amb la música negra o jamaicana.
Sempre diem que ens agradaria aventurar-nos en altres projectes musicals com un grup purament de rocksteady sense calfar-se tant el cap amb les harmonies jejeje, però actualment amb Tito tenim moltíssima feina i tenim totes les energies posades en aquest projecte.

- Com descriuríeu el so del grup, perquè per una banda tenim clar que hi ha una base jamaicana, però per ahí treuen el cap molts altres estils?
A priori nosaltres ens definim com una banda de música jamaicana tradicional, però si que és cert que som uns apassionats de la música en general i per tant escoltem molta música tropical i molt de jazz, per lo que l'hora de composar se’ns noten aquestes influències.
A banda d’això, ens agrada experimentar amb els estils (sempre intentem respectar l'arrel). Grups com Gramophone All tars o The Oldians són grups que admirem moltíssim per la forma tan personal que tenen de sonar i alhora per l'originalitat que aporten al ska, però que alhora mantenen el Groove original.
També remarcarem com a influències contemporànies a Quantic, Ondatropica, Frente cumbiero dels quals ens inspira molt la versatilitat que tenen i la increïble sonoritat de cada disc que fan. I finalment (i com no podia ser d’altra manera) tots els clàssics: Skatalites, Prince Buster, Byron lee, Hector Lavoe, Benny More...

- Si no m’equivoque debuteu l’any 2015 enregistrant 3 temes d’estudi, els vareu editar? isqueren a la venda en format físic? que ens podeu contar d’aquest gravacíó. 
Segurament eixa gravació és la mes precària de la història. Vam decidir gravar-la dos dies abans, per què necessitàvem contingut per a buscar bolos. Ho vam fer a casa d'un dels membres del grup que tenia un poc de material i ho vam enregistrar en un dia.
En un principi vam dubtar inclús de si pujar-les a les xarxes socials, així que editar-ho en format físic mai va ser una opció.

- Fa no res que haveu tornat a lliurar material nou, expliqueu-nos també com ha estat la gravació, ha eixit en format físic, teniu pensat editar?
Fa uns dies que hem tret a la llum el nostre primer disc "Candela", aquest és un projecte molt més seriós on hem estat quasi un any treballant en ell.
Candela és un Ep de 6 temes on apareixen un poc els estils que més dominem com el ska, el Rocksteady, la cúmbia... on la mà del nostre productor Lluc Casares ha sigut fonamental i a part ens ha deixat un solarro de regal en “ska bomb”. També ens va tirar una maneta Dr Jau a l'estudi i comptem amb un altre solarro de Sir j, tot un ídol per a nosaltres.
El disc està editat amb el segell Mésdemil, que ens han donat moltes facilitats a l'hora de traure’l en format físic, serà en Cd perquè no teníem peles per a fer un 12” encara que esperem que d'ací un temps puguem editar-lo en vinil. Ens encantaria planxar Candela algun dia.

- Com aneu de directes fins ara, amb quines bandes haveu compartit tables, en que es basa el vostre repertori us centreu amb els temes própis o coleu algún standard.
Fins ara hem fet bastants directes, tot i que mai hem tingut la sort de compartir cartell amb ningun grup del nostre estil, encara que hem tocat al costat de Hermano L, El Diluvi o Jah Macetas que és gent prou consolidada en la música.
Pel que fa al repertòri, al principi sí que tiràvem més de clàssics com “Quizás” o “Dos gardènies” i les fèiem en ska, però actualment ja tenim molts més temes pròpis. Tot i això encara tenim alguna versió, però ja de temes menys coneguts com “Shame and Scandal” de Blues Busters o “Chucho” de Mauro Bauzá.

- Alguna cosa més que afegir, próximes actuacions…
Primer que res agrair la vostra entrevista, es un honor aparèixer en un blog tant consolidat i especialitzat, i finalment vos convidem a tots al 16 Toneladas (València) el pròxim 24 de març a les 23:00, on tenim el plaer de presentar Candela, serà un festorro!!

Gràcies! Ha estat un plaer =)


lunes, 13 de marzo de 2017

QUÈ T’EMPATOLLES ARA? – 28 MODERNISME I DROGUES (Part I) per ROBERT ABELLA


Naturalment, com en tants i tants temes, allò que no s’ha de fer és generalitzar, més i quan les expressions modernistes solen ser impulsades per individualistes –el borreguisme només apareix en l’expressió comercialitzada o en els revivalismes-, però es poden endevinar certes preferències segons el moment i l’expressió. Un mod original que vaig tenir el privilegi de conèixer, una vegada em va comentar que tot allò de les amfetes s’havia mitificat i exagerat massa i que no va ser per tant; val a dir que ell sempre va ser més escuterista que clubber. També vaig conèixer un seguidor de l’escena original del Northern Soul –em va ensenyar els pantalons típics que encara conservava i brodats de tots els clubs punters d’aquella moguda dels primers 70s- i, buscant jo similituds amb l’escena mescalinosa valenciana dels 80s que jo vaig viure tal com us ho vaig contar a l’empatollada de fa tres mesos, li vaig preguntar pel consum d’amfetamines i em va contestar que ell mai n’havia pres ni una. No ens hauria de costar entendre que, igual que ha passat amb la violència, els mitjans de comunicació sempre atorguen un major i exagerat protagonisme als aspectes més negatius de cada expressió juvenil modernista. Tot i que cal tenir molt present que per participar de qualsevol expressió modernista no és imprescindible el consum d'estupefaents, la relació entre modernistes i les drogues sempre ha existit. Potser a la propera expressió modernista li interessarà més caçar Pokémons, però de moment... Repassem fets i veureu.

La primera efemèride que ens relaciona Modernisme i drogues ja la trobem als albors de la cultura Modernista. Al 1948 un col·lectiu de jazzistes londinencs encapçalats pel saxofonista Ronnie Scott van obrir el Club Eleven, el primer local britànic especialitzat en Bebop, però només un parell d’anys després el club era clausurat per la policia per haver-hi trobat cocaïna, morfina i cànnabis en un escorcoll. Encara que no seria fins al 1955 que el Melody Maker va començar a anomenar els jazzistes de la transgressora vessant Bebop com a “modernistes”, nom que va acabar sent utilitzat també per anomenar els seus seguidors, entendre-ho que els joves que es devien arrimar al Club Eleven per amerar-se d’aquells aires de cultura rupturista i avançada ja se’ls hauria de considerar “modernistes”... potser ells van ser els primers! No de bades, més d’una dècada després el mateix local esdevindria l’epicentre de la cultura Mod amb el nom d’Scene Club. Les tres drogues que s’anomenen en aquest fet responen totalment al que era més propi d’aquests ambients. A “Mod: a very british phenomenon” de Terry Rawlings es diu: “Tots els nois negres de les bases militars fumaven, la qual cosa no era d’estranyar perquè la marihuana era la droga dels músics de jazz. Portaven molts anys fumant-ne. Val a dir, però, que la rama més dura dels jazzistes eren consumidors de cocaïna”. Com deia Tony Beesley a “Sawdust Caesars. Original Mod Voices”: “El Jazz Modern era música feta més per al cap que per als peus”. El públic se solia col·locar per asseure’s còmodament i deixar-se anar mentalment per l’allau de sensacions provocades per les improvisacions d’uns instrumentistes que solien posar la seva inspiració en mans de l’efecte de les drogues i l’alcohol que havien pres. 

A finals de la dècada dels 50s ens va arribar la històrica i detalladíssima descripció que Colin McInnes en va fer d’un modernista a la seva novel·la “Absolute Beginners”, en la qual no va faltar referir-se a les seves afeccions més tòxiques: “Si tinguessin un amic ionqui, com el meu amic Dean, aviat descobririen que no hi ha forma de discutir la seva addicció. Tindria tan poc sentit com discutir sobre l’amor, la religió o coses que hom només sent si les experimenta. Perquè Dean, i suposo que tots els seus col·legues ionquis, estan convençuts que és ‘una manera de viure mística’ (en les pròpies paraules de Dean), i vostè i jo, que no ens punxem calentes agulles als braços, passem per la vida perdent-nos absolutament tot allò que mereix la pena de viure. Dean sempre diu que la vida és per gaudir-la. Bé, estic d’acord amb ell, naturalment, però personalment em sembla que el goig més gran cal ser viscut amb sobrietat. Però això digueu-li a Dean!” 

Aquestes afeccions van canviar radicalment quan els mods van preferir moure els músculs a les neurones. Gairebé a partir d’aquell Dean es va iniciar una evolució cap al ball en els ambients modernistes, començant pel Cool Jazz de la Costa Oest, continuant pel Rhythm-and-Blues i culminant en el so que acabaria definint el moviment Mod i bona part de les expressions posteriors: el Soul. Davant la necessitat de moure, l'estupefaent que s’imposava era l’speed. Harry Saphiro escrivia al seu article “London’s Speeding” (1988): “Cada element s’agafava del món ordinari i es redefinia en un cosmos homogeni; les amfetamines van ser l’adhesiu subcultural que unia estils de vida i valors, l’element funcional per a la frenètica activitat de mantenir-se despert, comprar roba, reparar escúters i ballar”. 

Pete Meaden assegurava que havia estat ell qui havia descobert el Drynamil (amfetamines conegudes pels mods com “purple hearts”) al 1962 perquè les hi havia receptat el metge per a l’ansietat. Tot i ser conscient de la imperiosa necessitat dels mods de donar-se una importància que per a molts d’ells el seu origen social no els atorga, no gosaré posar-ho en dubte, però qui va introduir el consum de les amfetamines als ambients modernistes van ser, com passa amb molts altres aspectes, els marines nord-americans destacats a les bases de Mildenhall i Lakenheath, que miraven d’aprofitar al màxim els seus permisos de 48 hores passant-se la nit sencera de tràfec pel Soho i estalviar-se pagar una habitació a un hotel. Tot lliga amb la interessant aportació de Penny Reel al “Mods: The New Religion” de Paul Anderson: “A l’escena Mod jueva no hi havia drogues. Les hi van introduir els gentils a principis del ‘63”. En els primers mesos de la dècada dels 60s se sol considerar que s’hi va donar la fusió entre Mods i Modernistes identificant Mods amb els Estilistes majoritàriament jueus (el nucli d’Stamford Hill que van protagonitzar l’històric article a la revista Town a finals del 1962 en serien un clar exemple) i Modernistes amb aquells assidus a clubs on les darreres tendències musicals afroamericanes els mantenien exclusivistes. Amb la qual cosa queda clar que el consum d’amfetamines havia sorgit de l’estreta relació entre marines i els afeccionats al Modern Jazz, i segurament va ser al Flamingo on s’hi va donar. El consum d’amfetes va collar de seguida en els clubs ja què permetia ballar tota la santa nit sense parar i gaudir al màxim de la música, però aviat els mods es van adonar que en podien prendre per a moltes més activitats. Pete Meaden explicava en una entrevista: “El Drinamyl és una droga per a mods perquè és funcional. Amb ella pots treballar, pots robar a les botigues, fer totes les coses que necessites, pots ballar, guanyes en seguretat, perds el sentiment de culpa... T’obre els vasos capil·lars i t'adones del teu sistema, t'adones del teu cos, i per tant, amb l'ajuda d'aquesta droga tens la teva pròpia societat, aconsegueixes el Nirvana amb una única i petita píndola porpra. A més, et sents imponent amb la roba que portes, tens confiança, energia durant tres dies i dues nits. Crec que és el màxim, és fabulós, tio!”

Dick Hebdige a “Resistance throught rituals. Youth subcultures in post-war Britain” ens ho explica amb un sentit més sociològic en aquests paràgrafs:
“L'àmplia bretxa entre el món interior, on tot estava controlat, contingut i il·luminat per l'amor propi, i el món exterior, on tot era hostil, intimidatori i funcionava a favor dels ‘altres’, era superada mitjançant les amfetamines. Mitjançant aquesta alquímia, els mods obtenien una màgica omnipotència; alhora que la dinàmica dels seus moviments es magnificava, es multiplicaven les possibilitats d'acció i s'aclarien els seus propòsits. Les amfetamines feien tolerable la vida”.

“Per conviure amb l'assetjament, constant i ineludible, i amb la interacció a alta velocitat típics d'una activa vida nocturna urbana, els mods havien de mantenir-se alerta tot el temps, funcionant a una freqüència emocional i intel·lectual prou alta com per detectar el mínim insult, broma, desafiament o oportunitat per treure-li el màxim rèdit a la preciosa nit. Les amfetamines eren necessàries per mantenir cos i ment perfectament sincronitzats”.

I força interessants em semblen aquests altres dos:
“Les amfetamines suspenien el fracàs i donaven l'energia necessària per aixecar-se i recomençar. Al seu torn, tendien a retardar el creixement mental i emocional (produïen dependència i dificultaven la comunicació en estimular la parla incessant i minvant, en conseqüència, la capacitat d’escoltar) i acceleraven el deteriorament físic. Els mods vivien al moment i, sens dubte, ho pagarien després”.

“Sol descriure’s els mods com candidats a la mobilitat social, però és probable que això s’hagi deduït incorrectament de la seva devoció fanàtica per l’aparença i la seva tendència a cridar l’atenció sota l’efecte de les amfetamines”. 

Val a dir que els mods no van ser els únics en consumir amfetamines en aquell moment. Harry Saphiro, que trobava que la fase anterior al Swinging London hagués hagut d’anomenar-se Speeding London, deia: “Les amfetamines eren drogues de treball. Ningú pot tocar flipat. L’speed –i més tard la cocaïna- funcionava donant als músics el coratge necessari per sortir a l’escenari i mantenir-lo durant tota l’actuació”. Suposo que ara entendreu que quan llegiu coses com que els Beatles tocaven set hores seguides a Hamburg o que Georgie Fame tocava tota la nit al Flamingo o que hi havia bandes que oferien tres concerts en un vespre-nit no era simplement perquè els agradava molt tocar.

La canalla mod ho va tenir molt fàcil per posar-se al dia. A “Mod: a very british phenomenon” es diu: “Totes les nostres mares prenien vàliums o estimulants i tranquil·litzants. Pots pensar que era cosa dels nois més rebels però les mares feia temps que ho feien”.
Els mods jugaven amb foc fent un ús temerari de productes força perillosos i, com deia Dick Hebdige, ho acabarien pagant. Richard Barnes, al seu llibre “Mods!”, diu:
“Els ‘cors porpra’ (purple hearts) eren píndoles de Drynamil de forma triangular arrodonida d’un color porpra blavós. Els metges les receptaven per a l’ansietat. La dosi solia ser una píndola. Els mods en prenien dues, tres, cinc, fins catorze o més”. 

“Una nit vam trobar un amic nostre estès a terra inconscient davant del Flamingo. El vam portar a l’hospital, el van fer vomitar i va treure setanta-sis ‘cors porpra’. Ell n’anava prenent, ho olvidava i en prenia més i més... Aquella vegada li va anar de ben poc”.

“Les pitjors seqüeles de prendre amfetamines no eren físiques sinó psíquiques. Molts nois van acabar patint paranoia i esquizofrènia”.

Pete Meaden mateix va acabar a un psiquiàtric. Pete va ressorgir de l’oblit quan els Who el van fer partícip com a conseller del rodatge de la versió cinematogràfica de “Quadrophenia”, que contava una història que tenia molt a veure amb ell, però l’excitació de veure com se’l reconeixia després de tants anys només li va valer per morir d’una sobredosi de barbitúrics dies abans de l’estrena de la pel·lícula. 

Les “purple hearts” van ser les més populars. Quan van desaparèixer, els mods van descobrir les “french blues” o “blues”, les “dexys” (dexedrina), les “bennies” (benzedrina) i les “black bombers”. Els mods solien anomenar les amfetes amb noms com “pills”, “speed”, “dubes” o “leapers”. Les solien pillar a les cafeteries i a camells situats a cada cantonada del Soho. Locals com l’Scene, La Discoteque o el Marquee també tenien els seus camells engrescant el públic. Harry Saphiro contava al seu valuós article: “Al capdavant estaven membres de les més importants bandes criminals britàniques dels 60s. Portaven molts clubs del West End i no estaven disposats a permetre que es fes cap negoci rendible sense que ells en traguessin cap benefici”. El Flamingo després del “cas Profumo” va endurir les mesures de seguretat i no se n’hi solien passar, la penya se les havia de prendre abans d’entrar. Com funcionava tot això us ho vaig explicar prou detalladament al meu relat “Up West” (dividit en cinc “empatollades”) on tot està inspirat en les experiències reals de mods originals i només el nom dels protagonistes són ficticis.

A Irish Jack, un mod de Shepherd’s Bush conegut per ser un dels més actius fans dels High Numbers i dels Who, se li atribueix la invenció de l’expressió “Chewing gum weekends” per anomenar els caps de setmana de marxa col·locats d’amfetes fent referència a com els mods miraven de dissimular els tics de la boca produïts per l’efecte de l’speed mastegant xiclet convulsivament. 
El “Pills” de Bo Diddley i el “Got To Have Some” de Willie Mabon (que deia “n’haig d’aconseguir alguna, haig de tenir-ne, en necessito alguna”) van ser dos himnes dels mods pastillers del club Scene. De tots és ben sabuda la relació dels tres primers singles dels Who (“I Can’t Explain”, “Anyway, Anyhow, Anywhere” i “My Generation”) amb les amfetes, però la cançó britànica que més mod m’ha semblat en aquest sentit sempre ha estat el “Purple Pill Eater” dels Wild Ones a ritme d’ska. 

Les amfetamines no van ser, però, les úniques drogues dels mods. Tom Wolfe deia al seu relat “Noonday Underground”: “Tots els adolescents de classe obrera saben que per cinc xílings no et pots emborratxar a un pub, però pots comprar prou píndoles –‘purple hearts’, ‘dept bombs’ i altres delícies de les arts farmacològiques- o ‘hash’ –oh, el boig cannabis!- per estar col·locat durant hores”. Els hàbits heroïnòmans dels modernistes del jazz van caure en desús, però no totalment. Brian Lovegrove contava al “Mods: The New Religion” de Paul Anderson: “Vam allargar-nos al 101 Club de Brighton. Recordo que hi havia un gran contingent de mods de Londres penjats d'heroïna. Hi havia una atmosfera paranoica realment horrible en aquell lloc”. Certament, l’heroïna pegava poc amb aquell moment d’eufòrica excitació. D’alcohol no se’n va deixar de consumir però també va perdre protagonisme davant la cafeïna (Coca-Cola, caputxinos…) i demés excitants químics. Al mateix llibre es diu: “Qui necessita alcohol havent pastilles a grapats i la millor música del món per ballar?” De la mateixa manera que cal no despistar-se amb tant sensacionalisme i entendre que no tothom necessitava col·locar-se. Dennis Munday diu al “Sawdust Caesars. Original Mod Voices” de Tony Beesley: “Jo mai vaig necessitar cap droga per mantenir-me despert tota la nit, la música era el meu ‘speed’, mentres en sonés jo no podia parar de ballar”...


miércoles, 8 de marzo de 2017

"Strike Back" (Liquidator) el nou treball dels barcelonesos THORPEDIANS



Després d'un temps apartats del escenaris els barcelonesos Thorpedians es retrovaven amb el seu públic el passat any 2016, només els calia un temps per materialitzar aquest retorn en forma de disc, i ja ho tenim ací, "Strike Back" es un Ep de quatre temes editat pel segell Liquidator on els catalans apliquen al cent per cent el “maximum hard reggae from the top”, tres temes própis (Good Time, Violator Strikes Back, On The Top Of My Wall) amb el so i estil característics de la banda,  ska amb regust 2Tone, un xic de funk i un ventall de hard reggae colpejant el pit, per acabar d'arrodonir aquest nou treball els "Thorpedos" signen una versió del tema "You & me" de la banda barcelonesa de punk The Bite, tema transformat pels Thorpedians en una fantàstica composició d'ska-pop energètic on sense dubte han donat de ple en la diana.

martes, 7 de marzo de 2017

A la venda "Modern Hall" el nou treball de Pasapogas Hammond Quartet


La banda il.licitana formada per Jero Colomina (guitarra), Santi Vilella (bateria), Ricard Chumillas (saxo) i Ángel Soriano (hammond) van posar en circulació fa unes setmanes 500 còpies de "Modern Hall" un nou Ep integrat per quatre joies de soul jazz marca de la casa, una vegada més els alacantins han optat per l'autoedició i han enregistrat el treball sota el seu própi segell Tweed Jacket Records.
No podem parlar de consolidació com a músics perquè el integrants de Pasapogas Hammond Quartet tenen sobrada experiència en el tema, però si estem davant de la consolidació d'una de les millors bandes de Soul Jazz a nivell europeu, una d'eixes bandes que van creixen treball a treball on la qualitat s'evidencia en cada nota.
El disc obri amb "Modern Hall" tema que dona nom al treball i "Serie Z" per la cara A una delícia d'aquelles que es perd la linea divisòria entre el soul i el jazz. Per la cara be tenim "The Crocodrive" i "Palm Girl" en conjunt un fantàstic treball ple de jazz, latin i altres herbes.